h1

Perquè es important que la Dreta assumeixi els drets LGBT.

Octubre 26, 2015
#Rajoy boda gay

Mariano Rajoy a la boda de Javier Maroto i Josema Rodriguez

No guardo cap nostàlgia per la homofòbia. No sento el menor romanticisme envers la tràgica odissea que va suposar ser obertament gai als anys 90’s. Sembla que faci mil anys, però fa tan sols una dècada i mitja que la homofòbia era absolutament hegemònica a Catalunya. No hi havia cap referent públic i televisiu homosexual amb qui identificar-se, ni tan sols en series de ficció, no diguem ja en cap altre àmbit social o polític. Anar de la ma amb la teva parella pel carrer i no ser insultat o mirat com una raresa extraterrestre era una quimera. Ja he parlat molts cops del bullyng i les pallisses skins al institut, no em repetiré ara.

Quan vaig anar amb 16 anys per primer cop a la manifestació del Orgull LGBT del 28 de juny de 1998, no crec que fóssim més de 500 persones. Fèiem una festa quasi clandestina en una plaça apartada i fosca, de la que ni recordo el nom. Tot i que no tenia cap mena de repercussió mediàtica, els meus amics heteros tenien por d’acompanyar-me, no fos cas que apareguessin en algún diari i algú els pugues relacionar amb aquell tuguri d’heretges i pervertits pecadors.

L’actitud més pueril i narcisista seria erigir-me avui com a veritable i autèntic activista LGBT, assenyalant amb el dit  tots aquells que abans no hi eren. Podria reivindicar puresa i autenticitat, rebutjant estar al costat dels que llavors vivien tancats dins un còmode armari en una fàcil i hipòcrita existència aparentment heterosexual, mentre altres lluitàvem pels seus drets. Seria com un hipster que reivindica la primera maqueta d’un grup indie al qual passa a odiar quan es fa massiu i vulgar.

Però es que jo mai he lluitat per ser un minúscul gueto d’activistes purs i immaculats al marge del sistema, com defensava el llibre Ética Marica” del teòric queer Paco Vidarte. Jo  desitjo la transformació radical de la societat en el seu conjunt. No em conformo amb certa hegemonia cultural, vull l’eradicació definitiva i total de la homofòbia de la nostre societat, fins al darrer racó. Vull veure com els homòfobs no tenen cap espai on poder expressar-se sense sentir l’odi social i la repugnància visceral per les seves idees. Que sàpiguen el que es viure dins un armari, que es vegin obligats a simular en públic una tolerancia que mai seran capaços de sentir.

Es per això que celebro cada pas que fa la dreta i l’esglesia per abandonar els perjudicis homòfobs que han estat els pilars de la societat heteropatriarcal, la família nuclear i la ideologia natalista a Europa des del segle IV dC fins al XX. Que Cristina Cifuentes (PP) penja una bandera amb l’arc de St. Martí a la seu del Govern Regional de Madrid? Doncs perfecte! Que vol participar a la Manifestació de l’Orgull? Doncs benvinguda! Que el Papa i el Vaticà s’obren a la tímida acceptació i la tolerància envers la homosexualitat? Doncs es un petit pas endavant. Que Rajoy va a una boda gai, anys després d’haver-se manifestat en contra seva? Doncs celebro el canvi molt positivament, com quan Artur Mas va anar a la boda del Conseller Santi Vila, tot i que s’havia oposat frontalment al matrimoni igualitari.

Això significa que ens hem d’oblidar de qui han estat els culpables de 1.600 anys de persecucions, matances i pallisses? No, en absolut. Simplement cal reconèixer el dret a canviar d’opinió, i més si es al nostre favor. Es que potser hem oblidat que l’esquerra va participar entusiasta d’aquesta inquisició homòfoba fins fa dos dies? Fidel Castro tenia camps de concentració per curar gais als anys 60 i va empresonar i torturar el poeta Reinaldo Arenas. Stalin va dur a terme un “Termidor Sexual” de brutals persecucions, ja que considerava la homosexualitat un “vici burgés”. La URSS condemnava a 5 anys de gulag als gais segons estipulava l’article 121 del seu Codi Penal. Actualment el Partit Comunista de la Federació Russa anima els seus militants a boicotejar violentament marxes homosexuals. Tot i ser ficció, el film “El Diputado” (1978) ens mostra com a la Transició tindre relacions gais podria ser motiu de xantatge a un dirigent del PCE.

En quant a la socialdemocràcia, es conegut que Alfonso Guerra vetava a candidats homosexuals a les llistes del PSOE als anys 80 i fa poc va emprar l’insult “mariposón” per referir-se a Rajoy. L’excel·lent film “Pride” (basat en fets reals) ens explica com de dificultoses i complexes van ser les relacions entre el moviment sindical miner i els activistes LGBT als anys 80’s a Anglaterra. El Partit Laborista anglès no va acceptar els drets LGBT fins a la seva conferència nacional de l’any 1985. I, de fet, va ser un govern del Partit Conservador el que va aprovar el Matrimoni Igualitari al Regne Unit i no cap laborista.

Es a dir, el moviment LGBT va sorgir com una transgressió al sistema heteropatriarcal al marge de cap partit o ideologia establerta. L’esquerra va pujar progressivament al carro, amb reticències i dubtes; tots ho vam aplaudir i ningú els hi va retreure el seu fosc passat d’homofòbia o, quan menys, de passivitat i indiferència. Proposo que fem el mateix amb la dreta, sempre que la seva conversió sigui sincera i el compromís amb els nostres drets total. No cal exigir que es fuetegin en públic, o que demanin disculpes pels seus errors passats, com tampoc se li va demanar a l’esquerra. Ja s’aclariran ells amb la seva consciencia i contradiccions internes.

Jo seguiré sent un militant d’esquerres compromès amb la solidaritat de mil causes, faltaria més. Però he reflexionat i ja no trobo un crim contradictori i hipòcrita que existeixin gais de dretes, com denunciava fa uns anys. Que te a veure que t’agradin les persones del teu mateix sexe amb que prefereixis una major o menor intervenció de l’estat en l’economia? Res. De fet, un liberal pur hauria de defensar l’absoluta llibertat individual per que hom folli o es casi amb qui vulgui, sense que cap llei hi tingui res a dir. I si PP o CIU han mantingut postures homòfobes, fins ara, es per que a Espanya el conservadorisme catòlic i la seva moral sexual natalista, històricament, han contaminat la dreta i les classes dirigents.

Espero que després de les properes eleccions generals no sigui escollit cap diputat que tingui mai la menor gosadia d’insinuar una retallada en els nostres drets. I que si això mai passa sigui fulminalment destituït pel seu partit, mentre la opinió pública el condemna als inferns de l’ostracisme. Seria una feliç culminació a tants anys de lluita tenir la tranquil·litat de saber que els avenços, que tan durament hem aconseguit, son eterns i definitius i mai cap resultat electoral advers els podrà revertir.

I aquí no acaba la lluita, ni molt menys. En un món global, hiperconectat i intercultural, el gran repte de l’activisme LGBT al s.XXI es Àfrica, el mon islàmic i l’Europa de l’Est.

10 comentaris

  1. Tot petit acte a favor, ens é possitiu.


  2. Algun dia podràs deixar de lamentar-te de lo malament que ho vas passar, la pallisa que et van pegar i la denúncia que vas ficar?
    Sí, ja sabem qui ets i pel que has passat, home, que fa temps que et llegim. Tanto autoreafirmació comença a semblar més victimisme que una altra cosa.

    Per la resta, gran article!


    • He escrit un acticle de 800 parlant sobre el tema. Al senyoret li sembla victimisme? Doncs a veure que et semblaria si et deixessin incosncient d’una patada a la cara


  3. Ho subscric línia per línia. La qüestió és que els que s’han sumat a última hora rectifiquin i es posicionin a favor dels nostres drets, no que demanin disculpes que no serveix de res. De fet, que tots els partits hegemònics i la gran majoria de la societat acceptin els nostres drets (només a una minoria de països, per desgràcia) vol dir que els GLBT som simplement ciutadans vulgars, que votem en funció de les nostres preferències ideològiques i interessos com qualsevol altre. I això per mi és bo. Forma part del que jo dic “dret a la indiferència”, que és tan important i complementari del dret a la diferència.

    Per altra banda, a vegades som presoners del mite del progrés i ens pensem que certs avenços es mantenen per si sols, i en realitat el que ens sembla un avenç imparable podria no ser-ho i fins i tot ser reversible, per això cal estar alerta i per això segueix sent necessari l’activisme GLBT. Només cal mirar el que passa a Rússia, per citar un exemple.

    També penso que encara que la batalla política estigui (aquí) guanyada, tenim molts fronts oberts per treballar: el VIH, la gent gran, els menors GLBT…

    Per altra banda, no enyoro pas l’homofòbia dels anys 80 i 90, però crec que s’ha perdut solidaritat i sentit de comunitat entre els GLBT i això s’hauria de mantenir. Perquè si deixem de teixir xarxes, perdem sobretot nosaltres, però perd també la societat. Mai he estat partidari de la idea d’una comunitat gai separada o diferenciada, però sí del fet de promoure relacions i teixits d’amistat , solidaritat, lleure i creació cultural entre nosaltres (igual que els teixim igualment amb gent no GLBT amb qui compartim interessos i afinitats). Teixits que vagin més enllà del Grindr, vaja, No per estar normalitzada l’homosexualitat i tenir uns drets socials i polítics garantits i també aquest “dret a la indiferència” de la resta de la societat garantit, hauríem de deixar d’interessar-nos pels altres GLBT. Però això és cosa de cadascú.


  4. Molt encertat. Poc a poc la societat va acceptant un fet natural.


  5. Gran article! M’ha agradat molt el to gens sectari en reconèixer el passat homòfob també de certa esquerra, i el fet de normalitzar la defensa dels drets del col·lectiu GLBT en tot el ventall ideològic.

    Tothom pensava el 2011 que quan arribés el PP amb majoria absoluta, es carregaria el matrimoni igualitari. Inclosos, crec, un sector de votants pperos. Però crec que l’avenç mental de la societat espanyola ha estat tal que el PP ha pensat que val més assumir les tesis igualitàries i obrir-se a noves formes de família. Ja sabem que la dreta triga més del compte en assumir els canvis socials!

    Recordo que l’any 2004, abans de les eleccions que van donar la victòria a ZP, aquest encara no tenia clar si permetre que les parelles GLBT tinguessin el dret d’adopció.

    10 anys després, tothom ho assumeix com a normal. L’avenç si més no a nivell polític i institucional és brutal!! Que així sigui SEMPRE! Ara queda desterrar els “maricas” dels patis d’escola, i estendre el respecte per totes les formes de convivència restablint l’Educació per la Ciutadania. Estic pensant en els col·lectius d’origen magribí a casa nostra, per citar-ne només un, que també han d’incorporar-se plenament als valors de la igualtat i respecte per orientació sexual.

    Queda molta feina a fer a nivell internacional, però deu n’hi do com s’ha progressat en poc temps!! Felicitem-nos tots els demòcrates!

    PS: Sempre he pensat que Mas era defensor dels drets GLBT. Com a mínim, dins el seu partit (CDC) hi ha hagut molta més sensibilitat al respecte que per part del PP, almenys fins ara.

    Una salutació, crack!


  6. Per cert, se’m va oblidar mencionar que encara queda un partit d’esquerres homofob a Europa: el partit comunista grec KKE.


  7. Molt interessant, merci arqueòleg.

    Ara, al Regne Unit, si ve el Matrimoni Igualitari l’aprova els governs Tories, el primer pas es amb el Govern Wilson Laborista (1964-1970).



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: