Es realment moderna “Modern Family”?

Aquest estiu, mentre dormitejava migdiades al sofà veient Neox  abans de baixar a la platja, vaig parar-me a pensar com de moderna i transgressora es realment “Modern Family”, sèrie de la que en soc molt fan i que, recentment ha recollit el seu cinqué premi EMI com a millor comèdia.

A mode de fals documental, aquesta ficció ens explica les peripècies entorn a tres models de família que -aparentment- s’allunyen dels clàssics rols de gènere heteropatriarcals que dominaven l’Amèrica conservadora fins als anys 50’s. Aquí ens trobem amb gais que adopten nenes, matrimonis interracials o famílies on l’autoritat paterna l’exerceix la mare.

Els EUA han viscut diverses transformacions socioeconòmiques durant al segona meitat del s.XX que han canviat profundament les estructures de parentesc i les relacions de reproducció: el pas d’una economia industrial a una d’informació i serveis, la plena incorporació de la dona al mon del treball, la globalització planetària del mercats, l’augment de les corrents migratòries Sud->Nord, l’alliberament i la lluita per la plena igualtat d’homosexuals, dones i minories ètniques o l’augment de les desigualtats econòmiques,  entre molts d’altres. Com ho reflexa Modern Family?

El primer que crida l’atenció es que les tres unitats domèstiques pertanyen a una classe mitja-alta, amb espectaculars cases californianes amb piscina, luxosos cotxes tot terreny i constants viatges de plaer arreu del planeta. Pel que fa a la divisió sexual del treball, observem com els masculins caps de família tenen professions liberals molt ben remunerades, com advocat, empresari o comercial d’una immobiliaria. En canvi, es seves respectives parelles (dones o gais efeminats) es dediquen a cuidar els fills i la casa o tenen feines irrellevants, més per no avorrir-se que per guanyar diners, com decoradora, mestre de música o pallasso de festes infantils.

Els personatges femenins, Glòria i Claire, construeixen la seva identitat en torn al matrimoni, la maternitat o el treball domèstic; el personatge de Jay representa la reminiscència patriarcal conservadora amenaçada pels canvis al seu voltant, mentre que Phil interpreta el nou paper de la masculinitat, immadura i jovial, incapaç de marcar una autoritat davant els seus fills.

Mitch i Cam

Pel que fa al tractament de la homosexualitat, Mitch i Cam son una parella estrictament fidel i monògama, que tenen com a finalitat a la vida casar-se i cuidar la seva filla. Mitchell adopta un rol actiu-masculí i Cameron un passiu-efeminat. Son els únics personatges que mai es fan petons a la boca, no parlen de sexe, quasi mai surten per locals d’ambient, no s’esmenta mai el cruising, les saunes, els cuartos oscuros, les musculoques, l’hedonisme ni molt menys el VIH. Els únics conflictes d’homofòbia o intolerància que es troben son irrellevants anècdotes i trivials malentesos. Res a veure amb la mítica “Queer as Folk” o la més recent “Looking“. I, ep, no dic que aquest model de gais sigui irreal, ni molt menys; de fet, els meus amics sempre fan broma sobre com ens hi assemblem jo i el meu xicot.

En quant a la immigració, veiem com Glòria compleix tots els tòpics, perjudicis i estereotips que els americans han projectat envers la dona llatina: morena, exuberant, apassionada, mare possessiva i cridanera, disposada a seduir homes rics i madurs utilitzant el sexe i el matrimoni com a via per aconseguir els drets de ciutadania i un ascensor social cap al luxe. El xoc intercultural es veu reduït a tenir peculiars costums culinàries o un curiós accent. Que fàcil i senzill es migrar, oi?

 Conclusions

Modern Family presenta les transformacions de les relacions de parentesc, com un divertit canvi estètic i superficial dels valors estructurals de la família tradicional, que en cap cas posen en risc la divisió sexual del treball o dels rols de gènere, ni molt menys el mode de producció en un context de capitalisme neoliberal. Es tracta d’una forma amable i edulcorada per treure les pors d’una Amèrica conservadora i reaccionaria; com un publireportatge liberal i postmaterialista del Partit Demòcrata per aconseguir una hegemonia cultural davant els fanàtics rednecks del Tea Party  a les profunditats rurals d’Arkansas o Texas, la qual cosa ja està prou bé.

“LOOKING”: Crítica de la nova serie gai

Recordo un episodi de la mítica “Queer As Folk” on el seu protagonista absolut, Brian Kinney, complia 30 anys i els seus amics li preparaven un funeral, mentre ell pensava en el suïcidi doncs, en la lògica d’aquesta ficció, no podia haver-hi vida més enllà de l’esbojarrat hedonisme juvenil de drogues, festa, suor, sexe desenfrenat i anònim en cuartos oscuros i discoteques plenes de musculocas i reinones. Doncs bé, “Looking” parteix just de la premisa contraria: homosexuals que ja han passat la trentena i, un xic cansats de tanta orgia comencen a platejar-se quin es el sentit de la seva existència, sense caure tampoc en el conservadorisme burgés de “Modern Family” on la parella gai pràcticament no té cap vida fora del treball i la família.

Han passat 12 anys  des de que la BBC estrenés el capítol pilot de Queer as Folk i en aquest lapse de temps la percepció social de la homosexualitat a Occident ha sofert la major transformació de la història humana. Si en el culebrot ambientat a Pittsburg el Matrimoni Igualitari era una llunyana utopia, avui es ja una realitat consolidada en la majoria d’estats d’Europa, en molts d’Amèrica i fins i tot en alguns de Sudamèrica i Àfrica. La homofòbia ja no és una amenaça omnipresent que pot esdevenir mortal al menor descuit, si no una excentricitat socialment inacceptable; els armaris han canviat de bàndol i son ara els homòfobs qui han d’amagar les seves repugnants opinions a la resta de la població. L‘Ambient Gai ha deixat també de ser un ghetto ocult, un bunker invisible, per ser una permeable opció lúdica més per tota la població.

Sé que rebré crítiques per aquest excés de triomfalisme però us recordo que vaig rebre pallisses i bullyng als 90’s i avui passejo amb la meva parella amb una anodina normalitat pels carrers d’una ciutat d’extrarradi. Queda lluita per fer? Si, sens dubte, en evitar cap pas enrere, sobretot. Però no em busqueu per recordar amb nostàlgia el glamour de la marginalitat, perqué l’he viscut i no en tenia cap.

Així doncs “Looking” ens presenta a tres personatges, a anys llum d’estereotips sobre-actuats, que no viuen turmentats per l’acceptació social en una eterna angoixa adolescent, si no pels dubtes entre l’efimeritat del sexe i la busca d’un amor estable. Persones madures que tenen problemes reals i actuals de feina, amor i amistat, tot i que no defugen practicar cruising o en un parc o anar a una festa leather si s’escau. Un mercat sexual on el terreny de joc s’ha desplaçat de la pista de ball a les xarxes socials i on el canon estètic ha deixat de ser la musculosa perfecció praxitel·liana per desdibuixar-se entre barbes i bigotis hipster. I una banda sonora amb més indie alternatiu que sobats himnes de dives dance.

En definitiva, una sèrie que aborda, sense tabús ni tòpics, la homosexualitat d’avui dia amb un minimalisme realista i no amb des del barroquisme de la petarderia. Un argument on la orientació sexual molts cops passa a ser un mcguffin, una mera excusa per abordar  emocions i desventures humanes que a tots en sonaran molt més properes que les d’una Drag Queen drogada tambalejant-se sobre les seves plataformes en una tarima, com Marilyn Manson al divertit film “Party Monster“, estandart del ambient gai dels 90’s.

Sèries que heu de veure abants de morir…*by Intrépida Libélula*

. 

Després del excel·lent relat del Pau, arriba per fi l’esperat segón cameo d’aquest blog!  La Intrépida Libélula és llicenciada en Comunicació Auiovisual i ara mateix estudia un master per dedicar-se professionalment al seu hobbie favorit: escriure gions de sèries. Jo sempre tinc molt en compte les seves recomanacions, des de que gràcies a ella vaig descobrir  a David Lynch, que ara és el meu director de cinema ultrafavorit!! Feu cas a una experta i de ben segur no us en penedireu!

.

SÈRIES QUE HEU DE VEURE ABANTS DE MORIR

 Aquí una petita llista de sèries que has de veure abans de morir, més que res perquè sinó ningú et podrà garantir un bon lloc al més enllà. Els que em coneixen saben que triar em costa… així que em centraré només en les més actuals, encara que no totes estan en emissió encara (i menys al nostre país ridícul i mancadet de criteri…). I he triat 3 perquè el text m’estava quedant llarg…

SIX FEET UNDER (A dos metros bajo tierra)

Provablement la sèrie que millors moments m’ha reportat darrerament (Nissaga no compta…). La peculiar família Fisher regenta una funerària a casa seva. Les històries que comporta la constant convivència amb cadàvers i la presència de la mort és un dels temes fonamentals sobre el que orbiten els personatges, però no el més important. Els Fisher són tots tan diferents i oposats entre ells que sembla mentida que siguin família. Però així, amb les seves freaketats i obsessions, s’han d’acostumar a conviure els uns amb els altres a ran de la mort del pare i la consegüent tornada a la llar del fill gran.          

 El millor: Els personatges de Claire, David i Ruth! Val la pena només per conèixer-los.         

El pijor: L’inexpressiu protagonista: Nate. Malgrat que queda eclipsat per aquells que l’envolten, aquest actor ha aconseguit amb SFU fer-se un lloc interessant al panorama televisiu nord-americà i el veiem en la que potser és la millor producció original d’aquesta temporada: DIRTY SEXY MONEY. (Aviat arribarà a Espanya, primer de pagament, després a Antena3. I, si no la caguen a l’hora de programar-la, en sentirem a parlar!).  

 SCRUBS

 

Un dels darrers descobriments que he fet: una comèdia! Heu de saber que les comèdies acostumen a fer-me MOLTA mandra. Si, adoro Friends com la majoria de vosaltres. Però si algú coneix una sola sit-com que valgui la pena que segueixi en antena el convido a sopar. Scrubs és molt divertida, els personatges són fantàstics i la mala hòstia està servida contra el nostre anti-heroi protagonista en tot moment. Es situa en un hospital (com tantes altres, direu…No!) i les històries transcorren en els seus passadissos, entre metges, infermeres i algun pacient que altre. Però, per damunt de tot, és una sèrie plena de veritat. Veritat en les històries que explica i en els sentiments que posa sobre la taula. No parla de l’absurd, sinó de les gran qüestions que preocupen les persones. Com els millors moments de Doctor en Alaska i les reflexions filosòfiques que amagava al darrere.         

El millor: que rere cada acció i cada història hi ha un trocet de tots nosaltres. (I la cançó, breu però amb sentit: I can’t do this all on my own. I’m not a superman!).         

El pitjor: Veure una altra vegada els passadissos i habitacions i els còmodes però repetitius vestits de metge. La poca presència femenina…  

STUDIO 60. ON THE SUNSET STRIP

Es podia parlar sobre la televisió sense que ningú et tallés l’aixeta? Sembla ser que no! La història es desenvolupa al voltant de la producció d’un emblemàtic show d’un canal de televisió. Emissió setmanal, pressupost pels núvols, grans estrelles… però una pressió creativa, política i personal que portarien a qualsevol a un (o dos) atac de cor. Tal i com la televisió funciona, o hauria de funcionar (que per això són americans). No hi ha vida fora del plató! Un guió simplement genial, ple de peripècies gairebé igualables als diàlegs del cinema negre i uns personatges a l’alçada d’aquests en gairebé tots els casos. Ficar-se amb la guerra de l’Irak i la censura política que hi ha a la televisió els va costar la vida i va morir després de la primera temporada. Ho vaig superar, però no va ser fàcil.           

El millor: Els diàlegs! i recuperar a Mathew Perry. I el personatge d’Amanda Peet als inicis…

 El pitjor: Els episodis del mig. Té un parell o tres més fluixos. Però els tres del final són brutals!

* by Intrépida Libélula*

PD: El proper cameo, que ja és a les meves mans, serà un relat erótico-festiu i es publicarà el proper Dimecres, no us el perdeu!!