PINKWASHING: Com Israel empra els drets LGBT per netejar-se la cara

El juny de 2012 el portaveu de les forces armades d’Israel va penjar aquesta fotografia, de dos soldats homosexuals agafats de la ma, al seu Facebook. La imatge es va tornar immediatament viral a les xarxes, aconseguint un gran ressò.

Que vol aconseguir el govern ultradretà de Benjamin Netanyahu amb aquesta campanya? Molt senzill: emprar els drets LGBT per netejar la imatge d’un exercit que manté per la força les polítiques d’apartheid racista i neteja ètnica contra la població palestina (sigui quina sigui la seva orientació sexual). Emprant al col·lectiu LGBT com una racionalització icònica de la idea de modernitat, es pretén transmetre la imatge, falsa i tòpica, de que Israel es un país occidental, demòcrata i avançat, rodejat de fonamentalistes islàmics ancorats en un pensament medieval. I que, per tant, com a cultura superior té dret a colonitzar, massacrar i discriminar als palestins en nom del progrés i la civilització; el mateix discurs de darwinisme social amb que s’ha basat sempre l’imperialisme cultural. Des dels moviments socials aquesta estratègia política s’ha anomenat “Pinkwashing“.

Propaganda LGBT de l’exercit d’Israel

Aquesta campanya d’imatge s’ha estès també a moltes agències de turisme que venen Tel Aviv com la Capital Gai d’Orient Mitjà. Israel ha promocionat la seva presència a moltes marxes LGBT arreu del món, per tal d’associar-se internacionalment a una idea de modernitat i tolerància. Sense anar gaire lluny, el 2011 una delegació LGBT de Tel Aviv va participar al Pride de Barcelona. Aquest esdeveniment va ser divulgat a bombo i plateret per l’ambaixada d’Israel a Espanya des de les seves xarxes socials oficials. Per tant, queda clar que es una campanya que no té res d’espontània, ni sorgeix dels moviments LGBT, sinó que està perfectament orquestrada des del Govern d’ultradreta hebreu.

Participació de Israel al Pride de Barcelona 2011. Fotografia de l’ambaixada d’Israel a Espanya

Pinkwashing a la Marxa de l’Orgull LGBT de Vancouver

Però es realment Israel un paradís LGBT? Doncs bé, no. Ni de conya. Si bé es cert que el grau d’acceptació de la homosexualitat a Israel és molt més elevat que a Palestina (un 40% enfront un 4%), la majoria de la població israelita es encara molt homòfoba: 47% enfront al 40%, es a dir un 400% més d’homofòbia que a Espanya. La homosexualitat no es delicte a Israel des de 1988, però el matrimoni entre parelles del mateix sexe no es legal; de fet, el matrimoni civil heterosexual es va aprovar el 2010 i només es pot fer servir en casos excepcionals. El matrimoni mixte entre membres (heterosexuals) de diferents religions encara avui es il·legal, com a la Sud-àfrica de l’apartheid.

Son nombrosos els atacs i atemptats terroristes homòfobs per part de jueus ultraortodoxos en contra de la comunitat LGBT:  Quan la cantant transsexual Dana International va representar  a l’estat jueu a Eurovisió el 1998 va rebre amenaces de mort per part de tota la dreta sionista, fent que la televisió pública hebrea boicoteges l’emissió del festival, just quan Israel va guanyar el certamen. L’any 2005 els principals rabins fonamentalistes (aliats amb representants religiosos cristians i musulmans de Jerusalem) van impedir que es celebrés la Marxa de l’Orgull LGBT d’aquell any a Jerusalem. El 2009 es va produir un tiroteig a una associació LGBT de Tel-Aviv (Bar-Noar) deixant dos morts i deu ferits, d’entre 14 i 21 anys d’edat; la policia va detindre a un jueu ultraortodox com a únic sospitós, tot i que la investigació segueix oberta. L’any 2015 un altre jueu ortodox va atacar a ganivetades una marxa LGBT, a Jerusalem, amb una persona morta (de només 16 anys) i sis ferides. Recentment els col·lectius LGBT hebreus han denunciat un augment del 80% d’atacs violents homòfobs el passat 2015, respecte a l’any anterior.

Noia de 16 anys assassinada per un jueu ortodox a la Marxa LGBT de Jerusalem, el 2015.

A Palestina la tolerància a la homosexualitat es un “patchwork” legal. A Cisjordània la homosexualitat no es delicte des de 1951, mentre que a la franja de Gaza es mantenen les normatives homòfobes imposades per la colonització britànica el 1936 (només contra les relacions entre homes, no es contempla la possibilitat d’existència de lesbianisme). L’Autoritat Palestina mai ha legislat sobre el tema. Si bé es cert que tenen una cultura molt heteropatriarcal i homòfoba, també ho és que recentment han sorgit dues associacions LGBT palestines, (Aswat i Al-Qaws), que fins i tot disposen d’un observatori contra la homofòbia.

Es calcula que uns 2.000 homosexuals palestins viuen refugiats de forma clandestina a Tel Aviv. Ha fet alguna cosa Israel per ajudar-los? No! Al contrari! Les polítiques d’apartheid racista no entenen de gustos sexuals. El mur de la vergonya que separa els territoris jueus dels palestins, així com els punts de control a la frontera, tracten a tots els palestins igual de malament. El Govern i el Tribunal Suprem han rebutjat sempre les nombroses peticions d’asil i n’ha ordenat l’expulsió, encara que alegessin estar tenint una relació amb un ciutadà israelita.

Però no només això, l’exercit d’Israel i la seva policia ha detingut a gais palestins refugiats i els ha fet un xantatge: si no es converteixen en espies pel Mossad i denuncien als seus amics i familiars palestins que tractin de fer mobilitzacions pels seus drets, els expatriaran fent pública la seva orientació a la seva comunitat i família. Podeu llegir aquí el testimoni de Saif i Madj. Pot existir quelcom més retorçat?

Recentment han sorgit diversos grups queer que es dediquen a denunciar i boicotejar públicament la hipocresia de l’estat d’Israel, cada cop que el govern hebreu tracta de emprar els drets LGBT (que ells neguen als palestins) per legitimar el seu racisme colonial envers els territoris ocupats. Podeu seguir la seva web AQUÍ.

Com a conclusió, simplement demanar a la comunitat LGBT israelita que deixi de participar en aquesta pèrfida estratègia, denunciant la manipulació pels interessos militars d’un Govern que no reconeix plenament els seus drets, i busqui una aliança intercultural amb els grups queer palestins per combatre conjuntament la homofòbia i l’apartheid racista, per sobre de fronteres o barreres nacionalistes, religioses i culturals.

Sionisme i Nazisme: Crònica d’una llarga amistat

Aquests dies estem veient com el sionisme, una ideologia racista i ultra-nacionalsita que defensa un estat d’Israel pels jueus racialment pur, ja que creuen que la legitimitat de l’estat surt de la sang (la teoria Sang i Terra) , està cometent una neteja ètnica i sistemàtica, un calculat genocidi sobre els palestins. Quelcom força similar al nazisme que tans milers de jueus va exterminar però canviant el nom de les races superiors i inferiors.

Cal dir que no tots els jueus son sionsites, ni molt menys! Cal no confondre sionisme i semitisme; existeix una Xarxa Mundial de Jueus Antisionistes que no comparteixen el fanatisme nacionalista “una raça-un estat”, així com els Shministim , joves objectors de consciència, o els Refusenik, soldats reservistes que es neguen a formar part de l’extermini de palestins, tot i que estan disposats a defensar Israel.

El Sionisme ha tingut diversos punts en comú amb la untradreta nazi que m’agradaria recordar:

– Theodor Hezrl, fundador del Sionisme, va escriure en el seu diari el 1895, quan estava a Paris, que entenia perfectament les causes del anti-semitisme ; creia que era una ideologia que no s’havia de combatre, al contrari, ja que evitaria que els jueus s’integressin a Europa i els animaria a crear un estat.

– Chaim Weizmann, líder sionista i primer President d’Israel va afirmar als anys 20 «Cada país pot absorbir només un nombre limitat de jueus, si no vol desordres en el seu estómac. Alemanya té ara massa jueus ». Ell era absolutament contrari a la diàspora i a que els jueus visquessin dispersos pel món i considerava que els jueus no-sionistes (la majoria) eren uns traïdors

– El 1917 el diari Hazomer Hatzair, òrgan de la Organització Juvenil Sionista publica un text on caricaturitza als jueus asimilacionistes i no-nacionalistes, assegurant que els jueus mai es podran integrar en lloc, ja que els jueus no son sers humans normals i no poden sotmetre’s a cap llei gentil. Aquest text serà emprat per la propaganda antisemita nazi.

– L’any 1923 la Organització Sionista Mundial té una escissió ultradretana anomenada “revisionista”, liderada per Vladimir Zeev Jabotinsky. L’any 1933 els revisionistes es radicalitzen en el seu anti-comunisme, ultranacionalista i messiànic agafant com a màxima inspiració a Benito Mussolini. El principal diari revisionista va aplaudir amb entusiasme la pujada al poder d’Adolf Hitler, a qui es refereix com un alliberador d’Alemanya del marxisme. El Partit Revisionista es l’antecedent polític del Likud d’Ariel Sharon.

– El sionisme  (corrent molt minoritària entre els jueus amb anterioritat a la II Guerra Mundial) considera la pujada al poder de Hitler la prova del fracàs de l’assimilacionisme dels jueus a Europa i decideixen lluir l’estrella groga amb orgull per poder-se diferenciar dels gentils. Creuen que els plans per deixar a Alemanya neta de jueus serà una magnífica ocasió per augmentar l’èxode cap a Palestina, on crear un estat racialment pur.

– Aquesta medalla nazi porta la creu gamada i l’estrella de David;  Goebbels la va manar encunyar el 1934, per commemorar el viatge del baró Leopold Itz Edler von Mildenstein a Palestina. 

– Acord de Haavara: Acord signat entre la Federació Sionista Alemanya, La Banca Leuvi (jueva palestina) i el III Reich d’Adolf Hitler. L’acord pretenia ajudar a facilitar l’emigració dels jueus alemanys a Palestina, deixant la major part de les seves possessions a Alemanya abans de marxar. Es va estipular, però, que les mateixes podrien recuperar transferint a Palestina com a béns d’exportació alemanys. Aproximadament, 60.000 jueus van emigrar a Palestina sota aquest acord, portant-se amb ells $ 100 milions de dòlars (gairebé $ 1.7 bilions en dòlars de 2009) . El principal proponent de l’Acord va ser Haim Arlosoroff, dirigent sionista ucraïnès qui es va encaregar de negociar amb els nazis.

– Georg Kareski, fundador del Partit del Poble Jueu i Sionista Revisionista, va ser un dels principals col·laboradors amb la GESTAPO i el Ministeri de Propaganda del III Reich organitzant l’èxode de jueus sionistes a Israel. Un cop acaba la II Guerra Mundial s’exilia a Israel, on va morir plàcidament.

– Durant tot el III Reich els Rabins del Consell Jueu van col·laborar activament amb el nazisme i en la realització de l’Holocaust. En tot moment la policia dels guetos jueus era jueva, dirigida per aquesta èl·lit amb connivència amb les SS. Posteriorment van col·laborar en subornar a funcionaris alemanys per que els famílies més importants tinguessin privilegis a l’hora d’abandonar el país abans. Finalment aquests Consells s’encarregaven de mantenir l’odre i la submissió dins els camps d’extermini, assenyalant als nazis els més subversius per tal que fossin els primers de ser gasejats. L’escriptora jueva Hanna Arendt va denunciar aquest fet amb contundència en el seu pol·lèmic llibre “Eichmann a Jerusalem” i fins i tot alguns dels membres d’aquests Consells han estat jutjats per col·laboracionisme amb l’Holocaust.

Si alguns Sionistes van ser capaços de pactar amb Hitler, entregant a milions de jueus no-sionistes als forns crematoris, per tal de poder marxar a crear un Estat… Que no seran capaços de fer amb els palestins per tal de mantenir-lo?