No es l’Islam es l’Heteropatriarcat

Sadiq Khan, alcalde musulmà de Londres, fent campanya pel matrimoni igualitari LGBT

 

Tal com imaginava, immediatament després de l’atemptat homòfob a Orlando per part d’un nordamericà musulmà ha sorgit un Tsunami d’islamofòbia i “pinkwashing”a les xarxes. Es a dir, gent que empra els drets LGBT per impulsar un odi contra les persones musulmanes, presentant a l’Islam com una religió inexorablement homòfoba. Es això cert? Aquí alguns apunts d’urgència:

1) Segons les investigacions sobre Islam i homosexualitat que ha realitzat l’activista antiracista Abdenaur Prado, el Corà tan sols té dues mencions molt ambigües sobre la homosexualitat: la condemna dels fets de Sodoma agafada del Gènesis jueu (que es refereix a una ambigua violació, que es va interpretar com homosexual a partir del segle II-III dC), així com una defensa del matrimoni heterosexual com a forma sagrada d’ordre heteropatriarcal. Però no es van produir cap mena de persecució homòfoba en el mon islàmic fins a temps molt recents, a partir de la colonització occidental d’Àfrica i Pròxim Orient al s.XIX. Prado ha documentat l’existència de matrimonis homosexuals musulmans fins ben entrat el segle XX al desert de Líbia. A l’Al-Andalus existia un riquíssim gènere de poesia homoeròtica musulmana (fins i tot lèsbica)  entre els segles IX i XIII, amb distingits poetes com Ibn Dawud, Ibn Hazm o Abu Nuwas. Estan documentades relacions obertament homosexuals entre els següents reis andalusís: Abderramán III, Alhakén II, Abd Allah de Granada, Muhammed V, Al-Mu’tamid de Sevilla, Yusuf III de Granada, alguns d’ells van arribar a tindre harems masculins. Altres dirigents musulmans obertament homosexuals coneguts son: Ibrahim II (Ifraquiya s.IX), Mahmud de Ghazni (Pèrsia, s.X),  Mehmed el Conqueridor (sultà otomà del s.XV) i Radu III (Romania, s.XV). De fet la homosexualitat masculina va ser plenament legal i reconeguda durant l’Imperi Otomà, al 1858, durant el període reformista conegut com a “Tanzimat” i va ser prohibida de nou amb les colonitzacions britànica i francesa.

2) Com ja vaig explicar en un post sobre l‘auge de la homofòbia en alguns països del món i en un altre sobre Àfrica, no existeix cap correlació entre homofòbia i religió. Hi ha homofòbia en països oficialment ateus (dictadures comunistes com Cuba i Corea del Nord i ex-membres de la URSS), països molt cristians (Uganda, es l’estat més homòfob del món es catòlic), ortodoxos (tota Europa de l’Est) així com islàmics, hindús o budistes. Les causes reals de la homofòbia es una estructura de parentesc extremadament natalista i heteropatriarcal produïda per economies amb una alta natalitat i mortalitat, pobresa, desigualtats i dependència de l’agricultura que fa necessària una constant renovació de la ma d’obra al camp amb una elevada explotació a les dones perqué tinguin fills, la qual cosa produeix una cultura molt masclista. Altres causes de la homofòbia es que es una forma de buscar culpables fàcils i dèbils contra qui canalitzar l’odi social (en comptes de fer-ho contra els poderosos), així com factors identitaris anti-occidentlals. Però, insisteixo, tan es si es produeix en llocs musulmans, hindús, ateus o catòlics, es el de menys!

3) La islamofòbia es basa en presentar l’islam com una entitat monolítica i homogènia, com si els 1.200.000.000 musulmans del món fossin idèntics i no existissin diferències culturals entre Somàlia, Pakistan o Egipte. Existeixen infinits matisos entre la percepció de la homosexualitat dins l’islam, només recordar noms de diversos polítics musulmans compromesos amb els drets LGBT com l’alcalde de Londres Sadiq Khan o la regidora de Badalona Fàtima Taleb. Existeixen centenars d’organitzacions LGBT dins el món musulmà com Al-Fatiha Foundation, fundada el 1998 per pakistanesos LGBT nordamericans; The Inner Circle fundada el 1996 pel Imam Muhsin Hendricks; Imaan fundada per musulmans de Londres; Salaam Canada per musulmans canadencs; així com la més gran i recent Muslims for Progressive Values fundada el 2007 i amb presència a Malasia i Africa subsahariana.  A Palestina existeixen les organitzacions Aswat i Al-Qaws i fins i tot tenen un Observatori contra la Homofòbia. El documental “Jihad for Love” ens narra la existència de imams obertament homosexuals i casats legalment amb homes a Sud Àfrica. Les comunitats LGBT van tindre un paper determinant a les revoltes de la Primavera Àrab.

4) Quan es produeix un atemptat per part de la ultradreta feixista, com el de Anders Breivik a Noruega, sempre es presenta als mitjans com un cas aïllat provocat per un llop solitari desequilibrat, en canvi l’atemptat d’Orlando es culpa de tot l’Islam en si. Que el seu autor fos un pertorbat masclista que apallissava a al seva dona i que tenia fòbia obsessiva contra els gais, son detalls irrellevants al costat de la seva fé i no te res a veure amb l’heteropatriarcat. Si, clar.

5) Tal com afirmava Marx, la religió es l’opi del poble. Però quan algú està sofrint molt, realment necessita aquest opi per sobreviure i si li traiem de cop, sense atacar a les causes reals del seu dolor, l’únic que aconseguirem es un augment del dolor fins a límits inhumans. El fanatisme religiós es una reacció identitària antioccidental en llocs devastats per la guerra, les desigualtats econòmiques i la fam. En llocs on no existeix l’estat del benestar les esglésies i mesquites son els únics centres de redistribució d’aliments, de cures mèdiques o d’aprenentatge. A Europa només vam arribar al laïcisme quan l’Estat li va prendre el monopoli del benestar a l’església, va democratitzar l’accés a una educació superior i va eliminar la pobresa extrema. Amb la globalització ens trobem amb l’arribada de persones migrades que venen de contextos econòmics, socials i culturals molt diferents als nostres; davant d’això no podem pretendre imposar un ateisme radical sense més, hem d’aconseguir una convivència de totes les creences, dins un estat laic i aconfessional que garanteixi la llibertat individual. El fonamentalisme laïcista pot acabar esdevenint una  màscara del racisme que busca inferioritzar a les persones migrades, presentant-les com a éssers immadurs i irracionals, davant el progrés i la raó occidentals. Les religions deixaran de tindre sentit quan desapareguin les causes socials i econòmiques que duen a la gent a necessitar opi per sobreviure. No abans. Si ens limitem a prohibir una religió, sense modificar les causes estructurals que motiven la seva existència, simplement serà substituïda per una altre secta o creença metafísica. La ciències socials i el materialisme històric no tenen com a missió destruir la religió, sinó estudiar les seves causes i el seu funcionament de forma empírica. I us ho dic com a 100% ateu. Prohibir la religió no acaba amb la homofòbia en absolut, com s’ha demostrat en totes i cada una de els dictadures comunistes del planeta. Mentre hi hagi heteropatriarcat hi ha homofòbia.

6) Pensar que la homofòbia es un problema dels bàrbars islàmics, es una forma supremacista i etnocèntrica de sentir-nos superiors i negar tota la violència i discriminació homòfoba que es produeix a casa nostre. A mi totes les persones que m’han pegat, insultat o assetjat pel fet de ser gai eren cristianes, agnòstiques o atees. Fa anys que col·laboro amb entitats antiracistes; amb el tracte que he tingut amb comunitats islàmiques mai he tingut el menor problema ni comentari fora de to. Mai. Equiparar Islam i homofòbia als únics que perjudica es als homosexuals musulmans, els quals es veuen castigats per el doble estigma de la homofòbia i la islamofòbia. S’ha d’atacar a la homofòbia sense mirar la religió de qui la practica, que com ja he dit es irrellevant doncs es dona transversalment arreu, i s’ha d’empoderar a la comunitat LGBT musulmana i als sectors moderats del Islam perqué siguin ells qui donin la batalla contra el fonamentalisme i no des d’una visió etnocèntrica.

El Vudú i la Lluita de Classes a Haití (s.XVII-XX)

Entenem com a Vudú el culte religiós sorgit a les colònies franceses del Carib i Louisiana al s.XVII entre els esclaus negres, com a sincretisme de diferents tradicions animistes i xamàniques africanes, provinents del Golf de de Benin (Dahomey i Nigèria, principalment), amb el catolicisme imposat pels francesos. Curiosament es una religió molt col·lectiva, que té també una vessant de màgia i bruixeria, tant positiva com negativa, a nivell interindividual. Aquí tractarem tan sols la vessant d’Haití.

L’esclavisme trenca completament els llaços socials i culturals originaris de família i tribu, que son substituïts pel Vudú. Aquesta religió acaba esdevenint un moviment social de cohesió de classe i raça, fonamentat en rituals secrets, danses grupals on alguns participants entren en “trance” i son posseïts per les divinitats, a qui fan sacrificis d’animals.

Ràpidament el Vudú causa terror dels terratinents esclavistes, que temen els efectes del odi dels esclaus vehiculat a través de la bruixeria, i tracten d’eradicar-lo. Un reglament de 1664 obliga al bateig cristià als esclaus i una ordenança de 1704 prohibeix la dansa i qualsevol mena d’assemblea nocturna entre els afrocaribenys, a menys que tinguessin permís judicial. El 1860 es signa un Concordat amb el Vaticà amb l’únic objectiu de fer una Lliga Anti-Vudú, entre l’esglesia i l’estat.

Cerimònia de Bwa Kayimam, que origina la Revolució d’Haití

El culte animista-xamàmic original acaba derivant, al llarg del s.XVIII ,en una religió piramidal secreta, amb jerarquies sacerdotals i santuaris només aptes pels iniciats. Això provoca l’aparició de líders messiànics revolucionaris que impulsen revoltes i  aixecaments populars contra l’explotació esclavista amb promeses mil·lenaristes de l’arribada d’un nou ordre diví de justícia i igualtat a la terra. Prometen la reencarnació en un paradís a qui mori en la batalla. Podríem dir que el paper del Vudú es força similar al de la Maçoneria a la França de 1789, societats secretes que impulsen moviments revolucionaris.

Alguns exemples d’aixecaments populars impulsats pel Vudú son els següents:

.

– 1758: François Mackandal: es un houngan (sacerdot Vudú) que lidera una guerrilla que crema plantacions i assassina terratinents. Es capturat per la policia francesa, torturat i cremat viu. Esdevé un heroi popular i es fan diverses novel·les sobre ell, atribuint-li tota mena de poders màgics. Fins i tot al 1968 es va fer una moneda amb la seva cara.

–1791: Coneguda com la “Revolució d’Haití” que succeeix poc després de la Revolució Francesa. Esclata arrel d’un ritual Vudú realitzat al santuari Bwa Kayimam, on l’esperit de la Deesa Mare Ezili Dantor posseeix al gran sacerdot i lider revolucionari Dutty Boukman, qui fa el sacrifici d’un porc. Això provoca l’aixecament a la majoria de plantacions i l’inici d’una guerra colonial que culmina amb la proclamació de la independència d’Haití el 1804, el segon estat lliure d’Amèrica i la primera República negre del món.

– 1908: Una revolta pagesa liderada per un grup de militars, posa a la Presidència d’Haití a François Ç.Antoine Simon, qui arriba a fer rituals i cerimònies Vudú dins el Palau Presidencial.

– 1957: El 1957 François Duvalier, un sacerdot Vudú conegut com “El Papa Doc” dona un cop d’estat i arriba a la Presidència d’Haití, amb una ideologia basada en el populisme conservador anticomunista, el  culte a la personalitat i el nacionalisme negre. Rep el suport dels EUA, en plena guerra freda, per crear unes milícies paramilitars anomenades Tonton Macute que arriben a assassinar 60.000 persones. La seva crueltat li val el sobrenom de “El Vampir del Carib”.

Al esdevindre una religió jerarquitzada el Vudú també passa a implicar una explotació social sobre els seus fidels, qui estan obligats a entregar part de les seus excedents als sacerdots-bruixots “hougan”, per tal que aquests realitzin pràctiques de màgia i obtindre bones collites o protegir-se dels mals d’ull. Gràcies a aquestes plusvàlues es manté a una casta religiosa a temps complert.

A finals del s. XX la burgesia i la oligarquia haitiana, consideren el Vudú una superstició de la xusma, però aquest culte segueix sent molt majoritari entre la pagesia i el proletariat de raça negre, que suposa el 98% de la població de la illa. Actualment ha esdevingut una atracció turística i es fan simulacions teatralitzades de rituals amb llums de neó pels encuriosits visitants.

PD: Com a curiositat afegir que les famoses “Nines Vudú“, no formen part de la tradició Vudú d’Haití, sinó de la branca de Nova Orleans (Luisiana) que té un origen similar, però es desenvolupa de forma independent.

Els meus sentiments el 9N

No recordo si era una final del Barça a la Eurocopa o de la Selecció Espanyola al Mundial. Pel cas, tan es. Estava jo en un bar, d’esquenes a la televisió, que tenia a tothom embadalit, quan de sobte va esclatar en un èxtasis massiu cridant “GOOOL”. Tothom estava molt feliç ja que “havíem” guanyat una títol, que era molt important, i “érem” els millors del món. Jo m’ho mirava amb una apàtica indiferència, incapaç d’entendre aquest contagi d’il·lusió i histèria, per un fet que res tenia a veure amb la meva vida real i jo, sens dubte, no em considerava part d’un col·lectiu que hagués guanyat res.

Quelcom semblant em passa avui. No comprenc res del que succeeix al meu voltant. Igual resulta que el materialisme històric i el mètode científic m’han moldejat en una persona freda i hieràtica, com un robot mecànic, però em resulta incomprensible estar rodejat de tanta gent que avui viurà tan apassionadament un simulacre de referèndum com si fos la presa de la Bastilla o l’assalt del Palau d’Hivern i a partir de demà visquéssim en un planeta diferent. Igual soc jo el que viu en una dimensió paral·lela i no me n’he adonat…

Jo ja he dit molts cops que estic a favor del dret a decidir, que em semblava bé fer un referèndum, però que exigia tan sols que es donessin unes mínimes condicions democràtiques. Ningú s’ha molestat no ja a contestar-me, sinó tan sols a guardar una mínimes aparences de pluralitat i neutralitat durant la campanya. La meva opció (el SI-NO) no ha tingut ni un acte, ni un cartell, ni un anunci, res. Es, doncs, un acte ritual, muntat per independentistes per a independentistes, per tal d’invocar un Nou País i fer un exorcisme col·lectiu de l’Espanya malèfica. No em sento, doncs, convocat a participar-hi.

Avui a Twitter una independentista deia que es sentia com un nen esperant els Reis Mags. Sincerament, no se’m podria haver ocorregut una millor metàfora, doncs la única campanya electoral que hi ha hagut (Ara es l’Hora) ha prescindit de cap programa raonat, ni de cap explicació objectiva dels pros i dels contres de la independència, per fer una espècie de pou dels desitjos, on tot era possible. Una Carta als Reis on hi tenia cabuda des d’acabar amb l’atur, els impostos, la corrupció fins a rebre gelats de postre cada dia. Realment fa enveja veure la seva càndida il·lusió, com la d’un vailet assistint a la cavalcada la nit del 5 de Gener. Quina pena saber que els reis son els pares…

Realment es entranyable aquesta fe en el pensament positiu i màgic; molt millor que l’odi o el ressentiment, sens dubte. O fins i tot preferible a l’escepticisme cínic i antropològic amb que jo m’ho miro, tot encuriosit. Em recorda, també, a quan vaig estar a Israel i veia persones plorant d’emoció, desmaiant-se esglaiada davant els llocs sagrats de Terra Santa. On jo veia unes restes arqueològiques del s.I dC (bastant vulgaretes, tot sigui dit), ells contemplaven el lloc sagrat on el seu messies havia nascut o l’havien crucificat i em miraven esparverats pel simple fet de no compartir el seu misticisme, mentre omplien garrafes d’aigua del riu Jordà.

Doncs res. Respecto que esteu tots tan feliços i espero que la jornada transcorri sense incidents i que els Reis us portin aquest meravellós país ple de virtuts i sense cap defecte que heu invocat amb tanta convicció. Tan sols us demano que respecteu la meva llibertat per decidir, de moment, mantindre’m al marge.

PD- Acabo amb una cita de Hanna Arendt “Es verdad. Yo no amo al pueblo judío. Yo no amo a ningún pueblo. Yo amo a mi familia, a mis amigos, a mis alumnos, a mis compañeros filósofos, a los que me escriben cartas. Yo siempre amo a personas. Nunca a pueblos”.

Artur Mas: Mite, Rite i Culte a l’Emperador

Ego Sum Lux Mundi

Aquest matí hem assistit a un nou ritual d’aquest curiós moviment mil·lenarista, el Nou Independentisme català. Un acte purament administratiu com la signatura de la  Convocatòria d’una Consulta, del qual ja m’he manifestat molts cops a favor, ha esdevingut una recarregada performance on les masses exaltades adoraven al Messies, com si fos Moisès baixant del Sinaí amb les Taules de la Llei.

Era necessari aquest barroquisme histriònic? Sospito que si. Emile Durkheim defensa que tota religió es un conjunt de mites i rites i que, per tant, no pot existir un moviment basat en la fè que no reuneixi als seus fidels en congregacions on socialitzar les seves creences, perpetuar els seus mites i projectar una catarsi col·lectiva plena d’emocions viscerals que alienen de la realitat objectiva. Cal disfressar-ho tot de cerimònies solemnes, marxes de torxes, fotografies lacrimògenes, coreografies de masses i declaracions sentimentals plenes de frases rimbombants. No fos cas que algú recordi durant massa temps les retallades, l’atur o  la compareixença del criminal corrupte i mafiós Jordi Pujol ahir al Parlament. Aquí un sobiranisme cívic, progressista, racional i calmat com el d’Escòcia, no té lloc.

Aquells que defensem la Consulta simplement per radicalitat democràtica, sense participar del cerimonial d’aquesta religió laica, estem passant per una incòmode vergonya aliena i es d’agrair que ICV-EUiA avui s’hagin abstingut de participar-hi.

Artur Mas no s’ha estat de regalar-nos una nova ridícula superstició numerològica. Després de la malaltissa fixació per la xifra de 1714, que vorejava el Trastorn Obsessiu Compulsiu, ara ha signat el Decret número 129, ja que ell suposadament és el president nº129 de la Generalitat. Un cop més ens trobem davant l’absurda idealització de l’Antic Règim, com si la Generalitat feudal del s.XIV fos remotament una institució democràtica. En absolut! El primer President fou el bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles, un ferm defensor de la Inquisició, el qual no es presentà a cap elecció sinó que fou escollit a dit pel braç eclesiàstic. Segons  la mitologia inventada del Tricentenari, això era “Viure Lliures” clar…

Temple Romà d’August a Barcino

Posats a trobar reminiscències històriques en les efemèrides al dia d’avui, a mi m’ha vingut al cap que l’actual Palau de la Generalitat es troba edificat sobre el Fòrum romà de l’antiga Barcino, just sobre el Temple d’August (del qual encara es conserven quatre columnes en un edifici proper) del qui aquest any es compleixen 2.000 anys de la seva mort. Un edifici on les masses podien retre culte religiós a un líder polític que era venerat com un Deu i que va servir per mantenir subjugat i alienat tot el Mediterrani, sota un mode de producció esclavista, durant quatre segles. No m’ha deixat mai de fascinar com un punt geogràfic tan concret ha pogut concentrar aquest poder político-religiós, dos mil anys després. Tindria August les seves cheerleaders com Carme Forcadell?

Doncs res, ja falta poc perqué vegem si la Profecia del Nou Ordre que ha d’arribar el 9N es compleix o si, d’un cop més, el mil·lenarisme ha errat de data i messies. Jo, per la meva part, no m’estaré de donar la meva àcida opinió, sempre lliure i rebel, li molesti a qui li molesti.

PD: Per cert, el Decret s’ha signat a la Sala Verge de Montserrat, divinitat romànica adorada pel nacionalisme català conservador com a tòtem tribal, amb una imatge de Sant Jordi, patró de Catalunya de fons. El boligraf usat per Mas ha esdevingut ja un “fetiche” sagrat i serà exposat al Museu Nacional d’Història de Catalunya. En fi…

Per què la Homofòbia augmenta en uns països i disminueix en altres?

En motiu de la setmana del Orgull LGBT he decidit fer un breu estudi sociològic-geogràfic tractant de respondre a un dubte que m’inquieta força: perqué en alguns països els drets de les persones homosexuals augmenten cap a una igualtat total mentre que en altres es dona un increment brutal de la repressió homòfoba?

La metodologia que he seguit ha estat fer una base de dades amb el programa estadístic SPSS recollint les dades de la tolerància a la homosexualitat per estats de l’enquesta realitzada per Pew Research Center el 2007 i el 2013 i ho he creuat  amb diferents variables geogràfiques, demogràfiques o econòmiques de cada país segons les completes bases de dades de la web del Banc Mundial. El resultat es el següent:

HIPOTESIS 1: La Homofòbia depèn del Continent

Tolerància a la Homosexualitat per Continents i Diferència entre 2007 i 2013

Efectivament tenim importants diferències per aquesta variable: els països situats en els continents de l’anomenat “Occident” (Europa i  Nord Amèrica) son els que tenen major tolerància i on aquesta creix més, Àfrica i Pròxim Orient es troben a l’extrem oposat, mentre que Àsia i Amèrica Llatina queden entre mig. Cas a part es Europa del Est una zona on, tot i tenir certa tolerància, és on la homofòbia està creixent de forma més alarmant en els darrers anys.

Veient aquests gràfics hom podria arribar a una conclusió “determinista geogràfica”, creient que el fet d’estar a la part occidental de l’hemisferi nord ens pressuposa per ser “gayfriendly”. Doncs bé, segurament si haguéssim fet aquesta enquesta amb anterioritat a les colonitzacions imperialistes, els resultats haurien estat just a la inversa, ja que la majoria de cultures indígenes pre-industrials tenien molt poca homofòbia i en moltes d’elles els homosexuals eren xamans o sers divins (com als amerindis o els esquimals siberians) o bé la homosexualitat era una pràctica militar pròpia de guerrers (com els azande   de centre-Àfrica) o de rituals d’iniciació a l’edat adulta. Pel contrari, a l’Europa de la Inquisició la sodomia era un pecat condemnat a tortures i a amb la mort.

HIPÒTESIS 2: La Homofòbia depèn de la Religió/Ateisme de cada estat

Tolerància a la Homosexualitat segons la Religió majoritària al 2013 i Diferència respecte a 2007

 Aquests gràfics ens mostren com dins de les tres corrents de cristianisme trobem una gran variabilitat, per exemple tant el país més homòfob del món (Uganda) com el que té major tolerància LGTB (Espanya) son catòlics; si bé es cert el preocupant auge homòfob als països cristians ortodoxes. Una bona noticia es l’espectacular auge de la tolerància gayer que s’està donant recentment dins els estats budistes i una dolenta es que els països islàmics segueixen concentrant els índex més alarmants d’homofòbia i que, a més està en auge.

Aquesta es una dada que ens podria dur a creure que l’Islam es una religió intrínsecament homòfoba, a diferència de la resta de cultes monoteistes. De nou ens equivocaríem: l’Islam medieval era profundament respectuós amb l’amor entre homes  i a l‘Al-Andalus fins i tot hi havia un popular gènere de poesia homoeròtica , practicada inclús entre monarques com Al-Mu’tamid de Sevilla o Yusuf III de Granada;  pel contrari les primeres normatives homòfobes apareixen entre els jueus de l’antiguitat i les primeres persecucions homòfobes al cristianisme medieval. . Es possible que avui dia a l’Islam s’estigui intensificant la homofòbia com un tret identitari cultural envers Occident, cosa que podria passar també en el cristianisme Ortodox o en certs estats catòlics i protestants d’Àfrica.

Index de Correlació: 0,09

No hi ha cap mena de correlació entre ateisme i tolerància a la homosexualitat. Si be es cert que els quatre estats més extremadament homòfobs son també els menys ateus, això no es dona al contrari. Els estats més tolerants tenen uns índex d’ateisme força baixos i en estats molt ateus (especialment en dictadures o ex-dictadures comunistes) el grau d’homofòbia es alarmant.

HIPÒTESIS 3: La Homofòbia depèn de la pressió demogràfica

Index de Correlació = 0,41

Index de Correlació= 0,36

Index de Correlació = 0,44

 Ja als anys 70’s alguns antropòlegs, com D. Werner, es van adonar que aquelles societats pre-industrials que tenien una pressió demogràfica molt elevada, com a estratègia de supervivència, tendien a ser homòfobes, mentre que aquelles que tenien uns recursos escassos a repartir entre molts, tendien a afavorir la tolerància a la homosexualitat, per tal de reduir la demografia.

Si mirem les tres gràfiques superiors veiem com existeix una certa correlació important: aquells estats on tenir molts fills implica tenir més possibilitats de sobreviure econòmicament (ja que s’incorporen molts joves al treball) tenen una alta natalitat, creixement demogràfic i hi ha molta pressió social perqué els dones tinguin fills sent molt joves; en aquestes societats la homosexualitat estaria mal vista, ja que es percep com una conducta anti-reproductiva que va contra la seva lògica econòmica. Pel contrari als estats on tenir fills surt molt car i on s’incorporen més tard al mercat laboral, solen tenir una menor pressió patriarcal sobre la reproducció femenina i també una major tolerància a la homosexualitat i a les conductes anti-reproductives en general, com ja va veure l’antropòleg Marvin Harris.

HIPÒTESIS 4: La Homofòbia depèn del desenvolupament econòmic

Index de Correlació = 0,41

 

Index de Correlació= 0,52

 

Index de Correlació = 0,55

Com a materialista històric no m’he pogut resistir a buscar causes economicistes a la homofòbia i, tal com sospitava, es el camp on es donen les correlacions més fortes. Els estats on es concentren els índex d’homofòbia més alts son els més pobres i menys desenvolupats, on hi ha una menor capacitat de poder adquisitiu i on es dona una major dependència de l’agricultura. Això té molt a veure amb el que hem comentat abans amb la demografia: la única forma que tenen aquestes societats de sobreviure es tenint molts fills i que aquests es posin a treballar des de ben xics al camp; per tant existeix una alta pressió social contra les conductes no reproductives. Pel contrari, en els estats més desenvolupats , amb economies post-industrials (serveis i informació), els fills no treballen fins que son molt grans, surt molt car mantenir-los i, per tant, la pressió contra les conductes no-reproductives s’ha relaxat molt.

CONCLUSIONS

No existeix un únic factor que expliqui les causes de la homofòbia o l’alliberament LGTB. Es cert que alguns països islàmics i cristians ortodoxes (també en alguns catòlics o protestants africans) actualment estan virant vers conductes homòfobes per motius identitaris, ja que associen homosexualitat a un vici occidental.

Però fonamentalment cal buscar les causes en l’estructura social i en les relacions de producció i reproducció: aquelles societats més pobres, desiguals i menys desenvolupades, on la seva supervivència depèn de tenir una natalitat molt elevada per tal que els nens s’incorporin als treballs agrícoles,  tenen una cultura patriarcal que desenvolupa una elevada pressió social sobre els dones per tal que es casin i tinguin fills de ben joves, però també sobre els homes, per tal que no desenvolupin conductes sexuals no-reproductives. Per contra, aquelles societats occidentals amb economies post-industrials de serveis i informació, on tenir fills surt molt car i la dona es va incorporar massivament al mercat laboral als anys 60’s, han canviat ràpidament els seus valors culturals amb l’aparició de moviments socials d’alliberament i visibilitat tant feminista com LGBT, afavorits per una societat on la natalitat queia en picat i, per tant, desapareixia la pressió social per casar-se jove i tenir fills.

De cara al futur que ens espera? Es difícil de saber, ja que les corrents migratòries, la multiculturalitat, l’auge de la transmissió d’informació (tant en velocitat com en quantitat), i la persistència de la crisi econòmica en alguns estats post-industrials, junt amb el desenvolupament d’altres com Índia, Brasil o Xina, així com les potencialitats d’Àfrica, poden fer canviar profundament aquests index, espero que per bé.

Hipòtesis sobre la funció socioeconòmica del Mite del Diluvi Universal

Coincidint amb la publicació del film “Noé” de Darren Aronofsky (que pel moment no tinc intenció de veure), reflexiono en aquest post sobre quina era la funció social i econòmica que podria tenir aquest mite en els primers estats de l’antiguitat.

Els jueus no varen ser gaire originals inventant la llegenda bíblica de Noè i el Diluvi Universal, una història idèntica s’explica en una tauleta cuneïforme sumèria del 1.800 ANE, on els deus avisen a Ziusudra, el rei-sacerdot de Shuruppak davant un diluvi imminent per tal que faci una gran nau que sobreviu 7 dies entre la pluja; un mite que repeteixen els Acadis durant el regnat de Ammi-saduqa (1646-1626 ANE), però protagonitzat per un tal Atrahasis. La versió més complerta d’aquesta llegenda la trobem en el poema èpic de Gilgamesh, de Babilònia (s. XIII-X ANE), on de nou es repeteix la història de diluvi i arca. Alguns autors, com É. Naville han vist referències a un Diluvi  en monuments faraònics egipcis; també veiem com en el Llibre dels Morts (Capítol CLXXIV) on es parla de una gran inundació que arrasa Egipte davant la ira del Deu Ra. La versió mesopotàmica es recollida pels jueus al Antic Testament, sota el nom de Noè, així com pels musulmans al Corà (sures  29 i 54). Actualment encara es defensa en alguns Museus Creacionistes cristians.

A Àsia trobem dues religions que, sense tenir una influència directe del mite sumeri, tenen una versió similar de la història. Els hindús recullen en el text sagrat Shatapatha Brahmana (datat dels segles X-IX ANE) on Manu fa una arca davant un diluvi, recollint llavors de totes les plantes i, en versions posteriors del text, també una parella de cada animal. En la cultura xinesa trobem mites de grans inundacions, però aquestes son d’origen natural pel sobreeiximent dels rius i es solucionen amb obres hidràuliques, una pista molt reveladora, com després veurem.

Una visió simplista i crèdula podria arribar a considerar que el fet que aquest mite es trobi present en cultures tan diferents podria ser un indicatiu de que efectivament tal diluvi va tenir lloc en algun moment de l’antiguitat. Alguns autors han apuntat que el mite podria tenir el seu origen en la pujada generalitzada del nivell del mar en la transició geològica entre el plistocè i l’holocè al mesolític (13.000 ANE). El 1997, William Ryan i Walter Pitman, de la Universitat de Columbia van publicar una hipòtesi segons la qual al neolític, al  voltant del 5.600 ANE el Mediterrani va trencar el dic geològic  del estret del Bosfor, creant així el Mar Negre, que fins aleshores era un llac d’aigua dolça, com ho demostrarien algunes espècies de cargols trobats en els sediments del llac.

Gilgamesh construint l’Arca

Ja em permetreu que discrepi profundament d’aquestes teories crèdules per dos motius: En primer lloc perqué parteixen d’una visió idealista-deductivista, buscant en la realitat indicis que demostrin la veracitat d’una llegenda, partint de l’absurda idea de que aquesta ha de tenir inexorablement una part de realitat (com si al Gènesi hi hagés la menor relació amb la veritable evolució humana). En segon lloc perqué em resulta difícilment creïble que una llegenda persisteixi immutable 5 mil·lennis (no diguem ja 13) dins de societats sense escriptura i que van sofrir constants canvis religiosos, socials i econòmics. No es curiós que no en trobem cap representació dins l’art neolític o calcolític de la zona? Com es que no en tenim cap referència fins al sorgiment dels estats?

Doncs precisament aquí es on volia arribar. Que tenen en comú totes les civilitzacions on es troba present aquesta llegenda? Doncs que tan Sumer, Babilònia, Egipte com Índia i Xina son Estats, situats a la vora de grans rius (Tigris, Eufrates, Nil, Ganges o Po) on una administració, centralitzada, controla la redistribució de l’aigua per l’agricultura intensiva a partir de la construcció de grans infraestructures (canals i preses), que els permet superar la limitació del medi i augmentar la pressió demogràfica. Es a dir, en una geografia extremadament adversa, com el desert mesopotàmic, només podien menjar aquells a qui l’estat els facilités l’aigua per tal de poder cultivar, a través d’un complexe sistema de canalitzacions, a canvi de que la seva collita fos posteriorment re-centralitzada per una administració, formada per palaus i temples que legitimaven de forma divina aquest sistema i reprimien militarment a qui si oposés. Es el que en el materialisme històric clàssic va anomenar mode de producció asiàtic o despotisme hidràulic; tot i que alguns autors neo-marxistes posen en dubte que sigui la única explicació monocausal a l’explotació social o a l’origen d’aquests estats.

Que té a veure això amb el Diluvi universal? Doncs molt senzill, com es veu clarament en la versió xinesa de la llegenda, la finalitat darrera era crear un pànic social davant una força incontrolable de les aigües dels rius, que en qualsevol moment podien arrasar les seves collites davant qualsevol desobediència social que enfurismés als Deus i que, per tant, era imprescindible l’existència de la innovadora institució estatal que regulés les pujades i baixades dels caudals hídrics. Una forma més en que l’Estat legitima la seva forma d’explotació social, incorporant una hegemonia cultural dins la supra-estructura ideològica de la població.

MUSEUS CREACIONISTES: Fotografies de l’Horror Anticientífic

Al món existixen 21 Museus Creacionistes (16 als Estats Units), on es nega l’existència de la prehistòria i es presenta el Gènesi com una veritat absoluta i literal. Centres on es compara Darwin amb Adolf Hitler, es diu que la terra va ser creada fa 6.000 anys i es planteja que els dinosaures van conviure amb els primers humans i fins i tot van pujar a l’Arca de Noè.

El més gran de tots es troba a  Kentucky; inaugurat el 2007, va costar 27 milions de dòlars (aportats pel grup evangelista “Answers in the Genesis”), té 160 treballadors (entre ells guies espirituals), disposa d’una superfície de 5.600 m2 i va rebre més de mig milió de visites en els primers 9 mesos.

Una enquesta de Gallup de 2012 indica que el creacionisme ortodox i la negació de la prehistòria arriba ja al 46% als USA, un 6% més que 2011. Els evolucionistes representen un míser 15% i tan sols son majoria entre votants demòcrates o entre estudiants de postgrau.

Aquí algunes mostres de l’Horror Anticientífic:

Museu Creacionista de Kentucky: Cromanyons convivint amb Dinosaures al Jardí de l’Eden

Museu Creacionista de Kentucky: Pots cavalcar un triceratops igual que ho feien Adam i Eva

Parc Temàtic de l’Arca de Noè a Hong Kong

Museu Creacionista d’Alberta (Anglaterra): Tomba de la Llei de l’Evolució

Museu Creacionista de Texas: Càmera hiperbàrica on es reprodueix l’atmosfera del món abans del Diluvi Universal

Museu Creacionista de Texas: Suposades petjades humanes al costat de petjades de dinosaure

Museu Creacionista de Califòrnia: Dinosaures pujant a l’Arca de Noè

Museu Creacionista de Califòrnia: Jardí de l’Edèn on s’explica la creació en 6 dies

Orígens històrics del fervor religiós a Andalusia

Us heu preguntat mai la raó de la desmesura histriònica i ultrabarroca amb que es viu la Setmana Santa a Andalusia? Hom pensaria que ens trobem davant d’un fenomen de fanatisme de masses, alienació col·lectiva o bogeria irracional sense causa aparent. Res més lluny de la veritat!!

Andalusia, paradoxalment, va ser el darrer territori de la península ibèrica en ser re-cristianitzat; els regne de Granada, com tots sabem, va viure sota control polític de l’islam fins el 1492 (tot i que el cristianisme seguia molt present sota la ègida musulmana), any en que també s’inicia l’expulsió de jueus i musulmans. El que en aparença pot semblar una contradicció en realitat es tracta del perquè de tot plegat.

Els Reis Catòlics varen encomanar als frares dominics Miguel de Morillo i Juan de San Martín, la tasca de dirigir la Inquisició en aquests territoris des del tribunal de Sevilla, a partir d’un edicte signat l’any 1480 pel Papa Sixto IV. La brutalitat ferotge amb que s’acarnissen es materialitza en tota mena d’excessos: empresonaments, tortures salvatges, condemnes a mort sense cap mena de prova de qualsevol sospitós d’heretge (morisc o fals convers) i confiscació de tots els seus bens.

A tall d’exemple: L’any 1504 a Còrdova es produeix l’acte més salvatge de tota la Història de la Inquisició, cremant vives a 107 persones sospitoses de ser jueves. A partir dels inicis del s. XVI el baptisme és obligatori i s’obliga a emigrar a qui s’hi oposi. El 1568 hi ha una rebel·lió a les Alpujarras en contra de la ferocitat inquisidora que acaba amb expulsions cap a València i el 1593 es realitza un “auto de fe” en contra dels jueus que acaba amb 100 condemnats, entre ells un inquisidor.

La Inquisició andalusa es va mantenir activa inclús al s.XVIII, quan aquesta institució ja estava en vies de desaparició a la resta d’Espanya, reprimint presumptes bígams, homosexuals així com censurant qualsevol ideologia que pogués resultar remotament herètica.

Aquesta fúria totalitària va acabar degenerant en una paranoia persecutòria on els ciutadans s’havien d’esforçar i esmerçar fins a l’extenuació per  deixar ben clar davant de tothom i a tothora que eren cristians de debò: menjant tapes de pernil en llocs públics (els musulmans tenen prohibit el porc), bevent vi (els musulmans tenen prohibit l’alcohol) o teatralitzant el seu fervor religiós fins a la exageració delirant: cantant “saetas”, vestint a les Verges amb or i decoracions rococó, plorant al seu pas i fent processons massives per tal de no acabar engruixint la llista de potencials sospitosos a torturar.

I d’aquí ve aquesta tradició tan peculiar i curiosa!

PD: El professor d’Antropologia Social de la UB Manuel Delgado, ha contestat aquest post amb un article al seu blog, que podeu llegir aquí

Bosó de Higgs: El Triomf definitiu del Materialisme Científic sobre Deu.

Ahir va ser un gran dia per la Història de la Ciència i una fatídica jornada per tots deixebles dels diversos obscurantismes idealistes, supersticions puerils, religions absurdes, amants de placebos varis com la reflexoteràpia o la homeopatia, així com seguidors de Heguel i Plató o altres paranoies post-modernes. Finalment el Consell Europeu per a la Investigació Nuclear (CERN) va anunciar que ha confirmat empíricament  la teoria del Bosó de Higgs, plantejada a nivell hipotètic fa 50 anys.

Que implica això en paraules comunes per a persones no iniciades en física quàntica? Doncs bàsicament és l’explicació racional a com s’origina la massa, la peça clau i fonamental per entendre la formació de l’Univers; el Bosó de Higgs és, doncs, allò que dona matèria a la resta de partícules subatòmiques. I… sorpresa! No hi ha cap rastre de Deu per enlloc!

Sorprenentment el Vaticà no va fer cap comunicat anunciant la seva auto-dissolució o, al menys, una treva indefinida; cap imam islàmic es va auto-immolar; no es sap que cap rabí demanés perdó per difondre coneixements errònis durant mil·lennis; no vam veure cap venedor d’homeopatia o reflexoterapeuta o “mestre” de reiki  tallant-se les venes al mig del carrer…

Si les pèrfides insídies de l’idealisme han sobreviscut a la Teoria de l’Evolució, ja no els ve d’aquí! Sempre trobaran babaus i semi-analfabets a qui estafar ja que, incapaços d’entendre la complexitat de la física, seguiran pensant que venim d’Adam i Eva, que el càncer es pot curar amb la imposició de mans o que existeixen idees anteriors a la matèria.

Ara les diverses sectes ens vindran a explicar que això del Bosó de Higgs figurava en uns plans divins secrets de no sé quina criatura mítica suprema, o ens faran creure que tot és una conspiranoia de quatre científics que ens enganyen perqué no siguem conscients de la realitat oculta.

Sé que pot semblar molt romàntic i preciós creure en unicorns, paradisos, ànimes i destins suprems però… un cop més la ciència ha demostrat que no hi ha res més enllà de la matèria i si hi és, la ciència hi arribarà i ho explicarà, tard o d’hora!

La superioritat moral i ètica de l’ateisme sobre la religió

La fonamentació ètica del pensament religiós, com ja sabreu, es basa en el temor a un càstig diví en el més enllà. Es a dir, les persones creients obeeixen unes pautes i conductes de comportament no perquè ells siguin realment bones persones, sinó pel  pànic paranoic a patir un escarment metafísic d’algú invisible que els observa en tot moment.

El pensament idealista dels creients planteja, com Plató i Kant, que existeix un “bé” i un “mal” inqüestionables i absoluts, uns dogmes de fe, o imperatius categòrics, basats realment en tradicions ancestrals i obsoletes, que ells creuen que tenen el seu origen en criatures superiors. Per exemple, es força possible que la prohibició islàmica de menjar carn de porc es basi en una epidèmia de triquinosi del segle VII i d’això se n’hagi derivat un comportament irracional al llarg de 1.400 anys.

El fet d’obeir dogmes inqüestionables porta directament al fanatisme integrista, es a dir, en pensar que una idea és millor que la vida de totes les persones que no creuen en ella i, per tant, es moralment acceptable matar als infidels o, a creure que aquests no son persones amb iguals drets i deures.

Cap a una ètica atea i materialista

Davant això, quina alternativa tenim les persones que creiem en la ciència, el materialisme empíric i la raó? Doncs jo he plantejat aquests punts, a veure que us semblen:

1.- RELATIVISME MORAL: No existeix un “bé” i un “mal” absoluts, hem de buscar la forma correcte d’actuar a partir de l’observació empírica i objectiva de la realitat i de les conseqüències que tenen els nostres actes. No hi han idees vàlides per tothom i en tot moment, la moral és un concepte creat per l’home i determinat per la cultura i la història. Per exemple: La pederàstia era èticament acceptable a l’antiguitat grecoromana i no ara.

2.- DE LA REFLEXIÓ INDIVIDUAL A LA REVISIÓ COL·LECTIVA: Hem de qüestionar-nos constantment les normes i els mites que regulen la nostre societat, valorar internament si fem el millor i el més correcte no perquè així ho digui una llei, una ideologia o un Deu, sinó perquè nosaltres hem arribat a aquesta conclusió. Un cop fet això hem de promoure un debat col·lectiu per tal d’arribar dialècticament a un consens global i democràtic que ens permeti revisar la fonamentació de la justícia. Per exemple: És ètic torturar un terrorista per evitar un atemptat? Es bo bombardejar  un país per alliberar-lo d’una dictadura? Parlem-ne!

3.- UTILITARISME: Tal com va plantejar el filòsof anglès Jeremy Bentham els únics conceptes absoluts son el plaer i el dolor, ja que son magnituds demostrables i quantificables. Per tant, una ètica atea i racional sempre haurà de buscar el màxim plaer per un major nombre de persones, evitant tot tipus de sofriment innecessari. Però jo crec que, al contrari del que pensava Adam Smith, això no ho solucionarà un mercat lliure i un individualisme egòlatra, sinó una acció política  col·lectiva que persegueixi acabar amb les causes objectives del dolor mundial: la pobresa, la guerra i les malalties.