Per què la Homofòbia augmenta en uns països i disminueix en altres?

En motiu de la setmana del Orgull LGBT he decidit fer un breu estudi sociològic-geogràfic tractant de respondre a un dubte que m’inquieta força: perqué en alguns països els drets de les persones homosexuals augmenten cap a una igualtat total mentre que en altres es dona un increment brutal de la repressió homòfoba?

La metodologia que he seguit ha estat fer una base de dades amb el programa estadístic SPSS recollint les dades de la tolerància a la homosexualitat per estats de l’enquesta realitzada per Pew Research Center el 2007 i el 2013 i ho he creuat  amb diferents variables geogràfiques, demogràfiques o econòmiques de cada país segons les completes bases de dades de la web del Banc Mundial. El resultat es el següent:

HIPOTESIS 1: La Homofòbia depèn del Continent

Tolerància a la Homosexualitat per Continents i Diferència entre 2007 i 2013

Efectivament tenim importants diferències per aquesta variable: els països situats en els continents de l’anomenat “Occident” (Europa i  Nord Amèrica) son els que tenen major tolerància i on aquesta creix més, Àfrica i Pròxim Orient es troben a l’extrem oposat, mentre que Àsia i Amèrica Llatina queden entre mig. Cas a part es Europa del Est una zona on, tot i tenir certa tolerància, és on la homofòbia està creixent de forma més alarmant en els darrers anys.

Veient aquests gràfics hom podria arribar a una conclusió “determinista geogràfica”, creient que el fet d’estar a la part occidental de l’hemisferi nord ens pressuposa per ser “gayfriendly”. Doncs bé, segurament si haguéssim fet aquesta enquesta amb anterioritat a les colonitzacions imperialistes, els resultats haurien estat just a la inversa, ja que la majoria de cultures indígenes pre-industrials tenien molt poca homofòbia i en moltes d’elles els homosexuals eren xamans o sers divins (com als amerindis o els esquimals siberians) o bé la homosexualitat era una pràctica militar pròpia de guerrers (com els azande   de centre-Àfrica) o de rituals d’iniciació a l’edat adulta. Pel contrari, a l’Europa de la Inquisició la sodomia era un pecat condemnat a tortures i a amb la mort.

HIPÒTESIS 2: La Homofòbia depèn de la Religió/Ateisme de cada estat

Tolerància a la Homosexualitat segons la Religió majoritària al 2013 i Diferència respecte a 2007

 Aquests gràfics ens mostren com dins de les tres corrents de cristianisme trobem una gran variabilitat, per exemple tant el país més homòfob del món (Uganda) com el que té major tolerància LGTB (Espanya) son catòlics; si bé es cert el preocupant auge homòfob als països cristians ortodoxes. Una bona noticia es l’espectacular auge de la tolerància gayer que s’està donant recentment dins els estats budistes i una dolenta es que els països islàmics segueixen concentrant els índex més alarmants d’homofòbia i que, a més està en auge.

Aquesta es una dada que ens podria dur a creure que l’Islam es una religió intrínsecament homòfoba, a diferència de la resta de cultes monoteistes. De nou ens equivocaríem: l’Islam medieval era profundament respectuós amb l’amor entre homes  i a l‘Al-Andalus fins i tot hi havia un popular gènere de poesia homoeròtica , practicada inclús entre monarques com Al-Mu’tamid de Sevilla o Yusuf III de Granada;  pel contrari les primeres normatives homòfobes apareixen entre els jueus de l’antiguitat i les primeres persecucions homòfobes al cristianisme medieval. . Es possible que avui dia a l’Islam s’estigui intensificant la homofòbia com un tret identitari cultural envers Occident, cosa que podria passar també en el cristianisme Ortodox o en certs estats catòlics i protestants d’Àfrica.

Index de Correlació: 0,09

No hi ha cap mena de correlació entre ateisme i tolerància a la homosexualitat. Si be es cert que els quatre estats més extremadament homòfobs son també els menys ateus, això no es dona al contrari. Els estats més tolerants tenen uns índex d’ateisme força baixos i en estats molt ateus (especialment en dictadures o ex-dictadures comunistes) el grau d’homofòbia es alarmant.

HIPÒTESIS 3: La Homofòbia depèn de la pressió demogràfica

Index de Correlació = 0,41

Index de Correlació= 0,36

Index de Correlació = 0,44

 Ja als anys 70’s alguns antropòlegs, com D. Werner, es van adonar que aquelles societats pre-industrials que tenien una pressió demogràfica molt elevada, com a estratègia de supervivència, tendien a ser homòfobes, mentre que aquelles que tenien uns recursos escassos a repartir entre molts, tendien a afavorir la tolerància a la homosexualitat, per tal de reduir la demografia.

Si mirem les tres gràfiques superiors veiem com existeix una certa correlació important: aquells estats on tenir molts fills implica tenir més possibilitats de sobreviure econòmicament (ja que s’incorporen molts joves al treball) tenen una alta natalitat, creixement demogràfic i hi ha molta pressió social perqué els dones tinguin fills sent molt joves; en aquestes societats la homosexualitat estaria mal vista, ja que es percep com una conducta anti-reproductiva que va contra la seva lògica econòmica. Pel contrari als estats on tenir fills surt molt car i on s’incorporen més tard al mercat laboral, solen tenir una menor pressió patriarcal sobre la reproducció femenina i també una major tolerància a la homosexualitat i a les conductes anti-reproductives en general, com ja va veure l’antropòleg Marvin Harris.

HIPÒTESIS 4: La Homofòbia depèn del desenvolupament econòmic

Index de Correlació = 0,41

 

Index de Correlació= 0,52

 

Index de Correlació = 0,55

Com a materialista històric no m’he pogut resistir a buscar causes economicistes a la homofòbia i, tal com sospitava, es el camp on es donen les correlacions més fortes. Els estats on es concentren els índex d’homofòbia més alts son els més pobres i menys desenvolupats, on hi ha una menor capacitat de poder adquisitiu i on es dona una major dependència de l’agricultura. Això té molt a veure amb el que hem comentat abans amb la demografia: la única forma que tenen aquestes societats de sobreviure es tenint molts fills i que aquests es posin a treballar des de ben xics al camp; per tant existeix una alta pressió social contra les conductes no reproductives. Pel contrari, en els estats més desenvolupats , amb economies post-industrials (serveis i informació), els fills no treballen fins que son molt grans, surt molt car mantenir-los i, per tant, la pressió contra les conductes no-reproductives s’ha relaxat molt.

CONCLUSIONS

No existeix un únic factor que expliqui les causes de la homofòbia o l’alliberament LGTB. Es cert que alguns països islàmics i cristians ortodoxes (també en alguns catòlics o protestants africans) actualment estan virant vers conductes homòfobes per motius identitaris, ja que associen homosexualitat a un vici occidental.

Però fonamentalment cal buscar les causes en l’estructura social i en les relacions de producció i reproducció: aquelles societats més pobres, desiguals i menys desenvolupades, on la seva supervivència depèn de tenir una natalitat molt elevada per tal que els nens s’incorporin als treballs agrícoles,  tenen una cultura patriarcal que desenvolupa una elevada pressió social sobre els dones per tal que es casin i tinguin fills de ben joves, però també sobre els homes, per tal que no desenvolupin conductes sexuals no-reproductives. Per contra, aquelles societats occidentals amb economies post-industrials de serveis i informació, on tenir fills surt molt car i la dona es va incorporar massivament al mercat laboral als anys 60’s, han canviat ràpidament els seus valors culturals amb l’aparició de moviments socials d’alliberament i visibilitat tant feminista com LGBT, afavorits per una societat on la natalitat queia en picat i, per tant, desapareixia la pressió social per casar-se jove i tenir fills.

De cara al futur que ens espera? Es difícil de saber, ja que les corrents migratòries, la multiculturalitat, l’auge de la transmissió d’informació (tant en velocitat com en quantitat), i la persistència de la crisi econòmica en alguns estats post-industrials, junt amb el desenvolupament d’altres com Índia, Brasil o Xina, així com les potencialitats d’Àfrica, poden fer canviar profundament aquests index, espero que per bé.

S’acaba algún dia de Sortir de l’Armari?

Quan creus que tothom de la teva família ja coneix i adora al teu xicot, sempre t’acabes retrobant amb aquell cosí segon a qui no veus des de que anaves a l’institut o aquella octogenària tieta-àvia del poble que, òbviament, et salten a la jugular sense pietat agafant-te desprevingut en un fosc racó d’un enterrament qualsevol per preguntar-te per la teva xicota i els futurs fills, que l’edat no perdona, l’arrós es va covant i que, res, que el que volen ells es saber quan els convides a la boda.

Quan creus que la teva ploma i l’aversió a parlar de futbol delaten la teva orientació a kilòmetres sempre hi ha el despistat company de feina hetero, que et pregunta l’opinió sobre les mamelles d’aquella o d’aquella altre femella, sense percebre que tu, en realitat, li estas mirant el paquet a ell des de fa estona.

I clar, arriba un punt que cansa! Als 12 anys  em sentia posseïdor d’un secret d’estat i confessar-ho a algú era un ritual que requeria preparació tàntrica i desenes de promeses d’absoluta confidencialitat; era com el gran tabú i se m’accelerava el cor a mil per hora. Però clar, diguéssim que quan ja portes dècades repetint el ritual, avorreix a les ovelles!

Tampoc es que jo sigui partidari de presentar-me rollo “Hola, soc l’Arqueòleg i soc gai” ni molt menys ja que, a part de menjar polles, faig moltíssimes més coses tant o més interessants en la meva vida. Ni tampoc soc partidari d’ocultar el que és evident: si el meu orgull em va dur a reivindicar obertament la meva homosexualitat, en els foscos anys 90’s en un municipi d’extra-radi poblat de violents skins, ara tampoc em callaré.

Sempre ens queden dues opcions: o bé emprar un llenguatge neutre ( “la meva parella“) o tractar el tema amb la mateixa naturalitat que els heteros et parlen de com boten les tetes de la noia que ha passat pel costat, sense conèixer-te de res. Tan sols ens queda esperar que algun dia desaparegui la heteronormativitat social i la gent pregunti per quina vorera camines abans de donar-ho tot  per suposat.

Compredre i sanar l’Homofòbia: desmuntant les teories de Richard A. Cohen

Fa uns dies des de diversos moviments socials vàrem engegar una exitosa campanya de boicot a la venta el llibre “Comprendre i sanar la homosexualitat” de Richard A. Cohen, aconseguint en poques hores que “El Corte Inglés” retirés aquest manual d’odi homòfob de la venta. Però no és suficient! Sempre he estat partidari de desmuntar de forma racional les supersticions obscurantistes de la dreta cavernària, així doncs m’he baixat el llibre en PDF per tal de rebatre una a una les seves afirmacions!

-QUI ÉS RICHARD A. COHEN?

L’autor del llibre és membre d’una secta coreana anomenada Església de la Unificació, partidària d’un creacionisme literal on Adam i Eva son efectivament els primers éssers humans i ni la prehistòria ni la evolució mai varen existir. Aquest grupuscle creu també amb l’espiritisme i afirma mantenir conversacions habituals amb Jesucrist, Stalin i Buda, entre altres. Al llibre Cohen es presenta a si mateix com “psicoterapeuta i educador”. FALS! No té cap lliecència com a terapeuta i l’any 2002 va ser expulsat de la American Counseling Association (un col·legi professional de consellers d’orientació professional i personal), acusat de violar sis cops el codi ètic i d’estafar als seus pacients.

A continuació desmuntaré els seus fútils arguments:

– “La homosexualitat és una malaltia, un desordre emocional. Ningú és feliç sent gai, ja que no pot mantenir mai una relació estable satisfactòria  i busca compensar aquest dèficit amb sexe esporàdic”

-> Jo soc gai i feliç, la única angoixa me l’ha produïda l’homofòbia; tinc una relació homosexual monògama, estable i plenament satisfactòria. Des de l’aprovació del matrimoni GLTB s’han realitzat a Espanya uns 20.000 enllaços (el 2,1% del total), indicador estadístic que ens mostra que al menys 40.000 homosexuals al nostre estat  han trobat un cert grau d’estabilitat  en la seva parella. Quants heteros son solters, infeliços i no tenen una relació satisfactòria? Resulta evident que Cohen creu que la homosexualitat és una malaltia influenciat exclusivament pels seus perjudicis ultracristians, doncs la OMS va deixar de considerar l’atracció envers un mateix sexe una patologia fa 30 anys. Davant la qual cosa ens hauríem de preguntar: l’odi homòfob és un trastorn psicològic? es pot ser feliç odiant algú per no ser hetero?

– “Ningú neix sent homosexual i ningú escull ser homosexual, ja que és una malaltia adquirida, produïda per traumes infantils”

-> Per il·lustrar aquest obscur perjudici Cohen ens explica els seus traumes infantils de dèficit d’estima per part del seu pare i com la frustració en l’esport el va dur a tenir relacions homosexuals. La ciència, però, no diu res d’això: Evidentment existeixen gais esportistes (i associacions com Panteres Grogues ho demostra)  i amb bones relacions familiars. Diversos estudis afirmen que influeixen a parts iguals factors neurobiològics (hipotàlem i amígdala), així com socials (un entorn no homofòbic i feminitzat) I que? Quins factors influeixen en ser heterosexual? Perquè una opció ha de se millor que l’altre? Quins traumes psicològics i frustracions  porten algú a odiar els gais?  Es neix sent homòfob o s’aprèn?

TERÀPIA-> Per tal de curar aquesta “malaltia“,  Cohen recomana no anar a bars, parcs, saunes, evitar la pornografia i llençar joguines sexuals. Diu que s’ha d’evitar tot contacte amb altres persones homosexuals. La curació només serà efectiva quan Deu es manifesti i, per tant, recomana fer-se d’una secta cristiana, per tal de dur a terme oració, meditació, evitar tot pensament luxuriós i autocastigar-se si se’n té algun. Posteriorment estableix una fase de dol i de demanar perdó públicament per haver estat gai, per tal de recuperar a Deu.

->L‘Associació Americana de Psicologia va afirmar el 2002 que “no hi ha dades que demostrin que les teràpies reparatives són efectives”. A més exposen que les mateixes podrien ser perjudicials per la salud. També emfatitza en diverses implicacions ètiques, en el dany que se li pugui causar per les conseqüències reportades de traumes; . En aquest sentit, el qüestionament a l’efectivitat de les teràpies pot afectar greument a una persona a la qual se li han promès expectatives poc raonables, provocant vergonya, culpabilitat i depressió. Això podria portar a la devaluació de les persones lesbianes, homosexuals i bisexuals i reforçar els estigmes, prejudicis i discriminació relacionats a aquestes. S’ha trobat casos de teràpies que han inclòs descàrregues elèctriques i drogues que indueixen al vòmit durant l’exposició a material homoeròtic, augmentant els sentiments de culpabilitat, limitantl’expressió lliure de la sexualitat ja que reprimeix el funcionament portant-los a ser asexuals, més que heterosexuals.

-> Quina TERÀPIA podríem proposar per tal de curar la homofòbia? Jo convidaria al Sr Cohen i als seus seguidors que evitessin entrar a esglésies, mítings de partits de dretes i que llencessin immediatament les seves Bíblies a els escombraries. Posteriorment els recomanaria que evitessin tot contacte amb altres persones homòfobes, que coneguessin alguna parella homosexual, per tal que s’adonessin que això no és cap trastorn i que, en cas que els sorgís algun pensament homofòbic, es tanquessin dins un “cuarto oscuro” a meditar profundament. Finalment els proposaria demanar perdó públicament des de una carrossa al proper Orgull GLTB!

Dia Mundial contra el VIH/SIDA

Un any més arriba el Dia Mundial contra el VIH/SIDA i contemplo horroritzat com el percentatge de transmissions per via sexual entre homes no para d’augmentar i ja es situa al 46% del total, en el mateix any que es compleix el 30é aniversari del primer diagnòstic .

Els especialistes mèdics, reunits al Congrés de GESIDA a Sevilla, van definir  el tipus de persona que es contagia:  “El perfil del nuevo paciente tanto en España como en el resto de países de nuestro entorno es el de un hombre joven, con relaciones sexuales con otro hombre y con un nivel de educación muy superior al que tenían los afectados de hace 30 años“. Es a dir, ja no son ionkis que malviuen sota un pont, sinó joves amb bona preparació acadèmica, que no tenen excusa per no prendre precaucions.

Que hem fet malament? En que hem fallat com a societat? Ha baixat la percepció del risc pel fet que la malaltia ja no sigui letal? Les campanyes de prevenció no arriben a la gent? S’han fet repetitives i cansines? L’alliberament gai ha suposat un oblid de quin és un dels nostres pitjors enemics, junt amb la homofòbia, i que sempre serà la nostre espasa de Damócles? Calen més recursos per fer pedagogia?

Per altra banda observo esperançat com un grup d’investigadors catalans han publicat al ‘Journal of Infectious Diseases’ un projecte de vacuna terapèutica (que no preventiva ni curativa), que podria eliminar els efectes més negatius. També és una dada “positiva”, dins de la tragèdia, que cada cop els diagnòstics siguin més precoços i s’hi pugui actuar amb prou antelació.

Homosexualitat i homofòbia a Egipte: avui i ahir.

Com ja sabreu, aquests dies a Egipte es viu nova revolució democràtica al món islàmic contra una dictadura brutal  i, com no, descaradament homòfoba. Mantindre relacions amb una persona del mateix sexe no és específicament un delicte a Egipte, ni existeix cap normativa que ho persegueixi (de fet fins 2001 el poder egipci negava l’existència de la homosexualitat) , però els fiscals recorren a la llei d’emergència de 1981, amb la qual es basa la legitimat el règim de Mubarak, per tal de condemnar a penes de presó per delictes contra la moral pública que van dels 3 als  5 anys.

Alguns exemples d’aquesta persecució inquisitorial seria cas de les 52 detinguts a bord del vaixell “Queen Boat”, on presumptament es celebraven orgies entre homes, l’any 2001; o el 2003 quan un turista israelià va ser empresonat 15 dies per homosexual, abans de ser expulsat al seu país. Aquell mateix any la policia va realitzar nombroses detencions en llocs de crusing a les vores del Nil, i el 2009 el govern va ordenar clausurar una revista setmanal de contingut gai Al Balagh Al Gadid, condemnant a dos anys entre reixes als seus periodistes.

Human Right Watch i Amnistia Internacional, han denunciat, a més, que la policia sotmet a tortures i exploracions anals per verificar acusacions de sodomia i que el sol fet de ser portador del VIH ja és suficient motiu per anar a la presó. Mubarak va arribar a prohibir la venta de discos de l’artista transsexual Dana International, guanyadora d’Eurovisió.

Homosexualitat a la Història d’Egipte

No obstant, la homofòbia no és inherent a la història d’aquest estat, ni molt menys!

A la religió de de l’antiguitat egípcia trobem que el mite sobre el mateix origen de l’estat es basa en la lluita i violació del deu Horus, per part de Seth, que simbolitza la unió entre l’Alt i el Baix Egipte. Aquesta llegenda ens permet entreveure una visió del sexe gai masculí molt semblant a la que tenien moltes civilitzacions del món antic: ser actiu està ben vist, ser passiu no.

Pel que respecta a  les evidències que ens ha deixat l’arqueologia destaca la mastaba dels funcionaris Nianjjnum i Jnumhotep, datada a l’Imperi Antic, i que es representen abraçats a les diferents pintures que decoren la tomba, com la que podem veure aquí. També existeixen diverses fonts literàries que ens parlen d’idil·lis entre faraons i militars, com ara “El demandant de Menfis”, a l’Imperi Mitjà.

L’any 332 aC és proclamat Faraó el Rei macedoni Alexandre Magne, que mantenia una relació obertament homosexual amb el seu cap de caballeria, Hefestió. Durant la dinastia ptolemaica d’origen grec i la ocupació romana es manté el règim de tolerància sexual, que durarà fins a la violenta pujada al poder del cristianisme copte.

La primera persecució veritablement homòfoba a Egipte va tenir lloc dos anys després de que es signés l’Edicte de Milà, amb el qual el cristianisme esdevenia la religió oficial. L’any 315 dC hordes de cristians acaben amb diversos temples d’Alexandria, amb l’acusació de que els seus sacerdots eren efeminats, establint així una equació entre paganisme i homosexualitat que es veurà reforçada al llarg del segle IV, com ho prova el manual “Els errors de les religions paganes” del senador romà Firmicus Maternus del 346 dC, on s’assenyalen als gais com a elements pagans a exterminar.

I és avui, després de 1697 anys d’homofòbia,  en aquest context de canvi i revolta on s’han obert algunes escletxes que permeten albirar per un futur  en  llibertat i igualtat; en aquests sentit us recomano que llegiu AQUÍ l’entrevista a un activista homosexual egipci que està molt involucrat a les mobilitzacions. Una espurna de llum dins la foscor!

Homoerotisme a l’Història de l’Art

Els homosexuals hem estat presents a totes les cultures, civilitzacions i moments històrics, tot i que durant 1.600 anys el cristiano-feixisme homofòbic ens va intentar invisibilitzar fent creure a la societat amb les seves insídies que el sexe entre dos homes o dues fèmines era quelcom anti-natural, no com les seves dogmàtiques normes de castedat i repressió dels instints.

Però, tot i la mordassa de silenci, sempre ens ha quedat un resquill per on poder-nos expressar: l’Art. Gràcies a la iconografia sexual, més o menys explícita, tenim una incontestable evidència material que ens serveix de font d’informació sobre les relacions de gènere i sexe de les societat, tot i la censura imposada pels homòfobs que durant segles van ocultar aquestes peces als magatzems dels museus, per tal d’amagar-nos  als ulls de la societat i seguir mantenint la seva mentida.

Així doncs aquest blog es convertirà, per un dia, en un museu digital on podrem viatjar diacrònicament a través de les obres que he seleccionat! No he tingut temps ni espai per aprofundir en les innombrables representacions homosexuals de l’art asiàtic (xinés, japonès i indi) i queda pendent per una millor ocasió!

ART ANTIC

Gravat jeroglífic en una tomba d’una parella homosexual de dos alts funcionaris de la cort, Nianjjnum i Jnumhotep,  a Sakkara (V dinastia, 2.600ac)

Gravat homoeròtic en una ceràmica grega clàssica (s.VI- V ac). Museu del Louvre.

Copa Warren, Segle I dC, Corresponent del govern de l’Emperador Neró, British Museum

ART MEDIEVAL

Gravat d’origen víking, cronologia desconeguda.

Capitell d’una columna romànica a l’Església de San Nicolau, s.XI

Portada de Santa Maria Real de Sangüesa, Navarra, Segle XII, detall

Els prínceps bíblics David i Jonatan s’abracen, miniatura de La Somme le Roy, manuscrit francès (c. 1300), British Library.

Ceràmica de la cultura Chimú, s.XIII, Perú.

ART MODERN

Apol·lo i Jacint, gravat de Jacopo Caraglio, s.XV, Biblioteca Nacional de Paris

Bathers at Sant Niccolo, de Domenico Cresti (Passagiano), s.XVI, col·lecció privada.

Escola Fointainebleau, anònim ,Gabrielle d’Estrées (dreta) i la seva germana la duquesa de Villars, 1594.

El pastor Fido, 1630 Jacob van Loo. Rijksmuseum, Amsterdam

Zeus i Ganímedes, 1760, Anton Raphael Mengs, Galleria Nazionale d´Arte Antica, Palazzo

ART CONTEMPORANI

La Mort de Jacint, Mèrry Joseph Blondel, finals s.XVIII-començaments s.XIX

Plató i els seus deixebles. Jean Delville, 1818, Museu d’Orsay, París.

Cupido bufant la torxa a Himeneu, George Rennie, 1828, Museu de la Victòria

Safo i Erinna, aquarel·la de Simeón Solomón, 1864, Tate Modern, Londres

Els lluitadors, Thomas Eakins, 1899

Grup dels quatre nus, Tamara de Lempicka, 1925

CIU i la homosexualitat

Convergència i Unió ha jugat a la puta i la Ramoneta amb el col·lectiu homosexual segons bufa el vent.

Dintre de la federació trobem a persones obertament gais com Àngel Colom o l’alcalde de Figueres Santi Vila, que serà cap de llista per Girona a les Eleccions catalanes, la sortida del armari del qual ha estat presentada a bombo i plateret la setmana passada i fiins i tot compten amb un grup GLTB al seu interior, anomenat “Convergais” que, guiats per la seva Diva absoluta Núria Feliu, varen participar per primer cop a la història en una manifestació del orgull, concretament la convocada pels empresaris del sector. Els partits d’esquerres fa dècades que ho fan.

Però no tot és de color rosa a can CIU, ni molt menys! Tot i que sota el govern de Pujol es va aprovar una tímida llei de parelles de fet, la federació nacionalista sempre ha donat llibertat de vot als seus diputats a l’hora de pronunciar-se sobre qualsevol iniciativa legislativa que afectés als homosexuals de la forma que Unió SEMPRE vota en contra i CIU divideix el seu vot a parts iguals, destacant que tant Artur Mas com Oriol Pujol varen oposar-se a la adopció homoparental i no accepten el terme matrimoni per a cònjugues del mateix sexe.

També cal recordar als lectors d’aquest blog que amb Pujol a la Presidència va ser Conseller Miró i Ardèvol, un ultracristià radicalment homòfob, fundador de la Secta E-cristians i que Duran Lleida va acudir a un dels foscos rituals d’aquest a la campanya de les eleccions generals.

Es a dir, dipositar el vot per aquesta candidatura és posar els nostres principis en una ruleta russa d’incert resultat: tan pot ser que els hi doni per donar suport a la gratuïtat de les operacions de re-assignació sexual, com demana Carles Campuzano, o que prohibeixin fer campanyes turístiques destinades al públic gai, com ha passat recentment a Lloret de Mar.

Val a dir que, com a homosexual, estic content que la dreta poc a poc vagi abandonant els seus perjudicis, com ja ho va fer l’esquerra molt abans, de forma que tots els drets que hem assolit en aquest país, amb sang suor i llàgrimes, no estiguin sotmesos a la eventualitat d’un resultat electoral advers, sinó que siguin compartits per tota la societat independentment de la seva tendència política; de forma que lesbianes i gais puguem votar a qui ens roti sense una espasa de Damòcles sobre els nostres caps. Inclús a una opció tan repulsiva com CIU.

Us deixo amb un divertit gag que va fer Polònia al respecte!

Quans homosexuals hi ha a la societat?

No us heu preguntat mai quin percentatge de persones amb tendències sexuals fora de la normativitat heterosexista hi ha  al la nostre societat? No? Doncs bé jo si i forces sociòlegs també, així com diversos ultres catòlics obsessionats en dir que som quatre gats, per tal de negar-nos la igualtat de drets.

A continuació us exposaré les diferents teories plantejades fins al moment i finalment desenvoluparé un experiment ideat per mi, pel qual us demanaré col·laboració!

Teoria clàssica d’Adam Kinsley (llegiu-la aquí)

Publicada en dos volums als anys 1948 i 1953, es tracta de les conclusions d’un ampli estudi sobre el comportament sexual de la societat americana dels anys 40/50, on bàsicament arriba a la conclusió que un 10% de la població realitza habitualment pràctiques homosexuals i que, al menys un 60% dels homes i un 33% de les dones, han tingut una relació a al seva vida amb algú del mateix sexe. L’estudi es va realitzar a partir d’entrevistes directes a més de 20.000 persones.

Crítiques a la teoria: Els ultra-catòlics han assenyalat com a pegues del estudi que Kinsley era expert en insectes, no tenia rigor metodològic i que a la seva mostra estaven sobre representats col·lectius com els xaperos o els presos, especialment els condemnats per delictes sexuals.

Teoria ultracatòlica (llegiu-la aquí)

Es basa principalment en una enquesta realitzada l’any 2003 per l’Institut Nacional d’Estadística d’Espanya que sota el títol “Encuesta de Salud y Hábitos Sexuales” (només amb homes) afirmava que tan sols el 3% reconeixia haver tingut esporàdicament relacions homosexuals i un mísere 1% tenia relacions exclusivament gais. Segons aquest percentatge a Espanya hi haurien escassament 300.000 persones homosexuals.

Algunes coses interessants del estudi eren que el percentatge de gais pujava segons l’entorn fos urbà, tingués estudis superiors o un sou elevat.

Crítiques a la teoria: El 80% de les persones varen declinar participar a l’enquesta, la qual cosa desvirtua totalment l’estudi i ta sols posa de manifest que al 2003 existien encara molts perjudicis per sortir del armari, inclús en una enquesta anònima. Aquest índex tan baix no encaixaria ni de conya amb els xifres d’assistència a manifestacions, discoteques o altres actes destinats a la comunitat GLTB.

L’experiment de l’Arqueòleg

Es molt senzill i us demanaré que el repetiu a veure que us surt: es tracta d’agafar a totes les vostres amistats de Facebook, comptar quantes son homosexuals i fer-ne un percentatge! Descarteu casos dubtosos, per molta ploma que tinguin, per tal d’afinar el resultat!

A mi m’ha sortit un 11,6% (8,6% de gais, 2% de lesbianes i un 1% de bisexuals) i a la meva amiga Intrèpida Libèl·lula un 10,5%. Curiosament… el mateix resultat de la Teoria Clàssica d’Adam Kinsley!!

Clar que nosaltres som homosexuals, vivim en un entorn urbà, progressista i tenim estudis universitaris…

I ara us toca a vosaltres !!

CAP ASSASSÍ ENS TORNARÀ A L’ARMARI

Nir Katz tenia 26 anys, un menys que jo, i Liz Tarbishi tan sols 17. Els dos varen morir víctimes en un atemptat homòfob a la porta d’una associació GLTB de Tel Aviv el passat Dissabte, quan un desconegut encaputxat va disparar indiscriminadament amb una arma automàtica.

Aquest dantesc episodi sembla tret d’una seqüència de Queer as Folk o del film “The Bubble”, on s’explica una tràgica història d’amor entre un soldat israelià i refugiat un palestí.

Peró no, és la puta realitat que ens ve a recordar un cop més perquè celebrem cada any l’Orgull GLTB i quan camí ens queda per recórrer. Es evident que els imparables avanços de la Revolució Sexual, que  està portant la normalització total arreu del planeta, toca els nassos als de sempre, fanàtics religiosos de no m’importa quin Deu.

I en mig de la foscor, tan sols una espurna de llum: a les manifestacions espontànies de rebuig al atemptat varen acudir colze amb colze les organitzacions GLTB jueves i palestines, demostrant que l’amor i la valentia per la llibertat és la única arma que pot esclafar l’odi fanàtic de les dues bandes.

Quins records de Tel Aviv, aquella ànima bessona de Barcelona que vaig tenir el plaer visitar el mateix any que la transsexual jueva Dana International arrasava Eurovisió. Que lluny queda la llum del sol de les seves platges dels foscos carrerons al barri ortodox de Jerusalem!

Maleïts siguin tots els assassins. Maleïts siguin tots els fanàtics. Maleïts siguin tots els homòfobs

“Si una bala ha de travessar-me el cervell, que sigui la mateixa que obri la porta de tots els armaris”
HARVEY MILK

COM VAIG SORTIR DEL ARMARI

L’any 1993 no hi havia cap sèrie en tota la televisió on hi aparegués un personatge homosexual; les grans estrelles pop i dives dels 80’s estaven desaparegudes del mapa pel sorgiment d’un nou estil de música absolutament alti-glam (el grunge); no hi havia cap mena de menció explicita, ni referent públic gai o lèsbic i la única aparició del tema en els mitjans de comunicació era per relacionar-ho amb les nombroses morts que aquell any estava deixant el VIH/SIDA al seu pas, o bé per fer acudits homòfobs.

Amb aquests condicionants socials era impossible que un nano de 12 anys que vivia en un barri obrer a les afores de Barcelona, i que mai havia conegut a ningú més fora del armari, pogués acceptar la seva sexualitat i tan feliçment comunicar-ho a tot el seu entorn.

Però per algun estrany motiu va ocórrer.

Recordo que el procés d’auto-acceptació, que moltes persones narren com un feixuc període que pot durar anys, en mi va trigar amb prou feines unes setmanes: el temps que va transcorrer entre adornar-me que la sexualitat femenina em produïa arcades o indiferència absoluta, per molt que m’esforcés a masturbar-me pensant en fèmines, i apuntar-me a uns casals d’estiu on, als mítics vestuaris de la piscina, es varen activar totes les meves hormones al veure’m rodejat de centenars de torsos i polles. Sens dubte allò si m’atreia!

El primer que vaig pensar es que devia ser l’únic ser del univers sencer a qui li passava allò, ja que mai havia sentit a parlar de diferents orientacions sexuals a ningú. I clar, no volia ser portada del “Science” i cridar l’atenció de milers de científics que m’endollessin cables arreu per tal d’analitzar-me així que vaig decidir que mai ho diria a ningú i que tindria una novia de mentida.

Sense perdre temps vaig demanar a una amiga meva del esplai que es fes passar durant una temporada per la meva parella i així ,de pas, silenciaria als xulos de pati, que ja començaven a sospitar de la meva ploma i poca afició futbolera. Però crec que el fet que ella fos més lletja que un pecat, alhora que una pèssima actriu, no van acabar de fer quallar la cosa.

Finalment va caure a les meves mans un suplement dominical del diari “Avui” on es parlava dels 25 anys de les revoltes de Stonewall i entrevistaven a un seguit de parelles de nois que explicaven com vivien amb total normalitat la seva vida. Allò va obrir els meus ulls: així doncs no calia tenir una novia de mentida! No vindria la NASA a tancar-me dins un laboratori!

I res, recordo que al Septembre d’aquell mateix any li vaig explicar al meu millor amic (que jo, òbviament volia que fos quelcom més) i a altres membres de la nostre colla, els quals, presos de la commoció, em varen respondre fases com aquestes:

– Aixó és que els noies no et fan cas… has pensat en posar-te colònia?

– Tu gai? No pot ser! Si ets un desastre decorant la teva habitació!

– Ups! Sento haver estat explicant acudits homòfobs durant dues hores seguides! Ja ho podies haver dit abants!

– Aixó ho fas per cridar l’atenció.

– Aixó es que et falten hormones masculines.

– Peró… com pots saber que no t’agraden es ties si no les has provat?

– I els teus pares… ja han provat d’obligar-te a veure pelis porno fins que et tornis normal?

– I així quan et canvies de sexe?

– Quan vas vomitar veient aquell documental de “Tampax”, ho vaig començar a sospitar…

-No estaras enamorat de mi, oi?

En aquell precís moment vaig començar a sospitar que els anys que m’esperaven per davant no serien precisament un camí de roses i que m’havia ficat en un esbarzer de difícil sortida. Però per bé o per mal, ja no hi havia marxa enrere.