Posts Tagged ‘economia’

h1

GRÈCIA: Més Democràcia es menys Sobirania Fiscal.

Juny 30, 2015

Supporters of Alexis Tsipras, leader of Greece's Syriza left-wing main opposition party attend his pre-election speech at Omonia Square in Athens Thursday, Jan. 22, 2015. Prime Minister Antonis Samaras' New Democracy party has failed so far to overcome a gap in opinion polls with the anti-bailout Syriza party ahead of the Jan. 25 general election. (AP Photo/Lefteris Pitarakis)

Grècia es un estat independent des de 1821 i es plenament reconegut per la resta del món des de 1830. Segons el populisme identitari català, haurien de viure extasiats gaudint de les mels de la seva sobirania i riquesa il·limitada, recollint els fruits de els seves estructures d’estat. Així doncs que cony ha fallat? Perquè s’han de doblegar a la voluntat d’Alemanya i a les condicions draconianes de la Troika? Si us limiteu a llegir l’Avui/Cavall Fort o a mirar Tv3 no entendreu absolutament res; anem, doncs, a obrir un xic la perspectiva.

L’estat de Califòrnia, un dels motors econòmics dels EUA, té un deute públic de 617.000 milions de dòlars, aproximadament el doble que el de Grècia. Ambdós estats no tenen moneda pròpia i no poden “crear diner”, es a dir, devaluar la divisa i generar inflació per tal de pagar els seus crèdits més barats. Així doncs, perquè a Grècia hi ha un “corralito” i a Los Àngeles no? A part de que el PIB de Califòrnia es molt més elevat que l’hel·lè, la subtil diferència es que als Estats Units existeix una entitat público/privada anomenada “Reserva Federal” que es dedica a comprar deute públic com una boja; uns 45.000 milions de dòlars cada més i a un preu pràcticament regalat. Quin invent més inútil el federalisme, eh?

A diferència d’EUA, a Europa no existeix cap mena de mecanisme fiscal de caire federal que vetlli per la redistribució del deute i la riquesa. El Banc Central Europeu es troba completament controlat per Alemanya, un país ric i aportador net completament contrari a les devaluacions monetàries o a la solidaritat fiscal. El problema, doncs, no es que Grècia no té prou sobirania, es que Alemanya en té massa. Si existís una Hisenda Única Europea, o en el seu defecte un sistema potent d’eurobons, podríem obligar a Alemanya a comprar deute grec, ja que no existiria un “deute grec” en si mateix, sinó que tot el deute seria europeu. La construcció actual de la UE es una unió monetària sense unió fiscal, on els estats rics i els creditors imposen els límits d’inflació i les polítiques econòmiques als països deutors; es a dir, una dictadura dels rics sobre els pobres.

Així doncs, la lluita de Syriza es a favor de la democràcia i contra la sobirania nacional. Es a dir, la única forma de defensar el poder del poble, dins un mercat globalitzat, es aconseguint unes hisendes fiscals el més grans possibles. El capitalisme no coneix cap frontera ni paga cap transacció per moure els seus capitals d’un indret a un altre, però els estats només poden recaptar el capital que es troba dins les fronteres de la seva hisenda; impostos amb el quals ha de pagar el seu deute públic als mercats globals, que especulen amb ells per tal d’obtenir els majors interessos possibles. Com menys fronteres existeixin i més grans siguin les hisendes menys panadissos fiscals, menys fuga de capitals, menys especulació amb els interessos del deute, menys desigualtats territorials i més redistribució de la riquesa entre classes socials, acabant així amb l’austeritat i blindant un estat del benestar per moltíssima més gent. Només un Federalisme Global pot plantar cara a un Capitalsime Global, doncs estaran lluitant en igualtat de condicions.

El gran osbtacle a batre es la insolidaritat dels rics, aquesta rèmora altrament coneguda com “nacionalisme“. Es tracta d’una onada de replegament identitari de les classes mitges/altes contra la redistribució de la seva riquesa via impostos per subvencionar als territoris més empobrits. Alló que a casa nostre es diu Artur Mas, a França Marine Le Pen, a Anglaterra UKIP, a Itàlia Lliga Nord, i a Alemanya Merkel o Alternative Fur Deutchland. Aquests son els veritables enemics de la democràcia i l’estat del benestar; els que volen aconseguir o mantenir anacrònics privilegis fiscals reclosos dins petits feus, creient, com porucs nens malcriats, que d’aquesta forma poden evitar els efectes de la globalització del capital i que a ells no els afectarà una crisis ni necessitaran mai un rescat.

h1

#MWC15 Crònica personal del Mobile World Congress 2015

Març 6, 2015

MWC1

Treballar per tercer cop al Movile World Congress es com visitar Disneylandia tres anys consecutius (llegiu aquí les meves cròniques de les diferents edicions passades). Ja no em sorprèn res. Els mateixos estands en el mateix lloc. Alguns, com el de Catalunya, eren quasi idèntics a la edició de 2014. Un cop més es tracta d’una competició en fer lluminosos lemes sorgits de la combinació entre els mots “Future”, “Innovation”, “Revolution” i “Technology” . Es com Las Vegas, però canviant les màquines escurabutxaques per tablets.

A mi personalment aquest mon tan friki-nerd de megapixels, apps i pantalles tàctils em fa més fred que calor, que voleu que us digui. Per mi com si el congrés tracta de rentadores i torradores. Si, m’encanta que gràcies a les telecomunicacions jo pugui escriure el que em doni la gana en aquest blog i algú a Austràlia pugui llegir-lo mentre camina pels carrers de Sidney, però no es quelcom que em desperti un gran entusiasme. Em sentiria molt més còmode en un museu mirant peces prehistòriques i estudiant com els pobres neandertals tallaven un ganivet a partir d’una pedra.

Tot plegat em donava molta sensació de deja-vu. Fins i tot van repetir la màxima estrella de les conferències, el CEO de Facebook Mark Zuckerberg, tot i que aixecant molta menys expectativa: no es va retransmetre en cap sala en streaming, ni per cap pantalla gegant exterior i molt poca gent preguntava per la ubicació de l’esdeveniment, en comparació a l’histerisme i els col·lapses del passat any. Clar que trobar una altre estrella en aquest camp deu ser complicat, tenint en compte que l’elitista Apple segueix fent el buit a aquest esdeveniment (el deu trobar vulgar i ordinari?). Paradoxalment, però, quasi tothom portava mòbils i tablets d’aquesta marca.

Per acabar-ho d’adobar dimecres al mig dia va caure un aiguat i divendres al matí vam tindre una bona ventada. Senyors de GSMA no sé si s’hauran adonat que en els països de clima Mediterrani al Febrer-Març aquestes coses passen. Tan complicat seria posar una carpa d’aixopluc a les zones exteriors? Si Ericsson pot fer un bosc lluminós per 2.000 persones dins el seu pavelló, no crec que això sigui tan complicat.

Les úniques novetats destacables que vaig poder veure, mentre treballava a la sala més morta i avorrida de tota la Fira, va ser que els jardins de la zona centrals estaven ambientats en la Rambla de Barcelona, amb estàtues humanes, reproduccions de la font de Caneletes o decorats del Liceu. També m’he assabentat que hi ha una sala multiconfessional per anar a resar (com algún error en l’horari barregi a jueus i àrabs pot haver estat molt divertit). I finalment celebrar que la ONG Nutrició Sense Fronteres redistribueixi el menjar que sobra de Gastrofira, proporcionant 4000 àpats diaris.

Un any més tanquem sense cap menció a les condicions d’esclavisme en les que s’extreu el Coltan a Àfrica i amb la exagerada divisió sexual del treball, on el 90% d’executius son homes vells i lletjos i el 90% d’hostesses noies joves i tan primes que fan angúnia de mirar. I la inquietant noticia publicada per La Directa sobre que els mossos havien obligat a acomiadar treballadors pel simple fet de tenir-los identificats en manifestacions; desconec que li hagi passat a ningú, però em semblaria un escàndol antidemocràtic, la veritat. Estaria bé que la oposició investigués al respecte, estic convençut que la seguretat es perfectament compatible amb els drets laborals.

MWC

.

Per passar l’avorriment de les llargues jornades estajanovistes m’he dedicat a fer treball de camp en etnografia de la cultura japonesa. Realment em tenen fascinat la seva curiosa forma de saludar-se, fent reverències i intercanviant targetes com si fessin una cerimònia ancestral. Això per no mencionar la seva curiositat extrema i la mania de ficar-se als llocs sense preguntar; de sobte et trobaves un japonès remenant entre els abrics del guarda-roba buscant l’estand de Samsung. M’han vingut moltes ganes de llegir quelcom d’antropologia japonesa, igual començo amb “El crisantem i l’espasa“.

He de confessar que després de 3 anys encara no he entès exactament que ve a fer la gent en aquesta fira. Cal aquest espectacle per fer un negoci? No estarien més tranquils en una sala tancada? Val la pena deixar 4000 euros en el passe golden per entrar a veure conferències del CEO de Telefònica? Els surt a compte muntar els caríssims estands, simplement per presentar la darrera novetat? Bé, suposo que si ets una multinacional de les telecomunicacions deu ser com anar al cine per algú de la meva classe. Jo els animo a que segueixin venint, gastant forces diners que permetin crear molts llocs de treball. Que si, que son feines molt efímeres, però jo l’espero com aigua de maig, ja que em permet sobreviure una bona temporada.

h1

Per què la Homofòbia augmenta en uns països i disminueix en altres?

Juny 25, 2014

En motiu de la setmana del Orgull LGBT he decidit fer un breu estudi sociològic-geogràfic tractant de respondre a un dubte que m’inquieta força: perqué en alguns països els drets de les persones homosexuals augmenten cap a una igualtat total mentre que en altres es dona un increment brutal de la repressió homòfoba?

La metodologia que he seguit ha estat fer una base de dades amb el programa estadístic SPSS recollint les dades de la tolerància a la homosexualitat per estats de l’enquesta realitzada per Pew Research Center el 2007 i el 2013 i ho he creuat  amb diferents variables geogràfiques, demogràfiques o econòmiques de cada país segons les completes bases de dades de la web del Banc Mundial. El resultat es el següent:

HIPOTESIS 1: La Homofòbia depèn del Continent

Tolerància a la Homosexualitat per Continents i Diferència entre 2007 i 2013

Efectivament tenim importants diferències per aquesta variable: els països situats en els continents de l’anomenat “Occident” (Europa i  Nord Amèrica) son els que tenen major tolerància i on aquesta creix més, Àfrica i Pròxim Orient es troben a l’extrem oposat, mentre que Àsia i Amèrica Llatina queden entre mig. Cas a part es Europa del Est una zona on, tot i tenir certa tolerància, és on la homofòbia està creixent de forma més alarmant en els darrers anys.

Veient aquests gràfics hom podria arribar a una conclusió “determinista geogràfica”, creient que el fet d’estar a la part occidental de l’hemisferi nord ens pressuposa per ser “gayfriendly”. Doncs bé, segurament si haguéssim fet aquesta enquesta amb anterioritat a les colonitzacions imperialistes, els resultats haurien estat just a la inversa, ja que la majoria de cultures indígenes pre-industrials tenien molt poca homofòbia i en moltes d’elles els homosexuals eren xamans o sers divins (com als amerindis o els esquimals siberians) o bé la homosexualitat era una pràctica militar pròpia de guerrers (com els azande   de centre-Àfrica) o de rituals d’iniciació a l’edat adulta. Pel contrari, a l’Europa de la Inquisició la sodomia era un pecat condemnat a tortures i a amb la mort.

HIPÒTESIS 2: La Homofòbia depèn de la Religió/Ateisme de cada estat

TolHom x Religió3

Tolerància a la Homosexualitat segons la Religió majoritària al 2013 i Diferència respecte a 2007

 Aquests gràfics ens mostren com dins de les tres corrents de cristianisme trobem una gran variabilitat, per exemple tant el país més homòfob del món (Uganda) com el que té major tolerància LGTB (Espanya) son catòlics; si bé es cert el preocupant auge homòfob als països cristians ortodoxes. Una bona noticia es l’espectacular auge de la tolerància gayer que s’està donant recentment dins els estats budistes i una dolenta es que els països islàmics segueixen concentrant els índex més alarmants d’homofòbia i que, a més està en auge.

Aquesta es una dada que ens podria dur a creure que l’Islam es una religió intrínsecament homòfoba, a diferència de la resta de cultes monoteistes. De nou ens equivocaríem: l’Islam medieval era profundament respectuós amb l’amor entre homes  i a l‘Al-Andalus fins i tot hi havia un popular gènere de poesia homoeròtica , practicada inclús entre monarques com Al-Mu’tamid de Sevilla o Yusuf III de Granada;  pel contrari les primeres normatives homòfobes apareixen entre els jueus de l’antiguitat i les primeres persecucions homòfobes al cristianisme medieval. . Es possible que avui dia a l’Islam s’estigui intensificant la homofòbia com un tret identitari cultural envers Occident, cosa que podria passar també en el cristianisme Ortodox o en certs estats catòlics i protestants d’Àfrica.

Tol2013 x Ateisme2

Index de Correlació: 0,09

No hi ha cap mena de correlació entre ateisme i tolerància a la homosexualitat. Si be es cert que els quatre estats més extremadament homòfobs son també els menys ateus, això no es dona al contrari. Els estats més tolerants tenen uns índex d’ateisme força baixos i en estats molt ateus (especialment en dictadures o ex-dictadures comunistes) el grau d’homofòbia es alarmant.

HIPÒTESIS 3: La Homofòbia depèn de la pressió demogràfica

Tol Hom2013 x Natalitat

Index de Correlació = 0,41

Tol Hom2013 x Demografia

Index de Correlació= 0,36

Index de Correlació = 0,44

Index de Correlació = 0,44

 Ja als anys 70’s alguns antropòlegs, com D. Werner, es van adonar que aquelles societats pre-industrials que tenien una pressió demogràfica molt elevada, com a estratègia de supervivència, tendien a ser homòfobes, mentre que aquelles que tenien uns recursos escassos a repartir entre molts, tendien a afavorir la tolerància a la homosexualitat, per tal de reduir la demografia.

Si mirem les tres gràfiques superiors veiem com existeix una certa correlació important: aquells estats on tenir molts fills implica tenir més possibilitats de sobreviure econòmicament (ja que s’incorporen molts joves al treball) tenen una alta natalitat, creixement demogràfic i hi ha molta pressió social perqué els dones tinguin fills sent molt joves; en aquestes societats la homosexualitat estaria mal vista, ja que es percep com una conducta anti-reproductiva que va contra la seva lògica econòmica. Pel contrari als estats on tenir fills surt molt car i on s’incorporen més tard al mercat laboral, solen tenir una menor pressió patriarcal sobre la reproducció femenina i també una major tolerància a la homosexualitat i a les conductes anti-reproductives en general, com ja va veure l’antropòleg Marvin Harris.

HIPÒTESIS 4: La Homofòbia depèn del desenvolupament econòmic

Tol Hom2013 x Desenvolupament

Index de Correlació = 0,41

 

Index de Correlació= 0,52

Index de Correlació= 0,52

 

Tol Hom2013 x Agri

Index de Correlació = 0,55

Com a materialista històric no m’he pogut resistir a buscar causes economicistes a la homofòbia i, tal com sospitava, es el camp on es donen les correlacions més fortes. Els estats on es concentren els índex d’homofòbia més alts son els més pobres i menys desenvolupats, on hi ha una menor capacitat de poder adquisitiu i on es dona una major dependència de l’agricultura. Això té molt a veure amb el que hem comentat abans amb la demografia: la única forma que tenen aquestes societats de sobreviure es tenint molts fills i que aquests es posin a treballar des de ben xics al camp; per tant existeix una alta pressió social contra les conductes no reproductives. Pel contrari, en els estats més desenvolupats , amb economies post-industrials (serveis i informació), els fills no treballen fins que son molt grans, surt molt car mantenir-los i, per tant, la pressió contra les conductes no-reproductives s’ha relaxat molt.

CONCLUSIONS

No existeix un únic factor que expliqui les causes de la homofòbia o l’alliberament LGTB. Es cert que alguns països islàmics i cristians ortodoxes (també en alguns catòlics o protestants africans) actualment estan virant vers conductes homòfobes per motius identitaris, ja que associen homosexualitat a un vici occidental.

Però fonamentalment cal buscar les causes en l’estructura social i en les relacions de producció i reproducció: aquelles societats més pobres, desiguals i menys desenvolupades, on la seva supervivència depèn de tenir una natalitat molt elevada per tal que els nens s’incorporin als treballs agrícoles,  tenen una cultura patriarcal que desenvolupa una elevada pressió social sobre els dones per tal que es casin i tinguin fills de ben joves, però també sobre els homes, per tal que no desenvolupin conductes sexuals no-reproductives. Per contra, aquelles societats occidentals amb economies post-industrials de serveis i informació, on tenir fills surt molt car i la dona es va incorporar massivament al mercat laboral als anys 60’s, han canviat ràpidament els seus valors culturals amb l’aparició de moviments socials d’alliberament i visibilitat tant feminista com LGBT, afavorits per una societat on la natalitat queia en picat i, per tant, desapareixia la pressió social per casar-se jove i tenir fills.

De cara al futur que ens espera? Es difícil de saber, ja que les corrents migratòries, la multiculturalitat, l’auge de la transmissió d’informació (tant en velocitat com en quantitat), i la persistència de la crisi econòmica en alguns estats post-industrials, junt amb el desenvolupament d’altres com Índia, Brasil o Xina, així com les potencialitats d’Àfrica, poden fer canviar profundament aquests index, espero que per bé.

h1

D’on ha sortit el “Nou Independentisme”? Un anàlisi materialista

Juny 7, 2014

Un dels fenòmens sociològics i antropològics més curiosos de la Catalunya actual es l’auge de l’independentisme i de les seves manifestacions públiques massives.  Doncs bé, en aquest article tractaré de donar-hi una explicació científica social, allunyada dels tòpics romàntics que ens han venut els mitjans de comunicació.

En primer lloc cal diferenciar clarament entre l’independentisme estructural o vell, es a dir, el de tota la vida, el que ja existia fa 20 anys i que era una ideologia  secundaria que amb prou feines aplegava a 10.000 persones a les manifestacions del 11 de Setembre; i per banda tenim l’altre independentisme conjuntural o nou, es a dir, persones que s’han convertit sobtadament a aquesta fe en els darrers anys i que és l’objectiu de  l’anàlisi d’aquest article.

Si hem de fer cas al CEO l’independentisme nou representa un 24,5% dels catalans, mentre que el vell al 22,5%; es a dir, hi ha molta més gent que ha esdevingut independentista en els darrers dos anys que en els 35 anteriors.

#nou indepe

Font: CEO 1r Trimestre 2014

De fet si mirem el creuament d’aquesta variable amb la intenció de vot veiem com aquest independentisme conjuntural representa  un 41,4% dels votants d’ERC,  el 39% de CIU o el 30% d’ICV-EUiA (partit on l’independentisme vell representa tan sols un 1,6%), un 27,4% de la CUP o un 11,3% al PSC.

indep x partits2

Font: CEO 1r Trimestre 2014

Quina es la causa d’aquest fenomen? En antropologia social cal distingir entre dos punts de vista, Emic (l’explicació superficial i aparent que els subjectes d’una cultura donen sobre les seves costums i idees)  de la Etic (explicació objectiva, científica i estructural que va més enllà del relat i les aparences). Es a dir, la ciència ha d’anar més enllà de la superfície dels relats idealistes que una societat té de si mateixa, per buscar causes més profundes.

En el cas del nacionalisme català l’explicació èmic, es a dir el relat oficial i aparent que ha donat el nacionalisme sobre si mateix a través dels mitjans de comunicació que controla, es que la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya va demostrar la impossibilitat d’una entesa entre Catalunya i Espanya i va despertar una consciència nacional que restava dormida en molta gent. Es a dir, una ofensa simbòlica expressada en una sentència judicial, sense cap mena d’impacte real en la vida de les persones, va suposar una transformació ideològica i social radical en la societat. Si? Segur? Com a científic social, permeteu-me que ho posi clarament en dubte.

Vejam: La sentència del TC es va publicar en el més de Juny de l’any 2010; segons les dades del CEO en el segón trimestre de 2010 l’independentisme significava un 21,5% i va augmentar fins al 24,3% un cop es publica la sentència, xifra que es va mantenir més o menys estable (entorn al 25%) fins a finals de 2011. Es a dir, la sentencia amb prou feines va suposar la conversió d’un 3-4% de la societat al nou secessionisme, xifres ridícules i anecdòtiques en comparació a les que tenim avui dia. De fet, a les eleccions catalanes celebrades poc després de la sentencia (28 de Novembre de 2010) ERC va obtindre un dels pitjors resultats de la seva història (10 diputats) l’independentisme pur de Solidaritat no va poder ni formar grup (4 diputats), Reagrupament no va entrar al Parlament i CIU tenia en el Pacte Fiscal com a única fita en el seu sobiranisme. Res feia pensar, doncs, en el Tsunami identitari que s’ens venia a sobre.

Quina explicació ètic i científica podem donar doncs en aquest fenomen? Com a materialista històric i cultural crec que existeix una relació dialèctica entre la part ideològica o supra-estructural d’una cultura i les seves part estructural (economia i demografia, es a dir, producció i reproducció social). Per tant, m’he decidit a creuar les dades trimestrals de l’independentisme amb altres indicadors econòmics com poden ser l’index d’atur o la prima de risc. El resultat es el següent:

Evolució diacronica

Evolució diacrònica trimestral del atur i l’independentisme Font: CEO i EPA

Dispersió de punts

Correlació entre atur i independentisme entre 2008 i 2014. Els punts representen dades trimestrals. Font: CEO i EPA

 

Prima risc

Evolució diacrònica trimestral de l’independentisme i la Prima de Risc (en escala 1/10) Font: CEO i datosmacro.com

D’aquestes gràfiques podem concloure que existeix una correlació directe entre la crisi social i l’auge del nou independentisme, que no es produeix en absolut arrel de la sentència del TC de 2010, sinó amb l’escalada de l’atur i la crisi del deute i els mercats que es concentra entre finals de 2011 i finals de 2012. Es a dir, el malestar social amb la situació de l’economia espanyola fa que molta gent desitgi trencar amb l’statu quo i el sistema i s’apunta al carro que sembla que va més ràpid i té més suport social. També hem de tindre en compte que  les respostes de replegament identitari i messianisme populista davant una crisi s’han donat sovint al llarg de la història i ara mateix s’estan produint arreu d’Europa sota diverses formes, com ja vaig explicar en un post anterior.

També es cert que en els gràfics es detecta que aquest nou independentisme, si bé s’ha estancat, no dona senyals clares de minvar un cop les dades més alarmants sobre la crisi del deute i l’atur han sufocat. Podria ser que aquests conversos conjunturals esdevinguessin estructurals?  Be, efectivament es una possibilitat, però us animo que doneu un cop d’ull a aquest gràfic:

suport indepe

Evolució de l’independentisme en enquestes recents del CEO i La Vanguardia. Realització Dr. Oriol Costa

A les passades eleccions europees (les darreres abans de la convocatòria del referèndum del 9N) les dues formacions polítiques que van centrar tota la seva campanya en el monotema independentista (CIU i ERC), tot i resultar clarament vencedores dels comicis, van aplegar 1.142.867 vots, el que suposa tan sols un 21,49% del cens dels 5.317.789 catalans i catalanes amb dret a vot i una disminució de 471.516 votants respecte a les eleccions al Parlament, sense tindre en compte els 126.435 vots aplegats per la CUP que no es va presentar a les europees. Clar que son comicis molt diferents i que les forces contraries al dret a decidir encara van tenir pitjors resultats.

A aquestes dades hi hem de sumar dos components:

1) La percepció social de que el pitjor de la Crisi ja ha passat i de que ens trobem davant un estancament o bé d’una petita millora, com podem veure en el següent gràfic:

Situació económica

Opinió sobre la situació econòmica a Catalunya. Font: CEO primer trimestre 2014

2) L’entrada en escena de dos nous factors que han aparegut sobtadament en les darreres setmanes (el que en ciències socials anomenem “Cignes Negres”) : l’auge de l’esquerra alternativa espanyola (IU i Podemos) amb 11 eurodiputats a les eleccions europees que poden significar una regeneració del federalisme amb una credibilitat que mai tindrà el PSOE i per l’altre l’abdicació del Rei que, pot obrir un auge del dret a decidir sobre el model d’estat arreu d’Espanya que pot (o no) acabar eclipsant en part a l’independentisme o, si més no, atreure a una part del independentisme més conjuntural.

Serà interessant veure com evoluciona tot plegat! Però, passi el que passi, us animo a no quedar-vos en els relats superficials, idealistes i romàntics, per temptadors que aquests siguin, i busqueu les causes estructurals i profundes!

h1

Crònica del Mobile World Congress 2014 des del Backstage

febrer 28, 2014

Per segon any consecutiu, he tingut la oportunitat de treballar en la organització d’aquest macro-esdeveniment anomenat Mobile World Congress. No espereu que narri les innovacions tecnològiques o que expliqui les darreres novetats del mercat audiovisual, doncs la veritat es que m’interessen zero i no he tingut ni un segon per fixar-m’hi.  Per mi ha estat, tan sols, un creuer en mig d’un Tsunami de caos i estres, tot i que enguany ja venia mentalitzat de casa.

#mwc2014

No entraré a valorar de nou els nombrosos pros i contres que aquest congrés aporta a la ciutadania, doncs ja ho vaig fer l’any passat, però deixeu-me que desmenteixi dues clamoroses falsedats virals:

1) L’esdeveniment no s’ha pagat amb 100 milions d’euros per part de l’Administració com va afirmar David Fernàndez (CUP) al Parlament. Qui ha posat fins al darrer cèntim es l’associació GSMA formada exclusivament per empreses operadores privades de mòbils i que ha deixat 350 milions en impacte econòmic i 7.500 llocs de treball directe (sense comptar als muntadors dels 1.800 stands)  sent el gran esdeveniment mundial més compromès en impacte ecologic (30 persones treballen certificant el reciclatge de materials). Els 100 milions als que es referia el diputat son de la fundació Mobile World Capital Barcelona (dedicada a l’emprenadoria tecnològica) que no té res a veure amb l’organització del Congrés.

2) Es una burda badomia que el Govern hagi regalat bitllets de metro gratis als participants de l’esdeveniment. Es GSMA qui ha pagat 400.000 euros a la Generalitat, per tal de no saturar les taquilles del metro cada dia a la sortida. La majoria dels bitllets ni s’han fet servir ja que molts d’ells ha preferit viatjar en taxi.

L’única crítica documentada que he llegit enguany es de elDiario.es sobre la exagerada divisió sexual del treball, que l’autor quantifica en 90% de dones hostesses pel 9% d’intervinents en conferències. En dono fé i afegiria que la marginació de la dona també es dona entre els obrers que munten els stands i que algunes hostesses tenen unes talles impossibles d’aconseguir sense una anorèxia forçada.

Anecdotari

-> No sabeu la feinada que va donar la xerradeta de la diva Mark Zukerberg a la organització: que si munta sales en streaming, que si pantalles gegants, que si els passadissos es bloquejaven per que la gent s’amorrava a les pantalles i es formaven aglomeracions… Ni que hagués revelat el sentit de la vida! Va ser graciós que es presentés en texans i samarreta, trencant l’estricte dress-code masculí d’americana i corbata, sacsejant aquest encorsetat món dels negocis. En canvi, la conferència de la CEO d’IBM va passar totalment desapercebuda, eclipsada per l’estrella de les xarxes socials.

#mwc2014 españa-> L’estand d’España era un horrible atemptat estètic, cutre, folklòric, ultranacionalista i provincià. Per si fos poc que les columnes s¡il·luminessin amb la bandera nacional, les hostesses anaven vestides amb els colors de la rojigualda, hi sonava flamenc i feien conferències actors de Telecinco. Només faltava Kiko Rivera de DJ o que regalessin barrets de mexicà, tapes de paella i xupitos de sangria. Com desentonava en mig de tant progrés cosmopolita! El pavelló de la Generalitat també era molt lleig (semblava un corral a mig fer), però al menys no feia tanta vergonya aliena.

-> En un dels Halls vam viure un petit conflicte ètnic als lavabos: Els jueus ortodoxes no volien pixar en un lavabo que haguéssim netejat dones, mentre que alguns àrabs no volien entrar per la mateixa porta que les fémines. Només ens faltava haver-nos de preocupar per tenir lavabos kosher! Vam optar per tancar-los i que anessin a pixar a l’hotel abans que s’ens presentés el Mossad.

-> De nou els capricis dels expositors ens han fet anar de cul. Una dona volia que lloguéssim una grua per tal de comprovar si al sostre hi havien nius de coloms ja que tenia una minúscula cagada d’ocell al seu estand. Al darrer dia, a poques hores d’obrir al públic, hi havia que descobria que al seu mostrador hi feia corrent d’aire no no hi tocava el sol. En fi…

-> Per tal d’evitar que cap periodista publiqués imatges dels estands el dia abans de la inauguració (quan ja es podien acreditar) es van cobrir els passadissos de teles opaques i una empresa alemanya de màxima seguretat comprovava que cap persona amb un passi de premsa accedís a l’interior dels pavellons.

-> D’entre les 900 persones contractades per les dues empreses d’hostesos/es, un centenar d’ells van treballar aguantant un cartellet que indicava al camí fins al metro. D’altres feines un tant originals, hi havien els que anaven disfressats de mascotes de Firefox o d’Android, per tal que la gent s’hi fes fotos com si fos EuroDisney.

Doncs res! Jo personalment m’enduc una molt bona experiència. El millor de tot, conèixer a companys amb qui treballar ha estat una delícia; gràcies per fer que eternes jornades estajanovistes passessin volant i que cada petit problema esdevingués un divertit anècdota, fins a fer-nos plorar de riure, mentre cruspíem les restes de canapès que els estands ens donaven com a mostra de caritat.

Fins l’any vinent? Qui sap!

h1

Una setmana venent Targetes de Crèdit

Mai 22, 2013

10286298-falsificar-tarjetas-de-credito-en-una-fila-cayendo--concepto-de-deuda-de-tarjeta-de-credito

El pitjor del l’atzucac laboral no son tan sols les espantoses xifres històriques d’atur, sinó la puta merda de treball que s’està creant. Des de que al 2011 vaig acomiadar-me de la meva carrera científica per endinsar-me en les turbulentes i escasses aigües “del que sigui“, no he parat d’encadenar experiències d’allò més dantesques i delirants: des de captar socis per ONG‘s, a pasturar Hooligans en un partit de futbol, passant per gestionar l’organització un festival de mòbils ultra-elitista. Cinc anys de carrera… en fi…. millor em callo.

Aquest país ha renunciat a la cultura (“un luxe innecessari en temps de crisi”), a la investigació (“que inventin els altres“), a la producció industrial (“preferim comprar el que es fa a Xina per 2 cèntims“), així com a tot servei social (“hem viscut per sobre de les nostres possibilitats“) i ens dediquem doncs a crear treball de venedor de fum: comercials, teleoperadors, porta freda, assegurances, enganyifes, fraus piramidals, estafes… i poc més.

I com un ja ha esgotat l’atur i les pírriques ajudes diverses, doncs res: a participar d’aquest circ absurd, amb un somriure a la cara, que d’alguna cosa s’ha de menjar! Us explico el darrer episodi:

Em van trucar d’una empresa de telemàrketing que endossa targetes de crèdit d’un Banc X (tant es quin, tots son més o menys iguals). Tenien un equip de comercials en un poble i els teleoperadors trucàvem aleatòriament a la guia telefònica d’aquell indret per aconseguir-los una cita per aquell mateix dia o el següent. Per fer-ho més difícil, tan sols podíem concertar visites a persones d’entre 23 i 70 anys que treballessin des de feia més d’un any a la mateixa empresa i cobressin més de 900 euros/més. Només els hi faltava exigir un signe zodiacal específic.

Ens van fer tres dies de formació selectiva (sense cobrar ni cotitzar) on tot semblava bufar i fer ampolles. Em vaig adonar que algú que emprés la targeta  sense gaire coneixement de finances podia perdre molts diners en interessos, però com un té fusta d’actor i de Diva, vaig donar-ho tot als rol playing i em van contractar.

I res! Com tiràvem de llistin telefònic, només trucàvem a fixes de poblets, es a dir, gent gran, sorda i que superava de llarg l’edat màxima per l’oferta. En el 95% de trucades no vaig passar dels 25 sg: en quan deia la paraula “banc” em penjaven. La única conversa que va arribar al minut va ser més o menys així:

– Hola bon dia que puc parlar amb la Senyora X?

– Si, soc jo. mani

– Hola, bon dia, soc Arqueòleg Glamurós i el truco del Banc X…

– NOOOO. NO VULL SABER RES DE BANCS!

– Té vostè targeta de crèdit?

– NOOO. NO M’INTERESSA RES. SOU UNS LLADRES. NO VULL CAP TARGETA

– Però miri tenim una oferta que…

– NO VULL SABER RES! DESGRACIAAATS

– Però tindria descomptes…

-QUE JA T’HE DIT QUE NOOOOOOO! PROOOOOOU!

Absolutament impossible, estàvem tots desesperats. Llavors els coordinadors ens van dir que, com anàvem molt malament d’objectius (havem d’aconseguir una visita amb contracte signat cada dues hores), una opció que teníem era oferir aquest producte a amics i familiars. I al dia següent molts companys van aparèixer amb sol·licituds omplertes per piadosos col·legues i parents diversos.

Jo no. Encara em queda una petita engruna de dignitat i ètica. Una cosa es enganyar a iaies sordes de comarques que no coneixeré en la vida, però… als meus propis pares i amics? Ho sento però per aquí no hi passo.

Resumint: Cada setmana contracten a 10 persones noves, de les que s’aprofiten de la desesperació laboral actual. Els hi fan creure que els objectius son fàcils i que ells son idiotes per no arribar-hi; els hi proposen, a canvi, enganyar als seus coneguts i quan l’agenda de contactes subornables s’acaba… doncs al carrer, i a exprimir als 10 següents. A la sala del costat feien el mateix, però amb companyies elèctriques, on l’estafa encara era més agosarada.

Em van fer fora als cinc dies. Una setmana de sou, cotització i finiquito, per passar l’estona gastant llum i telèfon. Podríem dir que vaig ser jo qui va estafar al banc!

h1

Contradiccións entre Ecologia Política i Capitalisme Neoliberal

Mai 13, 2013

ecosocialismeAnteriorment en aquest blog ja vaig reflexionar entre la relació dialèctica que, segons el meu punt de vista, hauria de mantindre el socialisme i l’ecologia, amb l’ecosocialisme com a síntesi. Avui reflexionaré sobre les contradiccions que planteja el sistema capitalista actual amb l’ecologia política, a partir d’unes lectures recents que he fet sobre el tema, amb textos de John Bellamy Foster.

1) Ecosistema vs Mercat: Segons l’ecologia políticatot està connectat entre si” doncs la societat viu dins un ecosistema complexe, amb centenars de variables interconnectades, amb dinàmiques internes auto-compensatòries, com les catàstrofes que regulen la pressió demogràfica; les societats humanes, doncs, haurien de fer el possible per no alterar o descompensar les lleis de la natura, doncs un sobreescalfament del planeta pot acabar generant Tsunamis a Indonèsia o l’augment de la desertització a Sahel, per exemple, les principals víctimes dels quals son els humans. Per contra el capitalisme neoliberal creu que l’únic factor que connecta les societats humanes es l’intercanvi de diner dins un mercat lliure, i que la única llei que ha d’imperar és la busca del màxim benefici individual, negant en tot moment l’existència de canvis climàtics, en contra de l’evidència científica.

2) Economia circular o lineal: L’ecologia planteja un sistema econòmic de forma circular i basat en les lleis de la termodinàmica, on la matèria i l’energia ni es creen ni es destrueixen sinó que es transformen, on cada procés productiu dona lloc a un producte que, un cop consumit, es recicla en un nou procés. Els plantejaments capitalistes, en canvi, plantegen un sistema lineal on hi ha un principi (l’adquisició de matèria prima i força de treball) i un final, amb la transformació del producte acabat en benefici econòmic.

3) La teoria del valor: Com ja sabem per Marx, el sistema capitalista ha universalitzat el “valor de canvi” dels productes, es a dir: la relació entre oferta i  demanda en un mercat autorregulat es el que marca el valor (o preu) tan dels artefactes com dels objectes de treball. Per tant en la teoria neoliberal qualsevol espai o element natural és una matèria prima en potència, en cas que n’hi hagi demanda. Per l’ecologia política, en canvi, com es creu que la natura es regula de forma termodinàmica, el valor recauria en el cost ecològic i energètic que tindria apropiar-se d’una matèria prima per convertir-la en un producte de consum (quelcom força similar a la teoria del valor original de l’economia política clàssica, per cert), doncs explotar la natura sempre tindria un cost.

Vistes aquestes contradiccions queda força clar que l’ecologia política és i ha de ser un plantejament emancipador que ha de buscar superar el mode de producció capitalista. I si és possible abans que es destrueixi definitivament el planeta millor!

h1

Keynesianisme vs Decreixement

Abril 18, 2013

562054_574009129298799_497085432_n

Quina és la millor forma de sortir de l’atur endèmic que assola el Sud d’Europa: impulsant el consum o repartint el treball? Ha de créixer l’economia o hem arribat al topall que ens permet el medi i l’únic que podem fer és redistribuir la riquesa?  Aquest és el debat que hauria de tenir centrada a tota l’esquerra, en comptes d’estar pensant en xuminades barretinaires i insolidàries sobiranies.

Afortunadament a ICV, partit que sempre ha estat motor del pensament intel·lectual de l’esquerra a Catalunya, aquest cap de setmana tenim una Assemblea Nacional i, pel que s’ha vist al debat previ de les esmenes aquesta, i no cap altre, serà la discussió que centrarà el cap de setmana.

Anem a repassar les diferències entre ambdós marcs teòrics:

Keynesianisme: Teoria ideada per Jonh Maynard Keynes i aplicada amb èxit als EUA per sortir de la crisi dels anys 30’s mitjançant el pla conegut com a New Deal. A grans trets aquest marc econòmic creu que l’estat ha de impulsar l’economia i intervindre i regular els mercats; s’han de donar subvencions, ajudes i crear organismes públics que impulsin l’Estat del Benestar. Per combatre l’atur la New Deal va crear milers de llocs de treball, finançats amb Bons del Tresor, per tal de fer coses per la societat (construcció de preses hidroelèctriques, guardes forestals..) Es a dir: just el contrari  del que plantegen les polítiques d’austeritat neoliberal aplicades fins ara.

Part Positiva: Ja s’ha dut a terme i funciona. Al tenir treball la gent augmenta el consum i això regenera tota l’economia creant més feina i inversió; tots els governs d’Occident (inclús els de dretes i algunes dictadures) van aplicar aquestes receptes entre 1945 i els anys 80’s i no es van atrevir a tornar als models liberals de lliure mercat fins a l’arribada de Tatcher i Reagan. Al ser un model molt conegut resulta fàcil de vendre electoralment; de fet es la solució que tots els partits d’esquerres parlamentaris solen plantejar per sortir de la crisi.

Part Negativa: Es necessari que l’estat augmenti el seu deute públic, impensable per la Troika que és qui ens dona els diners; o bè fer una reforma fiscal molt profunda. Per altre banda ens trobem amb els límits físics del medi: fins a on pot seguir creixent el nostre consum? I en quins sectors podem generar un creixement tal com per donar feina a 5 milions de persones?

Decreixement: Aquesta idea popularitzada per Sergei Latouche, sorgeix d’un ecologisme radical que planteja que els recursos minerals i energètics estan arribant el seu esgotament i que el creixement embogit del primer mon està destruint la fauna i la flora. Per tant, en comptes d’impulsar el consumisme, per tal de solucionar la crisi el que hauria de fer l’Estat es repartir el treball i la riquesa que ja hi ha: reduint jornades i hores (aixi com els salaris), amb processos productius més locals i menys globals ,que requereixin de menys energia, i una fiscalitat progressiva que permetés  treure diners dels rics per complementar les rendes baixes i cobrir els benestar.

Part Positiva: No cal endeutar-se, és molt més barat que el keynesianisme i permetria crear milers de llocs de treball en poc temps (això si, de mitja jornada o menys i reduint-la als que la tenen completa). L’estat s’estalviaria molts diners per l’atur i molta gent tornaria al mercat laboral. Ens permetria reduir la nostre petjada de carboni al medi i tothom tindria molt més temps pel seu temps lliure i conciliar amb la família.

Part Negativa: Com redimonis convèncer a la gent que gasti menys i que potser no cal que tingui televisors de plasma i dos cotxes? O que s’acceptin reduccions de sou i de jornada per tal que tots puguem treballar? No serien els sindicats els primers a oposar-s’hi? A més no s’ha provat mai: com sabem que en realitat la praxi d’aquest model no acaba creant encara més crisi i atur, ja que al disminuir el consum disminuiria la producció?

Els documents de l’Assemblea Nacional d’ICV han volgut trobar un equilibri parlant de “Prosperitat Compartida“, que vindria a ser una síntesi entre les dues postures; però em temo que això haurà provocat esmenes pels dos cantons que haurem de resoldre aquest cap de setmana.

Si us interessa el debat us animo a seguir el blog del grup de Decreixement d’ICV

h1

BALANÇ DEL LLEGAT D’HUGO CHAVEZ: Desmuntant el Paternalisme Neocolonial

Març 6, 2013

mitin-chavez

Ahir ens va deixar un dels líders més carismàtics i controvertits del planeta: al President electe de Veneçuela Hugo Chavez, després d’una àrdua batalla contra el càncer.

La dreta i els seus mitjans de comunicació s’han encarregat de demonitzar aquest polític, esporuguits per perdre els seus interessos econòmics en aquell país, presentant com un dictador a qui ha guanyat 13 de 14 eleccions per àmplia majoria absoluta (les darreres per 11% de diferència amb Capriles, quan Obama amb prou feines va superar a  Rommney per un 3%). També l’acusen d’eternitzar-se en el poder quan ha exercit 14 anys de President i Jordi Pujol 23.

Això per no esmentar el cop d’estat que li va donar la oligarquia financera el 2002, organitzat des de la patronal petroliera (PDSVA) i els governs d’Aznar i Bush, que va durar 48h degut a la increïble mobilització social de les classes populars que va aconseguir revocar-lo.

Aquestes crítiques son complexes neocolonials i d’una barroera superioritat paternalista, presentant als pobrets indígenes de Veneçuela com uns salvatges analfabets a qui cal reconquerir per tal de mostrar-los el camí correcte cap a la democràcia liberal. No es que a mi em facin especial gràcia les sortides de to de Chavez o les seves aparicions cantant ranxeres en directes televisius però sens dubte aquest populisme, que no arriba ni a la sola de les sabates al messianisme d’Artur Mas, forma part de la seva cultura i visió del món i s’ha de respectar si no volem esdevenir uns talibans de l’eurocentrisme colonial.

Així doncs, intentant no caure en una exagerada hagiografia realitzaré un balanç el més objectiu possible al seu llegat:

Aspectes Positius

– Socialdemocràcia: La seva gestió econòmica dista anys llum del comunisme soviètic o de qualsevol economia planificada. Tan sols es tracta de nacionalitzar el petroli i algunes empreses, mantenint la propietat privada i el lliure mercat (tot i que amb fortes regulacions de preus, en cas de carestia) i posant els recursos naturals en mans de l’estat, emprant els seus beneficis per crear escoles, hospitals o cooperatives. Vaja, el mateix que ha fet Noruega, però com el seu President no vesteix en xandall i no canta ranxeres, ja son una democràcia respectable i no bananera.

Democràcia i llibertat: Una Constitució que permet un referèndum per revocar al President a mig mandat, tan sols amb una recollida de signatures. Renoi! Quina dictadura més curiosa! Us imagineu que li poguéssim fer això a Rajoy? Això per no parlar de la transparència dels seus comicis i del seu sistema electoral, considerat el millor del món per l’expresident dels EUA Jimmy Carter.  També podríem fer un incís respecte al notable augment de la llibertat de premsa, mentre la oposició controla el 60% de mitjans privats, el chavsime ha donat 37 emissores a cooperatives indígenes i autogestionades, al marge de l’estat i les multinacionals. De nou, res a veure amb Cuba o la URSS

Estat del Benestar i lluita contra la Pobresa: Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE) la pobresa ha passat del 49 al 27,7% i la pobresa extrema del 21 al 7% durant el mandat chavista. La UNESCO considera que l‘analfabetisme està pràcticament eradicat en aquest país, amb menys de l’1%; més de 1,5 milions de nens han estat escolaritzats gràcies a les escoles populars. UNICEF informa que s’ha augmentat la despesa en atenció i educació a la infància en un 51%, la població amb accés a aigua potable ha arribat al 95% i s’ha reduït la mortalitat infantil un 50%. La població amb atenció sanitària gratuïta ha passat del 50 al 95%, passant de 20 a 80 metges per cada 10.000 habitants.

Ajuda al desenvolupament d’Amèrica Llatina: L’antítesi d’Angela Merkel! Mentre l’executiu alemany es dedica a escanyar als països mes pobres del seu voltant amb mesures d’austeritat salvatge, Chavez ha venut petroli a preus de saldo a Cuba, Ecuador o Bolivia, entre altres, a canvi de que aquests estats hi enviessin metges o mestres. Així SI es construeix una forta unitat internacional!

Drets LGTB: Eliminació de tota homofòbia legal amb la nova Constitució de Veneçuela el 1999, el 2003 s’aprova una llei de parelles de fet que el 2008 reconeix explícitament als homosexuals. El 2009 la diputada oficialista Romelia Matute va expressar la intenció d’avançar cap al matrimoni igualitari, tema que encara resta pendent. El Govern participa de forma oficial en el dia de l’Orgull Gai des de l’any 2000. Un cop més, res a veure amb Cuba.

Aspectes negatius o a millorar

Violència: Aquesta es la gran lacra de Chavez. Tan sols un 8% de delictes s’arriben a castigar i hi han més de 18.000 homicidis anuals (dels quals 5.000 son menors d’edat), superant a Afganistan i Líban junts, amb una tassa de morts per violència de 232/100.000 habitants, una de les més altes del món. Chavez ha tingut 11 Ministres de l’Interior en 14 anys i 20 plans de seguretat consecutius que no han donat cap mena de resultat. Sens dubte el gran repte de Maduro serà fer-hi front.

Compra d’armament: Calia gastar 3.000 milions en compar dos batallons de tancs a la Rússia de Putin? Calia cedir ports i astillers a Mahmud Almarineyad a canvi d’armament iraní?

Inflació: L’augment general de preus va arribar al 20% a Veneçuela durant 2012. Una devaluació galopant de la moneda que l’executiu faria bé de controlar de forma urgent si no vol que tots els esforços contra la pobresa se li acabin anant en orris i hi hagi una fuga massiva de divises.

h1

Un Arqueòleg al Mobile World Congress

Març 4, 2013

Japonesos fotografiant convulsivament i sense cap criteri, hostesses ultra-anorèxiques, executius sexis quarentons, nerds sorgits d’un episodi de “Big Bang Theory“, periodistes rapinyant promocions gratuïtes de stand en stand al crit de “Aquí que regaleu?” i, en mig de tota aquesta fauna, un Arqueòleg. Us pregunteu ¿que hi feia jo al bell mig del Mobile World Congress? Doncs aquí la meva crònica!

20130222_mobileworldcongress_tcm32-242846

Just quan m’havia sumit en un apocalíptic drama, davant la mancança absoluta de perspectives laborals, les meves pregàries varen ser escoltades i el meu currículum va ser escollit per l’empresa organitzadora de l’esdeveniment econòmic més important que es celebra a la meva ciutat. Atzar o talent? Sempre em quedarà el dubte.

Així doncs he tingut la oportunitat d’estar al bell mig de l’ull de l’huracà i veure les entranyes  d’aquest festival del capitalisme tecnològic, des de l’inici del muntatge fins a la recollida final. Ha estat un curs accelerat d’anglès oral, he aprés a fer-me el nus d’una corbata (no es tan fàcil!) i m’he enfrontat als meus dubtes i dilemes a l’hora de prendre decisions organitzatives.

En faig una valoració personal molt positiva, tot i els horaris estajanovistes i que en algun moment pensava que acabaríem naufragant en el caos: el dia abans d’obrir portes encara hi havien stands a mitges i s’acabava d’emmoquetar quan el públic ja feia cua per accedir al recinte; de fet, la CNN estava retransmetent en directe quan l’empresa de neteja acabava d’escombrar just pel darrere. Però finalment ha sortit tot genial!

El Congrés s’ha realitzat aquest any per primer cop a L’Hospitalet de Llobregat, en un laberíntic espai immens, amb 8 pavellons enormes, jardins i passadissos de més de 2km de llargada. Han participat 1.500 stands de totes les empreses dedicades a les telecomunicacions i la tecnologia, excepte Apple (suposo que trobaven l’esdeveniment massa vulgar per ells). La posada en escena era veritablement impressionant: espectacles de break-dance a HTC, un bosc electrònic a Erickson o geishes a China Movile, tot entre pantalles gegants i llums de tota mena que deixaven en ridícul a Las Vegas.

Els 72.000 visitants havien pagat entre 700 i 4.500 euros per entrar amb diferents passis que els donaven accés al pavelló VIP amb càtering  i avorrides conferències d’executius que presentaven les darreres frikades en telecomunicacions: que si més píxels, que si més velocitat, que si un mòbil per programar la rentadora o una tablet per veure la tele o mesurar l’estat d’insulina. I jo que no sé ni fer servir el 90% d’aplicacions del meu telèfon!

Algunes demagogues avorrides s’han dedicat a criticar el MWC des del Twitter de la seva Blackberry, en una paradoxa força hipòcrita, comparant frívolament la tecnologia i el progrés industrial amb els casinos d’Eurovegas. Per tal de posar una mica de seny i objectivitat entre tant cinisme populista anti-tot i sense criteri, en faré un balanç de pros i contres

Aspectes Positius

– 3.000 llocs de treball directe: Organització, logística, neteja, hostesses, càtering, seguretat, riscos laborals, reciclatge, electricistes, muntadors, rotulistes, transportistes, informadors i tans altres proletaris que hem fet possible aquest esdeveniment i que, tot i no aparèixer als mitjans, n’hem estat els veritables protagonistes. En un context d’atur al 26% ha estat un regal del cel!

– 320 milions d’euros en benefici econòmic per la ciutat: Plena ocupació hotelera amb tarifes que han arribat al 400% del preu habitual, 40% d’augment de la demanda de taxis, restaurants i llocs turístics a vessar en plena temporada baixa.  Hem saquejat a aquests rics a base de bé!

Part dels beneficis van a cooperació internacional: L’empresa organitzadora (GSMA) destina part dels guanys al seu programa “Movile for Developement” que fomenta el comerç just, els microcrèdits i les comunicacions entre les petites comunitats rurals i indígenes d’Àfrica, Índia o Sud Amèrica.

– Reducció de l’impacte ecològic: Una empresa s’ha dedicat a regular i obligar al reciclatge de tots els materials emprats en la construcció dels milers de stands, així com de tots els residus generats durant el congrés. Tot i així cal destacar un alt malbaratament de recursos amb mobles i cadires que tan sols s’han fet servir un sòl cop.

– Foment d’autònoms i de la petita empresa: Tant l’stand de la Generalitat com del Ministeri d’Indústria van cedir espai a PIMES i em consta que es van regalar moltes entrades a petits autònoms per facilitar els seus contactes empresarials.

Aspectes Negatius

Coltan: Les empreses que participen al MWC s’han negat a aclarir quina dependència tenen del Coltan, un mineral que s’extreu de les mines a Congo, per tal de fer els dispositius mòbils, en condicions d’esclavitud i treball infantil, que ha provocat una cruenta i llarga guerra en aquest país africà. En comptes de competir en píxels o connectivitat, podrien trobar una forma de prescindir d’aquest mineral o de proporcionar unes condicions justes a la seva extracció o, al menys, ser honestos i explicar la seva implicació en l’assumpte.

Esdeveniment d’esquenes a la ciutat: Per una vegada que L’Hospitalet té una cosa bona i de ressò mundial, s’ha fet completament d’esquenes a la ciutadania, en un racó apartat de la ciutat. Tot i que evidentment, amb la que està caient, tots preferim un treball a una visita a un congrés!

Sexisme: Cal que les hostesses siguin jovenetes anorèxiques fins a fer angúnia i que es limitin a somriure mentre que les dones executives i empresàries del sector encara son una ridícula minoria? Es evident que aquest mon encara es veu afectat per una fonda divisió de gènere. Això per no parlar dels típics comentaris lascius dels muntadors envers les noies de l’organització.

Doncs res! Tan sols felicitar a l’Ajuntament de l’Hospitalet per haver aconseguit dur a la vila aquesta fantàstica oportunitat de creixement econòmic i treball i fins l’any vinent! Jo per la meva banda torno a buscar feina però amb un currículum molt més variat i complert.