Resultats de l’enquesta del 27S

Intenció directe de vot

Composició del Parlament (sense Llei d’Hont)

Tal com vaig prometre avui que acaba el plaç legal per publica enquestes, el resultat de la meva. En primer lloc gràcies a les 1.150 persones que heu participat, molt més del doble que a l’enquesta del 2012. Perquè us feu una idea es una mostra bastant més elevada que la que publiquen la majoria de diaris. Un cop més, queda demostrada la gran pluralitat ideològica i heterogeneïtat del públic lector d’aquest blog.

En primer lloc dir que la participació esperada es del 98,53%. Es a dir, aniran a votar malalts, presos i emigrats. M’alegra veure com de poc mobilitzat està l’abstencionisme actiu. Sens dubte una bona senyal.

En cas que fem una lectura del resultat en una òptica del populisme identitari, els dos partits que son partidaris de la quimèrica i absurda idea d’una independència unilateral sense cap reconeixement extern (es a dir, que ens convertim en un pseudo-estat fallit)  Junts x Si i CUP sumarien el 47,97% de vots, mentre que els partits que s’hi oposen representarien el 50,13% de vot. En canvi, en escons, la cosa ja canvia, ja que Junts x Si i CUP sumarien just 68 diputats, ja que tan PP com UDC i la resta de partits menors no arribarien a la barrera del 3% de vot per obtindre representació i els seus vots es perdrien. Per tant hi hauria una majoria independentista en escons però no en vots. En tot cas Catalunya es trobaria absolutament fragmentada en dues meitats, el populisme identitari del Procés s’ha carregat en 3 anys tota la cohesió social catalana. Trigarem dècades en tornar a ser un sol poble. Ara en som dos.

En quant a la composició del Govern hi han dues majories possibles, tan Lluís Rabell com Artur Mas podrien ser Presidents. La CUP tindria la clau per entregar la Generalitat a la dreta reaccionaria o a l’esquerra transormadora (amb el suport extern del PSC), un paper bastant similar al que va tindre la ERC de Carod Rovira al 2004. Veient les abraçades entre dirigents de CUP i CDC, així com els atacs de Baños a Rabell, no tinc  cap mena de dubte que la CUP es plegarà a la dreta.

Perquè et bloquejo a Twitter? L’impossible diàleg entre Fe i Raó

Darrerament alguns hiperventilats processistes borden per la xarxa que soc un sectari pel simple fet que he decidit bloquejar sense cap pietat a tot aquell que em sembli remotament sospitós de ser un dels assetjadors que cada dia em dediquen tota mena d’injúries, ofenses, befes i improperis. Fins i tot m’han fet un perfil “fake” per ridiculitzar-me i parodiar-me.

Jo treballo, tinc dues feines (mal pagades i amb tota la precarietat imaginable) i ni tan sols he gaudit d’un sol dia de vacances en tot l’estiu; tinc xicot, família, amics i soc militant voluntari d’un partit, dos espais de confluència i diversos moviments socials. Twitter, i les xarxes socials en general, son tan sols un mer entreteniment per les poquíssimes estones lliures que em queden per mi. I aquest efímer temps vull que serveixi per difondre les meves idees o debatre amb persones amb les quals sigui possible crear una dialèctica mútuament enriquidora. Amb psicòpates i trastocats obsessius no penso perdre-hi ni un segon, i tampoc em penso entretindre en matisos ni subtileses. I com resulta que soc víctima de l’odi des de que vaig sortir de l’armari amb 11 anys, sé reconèixer un assetjador d’una hora lluny.

Es impossible establir un diàleg entre la Fe i la Raó, doncs parlen en camps semàntics absolutament diferents entre els quals no existeix cap síntesi possible. Els seguidors del Procés son persones irracionals, guiades per la fe en una causa suprema que dona sentit a la seva existència gregària. Ells es troben davant l’arribada imminent del Paradís, un Nou Ordre Mil·lenarista de felicitat absoluta, un destí teleològic on no existirà cap problema social. L’únic que han de fer es desitjar-ho molt fort, obeir al Messies i acabar amb qualsevol heretge que gosi qüestionar el menor matís del relat oficial del Règim. No hi ha tolerància possible amb les ovelles negres esgarriades del ramat que no segueixin cegament els lladrucs dels gossos del Pastor.

Com molt encertadament va apuntar el lingüista Geroges Lakoff, des de la revolució neo-conservadora de Ronald Reagan, la  dreta reaccionaria nacionalista no es basa en xifres estadístiques, economia o discursos racionals, sinó en un marc mental format per sentiments, emocions i valors. Per ells l’orgull patriòtic es infinitament més important que els problemes reals dels habitants que habiten la nació. Les essències i els símbols que conformen la identitat de grup i la Utopia idealitzada a la que serveixen estan per sobre de la tot; també de la democràcia o la llibertat per discrepar del poder.

Retallades? Privatitzacions? Neoliberalisme? Corrupció?  Abús policial? Explotació laboral? Atur? Aquests conceptes no encaixen en el seu relat idealista on tota benaurança depèn del color de la bandera que onegi a les institucions i totes les desgràcies de l’univers son culpa d’Espanya. Amb ells no es possible debatre si cal pujar o baixar impostos, com gestionar els recursos, limitar o no els sous públics, privatitzar o nacionalitzar una empresa, donar més o menys subvencions o protegir més o menys el medi. Simplement, no parlen aquest idioma, ni entenen cap lògica fora del maniqueisme entre nacions enfrontades. Ara cal que els explotats estiguin units als explotadors i ja tindrem temps per parlar de la realitat material quan arribem a l’inexistent Itaca, després de donar voltes concèntriques infinitament en el desert.

Les persones d’esquerres racionals (independentment de com ens situem dins l’eix nacional) no som d’eixe món. Tenim idees (que no dogmes) derivades del materialisme històric, la lluita de classes i el racionalisme científic sorgit de la Il·lustració. No podem entendre l’obscurantista metafísica hegeliana basada en ens nacionals incorporis, sentiments tribals o el romanticisme lacrimogen. Vivim dins de la realitat objectiva i les nostres fredes idees es deriven de l’observació empírica d’aquesta, no d’impulsos viscerals en torn a les presumptes ofenses a la identitat grupal.

No ens entendrem mai mentre ells no abandonin el seu fanatisme intolerant i baixin a la realitat a parlar en termes respectuosos, democràtics i pragmàtics de com gestionar el present, no de com feliços serem en el seu imaginari futur i de com de traïdors som els que discrepem del Govern.

En fi! Us deixo amb alguns petits exemples dels centenars de tweets amb amenaces i insults que rebo a diari per part d’exaltats seguidors de la dreta reaccionaria “Junts x Si”. La “Revolució dels Somriures” en diuen. La part fosca de la fama, l’èxit i el glamour, suposo…