Les Coves com a indrets rituals al llarg de la Història.

Des del Paleolític les coves han estat relacionades amb espais de culte i pràctiques de caràcter ritual. Es tracten d’indrets amagats i de difícil accés que permeten un cert “esoterisme”, llocs on realitzar rituals només per persones iniciades. Son també estructures naturals que tenen un caràcter “liminar”, es a dir, que esdevenen un límit simbòlic entre un mon material i un de sobrenatural, com apunta el filòsof Plató en el seu conegut “Mite de la Caverna”. El també filòsof Sèneca afirma que la cova es el lloc sagrat per excel·lència. En els rituals de pas, ja sigui d’iniciació a la maduresa o de caire funerari, aquest caràcter liminar esdevé fonamental dins la morfologia del rite, com planteja l’antropòleg Arnold Van Gennep. Les coves tenen també unes característiques de llum i sonoritat que permeten crear un ambient propici per a la realització de pràctiques religioses. Moltes cultures han considerat, doncs, la cova com un espai fronterer entre el món dels vius i dels morts, o entre la realitat material i les idees metafísiques.

Un dels primers casos on trobem indicis de possibles pràctiques rituals dins d’una cova seria el cas de Sima de los Huesos (Atapuerca, Burgos), una acumulació d’ossos humans que corresponen a un mínim de 33 Homo Heidelberguensis, un possible antecessor dels neandertals de fa 450.000 anys, localitzada dins un pou de 13m al fons d’una caverna de 400m, on s’ha trobat una destral de pedra interpretada com a possible ofrena. Tot i això, la presència de carnívors i marques d’arrossegament o mossegades sobre els ossos fa que no estigui del tot clara la intencionalitat antròpica de la deposició.

Els primers enterraments de neandertals els trobem també dins coves, al 60.000 ANE en el mateix moment que ja es desenvolupa una capacitat d’articular un llenguatge estructurat i un pensament simbòlic. En jaciments com Shanidar (Iraq) o Kebara (Israel) s’han excavat inhumacions en posició fetal, amb possibles ofrenes d’animals, ocre, flors i plantes medicinals, tot i que hi ha qui creu que aquestes primigènies tombes podrien ser per pura higiene davant la putrefacció dels cossos i existeix un gran escepticisme davant els aixovars.

Ja al Paleolític Superior (35.000-10.000 ANE) trobem indicis de pràctiques de rituals animistes o xamànics a l’interior de coves. En aquest període es desenvolupa l’art rupestre amb nombroses pintures d’animals, possiblement representacions d’esperits o bé de les preses que desitjaven caçar. Algunes figures zooantropomorfes s’han interpretat com xamans —a les coves franceses des Trois-Frères o Galibou—; també els elements geomètrics, molt freqüents en les pintures parietals paleolítiques, es relacionen amb visions i al·lucinacions pròpies d’estats de consciència alterats. Recents estudis arqueobotànics han documentat plantes amb propietats al·lucinògenes o psicoactives són les llavors d’opi recuperades a la cova de El Juyo (Cantabria, 16.000 ANE) junt a gravats d’animals. També al Paleolític Superior trobem enterraments en forma d’inhumació individual amb aixovars dins de coves, com la Cueva de El Mirón a Cantabria, on s’han documentat ofrenes de flors.

Cova de Can Sadurní (Gavà)

Al Neolític Antic trobem inhumacions individuals dins de coves, com el cas de la Cova de Can Sadurní (Begues, Baix Llobregat) amb cinc inhumacions, dues de les quals corresponen a individus infantils. L’aixovar està compost per restes d’ovicaprins; vasos ceràmics plens de llavors d’espelta, ordi i blat així com petxines o una cullera i un punxó triangular tallats en os.

Al Neolític Final sorgeixen els primers enterraments col·lectius en cova, com es el cas de la Cova 120 (Sales de Llierca, Garrotxa) datat al 4240 +/- 70 BP. En aquesta cova es practica una inhumació secundaria col·lectiva, es a dir, un ritual realitzat en dos temps: en primer lloc es deixa que els cadàvers es descomponguin i s’assequin en un indret desconegut i, posteriorment, s’enterra una selecció d’ossos de diversos individus, sense cap connexió anatòmica dins de cubetes a la cova.

A partir del Neolític Final i fins a l’Edat del Bronze trobem coves sepulcrals com a lloc d’enterrament col·lectiu on es practiquen inhumacions col·lectives de forma successiva i reiterada. Durant bona part d’aquest període aquest ritual d’enterrament conviu amb el megal·litisme, on també s’hi duen a terme enterraments amb inhumacions col·lectives Un jaciment que exemplifica aquest moment és el de Costa de Can Martorell a Dosrius, un megàlit que aprofita part d’una cova, datat a l’entorn del 3.800 ANE. S’hi van dipositar simultàniament 200 cadàvers de totes les edats però majoritàriament adults (47,9%) i es van poder sexuar 46 cranis d’home i 32 de dona. Molts esquelets presentaven puntes de sageta clavades i d’altres tenien aquestes armes dipositades com a aixovar, fet que du a pensar en una matança col·lectiva d’origen bèl·lic, on els morts també eren guerrers i guerreres.

Talles de fusta recuperades a la Cova d’es Mussol (Menorca)

A finals de l’Edat del Bronze trobem un exemple molt revelador de les coves com a ritual de pas o d’iniciació. La Cova d’Es Mussol (Ciutadella, Menorca, 1.200 ANE) és una cavitat situada en un penya-segat força inaccessible, a 40 m en picat sobre el mar. A les cavitats més properes a l’entrada s’han trobat sacrificis d’animals, estalagmites fragmentades, olles que havien contingut líquids i fogueres on es cremaven plantes i flors. A la sala més profunda i amagada, es van descobrir dues petites talles de fusta, una de les quals representa un cap humà amb banyes de cérvol, situada sobre un altar. En l’altra talla hi veiem un cap antropomorf, situat a terra en un lloc secundari i mirant directament a l’altar, com si fos un mer espectador. És a dir, un culte secretíssim amagat de la societat en una cova, a l’abast d’uns pocs escollits que s’inicien com a mitjancers amb el món metafísic, realitzant ofrenes i sacrificis. No es tracta d’un cas aïllat, entre el 2.000 i el 1.000 ANE arreu d’Europa podem seguir el rastre de cerimònies amb ofrenes dipositades en llocs molt amagats com coves (Bellverdi de Cetona a Siena; Swanwitch a Hampsire; Musjajama a Eslovènia; Grotta Pertona a Campania), esquerdes (Pars Luftenstein, Austria), cambres subterrànies o pous excavats (Wilford Shaft, Anglaterra a 30 m. de profunditat).

A la Península Ibèrica també trobem la presència de coves emprades com a lloc d’enterrament o d’ofrenes rituals durant l’Edat del Ferro. A Cantàbria destaquen restes d’incineració humana a la Cueva del Puyo, inhumacions de cranis a la cova La Graciosa II, així com també fogueres amb restes de sacrificis d’animals i banquets funeraris en aquestes mateixes cavitats. També s’han documentat ofrenes d’objectes relacionats amb l’agricultura (molins, ceràmica, gra, teixits) a les coves de Reyes, la Coventosa i el Aspio. Aquestes ofrenes rituals en coves relacionades amb l’agricultura es mantenen durant la antiguitat romana i son finalment condemnades pel cristianisme.

Verge de Lourdes

Amb l’arribada de la religió cristiana, el culte pagà a les coves no s’abandona sinó que es cristianitza, construint ermites, monestirs o santuaris a prop, fent misses o processons, o situant-hi l’aparició de figures de verges i sants. Alguns exemples de llocs de culte cristians situats dins de grutes o coves serien el Santuari de Nostre Senyora de Lourdes al sud de França; el Santuari de Nostre Senyora del Rosari de Fàtima, construït entorn a la Cova de Iria a Portugal; “La Cueva de la Señora” a Cangas de Onís (Asturies) o L’ermita de la Mare de Déu de Gràcia a Vila-Real (Castelló) . En alguns indrets es mantenen tradicions de fer ofrenes dins de coves, com es el cas de del culte a la Verge de l’Assumpció a les Coves de Vinromà (Castelló) en un indret on tenim documentades coves sepulcrals amb enterraments i pintures prehistòriques en cova, en cronologies situades des del neolític a l’Edat del Bronze (jaciments del Barranc de Valltorta i Mas d’Abad).

A Catalunya trobem l’important culte a la Verge de Montserrat, trobada dins una cova d’aquesta muntanya l’any 880 segons explica la llegenda, així com la Cova de Sant Ignasi a Manresa.

Restes Arqueològiques de 1714 al Barri del Born destruïdes o cobertes

Aquesta setmana passada hem assistit a la darrera demostració de com el Museu del Born ha esdevingut un espai sagrat pel nacionalisme català, on qualsevol element simbòlic profà o impur per la Mitologia Llegendària de 1714 (que res té a veure amb la història científica) es interpretat com una heretgia i pot acabar degenerant en una fúria iconoclasta, com si fos el Sant Sepulcre, la Kaaba, o el Mur de les Lamentacions. Quelcom similar va passar quan l’Ajuntament volia posar urinaris a prop.

Algunes organitzacions polítiques juvenils (JERC i JNC) acaben de descobrir l’antifranquisme amb 40 anys de retard, dedicant més energies contra una estàtua decapitada de Franco que  a lluitar contra el dictador quan encara estava viu. Lamentablement les protestes van acabar amb agressions físiques contra històrics lluitadors del PSUC i acusant de feixistes a l’Amical Mathausen, organització formada per supervivents dels camps d’extermini nazis.

Quin problema hi ha en fer una exposició pedagògica contra Franco? Es una ofensa a la memòria històrica les imitacions del dictador que fan al programa d’humor Polònia? No volen que estudiem aquest període perquè va ser una guerra de classes i no de pobles? O es que potser els convergents no volen que se sàpiga que dels 75 alcaldes franquistes i feixistes que van mantenir el carreg en democràcia a Catalunya, 48 es van passar a CDC, com Primitivo Forastero, combatent de la División Azul i alcalde convergent de Camarles (Baix Ebre) o Josep Gomis, alcalde falangista de Montblanc que va arribar a Conseller de Governació amb Jordi Pujol?. O potser es que ERC no vol que recordem que entre 1940 i 1975 la seva direcció no va posar un peu a Catalunya, mentre el PSUC era la força hegemònica del antifranquisme?

Ja ho va dir el el primer director del Museu Quim Torra (un venedor d’assegurances sense cap formació en arqueologia i conegut pels seus comentaris racistes) el Born s’havia de convertir en “la zona zero dels catalans, per on havien de passar totes les escoles, ja que d’aquest indret emanava la memòria viva del país que interpel·lava a la nació per guiar-la fins a la llibertat. Parlant de franquisme! Just després de deixar el Museu Torra va ser proclamat President d’Omnium Cultural, organització legalitzada el 1967 per Manuel Fraga i fundada per un combatent del bàndol falangista, el banquer català Fèlix Millet i Maristany.

I la meva pregunta és… Si tan sagrats son els murs de 1714 que no es poden profanar lavabos públics o amb exposicions temporals antifranquistes, com es que durant l’alcaldia del convergent Xavier Trias es permetien desfilades fashion del 080? La moda no es un element sacríleg per la fé hiperventilada? Que curiós! Es que potser els sacerdots processistes fan butlles per eximir del pecat als seus fidels més devots?

Però com a arqueòleg el que més em sorprèn es que aquest culte envers unes restes no serveixi per protegir l’arqueologia de l’especulació immobiliària.  En aquest article faré un repàs a totes les estructures documentades corresponents a la destrucció del Barri de la Ribera el 1715 situades al voltant més immediat del Museu del Born i que han estat desmuntades o bé tapades amb el permís oficial de la Generalitat de Catalunya (que en té competències exclusives segons la Llei de Patrimoni 9/1993 i el Decret d’Intervencions Arqueològiques 231/1991), del qual sempre n’ha format part al menys un dels dos partits processistes, CIU o ERC. No deixa de resultar paradoxal que l’únic jaciment que s’han acabat museïtzant és el que es van excavar per iniciativa del Govern espanyol de José Maria Aznar quan aquest hi volia fer una Biblioteca Provincial.

Anem a fer un cop d’ull a l’excel·lent Carta Arqueològica de l’Ajuntament de Barcelona que permet consultar online totes les publicacions arqueològiques de la ciutat, sobre un mapa digital:

– Plaça Comercial (1991) Link a la Memòria Científica: Es va documentar restes intactes de 1714 corresponents a una part del Rec Comtal, el carrer Gensana, la part nord del carrer Qui va del Born al pla d’en Llull, la part nord dels carrers Qui, Joch de la Pilota i Bonayre i diverses estructures relacionades amb les cases i tallers artesanals.Del moment més antic es van recuperar deu enterraments d’inhumació en fossa simple i tombes de tegula a doble vessant dels segles IV-VII dC i 18 tombes d’època altmedieval. Totes les restes es van destruir per fer un aparcament.

– Passeig Pujades 1 (1995): Nivells i estructures arqueològiques que anaven del segle XIV al segle XVIII, a la vegada que es va posar al descobert una inhumació en fossa de possible cronologia tardorromana de 18 tombes D’èpoques posteriors, es va documentar restes d’un possible dipòsit i restes muràries d’època baixmedieval. Per damunt, es van documentar diverses restes de murs, del segle XVIII, així com pous, retalls negatius de 1714. No hi ha memòria científica consultable, però si alguns articles científics. Totes les restes es van destruir per per un edifici municipal.

– Carrer Comerç 7 (1997-1998): Restes muràries d’antics edificis del barri de Ribera. Es van poder identificar les restes d’una estructura de carrer amb construccions adossades, datada com anterior al segle XV, que es va interpretar com la continuació del carrer Tirador. Una segona fase estaria definida per la necròpolis conformada per un total de 20 tombes amb  una cobertura de lloses de pedra, dels segles VIII i IX. No hi ha memòria científica consultable. Totes les restes es van destruir per poder edificar.

– Passeig Picasso 38-38 Bis (2003): Excavació arqueològica del nivell estratigràfic corresponent a 1714 i destruït per poder-hi edificar. No hi ha memòria científica consultable.

– Passeig Picasso 22 Bis- 30 (2004-2007) Link a la Memòria Científica: Excavació arqueològica on es documentaren, per sota del nivell de destrucció de l’any 1715, un seguit d’estructures que es corresponien a part de la capçalera d’una església, consagrada a l’Esperit Sant custodiada pels Clergues Regulars Menors, construïda entre mitjans i finals del segle XVII, amb diverses construccions relacionades amb la mateixa  juntament amb restes del carrer Joan Grec. També es varen documentar restes baixmedievals. Totes les restes van ser destruïdes per fer pisos.

– Passeig Pujades 10-20, Passeig Picasso 7-21, Parc Ciutadella (2005-2006) Link a la Memòria Científica:  Es va posar al descobert un tram de la muralla que tancava la ciutat de Barcelona pel seu vessant nord-est, la cantonada d’una torre que estaria relacionada amb el proper Portal de Sant Daniel, així com restes dels baluards borbònics de la Ciutadella i de la Exposició Universal de 1888. Actualment les restes estan conservades, però cobertes i no museïtzades

– Portal de Sant Daniel (2006) Link a la Memòria Científica: La intervenció documenta el Portal de Sant Daniel. La primera fase es de s.XIII -XIV, i es trobava representat per un tram de la muralla medieval que tancava la ciutat, flanquejat per dues torres poligonals. La segona fase, s.XVI-XVII, corresponia a les restes d’un edifici de planta rectangular que s’adossava a la muralla. A tocar d’aquest edifici, també es va poder documentar alguns murs de la trama urbana de la ciutat. La tercera fase estava representada per diverses construccions pertanyents al moment final de la Guerra de Successió que dificultaven un possible accés de l’enemic a través del Portal. Les restes estan conservades, però cobertes i no museïtzades.

– Passeig Picasso 22 (2006-2007) Link a la Memòria Científica: Es van documentar un conjunt de pous i dipòsits corresponents a la Barcelona de 1714. Totes les restes es van destruir per fer un Spa de luxe.

 – Passeig de la Circumval·lació 8-14 (2006-2007) Link a la Memòria Científica: Es recuperen restes de la muralla de mar i el tram final del Rec Comtal, just en el punt on travessa la muralla, diversos elements relacionats amb la conducció del Rec Comtal fora muralles i la contraescarpa del fossat que unia el vall de la Ciutadella amb el de la muralla de la ciutat de Barcelona. Actualment les restes estan conservades, però cobertes i no museïtzades.

– Passeig de la Circumval·lació 1B (2007-2009) Link a la Memòria Científica: Es va poder documentar un fragment de quasi 30 m. del baluard conegut com “De la Reyna”.  A la vegada, es va poder documentar restes del camí cobert que envoltava l’edifici militar, restes d’una trava defensiva i tres fragments del mur que limitava el camí cobert pel seu costat exterior. Finalment, hi havia les restes de l’encaix destinat a posar una palissada en cas de setge. La major part de les restes es van destruir per poder edificar complex esportiu Casc Antic al parc de la Ciutadella, un fragment de mur es va integrar a l’edifici.

– Passeig Picasso 5-21 (2009) Link a la Memòria Científica:  Es documenta un nivell fruït de l’enderroc de l’antic barri de la Ribera fet l’any 1716, per tal de construir la Ciutadella. També es va poder documentar un mur de maçoneria, corresponent a l’antic barri de la Ribera, i que podria correspondre a un mur de façana nord de l’illa de cases que delimitava per l’oest la plaça del Born. Les restes estan conservades, però cobertes i no museïtzades.

–Parc Zoològic (2010) Link a la Memòria Científica: Es va documentar un tram de la muralla del s.XVI, restes constructives d’un magatzem de palla i ordi que es localitzava just davant del baluard de Don Fernando així com restes de l’Exposició Universal de 1888. Les restes es van destruir per construir equipaments del zoològic.

Si tan sagrades son les restes de 1714 perquè han ordenat els nacionalistes que es destrueixin tantes estructures per fer pàrquings, equipaments i pisos? Si porten dècades arrasant jaciments al barri del Born, com es que ara s’ofenen tant per un urinari o una estàtua i ens venen a donar lliçons a nosaltres? Si d’aquestes pedres emana l’esperit de la nació, cada cop que destrueixen un mur no cometen un crim contra la pàtria?

I que consti que jo, com a professional de l’arqueologia preventiva, en cap cas defenso conservar el 100% de restes (es impossible!), ni de gastar més diners museïtzant jaciments d’aquest període després d’haver invertit ja més de 73 milions d’euros en el museu arqueològic més gran del món d’una cronologia tan recent. El que es veritablement important no es la conservació fetitxista de cada pedra, sinó documentar-ho tot bé i que la informació sigui consultable i accessible, doncs l’objectiu de l’arqueologia ha de ser conèixer empíricament el passat i no per generar rituals de veneració a un fals passat per legitimar el poder de les classes dirigents del present. A mi m’agradaria una gestió racional i científica de la història, l’arqueologia i els nostres museus, fora de fanatismes religiosos i nacionalistes de cap mena. Respecto la devoció procesista, i de tots els cultes en general, però l’estat i l’administració pública han de ser laics i actuar amb objectivitat i no es base a creences místiques  i tabus irracionals.

Marxisme i Materialisme Històric en Arqueologia. Resposta a @solcades

El twittaire i arqueoleg @solcades m’ha proposat recentment fer un debat sobre marxisme i materialisme històric en arqueologia. Com Twitter es un mitjà molt limitat i ple de trolls l’he derivat a aquest post on intentaré fer un breu resum obert al debat.

El materialisme històric es una disciplina, inventada pels filòsofs Karl Marx i Fredereich Engels al segle XIX que, bàsicament proposa analitzar la història de forma científica i empírica a partir de l’anàlisi de les condicions objectives materials en que es basa la vida social, i no a partir d’elements idealistes com les idees metafísiques, la voluntat dels homes o de les nacions. Com l’arqueologia es una ciència que es dedica a reconstruir la història a partir de les restes materials de les societats del passat, aquest punt de vista li ve com anell al dit. Podríem dir, en definitiva, que l’arqueologia hauria de ser la praxis del materialisme històric (tot i que no sempre es així).

Marx i Engels van estar molt interessats en els descobriments arqueològics i antropològics de les societats preindustrials, com ho demostren els interessants textos “Formacions Econòmiques Precapitalsites” (1858) i “L’Origen de la Família, la propietat privada i l’Estat (1884)“. Els pares del socialisme científic parteixen de les observacions de l’antropòleg evolucionsista Lewis Morgan entre altres, per analitzar com sorgeixen les desigualtats socials, la plusvalia, els estats, el patriarcat o l’explotació social a la prehistòria i com es desenvolupen al llarg de les diferents civilitzacions.

Al contrari que Hegel, Marx i Engels creuen que son les relacions socials de producció (estructura) les que determinen com pensen les persones (superestructura ideològica: filosofia, religió, política o cultura) i no al revés; per tant cal estudiar la història com un conflicte entre classes socials (no de nacions) i no com una simple successió de biografies de grans personatges, institucions o formes de pensament. Per tant l’essència del materialisme històric es basa en estudiar el cicle econòmic (producció-reproducció-consum), així com la reproducció biològica (demografia, relacions de gènere) o l’estructura social (classes socials, relacions de propietat dels mitjans de producció). A partir d’aquests elements Marx i Engels proposen una reinterpretació de la periodització  tota la història en base a una successió lineal de “modes de producció”, que quedaria així:

Actualment, però, la majoria d’arqueòlegs marxistes ja donen per superat aquest esquema pel seu simplisme i eurocentrisme, així com per estar massa condicionat per l’evolucionisme unilineal (molt de moda al s.XIX) i per un sentit teleològic i predeterminista de la història, que Marx va heretar de l’idealisme pur de Hegel.

El materialisme històric va ser introduït a l’arqueologia científica per l’arqueòleg australià Vere Gordon Childe (1892-1957), el qual s’adona que a partir de l’anàlisi dels artefactes d’un poblat o dels aixovars a les tombes d’una necròpolis era possible fer un anàlisi quantitatiu i qualitatiu de les desigualtats entre classes socials i veure com aquestes evolucionen al llarg del temps. Es el primer que planteja l’arqueologia com una ciència social, fins aleshores tan sols servia per col·leccionar antiguitats maques, o per fer subdivisions de períodes i cultures.

Al segle XX el marxisme ha tingut una importància molt destacada en l’arqueologia. Als estats de la òrbita de la URSS, el materialisme històric acaba degenerant en un dogma ortodox, encarcarat i inqüestionable, un “marxisme vulgar” basat en un determinisme econòmic, simplista i esquemàtic. Afortunadament a Europa, Llatinoamèrica i fins i tot als EUA hi han hagut aportacions molt interessants i innovadores, que han permès desenvolupar metodologies per estudiar les cadenes operatives en la indústria lítica al paleolític, en l’anàlisi de les desigualtats socials a les tombes, la divisió social del treball, l’acumulació d’excedents o les desigualtats de gènere.

Aquí et pots descarregar algunes de les publicacions sobre arqueologia marxista més destacades:

– Teoria sobre la producción de la vida social: Un anàlisis de los mecanismos de explotación en el sudeste peninsular (3.000-1550 aC): Un dels articles més acurats i encertats, tant a nivell pràctic com teòric. Primer planteja una metodologia per analitzar les pràctiques socials i econòmiques a partir de l’arqueologia i després ho aplica a l’Argar, una cultura prehistòrica de l’Edat del Bronze Inicial (2.000 aC) situada geogràficament entre Múrcia, Granada i Almeria.  A partir de l’anàlisi de la producció, la distribució i el consum dels instruments metal·lúrgics, les desigualtats als aixovars o el desenvolupament de la divisió social del treball, s’observa el sorgiment de l’explotació social entre el 3r i el 2n mil·lennis abans de la nostre era al sud est peninsular.

– Arqueologia Social Llatinoamericana: Un dels indrets on el materialisme històric ha tingut més impacte en l’arqueologia ha estat a Llatinoamèrica, en l’estudi de les diferents societats precolombines, amb destacats autors com  Luís Felipe Bate, Luís Lumbreras, Mario Sanoja o Iraida Vargas. En el llibre que et pots descarregar es fa un exhaustiu repàs  pels principals investigadors, línies teòriques, exemples concrets de Perú i Veracruz o importants debats sobre com el neoliberalisme està privatitzant el patrimoni històric

– Karl Marx Antropòlogo: Interessant llibre de l’arqueòleg de Califòrnia, Thomas C. Patterson, que fa un exhaustiu repàs per les aportacions de Marx a l’antropologia i l’arqueologia. Especialment reveladora resulta la seva reflexió en torn al paper del treball en el procés d’hominització al Paleolític Inferior, així com la subjectivació de l’individu  a partir de l’aparició del llenguatge.

– Estrat Crític (link a tots els números consultables) : Es tracta d’una interessant revista d’arqueologia marxista i feminista en català, publicada per estudiants de la UAB entre 2007 i 2012. Els seus articles serveixen també per documentar l’explotació laboral en l’arqueologia privada a Catalunya, les retallades en universitat o la precarietat en la investigació. També serveix per donar divulgació a estudis materialistes històrics d’estudiants d’arqueologia de diferents cronologies. Una pena que es deixes de publicar, en desconec el motiu.

 – Arqueologia como ciencia social, de Luís Lumbreras: Es tracta del més semblant a un manual d’arqueologia marxista publicat fins avui, tot i que ja té uns anys (1981) i es troba un xic desfasat. També cal dir que es una reflexió molt teòrica i que li falta aprofundir en aplicacions pràctiques i metodològiques a l’arqueologia de camp, de laboratori o en d’interpretació de dades.

Doncs res, espero que hagi estat d’utilitat!

Perquè els nacionalistes no commemoren la Guerra dels Segadors

Sempre m’he preguntat per quin motiu el nacionalisme romàntic de la Renaixença i el Noucentisme, quan va inventar els símbols identitaris catalans a finals del s.XIX i començaments del XX, va decidir escollir com a Diada Nacional l’ 11 de Setembre de 1714, mentre que la Guerra dels Segadors va acabar relegada a un segon pla.

El nacionalisme del s.XIX, seguint la visió metafísica de l’idealisme hegelià sobre la història i l’ànima dels pobles, fa una relectura esbiaixada de la Guerra de Successió com si fos un conflicte de Catalunya contra Espanya (quan en realitat era una lluita dinàstica i un conflicte d’interessos econòmics entre l’aristocràcia i la burgesia mercantil).  Van triar com a heroi nacional Rafael Casanova, a qui van fer una estàtua molt maca (tot i que la seva biografia es bastant mediocre i dubtosa), en comptes de Pau Claris, a qui ningú recorda, tot i que va proclamar per primer cop a la Història la República Catalana.

Ja al segle XX es va convertir en lloc sagrat el Fossar de les Moreres, a partir d’una llegenda poètica (en realitat es una ossera medieval i tardoantiga, sense cap rastre arqueològic de 1714), mentre que la troballa real i autèntica de diverses fosses comunes de més de 100 soldats de la Guerra dels Segadors a les obres del AVE a l’any 2012, va passar absolutament desapercebuda. Els esquelets es van portar al museu i les fosses es van destruir. Es possible que existeixin més fosses en terrenys propers, però al no estar afectades per les obres del AVE no s’han excavat. Ningú els hi ha fet cap ofrena floral o marxa de torxes.

Fosses comunes de soldats de la Guerra dels Segadors trobades el 2012 a les obres del AVE, caigudes en l’oblit (font)

Un segle més tard, la troballa atzarosa del jaciment del Mercat del Born (científicament gens destacable, tot i que ha costat 72 milions d’euros) esdevindrà un nou temple sagrat pel nacionalisme, la “zona zero dels catalans” segons el seu director Quim Torra; on posar-hi urinaris a prop o fer-hi exposicions antifranquistes es una greu ofensa sacrílega. Coincidint amb el fervor nacionalista del Procés, arriba la milionària commemoració del Tricentenari el 2014 i les desfilades militars amb recreacions històriques dels Miquelets i la Coronela de Barcelona. Això ha produït que alguns processistes (entre ells el President Puigdemont) acabin obsessionats entorn la xifra de 1714, a la que invoquen constantment sense solta ni volta. Mai els he vist fer la menor menció a 1640.

Curiosament, ningú recorda la Guerra dels Segadors on indubtablement existeix un conflicte Catalunya contra Espanya, on es va arribar a proclamar la República Catalana i el Principat va deixar formar part d’Espanya durant 12 anys. Quina necessitat hi havia d’inventar tanta fantasia èpica (sense massa base històrica) entorn a 1714 si hi havia un episodi autèntic i real, fora de tot dubte, infinitament més interessant?  Tan sols n’ha perdurat la seva memòria en l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors” que es va compondre el 1887 (basada en una cançó popular), arran d’un concurs convocat pel partit de la dreta nacionalista Unió Catalanista en plena fase nation-building. Ràpidament, però, es va optar per no remoure mai més aquell episodi. De fet, la lletra actual de la cançó es una versió molt més curta que l’original, on s’han suprimit tots els detalls històrics concrets referents al Corpus de Sang.

Per quins motius al nacionalisme no li ha interessat mai commemorar aquells fets? Aquí algunes idees controvertides entorn a la memòria de la Guerra dels Segadors i el Corpus de Sang de 1640, a partir d’una lectura marxista i materialista històrica dels fets:

1.- Els Àustries eren tan centralistes com els Borbons o pitjor:

El 1625, 89 anys abans del 1714, el Comte Duc d’Olivares, valido de Felip IV de Castella i III d’Aragó (de la família dels Àustries) presenta la Unió d’Armes, un projecte per crear un únic exèrcit de la Monarquia Espanyola amb 140.000 soldats (concretament Catalunya n’havia d’aportar 16.000). El projecte suposava una unificació centralista espanyola, no només militar sinó també fiscal i política; la no acceptació de la qual provoca les rebel·lions a Catalunya i Portugal. Vaja! Però els Àustries no eren tan bons i respectuosos amb les institucions catalanes? Que ha passat aquí?

2.- Espanya existia molt abans de 1714 i el Rei d’Espanya governava directament Catalunya a través del seu Virrei des del s.XV.

La revolta popular del Corpus de Sang de 1640 culmina amb l’assassinat d’un aristòcrata català,  Dalmau III de Queralt i Codina, comte de Santa Coloma de Queralt i Virrei (o Lloctinent) de Catalunya. El Virrei es un càrrec de màxim poder polític designat a dit per la Monarquia d’Espanya des de la unió voluntària de les monarquies de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics. Ja al 1521 Pere de Cardona es nomenat Lloctinent pel Rei Carles I d’Espanya. El càrrec normalment estarà en mans de nobles o eclesiàstics catalans de confiança del Rei espanyol.

Com? Com? Però no havíem quedat que Catalunya era independent fins que va ser envaïda per Castella el 1714? Que pinta aquest Virrei aquí? Doncs era qui governava Catalunya en nom del Rei, complint -això si- les lleis feudals catalanes. Les seves competències eren: nomenar advocats, fiscals, tresorers i consellers. No podia fer lleis, però si normatives de finances municipals i codis penals. Normalment presidia la Reial Audiència.

De nou, veiem com els Àustries ja tenien una idea centralista d’Espanya. Els Borbons simplement canvien el càrrec de Virrei per les Capitanies Generals, ocupades per militars en comptes d’aristòcrates catalans. La revolta té èxit a Portugal, que acabarà sent un estat independent. Però Catalunya, en canvi, seguirà formant part d’Espanya i, amb la Pau dels Pirineus de 1659, perd tota la Catalunya Nord a mans de França, en unes negociacions on no hi van participar les institucions catalanes en cap moment. Vaja, doncs igual resulta que Catalunya no era tan independent abans dels Borbons! De fet, tenia força menys autonomia, democràcia i sobirania de la que gaudim avui dia.

3.- El Corpus de Sang es una rebel·lió popular de la classe treballadora agrícola amb una ideologia revolucionaria i igualitarista, també contra la oligarquia catalana.

I aquí arribem al moll de l’os de la qüestió. El 1714 la sublevació estava liderada per l’aristocràcia catalana (com el Marqués del Poal) per defensar els seus privilegis fiscals de classe davant l’absolutisme. La idea romàntica del poble unit darrere el lideratge èpic de les seves elits, per tal de protegir els interessos de la casta dirigent, es quelcom que li sona molt bé a la dreta nacionalista, tant a la burgesia de la Renaixença al s.XIX, com al processisme convergent actual. Res a veure amb la revolució popular i pagesa de la Guerra dels Segadors, que va ser una veritable lluita de classes contra la oligarquia i la noblesa feudal, tant catalana com castellana. Quelcom similar al que ja havia passat amb la Guerra dels Remences al s.XV, contra els “mals usos” de la noblesa feudal.

El motiu original de la revolta va ser el rebuig a haver de donar allotjament als “tercios”,  tropes castellanes que anaven a lluitar contra els francesos i cometien tota mena de abusos contra els seus hostes. Poc desprès la revolta es dirigeix contra la noblesa catalana que estava exempta d’haver d’acollir tropes. Recordem que la primera víctima mortal de la revolta es el comte de Santa Coloma de Queralt. Ràpidament la revolta agafa un to revolucionari i antioligàrquic, on la pagesia rep el suport dels suburbis urbans de Barcelona, mentre les institucions feudals catalanes, com la Generalitat i el Consell de Cent, tracten d’aplacar els motins.

Bartomeu Llorenç, oficial de l’administració del Virrei, afirma en el seu diari que “els pagesos semblen endimoniats, estan assaltant terres i castells de ciutadans i cavallers“. El Conseller Francesc Ferrer afirma que “aquests desvergonyits volen que les hisendes siguin comunes i que ningú tingui més que l’altre”. A la ciutat de Vic, es crea una milícia gremial per protegir als nobles locals la revolta pagesa. El 24 de desembre una revolta popular assassina als jutges de l’Audiència Lluís Ramon, Joan Gori i Rafael Puig.

Finalment l’entrada a sang  foc de les tropes castellanes (uns 30.000 soldats) per sufocar els motins, provoca un enfrontament definitiu amb les institucions feudals catalanes, es proclama la República Catalana i es crea una aliança suïcida franco-catalana amb la cort de Lluís XIII i el cardenal Richelieu, que acabarà com el Rosari de l’Aurora, amb la pèrdua de la Catalunya Nord al Tractat dels Pirineus.

El malestar dels pagesos catalans davant els privilegis de la classe explotadora, però, no va acabar amb aquest conflicte. El 1687 esclata la “Revolta de les Barretines“, on els abusos de les tropes de Carles II provoca nous motins i es crea un Exercit Revolucionari Pagès, que considera als nobles catalans “traïdors de la terra”, es neguen a lluitar contra França i assalten cases d’aristòcrates feudals i eclesiàstics a Mataró i Manresa. Seran derrotats per les milícies organitzades pels burgesos i nobles catalans, amb el suport del Virrei i la Corona Espanyola.

Si algun dia sorgeix un Catalanisme Popular d’esquerres amb una voluntat real d’acabar amb l’hegemonia cultural del processisme (i no, simplement, de quedar-hi bé), el primer que hauria de fer es reivindicar aquesta revolta pagesa revolucionaria, en comptes del relat romàntic idealitzat entorn 1714. Passarà mai?

Heteronormativitat en Arqueologia

La irrupció de la homofòbia es quelcom històricament força recent. Amb l‘Edicte de Milà del 313 DNE el cristianisme esdevé religió oficial en tots els territoris de l’imperi romà. A partir d’aquell moment la homosexualitat masculina s’associa a un vici de la religió politeista anterior, iniciant el mateix Constantí persecucions contra sacerdots pagans acusant-los d’efeminats. El 346 el senador romà Firmicus Maternus publica “Els errors de la religió pagana” un veritable manual d’odi i intolerància homòfoba; Sant Agustí el s. V recupera el mite de Sodoma per tal d’infondre pànic al càstig diví davant el sexe entre homes; s’editen diversos edictes i normatives contra la homosexualitat el 342, 390 o 438; Teodoci ordena matances i persecucions envers sospitosos de sodomia el s. IV i al s. VI, l’emperador bizantí Justinià estableix com a càstig la castració pel sexe entre homes, tant per actius com per passius.

La moral judeocristiana imposa una ideologia natalista que castiga qualsevol comportament sexual que vagi en contra de la reproducció demogràfica. Per tal d’imposar una hegemonia cultural i un consens social on la família heteropatriarcal fos l’únic model possible, amb un origen presumptament natural, s’esborra de la història col·lectiva qualsevol rastre dels rols de gènere i dels models de família anteriors, completament diferents als del cristianisme medieval.

Però quan l’arqueologia comença a furgar entre les runes d’aquelles societats, aquest relat hegemònic es comença a esquerdar. Es llavors quan el poder heteropatriacal tracta d’ocultar o dissimular aquestes restes, disfressant-les sempre d’amistat o de llaços familiars, amb una visió heteronormativa del relat històric sense cap espai per la dissidència sexual, com veurem a continuació amb alguns casos prou significatius.

Les ballarines.

Gravat rupestre trovat al jaciment de Gönnersdorf (Neuwied, Alemanya), pertanyent a finals del Paleolític Superior amb una datació que oscil·la entre el 15.000 i el 11.500 ANE. En el gravat es poden apreciar a dues dones nues abraçades. I que ens suggereix això? Doncs està clar, unes innocents ballarines dansant! Sou vosaltres que teniu el vici i la perversió a la mirada. Se li hauria posat, però, el mateix títol a la obra si haguessin estat un home i una dona?

Tomba dels “germans” Nianjjum i Jnumhotep

L’any 1964 l’egiptòleg Ahmed Moussa va descobrir una mastaba, prop de Sakkara (Egipte), amb la tomba de dos homes, Nianjjum i Jnumhotep, funcionaris de la V dinastia que supervisaven la manicura real i eren confidents del faraó. A les representacions iconogràfiques, els dos homes apareixen amb les mans agafades, abraçats i amb els nassos units (l’actitud més íntima permesa). La interpretació oficial, però, va creure que es tractaven de dos germans, doncs a l’art parietal es fa referència a les seves dones i fills Manicura!! Que hi pot haver més gayer? Quina altre pista volíeu que deixessin? Un jeroglífic de Mónica Naranjo?

Tomba etrusca de Pinnace

Un exemple molt similar a l’anterior. Es tracta d’una pintura mural trobada a la necròpolis etrusca de Pinnacce (535 aC). Segons la interpretació oficial es un pare amb el seu fill. Interpretació que ens podria portar a pensar en una al·legoria de l’incest, amb la qual cosa encara fan molt més pecaminós tot l’assumpte!

Tomba d’Hefestió, “amic” d’Alexandre Magne

L’any 2013 es va localitzar una tomba tumular a Amfípolis,  d’unes dimensions gegantines i ben farcida d’escultures, que van despertar la morbositat sensacionalista de certa premsa. Qui seria el personatge enterrat? Les hipòtesis apuntaven al mateix Alexandre, o potser al seu pare, el Rei Filip de Macedònia. Quan finalment l’any 2015 es va descobrir la veritat, la noticia va desaparèixer sobtadament dels titulars. El personatge enterrat no era altre que l’amant masculí d’Alexandre, el general i noble Hefestió. Els pocs diaris que van cobrir la noticia el van presentar simplement com un amic, sense fer ni la més remota referència a la possible relació sentimental entre ells. Si bé es cert que cap font de l’antiguitat parla obertament d’una relació homosexual, aquesta es sobreentén, ja que era  molt habitual tindre una parella sexual dins l’exèrcit en època grega (per exemple, al Batalló Sagrat de Tebes era obligatori). Alexandre va fer un funeral espectacular per ell, en va demanar la seva divinització i, segons defensa l’historiador Robin Lane Fox, Alexandre va morir de dolor, al descuidar la seva salut després de la mort d’aquest. El fet de localitzar aquesta tomba tan espectacular  dedicada a ell, sens dubte es una prova més de l’evident relació de caràcter homosexual.

La Copa Warren

Hi ha casos en el que la homosexualitat es tan evident que es impossible camuflar-la com amistat o llaços familiars i directament es prefereix ocultar-la. En aquest cas veiem un recipient de plata romà del s. I DNE on hi han dos relleus explícits de sexe amb penetració anal entre dos homes. La Copa Warren va tenir l’entrada vetada als EUA als anys cinquanta, no es va poder mostrar en públic fins als anys vuitanta i cap museu va gosar adquirir-la fins 1999. Actualment es troba exposada al British Museum.

Conclusió

En aquest breu article tan sols he fet una aproximació superficial a aquesta qüestió, des d’una perspectiva euro-cèntrica, ja que es la que millor conec i la que tinc més a ma. Quan tingui un xic de temps m’agradaria endinsar-me a com la colonització espanyola d’Amèrica va tractar d’eradicar, camuflar o ocultar les nombroses evidències d’homosexualitat explícita a les diferents cultures precolombines. Queda pendent!

En tot cas, es evident que cal una historiografia LGBT que s’empoderi del passat i construeixi una contrahegemonia al relat heteronormatiu que ens han venut fins ara. Cal explicar i entendre de forma objectiva els diferents rols de gènere i de relacions familiars que hi han hagut al llarg del temps i l’espai, comprenent com es construeix (i amb quina finalitat social o econòmica) l’heteropatriarcat, així com denunciar l’ocultació absoluta de les persecucions i matances d’homosexuals al llarg del temps. Tal com planteja la Teoria Queer, la història no només l’expliquen les normes i els models majoritaris, cal donar veu a les dissidències i les minories.

Ressenya de “Les aventures dels DTB”: Novel·les juvenils plenes d’Història

Una de les coses bones de ser una blogstar-twitstar es que, molt de tant en tant, em fan propostes d’allò més interessants, com regalar-me llibres per fer-ne una ressenya. Una petita i merescuda compensació per les constants campanyes de ciberassetjament que he de suportar, suposo.

En aquest cas es tracta del llibre “Les aventures dels DTB“, publicat recentment per la editorial catalana El Tàvec, després d’aconseguir 3.497 euros de micro-donatius a través d’un Verkami (i 1.200 més per al segon volum). El seu autor es Eloi Gispert, aficionat a la història i la literatura, i la Iris Garcia es qui n’ha realitzat les lustracions.

Ens trobem davant una novel·la juvenil d’aventures, amb un estil força similar al dels Hollister, els Cinc o els Tres Investigadors. Els seus protagonistes son un grup de marrecs d’entre 5 i 11 anys que son germans o cosins entre ells. La singularitat de la obra es que les seves peripècies sempre giren entorn la història i el patrimoni cultural de Catalunya.

Cada cop que les famílies dels protagonistes surten d’excursió topen amb un castell, un monestir o un poblat iber, envoltat d’un misteri que sempre connectarà dialècticament el passat i la història amb el present i la seva imaginació. Sempre comptaran amb l’ajuda de la misteriosa biblioteca de l’avi Fermí que han descobert a les golfes.

Celebro l’encert de fer divulgació i pedagogia del nostre patrimoni històric, d’una forma divertida i entretinguda pels més menuts, doncs resulta urgent que la societat prengui consciència de la importància de preservar l’arqueologia de l’especulació urbanística. Si ha estat possible que, durant la bombolla de la construcció, s’hagin arrasat milers de jaciments amb el silenci de la població (quan no el seu aplaudiment entusiasta), es simplement perqué encara tenim molt arrelat el concepte decimonònic de que l’arqueologia es basa en buscar tresors i que no amb la investigació del nostre passat col·lectiu, ni amb la correcte comprensió del nostre present.

Per si fos poc un dels capítols gira entorn el robatori d’unes àmfores greges a Empúries. Trobo molt adient sensibilitzar sobre l’espoli arqueològic i el tràfic d’antiguitats, la tercera màfia que mou més volum de capital al món després de la droga i les armes. les restes arqueològiques no son tresors per treure’n un lucre personal, sinó que tan sols tenen vàlua com a contenidors d’informació sobre el nostre passat i l’únic lloc legal on poden estar es a les vitrines o al magatzem d’un museu públic. El passat col·lectiu es de tots i no es pot privatitzar sota cap concepte.

Una novetat enginyosa que té el llibre es que dins el text trobem codis bidi que ens enllacen als paisatges i fotografies dels indrets on tenen lloc les aventures que ens son narrades. no tinc clar quina serà la rebuda d’aquesta iniciativa entre els joves lectors, però la innovació i la dialèctica entre tecnologia i lectura sempre ha de ser benvinguda.

Tot i que ja fa llargues dècades que no tinc el més remot interès per la literatura juvenil, he passat una bona estona acompanyat per aquest llibre d’aventures i història. Sens dubte que si fos mestre de primària o tingués fills en aquesta edat, en recomanaria la lectura.

Si voleu més informació, podeu consultar la seva web. Espero que tinguin molt èxit i puguin editar en breu el tercer volum!

Sobre la nova destrucció de restes arqueològiques a Irak

Avui hem vist com les forces del ISIS, una guerrilla fonamentalista que res te a veure amb el 99% del islam, ha destruït les restes arqueològiques del Museu de Nínive a Mossul. Aquests fanàtics varen ser armats per EUA i Aràbia Saudita per combatre el règim de Bachar el Assad; una operació que recorda a quan EUA va armar als talibans de Al Qaeda per combatre la URSS a la guerra de l’Afganistan i varen acabar dinamitant estàtues gegantines de budes a Baminyan el febrer de 2001, pocs mesos abans d’atacar les torres bessones de Nova York.

A totes les religions els molesta l’arqueologia. En la seva forma de pensar idealista i dogmàtica no hi encaixa una evolució de l’especie humana i les civilitzacions, fruit de l’atzar i les condicions objectives econòmiques i socials. Res a veure amb la seva història sagrada, plena de profetes, llegendes, miracles i creacionismes que sempre depenen de forces sobrenaturals. Ara s’escuden en que l’Islam es una religió anicònica; els fanàtics cristians que van assaltar al Biblioteca d’Alexandria al s.IV asseguraven lluitar contra el paganisme, tan es. En realitat totes tenen terror a que la materialitat del passat demostri la falsedat dels seus mites.

Forats fets per saquejadors en un jaciment d’Irak

Per desgràcia aquest incident es tan sols una gota més en el patrimonicidi absolut que viu Irak. Des de que Bush va declarar la Segona Guerra del Golf, l’importantíssim patrimoni arqueològic d’Irak ha patit una destrucció sistemàtica.

Advertència cutre als soldats americans

Els exercits americans van muntar campaments en llocs arqueològics, sense cap respecte per les restes i moltes ciutats històriques van ser bombardejades durant el conflicte. Durant els primers dies d’ocupació es va saquejar el Museu de Bagdad i la Biblioteca Nacional, segons moltes fonts en col·laboració amb els marines americans. Fet que va ser minimitzat per part de Donald Rumsfield, Secretari de Defensa dels EUA, provocant tres dimissions al Comitè Assessor del Patrimoni Cultural de la Casa Blanca. Al 2003, un oficial de l’exèrcit americà John Malcolm Russell, va declarar que , “la protecció dels jaciments arqueològics no és una prioritat“.

El nou govern iraquià tampoc va tindre gaire interès en el tema, i les bandes d’espoliadors van arribar a contractar centenars de persones per tal de rebentar jaciments en massa. Donny George, president del Consell Estatal d’Antiguitats i del Patrimoni de l’Iraq, va fugir a Síria a l’agost de 2006 i des d’allà va enviar la seva dimissió, tot demanant segellar amb ciment les portes del Museu de Bagdad per evitar més robatoris.

Soldats americans saquejant un Museu a Irak

El Museu de Mossul, que han atacat recentment els membres del ISIS, ja havia estat saquejat durant la guerra, on varen desaparèixer centenars de tauletes cuneïformes, 16 estàtues de bronze de Balawat (s. IX aC), així com llibres, mapes i manuscrits. Tan sols recordar que segons la Convenció de Ginebra es el país ocupant qui es responsable de la vetlla pels bens culturals del país ocupat.

Una associació criminal de traficants i espoliadors anomenada The American Council for Cultural Property es va crear el 2002 per fer negoci del trafic d’antiguitats aprofitant la guerra a Irak. El seu president Ashton Hawkins argumentava que el saqueig i la venta de restes per part de col·leccionistes milionaris era la millor forma de protegir el patrimoni.  Quina barra! El que estan fent es privatitzar el passat de la humanitat, impossibilitant el seu estudi científic, així com la correcte conservació i divulgació. Clar que davant això es torna a obrir el debat sobre si es oportú retornar o no les restes que els museus occidentals tenen exposats d’anteriors saquejos…

El passat 2014 les forces de seguretat iraquianes van trobar en un pis franc del ISIS més de 160 pen drives en els que estava detallat un extens informe econòmic sobre el finançament d’aquesta organització terrorista. Hi destacava l’entrada de 36 milions de dòlars pel tràfic d’antiguitats arqueològiques. Vaja! Uns fonamentalsites que no tenen problema en combinar la destrucció iconoclasta amb el tràfic mafiós amb les oligarquies capitalistes d’occident! Col·leccionistes burgesos d’Europa i Amèrica sense escrúpols en finançar el fanatisme yihaidista per tal de decorar casa seva.

Estem parlant del territori que pertany a la mitja lluna fèrtil on comença la Revolució Neolítica, que conté els jaciments que documenten la creació del primer estat de la humanitat, Mesopotàmia i que posteriorment formarà  part dels imperis de Babilònia, Pèrsia, de la primera dominació musulmana, així com dels otomans. No hi han paraules ni xifres per valorar aquest genocidi cultural, possiblement un dels més bèsties que han succeït mai en època contemporània. Una part fonamental de la història humana que ja mai podrem estudiar, conèixer ni comprendre.

La importància de les Pintures Prehistòriques del Cogul

L’altre dia vaig veure al Tele Notícies de TV3 la deixadesa amb que la Conselleria de Cultura de la Generalitat tracta les Pintures Prehistòriques de la Roca dels Moros de Cogul. Tot i que l’any 1998 aquesta obra va ser declarada Patrimoni Mundial  per la UNESCO i l’any 2010 es va crear un Centre d’Interpretació, la falta absoluta de pressupost ha deixat aquesta obra d’art, una de les més antigues de Catalunya, pràcticament amagada del públic.

El Cogul es un petit municipi de la comarca de les Garrigues (Lleida) on a l’any 2013 hi figuraven empadronades 193 persones. A part de els pintures, el municipi té un castell medieval, un cementiri islàmic, una església romànica-barroca i una abadia. Òbviament el pressupost municipal no es pot fer càrrec del correcte manteniment i socialització de tot plegat. Ja l’any 1985 la Generalitat en realitza una intervenció de neteja, restauració i consolidació, per tal d’aturar el procés de deteriorament, ja que durant anys els visitants les havien mullat i netejat amb aigua per tal de veure-les millor. La construcció del edifici del Centre d’Interpretació el 2010 va suposar una inversió de 1,3 milions d’euros, 700.000 de la Generalitat, 300.000 de la Diputació i 300.000 d’una subvenció de l’Estat a l’Ajuntament. Però un cop inaugurat, els diners es van acabar.

L’any 2012 un grup de 14 veïns del poble van constituir un grup de guies voluntaris (i amateurs) anomenats “Associació d’Amics de les Pintures Rupestres del Cogul“. Mitjançant el boca-orella han aconseguit una mitjana de 400 visites mensuals, arribant a un total de 5.000 el 2013. Però resulta que molts voluntaris han hagut de deixar-ho, per motius personals, i actualment amb prou feines compten amb 6 guies. L’Ajuntament no s’ha cansat de demanar a la Generalitat que faciliti posar guies professionals, de moment sense èxit. Em consta que la diputada d’ICV per Lleida, Sara Vilà, treballa en el tema. Cal que unes restes estiguin situades en una zona turística barcelonina o que es relacionin amb el Tricentenari, per tal que Mascarell hi posi diners?

Importància històrica de les pintures

Aquestes pintures, situades en una balma a l’aire lliure (la Roca dels Moros), varen ser descobertes l’any 1908 pel mossèn del poble, Ramon Huguet, en una de les seves caminades. Un any després les va estudiar l’abat francès Henri Breuil, qui tractava de casar el creacionisme bíblic amb les evidències prehistòriques, posant l’art  com una evidència de l’aparició sobtada de l’ànima i la religiositat. D’aquesta forma pretenia neutralitzar l’evolució darwinista i convertir l’estudi de la prehistòria en un col·leccionisme artístic, allunyat de tota objectivitat científica i social.

La datació d’aquestes pintures murals prehistòriques resulta molt complexe. Al no estar relacionades directament amb un jaciment arqueològic, no s’hi pot fer una datació absoluta sobre carboni 14 o termoluminescència. En un primer moment el rector Huguet les atribueix al darrer període del Paleolític Superior  (Magdalenià, 15.000- 10.000 ANE), a partir de fulles de sílex trobades pel voltant, tot i ser força diferent d’altres obres d’aquest periode, com les del Parpalló a Gandía. Martín Almagro prospecta els voltants i troba restes mesolítiques (10.000-7.000 ANE), la qual cosa estaria en la línia de l’art llevantí català i valencià, amb unes característiques força similars. F.J.Fortea i F.Jordà, en canvi, creuen que els vestits de les dones i els possibles braçalets que porten, els situaria clarament en la prehistòria recent amb societats clarament agrícoles, ja dins un Neolític-Calcolític (6.000-3.000 ANE). Ja existeixen nous mètodes per realitzar datacions absolutes de pigments però, de moment, no s’han aplicat al Cogul.

Segons la meva opinió personal, el fet que tots els animals pintats siguin clarament salvatges i que hi trobem figures humanes esquemàtiques, pintades en un espai exterior, descarta tant que es tractin d’art paleolític ple com d’un neolític avançat; la presència d’un bòvid salvatge (segurament un ur), animal que s’extingeix completament al voltant del neolític inicial/antic, ens indicaria una datació ante quem. Ens trobaríem doncs en un interessantíssim punt mig situat entre el final del Paleolític i la consolidació de l’agricultura, entre el IX i el V mil·lennis ANE. Un moment on les darreres societats caçadores recol·lectores es troben amb un profunda crisi econòmica i demogràfica, davant l’extinció de la megafauna paleolítica. Al passar a caçar cabres i conills, en comptes de rinoceronts o mamuts, han d’invertir molta més força de treball en la caça per obtenir la mateixa quantitat de carn, posant en perill l’extinció de moltes espècies de les que depèn la seva supervivència, i això els obliga a controlar severament la seva reproducció social, es a dir, a les dones.

La dansa fàl·lica i els rols de gènere a la prehistòria

Sens dubte, l’escena més famosa de la Roca dels Moros es l’anomenada “Dansa Fàl·lica” on veien un conjunt de figures femenines al voltant d’un penis erecte gegant. S’ha descobert que aquesta pintura es va repintar en diverses ocasions, fet que apunta a una reiteració. Es tracta d’un ritual animista-xamànic? Una dansa de la fertilitat? Possiblement ambdues coses alhora.

En tot cas el que està clar es que trobem al sexe masculí en una posició central i relacionada amb la fertilitat de moltes dones. Això suposa un trencament dràstic envers tot l’art rupestre paleolític, on abunden les nombroses representacions pictòriques de vagines (Cova de Tito Bustillo, Asturies, 22.000-10.000 ANE), o les Venus Paleolítiques (30.000-10.000 ANE), esteses des dels Pirineus fins a Rússia, son petites representacions tallades de dones embarassades o amb els atributs sexuals molt exagerats.

Per mi, aquest trencament iconogràfic de les representacions sexuals dins l’art, estaria clarament en relació als canvis socio-econòmics d’aquestes societats, obligades a controlar la sexualitat femenina per tal de reduir la demografia i no extingir el medi. Un cop arriba el Neolític, la més gran revolució de la història, veurem com d’aquest control es passa a ideologies més natalistes, que impliquen una explotació cada cop més evident del cos de la dona, per tal de controlar la transmissió intergeneracional de  l’herència i obtindre ma d’obra per treballar el camp, el que acabarem coneixent com Patriarcat, ja en els primers estats.

Espero doncs, que hagi quedat prou clara la importància de conservar, divulgar i socialitzar d’aquesta obra d’art per tal d’entendre les arrels d’algunes desigualtats que encara avui ens afecten.

PD: Per més informació sobre la gestió del patrimoni arqueològic a Catalunya, les interpretacions creacionistes de la Prehistòria o bé els origens del patriarcat llegiu el meu llibre Patrimonicidi.

Es Sima de los Huesos (Atapuerca) realment una tomba?

Aquest estiu vaig llegir en un suplement del diari el País, un extens reportatge sobre el jaciment “Sima de los Huesos”, un dels que forma el conjunt arqueològic d‘Atapuerca (Burgos) on es troba la major concentració mundial de restes humanes anteriors a l’Homo Sàpiens. En el reportatge s’afirmava, sense cap lloc al dubte, que la deposició de les restes humanes s’havia format per una acumulació ritual, en el que suposaria el primer funeral documentat en la història humana.

Però… va ser realment així?

Sima de los Huesos es una acumulació d’ossos humans que corresponen a un mínim de 33 Homo Heidelberguensis, un antecessor dels neanderthals de fa 450.000 anys, localitzada dins un pou de 13m al fons d’una caverna de 400m. Hi han diverses preguntes i dubtes respecte les dades arqueològiques d’aquest jaciment que a mi em porten a posar en dubte si realment hi havia una intencionalitat humana i ritual en aquesta deposició:

Perqué hi han ossos d’animals carnívors barrejats amb humans?

Les restes esquelètiques dels homínids es troben barrejades amb restes de 176 óssos de les cavernes, 21 guineus, 5 mosteles, 3 panteres, un jaguar, un llop, dos linx i una marta. Els humans son tan sols la 2a espècie més representada a molta distància dels úrsids. La gran pregunta es: que fa tota aquesta fauna dins d’una tomba? Eren part del aixovar funerari? Es evident que no son restes de menjar, ja que el consum de carn de carnívor es molt esporàdica al paleolític i no es troba descarnada ni cuinada. Això ens porta també a descartar que es tracti d’un espai domèstic humà i recorda més a un cau de carnívors.

Perquè els esquelets humans no estan sencers, es troben fragmentats i en desconnexió anatòmica?

Si realment es tractés d’una tomba i els homínids es van limitar a llançar els cossos dels difunts per un forat, els esquelets s’haurien de conservar sencers, no fracturats i en connexió anatòmica. Aquí passa just el contrari. Falten el 60% dels ossos humans, especialment vèrtebres, parts del crani i falanges. En canvi, trobem un clar predomini de les parts més carnoses (cames, costelles i braços), que curiosament son les favorites dels animals carnívors. A més els ossos estan trencats en petits trocets que han obligat a fer complexes puzles als antropòlegs físics. Com lliga això amb una tomba? Van dipositar els cossos per peces i se’n van oblidar d’algunes?

Perquè no hi han infants?

Segons l’edat determinada a partir de l’anàlisi de les peces dentals, només hi ha un sol ós pertanyent a un individu de menys de 10 anys. La resta son individus situats majoritàriament entre els 19 i els 27 anys. No hi havia mortalitat infantil fa mig milió d’anys? O potser els enterraven a un altre lloc? O es que la seva carn no era llaminera pels carnívors?

Perquè els ossos humans presenten marques de mossegades i arrossegament?

I arribem al gran quid de la qüestió: el 24% dels ossos humans presenta senyals d’abrasions o fractures causades per arrossegament. I la senyal mes demolidora: el 14% dels ossos presenta marques de mossegades de carnívors, especialment de grans felins. Van carronyejar les tombes? Difícil! Els grans felins, com les panteres, son animals exclusivament caçadors i mai carronyaires.

Que pinta Excàlibur en tot això?

La presència d’una destral bifacial tallada en sílex vermell (a la que van posar el pompós nom d’Excàlibur), va ser interpretada com un aixovar funerari pels directors de l’excavació. Fins i tot van interpretar el color vermell del sílex com un simbolisme de la sang, amagant que TOT el sílex de la zona es d’aquest color. Una peça de sílex no demostra que hagi estat dipositada de forma intencional ni ritual, podria haver arribat arrosegada amb els cossos dels hominids

CONCLUSIONS

Definitivament es molt innocent defensar que la única explicació possible de Sima de los Huesos sigui una tomba. Més aviat sembla, després de revisar les dades, que un grup d’humans hagi estat depredat per grans felins i arrossegats dins la cova on s’han barrejat amb esquelets d’òssos de les cavernes, morts metre hivernaven; posteriorment l’aigua hauria dispersat i fracturat  els ossos.

No podem doncs, assegurar una intencionalitat funerària o ritual en el Paleolític Inferior, ni l’existència d’un pensament simbòlic, ni metafísic. Com es que Arsuaga i la resta del seu equip segueixen aferrant-se a la hipòtesi més sensacionalista? En la darrera campanya fins i tot van buscar una entrada alternativa a la cova, més propera a la Sima, que fes més creïble la deposició intencionada, i no l’han trobat. Però res ha fet variar la seva línia interpretativa, al menys de cara als mitjans. Una pena, doncs el jaciment es espectacular, sense cap necessitat d’inventar res.

Cal retornar les peces arqueològiques espoliades als països d’origen?

Frisos del Partenó, al British Museum

Durant el s.XIX les diferents potències imperialistes europees es van dedicar a saquejar amb total impunitat el patrimoni històric i arqueològic dels països que envaïen i colonitzaven, per tal d’omplir les colossals sales dels seus faraònics museus, la única funció dels quals era enlluernar als visitants fent una teatralitzada demostració de poder nacionalista.

Així s’explica com la Pedra Rosseta, fonamental per desxifrar els jeroglífics egipcis, es trobi al British Museum i no al Caire; el Codi de Hammurabi, antiquíssim text legal que ens explica l’origen del estat sumeri, està en una de les vitrines del parisenc Museu del Louvre i no a Bagdad; o com l’Altar de Zeus a Pergam, amb els seus deliciosos relleus escultòrics explicant el mite de la gigantomàquia, es troba a Berlín i no en la ciutat turca d’on es original. Fins i tot els catalans vàrem voler contribuir en aquesta fal·lera saquejadora i a les vitrines del Museu Nacional d’Arqueologia, situat a Montjuïc, hi trobem exposades desenes de peces ceràmiques de la Cultura Talaiòtica que, com tothom sap -o hauria de saber-, pertanyen a Mallorca i Menorca, no a cap indret del Principat.

Actualment, en la era del capitalisme post-industrial, aquestes peces han esdevingut un mer reclam turístic i molts governs dels estats espoliats han reclamat a les antigues potències colonials la devolució dels seus tresors, per tal de poder lucrar-se també dels potencials visitants. Per exemple, al desembre de 2010 el Ministre de Cultura de de Grècia va oferir un pacte al British Museum pels frisos del Partenó: renunciava a reclamar-ne els drets de propietat, a canvi d’un préstec a llarg termini. Aquests marbres varen ser desmuntats per un oficial britànic durant la ocupació otomana d’Atenes i els va vendre al Parlament Britànic al 1816, evitant així que fossin destruïts per la Guerra de la Independència de Grècia (1821-1823) com la resta de l’edifici.

Però, ai las, resulta que poc després Grècia va entrar en l’espiral de la crisi del deute. El 2012, el diari hel·lè Kathimerini alertava de que, davant la manca de recursos de l’estat per protegir els seus jaciments o garantir la seguretat dels seus museus, havien augmentat exponencialment els saquejos arqueològics per part de màfies de tràfic d’antiguitats o mers buscadors de monedes. Quelcom similar va passar a Irak durant el seu recent conflicte bel·lic, on es rumoreja que el saqueig va ser directament organitzat de forma sistemàtica pel mateix exèrcit nord-americà en col·laboració amb societats de multimilionaris col·leccionistes. També a Egipte va succeir un fenòmen semblant durant la Primavera Àrab: en la primera setmana d’enfrontaments als carrers, varen ser furtades 1.040 de les 1.089 peces exposades al Museu de Malawi, quan els partidaris del president derrocat Mohammed Morsi varen entrar en estampida a l’edifici.

Entenc perfectament les justes reclamacions post-colonials dels estats explotats durant segles però… ¿es troben aquests països en condicions polítiques, socials i econòmiques per garantir la total seguretat i conservació de les peces que reclamen? S’haurien pogut mantenir en mans públiques, sota acurat control científic i accessibles a la ciutadania, en cas de no haver estat saquejades en el seu moment per les potències europees? Pot fer front a les poderosíssimes màfies i traficants d’antiguitats un govern fallit i sense capacitat per mantenir un mínim estat del benestar? I si un executiu corrupte decideix privatitzar i regalar a un mafiós el seu patrimoni cultural, per fer front als interessos del deute? Que és més important per l’arqueologia: la justícia internacional i l’orgull nacionalista o bé l’estudi, conservació i divulgació del passat sota control científic, independentment de l’indret on es realitzi?

El debat està servit! Que n’opineu?