Posts Tagged ‘gay’

h1

“LOOKING”: Crítica de la nova serie gai

febrer 17, 2014

LookingRecordo un episodi de la mítica “Queer As Folk” on el seu protagonista absolut, Brian Kinney, complia 30 anys i els seus amics li preparaven un funeral, mentre ell pensava en el suïcidi doncs, en la lògica d’aquesta ficció, no podia haver-hi vida més enllà de l’esbojarrat hedonisme juvenil de drogues, festa, suor, sexe desenfrenat i anònim en cuartos oscuros i discoteques plenes de musculocas i reinones. Doncs bé, “Looking” parteix just de la premisa contraria: homosexuals que ja han passat la trentena i, un xic cansats de tanta orgia comencen a platejar-se quin es el sentit de la seva existència, sense caure tampoc en el conservadorisme burgés de “Modern Family” on la parella gai pràcticament no té cap vida fora del treball i la família.

Han passat 12 anys  des de que la BBC estrenés el capítol pilot de Queer as Folk i en aquest lapse de temps la percepció social de la homosexualitat a Occident ha sofert la major transformació de la història humana. Si en el culebrot ambientat a Pittsburg el Matrimoni Igualitari era una llunyana utopia, avui es ja una realitat consolidada en la majoria d’estats d’Europa, en molts d’Amèrica i fins i tot en alguns de Sudamèrica i Àfrica. La homofòbia ja no és una amenaça omnipresent que pot esdevenir mortal al menor descuit, si no una excentricitat socialment inacceptable; els armaris han canviat de bàndol i son ara els homòfobs qui han d’amagar les seves repugnants opinions a la resta de la població. L‘Ambient Gai ha deixat també de ser un ghetto ocult, un bunker invisible, per ser una permeable opció lúdica més per tota la població.

#looking2Sé que rebré crítiques per aquest excés de triomfalisme però us recordo que vaig rebre pallisses i bullyng als 90’s i avui passejo amb la meva parella amb una anodina normalitat pels carrers d’una ciutat d’extrarradi. Queda lluita per fer? Si, sens dubte, en evitar cap pas enrere, sobretot. Però no em busqueu per recordar amb nostàlgia el glamour de la marginalitat, perqué l’he viscut i no en tenia cap.

Així doncs “Looking” ens presenta a tres personatges, a anys llum d’estereotips sobre-actuats, que no viuen turmentats per l’acceptació social en una eterna angoixa adolescent, si no pels dubtes entre l’efimeritat del sexe i la busca d’un amor estable. Persones madures que tenen problemes reals i actuals de feina, amor i amistat, tot i que no defugen practicar cruising o en un parc o anar a una festa leather si s’escau. Un mercat sexual on el terreny de joc s’ha desplaçat de la pista de ball a les xarxes socials i on el canon estètic ha deixat de ser la musculosa perfecció praxitel·liana per desdibuixar-se entre barbes i bigotis hipster. I una banda sonora amb més indie alternatiu que sobats himnes de dives dance.

En definitiva, una sèrie que aborda, sense tabús ni tòpics, la homosexualitat d’avui dia amb un minimalisme realista i no amb des del barroquisme de la petarderia. Un argument on la orientació sexual molts cops passa a ser un mcguffin, una mera excusa per abordar  emocions i desventures humanes que a tots en sonaran molt més properes que les d’una Drag Queen drogada tambalejant-se sobre les seves plataformes en una tarima, com Marilyn Manson al divertit film “Party Monster“, estandart del ambient gai dels 90’s.

h1

TOP: Les millors històries d’Amor Gai en la Història (II):Tardoantiguitat i Edat Mitja

Juny 27, 2012

Després de fer un repas a les històries d’amor gai més apassionades de l’Antiguitat Clàssica greco-romana, avui m’endinsaré dins la fosca Edat Mitja, on les passions carnals entre homes eren durament perseguides… tot i que sempre hi van haver amants disposats a desafiar les tenebres!

1.- Sant Sergi i Sant Bac (s.IV dC)

Dos alts militars romans que van ser martiritzats fins a la mort al descobrir que eren cristians, denunciats pels seus subalterns envejosos de la confiança que els hi tenia l’Emperador Maximilià. Segons l’historiador de Yale Jonh Boswell, es tractaria d’un exemple de parella homosexual perfectament tolerada en el cristianisme primigeni, on es celebraven cerimònies d’unió entre persones del mateix sexe dins de l’església cristiana, tot i que aquesta teoria no està acceptada per l’església actual. Bac va ser colpejat fins a la mort, Sergi va ser obligat a córrer amb claus dins les botes i posteriorment fou decapitat. Poc després foren santificats, es constuiren diverses esglésies en el seu nom i la seva representació iconogràfica es troba carregada d’homoerotisme. La comunitat homosexual cristiana dels EUA els ha adoptat com a patrons i celebren les seves unions, legals o no, sota la seva protecció. El seu dia és el 7 d’Octubre.

2.- Al-Mutadid i Ibn-Ammar (s.XI)

El poeta Abu Bakr Ibn Ammar, d’origen humil, va seduir al tercer Rei de la taifa de Sevilla, Al Mutamid i aquest l’acabà nomenant Visir.  Les poesies de Ibn Ammar son considerades la cúspide de la poesia homoeròtica andalusí, un gènere comú en aquell temps a Al-Andalus, on es vivia un règim de tolerància sexual molt més obert que en l’Europa cristiana d’aquell moment. Aquest romanç, però, té un tràgic final:  Ammar, un cop Visir,  volia més poder i es va annexionar Múrcia, auto-proclamant-se Rei d’aquesta regió, fet pel qual el seu amant el va ordenar capturar i empresonar a Saragossa. Ibn escrigué una elegia poètica suplicant-li perdó i Al-Mutadid en un principi s’inclinà per creure’l, però va interceptar una carta d’Ammar amb obscurs plans i ell mateix l’assassinà, escanyant-lo amb les seves mans.

3.- Eduard II d’Anglaterra i Hug Despenser el Jove (s.XIII)

L’ambiciós cavaller Hug Despenser, va enamorar al Rei d’Anglaterra Eduard II,esdevenint així Chamberlain Reial. Aquest acumula cada cop més poder i terres dins de la cort, generant odis i enveges, especialment de la Reina Isabel que, furiosa de gelosia, trama una conspiració per assassinar-lo. Finalment els nobles s’uneixen per expulsar-lo al exili, on Hug serà un temut pirata al canal de la Mànega, tot i que posteriorment el Rei derrota als comptes de Lancaster i Mortimer, aconseguint així el retorn del seu amant, que torna a ser el favorit de la cort. Finalment la Reina abandona Anglaterra i fuig a França amb els nobles derrotats i, aliada amb la cort francesa, envaeix Anglaterra aconseguint l’abdicació del seu marit. Un cop al poder, la Reina ordena empresonar Eduard i matar-lo amb un ferro roent introduït per l’anus; així com també mana jutjar a Hug per traïció i sodomia. Aquest es declarat culpable i se’l condemna  a morir a la forca despullat, castrat i esbudellat.

4.- El Papa Juli III i Innocenzo Ciochi del Monte (s.XV-XVI)

Un cop proclamat Papa als 63 anys, Juli III nomena Cardenal al seu jove amant i patge de tan sols 17, que no tenia cap mena de coneixement teològic i, posteriorment,el fa Secretari d’Estat.  Aquest Papa era conegut per les orgies homosexuals celebrades al Vaticà, recollides al llibre In Laudem Sodomia (Elogi de la Sodomia) del arquebisbe Giovanni Della Casa. Aquests fets foren veritables escàndols d’una cúria eclesiàstica en ple conflicte amb el sorgiment del protestantisme. Un cop el Papa mor, s’acusa a Innozenzo d’assassinat, se l’empresona al Castell de Sant Angelo i, posteriorment, viu reclòs en un monestir. Quan finalment mor, és enterrat al costat del papa Juli, a la seva capella familiar.

h1

Cap a on va el Moviment GLTB?

Juny 27, 2011

Ahir a la tarda nit es va viure la que, sense lloc a dubtes, ha estat la mobilització més massiva en un dia de l‘Orgull GLTB a la història de Catalunya, concretament als participants a la festa Pride, que va comptar amb espectaculars actuacions de OBK i Fangoria, així com una pila de prescindibles dragqueens celulítiques de teloneres. Segons la premsa vàrem ser 100.000 els participants que varem poder cridar al ritme de “A quien le importa com si no hi hagués un demà.

Per altre banda, dissabte es varen manifestar uns pocs centenars aplegats pels més radicals del moviment GLTB, sense carrosses, ni partits majoritaris, ni empreses. Amb el pas del temps aquest nucli dur, lligat bàsicament al FAGC, s’ha anat reduïnt, en el seu intent de lligar les reivindicacions homosexuals en exclusiva a l’esquerra més pura, anticapitalista i extraparlamentària, veient com any rere any érem molts els qui apostàvem per deixar enrere els perjudicis ideològics, fent una aposta per la visibilització massiva que representa el Pride.

Aquests dos models de mobilització, que any rere any competeixen als nostres carrers, haurien de fer la següent reflexió: cap a on volem anar?

Els sectors més ultramuntans segueixen instal·lats en el discurs miop i  arrogant de que el matrimoni homosexual és una forma de integar-nos en la consumista societat heteropatriarcal i el que hem de fer és mantenir un esperit de lluita total contra el sistema. Aquesta fal·làcia cau pel seu propi pes, doncs és evident que la igualtat legal ha representat un punt d’inflexió total dins la percepció social de la realitat GLTB i que si avui la homofòbia es troba en retrocés a casa nostre és gràcies a  debat públic que va suposar aquesta llei. No entenc com algú pot tenir nostàlgia pels anys 90’s quan érem 4 gats celebrant la festa en una placeta mig amagats de la homofòbia imperant. Sens dubte jo no tinc ni la més remota intenció de retornar a aquell infern.

Des del meu punt de vista el Moviment GLTB hauria de seguir aquests punts fonamentals:

a) Protegint i mantenir tots els drets que hem conquerit amb el nostre esforç, sense donar ni un pas enrere, especialment davant una previsible victòria del PP al Govern Central.

b) Visibilitzant-nos de forma massiva i constant, especialment als mitjans de comunicació i al carrer. La homofòbia és una expressió d’ignorància i perjudicis que tan sols es superaran amb la presencia a tot arreu on sigui possible. Resulta molt necessàri enfocar als col·lectius minoritaris com lesbianes i transexuals, encara poc socialitzats

c) Lluitant contra el VIH/SIDA, especialment en joves que han baixat la guàrdia.

d) Combatent i denunciant qualsevol declaració política o social que es surti un mil·límetre de la correcció política  i pugui ser entesa com homofòbica, així com qualsevol agressió que pugui succeir.

e) Erradicant el bullyng homòfob dels instituts, col·legis i llocs de treball

Sense lloc a dubtes aquestes accions tan sols es podran dur a terme amb la complicitat de tots els agents socials possibles: sindicats, mitjans de comunicació, partits polítics d’esquerres i de centre, petites empreses del sector, ONG i col·lectius, sense excloure a ningú, més enllà dels purament intolerants.

h1

Homosexualitat i homofòbia a Egipte: avui i ahir.

febrer 6, 2011

Com ja sabreu, aquests dies a Egipte es viu nova revolució democràtica al món islàmic contra una dictadura brutal  i, com no, descaradament homòfoba. Mantindre relacions amb una persona del mateix sexe no és específicament un delicte a Egipte, ni existeix cap normativa que ho persegueixi (de fet fins 2001 el poder egipci negava l’existència de la homosexualitat) , però els fiscals recorren a la llei d’emergència de 1981, amb la qual es basa la legitimat el règim de Mubarak, per tal de condemnar a penes de presó per delictes contra la moral pública que van dels 3 als  5 anys.

Alguns exemples d’aquesta persecució inquisitorial seria cas de les 52 detinguts a bord del vaixell “Queen Boat”, on presumptament es celebraven orgies entre homes, l’any 2001; o el 2003 quan un turista israelià va ser empresonat 15 dies per homosexual, abans de ser expulsat al seu país. Aquell mateix any la policia va realitzar nombroses detencions en llocs de crusing a les vores del Nil, i el 2009 el govern va ordenar clausurar una revista setmanal de contingut gai Al Balagh Al Gadid, condemnant a dos anys entre reixes als seus periodistes.

Human Right Watch i Amnistia Internacional, han denunciat, a més, que la policia sotmet a tortures i exploracions anals per verificar acusacions de sodomia i que el sol fet de ser portador del VIH ja és suficient motiu per anar a la presó. Mubarak va arribar a prohibir la venta de discos de l’artista transsexual Dana International, guanyadora d’Eurovisió.

Homosexualitat a la Història d’Egipte

No obstant, la homofòbia no és inherent a la història d’aquest estat, ni molt menys!

A la religió de de l’antiguitat egípcia trobem que el mite sobre el mateix origen de l’estat es basa en la lluita i violació del deu Horus, per part de Seth, que simbolitza la unió entre l’Alt i el Baix Egipte. Aquesta llegenda ens permet entreveure una visió del sexe gai masculí molt semblant a la que tenien moltes civilitzacions del món antic: ser actiu està ben vist, ser passiu no.

Pel que respecta a  les evidències que ens ha deixat l’arqueologia destaca la mastaba dels funcionaris Nianjjnum i Jnumhotep, datada a l’Imperi Antic, i que es representen abraçats a les diferents pintures que decoren la tomba, com la que podem veure aquí. També existeixen diverses fonts literàries que ens parlen d’idil·lis entre faraons i militars, com ara “El demandant de Menfis”, a l’Imperi Mitjà.

L’any 332 aC és proclamat Faraó el Rei macedoni Alexandre Magne, que mantenia una relació obertament homosexual amb el seu cap de caballeria, Hefestió. Durant la dinastia ptolemaica d’origen grec i la ocupació romana es manté el règim de tolerància sexual, que durarà fins a la violenta pujada al poder del cristianisme copte.

La primera persecució veritablement homòfoba a Egipte va tenir lloc dos anys després de que es signés l’Edicte de Milà, amb el qual el cristianisme esdevenia la religió oficial. L’any 315 dC hordes de cristians acaben amb diversos temples d’Alexandria, amb l’acusació de que els seus sacerdots eren efeminats, establint així una equació entre paganisme i homosexualitat que es veurà reforçada al llarg del segle IV, com ho prova el manual “Els errors de les religions paganes” del senador romà Firmicus Maternus del 346 dC, on s’assenyalen als gais com a elements pagans a exterminar.

I és avui, després de 1697 anys d’homofòbia,  en aquest context de canvi i revolta on s’han obert algunes escletxes que permeten albirar per un futur  en  llibertat i igualtat; en aquests sentit us recomano que llegiu AQUÍ l’entrevista a un activista homosexual egipci que està molt involucrat a les mobilitzacions. Una espurna de llum dins la foscor!

h1

On son els meus pantalons?

Juliol 15, 2010

Tot i que avui dia soc una persona feliçment instal·lada a la monogàmia i a la vida de parella, jo tinc un fosc passat entregat a la depravació luxuriosa i a l’addicció obsessiva a la promiscuïtat, doncs pensava que podria omplir el buit existencial de la  meva soledat amb una infinita col·lecció de polles de totes les mides i gustos possibles.

Com va començar aquesta espiral de polvos ràpids amb desconeguts, que mai tornava a veure i pels que sentia més fastig que apreci? Quin va ser-ne el detonant? Doncs bé, si mal no recordo aquesta catarsi orgàsmica va iniciar-se amb una anècdota d’allò més ridícula i patètica, que a continuació us narraré, per tal de fer les delícies als exèrcits de Trolls i Walpurgis que assetgen a diari aquesta irreductible web.

Jo tindria uns vint anys quan se’m va ocorre entrar a un xat de contactes homosexuals, innocent de mi, pensant que aquest lloc estava   poblat per centenars de Prínceps Blaus i bohemis poetes buscant la seva mitja taronja. Com el tema de les fotografies digitals encara no s’havia desenvolupat gaire, em vaig llençar a la piscina quedant en un indret de Barcelona amb un noi que assegurava ser atractiu, molt culte, tenir 29 anys i que tan sols pretenia fer un café.

Desafiant tota espurna de racionalitat, deixant-me emportar pel meu optimisme antropològic i confiança en la bondat del ser humà, no vaig fer cap cas a una veu que em xiuxiuejava insistentment “No hi vagis! Es una trampa!! Segur que és un vell verd!” . I si, òbviament havia caigut de quatre potes en un parany per tendres efebs inexperts: Aquell home tindria uns 40 anys, no tenia res d’atractiu i el cafè el volia  fer a casa seva. I jo, col·lapsat, ansiós i descol·locat, vaig ser absolutament incapaç de pronunciar la paraula “NO“, mira que és un monosíl·lab d’allò més senzill eh…

Mentre pujava per l’ascensor la meva ment em va fer un tour psicològic per tots els assassins en sèrie de la història i la ficció: Hannibal Lecter, Charles Manson, Antonio Anglés, Jack l’Esbudellador… em veia la meva cara a tots els cartrons de llet, mentre aquell mentider que m’havia quasi segrestat desfeia les meves mutilades restes físiques en àcid o calç viva.

Per calmar el meu evident estat de nerviosisme total em va ensenyar una immensa biblioteca, els seus dos pianos o les obres d’art que atresorava: com a mínim en això no havia faltat a la seva paraula. Mentre tractava d’impressionar-me amb la seva pedanteria de manual, dissertant sobre Nietzche i Heguel, jo m’havia amorrat a una ampolla de vi d’alta gradació: necessitava una alienació etílica desesperadament per tal de no imaginar-me a mi mateix, a la seva edat, tractant d’enganyar jovenets per Internet.

Vam acabar al llit si. Tot i que jo vaig ser incapaç de moure un sol dit del meu cos, ni de proporcionar-li un míser instant de plaer, he de reconèixer que em va practicar una fel·lació tan intensa que quasi li arrenco la capçalera del llit. Ja ho tenia decidit: en quan tanqués els ulls em vestiria i sortiria cames ajudeu-me d’aquell infern d’hedonisme surrealista. Peró, de sobte, un obstacle inesperat: On cony eren els meus pantalons?

Vaig remoure pianos, biblioteques, sofàs, escultures, quadres, armaris… i res. Era incapaç de recordar en quin lloc o moment m’havia després d’aquella imprescindible part de la meva vestimenta. Durant un instant em vaig imaginar agafant el metro i arribant a casa en calçotets… quina excusa podria inventar? que m’havien abduït? atracat? violat? Potser no calia!

Finalment van aparèixer: Ell s’hi havia adormit a sobre i per molt que ho intentava, resultava un exercici d’impossible gimnàstica recuperar la meva roba amb aquella massa càrnica cobrint-la. I res, el vaig despertar, desafiant el destí i ell molt amablement em va tornar els pantalons, desitjant-me molta sort a la vida i que algun dia ens veiéssim de nou, cosa que mai va succeir.

Tan sols trepitjar el carrer vaig vomitar tot el vi, de pur fastig i angoixa. Em vaig prometre a mi mateix no tornar-hi a caure… però a la mínima que la soledat em va tornar a terroritzar amb els seves amenaces, el xat em va obrir els portes de nou, tot i que durant els set anys que vaig caminar sobre la corda fluixa, mai em van tornar a prendre el pèl!  Un passat que no trobo gens a faltar i al que espero mai haver de tornar a visitar.

h1

ESPECIAL: Sex in the Blog!

Juliol 14, 2010

Les temperatures marquen màxims anuals, la humitat es dispara i les persones que tenim la desgràcia de treballar 10 hores al aire lliure sota un sol de justícia i cap ombra que ens empari tenim el cervell liquat i fora de servei… però no altres òrgans…

He intentat en diverses ocasions començar a redactar un post sobre l’alienació al futbol, literatura estiuenca o sobre el debat de l’estat de l nació però em veig incapaç d’articular una sola frase coherent sobre algun tema mínimament transcendent, les meves neurones ja s’han agafat vacances o bé deuen estar de vaga general indefinida.

Així doncs m’he decidit per fer un especial sobre confessions sexuals: un tema planer, engrescador, superficial, però alhora amb el suficient morbo per mantenir la meva estratosfèrica audiència (darrerament duc una mitjana de 600 visites diàries!!).

Fantasies sexuals, pèrdua de la virginitat, mites eròtics… de ben segur és un tema en el qual tinc molt a dir i que estic absolutament obert a suggerències temàtiques i en el que, espero, els heteros no us sentiu marginats!

A partir de demà a les vostres pantalles!

h1

Existeix la Bisexualitat?

Juny 22, 2010

Darrerament estic veient com en el meu cercle d’amistats i coneguts surten a la llum sorprenents casos de bisexualitat: lesbianes convençudes de tota la vida amb xicot o mascles heterosexuals que confessen episodis homoeròtics amb dues copes de més.

Tothom té clar que signifiquen les etiquetes d’hetero i homosexual, peró sempre he tingut la sensació que darrere del terme bisexual s’hi amagava un calaix de sastre, una amalgama de situacions en les que una persona acaba tenint relacions amb ambdós sexes per diferents circumstàncies.

És bisexual un presoner que folla amb altres homes en l’àmbit d’una presó? És bisexual un marit exemplar i conservador que, algunes vegades, canvia ocasionalment de vorera per fer cruising en les penombres d’un parc? Existeix realment algú que mantingui un equilibri pur del 50% entre polles i conys i que s’enamori de la persona independentment del seu sexe?  Ens costa d’acceptar la existència de la bisexualitat perquè vivim en un món maniqueu sense escala de grisos, on qualsevol dissidència és traïció?

Al segle XIX el sexòleg austríac Krafft-Ebing ho va considerar l’estat primigeni de la sexualitat humana. Al segle XX els estudis psicològics de Freud i els estadístics d‘Adam Kinsley, ens deien que tots som bisexuals en menor o major mesura, i ja més recentment un equip de psicòlegs de Chicago i Toronto han qüestionat aquesta hipòtesi en un article de Psychological Science, on publiquen un experiment on els homes que es declares bisexuals es veuen molt més excitats per una de les dues opcions i acaben concloent que, molt possiblement, la bisexualitat sigui una fase cap a la acceptació de la homosexualitat total doncs, estadísticament, resultava impossible distingir el grau d’excitació davant imatges masculines entre gais i bisexuals.

En canvi, el mateix equip investigador, posava de manifest que era molt més senzill evidenciar casos de bisexualitat clara dins el sexe femení; la qual cosa ja em quadra amb la meva experiència empírica: quasi totes les lesbianes que conec han estat amb algun que altre home, en algun moment, peró no m’imagino a cap dels meus amics homosexuals masculins menjant-se una vagina, ni amb tots els gintònics del món a sobre!

Altres estudis han posat de manifest que aquelles persones que es consideren bisexuals tenen una major vida sexual, més intensitat eròtica  (les dones bisexuals poden tenir més orgasmes), així com més felicitat en les seves relacions de parella. Vaja, que segons sembla aquesta orientació sexual son una casta sexualment privilegiada… tant que realment se’m fa tan difícil creure en la seva existència com en la dels vampirs.

Igual resulta que tenia raó la Teoria Queer quan afirmava que les identitats sexuals col·lectives han mort i resulta impossible etiquetar a ningú de forma absoluta, ja que cada un escull la seva pròpia sexualitat dins un bufet lliure d’infinites possibilitats. Bé, tan mateix crec que jo sempre seré devorador exclusiu de botifarres i que dins la paraula gai em sento perfectament còmode. Ha estat un camí molt llarg per poder-me’n sentir orgullós i ara no tinc cap ganes de tornar a la casella de sortida! Quina mandra!