Sobre la teoria del “Pare Absent” com a causa de Homosexualitat masculina

Sascha Schneider. Triumph of Darkness.1896

Recentment el bisbe de Solsona, Xavier Novell, ha tornat a fer-se ressò d’una antiga teoria segons la qual la homosexualitat masculina estaria causada per una absència de figura paterna. Més enllà de fer protestes i assenyalar al religiós com a homòfob, que ja ho trobo bé, resulta necessari argumentar per tal de desmuntar d’arrel aquesta absurda hipòtesis.

No es el primer cop que escolto aquesta argumentació. Corria per casa un manual de psicologia de la sexualitat dels anys 50’s on es deia més o menys el mateix. Recordem que no va ser fins l’any 1973 que la Associació Americana de Psiquiatria (APA) va votar per unanimitat deixar de considerar la homosexualitat com una desviació sexual o trastorn mental, tot i que no serà fins 1990 que la OMS no fa el mateix. Ho vaig tornar a llegir en el llibre “Comprendre i sanar la homosexualitat” de Richard A. Cohen, que ja vaig analitzar en un post.

Aquests punts de vista tenen en comú que veuen la homosexualitat com una malaltia que s’ha de curar i, per tant, cal buscar la causa que la provoca per tal de fer prevenció i cura, emparant unes “teràpies reparadores” que han dut al suïcidi o a importants traumes mentals a les seves víctimes.  Curiosament, la seva obsessió és exclusivament la homosexualitat masculina. El lesbianisme no els preocupa? O potser es que la seva ment patriarcal ni tan sols contempla la possibilitat que una dona pugui experimentar plaer sexual sense presència fàl·lica?

Originalment el psicoanàlisi no culpava als pares, sinó a les mares de la homosexualitat dels seus fills (homes). Segons el mateix Sigmund Freud, les mares dels gais eren “fredes i exigents“. Anys més tard, veient que aquesta premissa no tenia ni cap ni peus,  canvien de culpable: ara acusen al “pare absent” i el seu simbolisme com a origen de la legitimat del ordre i la llei dins de la família (heteropatriarcal).

Dona la casualitat que totes les persones que conec orfes de pare, o amb els pares separats i que han crescut amb la mare, son heterosexuals sense la menor ombra de dubte.  I tots els gais del meu entorn, entre els que m’incloc, han crescut en famílies amb un pare completament present en tot moment.

Una altre cosa es que aquests freudians de pacotilla hagin confós la causa amb la conseqüència. M’explico: El fet que jo sigui gai fa que tingui lleugerament menys confiança amb el meu pare per explicar-li segons quines coses, per fer bromes sexuals o per tindre una conversa pujada de to. De la mateixa forma que m’és més fàcil parlar de sexe amb les meves amigues que amb els meus amics heteros (que s’escandalitzen per tot de seguida!). Però això es una conseqüència! No una causa! Ara, també us he de dir que conec casos de nois gais amb molta més confiança amb el seu pare que amb la seva mare (vegeu aquest emotiu video, per exemple). No existeix una correlació clara.

Que passa, doncs, amb els diferents germans que tenen uns mateixos pares, però no la mateixa orientació sexual? I si aquesta teoria del “pare absent” fos certa, implicaria també que la heterosexualitat masculina es una conseqüència d’una sobreprotecció paterna o d’una absència materna? Ah no! Que a la “norma” no cal buscar-li causalitat. Clar, clar.

Alguns científics han volgut maquillar amb una pàtina d’empirisme aquesta obsessió, buscant les causes de la homosexualitat (de nou només masculina) en els gens. I que s’han trobat? Amb bessons idèntics amb diferents orientacions sexuals.  Davant d’això, en comptes de reconèixer l’error, s’han tret de la màniga que hi han factors “epigenètics” que fan que uns gens s’activin i altres no depenent de factors ambientals o emocionals. Es a dir, que no tenen ni idea de quina es la causa en si.

I doncs quina es la causa? La resposta la tinc claríssima: NO EXISTEIX. O no existeix una única causa universal que expliqui la diversitat sexual en totes les cultures i moments de la història.  De fet, molts dels patrons amb els que sol treballar la psicoanàlisi freudiana/lacaniana son extremadament etnocèntrics i no es compleixen fora de l’occident contemporani, com va demostrar l’antropòleg Bronisław Malinowski quan va descobrir que el complexe d’Edip no es donava entre les famílies matrilineals de les illes Trobriand

Anem per parts. La homosexualitat, igual que la heterosexualitat, la masculinitat o la feminitat, son invents humans, producte de la nostre cultura, història i societat. El paper del sexe i el gènere ha variat radicalment en cada lloc i moment de la història. L’actual model de família nuclear heteropatriarcal es només un dels moltíssims que existeixen o han existit en el temps i l’espai.

Kílix àtic (s. V a.C.) que representa a dos amants de Tebes

Alguns exemples: en la Tebes grega del s.V aC la homosexualitat masculina era obligatòria per tothom durant una fase de la seva vida, concretament com un entrenament durant el seu pas per l’exèrcit. Ser homosexual no estava relacionat amb una minoria sexual, o amb l’efeminament. Al contrari, anava de la mà de la masculinitat agressiva i extrema per la qual tothom havia de passar mentre era jove i militar; un cop retirat es casava amb una dona i tenia fills. Quelcom similar passa a les terres altes de Nova Guinea on els joves guerrers viuen separats de les seves famílies i tenen relacions homosexuals com a ritual de pas obligat a la maduresa. Al Sudan entre les tribus Azande els joves només poden tenir relacions homosexuals fins que han aconseguit acumular tant ramat com per permetre’s un matrimoni heterosexual.

En la moltes societats preindustrials, com a la Xina imperial, l’Atenes clàssica, el Bizanci o la Persia medieval, així com l’Al-Andalus musulmà, ningú pensava que les relacions homosexuals masculines fossin una depravació, ni una conducta minoritària, doncs s’acceptava una bisexualitat masculina, on s’alternaven relacions homo i heterosexuals, segons el moment de la vida o la llibertat de la persona. Tan sols en alguns casos estava mal vista la homosexualitat passiva en edat adulta.

Es a dir: cada cultura ha organitzat la seva sexualitat d’una forma diferent. Es impossible que hi hagi un causant comú entre la homosexualitat als azande del Sudan i els de San Francisco, més enllà de que la diversitat cultural genera una diversitat sexual.  Seguir buscant una “causa” a aquesta orientació, només busca relacionar-la amb quelcom anormal, malaltís i depravat que cal guarir.

Perquè no busquem  les causes de la homofòbia? Doncs es ben senzill: algunes societats amb greus problemes de baixa demografia, com els jueus de l’antiguitat, van desenvolupar un seguit de tabús sexuals religiosos en contra de qualsevol conducta sexual no reproductiva: la masturbació, la solteria o la homosexualitat.

Quan la societat occidental contemporània ha adoptat un model econòmic postindustrial de bens i serveis que requereix de poca ma d’obra, aquests tabús han resultats absurds i la pressió natalista poc a poc ha anat desapareixent, donant pas al feminisme i als moviments LGBT.  El concepte de “orientació sexual” o de “homosexualitat” entès com a una identitat sexual  exclusiva, son conceptes socials que han sorgit recentment, en el pas de la societat industrial/agrícola a la postindustrial antinatalsita actual. Per tant, l’acceptació de la homosexualitat no es dona encara en aquells llocs del món on la seva economia depèn d’una elevada demografia que els proporcioni força de treball constant.

Homofòbia i Futbol: Un Ritual d’Iniciació en la Masculinitat.

La primera activitat social a la vida d’un infant en la qual es dona una veritable divisió sexual del comportament es produeix al pati de les escoles de primaria. Els nens juguen a futbol i les nenes no. El futbol es, doncs, un veritable ritual de pas que serveix per a la  creació d’una subjectivitat masculina grupal, on qui en queda exclòs es marginat socialment i es vist com “poc viril”, “efeminat” o directament es acusat d’homosexual.  I aquest es, des del meu punt de vista, es el motiu principal pel qual existeix tanta homofòbia al mon del futbol professional.

A Espanya mai cap jugador de futbol s’ha declarat obertament homosexual. L’únic àrbitre que s’ha atrevit a sortir de l’armari, Jesús Tomillero, ha presentat la seva dimissió recentment després de rebre insults homòfobs en el camp del Cadis que estan sent investigats pel Fiscal de Delictes d’Odi. Ha rebut suports de tota la classe política, actors o ciutadans, però no de futbolistes, amb les úniques excepcions d’Iker i el Rayo Vallecano. Fa pocs dies, també, el Barça ha estat denunciat per crits homòfobs contra Cristiano Ronaldo, l’estètica del qual s’aparta lleugerament del prototip clàssic de mascle viril.

Recentment la revista Jotdown ha publicat un interessant artícle de Bárbara Ayuso titulat “En el armario del fútbol“, on entrevista a destacats futbolistes com Pep Guardiola, Gerard Piqué, Jorge Valdano o Javier Irrueta. Segons la opinió dels entrevistats les causes de la homofòbia al futbol son la pressió de la premsa a la vida privada dels jugadors, que fer el primer pas es complicat, o que no existeixen protocols legals per fer front a la homofòbia. També llencen pilotes fora (mai millor dit), dient que aquesta homofòbia es culpa dels seguidors, dels clubs o de les institucions futbolístiques.

Però cap va a l’arrel del problema: el futbol, dins la nostre cultura, actua com un ritual de pas entre l’infant asexuat i el jove masculinitzat. El gènere no es quelcom natural, es una construcció social que cada cultura transmet a la següent generació mitjançant normes, tabús, rituals i símbols.

Richard A. Cohen, un evangelista homòfob, afirma en el seu  manual per curar la homosexualitat que aquesta es tracta d’una patologia provocada pel trauma i la frustració psicològica al sentir-nos exclosos de l’ambient viril del futbol durant la infància. Aquest sinistre personatge s’ha topat amb l’arrel del problema però l’ha entès completament al revés: la exclusió del futbol el que genera es homofòbia, no homosexualitat. Evidentment que hi han homosexuals que juguen al futbol, però ho fan en equips com Panteres Grogues, una associació específicament LGBT creada per evitar l’ambient d’odi i intolerància que es dona al futbol professional i que van organitzar uns Euogames a Barcelona l’any 2009, on milers de gais i lesbianes van poder practicar esport fora de la pressió heteropatriarcal.

Diversos estudis sociològics i antropològics sobre la violència al mon del futbol, apunten a que els grups de hooligans es creen buscant una identitat viril grupal en homes de classe treballadora manual que es veuen desplaçats per una societat postindustrial on la força bruta ja no es econòmicament rellevant. Els càntics, els colors, les samarretes, els himnes o els crits al camp son una forma simbòlica i ritualitzada que donen ordre, sentit i homogeneïtat a la seva identitat i els serveixen per canalitzar (d’una forma socialment acceptable)  els seus  sentiments irracionals d’odi, violència i frustració davant la marginació a la que els ha empès la modernitat del capitalisme postidustrial, així com la revolució sexual de les dones o les minories. En aquest context ritual, el futbol es una representació simbòlica d’una guerra entre dos exèrcits, on la homosexualitat o qualsevol rastre de feminitat, es un tabú que trenca amb la jerarquia simbòlica de virilitat i el rol modèlic de masculinitat heroica que s’associa al jugador-guerrer.

Un bon exemple es l’estudi de Javier Durán González (1996), on apunta a que el 85% dels hooligans son homes, amb una mitjana d’edat d’entre 16 i 25 anys (es a dir, en edat sexualment activa però anterior a la formació del matrimoni), de classe obrera no qualificada i econòmicament molt depauperada. Durán creu que aquests hooligans generen una comunitat alternativa al seu nucli familiar (normalment desestructurat i problemàtic, on ja es pot produir la violència), entorn a un univers simbòlic i afectiu molt simple i reduït entorn a “estima els nostres – odia els altres“. Hi afegiria que també es una forma de construir una identitat de gènere masculina juvenil, basada en l’exaltació de la violència i l’agressivitat com a forma de canalitzar l’impuls sexual en l’etapa anterior al seu control social dins la família nuclear heterosexual.

Un altre interessant estudi es del de Débora Tajer (1998) que apunta a que el futbol es una forma d’organitzar la masculinitat, una forma de fer-se un home i de com en aquest espai simbòlic interactuen identitats de gènere, classe i nacionalitat. El futbol es un espectacle de masses, una performance de la identitat masculina heteropatriarcal, on es transmeten els arquetips hegemònics del gènere masculí (homes joves, forts, virils, heroics, violents i dominants). Aquests valors es transmeten generacionalment, on els fills hereten l’afició  dels seus pares i aquests els apunten de ben petits a jugar aquest esport. Molts nanos de ben petits s’impregnen dins l’univers simbòlic d’un equip (samarretes, colors, himnes…). I sobretot on es dona una maniquea exclusió deliberada de l’altre, del que no es “dels nostres” i no forma part del univers del nostre equip, o de la nostre masculinitat viril.

Jo, personalment, mai m’he sentit tan incòmode, insultat i exclòs com en els vestuaris d’Educació Física. Aquest espai social es converteix en un indret de camaraderia viril i sexual, on la presència de dissidents en la identitat heterosexual es vista com un perillós intrusisme. La homofòbia es basa en una certa por a que un mascle heterosexual sigui tractat amb el mateix assetjament sexual amb el que ells tracten a les dones i, en un indret sense roba, salten totes les alarmes.

Aplaudeixo les campanyes de sensibilització contra la homofòbia a l’esport, com la de posar-se cordons amb la bandera de l’Arc de Sant Martí, però no deixaran de ser accions simbòliques, benintencionades però irrellevants, mentre no s’entengui com de profundes son les estructures de construcció de gènere en la nostre cultura i el destacat paper que hi juga el futbol com a ritual de formació/exclusió d’identitat masculina. Mentre no s’ataqui a les arrels del problema, podar les fulles no conduirà enlloc.

Sobre l’auge de la Homofòbia a Àfrica

Primera (i única) marxa de l’Orgull LGBT a Uganda, 2015.

Aquesta Setmana Santa he tingut la oportunitat de llegir d’una tacada el llibre “Això no és africà” del periodista català Marc Serena. Un assaig on ens explica les seves peripècies viatgeres des d’Egipte a Sud Africà entrevistant a diferents persones LGBT arreu del continent, que li expliquen com viuen el fet de ser una minoria sexual en el continent amb més homofòbia del planeta. Hi torbem activistes bloggers, advocades en drets Humans, un imam musulmà casat amb un altre home, professionals del sexe, transsexuals que no es poden operar, entre altres interessants testimonis.

Tot i que el llibre no té un recorregut amb profunditat teòrica – antropològica, històrica o sociològica – ens aporta una valuosa base empírica per treure interessants conclusions. De nou s’evidència una curiosa teoria del pèndul: com més avancen els drets LGBT a Occident, més retrocedeixen a la resta del món, especialment a Àfrica, independentment de si son països islàmics, catòlics o evangelistes. Recentment, per exemple, hem vist esfereïdores gravacions en vídeo de pallisses sagnants a gais a Marroc on les víctimes, i no els botxins, han acabat a la presó. Perquè aquest odi?

La visió més simplista i fàcil, com sempre, es la que ens ve del supremacisme racista i etnocèntric: Nosaltres som la civilització superior, els portadors de les essències del progrés, i els pobrets africans necessiten ser colonitzats amb urgència per tal que descobreixin els drets humans. Quelcom similar al “pinkwashing” que empra Israel per justificar els seus atacs contra Palestina. Un discurs que no ajuda en res als drets LGBT africans. Al contrari! Els estigmatitza doblement.

Crec que cal anar més enllà del populisme racista i analitzar amb calma les causes objectives que donen lloc a aquest fenomen. Des del meu punt de vista seria una combinació de 3 factors:

1) Identitarisme Anti-Occidental: Tots els testimonis recollits al llibre sempre acaben anant a parar al mateix punt: hi ha un discurs hegemònic que presenta la homosexualitat com un corrupte vici occidental, introduït al continent pels colonitzadors i que es contrari als valors tradicionals africans. Tal com recull Marc Epprecht al seu llibre “Heterosexual Africa?“, nombrosos líders estatals africans han embolcallat de retòrica anti-imperialista el seu odi contra tota dissidència sexual; amb l’única excepció de Sud Àfrica, on les lleis contra l’apartheid van eradicar, de passada, tota normativa homòfoba.

Però es que, a més, aquest argument es una mentida de cap a peus! El mateix Serena documenta com a Tanzània encara hi han pobles on es practica el matrimoni entre dones, una institució totalment pre-cristiana. Tenim documentats tota mena de rols de gènere pre-colonials, a nivell antropològic arreu del continent: sacerdots transgènere a Kènia (els “mugawe”); homosexualitat com a ritual de pas entre els Mesakin de Sudan etc. El que si es veritablement imperialista i colonial son les religions monoteistes i tots els Codis Penals homòfobs redactats durant les ocupacions de les potències europees entre el s.XIX i XX.

2) Causes socials i econòmques: Tal com vaig explicar en un post anterior, existeix una destacada correlació (molt més forta a Africa que en cap altre lloc del planeta) entre la homofòbia, la pobresa extrema, una altíssima pressió demogràfica, una baixa esperança de vida i una economia basada en agricultura i ramaderia. Alguns antropòlegs materialistes, com Marvin Harris, ja han apuntat que les cultures amb una alta pressió social, per casar-se jove i tindre fills, condemnen tota pràctica sexual contrària a la reproducció, com la homosexualitat.

Per exemple, el país amb major índex d’homofòbia: Uganda. Aquí el 96% de la població rebutja la homosexualitat (font), té una esperança de vida de només 58 anys, una mitja de 5,96 fills per dona i un 87% de població rural que depèn de l’agricultura, la ramaderia o la pesca (font: Banc Mundial). Es a dir, la seva cultura es basa en una forta ideologia natalista com una adaptació a les seves relacions de producció i reproducció. Han desenvolupat una pressió social molt intensa per tenir més i més fills per tal de reemplaçar constantment la força de treball a una agricultura poc mecanitzada, condemnant qualsevol pràctica sexual o rol de gènere que no vagi en aquesta direcció. Una explicació similar tindria la opressió de la dona.

3) Canalitzar l’odi cap als més dèbils: Davant l’auge d’un fenomen com la  Primavera Àrab, on molts governs han caigut davant la pressió d’unes masses socials descontentes amb el poder, que millor que canalitzar l’odi social envers els elements socials més fràgils de la societat? Ens trobem, doncs, davant la típica “construcció social d’un enemic“. El poder construeix un relat hegemònic, amb l’ajuda dels mitjans de comunicació, entorn un fals estereotip (a base de rumors i perjudicis) contra aquells estaments més dèbils, a qui acusa de tots els mals, i hi dirigeix l’odi de les masses descontentes.

Exactament el mateix que van fer els romans amb els cristians, els medievals amb els jueus, o al s.XVI-XVII les caceres de bruixes. De fet, les persecucions contra sodomites instigades pel poder no son res de nou a la Història d’Espanya: L’any 1519, a València, un frare franciscà de nom Lluis Castelloli fa un encès discurs acusant als homosexuals de ser els culpables de plagues i riuades, per ofendre a Deu, fet que provoca l’aixecament popular d’una turba violenta que persegueix a presumptes sospitosos de sodomia.

Les xarxes socials han obert noves possibilitats de relacions socials entre dissidents sexuals, però també poden servir com a instrument per a que els homòfobs puguin detectar i “caçar” fàcilment a gais. Per si fos poc ens trobem amb un continent on la invisibilització i estigmatització de les pràctiques sexuals no normatives son un dels punts clau per entendre la ràpida expansió del VIH.

Hi ha molt treball per fer i, de moment, tan sols pocs valents s’atreveixen a fer-lo. El mateix llibre explica com la mateixa Amnistia Internacional, encara avui, passa de puntetes sobre l’assumpte al continent africà.

PINKWASHING: Com Israel empra els drets LGBT per netejar-se la cara

El juny de 2012 el portaveu de les forces armades d’Israel va penjar aquesta fotografia, de dos soldats homosexuals agafats de la ma, al seu Facebook. La imatge es va tornar immediatament viral a les xarxes, aconseguint un gran ressò.

Que vol aconseguir el govern ultradretà de Benjamin Netanyahu amb aquesta campanya? Molt senzill: emprar els drets LGBT per netejar la imatge d’un exercit que manté per la força les polítiques d’apartheid racista i neteja ètnica contra la població palestina (sigui quina sigui la seva orientació sexual). Emprant al col·lectiu LGBT com una racionalització icònica de la idea de modernitat, es pretén transmetre la imatge, falsa i tòpica, de que Israel es un país occidental, demòcrata i avançat, rodejat de fonamentalistes islàmics ancorats en un pensament medieval. I que, per tant, com a cultura superior té dret a colonitzar, massacrar i discriminar als palestins en nom del progrés i la civilització; el mateix discurs de darwinisme social amb que s’ha basat sempre l’imperialisme cultural. Des dels moviments socials aquesta estratègia política s’ha anomenat “Pinkwashing“.

Propaganda LGBT de l’exercit d’Israel

Aquesta campanya d’imatge s’ha estès també a moltes agències de turisme que venen Tel Aviv com la Capital Gai d’Orient Mitjà. Israel ha promocionat la seva presència a moltes marxes LGBT arreu del món, per tal d’associar-se internacionalment a una idea de modernitat i tolerància. Sense anar gaire lluny, el 2011 una delegació LGBT de Tel Aviv va participar al Pride de Barcelona. Aquest esdeveniment va ser divulgat a bombo i plateret per l’ambaixada d’Israel a Espanya des de les seves xarxes socials oficials. Per tant, queda clar que es una campanya que no té res d’espontània, ni sorgeix dels moviments LGBT, sinó que està perfectament orquestrada des del Govern d’ultradreta hebreu.

Participació de Israel al Pride de Barcelona 2011. Fotografia de l’ambaixada d’Israel a Espanya

Pinkwashing a la Marxa de l’Orgull LGBT de Vancouver

Però es realment Israel un paradís LGBT? Doncs bé, no. Ni de conya. Si bé es cert que el grau d’acceptació de la homosexualitat a Israel és molt més elevat que a Palestina (un 40% enfront un 4%), la majoria de la població israelita es encara molt homòfoba: 47% enfront al 40%, es a dir un 400% més d’homofòbia que a Espanya. La homosexualitat no es delicte a Israel des de 1988, però el matrimoni entre parelles del mateix sexe no es legal; de fet, el matrimoni civil heterosexual es va aprovar el 2010 i només es pot fer servir en casos excepcionals. El matrimoni mixte entre membres (heterosexuals) de diferents religions encara avui es il·legal, com a la Sud-àfrica de l’apartheid.

Son nombrosos els atacs i atemptats terroristes homòfobs per part de jueus ultraortodoxos en contra de la comunitat LGBT:  Quan la cantant transsexual Dana International va representar  a l’estat jueu a Eurovisió el 1998 va rebre amenaces de mort per part de tota la dreta sionista, fent que la televisió pública hebrea boicoteges l’emissió del festival, just quan Israel va guanyar el certamen. L’any 2005 els principals rabins fonamentalistes (aliats amb representants religiosos cristians i musulmans de Jerusalem) van impedir que es celebrés la Marxa de l’Orgull LGBT d’aquell any a Jerusalem. El 2009 es va produir un tiroteig a una associació LGBT de Tel-Aviv (Bar-Noar) deixant dos morts i deu ferits, d’entre 14 i 21 anys d’edat; la policia va detindre a un jueu ultraortodox com a únic sospitós, tot i que la investigació segueix oberta. L’any 2015 un altre jueu ortodox va atacar a ganivetades una marxa LGBT, a Jerusalem, amb una persona morta (de només 16 anys) i sis ferides. Recentment els col·lectius LGBT hebreus han denunciat un augment del 80% d’atacs violents homòfobs el passat 2015, respecte a l’any anterior.

Noia de 16 anys assassinada per un jueu ortodox a la Marxa LGBT de Jerusalem, el 2015.

A Palestina la tolerància a la homosexualitat es un “patchwork” legal. A Cisjordània la homosexualitat no es delicte des de 1951, mentre que a la franja de Gaza es mantenen les normatives homòfobes imposades per la colonització britànica el 1936 (només contra les relacions entre homes, no es contempla la possibilitat d’existència de lesbianisme). L’Autoritat Palestina mai ha legislat sobre el tema. Si bé es cert que tenen una cultura molt heteropatriarcal i homòfoba, també ho és que recentment han sorgit dues associacions LGBT palestines, (Aswat i Al-Qaws), que fins i tot disposen d’un observatori contra la homofòbia.

Es calcula que uns 2.000 homosexuals palestins viuen refugiats de forma clandestina a Tel Aviv. Ha fet alguna cosa Israel per ajudar-los? No! Al contrari! Les polítiques d’apartheid racista no entenen de gustos sexuals. El mur de la vergonya que separa els territoris jueus dels palestins, així com els punts de control a la frontera, tracten a tots els palestins igual de malament. El Govern i el Tribunal Suprem han rebutjat sempre les nombroses peticions d’asil i n’ha ordenat l’expulsió, encara que alegessin estar tenint una relació amb un ciutadà israelita.

Però no només això, l’exercit d’Israel i la seva policia ha detingut a gais palestins refugiats i els ha fet un xantatge: si no es converteixen en espies pel Mossad i denuncien als seus amics i familiars palestins que tractin de fer mobilitzacions pels seus drets, els expatriaran fent pública la seva orientació a la seva comunitat i família. Podeu llegir aquí el testimoni de Saif i Madj. Pot existir quelcom més retorçat?

Recentment han sorgit diversos grups queer que es dediquen a denunciar i boicotejar públicament la hipocresia de l’estat d’Israel, cada cop que el govern hebreu tracta de emprar els drets LGBT (que ells neguen als palestins) per legitimar el seu racisme colonial envers els territoris ocupats. Podeu seguir la seva web AQUÍ.

Com a conclusió, simplement demanar a la comunitat LGBT israelita que deixi de participar en aquesta pèrfida estratègia, denunciant la manipulació pels interessos militars d’un Govern que no reconeix plenament els seus drets, i busqui una aliança intercultural amb els grups queer palestins per combatre conjuntament la homofòbia i l’apartheid racista, per sobre de fronteres o barreres nacionalistes, religioses i culturals.

Heteronormativitat en Arqueologia

La irrupció de la homofòbia es quelcom històricament força recent. Amb l‘Edicte de Milà del 313 DNE el cristianisme esdevé religió oficial en tots els territoris de l’imperi romà. A partir d’aquell moment la homosexualitat masculina s’associa a un vici de la religió politeista anterior, iniciant el mateix Constantí persecucions contra sacerdots pagans acusant-los d’efeminats. El 346 el senador romà Firmicus Maternus publica “Els errors de la religió pagana” un veritable manual d’odi i intolerància homòfoba; Sant Agustí el s. V recupera el mite de Sodoma per tal d’infondre pànic al càstig diví davant el sexe entre homes; s’editen diversos edictes i normatives contra la homosexualitat el 342, 390 o 438; Teodoci ordena matances i persecucions envers sospitosos de sodomia el s. IV i al s. VI, l’emperador bizantí Justinià estableix com a càstig la castració pel sexe entre homes, tant per actius com per passius.

La moral judeocristiana imposa una ideologia natalista que castiga qualsevol comportament sexual que vagi en contra de la reproducció demogràfica. Per tal d’imposar una hegemonia cultural i un consens social on la família heteropatriarcal fos l’únic model possible, amb un origen presumptament natural, s’esborra de la història col·lectiva qualsevol rastre dels rols de gènere i dels models de família anteriors, completament diferents als del cristianisme medieval.

Però quan l’arqueologia comença a furgar entre les runes d’aquelles societats, aquest relat hegemònic es comença a esquerdar. Es llavors quan el poder heteropatriacal tracta d’ocultar o dissimular aquestes restes, disfressant-les sempre d’amistat o de llaços familiars, amb una visió heteronormativa del relat històric sense cap espai per la dissidència sexual, com veurem a continuació amb alguns casos prou significatius.

Les ballarines.

Gravat rupestre trovat al jaciment de Gönnersdorf (Neuwied, Alemanya), pertanyent a finals del Paleolític Superior amb una datació que oscil·la entre el 15.000 i el 11.500 ANE. En el gravat es poden apreciar a dues dones nues abraçades. I que ens suggereix això? Doncs està clar, unes innocents ballarines dansant! Sou vosaltres que teniu el vici i la perversió a la mirada. Se li hauria posat, però, el mateix títol a la obra si haguessin estat un home i una dona?

Tomba dels “germans” Nianjjum i Jnumhotep

L’any 1964 l’egiptòleg Ahmed Moussa va descobrir una mastaba, prop de Sakkara (Egipte), amb la tomba de dos homes, Nianjjum i Jnumhotep, funcionaris de la V dinastia que supervisaven la manicura real i eren confidents del faraó. A les representacions iconogràfiques, els dos homes apareixen amb les mans agafades, abraçats i amb els nassos units (l’actitud més íntima permesa). La interpretació oficial, però, va creure que es tractaven de dos germans, doncs a l’art parietal es fa referència a les seves dones i fills Manicura!! Que hi pot haver més gayer? Quina altre pista volíeu que deixessin? Un jeroglífic de Mónica Naranjo?

Tomba etrusca de Pinnace

Un exemple molt similar a l’anterior. Es tracta d’una pintura mural trobada a la necròpolis etrusca de Pinnacce (535 aC). Segons la interpretació oficial es un pare amb el seu fill. Interpretació que ens podria portar a pensar en una al·legoria de l’incest, amb la qual cosa encara fan molt més pecaminós tot l’assumpte!

Tomba d’Hefestió, “amic” d’Alexandre Magne

L’any 2013 es va localitzar una tomba tumular a Amfípolis,  d’unes dimensions gegantines i ben farcida d’escultures, que van despertar la morbositat sensacionalista de certa premsa. Qui seria el personatge enterrat? Les hipòtesis apuntaven al mateix Alexandre, o potser al seu pare, el Rei Filip de Macedònia. Quan finalment l’any 2015 es va descobrir la veritat, la noticia va desaparèixer sobtadament dels titulars. El personatge enterrat no era altre que l’amant masculí d’Alexandre, el general i noble Hefestió. Els pocs diaris que van cobrir la noticia el van presentar simplement com un amic, sense fer ni la més remota referència a la possible relació sentimental entre ells. Si bé es cert que cap font de l’antiguitat parla obertament d’una relació homosexual, aquesta es sobreentén, ja que era  molt habitual tindre una parella sexual dins l’exèrcit en època grega (per exemple, al Batalló Sagrat de Tebes era obligatori). Alexandre va fer un funeral espectacular per ell, en va demanar la seva divinització i, segons defensa l’historiador Robin Lane Fox, Alexandre va morir de dolor, al descuidar la seva salut després de la mort d’aquest. El fet de localitzar aquesta tomba tan espectacular  dedicada a ell, sens dubte es una prova més de l’evident relació de caràcter homosexual.

La Copa Warren

Hi ha casos en el que la homosexualitat es tan evident que es impossible camuflar-la com amistat o llaços familiars i directament es prefereix ocultar-la. En aquest cas veiem un recipient de plata romà del s. I DNE on hi han dos relleus explícits de sexe amb penetració anal entre dos homes. La Copa Warren va tenir l’entrada vetada als EUA als anys cinquanta, no es va poder mostrar en públic fins als anys vuitanta i cap museu va gosar adquirir-la fins 1999. Actualment es troba exposada al British Museum.

Conclusió

En aquest breu article tan sols he fet una aproximació superficial a aquesta qüestió, des d’una perspectiva euro-cèntrica, ja que es la que millor conec i la que tinc més a ma. Quan tingui un xic de temps m’agradaria endinsar-me a com la colonització espanyola d’Amèrica va tractar d’eradicar, camuflar o ocultar les nombroses evidències d’homosexualitat explícita a les diferents cultures precolombines. Queda pendent!

En tot cas, es evident que cal una historiografia LGBT que s’empoderi del passat i construeixi una contrahegemonia al relat heteronormatiu que ens han venut fins ara. Cal explicar i entendre de forma objectiva els diferents rols de gènere i de relacions familiars que hi han hagut al llarg del temps i l’espai, comprenent com es construeix (i amb quina finalitat social o econòmica) l’heteropatriarcat, així com denunciar l’ocultació absoluta de les persecucions i matances d’homosexuals al llarg del temps. Tal com planteja la Teoria Queer, la història no només l’expliquen les normes i els models majoritaris, cal donar veu a les dissidències i les minories.

Perquè es important que la Dreta assumeixi els drets LGBT.

Mariano Rajoy a la boda de Javier Maroto i Josema Rodriguez

No guardo cap nostàlgia per la homofòbia. No sento el menor romanticisme envers la tràgica odissea que va suposar ser obertament gai als anys 90’s. Sembla que faci mil anys, però fa tan sols una dècada i mitja que la homofòbia era absolutament hegemònica a Catalunya. No hi havia cap referent públic i televisiu homosexual amb qui identificar-se, ni tan sols en series de ficció, no diguem ja en cap altre àmbit social o polític. Anar de la ma amb la teva parella pel carrer i no ser insultat o mirat com una raresa extraterrestre era una quimera. Ja he parlat molts cops del bullyng i les pallisses skins al institut, no em repetiré ara.

Quan vaig anar amb 16 anys per primer cop a la manifestació del Orgull LGBT del 28 de juny de 1998, no crec que fóssim més de 500 persones. Fèiem una festa quasi clandestina en una plaça apartada i fosca, de la que ni recordo el nom. Tot i que no tenia cap mena de repercussió mediàtica, els meus amics heteros tenien por d’acompanyar-me, no fos cas que apareguessin en algún diari i algú els pugues relacionar amb aquell tuguri d’heretges i pervertits pecadors.

L’actitud més pueril i narcisista seria erigir-me avui com a veritable i autèntic activista LGBT, assenyalant amb el dit  tots aquells que abans no hi eren. Podria reivindicar puresa i autenticitat, rebutjant estar al costat dels que llavors vivien tancats dins un còmode armari en una fàcil i hipòcrita existència aparentment heterosexual, mentre altres lluitàvem pels seus drets. Seria com un hipster que reivindica la primera maqueta d’un grup indie al qual passa a odiar quan es fa massiu i vulgar.

Però es que jo mai he lluitat per ser un minúscul gueto d’activistes purs i immaculats al marge del sistema, com defensava el llibre “Ética Marica” del teòric queer Paco Vidarte. Jo  desitjo la transformació radical de la societat en el seu conjunt. No em conformo amb certa hegemonia cultural, vull l’eradicació definitiva i total de la homofòbia de la nostre societat, fins al darrer racó. Vull veure com els homòfobs no tenen cap espai on poder expressar-se sense sentir l’odi social i la repugnància visceral per les seves idees. Que sàpiguen el que es viure dins un armari, que es vegin obligats a simular en públic una tolerancia que mai seran capaços de sentir.

Es per això que celebro cada pas que fa la dreta i l’esglesia per abandonar els perjudicis homòfobs que han estat els pilars de la societat heteropatriarcal, la família nuclear i la ideologia natalista a Europa des del segle IV dC fins al XX. Que Cristina Cifuentes (PP) penja una bandera amb l’arc de St. Martí a la seu del Govern Regional de Madrid? Doncs perfecte! Que vol participar a la Manifestació de l’Orgull? Doncs benvinguda! Que el Papa i el Vaticà s’obren a la tímida acceptació i la tolerància envers la homosexualitat? Doncs es un petit pas endavant. Que Rajoy va a una boda gai, anys després d’haver-se manifestat en contra seva? Doncs celebro el canvi molt positivament, com quan Artur Mas va anar a la boda del Conseller Santi Vila, tot i que s’havia oposat frontalment al matrimoni igualitari.

Això significa que ens hem d’oblidar de qui han estat els culpables de 1.600 anys de persecucions, matances i pallisses? No, en absolut. Simplement cal reconèixer el dret a canviar d’opinió, i més si es al nostre favor. Es que potser hem oblidat que l’esquerra va participar entusiasta d’aquesta inquisició homòfoba fins fa dos dies? Fidel Castro tenia camps de concentració per curar gais als anys 60 i va empresonar i torturar el poeta Reinaldo Arenas. Stalin va dur a terme un “Termidor Sexual” de brutals persecucions, ja que considerava la homosexualitat un “vici burgés”. La URSS condemnava a 5 anys de gulag als gais segons estipulava l’article 121 del seu Codi Penal. Actualment el Partit Comunista de la Federació Russa anima els seus militants a boicotejar violentament marxes homosexuals. Tot i ser ficció, el film “El Diputado” (1978) ens mostra com a la Transició tindre relacions gais podria ser motiu de xantatge a un dirigent del PCE.

En quant a la socialdemocràcia, es conegut que Alfonso Guerra vetava a candidats homosexuals a les llistes del PSOE als anys 80 i fa poc va emprar l’insult “mariposón” per referir-se a Rajoy. L’excel·lent film “Pride” (basat en fets reals) ens explica com de dificultoses i complexes van ser les relacions entre el moviment sindical miner i els activistes LGBT als anys 80’s a Anglaterra. El Partit Laborista anglès no va acceptar els drets LGBT fins a la seva conferència nacional de l’any 1985. I, de fet, va ser un govern del Partit Conservador el que va aprovar el Matrimoni Igualitari al Regne Unit i no cap laborista.

Es a dir, el moviment LGBT va sorgir com una transgressió al sistema heteropatriarcal al marge de cap partit o ideologia establerta. L’esquerra va pujar progressivament al carro, amb reticències i dubtes; tots ho vam aplaudir i ningú els hi va retreure el seu fosc passat d’homofòbia o, quan menys, de passivitat i indiferència. Proposo que fem el mateix amb la dreta, sempre que la seva conversió sigui sincera i el compromís amb els nostres drets total. No cal exigir que es fuetegin en públic, o que demanin disculpes pels seus errors passats, com tampoc se li va demanar a l’esquerra. Ja s’aclariran ells amb la seva consciencia i contradiccions internes.

Jo seguiré sent un militant d’esquerres compromès amb la solidaritat de mil causes, faltaria més. Però he reflexionat i ja no trobo un crim contradictori i hipòcrita que existeixin gais de dretes, com denunciava fa uns anys. Que te a veure que t’agradin les persones del teu mateix sexe amb que prefereixis una major o menor intervenció de l’estat en l’economia? Res. De fet, un liberal pur hauria de defensar l’absoluta llibertat individual per que hom folli o es casi amb qui vulgui, sense que cap llei hi tingui res a dir. I si PP o CIU han mantingut postures homòfobes, fins ara, es per que a Espanya el conservadorisme catòlic i la seva moral sexual natalista, històricament, han contaminat la dreta i les classes dirigents.

Espero que després de les properes eleccions generals no sigui escollit cap diputat que tingui mai la menor gosadia d’insinuar una retallada en els nostres drets. I que si això mai passa sigui fulminalment destituït pel seu partit, mentre la opinió pública el condemna als inferns de l’ostracisme. Seria una feliç culminació a tants anys de lluita tenir la tranquil·litat de saber que els avenços, que tan durament hem aconseguit, son eterns i definitius i mai cap resultat electoral advers els podrà revertir.

I aquí no acaba la lluita, ni molt menys. En un món global, hiperconectat i intercultural, el gran repte de l’activisme LGBT al s.XXI es Àfrica, el mon islàmic i l’Europa de l’Est.