Ja podeu llegir CLICANT AQUÍ l’entrevista que m’han fet recentment al diari El Triangle, on parlo bàsicament dels mites pseudohistòrics en el nacionalisme espanyol basc i català.
Per altre banda us deixo amb el vídeo de la xerrada que vaig fer fa unes setmanes amb Federalistes d’Esquerres sobre “Feixisme i Nacionalisme” a la llibreria Alibri de Barcelona
Sempre m’he preguntat per quin motiu el nacionalisme romàntic de la Renaixença i el Noucentisme, quan va inventar els símbols identitaris catalans a finals del s.XIX i començaments del XX, va decidir escollir com a Diada Nacional l’ 11 de Setembre de 1714, mentre que la Guerra dels Segadors va acabar relegada a un segon pla.
El nacionalisme del s.XIX, seguint la visió metafísica de l’idealisme hegelià sobre la història i l’ànima dels pobles, fa una relectura esbiaixada de la Guerra de Successió com si fos un conflicte de Catalunya contra Espanya (quan en realitat era una lluita dinàstica i un conflicte d’interessos econòmics entre l’aristocràcia i la burgesia mercantil). Van triar com a heroi nacional Rafael Casanova, a qui van fer una estàtua molt maca (tot i que la seva biografia es bastant mediocre i dubtosa), en comptes de Pau Claris, a qui ningú recorda, tot i que va proclamar per primer cop a la Història la República Catalana.
Ja al segle XX es va convertir en lloc sagrat el Fossar de les Moreres, a partir d’una llegenda poètica (en realitat es una ossera medieval i tardoantiga, sense cap rastre arqueològic de 1714), mentre que la troballa real i autèntica de diverses fosses comunes de més de 100 soldats de la Guerra dels Segadors a les obres del AVE a l’any 2012, va passar absolutament desapercebuda. Els esquelets es van portar al museu i les fosses es van destruir. Es possible que existeixin més fosses en terrenys propers, però al no estar afectades per les obres del AVE no s’han excavat. Ningú els hi ha fet cap ofrena floral o marxa de torxes.
Fosses comunes de soldats de la Guerra dels Segadors trobades el 2012 a les obres del AVE, caigudes en l’oblit (font)
Un segle més tard, la troballa atzarosa del jaciment del Mercat del Born (científicament gens destacable, tot i que ha costat 72 milions d’euros) esdevindrà un nou temple sagrat pel nacionalisme, la “zona zero dels catalans” segons el seu director Quim Torra; on posar-hi urinaris a prop o fer-hi exposicions antifranquistes es una greu ofensa sacrílega. Coincidint amb el fervor nacionalista del Procés, arriba la milionària commemoració del Tricentenari el 2014 i les desfilades militars amb recreacions històriques dels Miquelets i la Coronela de Barcelona. Això ha produït que alguns processistes (entre ells el President Puigdemont) acabin obsessionats entorn la xifra de 1714, a la que invoquen constantment sense solta ni volta. Mai els he vist fer la menor menció a 1640.
Curiosament, ningú recorda la Guerra dels Segadors on indubtablement existeix un conflicte Catalunya contra Espanya, on es va arribar a proclamar la República Catalana i el Principat va deixar formar part d’Espanya durant 12 anys. Quina necessitat hi havia d’inventar tanta fantasia èpica (sense massa base històrica) entorn a 1714 si hi havia un episodi autèntic i real, fora de tot dubte, infinitament més interessant? Tan sols n’ha perdurat la seva memòria en l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors” que es va compondre el 1887 (basada en una cançó popular), arran d’un concurs convocat pel partit de la dreta nacionalista Unió Catalanista en plena fase nation-building. Ràpidament, però, es va optar per no remoure mai més aquell episodi. De fet, la lletra actual de la cançó es una versió molt més curta que l’original, on s’han suprimit tots els detalls històrics concrets referents al Corpus de Sang.
Per quins motius al nacionalisme no li ha interessat mai commemorar aquells fets? Aquí algunes idees controvertides entorn a la memòria de la Guerra dels Segadors i el Corpus de Sang de 1640, a partir d’una lectura marxista i materialista històrica dels fets:
1.- Els Àustries eren tan centralistes com els Borbons o pitjor:
El 1625, 89 anys abans del 1714, el Comte Duc d’Olivares, valido de Felip IV de Castella i III d’Aragó (de la família dels Àustries) presenta la Unió d’Armes, un projecte per crear un únic exèrcit de la Monarquia Espanyola amb 140.000 soldats (concretament Catalunya n’havia d’aportar 16.000). El projecte suposava una unificació centralista espanyola, no només militar sinó també fiscal i política; la no acceptació de la qual provoca les rebel·lions a Catalunya i Portugal. Vaja! Però els Àustries no eren tan bons i respectuosos amb les institucions catalanes? Que ha passat aquí?
2.- Espanya existia molt abans de 1714 i el Rei d’Espanya governava directament Catalunya a través del seu Virrei des del s.XV.
La revolta popular del Corpus de Sang de 1640 culmina amb l’assassinat d’un aristòcrata català, Dalmau III de Queralt i Codina, comte de Santa Coloma de Queralt i Virrei (o Lloctinent) de Catalunya. El Virrei es un càrrec de màxim poder polític designat a dit per la Monarquia d’Espanya des de la unió voluntària de les monarquies de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics. Ja al 1521 Pere de Cardona es nomenat Lloctinent pel Rei Carles I d’Espanya. El càrrec normalment estarà en mans de nobles o eclesiàstics catalans de confiança del Rei espanyol.
Com? Com? Però no havíem quedat que Catalunya era independent fins que va ser envaïda per Castella el 1714? Que pinta aquest Virrei aquí? Doncs era qui governava Catalunya en nom del Rei, complint -això si- les lleis feudals catalanes. Les seves competències eren: nomenar advocats, fiscals, tresorers i consellers. No podia fer lleis, però si normatives de finances municipals i codis penals. Normalment presidia la Reial Audiència.
De nou, veiem com els Àustries ja tenien una idea centralista d’Espanya. Els Borbons simplement canvien el càrrec de Virrei per les Capitanies Generals, ocupades per militars en comptes d’aristòcrates catalans. La revolta té èxit a Portugal, que acabarà sent un estat independent. Però Catalunya, en canvi, seguirà formant part d’Espanya i, amb la Pau dels Pirineus de 1659, perd tota la Catalunya Nord a mans de França, en unes negociacions on no hi van participar les institucions catalanes en cap moment. Vaja, doncs igual resulta que Catalunya no era tan independent abans dels Borbons! De fet, tenia força menys autonomia, democràcia i sobirania de la que gaudim avui dia.
3.- El Corpus de Sang es una rebel·lió popular de la classe treballadora agrícola amb una ideologia revolucionaria i igualitarista, també contra la oligarquia catalana.
I aquí arribem al moll de l’os de la qüestió. El 1714 la sublevació estava liderada per l’aristocràcia catalana (com el Marqués del Poal) per defensar els seus privilegis fiscals de classe davant l’absolutisme. La idea romàntica del poble unit darrere el lideratge èpic de les seves elits, per tal de protegir els interessos de la casta dirigent, es quelcom que li sona molt bé a la dreta nacionalista, tant a la burgesia de la Renaixença al s.XIX, com al processisme convergent actual. Res a veure amb la revolució popular i pagesa de la Guerra dels Segadors, que va ser una veritable lluita de classes contra la oligarquia i la noblesa feudal, tant catalana com castellana. Quelcom similar al que ja havia passat amb la Guerra dels Remences al s.XV, contra els “mals usos” de la noblesa feudal.
El motiu original de la revolta va ser el rebuig a haver de donar allotjament als “tercios”, tropes castellanes que anaven a lluitar contra els francesos i cometien tota mena de abusos contra els seus hostes. Poc desprès la revolta es dirigeix contra la noblesa catalana que estava exempta d’haver d’acollir tropes. Recordem que la primera víctima mortal de la revolta es el comte de Santa Coloma de Queralt. Ràpidament la revolta agafa un to revolucionari i antioligàrquic, on la pagesia rep el suport dels suburbis urbans de Barcelona, mentre les institucions feudals catalanes, com la Generalitat i el Consell de Cent, tracten d’aplacar els motins.
Bartomeu Llorenç, oficial de l’administració del Virrei, afirma en el seu diari que “els pagesos semblen endimoniats, estan assaltant terres i castells de ciutadans i cavallers“. El Conseller Francesc Ferrer afirma que “aquests desvergonyits volen que les hisendes siguin comunes i que ningú tingui més que l’altre”. A la ciutat de Vic, es crea una milícia gremial per protegir als nobles locals la revolta pagesa. El 24 de desembre una revolta popular assassina als jutges de l’Audiència Lluís Ramon, Joan Gori i Rafael Puig.
Finalment l’entrada a sang foc de les tropes castellanes (uns 30.000 soldats) per sufocar els motins, provoca un enfrontament definitiu amb les institucions feudals catalanes, es proclama la República Catalana i es crea una aliança suïcida franco-catalana amb la cort de Lluís XIII i el cardenal Richelieu, que acabarà com el Rosari de l’Aurora, amb la pèrdua de la Catalunya Nord al Tractat dels Pirineus.
El malestar dels pagesos catalans davant els privilegis de la classe explotadora, però, no va acabar amb aquest conflicte. El 1687 esclata la “Revolta de les Barretines“, on els abusos de les tropes de Carles II provoca nous motins i es crea un Exercit Revolucionari Pagès, que considera als nobles catalans “traïdors de la terra”, es neguen a lluitar contra França i assalten cases d’aristòcrates feudals i eclesiàstics a Mataró i Manresa. Seran derrotats per les milícies organitzades pels burgesos i nobles catalans, amb el suport del Virrei i la Corona Espanyola.
Si algun dia sorgeix un Catalanisme Popular d’esquerres amb una voluntat real d’acabar amb l’hegemonia cultural del processisme (i no, simplement, de quedar-hi bé), el primer que hauria de fer es reivindicar aquesta revolta pagesa revolucionaria, en comptes del relat romàntic idealitzat entorn 1714. Passarà mai?
La irrupció de la homofòbia es quelcom històricament força recent. Amb l‘Edicte de Milà del 313 DNE el cristianisme esdevé religió oficial en tots els territoris de l’imperi romà. A partir d’aquell moment la homosexualitat masculina s’associa a un vici de la religió politeista anterior, iniciant el mateix Constantí persecucions contra sacerdots pagans acusant-los d’efeminats. El 346 el senador romà Firmicus Maternus publica “Els errors de la religió pagana” un veritable manual d’odi i intolerància homòfoba; Sant Agustí el s. V recupera el mite de Sodoma per tal d’infondre pànic al càstig diví davant el sexe entre homes; s’editen diversos edictes i normatives contra la homosexualitat el 342, 390 o 438; Teodoci ordena matances i persecucions envers sospitosos de sodomia el s. IV i al s. VI, l’emperador bizantí Justinià estableix com a càstig la castració pel sexe entre homes, tant per actius com per passius.
La moral judeocristiana imposa una ideologia natalista que castiga qualsevol comportament sexual que vagi en contra de la reproducció demogràfica. Per tal d’imposar una hegemonia cultural i un consens social on la família heteropatriarcal fos l’únic model possible, amb un origen presumptament natural, s’esborra de la història col·lectiva qualsevol rastre dels rols de gènere i dels models de família anteriors, completament diferents als del cristianisme medieval.
Però quan l’arqueologia comença a furgar entre les runes d’aquelles societats, aquest relat hegemònic es comença a esquerdar. Es llavors quan el poder heteropatriacal tracta d’ocultar o dissimular aquestes restes, disfressant-les sempre d’amistat o de llaços familiars, amb una visió heteronormativa del relat històric sense cap espai per la dissidència sexual, com veurem a continuació amb alguns casos prou significatius.
Les ballarines.
Gravat rupestre trovat al jaciment de Gönnersdorf (Neuwied, Alemanya), pertanyent a finals del Paleolític Superior amb una datació que oscil·la entre el 15.000 i el 11.500 ANE. En el gravat es poden apreciar a dues dones nues abraçades. I que ens suggereix això? Doncs està clar, unes innocents ballarines dansant! Sou vosaltres que teniu el vici i la perversió a la mirada. Se li hauria posat, però, el mateix títol a la obra si haguessin estat un home i una dona?
Tomba dels “germans” Nianjjum i Jnumhotep
L’any 1964 l’egiptòleg Ahmed Moussa va descobrir una mastaba, prop de Sakkara (Egipte), amb la tomba de dos homes, Nianjjum i Jnumhotep, funcionaris de la V dinastia que supervisaven la manicura real i eren confidents del faraó. A les representacions iconogràfiques, els dos homes apareixen amb les mans agafades, abraçats i amb els nassos units (l’actitud més íntima permesa). La interpretació oficial, però, va creure que es tractaven de dos germans, doncs a l’art parietal es fa referència a les seves dones i fills Manicura!! Que hi pot haver més gayer? Quina altre pista volíeu que deixessin? Un jeroglífic de Mónica Naranjo?
Tomba etrusca de Pinnace
Un exemple molt similar a l’anterior. Es tracta d’una pintura mural trobada a la necròpolis etrusca de Pinnacce (535 aC). Segons la interpretació oficial es un pare amb el seu fill. Interpretació que ens podria portar a pensar en una al·legoria de l’incest, amb la qual cosa encara fan molt més pecaminós tot l’assumpte!
Tomba d’Hefestió, “amic” d’Alexandre Magne
L’any 2013 es va localitzar una tomba tumular a Amfípolis, d’unes dimensions gegantines i ben farcida d’escultures, que van despertar la morbositat sensacionalista de certa premsa. Qui seria el personatge enterrat? Les hipòtesis apuntaven al mateix Alexandre, o potser al seu pare, el Rei Filip de Macedònia. Quan finalment l’any 2015 es va descobrir la veritat, la noticia va desaparèixer sobtadament dels titulars. El personatge enterrat no era altre que l’amant masculí d’Alexandre, el general i noble Hefestió. Els pocs diaris que van cobrir la noticia el van presentar simplement com un amic, sense fer ni la més remota referència a la possible relació sentimental entre ells. Si bé es cert que cap font de l’antiguitat parla obertament d’una relació homosexual, aquesta es sobreentén, ja que era molt habitual tindre una parella sexual dins l’exèrcit en època grega (per exemple, al Batalló Sagrat de Tebes era obligatori). Alexandre va fer un funeral espectacular per ell, en va demanar la seva divinització i, segons defensa l’historiador Robin Lane Fox, Alexandre va morir de dolor, al descuidar la seva salut després de la mort d’aquest. El fet de localitzar aquesta tomba tan espectacular dedicada a ell, sens dubte es una prova més de l’evident relació de caràcter homosexual.
La Copa Warren
Hi ha casos en el que la homosexualitat es tan evident que es impossible camuflar-la com amistat o llaços familiars i directament es prefereix ocultar-la. En aquest cas veiem un recipient de plata romà del s. I DNE on hi han dos relleus explícits de sexe amb penetració anal entre dos homes. La Copa Warren va tenir l’entrada vetada als EUA als anys cinquanta, no es va poder mostrar en públic fins als anys vuitanta i cap museu va gosar adquirir-la fins 1999. Actualment es troba exposada al British Museum.
Conclusió
En aquest breu article tan sols he fet una aproximació superficial a aquesta qüestió, des d’una perspectiva euro-cèntrica, ja que es la que millor conec i la que tinc més a ma. Quan tingui un xic de temps m’agradaria endinsar-me a com la colonització espanyola d’Amèrica va tractar d’eradicar, camuflar o ocultar les nombroses evidències d’homosexualitat explícita a les diferents cultures precolombines. Queda pendent!
En tot cas, es evident que cal una historiografia LGBT que s’empoderi del passat i construeixi una contrahegemonia al relat heteronormatiu que ens han venut fins ara. Cal explicar i entendre de forma objectiva els diferents rols de gènere i de relacions familiars que hi han hagut al llarg del temps i l’espai, comprenent com es construeix (i amb quina finalitat social o econòmica) l’heteropatriarcat, així com denunciar l’ocultació absoluta de les persecucions i matances d’homosexuals al llarg del temps. Tal com planteja la Teoria Queer, la història no només l’expliquen les normes i els models majoritaris, cal donar veu a les dissidències i les minories.
Una de les coses bones de ser una blogstar-twitstar es que, molt de tant en tant, em fan propostes d’allò més interessants, com regalar-me llibres per fer-ne una ressenya. Una petita i merescuda compensació per les constants campanyes de ciberassetjament que he de suportar, suposo.
En aquest cas es tracta del llibre “Les aventures dels DTB“, publicat recentment per la editorial catalana El Tàvec, després d’aconseguir 3.497 euros de micro-donatius a través d’un Verkami (i 1.200 més per al segon volum). El seu autor es Eloi Gispert, aficionat a la història i la literatura, i la Iris Garcia es qui n’ha realitzat les lustracions.
Ens trobem davant una novel·la juvenil d’aventures, amb un estil força similar al dels Hollister, els Cinc o els Tres Investigadors. Els seus protagonistes son un grup de marrecs d’entre 5 i 11 anys que son germans o cosins entre ells. La singularitat de la obra es que les seves peripècies sempre giren entorn la història i el patrimoni cultural de Catalunya.
Cada cop que les famílies dels protagonistes surten d’excursió topen amb un castell, un monestir o un poblat iber, envoltat d’un misteri que sempre connectarà dialècticament el passat i la història amb el present i la seva imaginació. Sempre comptaran amb l’ajuda de la misteriosa biblioteca de l’avi Fermí que han descobert a les golfes.
Celebro l’encert de fer divulgació i pedagogia del nostre patrimoni històric, d’una forma divertida i entretinguda pels més menuts, doncs resulta urgent que la societat prengui consciència de la importància de preservar l’arqueologia de l’especulació urbanística. Si ha estat possible que, durant la bombolla de la construcció, s’hagin arrasat milers de jaciments amb el silenci de la població (quan no el seu aplaudiment entusiasta), es simplement perqué encara tenim molt arrelat el concepte decimonònic de que l’arqueologia es basa en buscar tresors i que no amb la investigació del nostre passat col·lectiu, ni amb la correcte comprensió del nostre present.
Per si fos poc un dels capítols gira entorn el robatori d’unes àmfores greges a Empúries. Trobo molt adient sensibilitzar sobre l’espoli arqueològic i el tràfic d’antiguitats, la tercera màfia que mou més volum de capital al món després de la droga i les armes. les restes arqueològiques no son tresors per treure’n un lucre personal, sinó que tan sols tenen vàlua com a contenidors d’informació sobre el nostre passat i l’únic lloc legal on poden estar es a les vitrines o al magatzem d’un museu públic. El passat col·lectiu es de tots i no es pot privatitzar sota cap concepte.
Una novetat enginyosa que té el llibre es que dins el text trobem codis bidi que ens enllacen als paisatges i fotografies dels indrets on tenen lloc les aventures que ens son narrades. no tinc clar quina serà la rebuda d’aquesta iniciativa entre els joves lectors, però la innovació i la dialèctica entre tecnologia i lectura sempre ha de ser benvinguda.
Tot i que ja fa llargues dècades que no tinc el més remot interès per la literatura juvenil, he passat una bona estona acompanyat per aquest llibre d’aventures i història. Sens dubte que si fos mestre de primària o tingués fills en aquesta edat, en recomanaria la lectura.
Si voleu més informació, podeu consultar la seva web. Espero que tinguin molt èxit i puguin editar en breu el tercer volum!
Aquest text forma part d’un estudi arqueozoològic molt més ampli que estic realitzant, però he considerat que aquest curiós apartat, podia ser del vostre interès
Els èquids son una espècie molt difícil de criar ja que, al no ser remugants, tenen una menor eficiència a l’hora de digerir la herba i requereixen d’un 33% més de pastura per la seva criança en comparació als ramats ovins i bovins. També consumeixen calories molt més ràpid i, a més, no es sol aprofitar la seva llet davant la perillositat de munyir una euga. Per aquest motiu, el cavall no es domestica fins a l’edat del ferro (tot i que alguns estudis recents apunten a una proto-domesticació entre el neolític final-calcolític) seleccionant els individus amb una utilitat bàsicament bèl·lica o com a mitjà de transport i no pel consum de la seva carn.
Els primers tabús alimentaris antiequins apareixen ja en els grans imperis de l’antiguitat a Pròxim Orient; al llibre de Job a la Bíblia ja especifica que el cavall té un valor com a arma de guerra i no per la cuina. Aquests tabús no responen, en cap cas, a una predisposició genètica de l’ésser humà contra el gust de la carn d’èquid, doncs durant el Paleolític Superior trobem nombrosos jaciments, com per exemple els nivells solutrians de la cova de l’Arbreda (Serinyà, Pla de l’Estany), amb grans acumulacions d’ossos de cavalls salvatges consumits per grups de caçadors humans.
Cavalls a la cova de Chauvet, Paleolític Superior
Els èquids son els grans absents a les elaborades receptes culinàries d‘època romana i diversos investigadors apunten a que els bàrbars van poder acabar amb l’Imperi Romà, degut a la seva superioritat en nombre de cavalls. En època tardo-antiga i alt-medieval s’han documentat nombrosos jaciments amb sacrificis i enterraments rituals de cavalls a Anglaterra, Holanda o Alemanya, especialment entre el 450 i el 650 dC, que s’han vinculat a un culte d’origen escandinau envers el Deu Odin/Woden . Aquest ritual es manté fins al s. VIII en alguns indrets de les illes britàniques i fins al any 1.000 entre els víkings d’Islàndia .
L’any 732 el Papa Gregori III escriu una carta a Sant Bonifaci, apòstol als germànics, on prohibeix terminantment qualsevol culte al cavall, així com el consum de carn d’èquid, que ho atribueix a una costum impura i detestable. Aquest tabú tindria una doble funció: per una banda simbòlic-social, per tal de crear una identitat de grup dels cristians envers als pagans, i per l’altre econòmica, per tal de que els cavalls s’empressin exclusivament per la guerra contra l’avenç del Islam; recordem que aquell mateix any s’havia viscut la Batalla de Poitiers.
Així doncs, durant l’edat mitjà en territori cristià, en teoria, tan sols es sacrifiquen èquids vells o malalts; de ben segur, però, les classes més baixes el menjaven d’amagat o el venien de forma clandestina, com passa amb la vaca a l’Índia. Tenim documentats alguns jaciments de cronologia medieval amb ossos de cavall amb marques de cuinat i consum humà, com a Winchester , així com documents que ens parlen de consum d’èquids salvatges per part de monjos a Suïssa durant el segle XI o festins de carn de cavall, ja en època moderna, a Dinamarca o a l’armada espanyola al s. XVI.
Cavalls gravats en un palau de Nimrod, Siria, s. IX ANE
En època medieval el cavall passa a ser un bé de prestigi, amb l’emergència de la figura del cavaller, un dels tres estaments en que s’estructurarà la societat feudal, i que seran els encarregats de protegir per la força a la població dels enemics externs i interns, així com de garantir el sistema de vassallatges i plusvàlues amb que es mantenia l’economia i la política d’aquest període.
A partir de la baixa edat mitja a Europa el cavall i l’ase s’introdueixen a l’agricultura, substituint al bou per llaurar el camp, donant millors rendiments d’explotació del terreny. Aquest canvi provocarà que calgui augmentar la producció de civada per tal d’alimentar els ramats equins, el que acaba produint una àmplia transformació agrícola amb la introducció d’un sistema rotatiu de tres camps. Aquesta tècnica, més eficient, requereix d’una menor demanda de força de treball al camp, generant un exili de ma d’obra cap a les ciutats i un augment de les desigualtats econòmiques. Al s. XIV un cavall costava més que un esclau.
A l‘Edat Moderna els equins seguiran sent una element clau per a la guerra i el transport, com ho demostra el fet que Lluís XIV importés 30.000 cavalls cada any per tal de mantindre les seves campanyes militars, o que entre 1735 i 1780 tinguem documentats fins a 4 Reials Decrets a França prohibint taxativament el consum de carn de cavall.
Després de la invenció del cotxe i el tractor aquest tabú esdevé absurd en el món industrialitzat, però tot i així, els segles de prohibició han deixat marques culturals, com ho demostra el recent escàndol sobre traces de carn de cavall en la carn d’alguns embotits i canelons.
Coincidint amb la publicació del film “Noé” de Darren Aronofsky (que pel moment no tinc intenció de veure), reflexiono en aquest post sobre quina era la funció social i econòmica que podria tenir aquest mite en els primers estats de l’antiguitat.
Els jueus no varen ser gaire originals inventant la llegenda bíblica de Noè i el Diluvi Universal, una història idèntica s’explica en una tauleta cuneïforme sumèria del 1.800 ANE, on els deus avisen a Ziusudra, el rei-sacerdot de Shuruppak davant un diluvi imminent per tal que faci una gran nau que sobreviu 7 dies entre la pluja; un mite que repeteixen els Acadis durant el regnat de Ammi-saduqa (1646-1626 ANE), però protagonitzat per un tal Atrahasis. La versió més complerta d’aquesta llegenda la trobem en el poema èpic de Gilgamesh, de Babilònia (s. XIII-X ANE), on de nou es repeteix la història de diluvi i arca. Alguns autors, com É. Naville han vist referències a un Diluvi en monuments faraònics egipcis; també veiem com en el Llibre dels Morts (Capítol CLXXIV) on es parla de una gran inundació que arrasa Egipte davant la ira del Deu Ra. La versió mesopotàmica es recollida pels jueus al Antic Testament, sota el nom de Noè, així com pels musulmans al Corà (sures 29 i 54). Actualment encara es defensa en alguns Museus Creacionistes cristians.
A Àsia trobem dues religions que, sense tenir una influència directe del mite sumeri, tenen una versió similar de la història. Els hindús recullen en el text sagrat Shatapatha Brahmana (datat dels segles X-IX ANE) on Manu fa una arca davant un diluvi, recollint llavors de totes les plantes i, en versions posteriors del text, també una parella de cada animal. En la cultura xinesa trobem mites de grans inundacions, però aquestes son d’origen natural pel sobreeiximent dels rius i es solucionen amb obres hidràuliques, una pista molt reveladora, com després veurem.
Una visió simplista i crèdula podria arribar a considerar que el fet que aquest mite es trobi present en cultures tan diferents podria ser un indicatiu de que efectivament tal diluvi va tenir lloc en algun moment de l’antiguitat. Alguns autors han apuntat que el mite podria tenir el seu origen en la pujada generalitzada del nivell del mar en la transició geològica entre el plistocè i l’holocè al mesolític (13.000 ANE). El 1997, William Ryan i Walter Pitman, de la Universitat de Columbia van publicar una hipòtesi segons la qual al neolític, al voltant del 5.600 ANE el Mediterrani va trencar el dic geològic del estret del Bosfor, creant així el Mar Negre, que fins aleshores era un llac d’aigua dolça, com ho demostrarien algunes espècies de cargols trobats en els sediments del llac.
Gilgamesh construint l’Arca
Ja em permetreu que discrepi profundament d’aquestes teories crèdules per dos motius: En primer lloc perqué parteixen d’una visió idealista-deductivista, buscant en la realitat indicis que demostrin la veracitat d’una llegenda, partint de l’absurda idea de que aquesta ha de tenir inexorablement una part de realitat (com si al Gènesi hi hagés la menor relació amb la veritable evolució humana). En segon lloc perqué em resulta difícilment creïble que una llegenda persisteixi immutable 5 mil·lennis (no diguem ja 13) dins de societats sense escriptura i que van sofrir constants canvis religiosos, socials i econòmics. No es curiós que no en trobem cap representació dins l’art neolític o calcolític de la zona? Com es que no en tenim cap referència fins al sorgiment dels estats?
Doncs precisament aquí es on volia arribar. Que tenen en comú totes les civilitzacions on es troba present aquesta llegenda? Doncs que tan Sumer, Babilònia, Egipte com Índia i Xina son Estats, situats a la vora de grans rius (Tigris, Eufrates, Nil, Ganges o Po) on una administració, centralitzada, controla la redistribució de l’aigua per l’agricultura intensiva a partir de la construcció de grans infraestructures (canals i preses), que els permet superar la limitació del medi i augmentar la pressió demogràfica. Es a dir, en una geografia extremadament adversa, com el desert mesopotàmic, només podien menjar aquells a qui l’estat els facilités l’aigua per tal de poder cultivar, a través d’un complexe sistema de canalitzacions, a canvi de que la seva collita fos posteriorment re-centralitzada per una administració, formada per palaus i temples que legitimaven de forma divina aquest sistema i reprimien militarment a qui si oposés. Es el que en el materialisme històric clàssic va anomenar mode de producció asiàtic o despotisme hidràulic; tot i que alguns autors neo-marxistes posen en dubte que sigui la única explicació monocausal a l’explotació social o a l’origen d’aquests estats.
Que té a veure això amb el Diluvi universal? Doncs molt senzill, com es veu clarament en la versió xinesa de la llegenda, la finalitat darrera era crear un pànic social davant una força incontrolable de les aigües dels rius, que en qualsevol moment podien arrasar les seves collites davant qualsevol desobediència social que enfurismés als Deus i que, per tant, era imprescindible l’existència de la innovadora institució estatal que regulés les pujades i baixades dels caudals hídrics. Una forma més en que l’Estat legitima la seva forma d’explotació social, incorporant una hegemonia cultural dins la supra-estructura ideològica de la població.
Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes i actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió. Però es realment així? Quines evidències empíriques tenim?
Acte nacionalista al Fossar de les Moreres, 1978
Sabem que en aquest indret hi ha un cementiri ja des d’època tardoantiga, relacionat amb la Basílica on llegendariament varen aparèixer les restes de Santa Eulalia. Posteriorment en època medieval s’empra com a fosa comuna de l’Església de Santa Maria de les Arenes. De fet, era el “fossat menor” ja que el principal (o major) estava a la porta principal de l’esglesia. Aquest cementiri es deixa d’utilitzar per motius de salut pública i pressions veïnals, definitivament el 1806.
Segons el cronista de la època Francesc de Castellví durant el setge hi van haver 5.458 baixes, xifra que pujaria fins a 7.069 si fem cas a les fonts franceses. Es a dir, estaríem parlant d’uns 200 cadàvers per metre quadrat, atenent a les dimensions del fossar. I quin sentit tindria posar-los tots en un mateix indret, amb la quantitat de foses parroquials que hi havien? El mateix Albert Balcells (catedràtic d’història de la UAB), en la seva obra “Llocs de memòria dels catalans” (2008) reconeix que no hi ha cap font documental que apunti a que tal fet va ocórrer, més enllà de “la tradició oral”.
Invenció del Mite Romàntic
A finals del s.XIX el dramaturg Frederic Soler i Hubert (conegut com “Pitarra”), d’ideologia catalanista conservadora (era partidari de la restauració de la monarquia) va guanyar els Jocs Florals de 1882 amb una bonica poesia on inventa una preciosa i fantasiosa història (llegiu-la aquí) sobre com un fosser i el seu net son els encarregats d’enterrar a totes les víctimes de 1714 al Fossar de les Moreres i es neguen a donar sepultura a un soldat borbònic, ja que allí no hi volien a cap traïdor. Quan es va publicar ningú va creure que la ficció fos certa, òbviament.
Anys més tard, el 1913, un grup juvenil nacionalista anomenat “Els Nets dels Almogàvers“, va col·locar una placa a l’indret amb els primers versos de la poesia de Pitarra i van decidir celebrar allí actes en conmemoració del 11 de Setembre creient que la poesia feia referencia a fets verídics i que allí hi havia una gran fosa amb tots els morts d’aquella guerra. La placa es torna a col·locar el 1977; poc després, el 1983, l’Ajuntament de Barcelona pretén remodelar l’indret, entrant en conflicte amb grups nacionalistes que ho consideren “terra sagrada“. Finalment l’any 1989 l’arquitecta Carme Fiol remodela la plaça amb totxana vermella, representant la sang dels soldats morts. Posteriorment s’hi afegeix un peveter amb una flama el 2001.
La realitat arqueològica
Segons un document de 1938 a començaments de segle XX es van fer excavacions a la Plaça on varen aparèixer tan sols tombes d’època romana i tardoantiga, segurament relacionades amb la basílica paleocristiana. Als anys 60’s, arrel d’obres a l’església, es fan noves excavacions on es troben tombes dels segles IV-V. Ni rastre de la fosa de 1714.
La primera (i única) excavació amb metodologia i publicació científica realitzada al Fossar fins a dia d’avui, la va realitzar l’arqueòloga Daria Calpena, l’any 2005, de l’empresa Atics SL, arran del seguiment arqueològic de les obres realitzades en el subsòl de la Plaça. En aquesta intervenció, es varen realitzar diversos sondejos i rases on es van trobar 24 enterraments d’època tardoantiga (s.IV-VI) i quatre tombes d’època alt medieval (s.IX-X). També va localitzar un estrat amb un conjunt d’ossos humans sense connexió anatòmica que l’arqueòloga va creure que formaven part de la mítica fossa de 1714. Tot i això ella en cap moment cita cap font bibliogràfica per demostrar l’existència de la fossa, simplement dona per fet que aquesta existeix i que allí es troba. La memòria, per cert, no inclou planimetria dels enterraments a la fossa, ni fotografies de detall de com es van trobar els ossos, ni tampoc cap estudi antropològic sobre les restes humanes.
Imatge del perfil de la suposada fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons)
A partir de la lectura i anàlisis de la memòria científica i de la comparació empírica amb el registre d’altres foses de guerres modernes trobades a la ciutat, com la localitzada a la Rambla Prim de Sant Andreu, corresponent a la Guerra dels Segadors, a mi em sorgeixen molts dubtes respecte a que aquest estrat es correspongui realment a 1714:
1) Connexió Anatòmica: Si els cadàvers es van dipositar de cop en un mateix moment com pot ser que els ossos estiguin remenats? Segons l’autora, podria ser que els cadàvers s’haguessin recollit en avançat estat de descomposició. Igualment hi hauria algún nivell de connexió anatòmica entre els ossos, això no quadra per enlloc.
2) Nombre d’Individus: L’estudi ha calculat el Nombre Mínim d’individus (NMI) a partir del recompte de les epífisis proximals dels fèmurs i l’ha determinat en 13 persones en 4 metres quadrats. Com ja he dit, si realment hi fossin tots els defensors de la ciutat la densitat de cadàvers hauria de ser d’uns 200 per cada metre quadrat, 57 vegades més.
3) Datació Relativa: Segons explica l’autora, en la fossa es va trobar ceràmica amb decoracions de blava catalana, verd i manganès i reflexos metàl·lics, això apunta a un marc cronològic força ampli que cobriria des de finals de la baixa edat mitjana fins al s.XVIII, en cap cas te pinta d’un context històric puntual i tancat.
4) Estratigrafia: Com l’excavació s’ha fet per sondejos i rases i no en extensió, dificulta enormement diferenciar si realment hi ha un retall negatiu corresponent a una fosa excavada, o bé es tracta d’un estrat remenat d’una ossera, caldria doncs ampliar la superfície d’excavació en planta.
Restes antropològiques de la fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons)
5) Tafonomia: Tal com es va veure a les diferents fosses excavades a la Rambla Prim, quan hi ha una inhumació massiva simultània els ossos no estan fracturats i no hi ha pràcticament sediment entre ells. Aquí passa just el contrari, els ossos llargs presenten fracturacions a les diàfisis medials, inexplicables si no hi han processos postdeposicionals de remoció, fet que apunta a diversos enterraments successius i no un de simultani.
6) Sexe i Edat: Al jaciment de Rambla Prim es veu clarament com pràcticament tots els esquelets corresponents a un context de conflicte bèl·lic en època moderna presenten una edat adulta i un sexe masculí. Aquí directament aquestes dues variables ni es van determinar. Seria un detall força esclaridor.
Conclusions
Les proves que disposem a dia d’avui em fan pensar en una ossera formada per enterraments successius al llarg del temps, provocant una desarticulació i remoció dels esquelets anteriors, amb unes característiques antropològiques similars a les que vaig poder documentar al excavar la ossera de l’Església de Sant Just i Sant Pastor. De fet, que al Fossar de les Moreres s’hi enterra gent des d’època medieval es l’únic que sabem del cert pels documents.
Es possible que hi hagi al menys una persona de 1714 enterrada? Sí, si dividim el nombre de víctimes entre el de foses que hi havien a la ciutat, estadísticament ens indica una alta possibilitat de que al menys un mort d’aquell conflicte tingui allí la sepultura, igual que en qualsevol altre fosa de la ciutat, ni més ni menys.
Si simplement es volia retre un homenatge simbòlic als morts em sembla perfecte però, com explico a Patrimonicidi, l’arqueologia no pot renunciar a la seva base científica en funció d’interessos romàntics o polítics. Per altre banda, tan sols recordar que al llarg de la geografia catalana encara hi han centenars de fosses comunes amb morts reals de la Guerra Civil que van morir a mans del feixisme donant la seva vida per la defensa de la democràcia, la lluita de classes i l’autogovern de Catalunya, sense que ningú els hi posi una trista flor. Potser que ens ho féssim mirar, no?
Us heu preguntat mai la raó de la desmesura histriònica i ultrabarroca amb que es viu la Setmana Santa a Andalusia? Hom pensaria que ens trobem davant d’un fenomen de fanatisme de masses, alienació col·lectiva o bogeria irracional sense causa aparent. Res més lluny de la veritat!!
Andalusia, paradoxalment, va ser el darrer territori de la península ibèrica en ser re-cristianitzat; els regne de Granada, com tots sabem, va viure sota control polític de l’islam fins el 1492 (tot i que el cristianisme seguia molt present sota la ègida musulmana), any en que també s’inicia l’expulsió de jueus i musulmans. El que en aparença pot semblar una contradicció en realitat es tracta del perquè de tot plegat.
Els Reis Catòlics varen encomanar als frares dominics Miguel de Morillo i Juan de San Martín, la tasca de dirigir la Inquisició en aquests territoris des del tribunal de Sevilla, a partir d’un edicte signat l’any 1480 pel Papa Sixto IV. La brutalitat ferotge amb que s’acarnissen es materialitza en tota mena d’excessos: empresonaments, tortures salvatges, condemnes a mort sense cap mena de prova de qualsevol sospitós d’heretge (morisc o fals convers) i confiscació de tots els seus bens.
A tall d’exemple: L’any 1504 a Còrdova es produeix l’acte més salvatge de tota la Història de la Inquisició, cremant vives a 107 persones sospitoses de ser jueves. A partir dels inicis del s. XVI el baptisme és obligatori i s’obliga a emigrar a qui s’hi oposi. El 1568 hi ha una rebel·lió a les Alpujarras en contra de la ferocitat inquisidora que acaba amb expulsions cap a València i el 1593 es realitza un “auto de fe” en contra dels jueus que acaba amb 100 condemnats, entre ells un inquisidor.
La Inquisició andalusa es va mantenir activa inclús al s.XVIII, quan aquesta institució ja estava en vies de desaparició a la resta d’Espanya, reprimint presumptes bígams, homosexuals així com censurant qualsevol ideologia que pogués resultar remotament herètica.
Aquesta fúria totalitària va acabar degenerant en una paranoia persecutòria on els ciutadans s’havien d’esforçar i esmerçar fins a l’extenuació per deixar ben clar davant de tothom i a tothora que eren cristians de debò: menjant tapes de pernil en llocs públics (els musulmans tenen prohibit el porc), bevent vi (els musulmans tenen prohibit l’alcohol) o teatralitzant el seu fervor religiós fins a la exageració delirant: cantant “saetas”, vestint a les Verges amb or i decoracions rococó, plorant al seu pas i fent processons massives per tal de no acabar engruixint la llista de potencials sospitosos a torturar.
I d’aquí ve aquesta tradició tan peculiar i curiosa!
Després de fer un repas a les històries d’amor gai més apassionades de l’Antiguitat Clàssica greco-romana, avui m’endinsaré dins la fosca Edat Mitja, on les passions carnals entre homes eren durament perseguides… tot i que sempre hi van haver amants disposats a desafiar les tenebres!
1.- Sant Sergi i Sant Bac (s.IV dC)
Dos alts militars romans que van ser martiritzats fins a la mort al descobrir que eren cristians, denunciats pels seus subalterns envejosos de la confiança que els hi tenia l’Emperador Maximilià. Segons l’historiador de Yale Jonh Boswell, es tractaria d’un exemple de parella homosexual perfectament tolerada en el cristianisme primigeni, on es celebraven cerimònies d’unió entre persones del mateix sexe dins de l’església cristiana, tot i que aquesta teoria no està acceptada per l’església actual. Bac va ser colpejat fins a la mort, Sergi va ser obligat a córrer amb claus dins les botes i posteriorment fou decapitat. Poc després foren santificats, es constuiren diverses esglésies en el seu nom i la seva representació iconogràfica es troba carregada d’homoerotisme. La comunitat homosexual cristiana dels EUA els ha adoptat com a patrons i celebren les seves unions, legals o no, sota la seva protecció. El seu dia és el 7 d’Octubre.
2.- Al-Mutadid i Ibn-Ammar (s.XI)
El poeta Abu Bakr Ibn Ammar, d’origen humil, va seduir al tercer Rei de la taifa de Sevilla, Al Mutamid i aquest l’acabà nomenant Visir. Les poesies de Ibn Ammar son considerades la cúspide de la poesia homoeròtica andalusí, un gènere comú en aquell temps a Al-Andalus, on es vivia un règim de tolerància sexual molt més obert que en l’Europa cristiana d’aquell moment. Aquest romanç, però, té un tràgic final: Ammar, un cop Visir, volia més poder i es va annexionar Múrcia, auto-proclamant-se Rei d’aquesta regió, fet pel qual el seu amant el va ordenar capturar i empresonar a Saragossa. Ibn escrigué una elegia poètica suplicant-li perdó i Al-Mutadid en un principi s’inclinà per creure’l, però va interceptar una carta d’Ammar amb obscurs plans i ell mateix l’assassinà, escanyant-lo amb les seves mans.
3.- Eduard II d’Anglaterra i Hug Despenser el Jove (s.XIII)
L’ambiciós cavaller Hug Despenser, va enamorar al Rei d’Anglaterra Eduard II,esdevenint així Chamberlain Reial. Aquest acumula cada cop més poder i terres dins de la cort, generant odis i enveges, especialment de la Reina Isabel que, furiosa de gelosia, trama una conspiració per assassinar-lo. Finalment els nobles s’uneixen per expulsar-lo al exili, on Hug serà un temut pirata al canal de la Mànega, tot i que posteriorment el Rei derrota als comptes de Lancaster i Mortimer, aconseguint així el retorn del seu amant, que torna a ser el favorit de la cort. Finalment la Reina abandona Anglaterra i fuig a França amb els nobles derrotats i, aliada amb la cort francesa, envaeix Anglaterra aconseguint l’abdicació del seu marit. Un cop al poder, la Reina ordena empresonar Eduard i matar-lo amb un ferro roent introduït per l’anus; així com també mana jutjar a Hug per traïció i sodomia. Aquest es declarat culpable i se’l condemna a morir a la forca despullat, castrat i esbudellat.
4.- El Papa Juli III i Innocenzo Ciochi del Monte (s.XV-XVI)
Un cop proclamat Papa als 63 anys, Juli III nomena Cardenal al seu jove amant i patge de tan sols 17, que no tenia cap mena de coneixement teològic i, posteriorment,el fa Secretari d’Estat. Aquest Papa era conegut per les orgies homosexuals celebrades al Vaticà, recollides al llibre In Laudem Sodomia (Elogi de la Sodomia) del arquebisbe Giovanni Della Casa. Aquests fets foren veritables escàndols d’una cúria eclesiàstica en ple conflicte amb el sorgiment del protestantisme. Un cop el Papa mor, s’acusa a Innozenzo d’assassinat, se l’empresona al Castell de Sant Angelo i, posteriorment, viu reclòs en un monestir. Quan finalment mor, és enterrat al costat del papa Juli, a la seva capella familiar.
1.- Zeus i Ganímides (Mitologia egea prehel·lènica, possiblement minoica)
Segons la mitologia grega el deu Zeus es va enamorar de Ganímides, un jove i bell Príncep de Troia, i el va raptar transformat en àliga al Mont Ida de Frígia. Un cop al Olimp, Zeus el va convertir en el seu amant, suplantant així a Hebe. Aquest fet va desfermar la gelosia de la dona de Zeus, Hera; aquesta odiarà tant als troians que serà un dels motius pels quals s’inicià la guerra de Troia, segons les fonts mitològiques. El rapte de Ganímides ha estat representat a l’Història de l’Art en infinitat d’ocasions, inclús durant les èpoques més fosques de la inquisició.
2.- Aquil·les i Patrocles (Mitologia Grega, Homer i Esquil)
Segons la Iliada d’Homer, va existir un gran romanç entre els personatges mitològics Aquil·les, el gran heroi de la Guerra de Troia, i seu amic de la infantesa, el guerrer Patrocles, tot i que aquest amor ha intentat ser difuminat d’amistat en els segles posteriors. El dramaturg Esquil al segle V aC escriu una obra anomenada “Els Mirmidons”, on es representa sense ambigüitats la seva apassionada i carnal relació. Entre els filòsofs grecs tan sols hi havia el dubte sobre qui d’ells era l’actiu i qui el passiu (erostes i eròmenos). Segons Homer, Aquil·les es desespera davant la mort de Patrocles, abraça el seu cos i pronuncia plorant aquestes paraules: “No vas tenir consideració per la meva pura reverència cap al les teves cames, ingrat, a despit dels nostres molts petons“. No cal dir que la versió de Hollywood de Troia, va ometre totalment aquest aspecte.
3.- Alexandre Magne i Hefestió (s.IV a.C)
El Rei de Macedònia més poderós de tots els temps, Alexandre, va mantenir una estreta relació amorosa amb el seu general i màxim home de confiança, l’aristòcrata Hefestió. Ambdós es sentien molt identificats amb el romanç d’Aquil·les i Patrocles, fins al punt que ambdós van honrar junts la tomba dels dos herois, al conquerir Troia. Els pares d’Alexandre estaven molt preocupats per l’homosexualitat d’aquest i la possibilitat de que no deixés descendència, enviant-li constantment cortesanes a l’exèrcit, que aquest solia refusar. Quan Hefestió va morir a Ecbatana de tifoides, l’any 324 aC, Alexandre es va tornar boig de dolor, es va afaitar el cap i va tallar les crins del seu cavall, va crucificar al metge que el va atendre, va ordenar celebrar uns Jocs Funeraris en el seu honor a Babilònia i va ordenar que es tractés a Hefestió com una heroi diví, ordenant la construcció d’un gran monument en la seva memòria que mai va veure acabat, doncs ell també morí. Molts grecs actuals, carregats de perjudicis homòfobs, consideren una heretgia que el seu màxim heroi nacional fos gai i intenten ocultar aquesta faceta seva.
4.- Emperador Adrià i Antinoo (s.II dC)
L’Emperador de Roma Adrià, d’origen hispà, un gran guerrer que va aconseguir la major extensió territorial de l’Imperi al llarg de la Història es va enamorar d’Antinoo , un adolescent que va ser capturat a Claudipolis per formar part de l’acadèmia imperial. Aquest en poc temps, esdevingué l’efeb favorit de l’Emperador i l’acompanyava en els seus viatges i campanyes militars. Antinoo era molt sensible i tenia un gran gust per l’art, així com per la caça i l’atletisme. Segons el poeta Pàncrates d’Alexandria, Adrià va matar amb una javelina a un lleó que volia atacar a Antinoo i de la sang d’aquest sorgí una flor de Lotus, que a partir d’aquell moment s’anomenà “Flor d’Antinoo“. El 30 d’Octubre de l’any 130 dC, Antinoo mor ofegat després de caure a l’aigua del Nil, davant la mirada d’Adrià. L’Emperador va ordenar construir en aquell lloc la ciutat d’Antinoópolis, amb un gran monument funerari a aquest, que a més va ser divinitzat, convertit en el Deu Dionís i Osiris.
(continuarà…)
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 