Archive for the ‘Antifeixisme’ Category

h1

Davant el Feixisme l’esquerra no pot dubtar: UNITAT!

Abril 24, 2017

#AUAF

Si jo fos francès hauria votat, sense cap lloc a dubte, per Melenchon candidat de la França Insubmisa, un “moviment ciutadà” que aplega comunistes i ecosocialistes entre altres. Tot i que no estic d’acord al 100% amb el seu programa, especialment amb el sobreactuat patriotisme als mítings (plens de banderes nacionals), així com algunes postures ambigües sobre Europa que semblen obrir la porta a un cert euroescepticisme. Però bé, cal reconèixer el seu èxit històric: es el candidat a l’esquerra de la socialdemocràcia que ha obtingut el millor resultat a França des de 1969, quan l’històric dirigent comunista Jaques Duclós va obtindre un 21,27% de vot, quedant en tercer lloc.

Però tota aquesta eufòria va quedar un xic deslluïda quan a la nit electoral Melenchon va ser l’únic dels cinc candidats destacats que no va demanar el vot per ningú a la segona volta, en comptes de cridar a aturar el feixisme de Le Pen demanant el vot pel centrista liberal Macron.

Postura que va ser fulminantment desautoritzada pel principal partit de la seva confluència, el PCF, que s‘expressava així en un comunicat:

“Tenim el deure, de cara a les generacions futures, d’evitar l’arribada de l’extrema dreta a la presidència de la República i al control de tots els instruments del estat. (…) Per ara, conscients de les enormes batalles que estan arribant i les responsabilitats del nostre partit, fem una crida de cara al 7 de maig, durant la segona volta de l’elecció presidencial, per bloquejar el camí a la Presidència de la República a Le Pen i l’amenaça del Front Nacional per a la democràcia, la república i la pau, amb l’únic vot que per desgràcia davant d’ell per fer-ho: Macron. (…) El nostre suport pel 7 de maig no és, en cap cas, un suport al programa liberal antisocial d’Emmanuel Macron, l’hem combatut quan era ministre i lluitarem contra ell al dia següent i contra les seves polítiques, perjudicials pel món del treball, els nostres drets i els nostres serveis públics.”

Hi ha dubtes que ofenen i molt. Com es pot fer una brillant campanya transversal i post-ideològica i, de sobte, passar la nit electoral competint en sectarisme dogmàtic amb els dos grupuscles marginals troskistes que no arriben ni al 1% de vot? Us imagineu a la CNT o al POUM el 18 de Juliol del 36 dubtant si donar suport al Govern de la República o a Franco ja que cap dels dos eren prou revolucionaris? O anant a fer una consulta a les bases? Per favor! I mira, si et fa coseta demanar el vot obertament, sempre pots dir que es faci amb una pinça al nas (com va fer l’esquerra el 2002 amb Chirac contra Le Pen pare) o sempre pots posar un preu al teu suport exigint algun gest assumible per part de Macron cap a l’esquerra. Però el silenci o l’ambigüitat NO!

Durant la passada Convenció Nacional Demòcrata també es van veure molta gent d’esquerres que sota l’apocalíptic lema “Bernie or Bust” cridaven a no votar a Hillary Clinton a les eleccions americanes. Una bogeria que, afortunadament, Bernie Sanders no va seguir ni per un instant. Veient les atrocitats xenòfobes que Donald Trump està duent a terme des de la Casa Blanca, em pregunto com es que aquells que van facilitar la seva arribada al poder amb la seva abstenció no surten a demanar perdó a la Humanitat i a la Història per ser tan curts de gambals. Clar que, possiblement, siguin estudiants universitaris blancs de classe mitja alta, amb assegurança mèdica privada, a qui mai deportaran a Mèxic. Per ells Trump, simplement serà una fantàstica oportunitat per sortir a manifestar-se i divertir-se una estona.

Això recorda un xic (salvant totes les distàncies) a la política dels comunistes alemanys del KPD entre 1928 i 1933 quan van declarar que feixisme i socialdemocràcia eren simples instruments idèntics de la burgesia per impedir la revolució i que el SPD seria mil cops pitjor que el nazisme. El KPD es va presentar com a únic partit antifeixista “pur” (que considerava feixistes a la resta per igual) i es va negar a fer un front comú amb els reformistes del SPD contra Hitler, propiciant així que aquest acabés sent proclamat Canceller tot i que el suport electoral del NSDAP ja estava baixant. Poc després els seus líders eren detinguts, el partit il·legalitzat i els seus militants torturats ai assassinats en camps d’extermini. El 1934 la direcció soviètica de Stalin feia un gir de 180º, fent una crida als Fronts Populars amb socialdemòcrates i centristes per aturar el feixisme. Però ja era massa tard.

A França el feixisme ha assolit una posició central en política precisament perquè la resta de partits, sense excepció, han seguit estratègies absurdes i errònies davant aquest. Per una banda els dos partits centrals, els socialistes de Valls i els republicans de Sarkozy, creien que si imitaven les polítiques racistes i populistes policials atraurien el vot xenòfob lepenista, ridiculitzant els activistes dels drets humans com “bonistes“. Doncs no, el votant sempre prefereix l’original a la mala còpia i això tan sols ha servit per legitimar l’hegemonia cultural de la ultradreta. Per altre banda, tot l’espai a l’esquerra dels socialistes sempre tan tingut massa prejudicis sectaris per fer un front comú transversal als moviments socials per combatre el discurs ultradretà.

Des de  Unitat Contra el Feixisme de l’Hospitalet, diferents persones de les ideologies més diverses, des del minut zero que PxC va entrar a l’Ajuntament al 2011, vam anar a fer feina de formigueta als carrers on ells tenien més vot. Vam fer actes, xerrades, cineforums, embustiades d’ocavetes, cartells, concentracions… Mentre que a l’Ajuntament un pacte de tots els partits democràtics va impedir que mai cap moció del PxC fos mai aprovada. Al cap de quatre anys els nazis van desaparèixer de les institucions i ja poca gent recorda la seva existència. Actualment les principals forces de ruptura amb l’estatu quo son indubtablement d’esquerres i democràtiques.

Aquest es el camí. I no cap altre. Queda clar?

Anuncis
h1

S’està tancant la Finestra d’Oportunitat per la Ultradreta a Europa?

Març 20, 2017

#aaCEuropa1

Aquest es el típic post que es possible m’hagi de menjar amb patates dintre d’uns mesos; de ben segur que la turba de trolls processistes de Twitter m’ho estarà recordant fins a la sacietat. Però bé, com aquests psicòpates obsessius m’assetjaran igual, tinguin motiu o no, em llenço a la piscina: Tinc la sensació que la victòria del Brexit i de de Trump a EEUU ha provocat un efecte bumerang a Europa, fent que les opcions electorals de la ultradreta nacionalista, xenòfoba i euroescèptica es vegin frenades en sec i fins i tot comencin a recular. Exactament el contrari al que hom pensava que podria ocórrer, amb un temut efecte dominó que acabaria desintegrant la Unió Europea al llarg d’aquest 2017, en ruptures del sistema que provindrien de la dreta més extrema i feixistoide, canalitzant l’odi contra els més dèbils, per deixar impunes als poderosos.

En que em baso per dir que està canviant la tendència? Doncs bàsicament en els dos exemples electorals que hem tingut fins al moment: Austria i Holanda, així com en l’evolució dels sondejos als principals estats europeus.

Austria

A Austria es van haver de repetir les eleccions a la Presidència, degut a que la ultradreta va impugnar els resultats. La primera votació es va realitzar el dia 22 de Maig de 2016, un més abans del Referèndum del Brexit i 6 mesos abans de les eleccions americanes, quan la victòria de Trump semblava una quimera. En aquestes votacions el candidat de la ultradreta (FPÖ) Norbert Hofer va obtindre el 49,7% de vot, 2,220,654 sufragis. La diferència amb el guanyador, l’ecologista Van der Bellen va ser de menys de 31.000 vots.

Aquesta votació es declarada nul·la pel Tribunal Constitucional d’Austria i es repeteix el dia 4 de Desembre de 2016, es a dir, menys d’un més després de les eleccions presidencials americanes, quan Trump era ja President Electe. El resultat es substancialment diferent: el candidat ultra Hofer treu un 46,2% de vot i 2,124,661 sufragis; en 7 mesos havia perdut 95.993 vots, el 3,5% dels electors.

Austria Polls

Mitjana d’enquestes a les eleccions legislatives austríaques des de 2014. El color blau correspon a la ultradreta FPÖ

Pel que fa a les enquestes per les Eleccions Legislatives, es veu com FPÖ s’ha estancat. Els diversos sondejos realitzats des de els eleccions presidencials apunten a un ressorgiment amb força de la socialdemocràcia i un lleuger desgast de la ultradreta, que comença a decaure, quan tot el 2016 ara havia tingut un auge imparable. La diferència actual entre FPÖ i SPÖ actualment es de només 4%, quan a mitjans del 2016 havia estat de fins a 14%.

Holanda

Opinion_polling_for_the_Dutch_general_election,_2017.png

Evolució dels sondejos a Holanda la darrera legislatura. El color gris correspon a la ultradreta PVV

A les eleccions holandeses celebrades aquest passat dijous dia 15 de Març, el candidat de la ultradreta xenòfoba i euroescèptica Geert Wilders del Partit per la Llibertat (PVV) va obtindre el 20% de vots, quedant en segon lloc quasi empatat amb altres dos partits.

Aquest resultat es infinitament menor del que tots els sondejos havien previst durant 2016. En el seu punt més àlgid, febrer de 2016, els sondejos situaven al PVV en una còmode primera plaça entre el 39 i el 42% de vot, 20 punts per sobre dels liberals de VVD, dels quals finalment han quedat 13% per sota. Després del Referèndum del Brexit ja té una primera sotragada passant del 34 al 27%, de la qual després torna a remuntar. Però el seu enfonsament accelerat es produeix a partir del moment que Trump és escollit i, especialment, a partir de Gener quan arriba a la Casa Blanca i comença a governar.

NOTA: A partir d’aquí ja estem parlant exclusivament de sondejos, així que cal agafar-ho amb pinces.

Alemanya

#aaCAlemanya

Evolució dels sondejos a Alemanya la darrera legislatura. El color blau correspon a la ultradreta de AfD

La ultradretana Alternative für Deuchland (AfD) arriba al seu màxim auge just abans de la votació del Brexit, un 16%. Després té una davallada de la qual es torna a recuperar en torn a Octubre de 2016. A partir de l’arribada de Trump al poder comença una lleugera davallada. Actualment li pronostiquen uns resultats situats entre el 8 i el 11%, quasi la meitat que fa mig any. Tot i això, segueixen en tercera posició degut a una caiguda dels Verds i Die Linke, possiblement una conseqüència de la inesperada resurrecció electoral de la socialdemocràcia del SPD.

Regne Unit

Opinion_polling_UK_2020_election_short_axis

Evolució dels sondejos a Regne Unit la darrera legislatura. La línia lila correspon a la ultradretana UKIP

Curiosament el partit que més a favor ha estat del Brexit, la ultradretana UKIP, després d’assolir la victòria al Referèndum comença una tendència cap al seu enfonsament electoral, que clarament ha beneficiat als Conservadors. Cal aclarir que el canvi de lideratge hi pot haver tingut molt a veure.

Durant els mesos de maig i juny del 2016, previs a la votació del Brexit, la UKIP es mou en torn a una intenció de vot del 17-19% de vot. Just després de la victòria euroescèptica canvien de lideratge i retrocedeixen fins al 13-14% de vot on s’estanquen. Les darreres enquestes publicades aquest més de març els situen entre el 6-9% de vot, la meitat que fa mig any.

França

#aLe Pen

Evolució de les enquestes a la primera volta de els eleccions franceses.

La tendència que hem vist a la resta d’Europa sembla no aplicar-se a la ultradreta francesa. la candidata del Front Nacional, Marine Le Pen, es troba estancada en una intenció de vot constant sense pujades, però tampoc baixades, entre el 24 i el 26% amb variacions anecdòtiques sempre dins del marge d’error. La única novetat destacable es l’enfonsament del candidat de la dreta moderada François Fillon (degut a un cas de corrupció) i l’auge del candidat centrista Macron que es troba tan sols a 0,5% de disputar la primera plaça a Le Pen, quan fa 2 mesos estava a 17% de distància. En una segona volta no hi ha el menor lloc a dubte, Macron es situaria un 20% per sobre de Le Pen.

Conclusions

Davant aquests fets podem arribar a diverses conclusions ben diferents:

1) No hi ha un fenomen estructural global. Les tendències a cada estat responen a conjuntures de caire local sense cap relació causa efecte amb Trump o el Brexit. Tot es pura coincidència.

2) Hipòtesis materialista econòmica: Tal com ja vaig apuntar a les darreres eleccions espanyoles,  davant la lleugera millora de les expectatives macro-econòmiques i laborals s’han frenat les expectatives i les ànsies rupturistes (d’esquerres o d’ultradreta) i gran part del electorat torna a confiar en els pilars bipartidistes del statu quo, que en alguns llocs son els conservadors i en altres els socialdemòcrates o liberals. La població torna a tindre por als canvis sobtats que li puguin prendre el poquet que ha recuperat aquest any, respecte al pitjor de la crisi.

3) Una part dels votants, que havien apostat per la ultradreta com un vot simbòlic de protesta contra l’establishment, s’ha adonat de que amb el Brexit i, especialment, amb Trump la cosa anava de debò i que les conseqüències d’aquest vot poden ser dramàtiques i no aportaven absolutament cap millora real per a les seves condicions materials. Una altre part de l’electorat, abstencionistes crònics, han vist com el seu passotisme es podia traduir en una possibilitat real de deixar governar a formacions feixistoides. El que era tan sols un perill remot i teòric ha esdevingut una amenaça real i imminent amb les victòries de Trump i el Brexit i els ha arrossegat a les urnes, encara que sigui a contracor.

No pretenc fer una crida entusiasta o triomfalista, ni molt menys. Tan sols vull analitzar que està passant i veure si hi ha o no una corrent de fons que està canviant les tendències polítiques. El que està clar es que les causes profundes i estructurals de l’auge de la ultradreta i del replegament identitari (la crisi del estat nació davant el mercat global, les desigualtats provocades pel neoliberalisme, el lloc de la classe treballadora no qualificada davant la postindustrialització) segueixen exactament igual i no han millorat en res. I, el que es pitjor, moltes de les idees racistes o euròfobes han estat assumides per tota mena partits democràtics, amb la absurda idea suïcida que comprant el seu  discurs atrauran als seus votants.

Per tant, caldrà seguir atents per veure si la ultradreta europea s’acaba evaporant, com va passar amb PxC a Catalunya, o bé tan sols ha estat un petit escull temporal per les seves expectatives futures.  I, de pas, no estaria malament bastir alternatives rupturistes per l’esquerra europeista, que canalitzi la frustració de la classe treballadora no qualificada contra els poderosos i no contra els diferents, així com bastir moviments antifeixistes unitaris a escala europea.

h1

Apunts sobre Feixisme i Nacionalisme a Catalunya

febrer 27, 2017

Darrerament s’han publicat textos on s’acusa Societat Civil Catalana, entitat que bàsicament té el suport de PSC, PP i Ciutadans (es a dir, del 39% de l’electorat català), de ser feixistes. Per altre banda, han vist la llum  diversos articles on s’adverteix de la presència d’una nova ultradreta dins l’independentisme català. Permeteu-me que, com a activista antifeixista, federalista global  i catalanista que es manté allunyat dels dos extrems del populisme identitari, comparteixi algunes reflexions al respecte amb vosaltres:

zzzz-roto

1.- Feixisme no es una etiqueta on encabir tot allò que no ens agrada. Si tot es feixisme, res ho és. Si banalitzem tant aquest terme, quan tenim davant un fatxa de debò no el sabrem reconèixer. No tota la dreta es feixista, ni molt menys! Afortunadament tenim una gran majoria de persones neoliberals o conservadores, tant dins la dreta independentista com espanyolista, molt allunyades de l’extremisme ultra.

El feixisme es caracteritza per canalitzar el malestar social envers les minories més dèbils de la societat (polítiques, religioses, ètniques, lingüístiques, sexuals, econòmiques…), per tal d’evitar que l’odi social es dirigeixi contra les elits i la oligarquia. Sovint ho fan de forma violenta, però darrerament es disfressen de demòcrates i regurgiten el seu odi través de les xarxes socials o els mitjans de comunicació. La minoria escollida es el de menys, sovint varia en el temps. Els que abans odiaven els jueus, ara detesten als musulmans. Tan es, sempre i quan sigui una minoria dèbil contra la qual sigui fàcil dirigir rumors, estereotips i noticies falses per crear un caldo de cultiu de l’odi social.

A mi em van apallissar uns skins per ser gai amb 16 anys fins a deixar-me inconscient. He estat amenaçat i assetjat per regidors neonazis de PxC, fet que ha estat denunciat fins a dos cops als mossos. He rebut diverses amenaces a les xarxes i comentaris homòfobs per part d’ultradretans exaltats espanyolistes i independentistes. Soc fundador i activista d’Unitat Contra el Feixisme de L’Hospitalet. Sé reconèixer a un feixista quan el veig, creieu-me. I el puc distingir perfectament de qui no ho és.

aaaaaavilawebpsc

Article a Vilaweb acusant al PSC de feixista per no donar suport al dret a decidir.

2.- Ni ANC ni SCC son entitats feixistes en absolut, tot i tindre en el seu interior alguns elements aïllats fatxes. De la mateixa forma que els Boixos Nois o les Brigadas Blanquiazules son clarament grups de hooligans amb actituds neonazis, però òbviament no tots els seguidors del Barça o l’Espanyol ho són. Això es fer una fal·làcia metonímica. El millor que podrien fer SCC i ANC es aïllar, expulsar i desvincular-se dels seus elements ultradretans per tal de poder tindre un debat sobre l’eix nacional serè i democràtic, amb arguments i no amb assetjament o desqualificacions personals. Cap partit amb representació parlamentaria a Catalunya es feixista, tot i que alguns membres puguin fer puntualment declaracions que poden ser considerades com a tal.

aaaaaquin-torra

Comentaris etnicistes de Quim Torra, ex-President d’Omnium Cultural, que va ser discretament apartat del càrrec.

3.- Com afirmava Hanna Arendt, els nacionalismes democràtics tenen elements que poden degenerar en violència contra apàtrides o minories ètniques. L’odi que una part minoritària del processime té envers contra els espanyols, els dissidents al seu projecte o els castellanoparlants, com el que s’ha expressat en el Manifest Koinè (entre moltíssims altres textos i declaracions demonitzant la classe obrera “xarnega”) comença a ser preocupant. Com també ho es cert anticatalanisme furibund que es veu en certs mitjans espanyolistes. Si aquest odi es portat a un extrem cau en el feixisme. I es evident que dins de moviments tan amplis i transversals com el procecisme i l’espanyolisme n’hi han. Negar o minimitzar la seva existència tan sols permet que aquests creixin i es reprodueixin.

4.- El nacionalisme català durant molt temps ha alimentat la doble equació “Catalunya = Democràcia+Esquerra” i “Espanya = Feixisme+Dreta“. A part de ser un infame insult denigrant per tots els milions d’espanyols demòcrates (alguns dels quals van donar la seva vida lluitant contra el feixisme i encara resten sepultats en cunetes); aquest fals sil·logisme ha permès crear una impunitat absoluta envers la ultradreta processista. L’extrema dreta independentista passa completament desapercebuda simplement per parlar en català i ser de classe mitja culta, tot i que les seves idees siguin tinguin la mateixa essència que les d’un skin head tatuat de PxC. Voler que Catalunya sigui un estat independent no es cap garantia de ser respectuós amb els drets de les minories. Afirmar que la sobirania nacional recau exclusivament en el Congrés dels Diputats és tan respectable com defensar que aquesta pertany al Parlament. Pretendre ser l’encarnació del concepte de democràcia en exclusiva expulsa, de facto, a qualsevol dissident o discrepant fora de l’àmbit democràtic i impossibilita cap diàleg o acord entre els dos bàndols.

aaaaademocracia

Acte de la ANC on s’insisteix descaradament en l’apropiació del concepte de democràcia

5.- Les diferències entre la ultradreta catalana i espanyola son moltes en la forma i poques en el fons. La ultradreta espanyolista agafa el model del feixisme clàssic: nostàlgia pel franquisme, conservadurisme religiós, masclisme i homofòbia evident, caps rapats, racisme i islamofòbia; tenen una base de classe obrera no qualificada d’origen migrat de la resta de la península. Son molt pocs, no estan gens mobilitzats i amb prou feines poden fer un acte amb 1.000 persones el 12O. Després de perdre la majoria de regidors de PxC o l’alcaldia de Badalona, pràcticament no tenen veu a les institucions. Potencialment la ultradreta espanyolista es molt més perillosa que la catalana, però al ser tan pocs i tan fàcils de reconèixer per la seva aparença, el perill minva.

La ultradreta catalana, en canvi, es molt més subtil i dissimulada, ja que estèticament no encaixa gens amb l’estereotip clàssic del “fatxa”. Els seus membres son de classe mitja culte i odien exclusivament als espanyols i als catalans no nacionalistes. Només son homòfobs o masclistes quan ataquen a un gai o una dona no independentistes, com jo mateix vaig poder comprovar. Donen suport a l’arribada d’immigrants, sempre i quan no siguin de la resta d’Espanya, ja que llavors serien “colons franquistes”. Són una minoria cridanera, però quantitativament moltíssims més que els espanyolistes. Estan molt ben organitzats a les xarxes, així com  infiltrats dins el processisme, participant en actes amb milions de persones on passen totalment desapercebuts. També dins del partit que actualment governa la Generalitat que, tot i no ser feixista, en tolera i incentiva la seva presència. Suposo que esperen recollir els fruits electorals del seu odi. Una jugada perillosa i suïcida que pot ser letal per la nostre convivència!

Un exemple claríssim d’això es Mark Serra, militant del PDECat. Va insinuar en un repugnant tweet que calia expulsar “els espanyols” per fer lloc als refugiats. Posteriorment ell explica que no es feixista ja que es gai, li agraden els animals, es va liar amb un negre i ha adoptat un nen d’Ucraïna. Tot això en el mateix text on assenyala periodistes desafectes amb el Govern i atia un odi extrem i visceral contra espanyols i l’esquerra no nacionalista catalana, a qui arriba a comparar l’ocupació nazi de França.

avolemacollir3

aaaaamark-serra

Text de Mark Serra, explicant perquè ell no es feixista, alhora que atia l’odi violent contra l’esquerra federalista i els espanyols.

6.- En el fons el que succeeix es que el processisme, per una banda, i la intransigència del Govern del PP per l’altre, han dividit a la societat en dos blocs identitaris que es neguen a acceptar a l’altre com a interlocutor democràtic. S’han trencat tots els ponts de diàleg entre catalans i es nega la simple possibilitat de que l’altre meitat de Catalunya tingui una part de raó. Quan es detecta un comentari d’algú que dissenteix dels postulats més radicals i extremistes se’l titlla de traïdor i se l’assetja i difama sense treva. Però quin debat hi pot haver si en comptes de rebatre arguments ens dediquem a destruir personalment a l’interlocutor?

A la meva ciutat la seu de Ciutadans ha estat atacada violentament fins a 7 cops i el seu portaveu ha estat agredit violentament en un acte públic. Les seus de CDC i ERC també han rebut atacs i pintades recentment. La llavor del odi està sembrada i cada dia se la va regant amb benzina. A mi, la veritat, això em comença a fer por. Si hi ha un “xoc de trens” no serà un conflicte entre l’Estat Espanyol i la Generalitat, serà una guerra entre catalans. A mi no m’hi espereu! L’alternativa a un conflicte violent és, o bé seguir marejant la perdiu sense fer res, com fins ara, o bé construir un projecte que sigui inclusiu on s’hi senti representada tota la població i no una meitat contra l’altre. Quan ens adonarem que la solució al Procés no vindrà dels sectors extremistes, sinó a partir del pacte, el diàleg, el reconeixement al altre i la capacitat de fer renuncies i concessions per arribar a un ampli consens moderat?

7.- I com a apunt final alertar sobre les amistats perilloses. Si tan demòcrata es el Procés… com es que els únics suports internacionals que aconsegueix el Govern son ultres de la Lliga Nord, el Tea Party o la ultradreta finlandesa? No s’adonen que aquestes sinistres companyies en comptes de sumar resten?  Els únics líders internacionals d’esquerres que s’han manifestat favorables al Referèndum (com la portaveu dels Verds Europeus Ska Keller, per exemple) han vingut a través de partits de la oposició no nacionalistes com ICV o IU als quals tant critiquen!

h1

7 Lliçons de la derrota de Hillary Clinton.

Novembre 14, 2016

aaa-clinton-sad

El vell mon es mor, el nou triga en aparèixer. I en el clarobscur sorgeixen els monstresGramsci.

Donald Trump no ha guanyat les eleccions, les ha perdudes Hillary Clinton. Tot i que Clinton ha obtingut una lleugera victòria en vot popular, ha estat un detall insuficient per pal·liar la hecatombe que ha sofert en tots i cada un dels swing states, a excepció de Virginia i New Hampsire. Donald Trump ha obtingut 900.000 vots menys que el republicà Mitt Romney el 2012 i ha igualat els desastrosos resultats de McCain el 208, mentre que Clinton ha perdut 5.900.000 respecte els resultats d’Obama de 2012 i 9.400.000 respecte els de 2008.

aaavote

Així doncs que ha fet tan malament Clinton per ensorrar el seu partit? Estic segur que si analitzem els seus errors podrem treure algunes lliçons que, de ben segur poden servir per als partits democràtics que s’enfrontin a candidatures d’ultradreta populista a Europa en els propers mesos o anys. No espereu que ho facin els assessors de la campanya de Clinton, els quals es neguen a reconèixer cap error i seguiran culpant al FBI en exclusiva de la seva derrota.

1.- Fer una campanya exclusivament en negatiu

El 90% de vídeos, tweets i missatges de la campanya de Clinton eren “No votis Trump“. Els demòcrates han passat de la il·lusió i el pensament màgic i positiu del “Yes we can” a una campanya del terror.  No han donat pràcticament cap motiu per votar en positiu a Clinton, com si ja acceptessin d’entrada que era una candidata patètica i sense cap idea ni programa propi que no fos evitar l’arribada de l’extrema dreta.

Òbviament si, era necessari denunciar i confrontar radicalment el discurs racista i misogin de Trump i Clinton va fer un excel·lent discurs denunciant les seves vinculacions amb la ultradreta més radical, probablement el moment més encertat de tota la campanya demòcrata. Hagués estat infinitament pitjor fer com Hollande i l’acomplexat socialisme francès que, davant l’auge del racisme de Le Pen, ha optat per copiar les seves polítiques en una versió moderada, fet que ha legitimat i donat centralitat al discurs del odi del Front Nacional.

Però no es suficient en atacar l’enemic. De fet, al gastar-se tantíssims milions en fer vídeos sobre les sortides de to de Trump, li ha donat una gran visibilitat mediàtica, fins al punt que les eleccions semblaven un plebiscit sobre la seva persona, com si ell fos ja de fet el President que es presentava a la reelecció.  Mirem, per exemple, la diferència entre les busques a Google entre els dos candidats en el darrer any: Trump pràcticament triplica Clinton.

google-trends-clinton-trump

Google Trends per Clinton i Trump durant 2016

2.- Demonitzar i insultar als votants blancs obrers, en comptes d’oferir-los un relat alternatiu. 

Clinton va dir, en mig de la campanya, que la meitat dels votants de Trump eren un munt de persones deplorables. Possiblement ho siguin, però atacant-los amb aquesta agressivitat l’únic que s’aconsegueix es reforçar-los en les seves conviccions. A EUA hi han molts mitjans de comunicació liberals, tan a Nova York com a Califòrnia, que gaudeixen enormement mofant-se de com d’estúpids i analfabets son els votants obrers blancs dels poblets del interior, que mai han trepitjat una universitat, com ells. Un estereotip ple de perjudicis classistes i urbanites, amb una superioritat moral que acaba sent un caldo de cultiu del ressentiment.

L’exemple més clar es el late show “Real Time with Bill Maher” (HBO); he de reconèixer que em pixo de riure amb com es mofa dels valors religiosos, de les teories conspiranoiques o del racisme dels seguidors de Trump. No té cap complexe de titllar-los d’ignorants o d’escòria, amb una divertida ironia. Als obrers blancs no els hi fa punyetera gràcia i aquesta ofensa no fa més que radicalitzar-los, Bill Maher es carnassa pels mitjans de dretes. De fet el cap de campanya de Trump dirigeix una web d’ultradreta paranoide, on s’assenyala cada cop que algun famós es mofa dels votants republicans.

aaa-bill-maher

Els periodistes pensàvem que els seguidors de Trump estaven fora de la realitat. Al final va resultar ser completament a l’inrevés “, escrivia amb gran encert Jim Rutengberg al New York Times. Els votants de Trump possiblement es mereixin ser tractats així o pitjor, però si el que volem es que deixin de votar-lo, aquesta no es la manera. Cal entendre el seu malestar contra el sistema i oferir un relat alternatiu que canalitzi la ràbia contra els milionaris privilegiats (com Trump) i no contra els elements més dèbils de la societat, com les persones migrades.  Mirem, per exemple, quina diferència de discurs té el senador Bernie Sanders, líder de l’ala esquerra dels demòcrates i rival de Clinton a les primaries.

aasanders

3.- Buscar desesperadament la centralitat, la moderació, els somriures naïf i el bonrollisme

aaa-clinton-tim-kaine

Tim Kaine, el candidat Teletubbie.

Clinton hauria estat una excel·lent candidata… pels anys 90’s, com ho va ser el seu marit. Quin sentit tenia posar a un moderadet centrista com Tim Kaine de candidat a la Vicepresidència, en comptes d’un membre de l’ala esquerra com Bernie Sanders o Elizabeth Warren? Li ha servit per guanyar a Virginia (on Kaine era Governador i Senador) però s’ha ensorrat en els estats del “cinturó del òxid”, zones industrials, obreres, plenes de fàbriques tancades, com Wisconsin, Michigan, Ohio i Pensilvania, indrets històricament demòcrates i sindicalistes que s’han llençat en mans de l’extrema dreta. De fet, Clinton estava tan confiada en guanyar Wisconsin que ni tan sols considerava la possibilitat de perdre (es el primer cop que guanyen els republicans en 32 anys) i no havia trepitjat l’estat des d’Abril. Obama ja sabia perfectament que això podia passar i per això va posar de Vicepresident a Joe Biden, un candidat d’un estat industrial (Delaware) amb molt bona relació amb els sindicats.

Molts republicans moderats, especialment vinculats amb l’administració de Bush fill, havien demanat el vot per Clinton. De que li ha servit? De res. I possiblement hagi espantat més votants progressistes que no vots moderats li ha aportat. El centrisme ha col·lapsat. Les eleccions ja no es guanyen portant els moderats a les urnes, sinó als descreguts abstencionistes antipolítics que desconfien del sistema.

A Espanya ja vam veure a les eleccions del 26J com la moderació, els somriures i la transversalitat de Podem no només no els va servir per rascar cap vot al PSOE sinó que va deixar a més d’un milió d’electors a casa. No es pot guanyar el vot cabrejat amb el discurs políticament correcte, els somriures, amabilitat, bonrollisme i abraçades teletubbies. No en aquest moment.

4.- Confrontar al vot de raça blanca al d’hispans i afroamericans, en comptes de fer un discurs de classe/poble

Trump ha fet una campanya supremacista, on la seva candidatura ha esdevingut el nacionalisme de la raça blanca, de nostàlgics d’un estatus social que tenien els homes obrers blancs als anys 50’s, amb la segregació dels afroamericans, en una època de capitalisme industrial on la força manual era lúnic requisit per l’èxit laboral.

Davant d’això Clinton ha contraposat un empoderament de dones, llatins i afroamericans, creient que per pura demografia, el vot de les minories l’acabaria beneficiant. No dic que no calgui empoderar a les minories, al contrari! Però vistos els resultats es evident que no ho ha fet prou bé; en comptes de proposar en positiu mesures que els beneficiessin, simplement alertava de com racista es Trump, com si els demòcrates no haguessin deportat mai cap llatí o no fossin responsables de la violència policial contra els afroamericans. Les minories no han votat per Trump, però tampoc s’han sentit prou motivats per fer-ho per Clinton. Aquesta guerra ètnica era un terreny abonat per la dreta, situar-lo en l’epicentre de la campanya era situar-se en el frame republicà.

Els demòcrates podien haver escollit confrontar el “nacionalisme blanc” amb un discurs de classe o de poble, confrontant al 99% de la població al 1% de bilionaris, en uns conceptes que apel·laven a una majoria transversal ètnicament que podria haver atret a gran part del vot obrer blanc, en contra dels privilegis d’un multimilionari com Trump, proposant plans econòmics i d’infraestructures per reindustrialitzar l’economia. Clar que Clinton possiblement no hauria tingut cap credibilitat en aquest discurs, després de rebre milionàries donacions de Wall Street.

5.- Semblar el partit del establishment, de les elits i del statu quo

No podem ser un partit que s’entén amb Wall Street, recapta diners dels multimilionaris i es col·loca amb les famílies treballadores. Hem de triar un costat. El Partit Demòcrata ha d’estar centrat en les bases i no en fer còctels amb milionaris.” Aquestes paraules de Berine Sanders resumeixen perfectament la crisi dels demòcrates a USA. Un partit de cantants de Hollywood, actors, universitaris i polítics professionals. El partit al que donaven suport tots els diaris i televisions del continent, que rebia donatius multimilionaris del fundador de Facebook o Goldman Sachs. Un partit que té un sistema de “superdelegats”, dona un privilegi a les elits del  partit sobre les bases i on va haver de dimitir la cúpula del partit per jugar brut en les primaries per beneficiar a Clinton.

Per si fos poc Clinton s’ha vist atrapada en una espiral de casos de possible corrupció, vinculats a les filtracions dels seus mails i en burdes manipulacions per guanyar les primaries. Clinton no s’ha cansat de presumir de la seva llarguíssima experiència política com a Primera Dama, Senadora i Secretaria d’Estat. Això l’ha situat com a una membre de la casta política que porta anys parasitant dels pressupostos públics, quan la gent el que demanava a crits eren cares noves: preferien un canvi envers el desconegut, que quatre anys més del mateix.

Trump era vist com un outsider i un vot terratrèmol per l’establishment de Washington. Els demòcrates han deixat que aquesta idea calés, en comptes de combatre-la, mostrant com Trump es un membre de la elit, del 1% més privilegiat i que els seus plans fiscals tan sols busquen el seu benefici personal. Els primers passos de Trump un cop escollit President ha estat rodejar-se de lobbistes de grans corporacions per dissenyar el seu executiu.  Però ara ja es tard per denunciar-ho.

 6.- No tindre un discurs propi sobre la globalització neoliberal.

Trump proposa una solució màgica i nacionalista als reptes de la globalització: un mur a Mèxic, deportar migrants il·legals, sortir dels tractats de lliure comerç i posar tasses proteccionistes a les importacions. Un proteccionisme sense més l’únic que produeix es un increment del preu dels productes bàsics, la disminució de la capacitat adquisitiva de la classe treballadors. Les empreses no tornaran a USA només pel fet que els baixi els impostos, ho faran si baixa els sous i les condicions laborals son tan deplorables que poden competir amb Xina o Brasil. El comerç internacional i la globalització no s’aturaran mentre existeixi Internet.

Cal un discurs alternatiu d’esquerres que plantegi una globalització alternativa al neoliberalisme. Rebutjar els tractats de lliure comerç per si sol no es suficient, cal plantejar alternatives de regulació pública del comerç internacional, per redistribuir la riquesa i el deute amb impostos i fiscalitat justa a nivell internacional.

Hillary ha  estat constantment canviant d’opinió sobre el TPP i el TTIP, aquests dubtes i aquesta mancança de claredat en un tema clau ha estat letal.

7.- No tindre un lideratge sòlid i messiànic.

No m’agraden els líders messiànics i els líders populistes. Però en moments de crisi son electoralment infal·libles i, em temo, que inevitables. Ho sento. I si no ho fa l’esquerra, ho farà la dreta. Fer una campanya coral, rodejada amb altres líders carismàtics que pràcticament eclipsaven Hillary ha estat un error. Tot i que fer-la en solitari potser hauria estat pitjor. Clinton no tenia un lideratge carismàtic capaç de liderar masses, ni de construir un moviment social al seu voltant. Ni de conya. De res serveix ser la més llesta dels debats, si ets percebut com una màquina freda de governar l’administració, incapaç de transmetre cap emoció en un discurs.

h1

XARNEGOS: La demonització de la Classe Obrera a Catalunya.

Octubre 10, 2016
nengcas1

El Neng de Castefa” al programa “Una Altre Cosa” de TV3 el 2007

El passat 2012, l’escriptor britànic Owen Jones va publicar l’imprescindible obra “Chavs: La demonització de la classe obrera” on detalla de forma magistral com l’hegemonia cultural neoliberal ha imposat una visió pejorativa i plena de tòpics del que suposa ser un treballador no qualificat. Sovint, en moltes series (com “Aida” de Tele5, a la britànica “Little Britain” o a l’americana “Shameless“) s’ens presenta als obrers com persones incultes, barroeres, mal parlades, promiscues, drogaddictes, paràsits de les subvencions i amb un gust horrible en música, vestuari o televisió.

Us imagineu per un moment que aquesta humiliació estereotipada la fessin amb els gais, les dones o els negres? Doncs aquí ningú protesta ja que l’hegemonia neoliberal ha destruït tota consciència de classe. Ja ningú es sent identificat amb aquesta imatge de la “xusma obrera” i hom creu que es de classe mitja. Els treballadors han deixat de donar suport a l’esquerra marxista i als sindicats, doncs no es senten interpel·lats com a proletaris i prefereixen optar per discursos nacionalistes, xenòfobs i populistes. La idea de fons es: els pobres ho son perquè son ximples, mentre els rics formen una elit privilegiada gràcies a la seva cultura i esforç. L’explotació social no ha existit mai. La dreta ja té el discurs per retallar l’estat del benestar: les ajudes públiques només serveixen per mantenir dropos i fracassats amb els nostres impostos.

El triomf del neoliberalisme s’ha donat arreu d’Occident; concretament a Catalunya aquest discurs classista l’ha agafat un sector molt minoritari (i perdoneu que insisteixi MOLT MINORITARI) del nacionalisme català, més de dretes i conservador. Barrejant els tòpics classistes amb etnicisme i xenofòbia, equiparen ser pobre a parlar en castellà, ser hortera, ignorant i espanyolista. Aquí no tenim Chavs, els anomenem Xarnegos i Xonis. Mentre el nacionalisme romàntic sempre ha idealitzat el folklore rural com quelcom bucòlic d’on emana l’essència de la catalanitat autèntica, la cultura urbana cosmopolita, popular, alternativa i d’extraradi sovint ha estat invisibilitzada o ridiculitzada per l’establishment mediàtic i les elits catalanes.

Anem a fer un breu repàs històric d’aquest fenomen:

Les arrels d’aquest classisme racista son molt profundes i anteriors al neoliberalisme. Les primeres mostres les trobem anys 30, durant la II República. Poc abans que Franco arribés el poder, cert ultranacionalisme català es veia inspirat per les idees que estaven triomfant a Europa en aquell moment. L’historiador Manuel Domínguez, President del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, ha publicat una recerca força exhaustiva al seu blog sobre els discursos contra els migrats obrers d’origen murcià al barri de la Torrassa durant els anys 30’s; uns proletaris que eren la base del sindicalisme revolucionari de la CNT. Els articles de la premsa nacionalista de 1933 -1934 acusaven als murcians d’una plaga invasora de lladres infestats de tracoma. Cal recordar que el 1934 el mateix Pompeu Fabra impulsa el “Manifest per la Conservació de la Raça Catalana“, alertant sobre la degeneració genètica que podien suposar els migrats xarnegos. Aquest populisme es retroalimentava amb l’anticatalanisme republicà d’Alejandro Lerroux.

be-negre-11-juliol-1933

El Be Negre, l’11 de juliol de 1933. Un acudit on s’associa als Murcians amb malalties com el tracoma i la organització sindical anarquista FAI.

Durant la Transició el PSUC, partit hegemònic de l’antifranquisme format per catalans tant de socarrel com per nouvinguts, lidera un esforç titànic per eliminar aquest verí. Sota el lema “Som un sol Poble” defensa la immersió lingüística com una eina fonamental per cohesionar al poble català, evitant una segregació classista per llengua a les escoles i aconseguint que a l’Estatut d’Autonomia definís com a català qui viu i treballa a Catalunya, sense cap altre matís ideològic, identitari o ètnic. El nacionalisme català va acceptar el discurs integrador del PSUC, tot i que l’Ou de la Serp mai va marxar del tot i, de tant en tant, ensenyava tímidament la poteta. Com per exemple els estirabots supremacistes del President del Parlament i líder d’ERC Heribert Barrera, o aquests del President de la Generalitat Jordi Pujol.

aapujol

Quan un cordovès d’origen humil com José Montilla arriba a President de la Generalitat, amb el suport d’un partit independentista, aquest prejudici semblava eradicat definitivament, però de sobte el comencem a sentir de nou. Alguns membres de la oligarquia burgesa no podien suportar la idea que algú d’una casta a la que consideraven impura els hagués pres el poder. La ex-primera dama Marta Ferrussola, va declarar en una entrevistaEm molesta que Montilla sigui President, perquè es un andalús que té el nom en castellà“.

Un exemple molt significatiu de la equiparació de parlar castellà amb ser pobre, treballador, hortera i miserable el trobem amb aquesta columna de Salvador Sostres al diari nacionalista AVUI en l’època del Tripartit.

salvador-sostres

Diari AVUI, 7/4/05

Una de les conseqüències més negatives que té El Procés  es que la política catalana a partir de 2012 es polaritza per factors identitaris i no ideològics o econòmics. L’electorat es segmenta bàsicament en funció de la llegua i el lloc de naixement, amb la qual cosa es crea el caldo de cultiu pel ressorgiment del classisme anti-xarnego per una banda i del lerrouxisme anticatalà de Ciutadans i del PP per l’altre.

grafic9

Suport a l’independentisme segons llengua i lloc d’origen (dades del CEO)

Per tal de penetrar en l’electorat obrer metropolità els processistes creen una organització independentista específica per ells: Súmate. Una entitat teledirigida per ERC que tracta als castellanoparlants com a clients, amb paternalisme i condescendència, els inferioritza en comptes d’empoderar-los, mostrant que estan disposats a perdonar el seu origen impur, si es porten bé donant suport al Procés, premiant-los amb un càrrec a un partit o una tertúlia. Es un exemple del fenomen anomenat “tokenisme” basat en incloure membres d’una minoria en una llista política, sense incloure cap reivindicació específica dels seus drets, simplement buscant captar el seu vot. Estic segur que hi han milers d’independentistes amb arrels familiars a Andalusia o Galícia  que no han necessitat en cap moment aquesta condescendència per tal de sumar-se al Procés.

Recentment, però, aquesta cara amable ha començat a donar pas, de nou, a la versió més ferotge del classisme etnicista. El Manifest del Grup Koiné, presentat amb el suport de destacadíssims líders de CDC-ERC-CUP, acusava als migrats de ser colons al servei del franquisme i presentava la diversitat cultural de ser un perill per la supervivència de la llengua catalana.

Arrel de l’excel·lent pregó per les festes de la Mercè per part de Perez Andujar de nou s’han sentit alguns udols supremacistes. Andújar, nascut a Sant Adrià del Besos, va fer una bona repassada per tots els elements d’aquesta cultura obrera urbana alternativa, molts cops invisibilitzada pels mitjans nacionalistes, des del punk, als còmics o la rumba. El Pregó va ser contra-programat per un ridícul vodevil de Toni Albà vestit de Felip V, que va esdevindre míting d’exaltació convergent. Curiosament Toni Albà no va tindre escrúpols a fer un Pregó a les festes de l’Hospitalet de Llobregat de 2012 (cobrant, of course), governat per un PSC que feia una campanya sota el lema “No a la independència” i amb la presencia al balcó d’un regidor de PxC que havia estat un skin head neonazi. Es a dir, segons la lògica d’Albà, els nacionalistes catalans poden fer pregons en barris obrers, però els residents en barris obrers no poden fer pregons a la capital de Catalunya si no son nacionalistes. Fantàstic. Molt coherent tot.

Arrel del Pregó l’escriptor Julià de Jodar, ex-diputat del partit nacionalista CUP i impulsor del supremacista Grup Koiné, va fer un seguit de tweets acusant a la cultura de la classe treballadora migrada de ser una “subcultura espanyola” i posava com a exemple a Jorge Javier Vazquez (presentador de Salvame) de com d’ignorants, cutres i horteres son els barris obrers. Després que no s’estranyi la CUP si té molts millors resultats a Sant Cugat que a Bellvitge.

aaaajoda

aaaajodar1

aaaajodar

aaaajoda1

També el tertulià de TV3 i Catalunya Ràdio Bernat de Deu va publicar un article sobre el Pregó d’Andujar a El Nacional.cat, ben farcit del discurs classista contra la cultura popular de la classe treballadora castellanoparlant. En una ridícula demostració d’elitisme classista fins i tot compara a Andújar amb Leporello, el criat a la òpera Don Giovanni.

aaaabernatdedeu

Article de Bernat de Deu a El Nacional.cat 25/10/16

L’article, per cert, va ser compartit pel twitter oficial de la Sectorial de Guàrdia Urbana de l’ANC amb aquest comentari

guardia-urbana-indepe

Aquí un article de Jordi Arnal Roura, membre de Solidaritat Catalana, on fa un refregit de tots els tòpics i estereotips contra els treballadors migrats, atacant el discurs integrador del PSUC i defensant obertament la supremacia de la cultura catalana.

ctomhmuwiae7_xp-jpg-large

Clica sobre la imatge per fer-la més gran

Una altre reacció al pregó la trobem al Diari de Girona, on un columnista acusa a Barcelona de viure tancada en si mateixa, pel fet de ser cosmopolita i intercultural, plena d’obrers que l’embruten i d’immigrants de cultures estranyes.

mur-franquista-lh

Una ràpida busca a les xarxes socials ens indica que aquest discurs classista i xenòfob, efectivament existeix tot i ser minoritari. Aquí alguns exemples trobats a l’atzar.

andalusos

Clica per fer més gran

cvcyz8awoaavznd-png-largelh-xarnego

Òbviament tot aquest relat no es més que una fal·làcia absurda. Hi han castellanoparlants obrers independentistes i catalans burgesos de socarrel que han estat caps de llista del PP. Hi han fills d’obrers amb un nivell cultural i un gust estètic infinitament superior a molts pijos de Sant Gervasi. I molts som capaços de llegir Mercè Rodoreda o Hegel mentre escoltem Camela, al mateix temps. Aquesta visió maniquea, tòpica i estereotipada del concepte de cultura, de la classe treballadora migrada, i de la societat catalana en general, tan sols busca canalitzar l’odi social generat per la crisi contra les persones més vulnerables, en comptes de fer-ho contra els poderosos.

Davant d’això crec que el nacionalisme català majoritari, que no tinc cap dubte es respectuós amb els drets de totes les persones, hauria de trencar i desentendre’s d’aquest elitisme neoliberal i etnicista si es que mai vol arribar a rascar algun vot a l’Àrea Metropolitana, en comptes de seguir negant taxativament que aquest discurs existeixi o excusant-se en que la dreta espanyolista es pitjor. L’atronador silenci davant aquest fonamentalisme radical es un llast que fa que moltes persones d’esquerres i catalanistes ens sentim força allunyats ideològicament del Procés.

Per altre banda l’esquerra catalana necessita urgentment (re)construir un catalanisme popular i transversal que torni a empoderar a la classe obrera amb orgull, independentment dels seus orígens, polititzant a la societat en un conflicte contra els poderosos i no al revés. Com sempre, ens tocarà a nosaltres cosir les ferides que la dreta catalana i la espanyola fan a la cohesió social del poble català només per guanyar quatre vots.

h1

Es podria repetir l’Holocaust?

febrer 1, 2016

Per tercer any consecutiu els companys de ICV de Sant Boi m’han convidat a parlar en l’homenatge a les víctimes de l’Holocaust que es fa en aquesta ciutat. En les dues ocasions anteriors he centrat la meva intervenció en la invisibilitat i la marginació de les víctimes LGBT. Aquesta ocasió m’he decidit per fer una reflexió més àmplia.

## Aaaaara aholocaust

Primo Levi ens presenta en la seva obra un testimoni de l’Holocaust des de l’horror més absolut, com un mal en estat pur, on no tenen cabuda justificacions i on n’era responsable la societat alemanya en el seu conjunt. Segons Levi no es possible investigar les causes socials, polítiques o econòmiques del Genocidi nazi, ja que això implicaria justificar d’alguna forma que aquell malson es dugués a terme. Una visió similar a la que veiem en molts documentals o films de Holywood sobre el tema.

Des d’aquest punt de vista idealista, els historiadors estem fora de lloc. Hauríem d’explicar el nazisme com una sobtada i inexplicable encarnació del Mal Absolut sobre la terra. Com un parèntesi en la racionalitat humana en el qual milers de persones van ser posseïdes per una bogeria malèfica, sense més.

Sense desmerèixer a Levi, no puc estar gens d’acord amb aquesta opinió, doncs implicaria buscar les causes d’un fenomen històric en la metafísica religiosa, o en la psiquiatria de masses. Es una visió que, a més, té un punt d’etnocentrisme. No es que Occident fallés com a civilització, simplement va patir un breu trastorn d’alienació temporal, recuperant miraculosament les seves facultats amb l’arribada dels tancs nord-americans. Com si l’Holocaust hagués passat en un altre planeta i en un temps remot que no tingués res a veure amb nosaltres.

Assumir aquesta premissa també implica estudiar el fanatisme nazi com quelcom irrepetible i excepcional, del qual ens podem sentir plenament allunyats i segurs de que nosaltres no faríem mai res semblant. I aquí és on està el problema; quan ens trobem davant un context econòmic i social similar i amb un nou ressorgiment d’ideologies de l’odi identitari, no ho sabem reconèixer i no fem res per impedir que es torni a repetir un nou Holocaust.

Al llarg de la història hem vist com, davant crisis econòmiques profundes, les classes dirigents han canalitzat l’odi envers les minories més febles: els atacs als calls jueus al s. XIV davant la pesta negre en serien un exemple, o també les caceres de bruixes al s. XVI. I que va ser la Inquisició sinó un òrgan burocràtic de les elits per canalitzar l’odi envers minories marginals?

Que té d’innovador l’Holocaust, doncs? El sociòleg Zygmut Bauman afirma que Holocaust no va ser un esdeveniment singular, ni una manifestació puntual de malèfic ‘barbarisme’. Va ser un fenomen estretament relacionat amb les característiques pròpies de la modernitat; es va gestar i es va posar en pràctica en la nostra societat moderna i racional, en el moment culminant de la nostra cultura. És, per tant, un problema d’aquesta societat, d’aquesta civilització i d’aquesta cultura occidental. L’Holocaust, segons Bauman, es fruït de l’avanç de la racionalitat científica, la burocratització dels sistemes productius i de les organitzacions. No hagués estat possible matar a tanta gent en tan poc temps sense una eficient i eficaç administració burocràtica. Una diferència quantitativa que no van tindre les matances de les dictadures del Con Sud a Amèrica Llatina.

Això es precisament el que Hanna Arendt ens va mostrar a la seva polèmica obra “Eichmann a Jerusalem” on exposa la seva teoria de “la banalitat del mal”. Durant el judici que va realitzar l’estat d’Israel al funcionari nazi Eichmann, Arendt s’adona que aquest home no es una monstruosa criatura pèrfida i malèfica, ni tampoc d’un trastornat o posseït. Molt pitjor. Era un simple i gris buròcrata que es va limitar a obeir ordres dins un modern i eficaç complexe administratiu. En cap moment es va qüestionar per la moralitat de les seves accions, sinó per les conseqüències de desobeir la legalitat vigent llavors. Era simplement una ovella del ramat que es limitava a obeir fidelment al pastor, com li havien ensenyat.

Estem vacunats contra un nou Holocaust? Desgraciadament em temo que no. L’any 1963 un psicòleg social va dur a terme l’Experiment de Milgram, per comprovar si la gent estava disposada a obeir cegament ordres d’una autoritat superior, encara que aquestes anessin en contra de qualsevol límit ètic o moral. Els resultats van ser esfereïdors. El 65% dels participants van donar descàrregues elèctriques de 450 volts a un altre membre, simplement perqué la veu d’una autoritat els hi deia que ho fessin.

De nou avui a Europa ens trobem amb un escenari europeu amb una forta crisi econòmica i populismes identitaris que busquen canalitzar el cabreig social envers els elements més dèbils de la societat. Ara les víctimes no seran jueus o gitanos, sinó musulmans o refugiats. Tant es, sempre i quan siguin col·lectius marginals als quals sigui fàcil atacar. Mentre estant els estats, amparats i legitimats en la lluita contra el terrorisme, endureixen el seu autoritarisme i donen cada cop més poder a uns aparells policials i represors que, en cas d’estar en mans de fanàtics, no sabem de qué podrien ser capaços.

h1

Com he sobreviscut a una Campanya de Ciber-Assetjament

Setembre 19, 2015

##pink

Darrer dissabte d’Agost. Em trobo a Madrid d’escapada de cap de setmana amb el meu xicot. Ens hem proposat fer un tour mariculte pels museus de la capital, per tal de compensar la meva absència de vacances. Ens hem llevat ben d’hora però el Reina Sofia encara no està obert, així que fem temps llegint el País a un bar de davant; jo encara estic un xic endormiscat. Per un grup de wassap informal els companys de ICV-EUIA i Podem de L’Hospitalet comenten cabrejats com 40.000 persones van poder congregar-se per aplaudir a Artur Mas en dia abans, coincidint amb el registre de les seus convergents per corrupció. Faig un tweet (amb una redacció molt desafortunada) on pretenia fer meves les paraules de Júlio Anguitaqui vota un lladre es còmplice dels seus crims”.

Entrem al museu i apago el mòvil. Com ja hi havíem estat abans anem directes a les parts que més ens interessen: El Guernika, les exposicions temporals i les noves sales dedicades a la Movida Madrileña, així com la seva excel·lent i selecte llibreria especialitzada en art. Mentre estava dins, el popular fotògraf afí a la CUP, Jordi Borràs, ha fet una captura de pantalla del meu tweet comparant-me amb el director de la Razón, Paco Marhuenda. Els seus 20.000 seguidors ho han vist i comencen a hiperventilar atacant-me. Quan obro el mòvil tinc uns 200 comentaris a Twitter amb insults bastant pujats de to. Esborro el tweet, demano disculpes, tot demanant que ningú empri tampoc l’argument de “els espanyols son uns lladres“, bloquejo als trolls que puc i dono l’anècdota per tancada.

<<BREAK: L’any 2013 quan Jordi Borràs va patir una campanya d’assetjament  per part de la ultradreta espanyolista jo vaig donar-li suport obertament, tot i que ell ja m’havia bloquejat per no ser independentista >>

Just després de dinar toca el Prado. També hi hem estat, però no ens cansaríem mai de contemplar les joies de Goya, Rubens, el Greco, Velazquez o el Bosco. Quan sortim de la darrera sala obro Twitter i descobreixo que tinc unes 2.500 mencions. La bola s’ha anat fent gran i alguns twitaires nacionalistes estan esbombant la meva identitat, amb fotografies, creient que son Sherlock Holmes pels seus detectivescos descobriments. He escrit un llibre, he fet conferències, he publicat articles científics i polítics en unes 10 revistes diferents, he estat candidat a unes primaries i a unes eleccions municipals, he presentat infinitat d’actes, vídeos i mítings d’ICV, Joves d’Esquerra Verda o Unitat contra el Feixisme a l’Hospitalet i he concedit entrevistes a diaris, blogs, televisions i ràdios. Mai he amagat el meu nom, ni la relació amb el meu pseudònim. La meva identitat no ha estat mai cap secret i difondre-la tan sols pot tenir la intenció d’instigar la violència.

Em truca una dirigent del meu partit per transmetre’m el seu suport i em recomana que vagi en compte a les xarxes, doncs aquesta gent està molt boja. Li comento que si he sobreviscut a una pallissa d’uns skin heads i a quatre anys d’amenaces i difamació d’autèntics nazis de PxC, quatre tietes avorrides no em trauran la son. Se m’acaba la bateria. Acompanyo al meu xicot de compres per Fuencarral i després anem a sopar al Barrio de las Letras. Arribem cansadíssims  a la pensió. Faig un tweet reiterant les disculpes i vaig a dormir.

Al matí següent es el gran dia: per fi visitem la reforma del Museo Arqueológico Nacional de la que tant bé ens n’havíen parlat. Realment es espectacular i està a anys llum del decimonònic i caspós discurs museogràfic anterior. Fins i tot la part de numismàtica es completament pedagògica i divulgativa. No resisteixo la temptació i miro Twitter. El meu xicot m’esbronca: creu que estic jugant a un videojoc i m’exigeix que faci el favor de deixar el mòvil d’una vegada. El que he vist, però, m’ha deixat la sang glaçada: tinc mencions amb la meva foto amb una diana, amb violentes amenaces de mort i tota mena de comentaris homòfobs, que deixen PxC a l’alçada de Ghandi. Em poso molt nerviós.

##La Revolta Dels Somriures

Clica sobre la imatge per ampliar

No tinc cobertura, ni megues, ni bateria, ni temps, ni ganes, ni possibilitat de fer res des del meu obsolet mòvil. Com vull gaudir del poc temps que em queda a Madrid, tot sortint del museu m’apropo al primer locutori que trobo i suspenc el meu compte de Twitter, per tal que em deixin en pau, pensant en reactivar-lo quan torni a casa. Ja més tranquil, visitem unes excel·lents exposicions fotogràfiques al Círculo de Bellas Artes i una altre d’art precolombí al Caixa Fòrum. A l’Ave de tornada a Barcelona trobo a un altre dirigent d’ICV que ha llegit la polèmica esfereït i em demana que torni a la xarxa ben aviat.

Al matí següent hi ha un acte públic de Catalunya Si que Es Pot a L’Hospitalet. A Twitter diversos usuaris planegen obertament vindre a apallissar-me al míting. Una regidora i el secretari d’organització d’ICV a la meva ciutat m’acompanyen de casa meva a l’acte, per si de cas, tot i que jo em prenc amb escepticisme les amenaces. A l’acte em comenten que alguns usuaris de Twitter s’han posat la paraula “Arqueòleg” al nom, demanant així la meva tornada. Rebo també missatges privats i wassaps de regidors, militants o simpatitzants d’ideologies diverses – algunes molt allunyades de la meva-  donant-me el seu suport. Reitero el meu infinit agraïment.

El perfil dels qui m’estaven amenaçant corresponien a avis de poblets de l’interior, amb menys de 20 followers. Em pregunto quin odi tan pèrfid pot moure a un iaio a deixar de cuidar els seus nets o collir tomàquets a l’hort, per obrir-se un perfil a una xarxa social i dedicar-se a amenaçar qui no pensa com ell. Tot plegat em recorda bastant al film “La Ola” (Die Welle) de Denis Gansel o fins i tot a “La cinta blanca” de Haneke. Òbviament, no apareix ningú per matar-me.

Com un té ànima de Diva, faig la meva reaparició estel·lar a la xarxa a les 48 hores com si fos una vedette en un vodevil: amb un nou avatar que barreja la cara del poeta francès Arthur Rimbaud i el glamourós maquillatge de David Bowie, fent meva la frase de Courtney Love  després d’anys sense publicar res: “Did you miss me?”.

En els dies següents la polèmica revifa momentàniament quan l’ex-diputat abertzale Gorka Knor publica de nou la meva foto i les meves dades. També durant la Diada, quan Rabell i Herrera visiten les Festes de Bellvitge, surto un micro-segón a Tv3 entre els activistes hospitalencs. Suficient per que el twitaire anarco-convergent Sergi Castanyé publiqui la  captura de pantalla i diversos twitters tornin a amenaçar-me. Concedeixo una breu entrevista al diari Irish Times on explico la meva visió del Procés, així com la visceral cacera de bruixes que estic vivint, simplement per donar la meva opinió. El periodista al·lucina.

El passat 12 de Setembre a RAC1 el presumpte locutor Alex Solà, al programa Primera Pedra presentat per Iu Forn, fa referència a la polèmica, donant les meves dades personals, sense esmentar en cap cas les reiterades disculpes, ni les amenaces que he rebut. De sobte, aquest personatge assegura haver investigat el meu arbre genealògic a Twitter (!!!)  i afirma sense cap rubor que el meu avi havia estat President de la Patronal. Es veu que, durant el franquisme, algú amb el meu cognom va ocupar aquest càrrec. Primera noticia.

Segons IDESCAT, a Catalunya hi han 39.000 ciutadans censats amb el mateix cognom que jo, en primer o segon lloc. Serem tots nets de la mateixa persona?. El meu avi, però, era un pobre pagès del camp de Tarragona que va lluitar contra el feixisme a la Batalla de l’Ebre, va ser denunciat per cremar l’orgue de l’esglesia per una família de cacics franquistes  i el van empresonar. Anys més tard, va morir de càncer de còlon deixant una viuda i dos fills de 5 i 3 anys, que van haver de migrar a L’Hospitalet per sobreviure.

En el moment d’escriure aquest article no tinc cap constància que RAC1 s’hagi disculpat amb el meu avi, més enllà d’un discret tweet del periodista. El programa de ràdio va donar també la direcció d’aquest blog i, al cap de pocs minuts, hi va aparèixer un comentari que contenia una amenaça de mort:

###Amenaça de mortCada dia rebo entre 5 i 20 comentaris assetjadors, amb amenaces, insults homòfobs o mofes del meu aspecte físic per part de simpatitzants d’Artur Mas. Cap argument racional ni res que se li assembli. Hem arribat a un extrem on els membres de la oposició no podem tenir ni una efímera relliscada a les xarxes socials, mentre que els partidaris del Govern es poden permetre el luxe de difamar amb absoluta impunitat a les xarxes socials i als seus mitjans de comunicació, públics o subvencionats, ja que estan emparats per la causa suprema que tot ho justifica: La Pàtria. Aquí un brevíssim tastet de les darreres perles que m’han arribat avui mateix:

####new####new1####new2

####new3

Em pregunto si una victòria contundent del nacionalisme el 27S augmentarà encara més el fanatisme social entre les masses d’afins al règim oligarca convergent. Espero i desitjo que no, però he decidit no callar ni rendir-me, passi el que passi. Per un motiu: M’estimo massa Catalunya per deixar-la en mans d’aquesta gent. I, com va dir Harvey Milk abans de ser assassinat: “Si una bala ha de travessar-me el cervell, que sigui la mateixa que obri la porta de tots els armaris“.