Com he sobreviscut a una Campanya de Ciber-Assetjament

Darrer dissabte d’Agost. Em trobo a Madrid d’escapada de cap de setmana amb el meu xicot. Ens hem proposat fer un tour mariculte pels museus de la capital, per tal de compensar la meva absència de vacances. Ens hem llevat ben d’hora però el Reina Sofia encara no està obert, així que fem temps llegint el País a un bar de davant; jo encara estic un xic endormiscat. Per un grup de wassap informal els companys de ICV-EUIA i Podem de L’Hospitalet comenten cabrejats com 40.000 persones van poder congregar-se per aplaudir a Artur Mas en dia abans, coincidint amb el registre de les seus convergents per corrupció. Faig un tweet (amb una redacció molt desafortunada) on pretenia fer meves les paraules de Júlio Anguita “qui vota un lladre es còmplice dels seus crims”.

Entrem al museu i apago el mòvil. Com ja hi havíem estat abans anem directes a les parts que més ens interessen: El Guernika, les exposicions temporals i les noves sales dedicades a la Movida Madrileña, així com la seva excel·lent i selecte llibreria especialitzada en art. Mentre estava dins, el popular fotògraf afí a la CUP, Jordi Borràs, ha fet una captura de pantalla del meu tweet comparant-me amb el director de la Razón, Paco Marhuenda. Els seus 20.000 seguidors ho han vist i comencen a hiperventilar atacant-me. Quan obro el mòvil tinc uns 200 comentaris a Twitter amb insults bastant pujats de to. Esborro el tweet, demano disculpes, tot demanant que ningú empri tampoc l’argument de “els espanyols son uns lladres“, bloquejo als trolls que puc i dono l’anècdota per tancada.

<<BREAK: L’any 2013 quan Jordi Borràs va patir una campanya d’assetjament  per part de la ultradreta espanyolista jo vaig donar-li suport obertament, tot i que ell ja m’havia bloquejat per no ser independentista >>

Just després de dinar toca el Prado. També hi hem estat, però no ens cansaríem mai de contemplar les joies de Goya, Rubens, el Greco, Velazquez o el Bosco. Quan sortim de la darrera sala obro Twitter i descobreixo que tinc unes 2.500 mencions. La bola s’ha anat fent gran i alguns twitaires nacionalistes estan esbombant la meva identitat, amb fotografies, creient que son Sherlock Holmes pels seus detectivescos descobriments. He escrit un llibre, he fet conferències, he publicat articles científics i polítics en unes 10 revistes diferents, he estat candidat a unes primaries i a unes eleccions municipals, he presentat infinitat d’actes, vídeos i mítings d’ICV, Joves d’Esquerra Verda o Unitat contra el Feixisme a l’Hospitalet i he concedit entrevistes a diaris, blogs, televisions i ràdios. Mai he amagat el meu nom, ni la relació amb el meu pseudònim. La meva identitat no ha estat mai cap secret i difondre-la tan sols pot tenir la intenció d’instigar la violència.

Em truca una dirigent del meu partit per transmetre’m el seu suport i em recomana que vagi en compte a les xarxes, doncs aquesta gent està molt boja. Li comento que si he sobreviscut a una pallissa d’uns skin heads i a quatre anys d’amenaces i difamació d’autèntics nazis de PxC, quatre tietes avorrides no em trauran la son. Se m’acaba la bateria. Acompanyo al meu xicot de compres per Fuencarral i després anem a sopar al Barrio de las Letras. Arribem cansadíssims  a la pensió. Faig un tweet reiterant les disculpes i vaig a dormir.

Al matí següent es el gran dia: per fi visitem la reforma del Museo Arqueológico Nacional de la que tant bé ens n’havíen parlat. Realment es espectacular i està a anys llum del decimonònic i caspós discurs museogràfic anterior. Fins i tot la part de numismàtica es completament pedagògica i divulgativa. No resisteixo la temptació i miro Twitter. El meu xicot m’esbronca: creu que estic jugant a un videojoc i m’exigeix que faci el favor de deixar el mòvil d’una vegada. El que he vist, però, m’ha deixat la sang glaçada: tinc mencions amb la meva foto amb una diana, amb violentes amenaces de mort i tota mena de comentaris homòfobs, que deixen PxC a l’alçada de Ghandi. Em poso molt nerviós.

Clica sobre la imatge per ampliar

No tinc cobertura, ni megues, ni bateria, ni temps, ni ganes, ni possibilitat de fer res des del meu obsolet mòvil. Com vull gaudir del poc temps que em queda a Madrid, tot sortint del museu m’apropo al primer locutori que trobo i suspenc el meu compte de Twitter, per tal que em deixin en pau, pensant en reactivar-lo quan torni a casa. Ja més tranquil, visitem unes excel·lents exposicions fotogràfiques al Círculo de Bellas Artes i una altre d’art precolombí al Caixa Fòrum. A l’Ave de tornada a Barcelona trobo a un altre dirigent d’ICV que ha llegit la polèmica esfereït i em demana que torni a la xarxa ben aviat.

Al matí següent hi ha un acte públic de Catalunya Si que Es Pot a L’Hospitalet. A Twitter diversos usuaris planegen obertament vindre a apallissar-me al míting. Una regidora i el secretari d’organització d’ICV a la meva ciutat m’acompanyen de casa meva a l’acte, per si de cas, tot i que jo em prenc amb escepticisme les amenaces. A l’acte em comenten que alguns usuaris de Twitter s’han posat la paraula “Arqueòleg” al nom, demanant així la meva tornada. Rebo també missatges privats i wassaps de regidors, militants o simpatitzants d’ideologies diverses – algunes molt allunyades de la meva-  donant-me el seu suport. Reitero el meu infinit agraïment.

El perfil dels qui m’estaven amenaçant corresponien a avis de poblets de l’interior, amb menys de 20 followers. Em pregunto quin odi tan pèrfid pot moure a un iaio a deixar de cuidar els seus nets o collir tomàquets a l’hort, per obrir-se un perfil a una xarxa social i dedicar-se a amenaçar qui no pensa com ell. Tot plegat em recorda bastant al film “La Ola” (Die Welle) de Denis Gansel o fins i tot a “La cinta blanca” de Haneke. Òbviament, no apareix ningú per matar-me.

Com un té ànima de Diva, faig la meva reaparició estel·lar a la xarxa a les 48 hores com si fos una vedette en un vodevil: amb un nou avatar que barreja la cara del poeta francès Arthur Rimbaud i el glamourós maquillatge de David Bowie, fent meva la frase de Courtney Love  després d’anys sense publicar res: “Did you miss me?”.

En els dies següents la polèmica revifa momentàniament quan l’ex-diputat abertzale Gorka Knor publica de nou la meva foto i les meves dades. També durant la Diada, quan Rabell i Herrera visiten les Festes de Bellvitge, surto un micro-segón a Tv3 entre els activistes hospitalencs. Suficient per que el twitaire anarco-convergent Sergi Castanyé publiqui la  captura de pantalla i diversos twitters tornin a amenaçar-me. Concedeixo una breu entrevista al diari Irish Times on explico la meva visió del Procés, així com la visceral cacera de bruixes que estic vivint, simplement per donar la meva opinió. El periodista al·lucina.

El passat 12 de Setembre a RAC1 el presumpte locutor Alex Solà, al programa Primera Pedra presentat per Iu Forn, fa referència a la polèmica, donant les meves dades personals, sense esmentar en cap cas les reiterades disculpes, ni les amenaces que he rebut. De sobte, aquest personatge assegura haver investigat el meu arbre genealògic a Twitter (!!!)  i afirma sense cap rubor que el meu avi havia estat President de la Patronal. Es veu que, durant el franquisme, algú amb el meu cognom va ocupar aquest càrrec. Primera noticia.

Segons IDESCAT, a Catalunya hi han 39.000 ciutadans censats amb el mateix cognom que jo, en primer o segon lloc. Serem tots nets de la mateixa persona?. El meu avi, però, era un pobre pagès del camp de Tarragona que va lluitar contra el feixisme a la Batalla de l’Ebre, va ser denunciat per cremar l’orgue de l’esglesia per una família de cacics franquistes  i el van empresonar. Anys més tard, va morir de càncer de còlon deixant una viuda i dos fills de 5 i 3 anys, que van haver de migrar a L’Hospitalet per sobreviure.

En el moment d’escriure aquest article no tinc cap constància que RAC1 s’hagi disculpat amb el meu avi, més enllà d’un discret tweet del periodista. El programa de ràdio va donar també la direcció d’aquest blog i, al cap de pocs minuts, hi va aparèixer un comentari que contenia una amenaça de mort:

Cada dia rebo entre 5 i 20 comentaris assetjadors, amb amenaces, insults homòfobs o mofes del meu aspecte físic per part de simpatitzants d’Artur Mas. Cap argument racional ni res que se li assembli. Hem arribat a un extrem on els membres de la oposició no podem tenir ni una efímera relliscada a les xarxes socials, mentre que els partidaris del Govern es poden permetre el luxe de difamar amb absoluta impunitat a les xarxes socials i als seus mitjans de comunicació, públics o subvencionats, ja que estan emparats per la causa suprema que tot ho justifica: La Pàtria. Aquí un brevíssim tastet de les darreres perles que m’han arribat avui mateix:

Em pregunto si una victòria contundent del nacionalisme el 27S augmentarà encara més el fanatisme social entre les masses d’afins al règim oligarca convergent. Espero i desitjo que no, però he decidit no callar ni rendir-me, passi el que passi. Per un motiu: M’estimo massa Catalunya per deixar-la en mans d’aquesta gent. I, com va dir Harvey Milk abans de ser assassinat: “Si una bala ha de travessar-me el cervell, que sigui la mateixa que obri la porta de tots els armaris“.

Perquè et bloquejo a Twitter? L’impossible diàleg entre Fe i Raó

Darrerament alguns hiperventilats processistes borden per la xarxa que soc un sectari pel simple fet que he decidit bloquejar sense cap pietat a tot aquell que em sembli remotament sospitós de ser un dels assetjadors que cada dia em dediquen tota mena d’injúries, ofenses, befes i improperis. Fins i tot m’han fet un perfil “fake” per ridiculitzar-me i parodiar-me.

Jo treballo, tinc dues feines (mal pagades i amb tota la precarietat imaginable) i ni tan sols he gaudit d’un sol dia de vacances en tot l’estiu; tinc xicot, família, amics i soc militant voluntari d’un partit, dos espais de confluència i diversos moviments socials. Twitter, i les xarxes socials en general, son tan sols un mer entreteniment per les poquíssimes estones lliures que em queden per mi. I aquest efímer temps vull que serveixi per difondre les meves idees o debatre amb persones amb les quals sigui possible crear una dialèctica mútuament enriquidora. Amb psicòpates i trastocats obsessius no penso perdre-hi ni un segon, i tampoc em penso entretindre en matisos ni subtileses. I com resulta que soc víctima de l’odi des de que vaig sortir de l’armari amb 11 anys, sé reconèixer un assetjador d’una hora lluny.

Es impossible establir un diàleg entre la Fe i la Raó, doncs parlen en camps semàntics absolutament diferents entre els quals no existeix cap síntesi possible. Els seguidors del Procés son persones irracionals, guiades per la fe en una causa suprema que dona sentit a la seva existència gregària. Ells es troben davant l’arribada imminent del Paradís, un Nou Ordre Mil·lenarista de felicitat absoluta, un destí teleològic on no existirà cap problema social. L’únic que han de fer es desitjar-ho molt fort, obeir al Messies i acabar amb qualsevol heretge que gosi qüestionar el menor matís del relat oficial del Règim. No hi ha tolerància possible amb les ovelles negres esgarriades del ramat que no segueixin cegament els lladrucs dels gossos del Pastor.

Com molt encertadament va apuntar el lingüista Geroges Lakoff, des de la revolució neo-conservadora de Ronald Reagan, la  dreta reaccionaria nacionalista no es basa en xifres estadístiques, economia o discursos racionals, sinó en un marc mental format per sentiments, emocions i valors. Per ells l’orgull patriòtic es infinitament més important que els problemes reals dels habitants que habiten la nació. Les essències i els símbols que conformen la identitat de grup i la Utopia idealitzada a la que serveixen estan per sobre de la tot; també de la democràcia o la llibertat per discrepar del poder.

Retallades? Privatitzacions? Neoliberalisme? Corrupció?  Abús policial? Explotació laboral? Atur? Aquests conceptes no encaixen en el seu relat idealista on tota benaurança depèn del color de la bandera que onegi a les institucions i totes les desgràcies de l’univers son culpa d’Espanya. Amb ells no es possible debatre si cal pujar o baixar impostos, com gestionar els recursos, limitar o no els sous públics, privatitzar o nacionalitzar una empresa, donar més o menys subvencions o protegir més o menys el medi. Simplement, no parlen aquest idioma, ni entenen cap lògica fora del maniqueisme entre nacions enfrontades. Ara cal que els explotats estiguin units als explotadors i ja tindrem temps per parlar de la realitat material quan arribem a l’inexistent Itaca, després de donar voltes concèntriques infinitament en el desert.

Les persones d’esquerres racionals (independentment de com ens situem dins l’eix nacional) no som d’eixe món. Tenim idees (que no dogmes) derivades del materialisme històric, la lluita de classes i el racionalisme científic sorgit de la Il·lustració. No podem entendre l’obscurantista metafísica hegeliana basada en ens nacionals incorporis, sentiments tribals o el romanticisme lacrimogen. Vivim dins de la realitat objectiva i les nostres fredes idees es deriven de l’observació empírica d’aquesta, no d’impulsos viscerals en torn a les presumptes ofenses a la identitat grupal.

No ens entendrem mai mentre ells no abandonin el seu fanatisme intolerant i baixin a la realitat a parlar en termes respectuosos, democràtics i pragmàtics de com gestionar el present, no de com feliços serem en el seu imaginari futur i de com de traïdors som els que discrepem del Govern.

En fi! Us deixo amb alguns petits exemples dels centenars de tweets amb amenaces i insults que rebo a diari per part d’exaltats seguidors de la dreta reaccionaria “Junts x Si”. La “Revolució dels Somriures” en diuen. La part fosca de la fama, l’èxit i el glamour, suposo…