Posts Tagged ‘marilyn manson’

h1

“LOOKING”: Crítica de la nova serie gai

febrer 17, 2014

LookingRecordo un episodi de la mítica “Queer As Folk” on el seu protagonista absolut, Brian Kinney, complia 30 anys i els seus amics li preparaven un funeral, mentre ell pensava en el suïcidi doncs, en la lògica d’aquesta ficció, no podia haver-hi vida més enllà de l’esbojarrat hedonisme juvenil de drogues, festa, suor, sexe desenfrenat i anònim en cuartos oscuros i discoteques plenes de musculocas i reinones. Doncs bé, “Looking” parteix just de la premisa contraria: homosexuals que ja han passat la trentena i, un xic cansats de tanta orgia comencen a platejar-se quin es el sentit de la seva existència, sense caure tampoc en el conservadorisme burgés de “Modern Family” on la parella gai pràcticament no té cap vida fora del treball i la família.

Han passat 12 anys  des de que la BBC estrenés el capítol pilot de Queer as Folk i en aquest lapse de temps la percepció social de la homosexualitat a Occident ha sofert la major transformació de la història humana. Si en el culebrot ambientat a Pittsburg el Matrimoni Igualitari era una llunyana utopia, avui es ja una realitat consolidada en la majoria d’estats d’Europa, en molts d’Amèrica i fins i tot en alguns de Sudamèrica i Àfrica. La homofòbia ja no és una amenaça omnipresent que pot esdevenir mortal al menor descuit, si no una excentricitat socialment inacceptable; els armaris han canviat de bàndol i son ara els homòfobs qui han d’amagar les seves repugnants opinions a la resta de la població. L‘Ambient Gai ha deixat també de ser un ghetto ocult, un bunker invisible, per ser una permeable opció lúdica més per tota la població.

#looking2Sé que rebré crítiques per aquest excés de triomfalisme però us recordo que vaig rebre pallisses i bullyng als 90’s i avui passejo amb la meva parella amb una anodina normalitat pels carrers d’una ciutat d’extrarradi. Queda lluita per fer? Si, sens dubte, en evitar cap pas enrere, sobretot. Però no em busqueu per recordar amb nostàlgia el glamour de la marginalitat, perqué l’he viscut i no en tenia cap.

Així doncs “Looking” ens presenta a tres personatges, a anys llum d’estereotips sobre-actuats, que no viuen turmentats per l’acceptació social en una eterna angoixa adolescent, si no pels dubtes entre l’efimeritat del sexe i la busca d’un amor estable. Persones madures que tenen problemes reals i actuals de feina, amor i amistat, tot i que no defugen practicar cruising o en un parc o anar a una festa leather si s’escau. Un mercat sexual on el terreny de joc s’ha desplaçat de la pista de ball a les xarxes socials i on el canon estètic ha deixat de ser la musculosa perfecció praxitel·liana per desdibuixar-se entre barbes i bigotis hipster. I una banda sonora amb més indie alternatiu que sobats himnes de dives dance.

En definitiva, una sèrie que aborda, sense tabús ni tòpics, la homosexualitat d’avui dia amb un minimalisme realista i no amb des del barroquisme de la petarderia. Un argument on la orientació sexual molts cops passa a ser un mcguffin, una mera excusa per abordar  emocions i desventures humanes que a tots en sonaran molt més properes que les d’una Drag Queen drogada tambalejant-se sobre les seves plataformes en una tarima, com Marilyn Manson al divertit film “Party Monster“, estandart del ambient gai dels 90’s.

Anuncis
h1

Els meus adorables veïns

Abril 9, 2010

Tot va començar per culpa de David Bisbal. Si, si, estic convençut que ell es el responsable últim de tot el que va succeir després. Jo estava tractant de recuperar-me d’una dura nit de festa etílica, quan de sobte va començar a sonar “Corazón Latino” a tota pastilla just sota el meu llit… un Diumenge a les 8:00h del matí! El veí volia guerra? Doncs jo, lluny de rendir-me, vaig contraatacar amb Marilyn Manson a màxim volum. Encara estic esperant un agraïment per educar les seves vulgars oïdes.

Alló podria haver estat un incident sense importància dins la rutinària convivència d’un bloc de pisos de la perifèria urbana, peró en comptes d’això, va ser el detonant que va desencadenar una obsessió neuròtica en els meus adorables companys d’escala, la vida dels quals va girar, a partir d’aquell instant, entorn a fer-me la punyeta.

La dona és una maruja avorrida, sens ofici ni benefici conegut, la màxima ocupació de la qual consisteix en fregar un cop i un altre la seva terrassa, fins a desgastar el color de les rajoles, com si d’un mantra ritual es tractés. No us imagineu els crits histèrics d’embogida psicòtica que em va fer quan dues microscòpiques gotes d’aigua neta de la meva regadora varen impactar contra el terra del seu ultra-fregat balcó. La nena del exorcista al seu costat semblava una adorable i nyonya Heidi.

Entre altres aficions també tenia la d’avisar a la meva mare sobre els estranyes amistats masculines que portava a casa. Sort que ja he alertat a tota la meva família, amics, coneguts i saludats, del tipus de demència que pateix aquesta simpàtica tarada.

El marit és un lampista cutre, amb un greu trastorn paranoic compulsiu, consistent en veure goteres per tot arreu, quan aquestes tan sols existeixen dins la seva pertorbada ment.

Un bon dia d’agost arribo enfangat i xop de suor després d’haver estat 8h en una excavació arqueològica a 40º i descobreixo una nota a la meva porta, on el meu entranyable veí m’explicava que havia decidit tallar-me l’aigua perquè havia descobert una nova gotera que, segons una veu que només ell pot escoltar, estava causada per una inundació al meu pis, que òbviament no existia.

El vaig trucar, innocent de mi, pensant que el podria fer entrar en raó, peró aquest insistia a crits en que el meu pis estava inundat i que la dutxa era un caprici prescindible, ja que les suposades goteres estaven destruint la seva cuina que li havia costat una milionada (!!). Quan em vaig cansar d’escoltar la seva llista de petulants bajanades sobre canonades i obres hidràuliques, simplement vaig penjar el telèfon i vaig tornar a donar l’aigua, aquest cop a màxima potència.

Com els meus pares son els propietaris del pis on jo visc, els va tocar pagar unes inútils i costoses obres per tal de localitzar la font de les imaginaries filtracions d’aigua a la seva luxosa cuina.

Jo pensava, en la meva infinita fe en la bondat de l’ésser humà, que finalment hauria enterrat la destral de guerra i trobaria alguna altre víctima a qui assetjar i vomitar el seu odi contra el món durant el seu infinit temps d’oci. Peró no.

Ahir vaig rebre una citació judicial per buró fax; es veu que els seus pèrits han localitzat una nova gotera i si en 48 hores no he solucionat la inexistent fuga, el procediment anirà per via judicial.

Continuarà…

h1

Altres possibles parelles de Polític + Diva

Octubre 22, 2009

Sembla que la darrera tendència de la temporada fer parelletes entre líders polítics mundials i dives musicals. Al origen dels temps van ser pioners Isabel Pantoja amb Cachuli, seguint més tard la seva estela Sarkozy amb Bruni i finalment els rumors desvelats en exclusiva per aquest blog entre Hugo Chavez i Courtney Love. Però no ens quedem aquí, anem més enllà i fem hipòtesis de quines son les futures parelletes que estan al caure:

SILVIO BERLUSCONI & RAFAELLA CARRÀ

Silvio Berlusconi + Rafaella Carrà

El president italià necessita netejar la seva imatge de masclista irredempt després d’insultar a una diputada d’esquerres, aparèixer en boles a la premsa en una esbojarrada orgia amb prostitutes i a Rafaella li cal un cop de força per sortir d e nou als mitjans!! Si ja ho diu ella “todos dicen que el amor es amigo de la locura, pero a mi es lo único que me cura

OBAMA & MADONNA

Madonna+Obama

Obsessionat en emular a JFK Obama podria buscar a la seva Marilyn particular, una sueprestrella que mai ha amagat la devoció pel president, comparant-lo amb Ghandi en un vídeo de la seva darrera gira.

SARAH PALIN & MARILYN MANSON

marilyn-manson+sarah palin

El paper de santa ultracatòlica ja està passadíssim de moda! Si Sarah Palin vol arribar a la presidència dels EUA que millor que donar un gir de 180º liant-se amb l’Anticrhist Superstar, abandonant així la seva idíl•lica i cutre família a l’avorrida Alaska.

ZAPATERO & MÓNICA NARANJO

monica naranjo zapatero

El President del Govern necessita amb urgència entonar un “Sobreviviré” a crit pelat si vol arribar a finals de legislatura, a més, com la seva dona actual ja canta òpera i amb unes filles gòtiques gairebé no notarà la diferència!

MONTILLA & CARMEN DE MAIRENA

montilla + carmen mairena

Al nostre President li cal trencar aquesta imatge hieràtica de soso inmutable i qui millor que la mítica Mairena per donar-li un caràcter festiu i proper al poble! Montilla, corre corre que te pilla!

ESPERANZA AGUIRRE & ALASKA

esperanza-alaska

La diva gai, cada cop més propera a la caverna mediàtica madrilenya, necessita canya de la bona que no li pot donar la Nancy Vaquerizo i segur la ma dura de la Presidenta Aguirre dona un impuls a els seves fantasies sado-maso. Aguirre, per la seva banda, aconseguiria guanyar vot GLTB i cantar “A quien le importa la trama Gürtel” a viva veu!!

JOSMAR & CARRETERO

Joan carretero + Josmar

Acabarem amb una nostrada i catalaníssima parella homosexual entre l’autor del únic himne gai petardo genuïnament català Es superfort i la bèstia negre d’aquest blog, el líder de “Reagrupament”, un calaix de sastre ideològic on tant hi cap el nazisme d’Heribert Barrera com Miquel Calzada. Que millor que sortir del armari per demostrar que la seva imatge d’ultra radical conservador és falsa?

h1

Marilyn Manson està acabada

Mai 31, 2009

marilyn-manson

En un temps molt remot, anomenat anys 90’s, la transgressió tenia un nom propi: Marilyn Manson.

Acompanyada d’una estètica gòtica-trash va calar perfectament dins el nihilisme grunge, autodestructiu i teeanger del moment, tot i que en el fons no era més que un potipoti de The Cure, Bowie i Alice Cooper.

La seva filosofia nietzciana en extrem, anticristiana i apocalíptica va escandalitzar totalment a la societat americana, fent manifestacions de grups religiosos davant de cada un dels seus concerts, donant bombo i plateret a la seva imatge, i fent córrer tot tipus de falses llegendes urbanes sobre ella, des de que s’havia arrencat una costella per fer-se autofelacions, a que matava pollets als concerts i tenia bebès tancats en gàbies, així com que, de petita, havia estat la protagonista de “Aquellos maravillosos años”.

Musicalment es va donar a conèixer amb una versió del clàssic dels 80’s “Sweet dreams” que va arrassar a la MTV, cridant l’atenció de Trent Reznor de Nine Inch Nails amb qui va produïr el mític “Antichrist Superstar”, un disc ple de hits de metal i balades gòtiques prou comercials com per aparèixer dia i nit a tot programa de clips que se les donés de modern.

glammansonLa sorpresa més gran va venir quan, decidida a provocar als seus pròpis fans, publica el desconcertant “Mechanical Animals”, on apareixia tenyida de rosa, amb pits de noia, roba ultraglam i un so technopop, en un dels millors àlbums d’aquella dècada (vegeu aquest brutal video). No contenta amb això, va sortir de gira amb Hole, la banda de Courtney Love, que es convertí en una guerra de dives i va acabar en un veritable rosari de l’aurora retransmès en directe per la MTV. Els seus fans heavies heteromachos encara s’estiren avui dels cabells.

Quan jo vaig tenir el plaer de veure-la en directe, amb 18 anys, va ser l’únic cop que he sentit pànic en un concert. Hi vaig anar sòl i estava rodejat de milers de freaks sinistres completament embogits amb corones d’espines sagnants i maquillatges impossibles. L’espectacle va ser una performance brutal: vestida de Papa de Roma arrencant pàgines de la Bíblia a mossegades, simulant la violació d’una fan que va pujar del públic, agredint als seus pròpis músics amb les seves xanques, cremant una bandera dels EUA…

Poc després de la gira va participar en una de les millors pel•lícules de tots els temps, “Carretera Perdida” de David Lynch, fent d’actor d’una snuff movie.

I allí es va acabar la provocació i tota espurna d’originalitat. Musicalment va caure en una repetició cansina dels mateixos esquemes del Antichrist i versionant, un cop i un altre, hits dels 80’s (“Personal Jesus”, “Golden Years”, “Tainted Love” i “Like a Virgin”) i la major transformació estètica que va sofrir va ser tallar-se els cabells un xic.

mansonliveLi vaig perdre totalment la pista fins que fa poc per la tele la vaig veure en un concert, contemplant horroritzat com seguia fent exactament les mateixes poses i numerets que al show que havia anat jo… el 1999! Amb prou feines havia canviat lleugerament el vestuari en 10 anys!

I avui em trobo amb aquest videoclip del seu nou àlbum en que sembla que s’estigui autoparodiant, com si d’un imitador de Muchachada Nui es tractés. Més que una terrorífica cantant satànica sembla una mamarratxa sortida del tren de la bruixa i dubto que escandalitzés ni a la meva àvia!

Cliqueu AQUI per veure el video, ja que han bloquejat l’embded!

PD: Que lluny quden els dies de les mítiques performances com aquesta…

 

h1

Les millors entrevistes musicals de la història

Mai 3, 2008

Un músic no només ho ha de donar tot sobre un escenari: una veritble estrella ha de tenir una personalitat original, transgresora i fascinant que ens captivi l’atenció més enllà d’una simple cançoneta! I avui us ofereixo en exclusiva mundial les entrevistes a músics que més m’han cridat la atenció:

1.- Almodovar i Mcnamara a “La edad de Oro
Hi va haver una breu època en la història de la televisió pública a Espanya en la que realment es feia un servei públic de qualitat, amb programes musicals alternatius de primera línia com aquest! I realment l’entrevista és impagable: quin personatge aquest McNamara i com ha canviat Almodovar eh!

2.- Michael Moore entrevistant a Marilyn Manson a “Bowling for Columbine
Davant la matança de Columbine en un institut, la ultradreta americana va intentar desviar l’atenció acusant a la influència satànica de Marilyn Manson de la tragèdia, per evitar que la gent no qüestionés la seva política armamentística, i el cineasta Michel Moore va anar a entrevistar a Manson en aquest genial film-documental, demostrant que és una persona molt més racional que cap alte polític dels EUA.

3.- Courtney Love llençant una sabata pel cap a Madonna en mig d’una gala de la MTV
Madonna estava sent tan feliçment entrevistada al backstage d’una gala de la popular cadena musical MTV quan de sobte (vegeu el video al minut 2:40) una sabata li cau a cara. Qui havia de ser?: doncs la seva archienemiga, diva del grunge i  viudissima dels 90’s, Courtney Love; finalment acaben les dues tirades per terra discutint sobre qui té les millors sabates. El video només està en anglés, però les imatges no tenen desperdici!

h1

Fauna Universiaria (en una facultat de lletres)

Abril 29, 2008

columnes uabLa Qualche em va proposar dies enrere un repte: fer un post sobre les diferets tipologies socials d’estudiants que podem trobar en una universitat. Jo obviament vaig acceptar encantat: heu de saber que m’apassionen desesuradament les proposicions bloggers tan originals com aquesta.

Però us he d’advertir que la facultat en la que jo vaig estar és un pel… com ho diria jo… peculiar? Si, digem-ho així! 

Estudiar Història a la UAB era com viatjar a una dimensió paralela en la que l’únic debat polític possible era entre anarquistes i marxistes, on els laboratoris estaven decorats amb imatges del Che i de Marx, on tot es decidia assembleariament i on cada setmana hi havien motius sobrats per convocar una manifestacio o, perqué no, una vaga general revolucionaria anticapitalista.

 I en aquest ecosistema tan particular, obviament la fauna era d’allò més rara avis:

Els Gurús: Per ells la facultat és una mera excusa  per fer la revolució i demolir el capitalisme. Només van a classe per fer propaganda dels actes solidaris amb les causes més rocambolesques imaginables.Ells dirigeixen les assemblees  i, obviament, duen les pancartes i els megafons a les manis. Portar-lis la contraria en el menor detall sigifica ser un traïdor a la causa, un esquirol i un talp del sistema. Temps aproximat per acabar carrera: 8/9 anys  

Les pijes perdudes: Elles volien fer periodisme però no els hi arribava la nota, així que, sense saber on cony s’estaven ficant, van marcar la casella d’Història a la UAB. Un cop allí no triguen en adonar-se que els seus tacons i el seu maquillatge no lliguen gens ni amb les rastes o le crestes omnipresents i tenen molt clar que els seus modelets no es refregaran pel fang d’un excavació arqueològica. Temps aproximat en abandonar la carrera despavorides: 1/2 anys.

Les “morcillas del averno”: Un grup, tot i que reduït, força dificil d’oblidar! Eren unes 7 o 8 gòtiques supergordes i embotides en corsés de làtex que mai parlaven amb ningú que no anés més maquillat que Marilyn Mason.  Eren fanàtiques de la Història Medieval i corrien tot tipus de fosques llegendes i extranys rumors sobre elles. Temps aproximat en fugir corrents quan te les trobes a les fosques en un passadís del departament: 2-3 segons.

Els superfreaks: Ells ho saben tot, no hi ha detall succeït entre l’aparicció dels primers homínds i ahir per la tarda, per insignificant que sigui, que s’els hi hagi passat per alt. Els hi encanta interrompre classe per fer les preguntes més rebusqcades imaginables i posar en un compromís al professor. Ente classe i classe van a la biblioteca a refrescar el seus coneixements, no fos cas que en la darrera mitja hora s’hagués publicat alguna novetat. Mitjana aproximada del seu expedient: 9,9; èxit laboral:0% (us els imagineu picant en un jaciment al Agost? ahajaja).

Els ultrahippies: Per ells la facultat comença al bar i acava a la gespa del davant, no coneixen un altre temari que el de liar-se porros i el seu màxim esforç es basa en tocar els bongos. Amb prou feines poden recordar el nom de la carrera en la que en un temps remot es van matricular. Es guanyen la vida amb coses tant curioses com retornar les ampolles de cervesa buides que troben pel bar (et donen 10 cèntims) o bé traficant amb tabac, ja que la legislació en va prohibir la venta en tota la UAB. Temps aproximat en acabar la carrera: encara estic esperant que algú d’ells ho faci!

Els motivats: O sigui jo, entre molts d’altres. Ens encantava l’arqueologia: realment per nosaltes més que una carrera era una passió i un hobbie; tots estavem ficats en un grup d’investigació, teniem una taula pròpia al laboratòri des de 1r, anàvem de voluntaris a excavacions del juny al septembre, tractavem de col·legues als professors del departament i realment no ens importava malgastar el notre temps lliure ajudant-los a classificar caixes i caixes d’ossos i pedres mentre el reste d’alumnes estaven al bar. Temps aproximat en trobar feina un cop acabada la carrera: 1/2 mesos.

 

h1

Farmacoadictes

gener 13, 2008

pastilles

Abants quant un crio era molt mogut, els seus professors i pares intentaven educar-lo, amb més o menys fortuna, per tal de que s’adequés a les normes de conducta en una aula. Però darrerament els mestres i familiars han trobat la panacea a tots els seus mals: que el nano és un gamberro indomable? Doncs se li diagnostica un TDAH (Transtorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat), l’inflem a base de dextroamfetamina i psicoestimulants convertint al alumne en un dòcil zombie i problema resolt.

I no parlem ja dels casos d’ansietat i depresió! En comptes de buscar l’arrel psicològica del problema que causa aquesta reacció, és molt més fàcil drogar al pacient a base d’ansiloítics i antidepresius (benzodiacepinas com diacepan, quant no prozac), per tal d’alienar-lo temporalment del seu infern personal fins que, passat l’efecte, necessiti una nova dosi.  

No serè jo qui posi en dubte la ciència ni la medicina: estic absoltuament en contra de les posicions postmodernistes de la dreta creacionista i, per altre banda, el hippisme new age (teràpies alternatives i orientals) no em mereix gaire confiança; però tinc la lleugera sensació que darrere  de l’actitud pastillera no s’hi amaga el mètode hipotètico-deductiu si no més aviat l’allargada ombra de la industria farmacèutica, el grup empresarial i econòmic més poderós del món.

Sabieu que la empresa de medicaments Pfizer cotitza 10.000 milions de dolars anualment, més que les 500 empreses més grans de costrucció dels EUA juntes? O que les inversions en publicitat d’aquestes empreses triplica la seva inversió en receca médica? O que les seves donacions econòmiques varen resultar claus per finançar la campanya electoral de Georges Bush? O que la patronal de la farmàcia va presionar perqué s’eliminessin dels temàris de la carrera de medicina qualsevol referència a les teràpies naturals? 

Si us interessa el tema us recomano la peli “Prozac Nation” dirigida per Erik Skjoldbjærg i protagonitzada per Cristina Ricci i Jonathan Rhys Meyers.

“All the drugs in this world
won’t save you from yourself

Marilyn Manson a Coma White