Archive for the ‘Antifeixisme’ Category

h1

7 Lliçons de la derrota de Hillary Clinton.

Novembre 14, 2016

aaa-clinton-sad

El vell mon es mor, el nou triga en aparèixer. I en el clarobscur sorgeixen els monstresGramsci.

Donald Trump no ha guanyat les eleccions, les ha perdudes Hillary Clinton. Tot i que Clinton ha obtingut una lleugera victòria en vot popular, ha estat un detall insuficient per pal·liar la hecatombe que ha sofert en tots i cada un dels swing states, a excepció de Virginia i New Hampsire. Donald Trump ha obtingut 900.000 vots menys que el republicà Mitt Romney el 2012 i ha igualat els desastrosos resultats de McCain el 208, mentre que Clinton ha perdut 5.900.000 respecte els resultats d’Obama de 2012 i 9.400.000 respecte els de 2008.

aaavote

Així doncs que ha fet tan malament Clinton per ensorrar el seu partit? Estic segur que si analitzem els seus errors podrem treure algunes lliçons que, de ben segur poden servir per als partits democràtics que s’enfrontin a candidatures d’ultradreta populista a Europa en els propers mesos o anys. No espereu que ho facin els assessors de la campanya de Clinton, els quals es neguen a reconèixer cap error i seguiran culpant al FBI en exclusiva de la seva derrota.

1.- Fer una campanya exclusivament en negatiu

El 90% de vídeos, tweets i missatges de la campanya de Clinton eren “No votis Trump“. Els demòcrates han passat de la il·lusió i el pensament màgic i positiu del “Yes we can” a una campanya del terror.  No han donat pràcticament cap motiu per votar en positiu a Clinton, com si ja acceptessin d’entrada que era una candidata patètica i sense cap idea ni programa propi que no fos evitar l’arribada de l’extrema dreta.

Òbviament si, era necessari denunciar i confrontar radicalment el discurs racista i misogin de Trump i Clinton va fer un excel·lent discurs denunciant les seves vinculacions amb la ultradreta més radical, probablement el moment més encertat de tota la campanya demòcrata. Hagués estat infinitament pitjor fer com Hollande i l’acomplexat socialisme francès que, davant l’auge del racisme de Le Pen, ha optat per copiar les seves polítiques en una versió moderada, fet que ha legitimat i donat centralitat al discurs del odi del Front Nacional.

Però no es suficient en atacar l’enemic. De fet, al gastar-se tantíssims milions en fer vídeos sobre les sortides de to de Trump, li ha donat una gran visibilitat mediàtica, fins al punt que les eleccions semblaven un plebiscit sobre la seva persona, com si ell fos ja de fet el President que es presentava a la reelecció.  Mirem, per exemple, la diferència entre les busques a Google entre els dos candidats en el darrer any: Trump pràcticament triplica Clinton.

google-trends-clinton-trump

Google Trends per Clinton i Trump durant 2016

2.- Demonitzar i insultar als votants blancs obrers, en comptes d’oferir-los un relat alternatiu. 

Clinton va dir, en mig de la campanya, que la meitat dels votants de Trump eren un munt de persones deplorables. Possiblement ho siguin, però atacant-los amb aquesta agressivitat l’únic que s’aconsegueix es reforçar-los en les seves conviccions. A EUA hi han molts mitjans de comunicació liberals, tan a Nova York com a Califòrnia, que gaudeixen enormement mofant-se de com d’estúpids i analfabets son els votants obrers blancs dels poblets del interior, que mai han trepitjat una universitat, com ells. Un estereotip ple de perjudicis classistes i urbanites, amb una superioritat moral que acaba sent un caldo de cultiu del ressentiment.

L’exemple més clar es el late show “Real Time with Bill Maher” (HBO); he de reconèixer que em pixo de riure amb com es mofa dels valors religiosos, de les teories conspiranoiques o del racisme dels seguidors de Trump. No té cap complexe de titllar-los d’ignorants o d’escòria, amb una divertida ironia. Als obrers blancs no els hi fa punyetera gràcia i aquesta ofensa no fa més que radicalitzar-los, Bill Maher es carnassa pels mitjans de dretes. De fet el cap de campanya de Trump dirigeix una web d’ultradreta paranoide, on s’assenyala cada cop que algun famós es mofa dels votants republicans.

aaa-bill-maher

Els periodistes pensàvem que els seguidors de Trump estaven fora de la realitat. Al final va resultar ser completament a l’inrevés “, escrivia amb gran encert Jim Rutengberg al New York Times. Els votants de Trump possiblement es mereixin ser tractats així o pitjor, però si el que volem es que deixin de votar-lo, aquesta no es la manera. Cal entendre el seu malestar contra el sistema i oferir un relat alternatiu que canalitzi la ràbia contra els milionaris privilegiats (com Trump) i no contra els elements més dèbils de la societat, com les persones migrades.  Mirem, per exemple, quina diferència de discurs té el senador Bernie Sanders, líder de l’ala esquerra dels demòcrates i rival de Clinton a les primaries.

aasanders

3.- Buscar desesperadament la centralitat, la moderació, els somriures naïf i el bonrollisme

aaa-clinton-tim-kaine

Tim Kaine, el candidat Teletubbie.

Clinton hauria estat una excel·lent candidata… pels anys 90’s, com ho va ser el seu marit. Quin sentit tenia posar a un moderadet centrista com Tim Kaine de candidat a la Vicepresidència, en comptes d’un membre de l’ala esquerra com Bernie Sanders o Elizabeth Warren? Li ha servit per guanyar a Virginia (on Kaine era Governador i Senador) però s’ha ensorrat en els estats del “cinturó del òxid”, zones industrials, obreres, plenes de fàbriques tancades, com Wisconsin, Michigan, Ohio i Pensilvania, indrets històricament demòcrates i sindicalistes que s’han llençat en mans de l’extrema dreta. De fet, Clinton estava tan confiada en guanyar Wisconsin que ni tan sols considerava la possibilitat de perdre (es el primer cop que guanyen els republicans en 32 anys) i no havia trepitjat l’estat des d’Abril. Obama ja sabia perfectament que això podia passar i per això va posar de Vicepresident a Joe Biden, un candidat d’un estat industrial (Delaware) amb molt bona relació amb els sindicats.

Molts republicans moderats, especialment vinculats amb l’administració de Bush fill, havien demanat el vot per Clinton. De que li ha servit? De res. I possiblement hagi espantat més votants progressistes que no vots moderats li ha aportat. El centrisme ha col·lapsat. Les eleccions ja no es guanyen portant els moderats a les urnes, sinó als descreguts abstencionistes antipolítics que desconfien del sistema.

A Espanya ja vam veure a les eleccions del 26J com la moderació, els somriures i la transversalitat de Podem no només no els va servir per rascar cap vot al PSOE sinó que va deixar a més d’un milió d’electors a casa. No es pot guanyar el vot cabrejat amb el discurs políticament correcte, els somriures, amabilitat, bonrollisme i abraçades teletubbies. No en aquest moment.

4.- Confrontar al vot de raça blanca al d’hispans i afroamericans, en comptes de fer un discurs de classe/poble

Trump ha fet una campanya supremacista, on la seva candidatura ha esdevingut el nacionalisme de la raça blanca, de nostàlgics d’un estatus social que tenien els homes obrers blancs als anys 50’s, amb la segregació dels afroamericans, en una època de capitalisme industrial on la força manual era lúnic requisit per l’èxit laboral.

Davant d’això Clinton ha contraposat un empoderament de dones, llatins i afroamericans, creient que per pura demografia, el vot de les minories l’acabaria beneficiant. No dic que no calgui empoderar a les minories, al contrari! Però vistos els resultats es evident que no ho ha fet prou bé; en comptes de proposar en positiu mesures que els beneficiessin, simplement alertava de com racista es Trump, com si els demòcrates no haguessin deportat mai cap llatí o no fossin responsables de la violència policial contra els afroamericans. Les minories no han votat per Trump, però tampoc s’han sentit prou motivats per fer-ho per Clinton. Aquesta guerra ètnica era un terreny abonat per la dreta, situar-lo en l’epicentre de la campanya era situar-se en el frame republicà.

Els demòcrates podien haver escollit confrontar el “nacionalisme blanc” amb un discurs de classe o de poble, confrontant al 99% de la població al 1% de bilionaris, en uns conceptes que apel·laven a una majoria transversal ètnicament que podria haver atret a gran part del vot obrer blanc, en contra dels privilegis d’un multimilionari com Trump, proposant plans econòmics i d’infraestructures per reindustrialitzar l’economia. Clar que Clinton possiblement no hauria tingut cap credibilitat en aquest discurs, després de rebre milionàries donacions de Wall Street.

5.- Semblar el partit del establishment, de les elits i del statu quo

No podem ser un partit que s’entén amb Wall Street, recapta diners dels multimilionaris i es col·loca amb les famílies treballadores. Hem de triar un costat. El Partit Demòcrata ha d’estar centrat en les bases i no en fer còctels amb milionaris.” Aquestes paraules de Berine Sanders resumeixen perfectament la crisi dels demòcrates a USA. Un partit de cantants de Hollywood, actors, universitaris i polítics professionals. El partit al que donaven suport tots els diaris i televisions del continent, que rebia donatius multimilionaris del fundador de Facebook o Goldman Sachs. Un partit que té un sistema de “superdelegats”, dona un privilegi a les elits del  partit sobre les bases i on va haver de dimitir la cúpula del partit per jugar brut en les primaries per beneficiar a Clinton.

Per si fos poc Clinton s’ha vist atrapada en una espiral de casos de possible corrupció, vinculats a les filtracions dels seus mails i en burdes manipulacions per guanyar les primaries. Clinton no s’ha cansat de presumir de la seva llarguíssima experiència política com a Primera Dama, Senadora i Secretaria d’Estat. Això l’ha situat com a una membre de la casta política que porta anys parasitant dels pressupostos públics, quan la gent el que demanava a crits eren cares noves: preferien un canvi envers el desconegut, que quatre anys més del mateix.

Trump era vist com un outsider i un vot terratrèmol per l’establishment de Washington. Els demòcrates han deixat que aquesta idea calés, en comptes de combatre-la, mostrant com Trump es un membre de la elit, del 1% més privilegiat i que els seus plans fiscals tan sols busquen el seu benefici personal. Els primers passos de Trump un cop escollit President ha estat rodejar-se de lobbistes de grans corporacions per dissenyar el seu executiu.  Però ara ja es tard per denunciar-ho.

 6.- No tindre un discurs propi sobre la globalització neoliberal.

Trump proposa una solució màgica i nacionalista als reptes de la globalització: un mur a Mèxic, deportar migrants il·legals, sortir dels tractats de lliure comerç i posar tasses proteccionistes a les importacions. Un proteccionisme sense més l’únic que produeix es un increment del preu dels productes bàsics, la disminució de la capacitat adquisitiva de la classe treballadors. Les empreses no tornaran a USA només pel fet que els baixi els impostos, ho faran si baixa els sous i les condicions laborals son tan deplorables que poden competir amb Xina o Brasil. El comerç internacional i la globalització no s’aturaran mentre existeixi Internet.

Cal un discurs alternatiu d’esquerres que plantegi una globalització alternativa al neoliberalisme. Rebutjar els tractats de lliure comerç per si sol no es suficient, cal plantejar alternatives de regulació pública del comerç internacional, per redistribuir la riquesa i el deute amb impostos i fiscalitat justa a nivell internacional.

Hillary ha  estat constantment canviant d’opinió sobre el TPP i el TTIP, aquests dubtes i aquesta mancança de claredat en un tema clau ha estat letal.

7.- No tindre un lideratge sòlid i messiànic.

No m’agraden els líders messiànics i els líders populistes. Però en moments de crisi son electoralment infal·libles i, em temo, que inevitables. Ho sento. I si no ho fa l’esquerra, ho farà la dreta. Fer una campanya coral, rodejada amb altres líders carismàtics que pràcticament eclipsaven Hillary ha estat un error. Tot i que fer-la en solitari potser hauria estat pitjor. Clinton no tenia un lideratge carismàtic capaç de liderar masses, ni de construir un moviment social al seu voltant. Ni de conya. De res serveix ser la més llesta dels debats, si ets percebut com una màquina freda de governar l’administració, incapaç de transmetre cap emoció en un discurs.

h1

XARNEGOS: La demonització de la Classe Obrera a Catalunya.

Octubre 10, 2016
nengcas1

El Neng de Castefa” al programa “Una Altre Cosa” de TV3 el 2007

El passat 2012, l’escriptor britànic Owen Jones va publicar l’imprescindible obra “Chavs: La demonització de la classe obrera” on detalla de forma magistral com l’hegemonia cultural neoliberal ha imposat una visió pejorativa i plena de tòpics del que suposa ser un treballador no qualificat. Sovint, en moltes series (com “Aida” de Tele5, a la britànica “Little Britain” o a l’americana “Shameless“) s’ens presenta als obrers com persones incultes, barroeres, mal parlades, promiscues, drogaddictes, paràsits de les subvencions i amb un gust horrible en música, vestuari o televisió.

Us imagineu per un moment que aquesta humiliació estereotipada la fessin amb els gais, les dones o els negres? Doncs aquí ningú protesta ja que l’hegemonia neoliberal ha destruït tota consciència de classe. Ja ningú es sent identificat amb aquesta imatge de la “xusma obrera” i hom creu que es de classe mitja. Els treballadors han deixat de donar suport a l’esquerra marxista i als sindicats, doncs no es senten interpel·lats com a proletaris i prefereixen optar per discursos nacionalistes, xenòfobs i populistes. La idea de fons es: els pobres ho son perquè son ximples, mentre els rics formen una elit privilegiada gràcies a la seva cultura i esforç. L’explotació social no ha existit mai. La dreta ja té el discurs per retallar l’estat del benestar: les ajudes públiques només serveixen per mantenir dropos i fracassats amb els nostres impostos.

El triomf del neoliberalisme s’ha donat arreu d’Occident; concretament a Catalunya aquest discurs classista l’ha agafat un sector molt minoritari (i perdoneu que insisteixi MOLT MINORITARI) del nacionalisme català, més de dretes i conservador. Barrejant els tòpics classistes amb etnicisme i xenofòbia, equiparen ser pobre a parlar en castellà, ser hortera, ignorant i espanyolista. Aquí no tenim Chavs, els anomenem Xarnegos i Xonis. Mentre el nacionalisme romàntic sempre ha idealitzat el folklore rural com quelcom bucòlic d’on emana l’essència de la catalanitat autèntica, la cultura urbana cosmopolita, popular, alternativa i d’extraradi sovint ha estat invisibilitzada o ridiculitzada per l’establishment mediàtic i les elits catalanes.

Anem a fer un breu repàs històric d’aquest fenomen:

Les arrels d’aquest classisme racista son molt profundes i anteriors al neoliberalisme. Les primeres mostres les trobem anys 30, durant la II República. Poc abans que Franco arribés el poder, cert ultranacionalisme català es veia inspirat per les idees que estaven triomfant a Europa en aquell moment. L’historiador Manuel Domínguez, President del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, ha publicat una recerca força exhaustiva al seu blog sobre els discursos contra els migrats obrers d’origen murcià al barri de la Torrassa durant els anys 30’s; uns proletaris que eren la base del sindicalisme revolucionari de la CNT. Els articles de la premsa nacionalista de 1933 -1934 acusaven als murcians d’una plaga invasora de lladres infestats de tracoma. Cal recordar que el 1934 el mateix Pompeu Fabra impulsa el “Manifest per la Conservació de la Raça Catalana“, alertant sobre la degeneració genètica que podien suposar els migrats xarnegos. Aquest populisme es retroalimentava amb l’anticatalanisme republicà d’Alejandro Lerroux.

be-negre-11-juliol-1933

El Be Negre, l’11 de juliol de 1933. Un acudit on s’associa als Murcians amb malalties com el tracoma i la organització sindical anarquista FAI.

Durant la Transició el PSUC, partit hegemònic de l’antifranquisme format per catalans tant de socarrel com per nouvinguts, lidera un esforç titànic per eliminar aquest verí. Sota el lema “Som un sol Poble” defensa la immersió lingüística com una eina fonamental per cohesionar al poble català, evitant una segregació classista per llengua a les escoles i aconseguint que a l’Estatut d’Autonomia definís com a català qui viu i treballa a Catalunya, sense cap altre matís ideològic, identitari o ètnic. El nacionalisme català va acceptar el discurs integrador del PSUC, tot i que l’Ou de la Serp mai va marxar del tot i, de tant en tant, ensenyava tímidament la poteta. Com per exemple els estirabots supremacistes del President del Parlament i líder d’ERC Heribert Barrera, o aquests del President de la Generalitat Jordi Pujol.

aapujol

Quan un cordovès d’origen humil com José Montilla arriba a President de la Generalitat, amb el suport d’un partit independentista, aquest prejudici semblava eradicat definitivament, però de sobte el comencem a sentir de nou. Alguns membres de la oligarquia burgesa no podien suportar la idea que algú d’una casta a la que consideraven impura els hagués pres el poder. La ex-primera dama Marta Ferrussola, va declarar en una entrevistaEm molesta que Montilla sigui President, perquè es un andalús que té el nom en castellà“.

Un exemple molt significatiu de la equiparació de parlar castellà amb ser pobre, treballador, hortera i miserable el trobem amb aquesta columna de Salvador Sostres al diari nacionalista AVUI en l’època del Tripartit.

salvador-sostres

Diari AVUI, 7/4/05

Una de les conseqüències més negatives que té El Procés  es que la política catalana a partir de 2012 es polaritza per factors identitaris i no ideològics o econòmics. L’electorat es segmenta bàsicament en funció de la llegua i el lloc de naixement, amb la qual cosa es crea el caldo de cultiu pel ressorgiment del classisme anti-xarnego per una banda i del lerrouxisme anticatalà de Ciutadans i del PP per l’altre.

grafic9

Suport a l’independentisme segons llengua i lloc d’origen (dades del CEO)

Per tal de penetrar en l’electorat obrer metropolità els processistes creen una organització independentista específica per ells: Súmate. Una entitat teledirigida per ERC que tracta als castellanoparlants com a clients, amb paternalisme i condescendència, els inferioritza en comptes d’empoderar-los, mostrant que estan disposats a perdonar el seu origen impur, si es porten bé donant suport al Procés, premiant-los amb un càrrec a un partit o una tertúlia. Es un exemple del fenomen anomenat “tokenisme” basat en incloure membres d’una minoria en una llista política, sense incloure cap reivindicació específica dels seus drets, simplement buscant captar el seu vot. Estic segur que hi han milers d’independentistes amb arrels familiars a Andalusia o Galícia  que no han necessitat en cap moment aquesta condescendència per tal de sumar-se al Procés.

Recentment, però, aquesta cara amable ha començat a donar pas, de nou, a la versió més ferotge del classisme etnicista. El Manifest del Grup Koiné, presentat amb el suport de destacadíssims líders de CDC-ERC-CUP, acusava als migrats de ser colons al servei del franquisme i presentava la diversitat cultural de ser un perill per la supervivència de la llengua catalana.

Arrel de l’excel·lent pregó per les festes de la Mercè per part de Perez Andujar de nou s’han sentit alguns udols supremacistes. Andújar, nascut a Sant Adrià del Besos, va fer una bona repassada per tots els elements d’aquesta cultura obrera urbana alternativa, molts cops invisibilitzada pels mitjans nacionalistes, des del punk, als còmics o la rumba. El Pregó va ser contra-programat per un ridícul vodevil de Toni Albà vestit de Felip V, que va esdevindre míting d’exaltació convergent. Curiosament Toni Albà no va tindre escrúpols a fer un Pregó a les festes de l’Hospitalet de Llobregat de 2012 (cobrant, of course), governat per un PSC que feia una campanya sota el lema “No a la independència” i amb la presencia al balcó d’un regidor de PxC que havia estat un skin head neonazi. Es a dir, segons la lògica d’Albà, els nacionalistes catalans poden fer pregons en barris obrers, però els residents en barris obrers no poden fer pregons a la capital de Catalunya si no son nacionalistes. Fantàstic. Molt coherent tot.

Arrel del Pregó l’escriptor Julià de Jodar, ex-diputat del partit nacionalista CUP i impulsor del supremacista Grup Koiné, va fer un seguit de tweets acusant a la cultura de la classe treballadora migrada de ser una “subcultura espanyola” i posava com a exemple a Jorge Javier Vazquez (presentador de Salvame) de com d’ignorants, cutres i horteres son els barris obrers. Després que no s’estranyi la CUP si té molts millors resultats a Sant Cugat que a Bellvitge.

aaaajoda

aaaajodar1

aaaajodar

aaaajoda1

També el tertulià de TV3 i Catalunya Ràdio Bernat de Deu va publicar un article sobre el Pregó d’Andujar a El Nacional.cat, ben farcit del discurs classista contra la cultura popular de la classe treballadora castellanoparlant. En una ridícula demostració d’elitisme classista fins i tot compara a Andújar amb Leporello, el criat a la òpera Don Giovanni.

aaaabernatdedeu

Article de Bernat de Deu a El Nacional.cat 25/10/16

L’article, per cert, va ser compartit pel twitter oficial de la Sectorial de Guàrdia Urbana de l’ANC amb aquest comentari

guardia-urbana-indepe

Aquí un article de Jordi Arnal Roura, membre de Solidaritat Catalana, on fa un refregit de tots els tòpics i estereotips contra els treballadors migrats, atacant el discurs integrador del PSUC i defensant obertament la supremacia de la cultura catalana.

ctomhmuwiae7_xp-jpg-large

Clica sobre la imatge per fer-la més gran

Una altre reacció al pregó la trobem al Diari de Girona, on un columnista acusa a Barcelona de viure tancada en si mateixa, pel fet de ser cosmopolita i intercultural, plena d’obrers que l’embruten i d’immigrants de cultures estranyes.

mur-franquista-lh

Una ràpida busca a les xarxes socials ens indica que aquest discurs classista i xenòfob, efectivament existeix tot i ser minoritari. Aquí alguns exemples trobats a l’atzar.

andalusos

Clica per fer més gran

cvcyz8awoaavznd-png-largelh-xarnego

Òbviament tot aquest relat no es més que una fal·làcia absurda. Hi han castellanoparlants obrers independentistes i catalans burgesos de socarrel que han estat caps de llista del PP. Hi han fills d’obrers amb un nivell cultural i un gust estètic infinitament superior a molts pijos de Sant Gervasi. I molts som capaços de llegir Mercè Rodoreda o Hegel mentre escoltem Camela, al mateix temps. Aquesta visió maniquea, tòpica i estereotipada del concepte de cultura, de la classe treballadora migrada, i de la societat catalana en general, tan sols busca canalitzar l’odi social generat per la crisi contra les persones més vulnerables, en comptes de fer-ho contra els poderosos.

Davant d’això crec que el nacionalisme català majoritari, que no tinc cap dubte es respectuós amb els drets de totes les persones, hauria de trencar i desentendre’s d’aquest elitisme neoliberal i etnicista si es que mai vol arribar a rascar algun vot a l’Àrea Metropolitana, en comptes de seguir negant taxativament que aquest discurs existeixi o excusant-se en que la dreta espanyolista es pitjor. L’atronador silenci davant aquest fonamentalisme radical es un llast que fa que moltes persones d’esquerres i catalanistes ens sentim força allunyats ideològicament del Procés.

Per altre banda l’esquerra catalana necessita urgentment (re)construir un catalanisme popular i transversal que torni a empoderar a la classe obrera amb orgull, independentment dels seus orígens, polititzant a la societat en un conflicte contra els poderosos i no al revés. Com sempre, ens tocarà a nosaltres cosir les ferides que la dreta catalana i la espanyola fan a la cohesió social del poble català només per guanyar quatre vots.

h1

Es podria repetir l’Holocaust?

Febrer 1, 2016

Per tercer any consecutiu els companys de ICV de Sant Boi m’han convidat a parlar en l’homenatge a les víctimes de l’Holocaust que es fa en aquesta ciutat. En les dues ocasions anteriors he centrat la meva intervenció en la invisibilitat i la marginació de les víctimes LGBT. Aquesta ocasió m’he decidit per fer una reflexió més àmplia.

## Aaaaara aholocaust

Primo Levi ens presenta en la seva obra un testimoni de l’Holocaust des de l’horror més absolut, com un mal en estat pur, on no tenen cabuda justificacions i on n’era responsable la societat alemanya en el seu conjunt. Segons Levi no es possible investigar les causes socials, polítiques o econòmiques del Genocidi nazi, ja que això implicaria justificar d’alguna forma que aquell malson es dugués a terme. Una visió similar a la que veiem en molts documentals o films de Holywood sobre el tema.

Des d’aquest punt de vista idealista, els historiadors estem fora de lloc. Hauríem d’explicar el nazisme com una sobtada i inexplicable encarnació del Mal Absolut sobre la terra. Com un parèntesi en la racionalitat humana en el qual milers de persones van ser posseïdes per una bogeria malèfica, sense més.

Sense desmerèixer a Levi, no puc estar gens d’acord amb aquesta opinió, doncs implicaria buscar les causes d’un fenomen històric en la metafísica religiosa, o en la psiquiatria de masses. Es una visió que, a més, té un punt d’etnocentrisme. No es que Occident fallés com a civilització, simplement va patir un breu trastorn d’alienació temporal, recuperant miraculosament les seves facultats amb l’arribada dels tancs nord-americans. Com si l’Holocaust hagués passat en un altre planeta i en un temps remot que no tingués res a veure amb nosaltres.

Assumir aquesta premissa també implica estudiar el fanatisme nazi com quelcom irrepetible i excepcional, del qual ens podem sentir plenament allunyats i segurs de que nosaltres no faríem mai res semblant. I aquí és on està el problema; quan ens trobem davant un context econòmic i social similar i amb un nou ressorgiment d’ideologies de l’odi identitari, no ho sabem reconèixer i no fem res per impedir que es torni a repetir un nou Holocaust.

Al llarg de la història hem vist com, davant crisis econòmiques profundes, les classes dirigents han canalitzat l’odi envers les minories més febles: els atacs als calls jueus al s. XIV davant la pesta negre en serien un exemple, o també les caceres de bruixes al s. XVI. I que va ser la Inquisició sinó un òrgan burocràtic de les elits per canalitzar l’odi envers minories marginals?

Que té d’innovador l’Holocaust, doncs? El sociòleg Zygmut Bauman afirma que Holocaust no va ser un esdeveniment singular, ni una manifestació puntual de malèfic ‘barbarisme’. Va ser un fenomen estretament relacionat amb les característiques pròpies de la modernitat; es va gestar i es va posar en pràctica en la nostra societat moderna i racional, en el moment culminant de la nostra cultura. És, per tant, un problema d’aquesta societat, d’aquesta civilització i d’aquesta cultura occidental. L’Holocaust, segons Bauman, es fruït de l’avanç de la racionalitat científica, la burocratització dels sistemes productius i de les organitzacions. No hagués estat possible matar a tanta gent en tan poc temps sense una eficient i eficaç administració burocràtica. Una diferència quantitativa que no van tindre les matances de les dictadures del Con Sud a Amèrica Llatina.

Això es precisament el que Hanna Arendt ens va mostrar a la seva polèmica obra “Eichmann a Jerusalem” on exposa la seva teoria de “la banalitat del mal”. Durant el judici que va realitzar l’estat d’Israel al funcionari nazi Eichmann, Arendt s’adona que aquest home no es una monstruosa criatura pèrfida i malèfica, ni tampoc d’un trastornat o posseït. Molt pitjor. Era un simple i gris buròcrata que es va limitar a obeir ordres dins un modern i eficaç complexe administratiu. En cap moment es va qüestionar per la moralitat de les seves accions, sinó per les conseqüències de desobeir la legalitat vigent llavors. Era simplement una ovella del ramat que es limitava a obeir fidelment al pastor, com li havien ensenyat.

Estem vacunats contra un nou Holocaust? Desgraciadament em temo que no. L’any 1963 un psicòleg social va dur a terme l’Experiment de Milgram, per comprovar si la gent estava disposada a obeir cegament ordres d’una autoritat superior, encara que aquestes anessin en contra de qualsevol límit ètic o moral. Els resultats van ser esfereïdors. El 65% dels participants van donar descàrregues elèctriques de 450 volts a un altre membre, simplement perqué la veu d’una autoritat els hi deia que ho fessin.

De nou avui a Europa ens trobem amb un escenari europeu amb una forta crisi econòmica i populismes identitaris que busquen canalitzar el cabreig social envers els elements més dèbils de la societat. Ara les víctimes no seran jueus o gitanos, sinó musulmans o refugiats. Tant es, sempre i quan siguin col·lectius marginals als quals sigui fàcil atacar. Mentre estant els estats, amparats i legitimats en la lluita contra el terrorisme, endureixen el seu autoritarisme i donen cada cop més poder a uns aparells policials i represors que, en cas d’estar en mans de fanàtics, no sabem de qué podrien ser capaços.

h1

Com he sobreviscut a una Campanya de Ciber-Assetjament

Setembre 19, 2015

##pink

Darrer dissabte d’Agost. Em trobo a Madrid d’escapada de cap de setmana amb el meu xicot. Ens hem proposat fer un tour mariculte pels museus de la capital, per tal de compensar la meva absència de vacances. Ens hem llevat ben d’hora però el Reina Sofia encara no està obert, així que fem temps llegint el País a un bar de davant; jo encara estic un xic endormiscat. Per un grup de wassap informal els companys de ICV-EUIA i Podem de L’Hospitalet comenten cabrejats com 40.000 persones van poder congregar-se per aplaudir a Artur Mas en dia abans, coincidint amb el registre de les seus convergents per corrupció. Faig un tweet (amb una redacció molt desafortunada) on pretenia fer meves les paraules de Júlio Anguitaqui vota un lladre es còmplice dels seus crims”.

Entrem al museu i apago el mòvil. Com ja hi havíem estat abans anem directes a les parts que més ens interessen: El Guernika, les exposicions temporals i les noves sales dedicades a la Movida Madrileña, així com la seva excel·lent i selecte llibreria especialitzada en art. Mentre estava dins, el popular fotògraf afí a la CUP, Jordi Borràs, ha fet una captura de pantalla del meu tweet comparant-me amb el director de la Razón, Paco Marhuenda. Els seus 20.000 seguidors ho han vist i comencen a hiperventilar atacant-me. Quan obro el mòvil tinc uns 200 comentaris a Twitter amb insults bastant pujats de to. Esborro el tweet, demano disculpes, tot demanant que ningú empri tampoc l’argument de “els espanyols son uns lladres“, bloquejo als trolls que puc i dono l’anècdota per tancada.

<<BREAK: L’any 2013 quan Jordi Borràs va patir una campanya d’assetjament  per part de la ultradreta espanyolista jo vaig donar-li suport obertament, tot i que ell ja m’havia bloquejat per no ser independentista >>

Just després de dinar toca el Prado. També hi hem estat, però no ens cansaríem mai de contemplar les joies de Goya, Rubens, el Greco, Velazquez o el Bosco. Quan sortim de la darrera sala obro Twitter i descobreixo que tinc unes 2.500 mencions. La bola s’ha anat fent gran i alguns twitaires nacionalistes estan esbombant la meva identitat, amb fotografies, creient que son Sherlock Holmes pels seus detectivescos descobriments. He escrit un llibre, he fet conferències, he publicat articles científics i polítics en unes 10 revistes diferents, he estat candidat a unes primaries i a unes eleccions municipals, he presentat infinitat d’actes, vídeos i mítings d’ICV, Joves d’Esquerra Verda o Unitat contra el Feixisme a l’Hospitalet i he concedit entrevistes a diaris, blogs, televisions i ràdios. Mai he amagat el meu nom, ni la relació amb el meu pseudònim. La meva identitat no ha estat mai cap secret i difondre-la tan sols pot tenir la intenció d’instigar la violència.

Em truca una dirigent del meu partit per transmetre’m el seu suport i em recomana que vagi en compte a les xarxes, doncs aquesta gent està molt boja. Li comento que si he sobreviscut a una pallissa d’uns skin heads i a quatre anys d’amenaces i difamació d’autèntics nazis de PxC, quatre tietes avorrides no em trauran la son. Se m’acaba la bateria. Acompanyo al meu xicot de compres per Fuencarral i després anem a sopar al Barrio de las Letras. Arribem cansadíssims  a la pensió. Faig un tweet reiterant les disculpes i vaig a dormir.

Al matí següent es el gran dia: per fi visitem la reforma del Museo Arqueológico Nacional de la que tant bé ens n’havíen parlat. Realment es espectacular i està a anys llum del decimonònic i caspós discurs museogràfic anterior. Fins i tot la part de numismàtica es completament pedagògica i divulgativa. No resisteixo la temptació i miro Twitter. El meu xicot m’esbronca: creu que estic jugant a un videojoc i m’exigeix que faci el favor de deixar el mòvil d’una vegada. El que he vist, però, m’ha deixat la sang glaçada: tinc mencions amb la meva foto amb una diana, amb violentes amenaces de mort i tota mena de comentaris homòfobs, que deixen PxC a l’alçada de Ghandi. Em poso molt nerviós.

##La Revolta Dels Somriures

Clica sobre la imatge per ampliar

No tinc cobertura, ni megues, ni bateria, ni temps, ni ganes, ni possibilitat de fer res des del meu obsolet mòvil. Com vull gaudir del poc temps que em queda a Madrid, tot sortint del museu m’apropo al primer locutori que trobo i suspenc el meu compte de Twitter, per tal que em deixin en pau, pensant en reactivar-lo quan torni a casa. Ja més tranquil, visitem unes excel·lents exposicions fotogràfiques al Círculo de Bellas Artes i una altre d’art precolombí al Caixa Fòrum. A l’Ave de tornada a Barcelona trobo a un altre dirigent d’ICV que ha llegit la polèmica esfereït i em demana que torni a la xarxa ben aviat.

Al matí següent hi ha un acte públic de Catalunya Si que Es Pot a L’Hospitalet. A Twitter diversos usuaris planegen obertament vindre a apallissar-me al míting. Una regidora i el secretari d’organització d’ICV a la meva ciutat m’acompanyen de casa meva a l’acte, per si de cas, tot i que jo em prenc amb escepticisme les amenaces. A l’acte em comenten que alguns usuaris de Twitter s’han posat la paraula “Arqueòleg” al nom, demanant així la meva tornada. Rebo també missatges privats i wassaps de regidors, militants o simpatitzants d’ideologies diverses – algunes molt allunyades de la meva-  donant-me el seu suport. Reitero el meu infinit agraïment.

El perfil dels qui m’estaven amenaçant corresponien a avis de poblets de l’interior, amb menys de 20 followers. Em pregunto quin odi tan pèrfid pot moure a un iaio a deixar de cuidar els seus nets o collir tomàquets a l’hort, per obrir-se un perfil a una xarxa social i dedicar-se a amenaçar qui no pensa com ell. Tot plegat em recorda bastant al film “La Ola” (Die Welle) de Denis Gansel o fins i tot a “La cinta blanca” de Haneke. Òbviament, no apareix ningú per matar-me.

Com un té ànima de Diva, faig la meva reaparició estel·lar a la xarxa a les 48 hores com si fos una vedette en un vodevil: amb un nou avatar que barreja la cara del poeta francès Arthur Rimbaud i el glamourós maquillatge de David Bowie, fent meva la frase de Courtney Love  després d’anys sense publicar res: “Did you miss me?”.

En els dies següents la polèmica revifa momentàniament quan l’ex-diputat abertzale Gorka Knor publica de nou la meva foto i les meves dades. També durant la Diada, quan Rabell i Herrera visiten les Festes de Bellvitge, surto un micro-segón a Tv3 entre els activistes hospitalencs. Suficient per que el twitaire anarco-convergent Sergi Castanyé publiqui la  captura de pantalla i diversos twitters tornin a amenaçar-me. Concedeixo una breu entrevista al diari Irish Times on explico la meva visió del Procés, així com la visceral cacera de bruixes que estic vivint, simplement per donar la meva opinió. El periodista al·lucina.

El passat 12 de Setembre a RAC1 el presumpte locutor Alex Solà, al programa Primera Pedra presentat per Iu Forn, fa referència a la polèmica, donant les meves dades personals, sense esmentar en cap cas les reiterades disculpes, ni les amenaces que he rebut. De sobte, aquest personatge assegura haver investigat el meu arbre genealògic a Twitter (!!!)  i afirma sense cap rubor que el meu avi havia estat President de la Patronal. Es veu que, durant el franquisme, algú amb el meu cognom va ocupar aquest càrrec. Primera noticia.

Segons IDESCAT, a Catalunya hi han 39.000 ciutadans censats amb el mateix cognom que jo, en primer o segon lloc. Serem tots nets de la mateixa persona?. El meu avi, però, era un pobre pagès del camp de Tarragona que va lluitar contra el feixisme a la Batalla de l’Ebre, va ser denunciat per cremar l’orgue de l’esglesia per una família de cacics franquistes  i el van empresonar. Anys més tard, va morir de càncer de còlon deixant una viuda i dos fills de 5 i 3 anys, que van haver de migrar a L’Hospitalet per sobreviure.

En el moment d’escriure aquest article no tinc cap constància que RAC1 s’hagi disculpat amb el meu avi, més enllà d’un discret tweet del periodista. El programa de ràdio va donar també la direcció d’aquest blog i, al cap de pocs minuts, hi va aparèixer un comentari que contenia una amenaça de mort:

###Amenaça de mortCada dia rebo entre 5 i 20 comentaris assetjadors, amb amenaces, insults homòfobs o mofes del meu aspecte físic per part de simpatitzants d’Artur Mas. Cap argument racional ni res que se li assembli. Hem arribat a un extrem on els membres de la oposició no podem tenir ni una efímera relliscada a les xarxes socials, mentre que els partidaris del Govern es poden permetre el luxe de difamar amb absoluta impunitat a les xarxes socials i als seus mitjans de comunicació, públics o subvencionats, ja que estan emparats per la causa suprema que tot ho justifica: La Pàtria. Aquí un brevíssim tastet de les darreres perles que m’han arribat avui mateix:

####new####new1####new2

####new3

Em pregunto si una victòria contundent del nacionalisme el 27S augmentarà encara més el fanatisme social entre les masses d’afins al règim oligarca convergent. Espero i desitjo que no, però he decidit no callar ni rendir-me, passi el que passi. Per un motiu: M’estimo massa Catalunya per deixar-la en mans d’aquesta gent. I, com va dir Harvey Milk abans de ser assassinat: “Si una bala ha de travessar-me el cervell, que sigui la mateixa que obri la porta de tots els armaris“.

h1

Sionisme i Nazisme: Crònica d’una llarga amistat

Juliol 16, 2014

#nazionisme3

Aquests dies estem veient com el sionisme, una ideologia racista i ultra-nacionalsita que defensa un estat d’Israel pels jueus racialment pur, ja que creuen que la legitimitat de l’estat surt de la sang (la teoria Sang i Terra) , està cometent una neteja ètnica i sistemàtica, un calculat genocidi sobre els palestins. Quelcom força similar al nazisme que tans milers de jueus va exterminar però canviant el nom de les races superiors i inferiors.

Cal dir que no tots els jueus son sionsites, ni molt menys! Cal no confondre sionisme i semitisme; existeix una Xarxa Mundial de Jueus Antisionistes que no comparteixen el fanatisme nacionalista “una raça-un estat”, així com els Shministim , joves objectors de consciència, o els Refusenik, soldats reservistes que es neguen a formar part de l’extermini de palestins, tot i que estan disposats a defensar Israel.

El Sionisme ha tingut diversos punts en comú amb la untradreta nazi que m’agradaria recordar:

Theodor Hezrl, fundador del Sionisme, va escriure en el seu diari el 1895, quan estava a Paris, que entenia perfectament les causes del anti-semitisme ; creia que era una ideologia que no s’havia de combatre, al contrari, ja que evitaria que els jueus s’integressin a Europa i els animaria a crear un estat.

– Chaim Weizmann, líder sionista i primer President d’Israel va afirmar als anys 20 «Cada país pot absorbir només un nombre limitat de jueus, si no vol desordres en el seu estómac. Alemanya té ara massa jueus ». Ell era absolutament contrari a la diàspora i a que els jueus visquessin dispersos pel món i considerava que els jueus no-sionistes (la majoria) eren uns traïdors

– El 1917 el diari Hazomer Hatzair, òrgan de la Organització Juvenil Sionista publica un text on caricaturitza als jueus asimilacionistes i no-nacionalistes, assegurant que els jueus mai es podran integrar en lloc, ja que els jueus no son sers humans normals i no poden sotmetre’s a cap llei gentil. Aquest text serà emprat per la propaganda antisemita nazi.

– L’any 1923 la Organització Sionista Mundial té una escissió ultradretana anomenada “revisionista”, liderada per Vladimir Zeev Jabotinsky. L’any 1933 els revisionistes es radicalitzen en el seu anti-comunisme, ultranacionalista i messiànic agafant com a màxima inspiració a Benito Mussolini. El principal diari revisionista va aplaudir amb entusiasme la pujada al poder d’Adolf Hitler, a qui es refereix com un alliberador d’Alemanya del marxisme. El Partit Revisionista es l’antecedent polític del Likud d’Ariel Sharon.

– El sionisme  (corrent molt minoritària entre els jueus amb anterioritat a la II Guerra Mundial) considera la pujada al poder de Hitler la prova del fracàs de l’assimilacionisme dels jueus a Europa i decideixen lluir l’estrella groga amb orgull per poder-se diferenciar dels gentils. Creuen que els plans per deixar a Alemanya neta de jueus serà una magnífica ocasió per augmentar l’èxode cap a Palestina, on crear un estat racialment pur.

#nazionisme– Aquesta medalla nazi porta la creu gamada i l’estrella de David;  Goebbels la va manar encunyar el 1934, per commemorar el viatge del baró Leopold Itz Edler von Mildenstein a Palestina

Acord de Haavara: Acord signat entre la Federació Sionista Alemanya, La Banca Leuvi (jueva palestina) i el III Reich d’Adolf Hitler. L’acord pretenia ajudar a facilitar l’emigració dels jueus alemanys a Palestina, deixant la major part de les seves possessions a Alemanya abans de marxar. Es va estipular, però, que les mateixes podrien recuperar transferint a Palestina com a béns d’exportació alemanys. Aproximadament, 60.000 jueus van emigrar a Palestina sota aquest acord, portant-se amb ells $ 100 milions de dòlars (gairebé $ 1.7 bilions en dòlars de 2009) . El principal proponent de l’Acord va ser Haim Arlosoroff, dirigent sionista ucraïnès qui es va encaregar de negociar amb els nazis.

Georg Kareski, fundador del Partit del Poble Jueu i Sionista Revisionista, va ser un dels principals col·laboradors amb la GESTAPO i el Ministeri de Propaganda del III Reich organitzant l’èxode de jueus sionistes a Israel. Un cop acaba la II Guerra Mundial s’exilia a Israel, on va morir plàcidament.

– Durant tot el III Reich els Rabins del Consell Jueu van col·laborar activament amb el nazisme i en la realització de l’Holocaust. En tot moment la policia dels guetos jueus era jueva, dirigida per aquesta èl·lit amb connivència amb les SS. Posteriorment van col·laborar en subornar a funcionaris alemanys per que els famílies més importants tinguessin privilegis a l’hora d’abandonar el país abans. Finalment aquests Consells s’encarregaven de mantenir l’odre i la submissió dins els camps d’extermini, assenyalant als nazis els més subversius per tal que fossin els primers de ser gasejats. L’escriptora jueva Hanna Arendt va denunciar aquest fet amb contundència en el seu pol·lèmic llibre “Eichmann a Jerusalem” i fins i tot alguns dels membres d’aquests Consells han estat jutjats per col·laboracionisme amb l’Holocaust.

Si alguns Sionistes van ser capaços de pactar amb Hitler, entregant a milions de jueus no-sionistes als forns crematoris, per tal de poder marxar a crear un Estat… Que no seran capaços de fer amb els palestins per tal de mantenir-lo?

h1

Anàlisi i Valoració dels Resultats Electorals (Europees 2014)

Mai 26, 2014

###val2

Un dels meus antropòlegs favorits, el materialista cultural Marvin Harris, apunta que davant crisis i transformacions socials profundes les poblacions tendeixen sovint a seguir tota mena de cultes messiànics i ideologies que plantegin un trencament amb l’statu quo, que els doni fé en un futur millor davant la incertesa i la inseguretat d’un temps imprevisible. Harris apunta que això hauria succeït en diversos moments de la història, com en les poblacions feudals europees davant el sorgiment del capitalisme mercantil als s. XV-XVI (protestantismes), entre els indígenes amerindis i canadencs en front l’arribada dels colonitzadors occidentals (cultes “cargo”), a l’extrem orient del s.IV aC (budisme), a les poblacions jueves del canvi d’era enfrontades la repressió romana (cristianisme i mitraisme), al període d’entreguerres com a conseqüència del crak del 29 (totalitarismes),  o fins i tot als Estats Units dels anys 60’s-80’s com una reacció a la incorporació de la dona al món del treball i el canvi del capitalisme industrial al de serveis (new age i telepredicadors).

Com s’ha manifestat,doncs, aquesta transformació ideològica, els anhels de ruptura i el fenomen messiànic en el context de la crisi europea, dins un mon post-industrial i antipolític?

###aLectura Europea1.- A nivell Europeu: Si exceptuem Grècia on Alexis Tsipras de Syriza ha aconseguit canalitzar el descontentament cap a l’esquerra, tot i que encara no amb una majoria prou contundent, a França, Anglaterra, Àustria, Polònia o Hongria clarament les opcions rupturistes i els lideratges messiànics han adoptat les formes més repugnants de replegament identitari, xenofòbia, tancament de fronteres i receptes econòmiques suïcides.  Afortunadament resulta difícil pensar que formacions tan diferents com els neonazis alemanys del NPD podran articular res en comú amb l’UKIP anglès, però tan mateix resulta imprescindible bastir un moviment plural i unitari antifeixista a nivell continental capaç de bloquejar els seus actes i desmuntar els seus arguments però, sobretot, resulta urgent una canalització del fenomen rupturista-populista-messiànic envers altres direccions, a poder ser d’esquerra.

2.- A nivell Espanyol: L’enfonsament del bipartidisme a Espanya dona lloc políticament al sorgiment de moviments populistes messiànics, tan al centre dreta (Ciutadans-UPyD) com a l’esquerra (Podemos), liderats per tertulians televisius com Javier Nart o Pablo Iglesias.

L’excel·lent resultat de la opció lògica de ruptura (IU-ICV-EUiA), que segueix liderant tota alternativa, ha quedat un xic deslluït per l’auge de Podemos. Es molt frustrant per un militant de pedra picada, com jo, veure com un partit sense cap base, ni militància,  trajectòria, ni estructura,  amb un programa que no té cap ni peus, pot quasi trepitjar-nos els talons. Perquè ens matem a enganxar cartells, a fer mítings, a repartir octavetes en busties i mercats, a debatre teories complexisismes, o fer profunds  debats, si qualsevol estrella mediàtica pot muntar un xiringuito en quatre mesos, ell solet, des de dalt, sense moure un dit fora de les càmeres i les xarxes?

Es evident que la població més afectada per la crisi i necessitada del fenomen messiànic-populista-antipolític no podia empatitzar en absolut amb un líder intel·lectual i rigurós com el meu adorat Ernest Urtasun (que no té res de messies populista, per sort) i no diguem ja amb el gris i desconegut cap de llista d’IU, Willy Meyer, absolutament aliè a la nova política i que, fins i tot per molts militants d’IU, era vist com un llast amortitzat. Tan sols cal donar un cop d’ull a aquest gràfic:

###aLectura EspM’agradaria puntualitzar que Podemos té poc a veure amb la CUP, tot i que algú li puguin semblar força similars. Els votants de Iglesias son de nivell econòmic i cultural baix, castellanoparlants, de l’àrea metropolitana, mentre que els seguidors de David Fernàndez son els que tenen major percentatge de llicenciats universitaris, viuen en poblacions mitjanes/petites, son de classe mitja/alta i infinitament més nacionalistes; es com comparar Gràcia i Badia del Vallés. PD: Mireu aquest gràfic i aquest estudi. De fet m’agradaria saber quants dels 1.245.948 votants que ha tingut Podemos té la menor idea que està donant suport a una candidatura troskista, ni de què es el troskisme, ni que un tal Trosky va existir mai.

També seria un error creure que qualsevol experiment nou i adanista, pel simple fet de ser-ho, serà un èxit, doncs les candidatures del Partido X, Recortes Cero, Partit Pirata, RED o Vox, s’han menjat els mocs, al no disposar un messies prou conegut. Aquest precedent em fa témer un allau de xiringuitos liderats per tota mena de dives i estrellones televisives de cara a les municipals.

Finalment dir que, tot i que m’alegro moltíssim que les ganes de trencament i lideratges populistes els hagi recollit l’esquerra i no la ultradreta, sinó hi ha una sinergia dialèctica unitària amb l’esquerra clàssica (que també haurà de fer profunds canvis, no ens enganyem), no s’aconseguirà mai superar el bipartidisme i el sistema econòmic.

3.- A nivell Català: Sense cap mena de dubte l’independentisme es la cristal·lització més clara del fenomen ruturista-messiànic, tot i que ens trobem davant un canvi de messies: si fins ara qui recollia els fruits de les masses enfurismades i mobilitzades per l’ANC era Artur Mas, ara una opció més nítidament populista i messiànica l’ha substitut al capdavant, l’Esquerra Republicana de Junqueras, i, per l’altre banda, Ciutadans es confirma com el seu mirall en l’àmbit nacionalista espanyol.

Per aquells addictes a les lectures polítiques envers al monotema nacional, he realitzat aquest gràfic agrupant el nombre de vots segons aquelles formacions que tenen decidit el seu vot de cara al 9N, tan pels del SI+SI (ERC , CIU i EH Bildu), els del NO (PSC, PP, C’s, UPyD i ultradreta),  així com els que no ho tenen clar (la resta). Quedaria així:

###aLectura Catalana

M’atreviria a dir que es un escenari prou obert, tot i que es obvi que els independentistes  es troben més mobilitzats que els centralistes i partidaris del immobilisme constitucional. La gran bossa de l’abstenció i d’aquells (en els que m’incloc) no tenim gens clara la posició al respecte, seran qui moguin i inclinin la balança entre els dos extrems, si es que tal consulta s’arriba a fer mai ja que, veient com la policia va reprimir el “Multreferendum“, em temo el pitjor el 9N.

h1

El tèrbol passat xenòfob de Ramon Tremosa (CIU)

Mai 8, 2014

Coincidint amb l’inici de l’excel·lent campanya de SOS Racisme “No votis injustícia” contra el sufragi a partits xenòfobs, en la que he col·laborat, m’agradaria recordar aquí l’infaust i malaurat passat del candidat convergent a eurodiputat i els seus filtrejos amb el populisme ultra, que ara aquest tracta d’amagar.

Tremosa Racista

Comencem pel començament: Ramon Tremosa té una trajectòria professional de professor d’Econòmiques de la UB, amb un clar compromís amb el neoliberalisme més radical que l’ha dut a afirmar, sense complexes, que “Els boscos públics cremen més i per evitar incendis s’haurien de privatitzar“, “Els mínims valors de la civilització son la propietat i la seguretat” o “Les escoles públiques no tenen glamour i s’hauria de donar suport a les concertades“, per acabar afirmant que “Els mercats no son els culpables de la crisi, sinó el dogmatisme mental de l’esquerra“. De fet, una de les escasses iniciatives parlamentaries destacables que se li atribueixen es una declaració escrita contra la Llei de Costes de Zapatero i a favor de la propietat privada en terrenys mediambientals protegits de la Costa Brava (amb el suport d’Oriol Junqueras d’ERC i Santiago Fisas del PP, per cert).

Ara però, Tremosa té la santa barra de pretendre envernissar el seu extremisme definint-se com a “liberal d’esquerres” (com deuen ser els de dretes??) i fins i tot te el cinisme de criticar per Twitter les privatitzacions de les elèctriques, que Aznar va aprovar gràcies al vot del seu partit:

Tremosa La Farsanta

ZAAASCA!

Tremosa defensa un mercat lliure per la circulació de capitals, però no de treballadors. Pel que respecta a les migracions ha mantingut posicions molt controvertides, coquetejant inclús amb grups d’ultradreta molt allunyats de les posicions del seu eurogrup liberal:

Agost de 2008 Tremosa publica un article a la Revista El Temps que portava com a títol “La Farsa d’ICV” on acusava a ERC i PSC d’haver ressuscitat “el comunisme fracassat d’ICV” (sic) que te un “incomprensible discurs en immigració de portes obertes i barra lliure“. En un altre article sobre la crisi va arribar a afirmar  que “Sudamèrica comença als Pirineus” un una postura etnocèntrica de superioritat imperialista, equiparant Sudamèrica a subdesenvolupament.

Abril de 2009 Raül Romeva, eurodiputat d’ICV, denunciava al seu blog les simpaties de Tremosa envers la ultradreta feixista flamenca Vlaams Belang. L’origen de la polèmica era un delirant article que Tremosa havia esputat a les pàgines de la revista El Temps, on afirmava que la immigració era un pla dels socialistes per frenar el sobiranisme, ja que quan ell estava fent obres en la seva segona residència van vindre uns paletes equatorians amb una gorra del PSC. En el mateix article expressa el seu suport a als nazis de Vlaams Belag, afirmant que si els immigrants no tinguessin dret a vot, els ultres haurien assolit més representació i creu que el cordó sanitari dels partits democràtics al feixisme es una tàctica per evitar la independència flamenca. Vlaams Belag es la formació continuadora del Vlaams Block, il·legalitzat l’any 2004 per racisme i homofòbia. El seu programa actual es contrari a la Unió Europea I proposa expulsar a tots els musulmans a qui acusa de terroristes en potència; el partit manté bones relacions amb el Front Nacional, PxC, Geert Wilders, la Lliga Nord i els Demòcrates Suecs. Romeva va arribar a afirmar que “si als comicis europeus guanyen les tesis de Tremosa serà el mateix que el partit d’ultradreta a Flandes.

Maig de 2009 SOS Racisme va criticar unes declaracions de Tremosa, en les que afirmava que la T4 de l’aeroport de Barajas era la porta d’entrada a la immigració il·legal a Europa, i demanava que la Unió Europea li prengués el control dels aeroports al Govern Espanyol, ja que Zapatero deixava entrar a tothom. SOS li va recriminar que utilitzés la paraula “il·legal” per referir-se a persones que no havien comés cap delicte, simplement la falta administrativa de no tenir papers, demanant que no s’incentives el discurs de l’odi.

Abril de 2010 Segons alguns diaris digitals, Tremosa s’havia afiliat a traves de Facebook al grup “Stop Inmigración sin control“,  avui dia amb 1.600 seguidors i una orientació indubtablement d’extrema dreta, on fins i tot donen suport a les denuncies del grupuscle ultra Manos Limpias contra Àngel Colom de CDC.

Maig de 2010 Tremosa va demanar per escrit a la Comissaria d’Assumptes Interiors de la UE, Celiclia Malmström, un informe sobre l’empadronament de persones migrades a petició del batlle de Vic, Vila d’Abadal (CIU), qui pretenia negar el padró als immigrants irregulars per tal de vetar-ne la sanitat i l’educació, amb el suport d’ERC i PSC. Per a ICV aquest informe estava condicionat a que Malström era del mateix eurogrup que Tremosa i, segons alguns bloggers,  la resposta en cap moment donava la raó a Tremosa i Vila d’Abadal; mentre que Josep Anglada (PxC) es va desfer en elogis a l’informe.

Abril de 2013 Unitat contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) va fer una nota de premsa condemnant un acte en homenatge als Germans Badia (paramilitars filofeixistes de la Santa Germandat Catalana, repressors de sindicalistes de la CNT als anys 30), on va participar Tremosa i Oriol Junqueras juntament amb grups feixistes independentistes d’Unitat Nacional Catalana, com el seu líder Xavier Andreu, relacionat amb la Llibreria Neonazi Europa i autor de frases com  “Els catalans no podem ser substituïts (…) Cal tenir almenys un progenitor català, per ser-ho. (…) El xarnego simplement se l’expulsa” El periodista de La Directa Bertran Cazorla va denunciar que durant l’acte es van fer salutacions neonazis; fins i tot destacats dirigents de CDC van condemnar l’acte

piulada coromines

Agustí Coromines, Fundació CATDEM, vinculada a CDC

raval3

Tremosa, amb 20 anys, al Casal d’Infants del Raval

El més curiós de tot plegat es que Tremosa amb 20 anys va fer la objecció de consciència al Casal d’Infants del Raval, possiblement el lloc més multicultural de tot Catalunya que, segons la seva web de campanya, va marcar un punt d’inflexió en la seva vida. Li va causar un trauma psicològic veure persones de cultures diferents barrejades? Ho va fer obligat i en realitat sentia fàstic? Era la seva bona acció a la vida per guanyar-se un tros de cel? Ha madurat amb el temps, derivant cap a la intolerància? Ho ha oblidat per complert? O potser resulta que tot aquest populisme xenòfob era pur postureig fingit per anar a rascar vots en les turbulentes aigües de la crisi? Quin misteri!

PD: Les foreres avorrides de la claveguera ultranacionalista Racó Català han obert un fil sobre aquest post on, incapaces de rebatre ni una sola dada objectiva ni evidència irrefutable de les que detalladament exposo, han començat a regurgitar embogides infundades acusacions, greus insults i violentes amenaces, deixant en evidència el seu miserrim nivell cultural i dialèctic. Sabran que jo col·laboro amb Omnium Cultural i que vaig ser jo qui va impulsar del Dret a Decidir a Hospitalet?  No! Millor considerar que tots els antiracistes i progressistes som agents del CNI!