Homofòbia i Futbol: Un Ritual d’Iniciació en la Masculinitat.

La primera activitat social a la vida d’un infant en la qual es dona una veritable divisió sexual del comportament es produeix al pati de les escoles de primaria. Els nens juguen a futbol i les nenes no. El futbol es, doncs, un veritable ritual de pas que serveix per a la  creació d’una subjectivitat masculina grupal, on qui en queda exclòs es marginat socialment i es vist com “poc viril”, “efeminat” o directament es acusat d’homosexual.  I aquest es, des del meu punt de vista, es el motiu principal pel qual existeix tanta homofòbia al mon del futbol professional.

A Espanya mai cap jugador de futbol s’ha declarat obertament homosexual. L’únic àrbitre que s’ha atrevit a sortir de l’armari, Jesús Tomillero, ha presentat la seva dimissió recentment després de rebre insults homòfobs en el camp del Cadis que estan sent investigats pel Fiscal de Delictes d’Odi. Ha rebut suports de tota la classe política, actors o ciutadans, però no de futbolistes, amb les úniques excepcions d’Iker i el Rayo Vallecano. Fa pocs dies, també, el Barça ha estat denunciat per crits homòfobs contra Cristiano Ronaldo, l’estètica del qual s’aparta lleugerament del prototip clàssic de mascle viril.

Recentment la revista Jotdown ha publicat un interessant artícle de Bárbara Ayuso titulat “En el armario del fútbol“, on entrevista a destacats futbolistes com Pep Guardiola, Gerard Piqué, Jorge Valdano o Javier Irrueta. Segons la opinió dels entrevistats les causes de la homofòbia al futbol son la pressió de la premsa a la vida privada dels jugadors, que fer el primer pas es complicat, o que no existeixen protocols legals per fer front a la homofòbia. També llencen pilotes fora (mai millor dit), dient que aquesta homofòbia es culpa dels seguidors, dels clubs o de les institucions futbolístiques.

Però cap va a l’arrel del problema: el futbol, dins la nostre cultura, actua com un ritual de pas entre l’infant asexuat i el jove masculinitzat. El gènere no es quelcom natural, es una construcció social que cada cultura transmet a la següent generació mitjançant normes, tabús, rituals i símbols.

Richard A. Cohen, un evangelista homòfob, afirma en el seu  manual per curar la homosexualitat que aquesta es tracta d’una patologia provocada pel trauma i la frustració psicològica al sentir-nos exclosos de l’ambient viril del futbol durant la infància. Aquest sinistre personatge s’ha topat amb l’arrel del problema però l’ha entès completament al revés: la exclusió del futbol el que genera es homofòbia, no homosexualitat. Evidentment que hi han homosexuals que juguen al futbol, però ho fan en equips com Panteres Grogues, una associació específicament LGBT creada per evitar l’ambient d’odi i intolerància que es dona al futbol professional i que van organitzar uns Euogames a Barcelona l’any 2009, on milers de gais i lesbianes van poder practicar esport fora de la pressió heteropatriarcal.

Diversos estudis sociològics i antropològics sobre la violència al mon del futbol, apunten a que els grups de hooligans es creen buscant una identitat viril grupal en homes de classe treballadora manual que es veuen desplaçats per una societat postindustrial on la força bruta ja no es econòmicament rellevant. Els càntics, els colors, les samarretes, els himnes o els crits al camp son una forma simbòlica i ritualitzada que donen ordre, sentit i homogeneïtat a la seva identitat i els serveixen per canalitzar (d’una forma socialment acceptable)  els seus  sentiments irracionals d’odi, violència i frustració davant la marginació a la que els ha empès la modernitat del capitalisme postidustrial, així com la revolució sexual de les dones o les minories. En aquest context ritual, el futbol es una representació simbòlica d’una guerra entre dos exèrcits, on la homosexualitat o qualsevol rastre de feminitat, es un tabú que trenca amb la jerarquia simbòlica de virilitat i el rol modèlic de masculinitat heroica que s’associa al jugador-guerrer.

Un bon exemple es l’estudi de Javier Durán González (1996), on apunta a que el 85% dels hooligans son homes, amb una mitjana d’edat d’entre 16 i 25 anys (es a dir, en edat sexualment activa però anterior a la formació del matrimoni), de classe obrera no qualificada i econòmicament molt depauperada. Durán creu que aquests hooligans generen una comunitat alternativa al seu nucli familiar (normalment desestructurat i problemàtic, on ja es pot produir la violència), entorn a un univers simbòlic i afectiu molt simple i reduït entorn a “estima els nostres – odia els altres“. Hi afegiria que també es una forma de construir una identitat de gènere masculina juvenil, basada en l’exaltació de la violència i l’agressivitat com a forma de canalitzar l’impuls sexual en l’etapa anterior al seu control social dins la família nuclear heterosexual.

Un altre interessant estudi es del de Débora Tajer (1998) que apunta a que el futbol es una forma d’organitzar la masculinitat, una forma de fer-se un home i de com en aquest espai simbòlic interactuen identitats de gènere, classe i nacionalitat. El futbol es un espectacle de masses, una performance de la identitat masculina heteropatriarcal, on es transmeten els arquetips hegemònics del gènere masculí (homes joves, forts, virils, heroics, violents i dominants). Aquests valors es transmeten generacionalment, on els fills hereten l’afició  dels seus pares i aquests els apunten de ben petits a jugar aquest esport. Molts nanos de ben petits s’impregnen dins l’univers simbòlic d’un equip (samarretes, colors, himnes…). I sobretot on es dona una maniquea exclusió deliberada de l’altre, del que no es “dels nostres” i no forma part del univers del nostre equip, o de la nostre masculinitat viril.

Jo, personalment, mai m’he sentit tan incòmode, insultat i exclòs com en els vestuaris d’Educació Física. Aquest espai social es converteix en un indret de camaraderia viril i sexual, on la presència de dissidents en la identitat heterosexual es vista com un perillós intrusisme. La homofòbia es basa en una certa por a que un mascle heterosexual sigui tractat amb el mateix assetjament sexual amb el que ells tracten a les dones i, en un indret sense roba, salten totes les alarmes.

Aplaudeixo les campanyes de sensibilització contra la homofòbia a l’esport, com la de posar-se cordons amb la bandera de l’Arc de Sant Martí, però no deixaran de ser accions simbòliques, benintencionades però irrellevants, mentre no s’entengui com de profundes son les estructures de construcció de gènere en la nostre cultura i el destacat paper que hi juga el futbol com a ritual de formació/exclusió d’identitat masculina. Mentre no s’ataqui a les arrels del problema, podar les fulles no conduirà enlloc.

Antropologia del Cruising: El perqué del sexe anònim gai en llocs públics

Recentment ha caigut a les meves mans l’exel·lent llibre “En tu árbol o en el mio: Una aproximación etnográfica a la práctica del sexo anónimo entre hombres” (Edicions Bellaterra, 2015), del professor de la Universitat de Girona  Jose Antonio Langarita, amb un pròleg del sempre polèmic Manuel Delgado. Es tracta d’un apassionant i profund estudi científic que tracta de donar resposta al perqué de que molts homes que practiquin sexe de forma silenciosa, secreta i anònima, amb altres homes a qui no coneixen de res, en llocs públics (lavabos, parcs, platges …).

En primer lloc resulta xocant que l’autor confessi i justifiqui que, per tal de poder realitzar una observació participant, ell mateix va formar part d’aquestes pràctiques sexuals, convertint-se així en objecte i subjecte del seu propi estudi. Ho trobo molt encertat i correcte, doncs difícilment hauria pogut comprendre el significat dels símbols, rituals i organització social que rodegen el cruising, de la mateixa forma que els estudiosos dels xamanisme, com Carlos Castaneda, acabaven prenent les mateixes drogues al·lucinògenes dels rituals.

He dir que el punt fluix del llibre es quan desglossa un breu repàs a la història de la homosexualitat i la homofòbia. Aquest es troba excessivament centrat en Foucault, des d’un punt de vista un tant etnocèntric i presentista, situant els orígens de la repressió homòfoba en la moral victoriana del s.XIX, ignorant així les brutals persecucions de la inquisició al s.XIII-XVIII contra els sodomites, presents ja en la tardoantiguitat del s.IV-VIII on s’imposa la moral judeocristiana i la seva ideologia pro-natalista, com una ruptura envers el paganisme. També sobta que, tractant-se d’un antropòleg, no faci un major esment als diferents rols socials i culturals que ha jugat el sexe entre homes en moltíssimes cultures arreu del planeta i que tan ben estudiades estan per alguns autors com el català Alberto Cardín, entre molts altres.

El cruising representa la major transgressió possible a la estructura de l’heteropatriarcat: es tracta de relacions sexuals no monògames, no lligades a cap amor romàntic, en un espai públic en comptes de la privacitat domèstica, sense cap mena de finalitat reproductiva i, per postres, entre dos homes. Fins i tot entre alguns gais es criticat, ja que es veu com una pràctica marginal que denigra al col·lectiu LGBT, un cop el matrimoni igualitari ha fet acceptable per gran part de la societat la homosexualitat com una rèplica a la família nuclear tradicional.

Langarita fa un excel·lent lectura de classe i origen dels participants en el cruising, documentant que des de l’aparició de xarxes socials per lligar i la normalització dels locals d’ambient gai, aquestes pràctiques ja només les duen a terme aquells que no tenen oportunitats econòmiques per accedir a una discoteca o ni tan sols a Internet, així com persones que es veuen forçades a mantenir en el més absolut secretisme la seva sexualitat, ja sigui per la seva religió o entorn social. Es a dir: persones migrades, casats, d’avançada edat o de classe molt baixa; aquells que han quedat exclosos del model adonisiac de joventut, hedonisme, bellesa i classe mitja/alta en que es basa el prototip de gai socialment acceptable.

La part més interessant del llibre, sens dubte, es l’acurada lectura de l’ús de l’espai, la interpretació dels símbols, així com de tota la cerimònia ritual que donen lloc a les diferents pràctiques sexuals entre dos o més homes. El silenci com a garantia d’anonimat i secretisme que protegeix la privacitat dels seus participants, on el llenguatge es substituït per la gestualitat obscena.

També resulta molt encertada la seva interpretació del paper d’alguns participants que en absolut es senten identificats com a gais o homosexuals i rebutgen tot comportament efeminat. Presumptes mascles heterosexuals que, no obstant, acudeixen a aquests espais a follar amb altres homes. Una contradicció paradoxal entre identitat i pràctica, producte possiblement del binarisme maniqueu amb que la nostre societat etiqueta i construeix els rols de gènere i l’orientació sexual. El problema sorgeix quan aquestes persones es creuen immunes al contagi del VIH/SIDA, ja que pensen que follar amb condó es de mariques i ells com a bons mascles no se’n veuran mai afectats. Es per això que des de la comunitat mèdica s’ha creat el concepte “homes que tenen sexe amb homes“, per tal de dirigir les campanyes preventives envers a aquest col·lectiu.

Des del meu punt de vista trobo que l’estudi genera molts més interrogants dels que tanca, obrint un camp d’investigació que es troba lluny de presentar fermes conclusions definitives. La recerca s’ha centrat en espais molt concrets (el parc de Montjuïc, les platges de Gavà i Sitges), que tan sols son una ínfima part del que representa el sexe anònim entre homes dins la nostre societat: quines diferències podríem trobar amb aquells que forniquen en lavabos de centres comercials? O en saunes i “cuartos oscuros”? I en països i cultures  on la homofòbia sigui més dura que a Espanya? Això per no parlar del sexe efímer però no purament anònim, es a dir, les noves xarxes socials i les aplicacions mòbils per lligar o directament del cibersexe. Espero, doncs, que Langarita no es doni per satisfet, tingui ganes d’ampliar aquesta temàtica i puguem gaudir d’una segona part en un futur.

“LOOKING”: Crítica de la nova serie gai

Recordo un episodi de la mítica “Queer As Folk” on el seu protagonista absolut, Brian Kinney, complia 30 anys i els seus amics li preparaven un funeral, mentre ell pensava en el suïcidi doncs, en la lògica d’aquesta ficció, no podia haver-hi vida més enllà de l’esbojarrat hedonisme juvenil de drogues, festa, suor, sexe desenfrenat i anònim en cuartos oscuros i discoteques plenes de musculocas i reinones. Doncs bé, “Looking” parteix just de la premisa contraria: homosexuals que ja han passat la trentena i, un xic cansats de tanta orgia comencen a platejar-se quin es el sentit de la seva existència, sense caure tampoc en el conservadorisme burgés de “Modern Family” on la parella gai pràcticament no té cap vida fora del treball i la família.

Han passat 12 anys  des de que la BBC estrenés el capítol pilot de Queer as Folk i en aquest lapse de temps la percepció social de la homosexualitat a Occident ha sofert la major transformació de la història humana. Si en el culebrot ambientat a Pittsburg el Matrimoni Igualitari era una llunyana utopia, avui es ja una realitat consolidada en la majoria d’estats d’Europa, en molts d’Amèrica i fins i tot en alguns de Sudamèrica i Àfrica. La homofòbia ja no és una amenaça omnipresent que pot esdevenir mortal al menor descuit, si no una excentricitat socialment inacceptable; els armaris han canviat de bàndol i son ara els homòfobs qui han d’amagar les seves repugnants opinions a la resta de la població. L‘Ambient Gai ha deixat també de ser un ghetto ocult, un bunker invisible, per ser una permeable opció lúdica més per tota la població.

Sé que rebré crítiques per aquest excés de triomfalisme però us recordo que vaig rebre pallisses i bullyng als 90’s i avui passejo amb la meva parella amb una anodina normalitat pels carrers d’una ciutat d’extrarradi. Queda lluita per fer? Si, sens dubte, en evitar cap pas enrere, sobretot. Però no em busqueu per recordar amb nostàlgia el glamour de la marginalitat, perqué l’he viscut i no en tenia cap.

Així doncs “Looking” ens presenta a tres personatges, a anys llum d’estereotips sobre-actuats, que no viuen turmentats per l’acceptació social en una eterna angoixa adolescent, si no pels dubtes entre l’efimeritat del sexe i la busca d’un amor estable. Persones madures que tenen problemes reals i actuals de feina, amor i amistat, tot i que no defugen practicar cruising o en un parc o anar a una festa leather si s’escau. Un mercat sexual on el terreny de joc s’ha desplaçat de la pista de ball a les xarxes socials i on el canon estètic ha deixat de ser la musculosa perfecció praxitel·liana per desdibuixar-se entre barbes i bigotis hipster. I una banda sonora amb més indie alternatiu que sobats himnes de dives dance.

En definitiva, una sèrie que aborda, sense tabús ni tòpics, la homosexualitat d’avui dia amb un minimalisme realista i no amb des del barroquisme de la petarderia. Un argument on la orientació sexual molts cops passa a ser un mcguffin, una mera excusa per abordar  emocions i desventures humanes que a tots en sonaran molt més properes que les d’una Drag Queen drogada tambalejant-se sobre les seves plataformes en una tarima, com Marilyn Manson al divertit film “Party Monster“, estandart del ambient gai dels 90’s.

Perqué França s’ha tornat Homòfoba (i Espanya no)?

L’aprovació del Matrimoni Igualitari a França ens han deixat unes esfereïdores imatges de manifestacions multitudinàries mobilitzant-se en contra dels drets legítims d’una minoria sexual, que han acabat, desgraciadament, en diversos atacs violents homòfobs culminats amb l’assassinat d’un jove activista gai d’esquerres, Clément Méric.

La mateixa pàtria d’Andre Gide, Arthur Rimbaud, Paul Verlanie, Gertrude Stein, Jean Genet, Focault, Marcel Proust, Colette o Jean Cocteau,  regurgita un insospitat odi intolerant que havia amagat en total silenci durant dècades. L’estat que ha fet la Il·lustració, la Revolució Francesa, la Comuna de París o el Maig del 68 ens ofereix un lamentable espectacle d’obscurantisme visceral, més propi de Texas o Teheran.

Mentre estant  l’Espanya dels Reis Catòlics, la Inquisició i el nacional-catolicisme, segons enquestes recents d’IPSOS, seria el tercer país de tot el món amb una major acceptació del Matrimoni Igualitari: un 76%. Una altre sondeig, en aquest cas de Pew Research Center, situava a l’Estat Espanyol com el país del món amb una major acceptació de la homosexualitat : un 88%.

França va legalitzar la homosexualitat el 1791, mentre que a Espanya es va deixar de perseguir la sodomia com a delicte el 1822, tot i que la dictadura franquista reintrodueix una ferotge persecució envers les persones LGTB entre 1939 i 1979. El primer grup d’activistes gais francesos, “Arcadie”, es crea el 1959, mentre que fins el 1975 no es funda el FAGC, pioner al estat espanyol. França, fins i tot ha tingut un alcalde obertament gai a la seva capital, París, amb Bertrand Delanoe, així com tres ministres (Jean-Jacques Aillagon, Roger Karoutchi i Frédéric Mitterrand). També des de 2004 els francesos tenen una Llei que penalitza la Homofòbia.

Com es possible aquesta situació tan paradoxal i contradictòria? Quines son les causes?

Res feia pensar, doncs, en aquest sobtat ressorgiment social homòfob. Si observem l‘evolució cronològica dels sondejos d’opinió al respecte podem veure un fenomen ben curiós: el suport al Matrimoni i l’Adopció igualitaris passa d’un 65% al Agost de 2012 al 58% a l’Abril de 2013 . Es a dir: a França el reconeixement de drets i les movilitzacions homòfobes han aconseguit que una part significativa de la opinió pública es tornés més intolerant, mentre que a Espanya va passar just al contrari i, avui dia, ni als sectors més ultres del PP se’ls hi passa pel cap tocar una coma dels avenços socials en aquest tema. Perquè?

1) La passivitat de l’esquerra francesa davant la ultradreta: Els diferents partits progressistes gals han estat absolutament incapaços de bastir un moviment unitari per barrar el pas al feixisme emergent del Front Nacional, imparable a les urnes. François Mitterrand va creure en el seu moment que, amb una llei electoral majoritària, la divisió de la dreta entre UMP i FN aniria de perles per tal de dividir el vot conservador i va afavorir una incomprensible tolerància al feixisme a base d’un estúpid càlcul electoral, que ja es va demostrar totalment fallit quan Jospin va quedar eliminat per Le Pen a les Presidencials de 2002.

2) Traïdors i talps d’esquerres:  El moviment integrista homòfob francès “Manifestació per Tots” ha tingut el suport de quintacolumnistes i renegats ex-progressites com Georgina Dufoix,  ex-ministra socialista i ex-presidenta de Creu Roja o Patrice Carvalho i Bruno Nestor Azerot, diputats pel Front d’Esquerres. També ha tingut el suport d’altes ximples útils o “nazis amables” com els  humoristes Fridje Barjot o Jean-Jacques Peroni.

3) Invisibilitat Gai: Quan vaig estar a Paris recentment em vaig adonar de la poca visibilitat que té l’ambient gai en aquesta ciutat. Aquí no hi ha un Gaixample o una Chueca. La Manifestació de L’Orgull de 2012 de París va reunir a 500.000 persones (segons la organització) i la de Madrid en la mateixa data a 1.500.000 (Nota: Madrid té una població lleugerament superior a París). La cultura francesa igual ha viscut la sexualitat com un fet individual i no polític, no donant tanta rellevància pública a aquest fet i això els ha passat factura.

4) Homofòbia Antipolítica: Una part de la massa aborregada, susceptible a caure embadalida davant qualsevol populisme per estúpid que sigui, està emprant aquestes movilitzacions com a excusa per anar contra Hollande i “contra el sistema polític” en si. Veuen gent al carrer amb pancartes i ja creuen que per aquest simple fet tenen raó i es guai secundar la protesta. Una mostra més de com la manca de solidesa intel·lectual està desorientant les movilitzacions socials.

Esperem però que aquesta tendència cap a la homofòbia hagi estat un lamentable episodi passatger i dintre de poc la tendència segueixi cap a la acceptació i la normalitat!

Com vaig sobreviure al Bullying Homòfob

Estem a finals dels anys noranta, tinc 14 anys i estic estirat en un sofà en la sala de professors. Us preguntareu, que faig aquí…

Es tracta d’un institut catòlic concertat, amb una certa fama de prestigi i nivell; els professors no son capellans i la seva ideologia es força variable entre ells, però escoltar acudits homòfobs o un discurs heterosexista es d’allò més habitual a l’aula.

Des de fa uns mesos no tinc amics, cap ni un, dins d’aquest petit infern. Normalment em trobo assegut sol en un pupitre de la primera fila i tan sols tinc company quan el tutor castiga algú a fer-me companyia. Espero amb delit l’hora del patí per creuar corrents el meu barri i trobar-me amb els meus col·legues d’esplai que van a l’escola pública; és l’únic instant del dia on puc ser veritablement jo.

El rumor sobre la meva orientació sexual s’ha escampat com un ataca d’oli, sense que en cap moment jo l’hagi desmentit i, de sobte, s’ha fet el buit absolut al meu voltant. En un primer moment no em va preocupar doncs odiava totalment aquella caterva de pijes sobremaquillades i semianalfabets garrulos sense conversa alguna fora del futbol i les tetes.

Però les mirades van deixant pas als dits assenyaladors, aquests als comentaris capciosos i ofensius, per acabar en empentes, insults i finalment agressions físiques, cada cop més violentes. Als vestuaris d’Educació Física arribo a límits de tensió difícilment suportables, procuro acabar sempre el primer i sortir cames ajudeu-me.

Que ha succeït per que jo estigui estirat en un sofà de la sala de professors? Simplement que els meus atacs d’ansietat s’han tornat més freqüents, llargs i intensos. Tan sols cal que escolti “marica” al passar per un passadís per que es desfermi la meva ràbia continguda en forma d’hiperventilació, mareig, desmai, dits agarrotats i pèrdua momentània del coneixement.

El meu gran error va ser fer cas al fatídic consell que tothom em donava aleshores: “no els hi contestis”, “ja es cansaran” , “tu fes com si no els escoltessis”.  Aquest silenci tan sols alimentava la impunitat, normalitzava l’odi i convertia la discriminació en un element més del paisatge, al mateix temps que el meu despit i rancor m’anaven alienant de la realitat en el meu món interior; tot molt en la línia del “grunge”, que tan de moda estava aleshores.

No va ser fins que, al cap d’un any i mig, uns skins neonazis em van deixar inconscient d’una pallissa. Aquella va ser la catarsi definitiva i el punt de no retorn. Em vaig cansar de callar i no fer res, tal com esperaven els meus esporuguits pares i mestres. Vaig explicar al matí següent a la meva classe que havia succeït i quin n’era el motiu; em vaig apropar a una organització LGTB, duent a judici als skins en mig de la única concentració contra la homofòbia que a mi  em consta que s’hagi fet a la meva ciutat. Fins i tot vaig fer declaracions a diversos mitjans, tot i que no sota el meu nom.

Mai més em vaig tornar a estirar en aquell sofà; el temor i el respecte que generava “el que havia dut uns skins a judici” van fer que les mirades ara fossin d’admiració i els comentaris de suport. Aquell curs, el darrer abans d’entrar la universitat, m’assentava al final de l’aula i m’havien de cridar l’atenció per estar constantment xerrant.

S’acaba algún dia de Sortir de l’Armari?

Quan creus que tothom de la teva família ja coneix i adora al teu xicot, sempre t’acabes retrobant amb aquell cosí segon a qui no veus des de que anaves a l’institut o aquella octogenària tieta-àvia del poble que, òbviament, et salten a la jugular sense pietat agafant-te desprevingut en un fosc racó d’un enterrament qualsevol per preguntar-te per la teva xicota i els futurs fills, que l’edat no perdona, l’arrós es va covant i que, res, que el que volen ells es saber quan els convides a la boda.

Quan creus que la teva ploma i l’aversió a parlar de futbol delaten la teva orientació a kilòmetres sempre hi ha el despistat company de feina hetero, que et pregunta l’opinió sobre les mamelles d’aquella o d’aquella altre femella, sense percebre que tu, en realitat, li estas mirant el paquet a ell des de fa estona.

I clar, arriba un punt que cansa! Als 12 anys  em sentia posseïdor d’un secret d’estat i confessar-ho a algú era un ritual que requeria preparació tàntrica i desenes de promeses d’absoluta confidencialitat; era com el gran tabú i se m’accelerava el cor a mil per hora. Però clar, diguéssim que quan ja portes dècades repetint el ritual, avorreix a les ovelles!

Tampoc es que jo sigui partidari de presentar-me rollo “Hola, soc l’Arqueòleg i soc gai” ni molt menys ja que, a part de menjar polles, faig moltíssimes més coses tant o més interessants en la meva vida. Ni tampoc soc partidari d’ocultar el que és evident: si el meu orgull em va dur a reivindicar obertament la meva homosexualitat, en els foscos anys 90’s en un municipi d’extra-radi poblat de violents skins, ara tampoc em callaré.

Sempre ens queden dues opcions: o bé emprar un llenguatge neutre ( “la meva parella“) o tractar el tema amb la mateixa naturalitat que els heteros et parlen de com boten les tetes de la noia que ha passat pel costat, sense conèixer-te de res. Tan sols ens queda esperar que algun dia desaparegui la heteronormativitat social i la gent pregunti per quina vorera camines abans de donar-ho tot  per suposat.

TOP: Les millors històries d’Amor Gai en la Història (II):Tardoantiguitat i Edat Mitja

Després de fer un repas a les històries d’amor gai més apassionades de l’Antiguitat Clàssica greco-romana, avui m’endinsaré dins la fosca Edat Mitja, on les passions carnals entre homes eren durament perseguides… tot i que sempre hi van haver amants disposats a desafiar les tenebres!

1.- Sant Sergi i Sant Bac (s.IV dC)

Dos alts militars romans que van ser martiritzats fins a la mort al descobrir que eren cristians, denunciats pels seus subalterns envejosos de la confiança que els hi tenia l’Emperador Maximilià. Segons l’historiador de Yale Jonh Boswell, es tractaria d’un exemple de parella homosexual perfectament tolerada en el cristianisme primigeni, on es celebraven cerimònies d’unió entre persones del mateix sexe dins de l’església cristiana, tot i que aquesta teoria no està acceptada per l’església actual. Bac va ser colpejat fins a la mort, Sergi va ser obligat a córrer amb claus dins les botes i posteriorment fou decapitat. Poc després foren santificats, es constuiren diverses esglésies en el seu nom i la seva representació iconogràfica es troba carregada d’homoerotisme. La comunitat homosexual cristiana dels EUA els ha adoptat com a patrons i celebren les seves unions, legals o no, sota la seva protecció. El seu dia és el 7 d’Octubre.

2.- Al-Mutadid i Ibn-Ammar (s.XI)

El poeta Abu Bakr Ibn Ammar, d’origen humil, va seduir al tercer Rei de la taifa de Sevilla, Al Mutamid i aquest l’acabà nomenant Visir.  Les poesies de Ibn Ammar son considerades la cúspide de la poesia homoeròtica andalusí, un gènere comú en aquell temps a Al-Andalus, on es vivia un règim de tolerància sexual molt més obert que en l’Europa cristiana d’aquell moment. Aquest romanç, però, té un tràgic final:  Ammar, un cop Visir,  volia més poder i es va annexionar Múrcia, auto-proclamant-se Rei d’aquesta regió, fet pel qual el seu amant el va ordenar capturar i empresonar a Saragossa. Ibn escrigué una elegia poètica suplicant-li perdó i Al-Mutadid en un principi s’inclinà per creure’l, però va interceptar una carta d’Ammar amb obscurs plans i ell mateix l’assassinà, escanyant-lo amb les seves mans.

3.- Eduard II d’Anglaterra i Hug Despenser el Jove (s.XIII)

L’ambiciós cavaller Hug Despenser, va enamorar al Rei d’Anglaterra Eduard II,esdevenint així Chamberlain Reial. Aquest acumula cada cop més poder i terres dins de la cort, generant odis i enveges, especialment de la Reina Isabel que, furiosa de gelosia, trama una conspiració per assassinar-lo. Finalment els nobles s’uneixen per expulsar-lo al exili, on Hug serà un temut pirata al canal de la Mànega, tot i que posteriorment el Rei derrota als comptes de Lancaster i Mortimer, aconseguint així el retorn del seu amant, que torna a ser el favorit de la cort. Finalment la Reina abandona Anglaterra i fuig a França amb els nobles derrotats i, aliada amb la cort francesa, envaeix Anglaterra aconseguint l’abdicació del seu marit. Un cop al poder, la Reina ordena empresonar Eduard i matar-lo amb un ferro roent introduït per l’anus; així com també mana jutjar a Hug per traïció i sodomia. Aquest es declarat culpable i se’l condemna  a morir a la forca despullat, castrat i esbudellat.

4.- El Papa Juli III i Innocenzo Ciochi del Monte (s.XV-XVI)

Un cop proclamat Papa als 63 anys, Juli III nomena Cardenal al seu jove amant i patge de tan sols 17, que no tenia cap mena de coneixement teològic i, posteriorment,el fa Secretari d’Estat.  Aquest Papa era conegut per les orgies homosexuals celebrades al Vaticà, recollides al llibre In Laudem Sodomia (Elogi de la Sodomia) del arquebisbe Giovanni Della Casa. Aquests fets foren veritables escàndols d’una cúria eclesiàstica en ple conflicte amb el sorgiment del protestantisme. Un cop el Papa mor, s’acusa a Innozenzo d’assassinat, se l’empresona al Castell de Sant Angelo i, posteriorment, viu reclòs en un monestir. Quan finalment mor, és enterrat al costat del papa Juli, a la seva capella familiar.

A tot porc li arriba el seu Sant Martí

Estava buscant desesperadament un paper per tal de fer un tràmit burocràtic, remenant amb desesperació calaixos, armaris i racons, regirant fulls que feia decennis que no veien la llum, quan de sobte, va aparèixer.

Es tractava de la sentència del judici en el que vaig participar jo a l’edat dels 16 anys en qualitat d’afectat i víctima. Quatre skin heads neonazis em van apallissar fins a deixar-me inconscient, simplement pel fet de ser obertament homosexual. Òbviament els vaig portar davant els tribunals i es va organitzar una manifestació anti-feixista de suport (si, la meva militància ve de lluny!) amb l’ajuda d’organitzacions GLTB i  diversos partits d’esquerres locals, que van arribar a dur el tema al ple municipal.

Després de que fossin condemnats a ingressar en un centre correccional de menors (3 d’ells) o a un més de sou de multa (l’únic major d’edat) mai més en vaig saber res ni vaig tornar a tindre cap problema d’homofòbia a la meva ciutat. Aquestes hienes fugen corrents quan se’ls planta cara amb la llei a la ma. Ho vaig fer llavors i ho tornaria a fer, si s’escaigués, sense la menor dilació.

Doncs bé, la curiositat em devorava. Que se n’hauria fet d’ells? Haurien, potser, refet la seva vida de forma exemplar, formant una família? O per un casual haurien sortit de l’armari i muntat un club leather? O millor… serien regidors de PxC en algun remot poblet! Per tal de saciar la meva inquietud vaig teclejar els seus noms al buscador Google i…

… la única referència que em va aparèixer era una esquela, anunciant el funeral d’un ells en un tanatori de la ciutat , mort a l’edat de 27 anys, feia uns quants mesos.

Cap a on va el Moviment GLTB?

Ahir a la tarda nit es va viure la que, sense lloc a dubtes, ha estat la mobilització més massiva en un dia de l‘Orgull GLTB a la història de Catalunya, concretament als participants a la festa Pride, que va comptar amb espectaculars actuacions de OBK i Fangoria, així com una pila de prescindibles dragqueens celulítiques de teloneres. Segons la premsa vàrem ser 100.000 els participants que varem poder cridar al ritme de “A quien le importa“ com si no hi hagués un demà.

Per altre banda, dissabte es varen manifestar uns pocs centenars aplegats pels més radicals del moviment GLTB, sense carrosses, ni partits majoritaris, ni empreses. Amb el pas del temps aquest nucli dur, lligat bàsicament al FAGC, s’ha anat reduïnt, en el seu intent de lligar les reivindicacions homosexuals en exclusiva a l’esquerra més pura, anticapitalista i extraparlamentària, veient com any rere any érem molts els qui apostàvem per deixar enrere els perjudicis ideològics, fent una aposta per la visibilització massiva que representa el Pride.

Aquests dos models de mobilització, que any rere any competeixen als nostres carrers, haurien de fer la següent reflexió: cap a on volem anar?

Els sectors més ultramuntans segueixen instal·lats en el discurs miop i  arrogant de que el matrimoni homosexual és una forma de integar-nos en la consumista societat heteropatriarcal i el que hem de fer és mantenir un esperit de lluita total contra el sistema. Aquesta fal·làcia cau pel seu propi pes, doncs és evident que la igualtat legal ha representat un punt d’inflexió total dins la percepció social de la realitat GLTB i que si avui la homofòbia es troba en retrocés a casa nostre és gràcies a  debat públic que va suposar aquesta llei. No entenc com algú pot tenir nostàlgia pels anys 90’s quan érem 4 gats celebrant la festa en una placeta mig amagats de la homofòbia imperant. Sens dubte jo no tinc ni la més remota intenció de retornar a aquell infern.

Des del meu punt de vista el Moviment GLTB hauria de seguir aquests punts fonamentals:

a) Protegint i mantenir tots els drets que hem conquerit amb el nostre esforç, sense donar ni un pas enrere, especialment davant una previsible victòria del PP al Govern Central.

b) Visibilitzant-nos de forma massiva i constant, especialment als mitjans de comunicació i al carrer. La homofòbia és una expressió d’ignorància i perjudicis que tan sols es superaran amb la presencia a tot arreu on sigui possible. Resulta molt necessàri enfocar als col·lectius minoritaris com lesbianes i transexuals, encara poc socialitzats

c) Lluitant contra el VIH/SIDA, especialment en joves que han baixat la guàrdia.

d) Combatent i denunciant qualsevol declaració política o social que es surti un mil·límetre de la correcció política  i pugui ser entesa com homofòbica, així com qualsevol agressió que pugui succeir.

e) Erradicant el bullyng homòfob dels instituts, col·legis i llocs de treball

Sense lloc a dubtes aquestes accions tan sols es podran dur a terme amb la complicitat de tots els agents socials possibles: sindicats, mitjans de comunicació, partits polítics d’esquerres i de centre, petites empreses del sector, ONG i col·lectius, sense excloure a ningú, més enllà dels purament intolerants.

GAYXAMPLE: Llums i ombres d’una nova sèrie on-line

El passat dia 12 de Març es va estrenar a Internet una nova sèrie centrada en la vida homosexual barcelonina dirigida per Giuseppe Storelli, un italià resident a la Ciutat Condal des de 2001, que ha muntat tot aquest projecte de forma desinteressada, amb baix pressupost, actors voluntaris i molta paciència, aconseguint 8.000 visites el dia de la seva estrena i 100.000 més cada setmana.

Vistos ja els 5 primers episodis m’he pogut fer una idea força concreta d’aquest culebrot per tal de donar-ne la meva opinió, com sempre personal i crítica:

LLUMS

– La idea de fer un “Queer as Folk” a la catalana no podia ser més encertada pels nostàlgics de la mítica saga marica. Cap altre ficció ha aconseguit omplir mai aquell buit i el síndrome d’abstinència començava a ser galopant!

– Una altre iniciativa positiva que ajuda a cridar el turisme GLTB cap a Barcelona i a vendre’n una visió oberta i cosmopolita que tot sovint no s’ajusta a la realitat objectiva. Com a estratègia de màrqueting turística un 10!

– La seva difusió ha estat molt bona per no tenir recursos! Cada capítol es pot veure subtitulat en 10 idiomes diferents

– Ens ha deixat frases mítiques com “Ay tía te debo depre ¿Te pega el novio?”, dignes del millor APM?

OMBRES

– L’amateurisme absolut dels actors és el gran llast de la gravació. Sovint interpreten com si fessin els Pastorets al teatre de l’escola, no son gaire creïbles i podrien donar molt més de sí. Alguns cops em pregunto si al càsting van mirar quelcom més que el seu cos! Espero, però que aquest aspecte millori amb la praxi!

– La trama és sovint plana, moralista i previsible fins a l’extenuació.  Hi ha moments que sembla el darrer anunci contra el VIH del Ministeri de Sanitat. Li manca picardia, gràcia i dramatisme.

– El muntatge és lent,  amb un ritme feixuc i uns primers plans detallistes absolutament innecessaris.

–  Un cop més cau en els estereotips clàssics homosexuals (el musculoca promiscu, l’activista motivat, el consumista compulsiu…) sense atrevir-se a explorar  personatges més rebuscats, freaks, innovadors… i mira que el mon Gai dona de si!

Doncs res! Tan sols dir que n’estic absolutament enganxat! Us deixo amb el trailer i si voleu veure la sèrie CLIQUEU AQUÍ!