“LOOKING”: Crítica de la nova serie gai

Recordo un episodi de la mítica “Queer As Folk” on el seu protagonista absolut, Brian Kinney, complia 30 anys i els seus amics li preparaven un funeral, mentre ell pensava en el suïcidi doncs, en la lògica d’aquesta ficció, no podia haver-hi vida més enllà de l’esbojarrat hedonisme juvenil de drogues, festa, suor, sexe desenfrenat i anònim en cuartos oscuros i discoteques plenes de musculocas i reinones. Doncs bé, “Looking” parteix just de la premisa contraria: homosexuals que ja han passat la trentena i, un xic cansats de tanta orgia comencen a platejar-se quin es el sentit de la seva existència, sense caure tampoc en el conservadorisme burgés de “Modern Family” on la parella gai pràcticament no té cap vida fora del treball i la família.

Han passat 12 anys  des de que la BBC estrenés el capítol pilot de Queer as Folk i en aquest lapse de temps la percepció social de la homosexualitat a Occident ha sofert la major transformació de la història humana. Si en el culebrot ambientat a Pittsburg el Matrimoni Igualitari era una llunyana utopia, avui es ja una realitat consolidada en la majoria d’estats d’Europa, en molts d’Amèrica i fins i tot en alguns de Sudamèrica i Àfrica. La homofòbia ja no és una amenaça omnipresent que pot esdevenir mortal al menor descuit, si no una excentricitat socialment inacceptable; els armaris han canviat de bàndol i son ara els homòfobs qui han d’amagar les seves repugnants opinions a la resta de la població. L‘Ambient Gai ha deixat també de ser un ghetto ocult, un bunker invisible, per ser una permeable opció lúdica més per tota la població.

Sé que rebré crítiques per aquest excés de triomfalisme però us recordo que vaig rebre pallisses i bullyng als 90’s i avui passejo amb la meva parella amb una anodina normalitat pels carrers d’una ciutat d’extrarradi. Queda lluita per fer? Si, sens dubte, en evitar cap pas enrere, sobretot. Però no em busqueu per recordar amb nostàlgia el glamour de la marginalitat, perqué l’he viscut i no en tenia cap.

Així doncs “Looking” ens presenta a tres personatges, a anys llum d’estereotips sobre-actuats, que no viuen turmentats per l’acceptació social en una eterna angoixa adolescent, si no pels dubtes entre l’efimeritat del sexe i la busca d’un amor estable. Persones madures que tenen problemes reals i actuals de feina, amor i amistat, tot i que no defugen practicar cruising o en un parc o anar a una festa leather si s’escau. Un mercat sexual on el terreny de joc s’ha desplaçat de la pista de ball a les xarxes socials i on el canon estètic ha deixat de ser la musculosa perfecció praxitel·liana per desdibuixar-se entre barbes i bigotis hipster. I una banda sonora amb més indie alternatiu que sobats himnes de dives dance.

En definitiva, una sèrie que aborda, sense tabús ni tòpics, la homosexualitat d’avui dia amb un minimalisme realista i no amb des del barroquisme de la petarderia. Un argument on la orientació sexual molts cops passa a ser un mcguffin, una mera excusa per abordar  emocions i desventures humanes que a tots en sonaran molt més properes que les d’una Drag Queen drogada tambalejant-se sobre les seves plataformes en una tarima, com Marilyn Manson al divertit film “Party Monster“, estandart del ambient gai dels 90’s.

GAYXAMPLE: Llums i ombres d’una nova sèrie on-line

El passat dia 12 de Març es va estrenar a Internet una nova sèrie centrada en la vida homosexual barcelonina dirigida per Giuseppe Storelli, un italià resident a la Ciutat Condal des de 2001, que ha muntat tot aquest projecte de forma desinteressada, amb baix pressupost, actors voluntaris i molta paciència, aconseguint 8.000 visites el dia de la seva estrena i 100.000 més cada setmana.

Vistos ja els 5 primers episodis m’he pogut fer una idea força concreta d’aquest culebrot per tal de donar-ne la meva opinió, com sempre personal i crítica:

LLUMS

– La idea de fer un “Queer as Folk” a la catalana no podia ser més encertada pels nostàlgics de la mítica saga marica. Cap altre ficció ha aconseguit omplir mai aquell buit i el síndrome d’abstinència començava a ser galopant!

– Una altre iniciativa positiva que ajuda a cridar el turisme GLTB cap a Barcelona i a vendre’n una visió oberta i cosmopolita que tot sovint no s’ajusta a la realitat objectiva. Com a estratègia de màrqueting turística un 10!

– La seva difusió ha estat molt bona per no tenir recursos! Cada capítol es pot veure subtitulat en 10 idiomes diferents

– Ens ha deixat frases mítiques com “Ay tía te debo depre ¿Te pega el novio?”, dignes del millor APM?

OMBRES

– L’amateurisme absolut dels actors és el gran llast de la gravació. Sovint interpreten com si fessin els Pastorets al teatre de l’escola, no son gaire creïbles i podrien donar molt més de sí. Alguns cops em pregunto si al càsting van mirar quelcom més que el seu cos! Espero, però que aquest aspecte millori amb la praxi!

– La trama és sovint plana, moralista i previsible fins a l’extenuació.  Hi ha moments que sembla el darrer anunci contra el VIH del Ministeri de Sanitat. Li manca picardia, gràcia i dramatisme.

– El muntatge és lent,  amb un ritme feixuc i uns primers plans detallistes absolutament innecessaris.

–  Un cop més cau en els estereotips clàssics homosexuals (el musculoca promiscu, l’activista motivat, el consumista compulsiu…) sense atrevir-se a explorar  personatges més rebuscats, freaks, innovadors… i mira que el mon Gai dona de si!

Doncs res! Tan sols dir que n’estic absolutament enganxat! Us deixo amb el trailer i si voleu veure la sèrie CLIQUEU AQUÍ!

CAP ASSASSÍ ENS TORNARÀ A L’ARMARI

Nir Katz tenia 26 anys, un menys que jo, i Liz Tarbishi tan sols 17. Els dos varen morir víctimes en un atemptat homòfob a la porta d’una associació GLTB de Tel Aviv el passat Dissabte, quan un desconegut encaputxat va disparar indiscriminadament amb una arma automàtica.

Aquest dantesc episodi sembla tret d’una seqüència de Queer as Folk o del film “The Bubble”, on s’explica una tràgica història d’amor entre un soldat israelià i refugiat un palestí.

Peró no, és la puta realitat que ens ve a recordar un cop més perquè celebrem cada any l’Orgull GLTB i quan camí ens queda per recórrer. Es evident que els imparables avanços de la Revolució Sexual, que  està portant la normalització total arreu del planeta, toca els nassos als de sempre, fanàtics religiosos de no m’importa quin Deu.

I en mig de la foscor, tan sols una espurna de llum: a les manifestacions espontànies de rebuig al atemptat varen acudir colze amb colze les organitzacions GLTB jueves i palestines, demostrant que l’amor i la valentia per la llibertat és la única arma que pot esclafar l’odi fanàtic de les dues bandes.

Quins records de Tel Aviv, aquella ànima bessona de Barcelona que vaig tenir el plaer visitar el mateix any que la transsexual jueva Dana International arrasava Eurovisió. Que lluny queda la llum del sol de les seves platges dels foscos carrerons al barri ortodox de Jerusalem!

Maleïts siguin tots els assassins. Maleïts siguin tots els fanàtics. Maleïts siguin tots els homòfobs

“Si una bala ha de travessar-me el cervell, que sigui la mateixa que obri la porta de tots els armaris”
HARVEY MILK