PINKWASHING: Com Israel empra els drets LGBT per netejar-se la cara

El juny de 2012 el portaveu de les forces armades d’Israel va penjar aquesta fotografia, de dos soldats homosexuals agafats de la ma, al seu Facebook. La imatge es va tornar immediatament viral a les xarxes, aconseguint un gran ressò.

Que vol aconseguir el govern ultradretà de Benjamin Netanyahu amb aquesta campanya? Molt senzill: emprar els drets LGBT per netejar la imatge d’un exercit que manté per la força les polítiques d’apartheid racista i neteja ètnica contra la població palestina (sigui quina sigui la seva orientació sexual). Emprant al col·lectiu LGBT com una racionalització icònica de la idea de modernitat, es pretén transmetre la imatge, falsa i tòpica, de que Israel es un país occidental, demòcrata i avançat, rodejat de fonamentalistes islàmics ancorats en un pensament medieval. I que, per tant, com a cultura superior té dret a colonitzar, massacrar i discriminar als palestins en nom del progrés i la civilització; el mateix discurs de darwinisme social amb que s’ha basat sempre l’imperialisme cultural. Des dels moviments socials aquesta estratègia política s’ha anomenat “Pinkwashing“.

Propaganda LGBT de l’exercit d’Israel

Aquesta campanya d’imatge s’ha estès també a moltes agències de turisme que venen Tel Aviv com la Capital Gai d’Orient Mitjà. Israel ha promocionat la seva presència a moltes marxes LGBT arreu del món, per tal d’associar-se internacionalment a una idea de modernitat i tolerància. Sense anar gaire lluny, el 2011 una delegació LGBT de Tel Aviv va participar al Pride de Barcelona. Aquest esdeveniment va ser divulgat a bombo i plateret per l’ambaixada d’Israel a Espanya des de les seves xarxes socials oficials. Per tant, queda clar que es una campanya que no té res d’espontània, ni sorgeix dels moviments LGBT, sinó que està perfectament orquestrada des del Govern d’ultradreta hebreu.

Participació de Israel al Pride de Barcelona 2011. Fotografia de l’ambaixada d’Israel a Espanya

Pinkwashing a la Marxa de l’Orgull LGBT de Vancouver

Però es realment Israel un paradís LGBT? Doncs bé, no. Ni de conya. Si bé es cert que el grau d’acceptació de la homosexualitat a Israel és molt més elevat que a Palestina (un 40% enfront un 4%), la majoria de la població israelita es encara molt homòfoba: 47% enfront al 40%, es a dir un 400% més d’homofòbia que a Espanya. La homosexualitat no es delicte a Israel des de 1988, però el matrimoni entre parelles del mateix sexe no es legal; de fet, el matrimoni civil heterosexual es va aprovar el 2010 i només es pot fer servir en casos excepcionals. El matrimoni mixte entre membres (heterosexuals) de diferents religions encara avui es il·legal, com a la Sud-àfrica de l’apartheid.

Son nombrosos els atacs i atemptats terroristes homòfobs per part de jueus ultraortodoxos en contra de la comunitat LGBT:  Quan la cantant transsexual Dana International va representar  a l’estat jueu a Eurovisió el 1998 va rebre amenaces de mort per part de tota la dreta sionista, fent que la televisió pública hebrea boicoteges l’emissió del festival, just quan Israel va guanyar el certamen. L’any 2005 els principals rabins fonamentalistes (aliats amb representants religiosos cristians i musulmans de Jerusalem) van impedir que es celebrés la Marxa de l’Orgull LGBT d’aquell any a Jerusalem. El 2009 es va produir un tiroteig a una associació LGBT de Tel-Aviv (Bar-Noar) deixant dos morts i deu ferits, d’entre 14 i 21 anys d’edat; la policia va detindre a un jueu ultraortodox com a únic sospitós, tot i que la investigació segueix oberta. L’any 2015 un altre jueu ortodox va atacar a ganivetades una marxa LGBT, a Jerusalem, amb una persona morta (de només 16 anys) i sis ferides. Recentment els col·lectius LGBT hebreus han denunciat un augment del 80% d’atacs violents homòfobs el passat 2015, respecte a l’any anterior.

Noia de 16 anys assassinada per un jueu ortodox a la Marxa LGBT de Jerusalem, el 2015.

A Palestina la tolerància a la homosexualitat es un “patchwork” legal. A Cisjordània la homosexualitat no es delicte des de 1951, mentre que a la franja de Gaza es mantenen les normatives homòfobes imposades per la colonització britànica el 1936 (només contra les relacions entre homes, no es contempla la possibilitat d’existència de lesbianisme). L’Autoritat Palestina mai ha legislat sobre el tema. Si bé es cert que tenen una cultura molt heteropatriarcal i homòfoba, també ho és que recentment han sorgit dues associacions LGBT palestines, (Aswat i Al-Qaws), que fins i tot disposen d’un observatori contra la homofòbia.

Es calcula que uns 2.000 homosexuals palestins viuen refugiats de forma clandestina a Tel Aviv. Ha fet alguna cosa Israel per ajudar-los? No! Al contrari! Les polítiques d’apartheid racista no entenen de gustos sexuals. El mur de la vergonya que separa els territoris jueus dels palestins, així com els punts de control a la frontera, tracten a tots els palestins igual de malament. El Govern i el Tribunal Suprem han rebutjat sempre les nombroses peticions d’asil i n’ha ordenat l’expulsió, encara que alegessin estar tenint una relació amb un ciutadà israelita.

Però no només això, l’exercit d’Israel i la seva policia ha detingut a gais palestins refugiats i els ha fet un xantatge: si no es converteixen en espies pel Mossad i denuncien als seus amics i familiars palestins que tractin de fer mobilitzacions pels seus drets, els expatriaran fent pública la seva orientació a la seva comunitat i família. Podeu llegir aquí el testimoni de Saif i Madj. Pot existir quelcom més retorçat?

Recentment han sorgit diversos grups queer que es dediquen a denunciar i boicotejar públicament la hipocresia de l’estat d’Israel, cada cop que el govern hebreu tracta de emprar els drets LGBT (que ells neguen als palestins) per legitimar el seu racisme colonial envers els territoris ocupats. Podeu seguir la seva web AQUÍ.

Com a conclusió, simplement demanar a la comunitat LGBT israelita que deixi de participar en aquesta pèrfida estratègia, denunciant la manipulació pels interessos militars d’un Govern que no reconeix plenament els seus drets, i busqui una aliança intercultural amb els grups queer palestins per combatre conjuntament la homofòbia i l’apartheid racista, per sobre de fronteres o barreres nacionalistes, religioses i culturals.

Pseudo-Estats Fallits que han fet una DUI fracassada.

Segons el discurs nacionalista majoritari a Catalunya fer un referèndum amb condicions democràtiques, com defensem en exclusiva els federalistes i confederalistes, es impossible amb el Govern del PP i per això defensen una DUI (Declaració Unilateral d’Independència). Segons ells, la DUI ve a ser com una espècie de conjur màgic que, un cop formulat, invoca de forma instantània a l’esperit de la Nació que es materialitza sobtadament encarnada i posseïda en el cos d’un Estat i tots els governs del món cauen de genolls extasiats en un orgasme patriòtic reconeixent la seva sobirania, sense cap obstacle ni dificultat. El Comissionat per a la Transició Nacional diu que tan sols cal pitjar “el botó de la desconnexió“. Fàcil oi?

Aquells que encara ens regim per la lògica racional i no per la fe i la mística religiosa sabem que la cosa no es ni de lluny tan senzilla. Al llarg de la història les DUIs s’han produït sempre com a conseqüència de conflictes bèl·lics o per la descolonització/desmembrament de grans imperis. A continuació veurem alguns exemples de Pseudo-Estats Fallits que han fet DUIs no reconegudes i les consequències que aquestes han tingut. En cap cas pretenc fer cap mena de comparació amb Catalunya, simplement m’agradaria fer reflexionar sobre si la unilateralitat es tan fàcil com els nacionalistes plantegen.

.

República de Somalilandia. Data de la DUI: 1991. Nombre de països que la reconeixen: 0

L’any 1991 després de la massacre i els bombardejos de Hargeisa, amb més de 50.000 morts, l’estat de Somàlia entra en col·lapse i això es aprofitat per alguns clans per proclamar la independència d’aquesta regió. Tenen un govern  i moneda propis que a dia d’avui ningú reconeix, per tant, no poden fer transaccions internacionals o obrir ambaixades; a la pràctica s’utilitza la moneda somali. L’any 2007 la Unió Europea i la Unió Africana van enviar delegacions prometent estudiar la possibilitat de reconeixement de la seva DUI, cosa que a dia d’avui no s’ha produït. La ONU considera aquest territori, amb 3,5 milions d’habitants, com “semiautònom” de Somàlia

.

República de Nagorno Karabaj. Data de la DUI: 1991. Nombre de països que la reconeixen: 0

Després del col·lapse de la URSS, aquest territori d’ètnia armènia es proclama independent d’Azerbaidjan, amb d’un referèndum unilateral, provocant una guerra entre Armènia i Azerbaidjan pel control del territori.  El 1994 Rússia dictamina un alto al foc i aquest territori queda en un limbo legal. Actualment utilitza la moneda armènia i està protegit per les tropes d’aquest país, però la comunitat internacional es nega a reconèixer-lo com a territori independent d’Azerbaitjan.  El 2006 es va realitzar una consulta per tal d’elaborar una Constitució pròpia, amb el 98% de vots favorables; la UE i la OSCDE no van reconèixer cap legitimitat a la consulta ja que no estava acordada amb el govern d’Azerbaidjan i van considerar-la molt nociva per a la resolució del conflicte.

.

Transinistria o República Moldava Pridnestroviana Data de la DUI: 1990. Nombre de països que la reconeixen: 0

Després de la dissolució de la URSS i la re-configuració de les fronteres a Europa de l’Est, aquest territori es declara independent de Moldàvia el 1990 produint un conflicte bèl·lic el 1992 on finalment Rússia dictamina un alto al foc; les tropes russes, a dia d’avui, encara ocupen part del territori. Disposa d’un govern i estructures d’estat (Govern, constitució, moneda i exèrcit), però no té cap reconeixement internacional. Mitjançant un acord entre Ucraïna, Moldàvia i la UE les empreses que realitzen importacions han d’estar registrades com a moldaves i els ciutadans que viatgin a l’estranger han de dur passaport moldau. El 2006 es va realitzar un referèndum per ratificar la independència del territori obtenint un 97% de vots a favor, però ni Moldàvia ni Rússia han reconegut la seva validesa. Segons el Departament d’Estat dels EUA del 2006, el Govern de Transinistria aplica la tortura, detencions il·legals, no existeix la llibertat d’expressió i existeix una persecució brutal contra gais i lesbianes.

.

República Turca de Xipre del Nord. Data de la DUI: 1983. Nombre de països que la reconeixen: 1

Únic pseudoestat situat dins de la Unió Europea, que mai ha reconegut la seva DUI. Va proclamar la seva independència després de que Turquia envaís militarment un terç de la illa per tal de protegir a la minoria turco-xipriota del nou govern de Xipre. El 1999 Grècia va amenaçar en vetar a Turquia dins de la UE si es reconeixia la DUI i no la possibilitat de reunificació de la illa. El 2002 la ONU va presentar una proposta d’acord segons la qual la illa passaria a ser la federació de 2 estats, el 2004 es va sotmetre a referèndum; els turco-xipriotes ho van aprovar amb un 65%, però els greco-xipriotes ho van rebutjar ja que exigien el retorn de refugiats i de propietats als exiliats per la invasió turca. El 2004 la UE va fer un acord de comerç amb la República Turca, però Xipre el va vetar. Actualment es troba en un limbo legal, tan sols Turquia reconeix la seva DUI.

.

República d’Osetia del Sud Data de la DUI: 1991. Nombre de països que la reconeixen: 4

Un altre territori sorgit arrel de la caiguda de la URSS, quan va declarar-se independent de Geòrgia, provocant una guerra que duraria dos anys amb més de 1.800 morts i 4.000 refugiats. El 2006 fa un referèndum per ratificar la seva independència i annexionar-se a Rússia, amb un 91% de participació i un 99% de vots favorables, resultat que cap país va prendre seriosament i que acabaria provocant una nova guerra contra Geòrgia el 2008 El 2011 una candidatura pro-Georgiana va guanyar les eleccions presidencials i aquestes varen ser anul·lades i repetides fins a 4 cops consecutius fins que el candidat pro-rus va resultar vencedor. Tots els països del G7 van fer un comunicat contra la DUI d’aquest pseudoestat, acusant-lo de violar la integritat territorial de Geòrgia i que el seu reconeixement per part de Rússia viola les resolucions de la ONU. Geòrgia ha tallat el subministrament elèctric a la regió, que viu en la fam i la misèria gràcies a l’agricultura de subsistència. La seva màxima fita ha estat aconseguir que els seus atletes competeixin a les olimpíades sota la bandera de Rússia i no de Geòrgia.

.

República d’Abjasia. Data de la DUI: 1991. Nombre de països que la reconeixen: 4

La seva història es pràcticament idèntica a la d’Osètia del Sud: territori que tracta de separar-se de Geòrgia quan cau la URSS, i que des de 1991 ha patit diversos atacs militars per part de Rússia i Geòrgia per tractar de tindre el territori sota la seva influència. Cal fer esment a les atrocitats que els independentistes han comés contra la minoria d’ètnia georgiana: el 1994 1.500 persones van ser exterminades i més de 4.000 deportades; el 1995 la ONU denuncia tortures i assassinats; el 1998 es produeix una nova matança a Gali. El 2004 les eleccions es van declarar nul·les després de la victòria d’un candidat pro-georgià, provocant una insurrecció civil i la ocupació del Parlament i la Televisió. La ONU i la UE han defensat sempre que aquest territori es part de Geòrgia i que la seva DUI no té cap validesa.

.

República Àrab Saharahui Democràtica Data de la DUI: 1976. Nombre de països que la reconeixen: 84-64(aprox)

Després de proclamar la seva independència respecte a Espanya, proclamada pel Front Polisari, va ser colonitzada pel Regne de Marroc, que reclama drets històrics sobre el territori, originant un conflicte bèl·lic fins a 1991, quan s’estableix un alto al foc. La ONU va proposar el 1997, als Acords de Houston, un pla per tal de realitzar un referèndum per la seva independència el 1998. La pressió per part de Marroc ha impedit que la consulta s’hagi pogut realitzar a dia d’avui. Més de 20 països que havien reconegut la seva DUI han deixat de fer-ho per pressions marroquines.

.

Palestina Data de la DUI: 1988. Nombre de països que la reconeixen: 137

Un clar exemple de que un reconeixement massiu per part de molts països pot no servir absolutament de res, si EEUU i Israel decideixen vetar-te. La OLP va proclamar la DUI el 1988, sense que tingués efecte algún. L’any 1994, gràcies als Acords d’Oslo entre l’Estat d’Israel i la OLP es va establir l’Autoritat nacional palestina, un govern semi-autonòmic amb unes competències limitades. El 2011 la DUI va ser reconeguda per la UNESCO, el 2012 la ONU va admetre Palestina com a “Estat observador no membre”, el 2014 els Parlament Europeu va fer una resolució de caràcter simbòlic reconeixent la DUI. Res d’això ha servit en absolut perqué els territoris palestins s’alliberin de la opressió sionista, al contrari: la franges de Gaza  i Cisjordania es troben rodejades per un murs, valles i torres de control, amb un dels bloquejos econòmics més llargs i injustos del món. La seva població agonitza en una situació d’emergència humanitària extrema, on el 80% dels ciutadans viuen de l’ajuda internacional d’ONGs i els hospitals només tenen 8h d’electricitat diària.

Queda perfectament demostrat l’èxit d’una DUI depèn exclusivament dels interessos geopolítics dels estats més poderosos econòmica i militarment que son qui decideixen davant la ONU qui es o no un estat. En absolut té res a veure amb la voluntat, l’entusiasme o la il·lusió dels seus defensors, ni amb el resultat de cap referèndum o elecció plebiscitària i qui digui el contrari menteix, ja sigui per maldat o per ignorància. Es molt més senzill arribar a un acord amb un Govern d’Espanya d’esquerres que accepti el dret a decidir, com IU o Podem i fer un referèndum legal i acordat com Quebec o Escòcia.

PD: Aquí podeu llegir un altre article sobre la situació econòmica i social en els 5 darrers estats que SI han aconseguit proclamar la seva DUI amb èxit. No estan gaire millor, per cert…

PPD: Gràcies a Twitter he descobert que a la “Padania” (nord d’Italia) la ultradreta italiana Lliga Nord també va fer una DUI el 1996, per no pagar impostos al sud més pobre. Va tenir tan poc èxit i repercussió que ni tan sols en fa esment cap web de política internacional. Podeu veure el video aquí

Sionisme i Nazisme: Crònica d’una llarga amistat

Aquests dies estem veient com el sionisme, una ideologia racista i ultra-nacionalsita que defensa un estat d’Israel pels jueus racialment pur, ja que creuen que la legitimitat de l’estat surt de la sang (la teoria Sang i Terra) , està cometent una neteja ètnica i sistemàtica, un calculat genocidi sobre els palestins. Quelcom força similar al nazisme que tans milers de jueus va exterminar però canviant el nom de les races superiors i inferiors.

Cal dir que no tots els jueus son sionsites, ni molt menys! Cal no confondre sionisme i semitisme; existeix una Xarxa Mundial de Jueus Antisionistes que no comparteixen el fanatisme nacionalista “una raça-un estat”, així com els Shministim , joves objectors de consciència, o els Refusenik, soldats reservistes que es neguen a formar part de l’extermini de palestins, tot i que estan disposats a defensar Israel.

El Sionisme ha tingut diversos punts en comú amb la untradreta nazi que m’agradaria recordar:

– Theodor Hezrl, fundador del Sionisme, va escriure en el seu diari el 1895, quan estava a Paris, que entenia perfectament les causes del anti-semitisme ; creia que era una ideologia que no s’havia de combatre, al contrari, ja que evitaria que els jueus s’integressin a Europa i els animaria a crear un estat.

– Chaim Weizmann, líder sionista i primer President d’Israel va afirmar als anys 20 «Cada país pot absorbir només un nombre limitat de jueus, si no vol desordres en el seu estómac. Alemanya té ara massa jueus ». Ell era absolutament contrari a la diàspora i a que els jueus visquessin dispersos pel món i considerava que els jueus no-sionistes (la majoria) eren uns traïdors

– El 1917 el diari Hazomer Hatzair, òrgan de la Organització Juvenil Sionista publica un text on caricaturitza als jueus asimilacionistes i no-nacionalistes, assegurant que els jueus mai es podran integrar en lloc, ja que els jueus no son sers humans normals i no poden sotmetre’s a cap llei gentil. Aquest text serà emprat per la propaganda antisemita nazi.

– L’any 1923 la Organització Sionista Mundial té una escissió ultradretana anomenada “revisionista”, liderada per Vladimir Zeev Jabotinsky. L’any 1933 els revisionistes es radicalitzen en el seu anti-comunisme, ultranacionalista i messiànic agafant com a màxima inspiració a Benito Mussolini. El principal diari revisionista va aplaudir amb entusiasme la pujada al poder d’Adolf Hitler, a qui es refereix com un alliberador d’Alemanya del marxisme. El Partit Revisionista es l’antecedent polític del Likud d’Ariel Sharon.

– El sionisme  (corrent molt minoritària entre els jueus amb anterioritat a la II Guerra Mundial) considera la pujada al poder de Hitler la prova del fracàs de l’assimilacionisme dels jueus a Europa i decideixen lluir l’estrella groga amb orgull per poder-se diferenciar dels gentils. Creuen que els plans per deixar a Alemanya neta de jueus serà una magnífica ocasió per augmentar l’èxode cap a Palestina, on crear un estat racialment pur.

– Aquesta medalla nazi porta la creu gamada i l’estrella de David;  Goebbels la va manar encunyar el 1934, per commemorar el viatge del baró Leopold Itz Edler von Mildenstein a Palestina. 

– Acord de Haavara: Acord signat entre la Federació Sionista Alemanya, La Banca Leuvi (jueva palestina) i el III Reich d’Adolf Hitler. L’acord pretenia ajudar a facilitar l’emigració dels jueus alemanys a Palestina, deixant la major part de les seves possessions a Alemanya abans de marxar. Es va estipular, però, que les mateixes podrien recuperar transferint a Palestina com a béns d’exportació alemanys. Aproximadament, 60.000 jueus van emigrar a Palestina sota aquest acord, portant-se amb ells $ 100 milions de dòlars (gairebé $ 1.7 bilions en dòlars de 2009) . El principal proponent de l’Acord va ser Haim Arlosoroff, dirigent sionista ucraïnès qui es va encaregar de negociar amb els nazis.

– Georg Kareski, fundador del Partit del Poble Jueu i Sionista Revisionista, va ser un dels principals col·laboradors amb la GESTAPO i el Ministeri de Propaganda del III Reich organitzant l’èxode de jueus sionistes a Israel. Un cop acaba la II Guerra Mundial s’exilia a Israel, on va morir plàcidament.

– Durant tot el III Reich els Rabins del Consell Jueu van col·laborar activament amb el nazisme i en la realització de l’Holocaust. En tot moment la policia dels guetos jueus era jueva, dirigida per aquesta èl·lit amb connivència amb les SS. Posteriorment van col·laborar en subornar a funcionaris alemanys per que els famílies més importants tinguessin privilegis a l’hora d’abandonar el país abans. Finalment aquests Consells s’encarregaven de mantenir l’odre i la submissió dins els camps d’extermini, assenyalant als nazis els més subversius per tal que fossin els primers de ser gasejats. L’escriptora jueva Hanna Arendt va denunciar aquest fet amb contundència en el seu pol·lèmic llibre “Eichmann a Jerusalem” i fins i tot alguns dels membres d’aquests Consells han estat jutjats per col·laboracionisme amb l’Holocaust.

Si alguns Sionistes van ser capaços de pactar amb Hitler, entregant a milions de jueus no-sionistes als forns crematoris, per tal de poder marxar a crear un Estat… Que no seran capaços de fer amb els palestins per tal de mantenir-lo?

Reflexions sobre els Indignats a Israel

Ahir a la tarda 300.000 persones vàrem sortir als carrers de les diferents ciutats israelites per protestar contra les mesures econòmiques del govern d‘ultradreta sionista de Bejamin Netanyahu, esdevenint la mobilització més important de la seva història recent. Aquestes son algunes de les meves reflexions al respecte:

1.- L’Esquerra Jueva encara existeix: Banderes roges i imatges del Che als carrers de Tel Aviv… pensava que no viuria per veure-ho! Israel va tenir una esquerra marxista molt important en els seus inicis amb el moviment col·lectivista dels Kibutz, granges amb un funcionament assembleari; però actualment l’esquerra jueva estava completament desapareguda de l’escena política, amb un ridícul Partit Laborista mesell col·laborador de la dreta ultranacionalista i l’únic partit polític d’esquerres amb cara i ulls, Meretz,  aïllat al grup mixt amb 3 diputats, guerres internes i escissions.

2.- Males notícies per l’antisemitisme de la ultraesquerra europea: Aquells membres dels moviments més fanàtics  antisistema que s’havien dedicat a revifar els perjudicis antisemites presentant a tots els jueus com malvats banquers poderosos i sanguinaris colons imperialistes, s’hauran de menjar els mocs. A Israel també existeixen persones explotades econòmicament, capaces d’articular moviments socials de classe.

3.- Les Revoltes Àrabs a Jerusalem: De la mateixa forma que a certs sectors del nacionalisme català quasi els explota el fetge quan van veure marxes del 15M a Madrid, pancartes en castellà o solidaritat amb la repressió a Puerta del Sól, de ben segur que els rabins ortodoxos es deuen estar estirant dels tirabuixons veien com les revoltes que es vàrem iniciar a Tunis i Egipte, es passegen davant del Mur de les Lamentacions.

4.- Una oportunitat per la Pau? El que no ha aconseguit Barack Obama ho està a punt de fer els indignats: un Netantahu acorralat i enfonsat a les enquestes. Si la política israelita es mou en torn a l’eix esquerra-dreta, es podrien eclipsar per fí els discursos ultranacionalistes i religiosos que han enverinat la societat, portant l’electorat al fanatisme irreconciliable. Sens dubte les reivindicacions socioeconòmiques poden ser perfectament compartides pels palestins, obrint una escletxa cap a una solució definitiva al conflicte.

5.- I Rahola que hi diu? Es una pena que la fanàtica diva sionista, amb un discurs força similar al assassí de Noruega, hagi desaparegut de la Televisió pública (per fi!). Així doncs ens quedarem sense saber que hi diu aquest escurçó neocon(vergent) que tant ha criminalitzat al moviment 15M, als indignats i a l’esquerra, al mateix temps que es desfeia en lloances envers l’estat jueu.

Interessant panorama polític a Israel

Segons sembla, pels primers resultats a peu d’urna, el governant partit de centre dreta Kadima hauria guanyat les eleccions a Israel, la qual cosa, dintre del que cap, és una bona noticia entre cometes, ja que hauria estat molt pitjor un retorn al poder del extremisme més ultra del Likud de Benjamin Netanyahu., a qui els bombardejos sobre Gaza li van semblar poc.

Però vaja, tampoc és per tirar coets, precisament! Amb un partit laborista endormiscat, arraconat a un quart terme i agenollat als designis de la dreta més genocida, el sistema polític del estat jueu no presenta cap alternativa a la massacre desproporcionada com a solució de qualsevol conflicte, i al fanatisme religiós com a base del sistema social, econòmic i legislatiu. On son els jueus laics de Tel Aviv? Els progressistes que varen fundar les comunes igualitaristes dels kibutz? Els objectors de consciència fugits del exèrcit per no voler assassinar palestins? Els que varen escollir a la transsexual Dana International com a representant a Eurovisió? Se’ls ha empassat la terra??

Sempre he dit que jo no odio a cap poble, ni cultura, els jueus com a comunitat no m’han fet res, però com a persona d’esquerres no puc deixar de sentir fastig per un estat en el que les tres primeres forces parlamentaries representen un espectre polític que al nostre país ocupa Democràcia Nacional o la Falange.

Espero que Tzipi Livni sàpiga configurar un govern sense necessitat d’aliar-se amb els grupúsculs ultra-extremistes crescuts d’Israel Beiteinu i el Likud (cosa difícil, sens dubte) i l’administració Obama-Biden-Clinton, que ja han estes la ma a Iran, siguin capaços d’ assentar els bases per un veritable procés de Pau