Archive for the ‘Homosexualitat i Gènere’ Category

h1

Conseqüències polítiques de la Crisi de la Masculinitat

octubre 19, 2016

trump-gender10

Pot un candidat a la Casa Blanca d’un partit majoritari fer una campanya basada en odiar i menysprear a les dones, amb un llenguatge extremadament obscè i barroer? Doncs pel que sembla si. El candidat republicà Donald Trump ha defensat grapejar conys sense demanar permís, cosa que al menys hauria fet a 8 víctimes diferents. I això es només un petit exemple en una llarga llista de vexacions contra dones en els darrers 30 anys. A dia d’avui, segons els sondejos, el 41,4% de l’electorat americà el votaria i té la majoria absoluta assegurada en almenys 18 estats. Tot i que distingits membres de l’establishment republicà li han retirat el suport, com el President del Congrés Paul Ryan, segons un sondeig  només el 12% dels votants republicans creuen que Trump s’hauria de retirar de la cursa electoral per aquest motiu i el 74% creuen que el Partit Republicà li hauria de donar suport més entusiasta.

Com es possible? La resposta més fàcil es titllar als votants republicans de ximples, analfabets i fatxes sense més anàlisis, un error on sovint cauen molts demòcrates. Intentaré enfocar el tema amb més profunditat, anant a buscar les causes materials en l’estructura de producció i reproducció de la societat americana actual. Observem les estadístiques per entendre a quin tipus de votant aquest missatge extremadament masclista no li sembla un motiu com per deixar de votar-lo.

Aquestes eleccions estan provocant una polarització de gènere mai vista abans a la història. Quelcom que no es del tot nou, ja vaig parlar en un altre post de com els nous partits d’ultradreta a Europa tenen un suport extremadament masculinitzat. Segons les enquestes, així quedaria el mapa electoral americà si només votés un dels dos sexes:

trump-gender

Mapa electoral americà si només votessin les dones

trump-gender2

Mapa electoral americà si només votessin els homes

Certament des de Reagan hi ha hagut un cert biaix de gènere entre el Partit Demòcrata i el Republicà que s’ha anat ampliant amb el temps i que ara ha arribat a un extrem mai vist abans amb una diferència abismal de quasi 1/3 de l’electorat. Fins i tot hi ha qui compara als republicans amb la figura del pare i als demòcrates amb la de la mare.

gender-gap

Biaix de gènere entre Demòcrates i Republicans des de 1952 fins avui en eleccions presidencials

Però quina mena d’homes estan comprant aquest missatge misogin? Tots per igual? Doncs no. Mirem amb un xic més de detall les estadístiques electorals, tenint en compte les variables de gènere, edat, classe i ètnia, segons aquesta taula de  Pew Research Center i que estarien confirmades per un altre estudi de Gallup.

trump-gender4

Es a dir, la base sociològica on Donald Trump té el suport més sòlid es entre homes blancs, sense estudis universitaris, casats, majors de 50 anys, religiosos i heterosexuals. Uns votants que, a més, creuen que Amèrica actualment es massa tova i efeminada, on es castiga als homes per actuar “com a homes” de forma viril i dura, segons un estudi publicat a The Atlantic.

trump-gender7

Es la societat actual massa tova i efeminada?” Respostes de votants blancs de classe treballadora o amb estudis universitaris

trump-gender5

Es castiga als homes per actuar com a homes?” Respostes segons els votants de Trump i Clinton

Aquest perfil de votants, homes blancs treballadors manuals de més de 50 anys, son els que més s’ha vist afectats per la globalització i la transició d’un model capitalista industrial a un post-industrial de bens i serveis, com el que estem veient a tot Occident.  Es tracta de persones que van néixer en el baby boom de postguerra, en plena Era Daurada del Capitalisme (1945-1973) com l’anomena l’historiador Eric Hobsbawm. Un període de gran creixement econòmic industrial, d’augment sostingut dels salaris, del benestar social i de la capacitat adquisitiva de la classe treballadora. Un moment on milions d’americans van passar de no tindre res a ser propietaris de diversos bens materials com cotxe, casa, telèfon, electricitat o nevera.

En aquest mon industrial, la majoria de  famílies treballadores es mantenien amb l’únic salari d’un home que basava el seu estatus social en la seva força bruta de treball. Però la inflació que produeix aquest model econòmic keynesià va fer que amb un únic salari no n’hi hagués prou per mantindre el nivell adquisitiu i, progressivament, les dones es van incorporant al mercat laboral. Amb l’arribada del neoliberalisme als anys 80’s, les retallades en salaris i en benestar, així com l’auge de la inflació provocat per la Crisi del Petroli de 1973 i la fi del patró or, aquesta presencia femenina al mon del treball s’aguditza. Es segmenta el mercat laboral amb feines molt feminitzades i precaries relacionats amb els serveis, el comerç i l’atenció i cura a les persones.

trump-gender9

Incorporació de les dones casades blanques al mercat de treball a USA durant el segle XX. FONT: C. Goldin, Understanding the Gender Gap: An Economic History of American Women, table 2.1., 1990.

Tal com apunta l’antropòleg americà Marvin Harris al llibre “¿Porque nada funciona?“, aquesta entrada massiva de les dones al mercat laboral va lligada al descobriment i  generalització de diversos mètodes anticonceptius. L’efecte més visible d’aquesta entrada femenina al mon del treball i a la universitat serà l’endarreriment de l’edat de maternitat i la caiguda sostinguda de la natalitat, amb l’únic parèntesi del baby boom de 1947-1955 provocat per les subvencions a les famílies dels veterans de guerra. La cultura natalista  heteropatriarcal basada en una pressió social sobre les dones perquè tinguessin més fills i als homes perquè fossin més virils es començava a esquerdar a partir de finals dels 60′ i es passa a una cultura antinatanlista. Apareixien els moviments LGBT i el feminisme, així com una contracultura juvenil pacifista i hippy renegant dels valors que la masculinitat viril havia tingut fins al moment.

birth-rate-usa

Evolució de la tassa de natalitat a EUA entre 1909 i 2009. En vermell el baby boom de postguerra.

Actualment ens trobem amb un mon amb un alt empoderament de les dones, cada cop més emancipades econòmicament (especialment en classes mitjanes amb estudis universitaris) i amb un major control de la seva sexualitat, així com l’acceptació social de rols de gènere alternatius que ha suposat l’aprovació definitiva del Matrimoni Igualitari a tots els Estats Units. Per altre banda, aquell mon industrial masculinitzat està desapareixent progressivament amb el tancament de mines, la deslocalització de fàbriques i la crisi de la construcció. I, com ja he explicat al darrer post, la demonització de la classe obrera per part de la cultura de masses neoliberal ha fet que els treballadors no es sentin identificats amb un discurs de classe per part de l’esquerra de Bernie Sanders i es vegin cada cop més temptats per discursos populistes, xenòfobs, nacionalistes i emocionals que culpabilitzen de la seva situació a suposats col·lectius que “els hi han pres la feina” com les persones migrades, els afroamericans o les dones. La dreta vol una guerra entre pobres on el conflicte polític es vehiculi entre gèneres, ètnies i generacions en comptes de fer-ho contra els poderosos i els veritablement privilegiats.

Estem davant una veritable “Crisi de la Masculinitat” que afecta a una generació d’homes blancs, treballadors manuals no qualificats, majors de 50 anys, nostàlgica d’un mon viril, industrial i no-globalitzat que ja mai tornarà a Occident. Proletaris que no troben el seu lloc en un mercat laboral que cada cop requereix de menys força manual i més preparació acadèmica, especialització tècnica o un tractament efeminat i educat envers els clients o els pacients. Ara es veuen abocats a competir amb les persones migrades per les ajudes socials i els llocs de treball menys especialitzats i més precaris. Es a això al que es refereix Trump amb el seu lema “Make America Great Again” (fem Amèrica gran de nou), com si tingués una màquina del temps que permetés màgicament tornar a 1960, quan ells eren joves, tenien un futur econòmic sòlid i un estatus social inqüestionable com a pares de família, mentre les minories ètniques no tenien cap dret i la dona els esperava a casa cuidant als fills.

I, alerta! A Europa tenim un context econòmic i social que s’hi assembla bastant. Les eleccions americanes solen ser un laboratori d’idees per la política europea (quants partits i col·lectius han fet servir aquí variacions del “Yes We Can” d’Obama?) i, per tant, no seria d’estranyar que la dreta populista i nacionalista europea descobreixi que el ressentiment masclista sense complexos es una arma electoral a explotar.

h1

Es l’Origen de la Guerra una conseqüència del Patriarcat?

juliol 11, 2016

##awar

Perquè existeix violència a la prehistòria? Perquè societats absolutament igualitàries econòmicament, sense existència de plusvàlues ni jerarquies hereditàries, es maten entre elles?  Com es possible que existeixin guerres en societats sense estats ni exèrcit? Aquest es un dels temes que més m’ha obsessionat des de que investigo en arqueologia prehistòrica i, sens dubte, en el que més he canviat d’opinió. I avui ho tornaré a fer, per tercer cop.

Originàriament jo seguia els postulats del filòsof Rosseau i el mite del “bon salvatge“, defensant que les societats prehistòriques son pacífiques per naturalesa i es l’estat el que genera violència per justificar la seva pròpia existència, creant exèrcits per protegir-nos d’enemics externs (quan en realitat tan sols busquen la explotació interna). En oposició a això trobem els plantejaments de Hobbes, on diu que l’home es un llop per l’home, que som violents per naturalesa, que les societats prehistòriques eren terriblement violentes i va caldre un estat repressor (un “Leviatan“)  per impedir que ens matéssim entre nosaltres.

Rosseau no anava del tot desencaminat. Realment la prehistòria es un període majoritàriament pacífic. L’únic cas de possible violència intrahumana que tenim documentat en tot el Paleolític Inferior i Mitjà (3M-40.000 bp) son les traces de sílex sobre ossos humans, que s’han interpretat com un procés de descarnament vinculat al canibalisme (i no sabem si es tracta d’un aprofitament de la carn de persones mortes per causes naturals o violentes). En el Paleolític Superior (40.000-12.000 bp) s’han documentat casos de violència puntual contra individus aïllats (jaciments de Grimaldi i Montfort), un cas de canibalisme sobre 10 persones trossejades per ser devorades (jaciment de Masycka) i dues representacions de persones amb sagetes clavades en pintures rupestres (coves de Cosquer i Plagicci).

Però es al Mesolític, amb les darreres societats caçadores recol·lectores ja en transició cap a l’agricultura, quan ens trobem amb la presència ineludible de nombroses fosses comunes amb tribus senceres massacrades de forma violenta. A jaciments com Jebel-Sahaba (Sudan, 12.000 ANE) hi trobem 59 individus morts per punta de sageta, fenomen que es repeteix a Sarai Nahar Rai (India), Voloshkii (Ucraïna) o Schela Cladovei (Romania). En els inicis de la Revolució Neolítica aquesta violència encara augmenta més: Asparn-Schletz (Àustria) amb 67 cadàvers mutilats, Manheim (Palatinat, Alemanya) amb diversos cranis dipositats dins un fossat perimetral, Fronhofen (Baviera, Alemanya) amb 5 individus carbonitzats i a Nitra (Eslovàquia) on es va descobrir un collaret fet amb dents humanes, entre altres.

Quan vaig escriure el meu llibre Patrimonicidi vaig plantejar una primera hipòtesi, de caire materialista: El mesolític es un període de crisi subsistència on, amb la transició geològica del plistocè al holocè, s’extingeixen les principals espècies de megafauna a Europa (mamuts, hipopòtams, rinoceronts…) i es passen a caçar animals de talla mitjana i petita (conills, cérvols, senglars…). Això suposa que, per obtindre una mateixa quantitat de carn, cal invertir una major quantitat de força de treball. Es produeix així una contradicció entre producció i reproducció. Com més augmenta la demografia menys menjar hi ha per repartir, més ha d’augmentar la caça, posant perill d’extinció els animals que haurien d’alimentar les futures generacions. Això acaba provocant guerres i violència entre diferents tribus pel control de les zones més fèrtils, com ho demostra que tots els jaciments mesolítics amb foses comunes es trobin en oasis o a prop de rius.

A partir de la lectura de diversos textos antropològics, que han estudiat el control demogràfic en societats preindustrials, apunto a una segona hipòtesis que podria ser complementària amb l’anterior:

Un recurs que tenen les societats mesolítiques per superar la contradicció producció/reproducció es reduir la demografia. Però com no tenen cap tècnica abortiva ni de control sexual eficaç (a part de l’allargament del període de lactància materna), el que acaben desenvolupant es l‘infanticidi femení, es a dir, maten a les nenes un cop neixen. Una societat amb menys dones, es una societat que es reprodueix més lentament. Per exemple, entre els Shuar (tribu de la selva amazònica entre Equador i Perú) es maten a totes les nenes que neixen abans del primer fill.

Quina es la conseqüència social i cultural d’això? Doncs que es generen societats extremadament masculinitzades que competeixen violentament amb altres tribus per “caçar” dones amb qui reproduir-se, ja que l’infanticidi femení produeix un gran desequilibri sexual, amb molts homes per cada dona. Per exemple, en algunes zones rurals i pobres de la Xina del segle XIX es va arribar als ràtio de 3 homes per dona, degut a la pràctica massiva d’aquest infanticidi, segons mostren els censos de l’època.

Un estudi realitzat entre els antropòlegs William Divale i Marvin Harris va posar de manifest una correlació molt elevada entre les guerres i l’infanticidi femení, a partir de l’observació de 112 cultures diferents. Com més exagerat era el desequilibri entre homes/dones en un grup, més probable es que aquest fos violent.

##awar1

Massacre al jaciment neolític de Talheim

Això lliga amb els recents descobriments en el jaciment del neolític inicial a Talheim (Baden-Wuttenberg, Alemanya) on es van documentar 34 individus massacrats a cops de destral quan estaven de genolls o de boca terrosa, entre els quals 16 nens i 7 dones. Alguns investigadors, que han analitzat els llaços familiars dels esquelets, a partir dels isòtops de les dents, apunten a que podria ser un conflicte entre dos poblats per raptar dones adultes, ja que hi ha una absència de les femelles del grup local entre els morts (que haurien estat raptades).

La guerra serveix, també, per fer acceptable cultural i psicològicament l’infanticidi femení per un grup social. No pot ser fàcil matar a una filla teva per la pròpia voluntat. Per això cal una cultura basada en la guerra i la violència masculina que doni valor social als homes (que esdevindran grans guerrers), davant de les dones (que son vistes com una càrrega per al grup). D’aquesta forma es fa culturalment acceptable prioritzar les cures i el menjar als nens abans que a les nenes, que sol ser la forma d’infanticidi passiu més habitual.  En un polèmic estudi de l’antropòloga Nancy Scheper-Hughes a les zones més pobres i violentes del Brasil, va comprovar com moltes mares sentien alegria per la mort d’una nena (o d’un nen físicament dèbil) en el primer any de vida, ja que creien que la seva filla estava menys preparada per sobreviure i hauria mort igualment.

Es el que Drivale i Harris anomenen un “complexe supremacista masculí“, generant un culte al home guerrer o a la violència masculina i menyspreant la vida de les nenes; un dels primers passos ferms en la construcció del Patriarcat. Per exemple, entre els Yanomami (poble de l’Amazònia veneçolana i brasilera), el 33% de morts d’homes adults son provocades per causes bèl·liques, fet que els converteix en la societat més violenta mai documentada. En aquest grup les relacions de gènere son extremadament androcèntriques i patriarcals: un home pot arribar a tindre fins a 6 dones amb matrimonis forçats, on es dona una elevada violència de gènere. El controvertit antropòleg Napoleó Chagnon va documentar tota mena de tortures i mutilacions envers dones desobedients per part dels seus marits.

h1

No es l’Islam es l’Heteropatriarcat

juny 14, 2016
#Sadiq

Sadiq Khan, alcalde musulmà de Londres, fent campanya pel matrimoni igualitari LGBT

 

Tal com imaginava, immediatament després de l’atemptat homòfob a Orlando per part d’un nordamericà musulmà ha sorgit un Tsunami d’islamofòbia i “pinkwashing”a les xarxes. Es a dir, gent que empra els drets LGBT per impulsar un odi contra les persones musulmanes, presentant a l’Islam com una religió inexorablement homòfoba. Es això cert? Aquí alguns apunts d’urgència:

1) Segons les investigacions sobre Islam i homosexualitat que ha realitzat l’activista antiracista Abdenaur Prado, el Corà tan sols té dues mencions molt ambigües sobre la homosexualitat: la condemna dels fets de Sodoma agafada del Gènesis jueu (que es refereix a una ambigua violació, que es va interpretar com homosexual a partir del segle II-III dC), així com una defensa del matrimoni heterosexual com a forma sagrada d’ordre heteropatriarcal. Però no es van produir cap mena de persecució homòfoba en el mon islàmic fins a temps molt recents, a partir de la colonització occidental d’Àfrica i Pròxim Orient al s.XIX. Prado ha documentat l’existència de matrimonis homosexuals musulmans fins ben entrat el segle XX al desert de Líbia. A l’Al-Andalus existia un riquíssim gènere de poesia homoeròtica musulmana (fins i tot lèsbica)  entre els segles IX i XIII, amb distingits poetes com Ibn Dawud, Ibn Hazm o Abu Nuwas. Estan documentades relacions obertament homosexuals entre els següents reis andalusís: Abderramán III, Alhakén II, Abd Allah de Granada, Muhammed V, Al-Mu’tamid de Sevilla, Yusuf III de Granada, alguns d’ells van arribar a tindre harems masculins. Altres dirigents musulmans obertament homosexuals coneguts son: Ibrahim II (Ifraquiya s.IX), Mahmud de Ghazni (Pèrsia, s.X),  Mehmed el Conqueridor (sultà otomà del s.XV) i Radu III (Romania, s.XV). De fet la homosexualitat masculina va ser plenament legal i reconeguda durant l’Imperi Otomà, al 1858, durant el període reformista conegut com a “Tanzimat” i va ser prohibida de nou amb les colonitzacions britànica i francesa.

2) Com ja vaig explicar en un post sobre l‘auge de la homofòbia en alguns països del món i en un altre sobre Àfrica, no existeix cap correlació entre homofòbia i religió. Hi ha homofòbia en països oficialment ateus (dictadures comunistes com Cuba i Corea del Nord i ex-membres de la URSS), països molt cristians (Uganda, es l’estat més homòfob del món es catòlic), ortodoxos (tota Europa de l’Est) així com islàmics, hindús o budistes. Les causes reals de la homofòbia es una estructura de parentesc extremadament natalista i heteropatriarcal produïda per economies amb una alta natalitat i mortalitat, pobresa, desigualtats i dependència de l’agricultura que fa necessària una constant renovació de la ma d’obra al camp amb una elevada explotació a les dones perqué tinguin fills, la qual cosa produeix una cultura molt masclista. Altres causes de la homofòbia es que es una forma de buscar culpables fàcils i dèbils contra qui canalitzar l’odi social (en comptes de fer-ho contra els poderosos), així com factors identitaris anti-occidentlals. Però, insisteixo, tan es si es produeix en llocs musulmans, hindús, ateus o catòlics, es el de menys!

3) La islamofòbia es basa en presentar l’islam com una entitat monolítica i homogènia, com si els 1.200.000.000 musulmans del món fossin idèntics i no existissin diferències culturals entre Somàlia, Pakistan o Egipte. Existeixen infinits matisos entre la percepció de la homosexualitat dins l’islam, només recordar noms de diversos polítics musulmans compromesos amb els drets LGBT com l’alcalde de Londres Sadiq Khan o la regidora de Badalona Fàtima Taleb. Existeixen centenars d’organitzacions LGBT dins el món musulmà com Al-Fatiha Foundation, fundada el 1998 per pakistanesos LGBT nordamericans; The Inner Circle fundada el 1996 pel Imam Muhsin Hendricks; Imaan fundada per musulmans de Londres; Salaam Canada per musulmans canadencs; així com la més gran i recent Muslims for Progressive Values fundada el 2007 i amb presència a Malasia i Africa subsahariana.  A Palestina existeixen les organitzacions Aswat i Al-Qaws i fins i tot tenen un Observatori contra la Homofòbia. El documental “Jihad for Love” ens narra la existència de imams obertament homosexuals i casats legalment amb homes a Sud Àfrica. Les comunitats LGBT van tindre un paper determinant a les revoltes de la Primavera Àrab.

4) Quan es produeix un atemptat per part de la ultradreta feixista, com el de Anders Breivik a Noruega, sempre es presenta als mitjans com un cas aïllat provocat per un llop solitari desequilibrat, en canvi l’atemptat d’Orlando es culpa de tot l’Islam en si. Que el seu autor fos un pertorbat masclista que apallissava a al seva dona i que tenia fòbia obsessiva contra els gais, son detalls irrellevants al costat de la seva fé i no te res a veure amb l’heteropatriarcat. Si, clar.

5) Tal com afirmava Marx, la religió es l’opi del poble. Però quan algú està sofrint molt, realment necessita aquest opi per sobreviure i si li traiem de cop, sense atacar a les causes reals del seu dolor, l’únic que aconseguirem es un augment del dolor fins a límits inhumans. El fanatisme religiós es una reacció identitària antioccidental en llocs devastats per la guerra, les desigualtats econòmiques i la fam. En llocs on no existeix l’estat del benestar les esglésies i mesquites son els únics centres de redistribució d’aliments, de cures mèdiques o d’aprenentatge. A Europa només vam arribar al laïcisme quan l’Estat li va prendre el monopoli del benestar a l’església, va democratitzar l’accés a una educació superior i va eliminar la pobresa extrema. Amb la globalització ens trobem amb l’arribada de persones migrades que venen de contextos econòmics, socials i culturals molt diferents als nostres; davant d’això no podem pretendre imposar un ateisme radical sense més, hem d’aconseguir una convivència de totes les creences, dins un estat laic i aconfessional que garanteixi la llibertat individual. El fonamentalisme laïcista pot acabar esdevenint una  màscara del racisme que busca inferioritzar a les persones migrades, presentant-les com a éssers immadurs i irracionals, davant el progrés i la raó occidentals. Les religions deixaran de tindre sentit quan desapareguin les causes socials i econòmiques que duen a la gent a necessitar opi per sobreviure. No abans. Si ens limitem a prohibir una religió, sense modificar les causes estructurals que motiven la seva existència, simplement serà substituïda per una altre secta o creença metafísica. La ciències socials i el materialisme històric no tenen com a missió destruir la religió, sinó estudiar les seves causes i el seu funcionament de forma empírica. I us ho dic com a 100% ateu. Prohibir la religió no acaba amb la homofòbia en absolut, com s’ha demostrat en totes i cada una de els dictadures comunistes del planeta. Mentre hi hagi heteropatriarcat hi ha homofòbia.

6) Pensar que la homofòbia es un problema dels bàrbars islàmics, es una forma supremacista i etnocèntrica de sentir-nos superiors i negar tota la violència i discriminació homòfoba que es produeix a casa nostre. A mi totes les persones que m’han pegat, insultat o assetjat pel fet de ser gai eren cristianes, agnòstiques o atees. Fa anys que col·laboro amb entitats antiracistes; amb el tracte que he tingut amb comunitats islàmiques mai he tingut el menor problema ni comentari fora de to. Mai. Equiparar Islam i homofòbia als únics que perjudica es als homosexuals musulmans, els quals es veuen castigats per el doble estigma de la homofòbia i la islamofòbia. S’ha d’atacar a la homofòbia sense mirar la religió de qui la practica, que com ja he dit es irrellevant doncs es dona transversalment arreu, i s’ha d’empoderar a la comunitat LGBT musulmana i als sectors moderats del Islam perqué siguin ells qui donin la batalla contra el fonamentalisme i no des d’una visió etnocèntrica.

ahomofobia

h1

Homofòbia i Futbol: Un Ritual d’Iniciació en la Masculinitat.

maig 23, 2016

### futbol i maculinitat

La primera activitat social a la vida d’un infant en la qual es dona una veritable divisió sexual del comportament es produeix al pati de les escoles de primaria. Els nens juguen a futbol i les nenes no. El futbol es, doncs, un veritable ritual de pas que serveix per a la  creació d’una subjectivitat masculina grupal, on qui en queda exclòs es marginat socialment i es vist com “poc viril”, “efeminat” o directament es acusat d’homosexual.  I aquest es, des del meu punt de vista, es el motiu principal pel qual existeix tanta homofòbia al mon del futbol professional.

A Espanya mai cap jugador de futbol s’ha declarat obertament homosexual. L’únic àrbitre que s’ha atrevit a sortir de l’armari, Jesús Tomillero, ha presentat la seva dimissió recentment després de rebre insults homòfobs en el camp del Cadis que estan sent investigats pel Fiscal de Delictes d’Odi. Ha rebut suports de tota la classe política, actors o ciutadans, però no de futbolistes, amb les úniques excepcions d’Iker i el Rayo Vallecano. Fa pocs dies, també, el Barça ha estat denunciat per crits homòfobs contra Cristiano Ronaldo, l’estètica del qual s’aparta lleugerament del prototip clàssic de mascle viril.

Recentment la revista Jotdown ha publicat un interessant artícle de Bárbara Ayuso titulat “En el armario del fútbol“, on entrevista a destacats futbolistes com Pep Guardiola, Gerard Piqué, Jorge Valdano o Javier Irrueta. Segons la opinió dels entrevistats les causes de la homofòbia al futbol son la pressió de la premsa a la vida privada dels jugadors, que fer el primer pas es complicat, o que no existeixen protocols legals per fer front a la homofòbia. També llencen pilotes fora (mai millor dit), dient que aquesta homofòbia es culpa dels seguidors, dels clubs o de les institucions futbolístiques.

Però cap va a l’arrel del problema: el futbol, dins la nostre cultura, actua com un ritual de pas entre l’infant asexuat i el jove masculinitzat. El gènere no es quelcom natural, es una construcció social que cada cultura transmet a la següent generació mitjançant normes, tabús, rituals i símbols.

Richard A. Cohen, un evangelista homòfob, afirma en el seu  manual per curar la homosexualitat que aquesta es tracta d’una patologia provocada pel trauma i la frustració psicològica al sentir-nos exclosos de l’ambient viril del futbol durant la infància. Aquest sinistre personatge s’ha topat amb l’arrel del problema però l’ha entès completament al revés: la exclusió del futbol el que genera es homofòbia, no homosexualitat. Evidentment que hi han homosexuals que juguen al futbol, però ho fan en equips com Panteres Grogues, una associació específicament LGBT creada per evitar l’ambient d’odi i intolerància que es dona al futbol professional i que van organitzar uns Euogames a Barcelona l’any 2009, on milers de gais i lesbianes van poder practicar esport fora de la pressió heteropatriarcal.

### futbol i maculinitat2

Diversos estudis sociològics i antropològics sobre la violència al mon del futbol, apunten a que els grups de hooligans es creen buscant una identitat viril grupal en homes de classe treballadora manual que es veuen desplaçats per una societat postindustrial on la força bruta ja no es econòmicament rellevant. Els càntics, els colors, les samarretes, els himnes o els crits al camp son una forma simbòlica i ritualitzada que donen ordre, sentit i homogeneïtat a la seva identitat i els serveixen per canalitzar (d’una forma socialment acceptable)  els seus  sentiments irracionals d’odi, violència i frustració davant la marginació a la que els ha empès la modernitat del capitalisme postidustrial, així com la revolució sexual de les dones o les minories. En aquest context ritual, el futbol es una representació simbòlica d’una guerra entre dos exèrcits, on la homosexualitat o qualsevol rastre de feminitat, es un tabú que trenca amb la jerarquia simbòlica de virilitat i el rol modèlic de masculinitat heroica que s’associa al jugador-guerrer.

Un bon exemple es l’estudi de Javier Durán González (1996), on apunta a que el 85% dels hooligans son homes, amb una mitjana d’edat d’entre 16 i 25 anys (es a dir, en edat sexualment activa però anterior a la formació del matrimoni), de classe obrera no qualificada i econòmicament molt depauperada. Durán creu que aquests hooligans generen una comunitat alternativa al seu nucli familiar (normalment desestructurat i problemàtic, on ja es pot produir la violència), entorn a un univers simbòlic i afectiu molt simple i reduït entorn a “estima els nostres – odia els altres“. Hi afegiria que també es una forma de construir una identitat de gènere masculina juvenil, basada en l’exaltació de la violència i l’agressivitat com a forma de canalitzar l’impuls sexual en l’etapa anterior al seu control social dins la família nuclear heterosexual.

Un altre interessant estudi es del de Débora Tajer (1998) que apunta a que el futbol es una forma d’organitzar la masculinitat, una forma de fer-se un home i de com en aquest espai simbòlic interactuen identitats de gènere, classe i nacionalitat. El futbol es un espectacle de masses, una performance de la identitat masculina heteropatriarcal, on es transmeten els arquetips hegemònics del gènere masculí (homes joves, forts, virils, heroics, violents i dominants). Aquests valors es transmeten generacionalment, on els fills hereten l’afició  dels seus pares i aquests els apunten de ben petits a jugar aquest esport. Molts nanos de ben petits s’impregnen dins l’univers simbòlic d’un equip (samarretes, colors, himnes…). I sobretot on es dona una maniquea exclusió deliberada de l’altre, del que no es “dels nostres” i no forma part del univers del nostre equip, o de la nostre masculinitat viril.

Jo, personalment, mai m’he sentit tan incòmode, insultat i exclòs com en els vestuaris d’Educació Física. Aquest espai social es converteix en un indret de camaraderia viril i sexual, on la presència de dissidents en la identitat heterosexual es vista com un perillós intrusisme. La homofòbia es basa en una certa por a que un mascle heterosexual sigui tractat amb el mateix assetjament sexual amb el que ells tracten a les dones i, en un indret sense roba, salten totes les alarmes.

Aplaudeixo les campanyes de sensibilització contra la homofòbia a l’esport, com la de posar-se cordons amb la bandera de l’Arc de Sant Martí, però no deixaran de ser accions simbòliques, benintencionades però irrellevants, mentre no s’entengui com de profundes son les estructures de construcció de gènere en la nostre cultura i el destacat paper que hi juga el futbol com a ritual de formació/exclusió d’identitat masculina. Mentre no s’ataqui a les arrels del problema, podar les fulles no conduirà enlloc.

h1

Sobre l’auge de la Homofòbia a Àfrica

març 30, 2016

Primera (i única) marxa de l’Orgull LGBT a Uganda, 2015.

Aquesta Setmana Santa he tingut la oportunitat de llegir d’una tacada el llibre “Això no és africà” del periodista català Marc Serena. Un assaig on ens explica les seves peripècies viatgeres des d’Egipte a Sud Africà entrevistant a diferents persones LGBT arreu del continent, que li expliquen com viuen el fet de ser una minoria sexual en el continent amb més homofòbia del planeta. Hi torbem activistes bloggers, advocades en drets Humans, un imam musulmà casat amb un altre home, professionals del sexe, transsexuals que no es poden operar, entre altres interessants testimonis.

Tot i que el llibre no té un recorregut amb profunditat teòrica – antropològica, històrica o sociològica – ens aporta una valuosa base empírica per treure interessants conclusions. De nou s’evidència una curiosa teoria del pèndul: com més avancen els drets LGBT a Occident, més retrocedeixen a la resta del món, especialment a Àfrica, independentment de si son països islàmics, catòlics o evangelistes. Recentment, per exemple, hem vist esfereïdores gravacions en vídeo de pallisses sagnants a gais a Marroc on les víctimes, i no els botxins, han acabat a la presó. Perquè aquest odi?

La visió més simplista i fàcil, com sempre, es la que ens ve del supremacisme racista i etnocèntric: Nosaltres som la civilització superior, els portadors de les essències del progrés, i els pobrets africans necessiten ser colonitzats amb urgència per tal que descobreixin els drets humans. Quelcom similar al “pinkwashing” que empra Israel per justificar els seus atacs contra Palestina. Un discurs que no ajuda en res als drets LGBT africans. Al contrari! Els estigmatitza doblement.

Crec que cal anar més enllà del populisme racista i analitzar amb calma les causes objectives que donen lloc a aquest fenomen. Des del meu punt de vista seria una combinació de 3 factors:

1) Identitarisme Anti-Occidental: Tots els testimonis recollits al llibre sempre acaben anant a parar al mateix punt: hi ha un discurs hegemònic que presenta la homosexualitat com un corrupte vici occidental, introduït al continent pels colonitzadors i que es contrari als valors tradicionals africans. Tal com recull Marc Epprecht al seu llibre “Heterosexual Africa?“, nombrosos líders estatals africans han embolcallat de retòrica anti-imperialista el seu odi contra tota dissidència sexual; amb l’única excepció de Sud Àfrica, on les lleis contra l’apartheid van eradicar, de passada, tota normativa homòfoba.

Però es que, a més, aquest argument es una mentida de cap a peus! El mateix Serena documenta com a Tanzània encara hi han pobles on es practica el matrimoni entre dones, una institució totalment pre-cristiana. Tenim documentats tota mena de rols de gènere pre-colonials, a nivell antropològic arreu del continent: sacerdots transgènere a Kènia (els “mugawe”); homosexualitat com a ritual de pas entre els Mesakin de Sudan etc. El que si es veritablement imperialista i colonial son les religions monoteistes i tots els Codis Penals homòfobs redactats durant les ocupacions de les potències europees entre el s.XIX i XX.

2) Causes socials i econòmques: Tal com vaig explicar en un post anterior, existeix una destacada correlació (molt més forta a Africa que en cap altre lloc del planeta) entre la homofòbia, la pobresa extrema, una altíssima pressió demogràfica, una baixa esperança de vida i una economia basada en agricultura i ramaderia. Alguns antropòlegs materialistes, com Marvin Harris, ja han apuntat que les cultures amb una alta pressió social, per casar-se jove i tindre fills, condemnen tota pràctica sexual contrària a la reproducció, com la homosexualitat.

Per exemple, el país amb major índex d’homofòbia: Uganda. Aquí el 96% de la població rebutja la homosexualitat (font), té una esperança de vida de només 58 anys, una mitja de 5,96 fills per dona i un 87% de població rural que depèn de l’agricultura, la ramaderia o la pesca (font: Banc Mundial). Es a dir, la seva cultura es basa en una forta ideologia natalista com una adaptació a les seves relacions de producció i reproducció. Han desenvolupat una pressió social molt intensa per tenir més i més fills per tal de reemplaçar constantment la força de treball a una agricultura poc mecanitzada, condemnant qualsevol pràctica sexual o rol de gènere que no vagi en aquesta direcció. Una explicació similar tindria la opressió de la dona.

3) Canalitzar l’odi cap als més dèbils: Davant l’auge d’un fenomen com la  Primavera Àrab, on molts governs han caigut davant la pressió d’unes masses socials descontentes amb el poder, que millor que canalitzar l’odi social envers els elements socials més fràgils de la societat? Ens trobem, doncs, davant la típica “construcció social d’un enemic“. El poder construeix un relat hegemònic, amb l’ajuda dels mitjans de comunicació, entorn un fals estereotip (a base de rumors i perjudicis) contra aquells estaments més dèbils, a qui acusa de tots els mals, i hi dirigeix l’odi de les masses descontentes.

Exactament el mateix que van fer els romans amb els cristians, els medievals amb els jueus, o al s.XVI-XVII les caceres de bruixes. De fet, les persecucions contra sodomites instigades pel poder no son res de nou a la Història d’Espanya: L’any 1519, a València, un frare franciscà de nom Lluis Castelloli fa un encès discurs acusant als homosexuals de ser els culpables de plagues i riuades, per ofendre a Deu, fet que provoca l’aixecament popular d’una turba violenta que persegueix a presumptes sospitosos de sodomia.

Les xarxes socials han obert noves possibilitats de relacions socials entre dissidents sexuals, però també poden servir com a instrument per a que els homòfobs puguin detectar i “caçar” fàcilment a gais. Per si fos poc ens trobem amb un continent on la invisibilització i estigmatització de les pràctiques sexuals no normatives son un dels punts clau per entendre la ràpida expansió del VIH.

Hi ha molt treball per fer i, de moment, tan sols pocs valents s’atreveixen a fer-lo. El mateix llibre explica com la mateixa Amnistia Internacional, encara avui, passa de puntetes sobre l’assumpte al continent africà.

h1

PINKWASHING: Com Israel empra els drets LGBT per netejar-se la cara

març 8, 2016

#pinkwashing

El juny de 2012 el portaveu de les forces armades d’Israel va penjar aquesta fotografia, de dos soldats homosexuals agafats de la ma, al seu Facebook. La imatge es va tornar immediatament viral a les xarxes, aconseguint un gran ressò.

Que vol aconseguir el govern ultradretà de Benjamin Netanyahu amb aquesta campanya? Molt senzill: emprar els drets LGBT per netejar la imatge d’un exercit que manté per la força les polítiques d’apartheid racista i neteja ètnica contra la població palestina (sigui quina sigui la seva orientació sexual). Emprant al col·lectiu LGBT com una racionalització icònica de la idea de modernitat, es pretén transmetre la imatge, falsa i tòpica, de que Israel es un país occidental, demòcrata i avançat, rodejat de fonamentalistes islàmics ancorats en un pensament medieval. I que, per tant, com a cultura superior té dret a colonitzar, massacrar i discriminar als palestins en nom del progrés i la civilització; el mateix discurs de darwinisme social amb que s’ha basat sempre l’imperialisme cultural. Des dels moviments socials aquesta estratègia política s’ha anomenat “Pinkwashing“.

#pinkwashing3

Propaganda LGBT de l’exercit d’Israel

Aquesta campanya d’imatge s’ha estès també a moltes agències de turisme que venen Tel Aviv com la Capital Gai d’Orient Mitjà. Israel ha promocionat la seva presència a moltes marxes LGBT arreu del món, per tal d’associar-se internacionalment a una idea de modernitat i tolerància. Sense anar gaire lluny, el 2011 una delegació LGBT de Tel Aviv va participar al Pride de Barcelona. Aquest esdeveniment va ser divulgat a bombo i plateret per l’ambaixada d’Israel a Espanya des de les seves xarxes socials oficials. Per tant, queda clar que es una campanya que no té res d’espontània, ni sorgeix dels moviments LGBT, sinó que està perfectament orquestrada des del Govern d’ultradreta hebreu.

#pinkwashing3

Participació de Israel al Pride de Barcelona 2011. Fotografia de l’ambaixada d’Israel a Espanya

#pinkwashing2

Pinkwashing a la Marxa de l’Orgull LGBT de Vancouver

Però es realment Israel un paradís LGBT? Doncs bé, no. Ni de conya. Si bé es cert que el grau d’acceptació de la homosexualitat a Israel és molt més elevat que a Palestina (un 40% enfront un 4%), la majoria de la població israelita es encara molt homòfoba: 47% enfront al 40%, es a dir un 400% més d’homofòbia que a Espanya. La homosexualitat no es delicte a Israel des de 1988, però el matrimoni entre parelles del mateix sexe no es legal; de fet, el matrimoni civil heterosexual es va aprovar el 2010 i només es pot fer servir en casos excepcionals. El matrimoni mixte entre membres (heterosexuals) de diferents religions encara avui es il·legal, com a la Sud-àfrica de l’apartheid.

Son nombrosos els atacs i atemptats terroristes homòfobs per part de jueus ultraortodoxos en contra de la comunitat LGBT:  Quan la cantant transsexual Dana International va representar  a l’estat jueu a Eurovisió el 1998 va rebre amenaces de mort per part de tota la dreta sionista, fent que la televisió pública hebrea boicoteges l’emissió del festival, just quan Israel va guanyar el certamen. L’any 2005 els principals rabins fonamentalistes (aliats amb representants religiosos cristians i musulmans de Jerusalem) van impedir que es celebrés la Marxa de l’Orgull LGBT d’aquell any a Jerusalem. El 2009 es va produir un tiroteig a una associació LGBT de Tel-Aviv (Bar-Noar) deixant dos morts i deu ferits, d’entre 14 i 21 anys d’edat; la policia va detindre a un jueu ultraortodox com a únic sospitós, tot i que la investigació segueix oberta. L’any 2015 un altre jueu ortodox va atacar a ganivetades una marxa LGBT, a Jerusalem, amb una persona morta (de només 16 anys) i sis ferides. Recentment els col·lectius LGBT hebreus han denunciat un augment del 80% d’atacs violents homòfobs el passat 2015, respecte a l’any anterior.

#pinkwashing1

Noia de 16 anys assassinada per un jueu ortodox a la Marxa LGBT de Jerusalem, el 2015.

A Palestina la tolerància a la homosexualitat es un “patchwork” legal. A Cisjordània la homosexualitat no es delicte des de 1951, mentre que a la franja de Gaza es mantenen les normatives homòfobes imposades per la colonització britànica el 1936 (només contra les relacions entre homes, no es contempla la possibilitat d’existència de lesbianisme). L’Autoritat Palestina mai ha legislat sobre el tema. Si bé es cert que tenen una cultura molt heteropatriarcal i homòfoba, també ho és que recentment han sorgit dues associacions LGBT palestines, (Aswat i Al-Qaws), que fins i tot disposen d’un observatori contra la homofòbia.

Es calcula que uns 2.000 homosexuals palestins viuen refugiats de forma clandestina a Tel Aviv. Ha fet alguna cosa Israel per ajudar-los? No! Al contrari! Les polítiques d’apartheid racista no entenen de gustos sexuals. El mur de la vergonya que separa els territoris jueus dels palestins, així com els punts de control a la frontera, tracten a tots els palestins igual de malament. El Govern i el Tribunal Suprem han rebutjat sempre les nombroses peticions d’asil i n’ha ordenat l’expulsió, encara que alegessin estar tenint una relació amb un ciutadà israelita.

Però no només això, l’exercit d’Israel i la seva policia ha detingut a gais palestins refugiats i els ha fet un xantatge: si no es converteixen en espies pel Mossad i denuncien als seus amics i familiars palestins que tractin de fer mobilitzacions pels seus drets, els expatriaran fent pública la seva orientació a la seva comunitat i família. Podeu llegir aquí el testimoni de Saif i Madj. Pot existir quelcom més retorçat?

Recentment han sorgit diversos grups queer que es dediquen a denunciar i boicotejar públicament la hipocresia de l’estat d’Israel, cada cop que el govern hebreu tracta de emprar els drets LGBT (que ells neguen als palestins) per legitimar el seu racisme colonial envers els territoris ocupats. Podeu seguir la seva web AQUÍ.

#pinkwashing4

Com a conclusió, simplement demanar a la comunitat LGBT israelita que deixi de participar en aquesta pèrfida estratègia, denunciant la manipulació pels interessos militars d’un Govern que no reconeix plenament els seus drets, i busqui una aliança intercultural amb els grups queer palestins per combatre conjuntament la homofòbia i l’apartheid racista, per sobre de fronteres o barreres nacionalistes, religioses i culturals.

h1

Heteronormativitat en Arqueologia

febrer 17, 2016

La irrupció de la homofòbia es quelcom històricament força recent. Amb lEdicte de Milà del 313 DNE el cristianisme esdevé religió oficial en tots els territoris de l’imperi romà. A partir d’aquell moment la homosexualitat masculina s’associa a un vici de la religió politeista anterior, iniciant el mateix Constantí persecucions contra sacerdots pagans acusant-los d’efeminats. El 346 el senador romà Firmicus Maternus publica “Els errors de la religió pagana” un veritable manual d’odi i intolerància homòfoba; Sant Agustí el s. V recupera el mite de Sodoma per tal d’infondre pànic al càstig diví davant el sexe entre homes; s’editen diversos edictes i normatives contra la homosexualitat el 342, 390 o 438; Teodoci ordena matances i persecucions envers sospitosos de sodomia el s. IV i al s. VI, l’emperador bizantí Justinià estableix com a càstig la castració pel sexe entre homes, tant per actius com per passius.

La moral judeocristiana imposa una ideologia natalista que castiga qualsevol comportament sexual que vagi en contra de la reproducció demogràfica. Per tal d’imposar una hegemonia cultural i un consens social on la família heteropatriarcal fos l’únic model possible, amb un origen presumptament natural, s’esborra de la història col·lectiva qualsevol rastre dels rols de gènere i dels models de família anteriors, completament diferents als del cristianisme medieval.

Però quan l’arqueologia comença a furgar entre les runes d’aquelles societats, aquest relat hegemònic es comença a esquerdar. Es llavors quan el poder heteropatriacal tracta d’ocultar o dissimular aquestes restes, disfressant-les sempre d’amistat o de llaços familiars, amb una visió heteronormativa del relat històric sense cap espai per la dissidència sexual, com veurem a continuació amb alguns casos prou significatius.

Les ballarines.

engravedvenusescoloursmGravat rupestre trovat al jaciment de Gönnersdorf (Neuwied, Alemanya), pertanyent a finals del Paleolític Superior amb una datació que oscil·la entre el 15.000 i el 11.500 ANE. En el gravat es poden apreciar a dues dones nues abraçades. I que ens suggereix això? Doncs està clar, unes innocents ballarines dansant! Sou vosaltres que teniu el vici i la perversió a la mirada. Se li hauria posat, però, el mateix títol a la obra si haguessin estat un home i una dona?

Tomba dels “germans” Nianjjum i Jnumhotep

heteroL’any 1964 l’egiptòleg Ahmed Moussa va descobrir una mastaba, prop de Sakkara (Egipte), amb la tomba de dos homes, Nianjjum i Jnumhotep, funcionaris de la V dinastia que supervisaven la manicura real i eren confidents del faraó. A les representacions iconogràfiques, els dos homes apareixen amb les mans agafades, abraçats i amb els nassos units (l’actitud més íntima permesa). La interpretació oficial, però, va creure que es tractaven de dos germans, doncs a l’art parietal es fa referència a les seves dones i fills Manicura!! Que hi pot haver més gayer? Quina altre pista volíeu que deixessin? Un jeroglífic de Mónica Naranjo?

Tomba etrusca de Pinnace

hetero2 Un exemple molt similar a l’anterior. Es tracta d’una pintura mural trobada a la necròpolis etrusca de Pinnacce (535 aC). Segons la interpretació oficial es un pare amb el seu fill. Interpretació que ens podria portar a pensar en una al·legoria de l’incest, amb la qual cosa encara fan molt més pecaminós tot l’assumpte!

Tomba d’Hefestió, “amic” d’Alexandre Magne

hetero3L’any 2013 es va localitzar una tomba tumular a Amfípolis,  d’unes dimensions gegantines i ben farcida d’escultures, que van despertar la morbositat sensacionalista de certa premsa. Qui seria el personatge enterrat? Les hipòtesis apuntaven al mateix Alexandre, o potser al seu pare, el Rei Filip de Macedònia. Quan finalment l’any 2015 es va descobrir la veritat, la noticia va desaparèixer sobtadament dels titulars. El personatge enterrat no era altre que l’amant masculí d’Alexandre, el general i noble Hefestió. Els pocs diaris que van cobrir la noticia el van presentar simplement com un amic, sense fer ni la més remota referència a la possible relació sentimental entre ells. Si bé es cert que cap font de l’antiguitat parla obertament d’una relació homosexual, aquesta es sobreentén, ja que era  molt habitual tindre una parella sexual dins l’exèrcit en època grega (per exemple, al Batalló Sagrat de Tebes era obligatori). Alexandre va fer un funeral espectacular per ell, en va demanar la seva divinització i, segons defensa l’historiador Robin Lane Fox, Alexandre va morir de dolor, al descuidar la seva salut després de la mort d’aquest. El fet de localitzar aquesta tomba tan espectacular  dedicada a ell, sens dubte es una prova més de l’evident relació de caràcter homosexual.

La Copa Warren

hetero4Hi ha casos en el que la homosexualitat es tan evident que es impossible camuflar-la com amistat o llaços familiars i directament es prefereix ocultar-la. En aquest cas veiem un recipient de plata romà del s. I DNE on hi han dos relleus explícits de sexe amb penetració anal entre dos homes. La Copa Warren va tenir l’entrada vetada als EUA als anys cinquanta, no es va poder mostrar en públic fins als anys vuitanta i cap museu va gosar adquirir-la fins 1999. Actualment es troba exposada al British Museum.

Conclusió

En aquest breu article tan sols he fet una aproximació superficial a aquesta qüestió, des d’una perspectiva euro-cèntrica, ja que es la que millor conec i la que tinc més a ma. Quan tingui un xic de temps m’agradaria endinsar-me a com la colonització espanyola d’Amèrica va tractar d’eradicar, camuflar o ocultar les nombroses evidències d’homosexualitat explícita a les diferents cultures precolombines. Queda pendent!

En tot cas, es evident que cal una historiografia LGBT que s’empoderi del passat i construeixi una contrahegemonia al relat heteronormatiu que ens han venut fins ara. Cal explicar i entendre de forma objectiva els diferents rols de gènere i de relacions familiars que hi han hagut al llarg del temps i l’espai, comprenent com es construeix (i amb quina finalitat social o econòmica) l’heteropatriarcat, així com denunciar l’ocultació absoluta de les persecucions i matances d’homosexuals al llarg del temps. Tal com planteja la Teoria Queer, la història no només l’expliquen les normes i els models majoritaris, cal donar veu a les dissidències i les minories.