Posts Tagged ‘LGTB’

h1

“LOOKING”: Crítica de la nova serie gai

febrer 17, 2014

LookingRecordo un episodi de la mítica “Queer As Folk” on el seu protagonista absolut, Brian Kinney, complia 30 anys i els seus amics li preparaven un funeral, mentre ell pensava en el suïcidi doncs, en la lògica d’aquesta ficció, no podia haver-hi vida més enllà de l’esbojarrat hedonisme juvenil de drogues, festa, suor, sexe desenfrenat i anònim en cuartos oscuros i discoteques plenes de musculocas i reinones. Doncs bé, “Looking” parteix just de la premisa contraria: homosexuals que ja han passat la trentena i, un xic cansats de tanta orgia comencen a platejar-se quin es el sentit de la seva existència, sense caure tampoc en el conservadorisme burgés de “Modern Family” on la parella gai pràcticament no té cap vida fora del treball i la família.

Han passat 12 anys  des de que la BBC estrenés el capítol pilot de Queer as Folk i en aquest lapse de temps la percepció social de la homosexualitat a Occident ha sofert la major transformació de la història humana. Si en el culebrot ambientat a Pittsburg el Matrimoni Igualitari era una llunyana utopia, avui es ja una realitat consolidada en la majoria d’estats d’Europa, en molts d’Amèrica i fins i tot en alguns de Sudamèrica i Àfrica. La homofòbia ja no és una amenaça omnipresent que pot esdevenir mortal al menor descuit, si no una excentricitat socialment inacceptable; els armaris han canviat de bàndol i son ara els homòfobs qui han d’amagar les seves repugnants opinions a la resta de la població. L‘Ambient Gai ha deixat també de ser un ghetto ocult, un bunker invisible, per ser una permeable opció lúdica més per tota la població.

#looking2Sé que rebré crítiques per aquest excés de triomfalisme però us recordo que vaig rebre pallisses i bullyng als 90’s i avui passejo amb la meva parella amb una anodina normalitat pels carrers d’una ciutat d’extrarradi. Queda lluita per fer? Si, sens dubte, en evitar cap pas enrere, sobretot. Però no em busqueu per recordar amb nostàlgia el glamour de la marginalitat, perqué l’he viscut i no en tenia cap.

Així doncs “Looking” ens presenta a tres personatges, a anys llum d’estereotips sobre-actuats, que no viuen turmentats per l’acceptació social en una eterna angoixa adolescent, si no pels dubtes entre l’efimeritat del sexe i la busca d’un amor estable. Persones madures que tenen problemes reals i actuals de feina, amor i amistat, tot i que no defugen practicar cruising o en un parc o anar a una festa leather si s’escau. Un mercat sexual on el terreny de joc s’ha desplaçat de la pista de ball a les xarxes socials i on el canon estètic ha deixat de ser la musculosa perfecció praxitel·liana per desdibuixar-se entre barbes i bigotis hipster. I una banda sonora amb més indie alternatiu que sobats himnes de dives dance.

En definitiva, una sèrie que aborda, sense tabús ni tòpics, la homosexualitat d’avui dia amb un minimalisme realista i no amb des del barroquisme de la petarderia. Un argument on la orientació sexual molts cops passa a ser un mcguffin, una mera excusa per abordar  emocions i desventures humanes que a tots en sonaran molt més properes que les d’una Drag Queen drogada tambalejant-se sobre les seves plataformes en una tarima, com Marilyn Manson al divertit film “Party Monster“, estandart del ambient gai dels 90’s.

h1

Sobre el NO reconeixement de les víctimes LGTB de l’Holocaust Nazi

gener 27, 2014

Aquest diumenge vaig tenir l’honor d’intervindre al homenatge que es va realitzar a Sant Boi a les víctimes de l‘Holocaust Nazi. La meva intervenció va versar sobre la persecució de la homosexualitat durant el nazisme i la manca de reconeixement a les víctimes d’aquest. Per si fos del vostre interès, transcric la intervenció, ampliada.

# holocaust lgtb

Les primeres organitzacions d’alliberament homosexual no es van donar a Nova York als anys 60’s, sinó a la Alemanya de començaments de segle: el 1900 es funda el “Comitè Científic Humanitari” demanant la despenalització de la homosexualitat amb recollides de signatures entre 1903 i 1922, que van rebre el suport d’Enstein, Stefan Sweig, Thomas Mann o Herman Hesse. També “La Comunitat dels Propis” que rebutjava l’estereotip del gai efeminat o la “Lliga dels Drets Humans”  amb 30.000 membres el 1928. La República de Weimar va perseguir als homosexuals amb policia especialitzada que feia “llistes roses” de possibles gais que assitien a saunes o feien cruising, arribant a 1107 detinguts el 1925 per aquest motiu. Cap dels tres partits d’esquerres del moment (SPD, USPD i KPD) tenen la menor consideració pels drets de gais i lesbianes, mantenint-se en una ambigüitat al respecte.

#cabaretTot i això, durant la República, a les grans urbs com Berlin s’estableix un clima d’oberta tolerància amb l’explosió d’una contracultura homosexual que tenia l’epicentre en el cabaret El Dorado, on actuen transvestits amb la gran diva Marlene Dietritch i es reuneixen intel·lectuals. Apareixen les primeres revistes gais (Uranus o La Illa) i lèsbiques (Amor de Dona, amb 10.000 exemplars), exposicions de fotografia homoeròtica (Von Gloeden) el primer cinema obertament homosexual (Víctor i Victoria, Mikäel de Therodor Dreyer o la lèsbica Mädchen in Uniform de 1931) i es crea el primer himne d’alliberament sexual “La Cançó Lila” de 1921 (escolta-la aquí, interpretada per Ute Lemper).

Amb l’arribada de Hitler el poder el mateix 1933 s’ordena el tancament de tots els locals i organitzacions LGTB i considera la homosexualitat una aberració criminal però, en una lògica típicament homòfoba, en un primer moment es persegueixen tan sols aquells efeminats que trenquen els rols de gènere, mentre que els dirigents de les SA com Erns Rohm son obertament homosexuals i hipermasculins i el filòsof Hans Bluher teoritza sobre un Reich sense dones. Això canvia radicalment  arrel de la Nit dels Ganivets Llargs (1934) quan s’utilitza l’excusa de la homosexualitat per acabar amb les SA, el sector nazi més radical. A partir d’aquest moment la retòrica homòfoba agafa proporcions descomunals:

– Entre 1933 i 1945 son detinguts 100.000 homosexuals masculins, uns 47.000 son condemnats, la majoria a mort. Els gais estaven marcats per un triangle rosa i les lesbianes negre.

– La GESTAPO crea un cos policial específicament homòfob, la Central del Reich per la Lluita contra la Homosexualitat i l’Avort, que va fer 42.000 fitxes en una “llista rosa” de sospitosos d’homosexualitat. Els seus màxims responsables Erich Jacob i Carl Heinz Rodenberg mai van ser jutjats. El 1941 Hitler dona la ordre secreta de depurar l’exèrcit i la GESTAPO de possibles gais exterminant sense judici als sospitosos.

– A partir de 1940 Himmler ordena el trasllat a camps d’extermini de tots els detinguts sota sospita d’homosexualitat. La xifra dels deportats es força desconeguda, alguns autors suposen que era baixa, entre 5.000 i 15.000 (un 0,25% de Dachau) però la seva tasa de mortalitat era molt més elevada que la resta de presos (32% enfront al 20% general); altres, en canvi l’eleven fins a 200.000, el càlcul es força difícil, ja que molts cops les acusacions d’homosexualitat eren infundades. A diferència dels jueus, es deporten els homosexuals del Reich i dels territoris annexionats, però no dels ocupats. Dins dels camps eren marginats, inclús per la resta de presos i estaven aïllats amb presos comuns, al menys a Buchenwald.

– També es van realitzar diversos experiments biològics per “curar la homosexualitat”: 400.000 homes van ser esterilitzats i 2.000 castrats. Al camp de Buchenwald es van realitzar experiments posant glàndules a la ingle a 15 homes que van morir al camp de poc temps.

El NO reconeixement

A diferència del cas dels jueus, aquesta repressió no va ser reconeguda: les lleis homòfobes que perseguien als homosexuals van seguir vigents fins al 1968 a la RDA i fins el 1969 a la RFA. A les víctimes dels camps se’ls va tractar de delinqüents i degenerats, molts d’ells van ingressar a la presó tal com van sortir dels camps d’extermini. Les associacions de perseguits pel règim nazi es van negar a reconèixer als gais, cap d’ells va rebre la menor compensació de l’estat alemany, ni tan sols es va comptabilitzar el treball en els camps de cara a al seva jubilació. No se’n va fer el menor esment als judicis de Núremberg i ningú es va molestar a interrogar als capos nazis sobre la homofòbia.

El govern de la RFA no va fer cap reconeixement a aquestes víctimes fins 1985, fins l’any 2002 no s’anul·len les sentències nazis homòfobes. La placa a la memòria de les víctimes LGTB de Dachau la van pagar les associacions de la seva butxaca i van trigar 10 anys en veure-la penjada al camp.

h1

15 dies entre Musculocas a Sitges

Agost 20, 2013

mr-gay-sitges

Existeixen tres tipus de gais segons la forma en que busquen la bellesa: en la moda, en la saviesa (maricultes, com jo) i, finalment, els que la cerquen en un gimnàs per modelant els seus abdominals tal com Praxíteles va esculpir a Apol·lo amb el cànon de perfecció masculina. Son els Musculocas.

Vinc de passar dues setmanes a Sitges, vil·la que, com cada Agost, ha estat envaïda per tropes musculocas, ocupant bars i platges amb minúsculs banyadors i descomunals abductors, tot i la competència directe amb el Festival Circuit a Barcelona, peregrinatge obligat per tota musculoca, i que la discoteca sitgetana Atlàntida ha tancat portes gràcies a la Llei de Costes.

Sort que no se n’ha assabentat Bryan Fischer, portaveu de la ultracristiana American Family Association, que fa poc va declarar que aquests homosexuals hipermasculins s’estaven apoderant de l’exèrcit americà. La bilis homòfoba catalana ha vomitat els seus perjudicis a les pàgines de La Vanguardia. Era previsible que aquests cossos tan temptadors despertarien els complexos d’autoodi d’algun gai reprimit i armaritzat.

4831219407_7e963434b0_zAlgunes anticapitalistes creuen que aquest clixè és fictici, un invent empresarial per estereotipar i comercialitzar la homosexualitat. Doncs no, és ben real i material, aquesta gent existeix i son legió. I, a més, crec que és el model perfecte de turisme que necessitem: consumeix moltíssim i molesta zero als autòctons; màxim rendiment amb menor despesa ecològica. L’antítesi dels kalimotxos i casinos de Lloret de Mar, plens de mafiosos russos i adolescents britànics, on cada any hi han punyalades o batusses.

Les musculoques, bàsicament, dediquen a vegetar de sol a sol sobre una gandula i desfilar arran de platja per lluir les seves amples esquenes i fermes natges, com si d’un passi de models es tractés. Òbviament han de treure rendiment sexual en el mercat de la carn a la seva soferta inversió en hores de gimnàs. Homes de quaranta anys, i bastant més, exhibint tipet com si fossin púbers al ball de fi de curs. Un síndrome de Peter Pan que perpetua l’hedonisme juvenil fins a la senectut.

He de confessar que en els meus temps de caçador menjahomes me n’havia follat uns quants. Son entretinguts al llit, però una burda nul·litat intel·lectual un cop culminat l’orgasme. Em va costar adonar-me que aquestes piles de carn no son més que un bonic embolcall del no res més absolut, uns ignorants que desconeixen l’existència de museus, biblioteques o altres realitats més enllà de les màquines de spinning. I ara, una mera distracció visual en el paisatge d’unes austeres vacances.

Doncs res, ja torno a ser aquí en la mundanal vulgaritat urbana plena de panxes, mitxel·lins, sacsons i altres mostres d’insultant lletjor. Prepareu-vos perqué aquesta temporada ve carregada d’acidesa i nous projectes!

h1

Perqué França s’ha tornat Homòfoba (i Espanya no)?

Juny 25, 2013

429-cuatro-arrestados-en-paris-por-un-ataque-homofobo

L’aprovació del Matrimoni Igualitari a França ens han deixat unes esfereïdores imatges de manifestacions multitudinàries mobilitzant-se en contra dels drets legítims d’una minoria sexual, que han acabat, desgraciadament, en diversos atacs violents homòfobs culminats amb l’assassinat d’un jove activista gai d’esquerres, Clément Méric.

La mateixa pàtria d’Andre Gide, Arthur Rimbaud, Paul Verlanie, Gertrude Stein, Jean Genet, Focault, Marcel Proust, Colette o Jean Cocteau,  regurgita un insospitat odi intolerant que havia amagat en total silenci durant dècades. L’estat que ha fet la Il·lustració, la Revolució Francesa, la Comuna de París o el Maig del 68 ens ofereix un lamentable espectacle d’obscurantisme visceral, més propi de Texas o Teheran.

Mentre estant  l’Espanya dels Reis Catòlics, la Inquisició i el nacional-catolicisme, segons enquestes recents d’IPSOS, seria el tercer país de tot el món amb una major acceptació del Matrimoni Igualitari: un 76%. Una altre sondeig, en aquest cas de Pew Research Center, situava a l’Estat Espanyol com el país del món amb una major acceptació de la homosexualitat : un 88%.

_lgtbFrança va legalitzar la homosexualitat el 1791, mentre que a Espanya es va deixar de perseguir la sodomia com a delicte el 1822, tot i que la dictadura franquista reintrodueix una ferotge persecució envers les persones LGTB entre 1939 i 1979. El primer grup d’activistes gais francesos, “Arcadie”, es crea el 1959, mentre que fins el 1975 no es funda el FAGC, pioner al estat espanyol. França, fins i tot ha tingut un alcalde obertament gai a la seva capital, París, amb Bertrand Delanoe, així com tres ministres (Jean-Jacques Aillagon, Roger Karoutchi i Frédéric Mitterrand). També des de 2004 els francesos tenen una Llei que penalitza la Homofòbia.

Com es possible aquesta situació tan paradoxal i contradictòria? Quines son les causes?

Res feia pensar, doncs, en aquest sobtat ressorgiment social homòfob. Si observem l‘evolució cronològica dels sondejos d’opinió al respecte podem veure un fenomen ben curiós: el suport al Matrimoni i l’Adopció igualitaris passa d’un 65% al Agost de 2012 al 58% a l’Abril de 2013 . Es a dir: a França el reconeixement de drets i les movilitzacions homòfobes han aconseguit que una part significativa de la opinió pública es tornés més intolerant, mentre que a Espanya va passar just al contrari i, avui dia, ni als sectors més ultres del PP se’ls hi passa pel cap tocar una coma dels avenços socials en aquest tema. Perquè?

1) La passivitat de l’esquerra francesa davant la ultradreta: Els diferents partits progressistes gals han estat absolutament incapaços de bastir un moviment unitari per barrar el pas al feixisme emergent del Front Nacional, imparable a les urnes. François Mitterrand va creure en el seu moment que, amb una llei electoral majoritària, la divisió de la dreta entre UMP i FN aniria de perles per tal de dividir el vot conservador i va afavorir una incomprensible tolerància al feixisme a base d’un estúpid càlcul electoral, que ja es va demostrar totalment fallit quan Jospin va quedar eliminat per Le Pen a les Presidencials de 2002.

2) Traïdors i talps d’esquerres:  El moviment integrista homòfob francès “Manifestació per Tots” ha tingut el suport de quintacolumnistes i renegats ex-progressites com Georgina Dufoix,  ex-ministra socialista i ex-presidenta de Creu Roja o Patrice Carvalho i Bruno Nestor Azerot, diputats pel Front d’Esquerres. També ha tingut el suport d’altes ximples útils o “nazis amables” com els  humoristes Fridje Barjot o Jean-Jacques Peroni.

3) Invisibilitat Gai: Quan vaig estar a Paris recentment em vaig adonar de la poca visibilitat que té l’ambient gai en aquesta ciutat. Aquí no hi ha un Gaixample o una Chueca. La Manifestació de L’Orgull de 2012 de París va reunir a 500.000 persones (segons la organització) i la de Madrid en la mateixa data a 1.500.000 (Nota: Madrid té una població lleugerament superior a París). La cultura francesa igual ha viscut la sexualitat com un fet individual i no polític, no donant tanta rellevància pública a aquest fet i això els ha passat factura.

4) Homofòbia Antipolítica: Una part de la massa aborregada, susceptible a caure embadalida davant qualsevol populisme per estúpid que sigui, està emprant aquestes movilitzacions com a excusa per anar contra Hollande i “contra el sistema polític” en si. Veuen gent al carrer amb pancartes i ja creuen que per aquest simple fet tenen raó i es guai secundar la protesta. Una mostra més de com la manca de solidesa intel·lectual està desorientant les movilitzacions socials.

Esperem però que aquesta tendència cap a la homofòbia hagi estat un lamentable episodi passatger i dintre de poc la tendència segueixi cap a la acceptació i la normalitat!

h1

Es l’Amor un Tabú pels activistes d’esquerres?

Abril 27, 2013

images

Quan era adolescent i freqüentava el Moviment Okupa de la meva ciutat (estem parlant de finals dels anys 90-principis dels 00), lligar o tenir parella estable era vist com un vici burgés, un passatemps per nenes riques; la dictadura estètica punk havia decretat de forma oficiosa a través de les seves pseudo-assemblees  que l’únic sentiment que es permetia era l’odi contra tot i tothom, sense més criteri. Era l’Era daurada del nihilisme grunge.

En aquell ambient asfixiant la homosexualitat era invisible, ja que directament no hi havia sexualitat (no diguem ja romanticisme). El nombre de persones amb parella reconeguda era una minoria escassa; era un tema del que amb prou feines es parlava obertament, doncs els plaers terrenals havien d’esperar a la revolució i les relacions a dos podien ser un incordi quan es primava la col·lectivitat com un tot indivisible.

Fugint d’aquella asexualitat presumptament llibertària vaig llençar-me de cap a l’Ambient Gai on alliberament i transgressió  implicaven follar cada dia amb algú diferent, sense cap vincle emocional més enllà de l’orgasme. Abans que Zapatero arribés a la Moncloa el Matrimoni Igualitari no es veia com una reivindicació gaire revolucionaria, sinó més aviat com una trampa de l’heteropatriarcat per assimilar-nos dins la monogàmia.

Posteriorment la confrontació amb la homofòbia del PP i l’esglesia catòlica va capgirar el discurs radicalment, però la institució matrimonial en sí encara es vista amb amb certes reticències pels sectors LGTB més transgressors que, sota el paraigües de la Teoria Queer, reivindiquen trencar amb les institucions tradicionals i reinventar les relacions a partir de la individualitat més freak, negant l’existència del binarisme home-dona o hetero-homo.

A la primera meitat dels ’00 les feministes de la diferència van començar a fer forat dins els Moviments Socials, al menys en els que jo freqüentava. Per primer cop escoltàvem a parlar de que la vida privada era pública, la diferència entre sexe i gènere, o que els dones no havien d’assimilar el model agressiu i racional dels homes dins la política. Però, de nou, l’amor romàntic era vist com quelcom conservador, un instrument per idiotitzar la dona i esclavitzar-la a un fal·lus o justificar maltractes i abusos de tota mena.

LoveRevolution_01.gifA tot això, al llarg d’aquest periple em debatia per una banda entre auto-reprimits amors impossibles i inconfessables cap a heroics activistes possiblement heteros (era impossible de saber ja que mai es parlava del tema), que incomprensiblement malgastaven la seva dionisíaca joventut en una ascètica comunió amb l’onanisme; i per l’altre, en una orgia permanent amb musculocas de tot a cent a qui enviava a passeig després de corre’m a la seva cara. Vaig esdevindre un veritable apòstol del racionalisme materialista, un profeta que proclamava la fi de l’amor i de la nyonyeria.

Tenir parella va suposar per mi una ruptura epistemològica, com diria el filòsof del marxisme estructuralista Louis Althusser. A partir d’aquell moment se’m va obrir davant meu un univers de metafísica romàntica, que ni Wagner en el seu apogeu. En aquesta deriva cap a la heterodoxia naïf i la felicitat idealista he aconseguit arribar a un consens entre cor i cap, lligant la meva praxis sexual amb el que sempre he sentit, però em trobo amb un buit teòric, doncs dins l’ampli marc de l’esquerra  mai ningú ha aconseguit donar una cobertura teòrica a l’Amor, que segueix sent un tabú.

Potser el pensament positiu postmodern i aquest neo-hippiesme bonrollista dels 60’s que ha renascut amb el 15M pot ser una bona ocasió per abordar-ho; tot i que de nou començo a veure patrons coneguts amb activistes que trenquen amb la parella per que no tenen prou temps per assistir a totes les comissions, així com un cert retorn a la ortodòxia col·lectivista (incipient encara) negant els sentiments individuals. Espero equivocar-me!

h1

BALANÇ DEL LLEGAT D’HUGO CHAVEZ: Desmuntant el Paternalisme Neocolonial

Març 6, 2013

mitin-chavez

Ahir ens va deixar un dels líders més carismàtics i controvertits del planeta: al President electe de Veneçuela Hugo Chavez, després d’una àrdua batalla contra el càncer.

La dreta i els seus mitjans de comunicació s’han encarregat de demonitzar aquest polític, esporuguits per perdre els seus interessos econòmics en aquell país, presentant com un dictador a qui ha guanyat 13 de 14 eleccions per àmplia majoria absoluta (les darreres per 11% de diferència amb Capriles, quan Obama amb prou feines va superar a  Rommney per un 3%). També l’acusen d’eternitzar-se en el poder quan ha exercit 14 anys de President i Jordi Pujol 23.

Això per no esmentar el cop d’estat que li va donar la oligarquia financera el 2002, organitzat des de la patronal petroliera (PDSVA) i els governs d’Aznar i Bush, que va durar 48h degut a la increïble mobilització social de les classes populars que va aconseguir revocar-lo.

Aquestes crítiques son complexes neocolonials i d’una barroera superioritat paternalista, presentant als pobrets indígenes de Veneçuela com uns salvatges analfabets a qui cal reconquerir per tal de mostrar-los el camí correcte cap a la democràcia liberal. No es que a mi em facin especial gràcia les sortides de to de Chavez o les seves aparicions cantant ranxeres en directes televisius però sens dubte aquest populisme, que no arriba ni a la sola de les sabates al messianisme d’Artur Mas, forma part de la seva cultura i visió del món i s’ha de respectar si no volem esdevenir uns talibans de l’eurocentrisme colonial.

Així doncs, intentant no caure en una exagerada hagiografia realitzaré un balanç el més objectiu possible al seu llegat:

Aspectes Positius

– Socialdemocràcia: La seva gestió econòmica dista anys llum del comunisme soviètic o de qualsevol economia planificada. Tan sols es tracta de nacionalitzar el petroli i algunes empreses, mantenint la propietat privada i el lliure mercat (tot i que amb fortes regulacions de preus, en cas de carestia) i posant els recursos naturals en mans de l’estat, emprant els seus beneficis per crear escoles, hospitals o cooperatives. Vaja, el mateix que ha fet Noruega, però com el seu President no vesteix en xandall i no canta ranxeres, ja son una democràcia respectable i no bananera.

Democràcia i llibertat: Una Constitució que permet un referèndum per revocar al President a mig mandat, tan sols amb una recollida de signatures. Renoi! Quina dictadura més curiosa! Us imagineu que li poguéssim fer això a Rajoy? Això per no parlar de la transparència dels seus comicis i del seu sistema electoral, considerat el millor del món per l’expresident dels EUA Jimmy Carter.  També podríem fer un incís respecte al notable augment de la llibertat de premsa, mentre la oposició controla el 60% de mitjans privats, el chavsime ha donat 37 emissores a cooperatives indígenes i autogestionades, al marge de l’estat i les multinacionals. De nou, res a veure amb Cuba o la URSS

Estat del Benestar i lluita contra la Pobresa: Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE) la pobresa ha passat del 49 al 27,7% i la pobresa extrema del 21 al 7% durant el mandat chavista. La UNESCO considera que l‘analfabetisme està pràcticament eradicat en aquest país, amb menys de l’1%; més de 1,5 milions de nens han estat escolaritzats gràcies a les escoles populars. UNICEF informa que s’ha augmentat la despesa en atenció i educació a la infància en un 51%, la població amb accés a aigua potable ha arribat al 95% i s’ha reduït la mortalitat infantil un 50%. La població amb atenció sanitària gratuïta ha passat del 50 al 95%, passant de 20 a 80 metges per cada 10.000 habitants.

Ajuda al desenvolupament d’Amèrica Llatina: L’antítesi d’Angela Merkel! Mentre l’executiu alemany es dedica a escanyar als països mes pobres del seu voltant amb mesures d’austeritat salvatge, Chavez ha venut petroli a preus de saldo a Cuba, Ecuador o Bolivia, entre altres, a canvi de que aquests estats hi enviessin metges o mestres. Així SI es construeix una forta unitat internacional!

Drets LGTB: Eliminació de tota homofòbia legal amb la nova Constitució de Veneçuela el 1999, el 2003 s’aprova una llei de parelles de fet que el 2008 reconeix explícitament als homosexuals. El 2009 la diputada oficialista Romelia Matute va expressar la intenció d’avançar cap al matrimoni igualitari, tema que encara resta pendent. El Govern participa de forma oficial en el dia de l’Orgull Gai des de l’any 2000. Un cop més, res a veure amb Cuba.

Aspectes negatius o a millorar

Violència: Aquesta es la gran lacra de Chavez. Tan sols un 8% de delictes s’arriben a castigar i hi han més de 18.000 homicidis anuals (dels quals 5.000 son menors d’edat), superant a Afganistan i Líban junts, amb una tassa de morts per violència de 232/100.000 habitants, una de les més altes del món. Chavez ha tingut 11 Ministres de l’Interior en 14 anys i 20 plans de seguretat consecutius que no han donat cap mena de resultat. Sens dubte el gran repte de Maduro serà fer-hi front.

Compra d’armament: Calia gastar 3.000 milions en compar dos batallons de tancs a la Rússia de Putin? Calia cedir ports i astillers a Mahmud Almarineyad a canvi d’armament iraní?

Inflació: L’augment general de preus va arribar al 20% a Veneçuela durant 2012. Una devaluació galopant de la moneda que l’executiu faria bé de controlar de forma urgent si no vol que tots els esforços contra la pobresa se li acabin anant en orris i hi hagi una fuga massiva de divises.