Posts Tagged ‘Alemanya’

h1

Sobre el NO reconeixement de les víctimes LGTB de l’Holocaust Nazi

gener 27, 2014

Aquest diumenge vaig tenir l’honor d’intervindre al homenatge que es va realitzar a Sant Boi a les víctimes de l‘Holocaust Nazi. La meva intervenció va versar sobre la persecució de la homosexualitat durant el nazisme i la manca de reconeixement a les víctimes d’aquest. Per si fos del vostre interès, transcric la intervenció, ampliada.

# holocaust lgtb

Les primeres organitzacions d’alliberament homosexual no es van donar a Nova York als anys 60’s, sinó a la Alemanya de començaments de segle: el 1900 es funda el “Comitè Científic Humanitari” demanant la despenalització de la homosexualitat amb recollides de signatures entre 1903 i 1922, que van rebre el suport d’Enstein, Stefan Sweig, Thomas Mann o Herman Hesse. També “La Comunitat dels Propis” que rebutjava l’estereotip del gai efeminat o la “Lliga dels Drets Humans”  amb 30.000 membres el 1928. La República de Weimar va perseguir als homosexuals amb policia especialitzada que feia “llistes roses” de possibles gais que assitien a saunes o feien cruising, arribant a 1107 detinguts el 1925 per aquest motiu. Cap dels tres partits d’esquerres del moment (SPD, USPD i KPD) tenen la menor consideració pels drets de gais i lesbianes, mantenint-se en una ambigüitat al respecte.

#cabaretTot i això, durant la República, a les grans urbs com Berlin s’estableix un clima d’oberta tolerància amb l’explosió d’una contracultura homosexual que tenia l’epicentre en el cabaret El Dorado, on actuen transvestits amb la gran diva Marlene Dietritch i es reuneixen intel·lectuals. Apareixen les primeres revistes gais (Uranus o La Illa) i lèsbiques (Amor de Dona, amb 10.000 exemplars), exposicions de fotografia homoeròtica (Von Gloeden) el primer cinema obertament homosexual (Víctor i Victoria, Mikäel de Therodor Dreyer o la lèsbica Mädchen in Uniform de 1931) i es crea el primer himne d’alliberament sexual “La Cançó Lila” de 1921 (escolta-la aquí, interpretada per Ute Lemper).

Amb l’arribada de Hitler el poder el mateix 1933 s’ordena el tancament de tots els locals i organitzacions LGTB i considera la homosexualitat una aberració criminal però, en una lògica típicament homòfoba, en un primer moment es persegueixen tan sols aquells efeminats que trenquen els rols de gènere, mentre que els dirigents de les SA com Erns Rohm son obertament homosexuals i hipermasculins i el filòsof Hans Bluher teoritza sobre un Reich sense dones. Això canvia radicalment  arrel de la Nit dels Ganivets Llargs (1934) quan s’utilitza l’excusa de la homosexualitat per acabar amb les SA, el sector nazi més radical. A partir d’aquest moment la retòrica homòfoba agafa proporcions descomunals:

– Entre 1933 i 1945 son detinguts 100.000 homosexuals masculins, uns 47.000 son condemnats, la majoria a mort. Els gais estaven marcats per un triangle rosa i les lesbianes negre.

– La GESTAPO crea un cos policial específicament homòfob, la Central del Reich per la Lluita contra la Homosexualitat i l’Avort, que va fer 42.000 fitxes en una “llista rosa” de sospitosos d’homosexualitat. Els seus màxims responsables Erich Jacob i Carl Heinz Rodenberg mai van ser jutjats. El 1941 Hitler dona la ordre secreta de depurar l’exèrcit i la GESTAPO de possibles gais exterminant sense judici als sospitosos.

– A partir de 1940 Himmler ordena el trasllat a camps d’extermini de tots els detinguts sota sospita d’homosexualitat. La xifra dels deportats es força desconeguda, alguns autors suposen que era baixa, entre 5.000 i 15.000 (un 0,25% de Dachau) però la seva tasa de mortalitat era molt més elevada que la resta de presos (32% enfront al 20% general); altres, en canvi l’eleven fins a 200.000, el càlcul es força difícil, ja que molts cops les acusacions d’homosexualitat eren infundades. A diferència dels jueus, es deporten els homosexuals del Reich i dels territoris annexionats, però no dels ocupats. Dins dels camps eren marginats, inclús per la resta de presos i estaven aïllats amb presos comuns, al menys a Buchenwald.

– També es van realitzar diversos experiments biològics per “curar la homosexualitat”: 400.000 homes van ser esterilitzats i 2.000 castrats. Al camp de Buchenwald es van realitzar experiments posant glàndules a la ingle a 15 homes que van morir al camp de poc temps.

El NO reconeixement

A diferència del cas dels jueus, aquesta repressió no va ser reconeguda: les lleis homòfobes que perseguien als homosexuals van seguir vigents fins al 1968 a la RDA i fins el 1969 a la RFA. A les víctimes dels camps se’ls va tractar de delinqüents i degenerats, molts d’ells van ingressar a la presó tal com van sortir dels camps d’extermini. Les associacions de perseguits pel règim nazi es van negar a reconèixer als gais, cap d’ells va rebre la menor compensació de l’estat alemany, ni tan sols es va comptabilitzar el treball en els camps de cara a al seva jubilació. No se’n va fer el menor esment als judicis de Núremberg i ningú es va molestar a interrogar als capos nazis sobre la homofòbia.

El govern de la RFA no va fer cap reconeixement a aquestes víctimes fins 1985, fins l’any 2002 no s’anul·len les sentències nazis homòfobes. La placa a la memòria de les víctimes LGTB de Dachau la van pagar les associacions de la seva butxaca i van trigar 10 anys en veure-la penjada al camp.

h1

Per què arrasa Angela Merkel?

Setembre 23, 2013

Merkel2

La crisi econòmica s’ha endut per davant a 20 presidents europeus i, en canvi, ha catapultat fins quasi a la majoria absoluta (el millor resultat de la CDU des de 1957) a la Canceller alemanya  Àngela Merkel. Quins son els factors que ho han fet possible? A partir de les taules de dades de Der Spieguel, he arribat a les següents conclusions:

> Cruspir-se als aliats: Com si es tractés de “Saturn devorant als seus fills”, Merkel s’alimenta dels vots d’aquells partits amb qui Governa. Primer li va tocar el rebre al SPD i ara als Liberals. La CDU ha xuclat 2 milions de vots de la seva crossa FDP, quasi 2/3 parts del que va obtindre aquest partit en els anteriors comicis. Ha expulsat del parlament al partit frontissa per excel·lència, que des de 1949 havia arbitrat el poder entre SPD i CDU, participant en els executius d’Ardenauer, Willy Brandt o Helmut Kohl. Fet que hauria de servir d’advertència a verds i socialistes. Segur que voleu ser els següents?

->Cruspir-se a tothom en general: No només ha rapinyat el vot liberal. Merkel s’ha endut 460.000 vots dels Verds, partit que hauria de reflexionar si la seva ideologia ecoliberal, gens crítica amb l’austeritat envers el sud d’Europa, no ha servit perqué els seus votants preferissin l’original a la còpia en verd. Merkel també s’endú 300.000 vots socialistes i 160.000 de L’Esquerra, possiblement de persones que han vist millorar la seva economia, encara que sigui amb mini-jobs malpagats, i ara passen d’experiments.

-> Edat: Merkel es la més votada en totes les franges d’edat, però és imbatible entre els jubilats, on té el 50% de vot, mentre que entre els joves de 18-24 anys la distància amb els socialistes és molt més curta (31 a 24%). Als Verds, en canvi, els passa just al contrari, tenen un bon resultat entre els joves (11%), però no rasquen bola en la tercera edat (4%). La resta de formacions tenen una representació més o menys constant a les diverses franges.

> Gènere: El rol de la dona poderosa té el seu públic. Merkel ha obtingut el 44% del vot de les dones per tan sols el 39% dels homes. En la resta de partits el vot masculí supera al femení, excepte en els Verds, tot i que la diferència és menys evident (7 a 9%) i és més lògica, doncs és el partit que ha fet més bandera del feminisme. El partit amb vot més masculinitzat ha estat l’extrema dreta euròfoba del AfD (6 a 4%)

-> Treball: Merkel tan sols no és la més votada entre els aturats (24%), col·lectiu que ha votat a SPD (26%) i a L’Esquerra (23%); però en un país on l’atur, a dia d’avui, és del 5,3%, diguéssim que no es un sector gaire significatiu.  La CDU té la gran massa de votants sobretot entre jubilats (50%), autònoms i empresaris (49%) i funcionaris (45%).

-> El “vot antisistema” no s’acaba d’ubicar, el vot conservador si: Els votants que volen un fer un “vot protesta” van una mica perduts. Ara que el Partit Pirata ja no és novetat, ha centrat l’atenció AfD, una formació sobiranista de ultradreta anti-Euro que, curiosament, s’ha endut 360.000 vots de Die Linke, la principal fuga de vots del partit de l’Esquerra, la qual cosa dona una pista de la desorientació ideològica de cert electorat populista, que tan sols vol votar NO a tot, al preu que sigui. En canvi el votant conservador, sobiranista, insolidari i nacionalista, que no vol cap canvi ara que les coses li van un xic millor que als seus veïns, ha votat Merkel.

 Com a conclusió, apuntaria a que el votant alemany, en general, ha anat a les urnes amb por als canvis. Merkel ha sabut vendre una idea de que la crisi son els altres i que el millor que poden fer es refugiar-se en el seu individualisme proteccionsita. Ha convençut a la població que la fosca austeritat luterana és el camí a seguir, amb la submisa docilitat de l’oposició, a excepció de l’Esquerra. Ha repartit el treball amb precaris minijobs, que ara molts temen perdre i acabar com els dropos sud-europeus. Tot i això, no té majoria absoluta, però com si la tingués, ja que la dretanització de verds i socialistes i la històrica i histèrica fòbia entre l’SPD i Die Linke, dels temps de l’assassinat de Rosa de Luxemburg el 1919, impedeix cap alternativa d’esquerres. Ja el 1932 les reticències entre socialistes i comunistes van impedir sumar una majoria alternativa a Adolf Hitler i, en pocs mesos, es retrobaven en un forn crematori. Igual va sent hora d’enterrar la destral de guerra no?

PD: No us perdeu aquest gràfic sobre el vot a Berlín ciutat. Sembla que no hagi caigut el mur!!