h1

Homofòbia i Futbol: Un Ritual d’Iniciació en la Masculinitat.

Mai 23, 2016

### futbol i maculinitat

La primera activitat social a la vida d’un infant en la qual es dona una veritable divisió sexual del comportament es produeix al pati de les escoles de primaria. Els nens juguen a futbol i les nenes no. El futbol es, doncs, un veritable ritual de pas que serveix per a la  creació d’una subjectivitat masculina grupal, on qui en queda exclòs es marginat socialment i es vist com “poc viril”, “efeminat” o directament es acusat d’homosexual.  I aquest es, des del meu punt de vista, es el motiu principal pel qual existeix tanta homofòbia al mon del futbol professional.

A Espanya mai cap jugador de futbol s’ha declarat obertament homosexual. L’únic àrbitre que s’ha atrevit a sortir de l’armari, Jesús Tomillero, ha presentat la seva dimissió recentment després de rebre insults homòfobs en el camp del Cadis que estan sent investigats pel Fiscal de Delictes d’Odi. Ha rebut suports de tota la classe política, actors o ciutadans, però no de futbolistes, amb les úniques excepcions d’Iker i el Rayo Vallecano. Fa pocs dies, també, el Barça ha estat denunciat per crits homòfobs contra Cristiano Ronaldo, l’estètica del qual s’aparta lleugerament del prototip clàssic de mascle viril.

Recentment la revista Jotdown ha publicat un interessant artícle de Bárbara Ayuso titulat “En el armario del fútbol“, on entrevista a destacats futbolistes com Pep Guardiola, Gerard Piqué, Jorge Valdano o Javier Irrueta. Segons la opinió dels entrevistats les causes de la homofòbia al futbol son la pressió de la premsa a la vida privada dels jugadors, que fer el primer pas es complicat, o que no existeixen protocols legals per fer front a la homofòbia. També llencen pilotes fora (mai millor dit), dient que aquesta homofòbia es culpa dels seguidors, dels clubs o de les institucions futbolístiques.

Però cap va a l’arrel del problema: el futbol, dins la nostre cultura, actua com un ritual de pas entre l’infant asexuat i el jove masculinitzat. El gènere no es quelcom natural, es una construcció social que cada cultura transmet a la següent generació mitjançant normes, tabús, rituals i símbols.

Richard A. Cohen, un evangelista homòfob, afirma en el seu  manual per curar la homosexualitat que aquesta es tracta d’una patologia provocada pel trauma i la frustració psicològica al sentir-nos exclosos de l’ambient viril del futbol durant la infància. Aquest sinistre personatge s’ha topat amb l’arrel del problema però l’ha entès completament al revés: la exclusió del futbol el que genera es homofòbia, no homosexualitat. Evidentment que hi han homosexuals que juguen al futbol, però ho fan en equips com Panteres Grogues, una associació específicament LGBT creada per evitar l’ambient d’odi i intolerància que es dona al futbol professional i que van organitzar uns Euogames a Barcelona l’any 2009, on milers de gais i lesbianes van poder practicar esport fora de la pressió heteropatriarcal.

### futbol i maculinitat2

Diversos estudis sociològics i antropològics sobre la violència al mon del futbol, apunten a que els grups de hooligans es creen buscant una identitat viril grupal en homes de classe treballadora manual que es veuen desplaçats per una societat postindustrial on la força bruta ja no es econòmicament rellevant. Els càntics, els colors, les samarretes, els himnes o els crits al camp son una forma simbòlica i ritualitzada que donen ordre, sentit i homogeneïtat a la seva identitat i els serveixen per canalitzar (d’una forma socialment acceptable)  els seus  sentiments irracionals d’odi, violència i frustració davant la marginació a la que els ha empès la modernitat del capitalisme postidustrial, així com la revolució sexual de les dones o les minories. En aquest context ritual, el futbol es una representació simbòlica d’una guerra entre dos exèrcits, on la homosexualitat o qualsevol rastre de feminitat, es un tabú que trenca amb la jerarquia simbòlica de virilitat i el rol modèlic de masculinitat heroica que s’associa al jugador-guerrer.

Un bon exemple es l’estudi de Javier Durán González (1996), on apunta a que el 85% dels hooligans son homes, amb una mitjana d’edat d’entre 16 i 25 anys (es a dir, en edat sexualment activa però anterior a la formació del matrimoni), de classe obrera no qualificada i econòmicament molt depauperada. Durán creu que aquests hooligans generen una comunitat alternativa al seu nucli familiar (normalment desestructurat i problemàtic, on ja es pot produir la violència), entorn a un univers simbòlic i afectiu molt simple i reduït entorn a “estima els nostres – odia els altres“. Hi afegiria que també es una forma de construir una identitat de gènere masculina juvenil, basada en l’exaltació de la violència i l’agressivitat com a forma de canalitzar l’impuls sexual en l’etapa anterior al seu control social dins la família nuclear heterosexual.

Un altre interessant estudi es del de Débora Tajer (1998) que apunta a que el futbol es una forma d’organitzar la masculinitat, una forma de fer-se un home i de com en aquest espai simbòlic interactuen identitats de gènere, classe i nacionalitat. El futbol es un espectacle de masses, una performance de la identitat masculina heteropatriarcal, on es transmeten els arquetips hegemònics del gènere masculí (homes joves, forts, virils, heroics, violents i dominants). Aquests valors es transmeten generacionalment, on els fills hereten l’afició  dels seus pares i aquests els apunten de ben petits a jugar aquest esport. Molts nanos de ben petits s’impregnen dins l’univers simbòlic d’un equip (samarretes, colors, himnes…). I sobretot on es dona una maniquea exclusió deliberada de l’altre, del que no es “dels nostres” i no forma part del univers del nostre equip, o de la nostre masculinitat viril.

Jo, personalment, mai m’he sentit tan incòmode, insultat i exclòs com en els vestuaris d’Educació Física. Aquest espai social es converteix en un indret de camaraderia viril i sexual, on la presència de dissidents en la identitat heterosexual es vista com un perillós intrusisme. La homofòbia es basa en una certa por a que un mascle heterosexual sigui tractat amb el mateix assetjament sexual amb el que ells tracten a les dones i, en un indret sense roba, salten totes les alarmes.

Aplaudeixo les campanyes de sensibilització contra la homofòbia a l’esport, com la de posar-se cordons amb la bandera de l’Arc de Sant Martí, però no deixaran de ser accions simbòliques, benintencionades però irrellevants, mentre no s’entengui com de profundes son les estructures de construcció de gènere en la nostre cultura i el destacat paper que hi juga el futbol com a ritual de formació/exclusió d’identitat masculina. Mentre no s’ataqui a les arrels del problema, podar les fulles no conduirà enlloc.

16 comentaris

  1. Una anàlisi molt encertada i profunda. Però tenint en compte que el futbol és un esport relativament jove (150 anys), què feia aquesta funció de socialització masculina abans?


    • La mili?


    • la boxa, el ciclisme, l’esgrima, l’equitació, etc…


      • Doncs si, pràcticament totes les associacions juvenils masculines culturals o esportives feien i fan aquesta funció.


  2. Interessantíssim! Enhorabona!


  3. Trobe que has exagerat o que agafes un cas específic per fer-ne categoria. Sóc mestre i treballe amb xics i xiques des d’infantil fin el primer cicle de la ESO. No disposem de vestuaris. Una vegada a la setmana tota la canalla- xics i xiques- juguen al futbol junts tinguen els anys que tinguen i no hi ha cap problema en absolut encara que tinguen 14 anys (repetidors). Així mateix brodem fent dibuixos a colors tots juntets, nens i nenes. Potser siga qüestió d’educar-los per a la igualtat total i real. Ni que siga els musulmans donen problemes. Desconec el cas de alumnes d’institut.

    En totes les civilitzacions hi ha ritus que marquen el pas de la infantesa a la joventut. Els antics romans vestien les “robes virils”. En l’Àfrica negra havien de caçar un lleó i en la cristiandat, prendre la comunió. Sembla que és un fenomen universal, fer-se major i convertir-se en un més del grup, deixar de ser un xiquet. Les dones sempre ho han tingut pitjor ja que eren considerades tota la via com inferiors, com xiquetes perpètues.

    Quan a l’homosexualitat, els grecs antics no tenien problema. Normalment, un senyor cast de mitjana edat tenia el seu jovenet a qui li ensenyava el que sabia i tenia relacions sexuals amb ells que excloïen la sodomització. Solien fregar-se els genitals entre sí. Les donen sols les volien per tenir fills. Hi ha porcellanes amb dibuixos negres on es pot veure el tipus de relació sexual que tenien que, freqüentment, era de tipus pedòfil.

    Salut


    • El que tu m’estàs explicant SI es un cas específic i anecdòtic. Que al futbol hi ha homofòbia es una evidència empírica absolutament irrefutable en el moment que mai cap jugador ha sortit de l’armari, i un àrbitre ha dimitit per assetjament, el Barça té multes por homofòbia etc… negar això es banalitzar l’odi.
      No tinc cap dubte que l’educació en igualtat pot acabar amb la homofòbia, desafortunadament el cas que m’expliques no es la norma, es l’anècdota.

      Conec perfectament la homosexualitat a l’antiga Grècia i no te absolutament res a veure amb el que coneixem com a homosexualitat avui dia a la nostre cultura, ni ve al cas pel tema del post.


      • Supose que no és igual això entre adults que entre xiquets i joves. Jo conec el segons cas. Es dóna la circumstància que hi havia una xica de 2n d’ESO (13-14) que ja tenia nuvi i era la millor futbolista de l’escola.

        Al País Valencià tenim un equip de handball femení que es dels millors de l’estat. En canvi , els masculins no són coneguts.


        • Jo en cap cas he insinuat que les dones (o els gais) siguin millors o pitjors practicant esport. Simplement he apuntat a que el futbol, avui i a la nostre cultura, es un ritual de iniciació i socialització en una identitat viril masculina. I, per la meva experiència i per les fonts acadèmiques citades, em sembla una evidència empírica tan evident com la Llei de la Gravetat.


          • Bé es la teua opinió. Si citem el handball – que és més o menys com el futbol- al País Valencià destaquen les dones amb diferència. Ara no me’n recorde dels noms de l’equips, però es poden trobar a Internet. No tinc constància que s’hi faça cap ritual d’iniciaciació.

            Salut


          • Ací temps uns dels millors equips femenins: lliga, copa, recopa, etc.

            https://josueferrer.com/2014/01/10/balonmano/


          • Lo olvidaba. A mí esto no me pone nervioso, solamente me reafirma en mi deseo de independencia.


  4. […] La ploma més àcida de la xarxa « Homofòbia i Futbol: Un Ritual d’Iniciació en la Masculinitat. […]


  5. És de bona educació contestar a un contertulià que s’ha pres la molèstia de participar en el blog d’un. No m’ho tornaràs a fer més. Adéu.


    • Ai disculpa! No havia vist el comentari. Darrerament vaig molt de cul, i amb prou feines passo pel blog. Ara ho faig!


      • Molt bé, no passa res.

        Salut



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: