Sobre la teoria del “Pare Absent” com a causa de Homosexualitat masculina

Sascha Schneider. Triumph of Darkness.1896

Recentment el bisbe de Solsona, Xavier Novell, ha tornat a fer-se ressò d’una antiga teoria segons la qual la homosexualitat masculina estaria causada per una absència de figura paterna. Més enllà de fer protestes i assenyalar al religiós com a homòfob, que ja ho trobo bé, resulta necessari argumentar per tal de desmuntar d’arrel aquesta absurda hipòtesis.

No es el primer cop que escolto aquesta argumentació. Corria per casa un manual de psicologia de la sexualitat dels anys 50’s on es deia més o menys el mateix. Recordem que no va ser fins l’any 1973 que la Associació Americana de Psiquiatria (APA) va votar per unanimitat deixar de considerar la homosexualitat com una desviació sexual o trastorn mental, tot i que no serà fins 1990 que la OMS no fa el mateix. Ho vaig tornar a llegir en el llibre “Comprendre i sanar la homosexualitat” de Richard A. Cohen, que ja vaig analitzar en un post.

Aquests punts de vista tenen en comú que veuen la homosexualitat com una malaltia que s’ha de curar i, per tant, cal buscar la causa que la provoca per tal de fer prevenció i cura, emparant unes “teràpies reparadores” que han dut al suïcidi o a importants traumes mentals a les seves víctimes.  Curiosament, la seva obsessió és exclusivament la homosexualitat masculina. El lesbianisme no els preocupa? O potser es que la seva ment patriarcal ni tan sols contempla la possibilitat que una dona pugui experimentar plaer sexual sense presència fàl·lica?

Originalment el psicoanàlisi no culpava als pares, sinó a les mares de la homosexualitat dels seus fills (homes). Segons el mateix Sigmund Freud, les mares dels gais eren “fredes i exigents“. Anys més tard, veient que aquesta premissa no tenia ni cap ni peus,  canvien de culpable: ara acusen al “pare absent” i el seu simbolisme com a origen de la legitimat del ordre i la llei dins de la família (heteropatriarcal).

Dona la casualitat que totes les persones que conec orfes de pare, o amb els pares separats i que han crescut amb la mare, son heterosexuals sense la menor ombra de dubte.  I tots els gais del meu entorn, entre els que m’incloc, han crescut en famílies amb un pare completament present en tot moment.

Una altre cosa es que aquests freudians de pacotilla hagin confós la causa amb la conseqüència. M’explico: El fet que jo sigui gai fa que tingui lleugerament menys confiança amb el meu pare per explicar-li segons quines coses, per fer bromes sexuals o per tindre una conversa pujada de to. De la mateixa forma que m’és més fàcil parlar de sexe amb les meves amigues que amb els meus amics heteros (que s’escandalitzen per tot de seguida!). Però això es una conseqüència! No una causa! Ara, també us he de dir que conec casos de nois gais amb molta més confiança amb el seu pare que amb la seva mare (vegeu aquest emotiu video, per exemple). No existeix una correlació clara.

Que passa, doncs, amb els diferents germans que tenen uns mateixos pares, però no la mateixa orientació sexual? I si aquesta teoria del “pare absent” fos certa, implicaria també que la heterosexualitat masculina es una conseqüència d’una sobreprotecció paterna o d’una absència materna? Ah no! Que a la “norma” no cal buscar-li causalitat. Clar, clar.

Alguns científics han volgut maquillar amb una pàtina d’empirisme aquesta obsessió, buscant les causes de la homosexualitat (de nou només masculina) en els gens. I que s’han trobat? Amb bessons idèntics amb diferents orientacions sexuals.  Davant d’això, en comptes de reconèixer l’error, s’han tret de la màniga que hi han factors “epigenètics” que fan que uns gens s’activin i altres no depenent de factors ambientals o emocionals. Es a dir, que no tenen ni idea de quina es la causa en si.

I doncs quina es la causa? La resposta la tinc claríssima: NO EXISTEIX. O no existeix una única causa universal que expliqui la diversitat sexual en totes les cultures i moments de la història.  De fet, molts dels patrons amb els que sol treballar la psicoanàlisi freudiana/lacaniana son extremadament etnocèntrics i no es compleixen fora de l’occident contemporani, com va demostrar l’antropòleg Bronisław Malinowski quan va descobrir que el complexe d’Edip no es donava entre les famílies matrilineals de les illes Trobriand

Anem per parts. La homosexualitat, igual que la heterosexualitat, la masculinitat o la feminitat, son invents humans, producte de la nostre cultura, història i societat. El paper del sexe i el gènere ha variat radicalment en cada lloc i moment de la història. L’actual model de família nuclear heteropatriarcal es només un dels moltíssims que existeixen o han existit en el temps i l’espai.

Kílix àtic (s. V a.C.) que representa a dos amants de Tebes

Alguns exemples: en la Tebes grega del s.V aC la homosexualitat masculina era obligatòria per tothom durant una fase de la seva vida, concretament com un entrenament durant el seu pas per l’exèrcit. Ser homosexual no estava relacionat amb una minoria sexual, o amb l’efeminament. Al contrari, anava de la mà de la masculinitat agressiva i extrema per la qual tothom havia de passar mentre era jove i militar; un cop retirat es casava amb una dona i tenia fills. Quelcom similar passa a les terres altes de Nova Guinea on els joves guerrers viuen separats de les seves famílies i tenen relacions homosexuals com a ritual de pas obligat a la maduresa. Al Sudan entre les tribus Azande els joves només poden tenir relacions homosexuals fins que han aconseguit acumular tant ramat com per permetre’s un matrimoni heterosexual.

En la moltes societats preindustrials, com a la Xina imperial, l’Atenes clàssica, el Bizanci o la Persia medieval, així com l’Al-Andalus musulmà, ningú pensava que les relacions homosexuals masculines fossin una depravació, ni una conducta minoritària, doncs s’acceptava una bisexualitat masculina, on s’alternaven relacions homo i heterosexuals, segons el moment de la vida o la llibertat de la persona. Tan sols en alguns casos estava mal vista la homosexualitat passiva en edat adulta.

Es a dir: cada cultura ha organitzat la seva sexualitat d’una forma diferent. Es impossible que hi hagi un causant comú entre la homosexualitat als azande del Sudan i els de San Francisco, més enllà de que la diversitat cultural genera una diversitat sexual.  Seguir buscant una “causa” a aquesta orientació, només busca relacionar-la amb quelcom anormal, malaltís i depravat que cal guarir.

Perquè no busquem  les causes de la homofòbia? Doncs es ben senzill: algunes societats amb greus problemes de baixa demografia, com els jueus de l’antiguitat, van desenvolupar un seguit de tabús sexuals religiosos en contra de qualsevol conducta sexual no reproductiva: la masturbació, la solteria o la homosexualitat.

Quan la societat occidental contemporània ha adoptat un model econòmic postindustrial de bens i serveis que requereix de poca ma d’obra, aquests tabús han resultats absurds i la pressió natalista poc a poc ha anat desapareixent, donant pas al feminisme i als moviments LGBT.  El concepte de “orientació sexual” o de “homosexualitat” entès com a una identitat sexual  exclusiva, son conceptes socials que han sorgit recentment, en el pas de la societat industrial/agrícola a la postindustrial antinatalsita actual. Per tant, l’acceptació de la homosexualitat no es dona encara en aquells llocs del món on la seva economia depèn d’una elevada demografia que els proporcioni força de treball constant.