Posts Tagged ‘islamofobia’

h1

No es l’Islam es l’Heteropatriarcat

Juny 14, 2016
#Sadiq

Sadiq Khan, alcalde musulmà de Londres, fent campanya pel matrimoni igualitari LGBT

 

Tal com imaginava, immediatament després de l’atemptat homòfob a Orlando per part d’un nordamericà musulmà ha sorgit un Tsunami d’islamofòbia i “pinkwashing”a les xarxes. Es a dir, gent que empra els drets LGBT per impulsar un odi contra les persones musulmanes, presentant a l’Islam com una religió inexorablement homòfoba. Es això cert? Aquí alguns apunts d’urgència:

1) Segons les investigacions sobre Islam i homosexualitat que ha realitzat l’activista antiracista Abdenaur Prado, el Corà tan sols té dues mencions molt ambigües sobre la homosexualitat: la condemna dels fets de Sodoma agafada del Gènesis jueu (que es refereix a una ambigua violació, que es va interpretar com homosexual a partir del segle II-III dC), així com una defensa del matrimoni heterosexual com a forma sagrada d’ordre heteropatriarcal. Però no es van produir cap mena de persecució homòfoba en el mon islàmic fins a temps molt recents, a partir de la colonització occidental d’Àfrica i Pròxim Orient al s.XIX. Prado ha documentat l’existència de matrimonis homosexuals musulmans fins ben entrat el segle XX al desert de Líbia. A l’Al-Andalus existia un riquíssim gènere de poesia homoeròtica musulmana (fins i tot lèsbica)  entre els segles IX i XIII, amb distingits poetes com Ibn Dawud, Ibn Hazm o Abu Nuwas. Estan documentades relacions obertament homosexuals entre els següents reis andalusís: Abderramán III, Alhakén II, Abd Allah de Granada, Muhammed V, Al-Mu’tamid de Sevilla, Yusuf III de Granada, alguns d’ells van arribar a tindre harems masculins. Altres dirigents musulmans obertament homosexuals coneguts son: Ibrahim II (Ifraquiya s.IX), Mahmud de Ghazni (Pèrsia, s.X),  Mehmed el Conqueridor (sultà otomà del s.XV) i Radu III (Romania, s.XV). De fet la homosexualitat masculina va ser plenament legal i reconeguda durant l’Imperi Otomà, al 1858, durant el període reformista conegut com a “Tanzimat” i va ser prohibida de nou amb les colonitzacions britànica i francesa.

2) Com ja vaig explicar en un post sobre l‘auge de la homofòbia en alguns països del món i en un altre sobre Àfrica, no existeix cap correlació entre homofòbia i religió. Hi ha homofòbia en països oficialment ateus (dictadures comunistes com Cuba i Corea del Nord i ex-membres de la URSS), països molt cristians (Uganda, es l’estat més homòfob del món es catòlic), ortodoxos (tota Europa de l’Est) així com islàmics, hindús o budistes. Les causes reals de la homofòbia es una estructura de parentesc extremadament natalista i heteropatriarcal produïda per economies amb una alta natalitat i mortalitat, pobresa, desigualtats i dependència de l’agricultura que fa necessària una constant renovació de la ma d’obra al camp amb una elevada explotació a les dones perqué tinguin fills, la qual cosa produeix una cultura molt masclista. Altres causes de la homofòbia es que es una forma de buscar culpables fàcils i dèbils contra qui canalitzar l’odi social (en comptes de fer-ho contra els poderosos), així com factors identitaris anti-occidentlals. Però, insisteixo, tan es si es produeix en llocs musulmans, hindús, ateus o catòlics, es el de menys!

3) La islamofòbia es basa en presentar l’islam com una entitat monolítica i homogènia, com si els 1.200.000.000 musulmans del món fossin idèntics i no existissin diferències culturals entre Somàlia, Pakistan o Egipte. Existeixen infinits matisos entre la percepció de la homosexualitat dins l’islam, només recordar noms de diversos polítics musulmans compromesos amb els drets LGBT com l’alcalde de Londres Sadiq Khan o la regidora de Badalona Fàtima Taleb. Existeixen centenars d’organitzacions LGBT dins el món musulmà com Al-Fatiha Foundation, fundada el 1998 per pakistanesos LGBT nordamericans; The Inner Circle fundada el 1996 pel Imam Muhsin Hendricks; Imaan fundada per musulmans de Londres; Salaam Canada per musulmans canadencs; així com la més gran i recent Muslims for Progressive Values fundada el 2007 i amb presència a Malasia i Africa subsahariana.  A Palestina existeixen les organitzacions Aswat i Al-Qaws i fins i tot tenen un Observatori contra la Homofòbia. El documental “Jihad for Love” ens narra la existència de imams obertament homosexuals i casats legalment amb homes a Sud Àfrica. Les comunitats LGBT van tindre un paper determinant a les revoltes de la Primavera Àrab.

4) Quan es produeix un atemptat per part de la ultradreta feixista, com el de Anders Breivik a Noruega, sempre es presenta als mitjans com un cas aïllat provocat per un llop solitari desequilibrat, en canvi l’atemptat d’Orlando es culpa de tot l’Islam en si. Que el seu autor fos un pertorbat masclista que apallissava a al seva dona i que tenia fòbia obsessiva contra els gais, son detalls irrellevants al costat de la seva fé i no te res a veure amb l’heteropatriarcat. Si, clar.

5) Tal com afirmava Marx, la religió es l’opi del poble. Però quan algú està sofrint molt, realment necessita aquest opi per sobreviure i si li traiem de cop, sense atacar a les causes reals del seu dolor, l’únic que aconseguirem es un augment del dolor fins a límits inhumans. El fanatisme religiós es una reacció identitària antioccidental en llocs devastats per la guerra, les desigualtats econòmiques i la fam. En llocs on no existeix l’estat del benestar les esglésies i mesquites son els únics centres de redistribució d’aliments, de cures mèdiques o d’aprenentatge. A Europa només vam arribar al laïcisme quan l’Estat li va prendre el monopoli del benestar a l’església, va democratitzar l’accés a una educació superior i va eliminar la pobresa extrema. Amb la globalització ens trobem amb l’arribada de persones migrades que venen de contextos econòmics, socials i culturals molt diferents als nostres; davant d’això no podem pretendre imposar un ateisme radical sense més, hem d’aconseguir una convivència de totes les creences, dins un estat laic i aconfessional que garanteixi la llibertat individual. El fonamentalisme laïcista pot acabar esdevenint una  màscara del racisme que busca inferioritzar a les persones migrades, presentant-les com a éssers immadurs i irracionals, davant el progrés i la raó occidentals. Les religions deixaran de tindre sentit quan desapareguin les causes socials i econòmiques que duen a la gent a necessitar opi per sobreviure. No abans. Si ens limitem a prohibir una religió, sense modificar les causes estructurals que motiven la seva existència, simplement serà substituïda per una altre secta o creença metafísica. La ciències socials i el materialisme històric no tenen com a missió destruir la religió, sinó estudiar les seves causes i el seu funcionament de forma empírica. I us ho dic com a 100% ateu. Prohibir la religió no acaba amb la homofòbia en absolut, com s’ha demostrat en totes i cada una de els dictadures comunistes del planeta. Mentre hi hagi heteropatriarcat hi ha homofòbia.

6) Pensar que la homofòbia es un problema dels bàrbars islàmics, es una forma supremacista i etnocèntrica de sentir-nos superiors i negar tota la violència i discriminació homòfoba que es produeix a casa nostre. A mi totes les persones que m’han pegat, insultat o assetjat pel fet de ser gai eren cristianes, agnòstiques o atees. Fa anys que col·laboro amb entitats antiracistes; amb el tracte que he tingut amb comunitats islàmiques mai he tingut el menor problema ni comentari fora de to. Mai. Equiparar Islam i homofòbia als únics que perjudica es als homosexuals musulmans, els quals es veuen castigats per el doble estigma de la homofòbia i la islamofòbia. S’ha d’atacar a la homofòbia sense mirar la religió de qui la practica, que com ja he dit es irrellevant doncs es dona transversalment arreu, i s’ha d’empoderar a la comunitat LGBT musulmana i als sectors moderats del Islam perqué siguin ells qui donin la batalla contra el fonamentalisme i no des d’una visió etnocèntrica.

ahomofobia

Anuncis
h1

El Feminisme com a falsa excusa de la Islamofòbia.

Novembre 30, 2015

##femislam

No em deixa de sorprendre com els discursos més repugnants de la ultradreta islamòfoba, com PxC o Pilar Rahola, s’han embolcallat d’un fals discurs feminista per carregar contra els drets de les persones de creença musulmana. La retòrica racista i xenòfoba ja no parla de “raça superior“, sinó que ara fa servir “cultura superior“, per dir exactament el mateix. Occident s’erigeix, per enèsima vegada, com a amo del món en nom del Progrés i la Raó, inferioritzant a aquelles cultures que tenen pràctiques religioses públiques i no comparteixen una divisió sexual del treball i del comportament idèntica a la nostre.

Per tant, com a Cultura Superior estem plenament legitimats a envair països militarment per tal d’alliberar-los de les seves primitives supersticions, fent que adoptin els mateixos rols de gènere que els occidentals contemporanis que son els únics vàlids. Us sona? El mateix discurs que els evangelistes dominics el s. XVI a les Amèriques o els colonitzadors britànics al s.XIX a Àfrica. El mite del Progrés, de nou, com a legitimació de l’imperialisme cultural. Això per no parlar de les polítiques d’estigmatització i exclusió social envers les persones migrades a casa nostre, per tal de protegir l’essència dels nostres drets de la contaminació d’altres cultures inferiors.

Nosaltres, els grans feministes globals, mai hem tingut cap presidenta del Govern, mentre que la musulmana amb mocador, Benazir Bhutto, va ser escollida Presidenta del Pakistan el 1988, però no passa res. Es veu que per ser feminista has de ser una dona blanca, occidental, de classe mitja i amb estudis universitaris. I de sobte… oh! Vaja! Tenim una regidora migrada de classe obrera, Fàtima Taleb, musulmana amb vel a l’Ajuntament de Badalona, governant i exercint el poder local des d’un partit d’extrema esquerra, infinitament més laic que l’anterior govern del racista d’Albiol. On estan els nostres estereotips i perjudicis, ara?

Jo soc ateu, feminista i activista LGBT, però em repugna que aquestes aquestes idees acabin servint per lluitar contra la interculturalitat, o per negar drets a una minoria oprimida en nom d’una altre.

Res pot ser més estúpid i ignorant que pretendre imposar uns valors o uns rols de gènere en el vestuari sense canviar amb profunditat les estructures de producció i reproducció que els hi donen sentit. El Patriarcat no es més que una forma de control demogràfic i de transmissió de la propietat i la Religió un sistema de mites i rituals que regulen (de forma molt més racional del que ens pot semblar) el funcionament d’una societat.

Perquè les dones occidentals han aconseguit alliberar-se de les lloses patriarcals que les han oprimit durant mil·lennis? Doncs perqué es van incorporar massivament al mercat laboral als anys 50’s, degut a que la inflació de postguerra va fer que una família necessités dos sous per sobreviure, i de rebot van accedir a l’educació superior. Gràcies a la aparició de la píldora, la legalització de l’avortament o el preservatiu han aconseguit un control de la seva sexualitat, deixant obsoletes les exigències de castedat i virginitat que garantien la transmissió intergeneracional de l’herència i el control de la demografia. Aquests canvis econòmics i tecnològics han possibilitat que la dona occidental s’emancipi com a subjecte polític, social i econòmic.

Volem que desaparegui el burka i que acabi el patriarcat fonamentalista? Perfecte! I si tractem d’empoderar aquestes dones dins el mercat laboral i els donem accés a mètodes per controlar la seva sexualitat? No us adoneu que estigmatitzant-les tan sols les conduïm a la reclusió dins l’àmbit domèstic? L’alliberament de la dona es limita a un superficial canvi de vestuari? Pot existir una equitat de gènere sense un accés igualitari al treball, als recursos econòmics i a l’àmbit públic, acadèmic, social i polític? Algú creu realment que de l’odi i els perjudicis envers l’Islam en sorgirà l’emancipació de la dona musulmana?

El colonialisme anglès a la Índia estava molt preocupat per la situació de les dones i va eradicar el ritual Satí (immolació de vídues a la pira funerària del difunt marit) el 1829; però, per altre banda, va imposar un sistema de fiscalitat sobre la propietat de caràcter individual i masculí, on sempre havien existit propietats comunals no monetaritzades. Un canvi que va accentuar la forma patrilineal de la transmissió de l’herència, fent que augmentessin els dots al casament, mercantilitzant l’intercanvi de dones per coses. Això provoca el sorgiment de les bodes infantils, l’avortament selectiu de fetus femenins o l’infanticidi de nenes, ja que el naixement d’una noia pot dur a la ruïna a una família. Cada any es registren més de 9.000 assassinats de dones per part de marits insatisfets amb la quantitat de la dot femenina, mentre que amb anterioritat al colonialisme britànic la dot era quelcom merament simbòlic de quatre mocadors i existien moltes castes amb sistemes matrilineals de transmissió de l’herència.

Índia es, doncs, un clar exemple com l’imperialisme cultural en comptes de solucionar problemes i desigualtats, tendeix a empitjorar-los al tractar de canviar els aspectes supraestructurals una cultura des d’una òptica occidental, sense entendre les seves relacions estructurals més profundes.

h1

Es “Submissió” de Houellebecq un llibre islamòfob?

Octubre 5, 2015

houellebecq submisió

Darrerament he tingut el plaer de devorar la darrera creació del provocador escriptor francès Michel Houellebecq, el controvertit “Submissió“.

La novel·la ha estat marcada per l’estigma de la islamofòbia des de l’instant en que es va conèixer que la seva trama versava entorn una distopia on un partit islamista guanyava les eleccions presidencials al 2017, derrotant al Front Nacional a la 2a volta amb l’ajuda de la resta de partits. El presentador Ali Baddou va dir que el llibre era vomitiu;  Laurent Joffrin director del diari progressista “Libertation” el va acusar de fer campanya per Marine Le Pen i el President de la República, François Hollande, va demanar als lectors que no es deixessin endur per la por i l’angoixa que el llibre reflexa.

La polèmica va incrementar al coincidir la seva publicació amb els atemptats al setmanari satíric de “Charlie Hebdó. Houellebecq va suspendre la promoció editorial davant la mort a l’atemptat del seu amic, l’economista d’esquerres Bernand Maris. De fet, al darrer número de Hebdo abans de l’atac hi havia un acudit sobre ell que deia Escàndol! Al·là ha creat a Houellebecq a la seva pròpia imatge! .

Però es realment “Submissió” una apologia de l’odi contra l’islam? La resposta es molt més complexe que un si o un no. He decidit llegir-me el llibre i poder formar-me una opinió pròpia, al marge dels prejudicis i crítiques pre-existents. Aquí algunes reflexions que m’han sorgit al respecte.

1) En primer lloc cal recordar que ens trobem davant una novel·la, no d’un assaig. La posició del narrador es bastant neutral i asèptica, no així la dels seus personatges, que ens poden recordar a una decadent caricatura autoparòdica d’ell mateix. Els seus mordaços comentaris irònics carreguen a esquerra i dreta, cristianisme, laïcisme i islam. Però no oblidem que en tot moment ens trobem en el camp de la ficció, no de cap apologia política.

2) El seu argument no es cap novetat a la obra de Houellebecq. Ja a “La posibilidad de una isla” ens presenta l’auge mundial d’una secta religiosa al aconseguir perllongar la vida humana gràcies a la criogenització. En aquella obra les mofes contra totes les religions i cultures arriba a ser molt més punyents; recordo un terrorista palestí que es recicla a estrella del porno on roda “Cómeme la Franja de Gaza“. Llavors, però, no va despertar cap mena de controvèrsia pública.

3) “Submissió” es, abans que res, un llibre molt ben escrit, ple de referències polítiques i a la literatura francesa contemporània. I, a dir veritat, la seva principal crítica gira entorn al funcionament endogàmic de la universitat francesa, no de cap religió o ideologia.

4) Es cert que el seu argument ens situa a l’escenari favorit per la ultradreta islamòfoba europea. Només cal recordar el desagradable vídeo de PxC on dues nenes en un parc saltaven a la corda vestides amb un burka. Això si, l’escenari futur que presenta Houellebecq dista de ser tan extremadament terrorífic: la victòria islamista salva l’estat del benestar gràcies als petrodolars, les dones porten les faldilles una mica més llargues, moltes d’elles son subvencionades per que abandonin el món laboral i tornin a casa, mentre que es fan dues línies universitaries paral·leles una laica i una altre islàmica. Vaja, que ens recorda a un escenari molt més proper a l’actual Turquia que no a Afganistan.

5) La part més islamòfoba de la obra, des del meu punt de vista, és que es presenti la possibilitat de que un sol partit polític pugui representar a tots els musulmans. L’argument ens situa davant un context polític que anul·la la diversitat i heterogeneïtat de les múltiples cultures que tenen l’islam com a religió, esborrant les diferències polítiques entre els seus membres, on pakistanesos, xiites, wahabites i sunnites son el mateix. Imagineu fonamentalista talibà i un islamista moderat consensuant un programa i un lideratge polític? Jo no. Aquesta uniformització simplista es el caldo de cultiu de l’estereotip del musulmà terrorista i integrista. Es tan absurd com pensar que podria existir un “partit de les dones” que inclogués des d’Esperanza Aguirre a Ada Colau.

6) No existeix ni la més remota possibilitat ni probabilitat que un partit islàmic arribi a ocupar cap mena de poder institucional a Europa, per petit que sigui, en un futur imminent. Ni una trista regidoria a un poblet de mala mort. De fet, el gran problema que ens trobem els militants polítics es l’apatia i absoluta despolitització de les persones migrades; tan de bo tinguessin un xic més d’interès en els partits o moviments socials, doncs molts cops les organitzacions antiracistes estan formades en exclusiva per gent autòctona. Afortunadament les persones migrades, les poques que hem aconseguit empoderar políticament, han entrat dins de partits d’esquerres per lluitar pels seus drets, des del respecte absolut a la llibertat, la laïcitat i la interculturalitat. En canvi, el gran perill real per a la convivència política a França es diu Front Nacional. De fet, estic segur que si s’arribés mai a produir un combat electoral com el que ens presenta el llibre, Marine Le Pen seria escollida per una esclafant majoria, por molt laic, contingut i moderat que fos el seu oponent islamista. El llibre seria molt més terrorífic i esfereïdor amb l’escenari d’un govern neofeixista, ja que aquesta si es una possibilitat realista.

7) No fem cap favor a la convivència ni a la interculturalitat si generem una controvèrsia mediàtica cada cop que algú fa humor o una crítica sobre l’islam. Aquest llibre es molt més suau que la esbojarrada caricatura d’un convent de monges del film “Entre Tinieblas” d’Almodovar. Qui pot limitar la llibertat d’un artista? Hem de tindre la capacitat com a societat de poder normalitzar la crítica raonada i han de ser els mateixos musulmans els que han de reivindicar una igualtat en drets i deures que passi per una acceptació i normalització de l’humor. De la mateixa forma, nosaltres hem de fer també un esforç de visualitzar en positiu l’islam dins occident, sense que s’aixequin polèmiques sensacionalistes cada cop que s’obri un oratori o mesquita als nostres barris. Cal una dialèctica intercultural que ens permeti superar l’odi i la por a l’altre, superant perjudicis i tòpics.

8) Cal combatre la islamofòbia, faltaria més! Però no crec que la literatura de ficció sigui el lloc on aquest discurs es produeix ni reprodueix. Us puc assegurar que entre els lectors d’aquesta novel·la, presumiblement amb estudis universitaris, no es troba el target del populisme identitari. Es el sensacionalisme de la informació periodística i els discursos incendiaris de molts líders polítics el que inflama l’odi racista islamòfob, escampant tota mena de rumors i estereotips per generar odi i confrontació. Es infinitament més perillós un sol segon de l’odi incendiari de Pilar Rahola a la televisió, premsa o ràdio que 50 llibres com aquest.

9) El llibre, al menys, ha servit per trencar els tabús i silencis de certa esquerra progre-liberal post-materialista de classe mitja que pretén solucionar els conflictes identitaris eludint-los mitjançant el sentimentalisme compassiu. Aquesta s’ha demostrat una via fallida davant la crisi econòmica del capitalisme global, on les retallades de l’estat del benestar han obert una guerra amb tints identitaris entre pobres pels recursos cada cop més escassos, que no es pot solucionar amb caritat ni compassió. Resulta urgent la recuperació d’una dialèctica de classes socials, reprenent l’essència del conflicte fonamental  entre capital i treball. Ens hem d’empoderar tots com a precaris membres de la classe treballadora. La millor forma d’integració i de diàleg intercultural es  dins  una lluita comuna com a víctimes d’un espoli continuat per part de la oligarquia econòmica, sense que ningú hagi de ser assimilat ni renunciar a la seva identitat, però sense que aquesta sigui el seu principal eix de politització. Les persones migrades no han de lluitar per imposar la seva visió etnocèntrica de la societat, sinó per aconseguir la plena ciutadania i per una justícia social universal que no atengui a cap discriminació, sense que per això sigui necessària (ni desitjable) una renuncia als seus valors no occidentals.  Òbviament això no ho diu Houellebecq sinó jo.

En tot cas us recomano que no feu cas de cap crítica, tampoc d’aquesta, i us formeu la vostre pròpia opinió llegint el llibre!.

h1

Una visita crítica al Museu de les Cultures del Mon

Març 17, 2015

Aquest passat diumenge vaig aprofitar per visitar el nou Museu de les Cultures del Món a Barcelona, que es troba situat dins de dos falsificats palauets neogòtics (Palau Nadal i del Marques de Llió). Acompanyat pel meu xicot i dos amics, entre els quals l’antropòloga @pilar_salma, varem sortir esglaiats i corpresos d’aquest presumpte complexe cultural. Comparteixo amb vosaltres les reflexions col·lectives que vam fer al respecte.

MuseodelMon3Fa uns mesos, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que renovaria per complert l’antic i obsolet Museu Etnològic, situat a Montjuïc, per tal de perpetrar el “Museu de la Identitat Catalana“, una un atemptat etnocèntric i una aberració ultranacionalista que demostra un cop més la por que té la dreta convergent a la interculturalitat urbana i l’avantguardisme cosmopolita, substituint-lo per una bombolla de caspa provinciana i folklòrica, en la que pretenen refugiar-se de la globalització i la modernitat. Entre les peces anunciades destaca el cap de la Grossa o una urna de cartró del 9N. Ja salivejo bilis només de pensar en el post que faré quan el visiti.

Mentre acaben de construir aquest temple del calçot i la barretina, l’Ajuntament ha decidit treure rendiment econòmic al fons de la col·lecció de l’antic Etnogràfic fent un nou espai divulgatiu. Així doncs tindrem dos museus: un “dels de casa” i un “dels altres” que en cap moment es barrejaran entre si, no fos cas que tinguéssim un aterridor connat de dialèctica intercultural i es diluís la puresa de la nostre essència identitària davant l’alteritat.

MuseodelMon

.

Aprofitant que el Museu d’Art Precolombí Barbier Muller va tancar les portes el 2012 deixant un espai buit, Trias s’ha gastat 4,1 milions d’euros en fer una nova atracció pel turisme, just davant del Museu Picasso, per tal de seguir potenciant la Marca Barcelona, al servei exclusiu dels lobbies hotelers i d’esquenes als veïns. De fet, algunes de les peces exposades provenen de la col·lecció privada de Joan Clos, director de la cadena hotelera Derby Hotels.

El gran problema del MCM es que tan sols ha canviat el marc, però no el discurs. Ens trobem de nou amb les mateixes obres de l’Etnològic, però amb un embolcall millor il·luminat i amb estants més avantguardistes. Passegem per d’un seguit de sales, ordenades per continents, països, religions, zones culturals o etno-lingüístiques, on trobem un incomprensible poti poti, sense criteri aparent, de màscares, tòtems, culleres, urnes funeràries, canoes, bols ceràmics, titelles, joies, pintures, llibres, teixits o escultures. El mateix concepte decimonònic de col·leccionisme burgés del Museu Darder de Banyoles o la Fundació Frederic Marès, que tan en boga estava fa uns 100 anys, però que resulta poc justificable al 2015. Peces arqueològiques de fa segles barrejades incomprensiblement amb obres recents d’us quotidià, com si les altres cultures no tinguessin història.

MuseodelMon1

Màscares africanes

La gran majoria d’aquest fons prové de les expedicions de l’etnògraf aficionat Albert Folch durant la dictadura franquista amb el “Museo Etnológico y Colonial de Barcelona” entre 1952 i 1976, que tenia com a única finalitat l’exaltació de l‘imperialisme cultural espanyol. Bàsicament anava pels poblats i s’enduia aquells pintorescos souvenirs folklòrics que li semblaven més macos i exòtics. Altres peces les va adquirir directament en subhastes de galeries d’art i la seva procedència i autenticitat resulta força dubtosa; de fet, no seria estrany que algunes de les obres exposades siguin falsificacions.

Salta a la vista, per cert, la misteriosa desaparició de l’enorme part de la col·lecció magribina que tenia l’Etnogràfic, possiblement la part més gran i rellevant del fons. Ens trobem davant una censura islamòfoba?

Quina idea treu un visitant? Doncs que al món hi han cultures variades que fan coses maques. Poc més. Contemplació estètica de peces absolutament aïllades de les seves condicions materials, socials i històriques en que varen ser produïdes. Ni rastre dels grans debats actuals de l’antropologia: el postcolonialisme, la subalternitat, els rols de gènere, les estructures de parentesc, els rituals religiosos, la màgia i la bruixeria, la organització política i econòmica, el repartiment del treball… res! No ens interessa pensar, només entretindre turistes. Una visió de la cultura que difereix ben poc de les botigues que venen barrets de mexicà, braus i nines flamenques.

Per acabar-ho de rematar, es tracta d’un “Museu Ikea”, es a dir, que l’itinerari està marcat en línia recte i no el pots alterar al teu gust. La finalitat? Acabar sortint forçosament per la botiga, subcontractada a “Altair”, on bàsicament trobem guies turístiques i llibres de viatges amb una tímida estanteria dedicada a l’antropologia, des d’on Marvin Harris i Levi Strauss s’esgarrifen de tot plegat.

Un despropòsit absolut i una pèrdua de temps on l’únic entretingut es estirar-se dels cabells contemplant la degeneració absoluta en la mediocritat i el patetisme de la política cultural d’aquest polític decadent i acabat que es Xavier Trias. Estic segur que si el dirigís un alumne de Batxillerat podria haver-hi tret molt més suc.

h1

ÀNGEL ROS: El talp convergent per acabar de dinamitar al PSC?

Novembre 27, 2011

Després de la derrota sense pal·liatius del socialisme català i espanyol, les diferents federacions i agrupacions socialistes hauran de fer els seus diversos congressos per escollir quin es el camí ideològic que segueixen a partir d’ara. De moment José Bono ja ha demanat que el nou Secretari General del PSOE sigui “un espanyol sense complexos”, la qual cosa no dona gaires esperances de trobar cap espurna de llum en laberint neoliberal on s’ha sumit l’antic partit de Pablo Iglèsias, Largo Caballero o Negrín.

Per si això fos poc, un dels líders que més es postulen a Catalunya per dirigir el PSC , Àngel Ros, té tota la pinta de ser un “talp convergent” disposat a fer virar el partit cap als peus d’Artur Más, de la mateixa forma que Oriol Junqueras  sempre es troba  a punt per fer les genuflexions que calguin per tal que la dreta nacionalista els regali alguna molla en forma de carreg a l’Ajuntament de Barcelona, per exemple. I si volem que algun dia l’esquerra reconquereixi la Generalitat, la cosa no es gaire esperançadora que diguem.

I bé, doncs, qui és aquest Àngel Ros?

Després de llicenciar-se en Física, doctorar-se en Informàtica i fer màsters d’Administració va ocupar diversos alts càrrecs a l’empresa de Coca-Cola i a l’Ajuntament de Lleida, on va esdevenir Alcalde després de la marxa d’Antoni Ciurana a la Conselleria d’Agricultura. Ros ha estat re-escollit al front de la Paeria amb un suport elevadíssim fruit, però, de la seva política demagògica i populista que s’ha caracteritzat per:

-Islamofòbia: Dos dies després que Zapatero acceptés les ordres de Merkel per carregar la crisi sobre els treballadors, casualment Ros decideix obrir una absurda polèmica prohibint l’ús del Burka als edificis públics de Lleida, amb l’únic vot en contra d’ICV. Amb aquesta moció  (tombada posteriorment pel TSJC) tan sols va aconseguir que les dones víctimes d’aquesta explotació masclista quedessin recloses a casa seva sense possibilitat d’emancipar-se anant a una biblioteca o una escola i, per  altre banda, va obrir el meló de l’odi envers els musulmans que tant joc ha donat a la ultradreta d’Anglada, qui va aplaudir fervorosament la mesura. Per si no fos poc, just després va negar el permís d’obra per la construcció d’una mesquita a les afores de Lleida, al·legant dubtosos motius d’aforament.

– Opus Dei: En canvi, la secta cristiano-feixista més poderosa i rica sí ha rebut un tracte d’allò més complaent per part de Ros: va ser homenatjat pel col·legi opusí Terraferma, i també ha participat en algun acte de la Prelatura, en què ha elogiat la figura de “San Jose María”, així com va presidir una convenció de l’Associació d’Amics del Camí, on es va recordar el pas d’Escrivà de Balaguer pels Pirineus de Lleida.

Repressió contra la prostitució: Ros ha estat un abanderat de la ma dura policial i la repressió envers les prostitutes, modificant i endurint l’ordenança del civisme l’any 2009 per tal que no hi hagués cap barjaula a l’entrada ni a la sortida de la ciutat, traslladant però aquesta complexe problemàtica cap a totes les ciutats veïnes que no poden fer-hi front al no disposar de policia local.

– Obres faraòniques i absurdes: Ros va guanyar molts vots durant els anys de bonança llençant els diners per la finestra sense mesura i ha esdevingut una abanderat de les infraestructures més cares i absurdes que poblen el territori ilergeta, com l‘Aeroport d’Alguarie (va costar 90 milions d’euros, més del doble del pressupostat, i amb prou feines té un vol a la setmana); el desmesurat Pont del Príncep de Viana, (l’únic al món amb dos braços oberts a l’exterior de 40m d’alçada i 534 punts de llum), la majestuosa Llotja (un macro-palau de congressos i teatre , de 38.000m quadrats, sis sales, la més gran de Catalunya després del Liceu i el TNC). En els pressupostos de l’any 2010 l’Ajuntament de Lleida arrossegava un dèficit de 118.531.942€ .

Per molt que investigo no he trobat ni una cosa remotament progressista que hagi fet aquest senyor en tota la seva existència, més enllà de militar al PSUC durant la seva vida universitària. Xenofòbia, demagògia, ma dura policial, obra pública desmesurada… si aquest és el recanvi que té el PSC,ho porten clar!

PD: la imatge central correspon a Àngel Ros participant en un acte de l’Opus Dei.

h1

La Construcció Social de l’Enemic (II): Del colonialisme a l’islamofòbia

Juliol 17, 2011

Tal com hem vist al post anterior les societats estatals basen la seva legitimitat en la construcció d’enemics, reals o imaginaris, inferiors o externs, envers els quals canalitzen l’odi social i alienen a la població, amagant així l’explotació de les elits locals. Avui veurem com aquest odi es manifesta a l’Edat Contemporània

COLONIALISME: Racisme i nacionalisme burgés

Entre els segles XVI i XIX les principals potències europees inicien un procés d‘expansió imperialista per Amèrica, Àfrica i Àsia per tal d’aproveir-se de matèries primeres, així com de ma d’obra esclava. Aquest procés econòmic es venia sustentat des del poder polític  per una ideologia basada en la doble construcció social  d’un enemic: per altre banda per un racisme fervorós que considerava als pobles nadius de les colònies sers inferiors a qui s’havia de subjugar i adoctrinar pel seu bé. Aquest racisme al segle XIX es veu complementat per un darwinisme mal entès que presenta als pobles pobres com genèticament inferiors, incapaços d’adaptar-se a la selecció natural de els espècies.

Un exemple al nostre estat d’aquest discurs racista el trobem al President del Govern d’Espanya António Cánovas del Castillo (1828-1897)

“Los negros en Cuba son libres; pueden contratar compromisos, trabajar o no trabajar…y creo que la esclavitud era para ellos mucho mejor que esta libertad que sólo han aprovechado para no hacer nada y formar masas de desocupados. Todos quienes conocen a los negros os dirán que en Madagascar, en el Congo, como en Cuba son perezosos, salvajes, inclinados a actuar mal, y que es preciso conducirlos con autoridad y firmeza para obtener algo de ellos. Estos salvajes no tienen otro dueño que sus propios instintos, sus apetitos primitivos. ”

Per altre banda ens trobem davant l’aparició al s.XIX del nacionalisme burgés, lligat estretament al romanticisme cultural i el racisme darwinista: Amb aquesta ideologia la burgesia pretenia frenar la lluita obrera, legitimar l’expansió territorial i la guerra contra altres pobles. El nacionalisme del s.XIX també es basa molt fonamentalment en la construcció d’enemics en totes les altres potències rivals a les quals vol sotmetre o vol deixar d’estar sotmesa, creant, de nou, rumors tòpics i llegendes sobre ells.

Un altre exemple proper d’aquest nacionalisme primitiu el trobem a Sabino Arana (1865-1903), dirigent carlista i fundador del PNB:

“La convivència del nostre poble amb l’espanyol causa immediata i necessàriament en la nostra raça ignorància i pèrdua d’intel ligència, debilitat i corrupció de cor, apartament total, en una paraula, de la fi de tota humana societat. I mort i descompost així el caràcter moral del nostre poble, què li importa ja dels seus caràcters físics i polítics. “

NAZISME I FEIXISME: La construcció social de l’enemic arriba al seu auge.

Adolf Hitler no inventa res de nou: agafa tot l’odi acumulat envers els enemics que s’havien anat construint des de l’Edat Mitjana a Alemanya  (jueus, homosexuals, gitanos…) ho barreja amb el nacionalisme i racisme. cultivats al segle XIX i humiliats a la derrota germana de la Primera Guerra Mundial i els porta a l’extrem.  En tot cas incorpora un odi envers la democràcia i la igualtat i explota fins al deliri tota mena de rumors i conspiracions envers les minories, emprant per primer cop de forma massiva els mitjans de comunicació en la construcció de l’enemic.

Hitler no va enganyar a ningú, ja al seu llibre “La Meva Lluita”, publicat una dècada abans de pujar al poder, es dedica a construir intensivament la figura dels jueus i els marxistes com a enemics socials d’Alemanya. Aquí un fragment:

“Vaig sentir calfreds el primer cop que vaig descobrir davant meu al jueu comerciant, sense ànima, calculador i desvergonyit en aquest tràfic irritant de vicis dins l’escòria de la gran urbs. Aleshores ja no vaig poder més i ja mai vaig eludir la qüestió jueva (…) D’aquesta forma, seguint les petjades de l’element jueu a través de totes les manifestacions de la vida cultural i artística vaig trobar-me amb l’empremta jueva allí on menys l’esperava: Jueus eren tots els dirigents del partit socialdemòcrata!”

GUERRA FREDA: Anticomunisme

A partir de 1945 Estats Units i els seus aliats de la OTAN, s’enfronten militar i econòmicament al model  socialista del Pacte de Varsòvia, liderat per la URSS i aprofiten per construir  en el marxisme l’enemic nº1 del món lliure. La oposició al comunisme legitimarà el suport d’EUA a tota mena de dictadures i cops d’estat (Franco, Pinochet, Videla, Somoza…), guerres, matances i atrocitats de tota mena (Vietnam, Cambodja, Corea…), així com una persecució política contra actors, guionistes i polítics sospitosos de marxistes, fet que es va conèixer comla caça de bruixes” del senador republicà Mc Carthty.

Un exemple d’aquesta paranoia anticomunista és el discurs del dictador feixista xilè Augusto Pinochet, pronunciat poc després del cop d’estat contra el govern socialdemòcrata de Savador Allende:

“La gesta l’11 de setembre incorporar a Xile en l’heroica lluita contra la dictadura marxista dels pobles amants de la seva llibertat. .(…)Per la mateixa raó, rebutgem categòricament la concepció marxista de l’home i de la societat, perquè ella nega els valors més entranyables de l’ànima nacional i pretén dividir els xilens en una lluita deliberada entre classes aparentment antagòniques, per acabar implantant un sistema totalitari i opressor, on es negui els més cars atributs de l’home com a ésser racional i lliure.”

ISLAMOFÒBIA

La caiguda del socialisme real semblava que havia deixat a Occident sense enemics, fet que va dur als historiadors de la dreta a proclamar la fi de la història amb el triomf del capitalisme i d’EUA. Peró aquesta pau va durar tan sols una dècada i a partir de l’11 de Setembre de 2001 es genera la darrera Construcció Social d’un Enemic a nivell global a Occident: l’Islam.

Aquest odi envers l’islam es va anar larvant per part del nacionalisme serbi i grec a Europa (enfrontats a Bòsnia i Turquia respectivament) i molt especialment per una minoria perseguida que, com hem vist en el cas dels cristians, passa ràpidament a ser perseguidora un cop al poder; parlem, com no, dels jueus i de l’Estat d’Israel. El discurs islamofòbic agafa els elements més radicals d’aquesta religió i els presenta com a exemples  representatius del total, maximitzant aspectes ultraminoritaris i anecdòtics com en Burka, el terrorisme o l’ablació del clítoris.

Un dels exemples més extrems i esfereïdors a nivell mundial és del de la fanàtica sionista, exdiputada d’ERC i biògrafa d’Artur Mas Pilar Rahola, que darrerament ha publicat un manual d’odi islamofòbic, adulat en totes les webs de l’extrema dreta neofeixista, titulat “La República Islàmica de España”, un extracte aquí:

“L’islam, fa servir a Déu com a munició per dominar els cervells i conquerir les ànimes, practicant un autèntic oxímoron, el de conciliar Déu amb el nihilisme més destructiu (…), per aquests gurus totalitaris (…) l’Alcorà no s’interpreta. l’Alcorà és rígid i inamovible. l’home és superior a la dona. el creuat, el jueu i tots els infidels han de ser sotmesos. l’islam ha de regir les lleis civils . l’islam ha de dominar la terra. ho ha de fer amb la jihad, tant si és la jihad de la paraula, com si és la gihad de l’espasa, com totes dues. Qui no pensa així i és musulmà és blasfem “.

h1

La dreta, catalana i espanyola, ja enyora a Mubarak

febrer 13, 2011

Jo pensava, innocent de mi, que després de la lliçó de democràcia i rebel·lia cívica que ens està donant el món àrab, les rates islamofòbiques, els escurçons sionistes i els voltors neocon tindrien la vergonya de reconèixer els seus errors, tancar la boca i tornar definitivament a la claveguera pútrida d’on mai haurien d’haver sortit.

Doncs resulta que no! En quant han vist perillar els interessos econòmics dels seus amos ideològics, EUA i Israel, la caverna mediàtica s’ha llençat a beatificar al genocida i torturador Mubarak com a escut davant el suposat integrisme dels Germans Musulmans, organització moderada que actualment té com a referent Turquia i no Afganistan, però que es partidària d’ajudar al massacrat poble palestí.

Es a dir, democràcia si, però només quan guanyen els amics de l’imperialisme yanqui i israelita. De la mateixa forma que al segle XX la dreta liberal aplaudia a Franco, Pinochet i Videla com a dics davant l’avenç comunista, tornant a esgrimir aquella mítica frase de Roosvelt sobre el dictador nicaragüenc Somoza “Es un fill de puta, però és el nostre fill de puta“.

Anenm a veure algunes perles sobre les Cheer Leaders de Hosni:

Pilar Rahola: La “Pilota d’Or” d’Artur Mas publicava un article al BOE convergent el mateix dia de la dimissió del rais egipci on aplaudia a Mubarak per intentar (que no aconseguir) acabar amb l’ablació del clítoris i alertava, en un nou deliri d’islamofòbia paranoide, de que la moderació dels Germans Musulmans era una trampa per amagar el seu yihadisme. Possiblement va tindre aquesta revelació en la seva recent estada com a corresponsal a El Caire, on no va sortir en cap moment del Hotel de premsa. Això si, després la Consellera de Massatges Matutins s’omple la boca dient que Israel és la única democràcia d’orient pròxim.  Es pot ser més hipòcrita?

Grupo de Estudios Estratégicos (GEES): Aquest think thank aznarista i neocon sorgit per defensar a capa i espasa la invasió d’Irak diu , en un article a Libertad Digital que, tot i desitjar una democràcia transparent i representativa a Egipte, el Novel de la Pau El Baradei i tots els elements de la oposició, son uns enviats d’Iran que planegen en secret una teocràcia; així doncs ells prefereixen que el poder quedi exclusivament en mans de l’exèrcit. De pas, aprofita per carregar contra la innocent esquerra europea.

-Salvador Sostres: El periodista convergent publicava la seva columna d’El Mundo titulada “Mubarak, como un viejo león”, on es desfeia en elogis i alabances envers el tirà egipci i titllava la revolta de propaganda integrista. Sostres animava a resistir a Mubarak (o Muby, que estem entre amics) davant la demagògia de l’esquerra, d’Obama i l’antisemitisme. Impagable lel darrer paràgraf: “Como un viejo león, como un soldado de lo que más esencialmente somos, Mubarak se queda a pesar de los insultos (…)de tantos intelectuales de izquierdas, progres en el peor sentido de la palabra, sin visión de la Historia, del mundo ni de nada, que son incapaces de diferenciar entre víctimas y verdugos”

Daniel Marín: Aquest periodista d’Intereconomia tem al seu blog que la solució de la revolta pugui ser pitjor que la dictadura i alerta que la deixadesa internacional davant moviments populistes va acabar amb Adolf Hitler al poder. També afirma que la revolta s’ha fet exclusivament en nom d’Al·là, promoguda per imams salafistes i finalment acaba, com no, recordant el brillant passat de Hosni lluitant contra el terrorisme, així com alertant del sorgiment d’una possible Guerra Santa