20 anys de Nevermind

El proper divendres es compliran 20 anys de la publicació de Nevermind, el segon treball de Nirvana,  un àlbum que va canviar per sempre més el transcurs de la Història de la Música en general, i dels meus gustos en particular. Aquí el meu petit homenatge.

“I feel stupid and contagious
Here we are now entertain us”

Jo era un noiet de 12 anys, passant per un complexe procés d’autoacceptació, amb pocs amics i molts macarres disposats a fer-me la vida impossible. Recordo que estava dinant tan feliçment a la casa del meu poble, arran de les vacances de Setmana Santa, quan les noticies de TV3 van anunciar sobtadament la mort d’un tal Kurt Cobain. No tenia ni idea de qui cony era aquell paio, doncs la veritat és que no estava gens ficat en música, però aquella bellesa tan tràgica em va deixar compungit; no comprenia com algú tan jove i atractiu es podia suïcidar.

L’impacte d’aquella mort no va deixar de donar-me voltes pel cap, i quan vaig veure el vídeo de “Smells like teen spirit” per l‘Sputnik (un inoblidable programa musical) va arribar a obsessionar-me. Tenia aquell clip gravat en una cinta de VHS i el repetia tàntricament over and over again! Jo que fins aleshores tan sols escoltava alguna cutrada nyonyipop en català…

Finalment vaig fer-me amb una còpia de casset de “Nevermind” i ja res va ser igual. Aquell disc va obrir un univers sencer per mi, em sentia total i absolutament identificat amb les lletres i els sentiments que supuraven d’aquell mític àlbum: marginació, frustració, incomprensió,  depressió, nihilisme, soledat, auto-destrucció… ara començava a comprendre els motius de Cobain per posar fi a la seva existència.

Recordo plorar amb “Something in the way“, saltar a les discoteques alternatives de Marina a ritme de “Lithium“, cantar “Come as you are” a classe de l’institut…. Tants records en un sòl CD!

Nirvana era una desconeguda banda de grunge d’Aberdeen, un poblet de mala mort a prop de l’avorridíssima Seattle que gràcies a una col·lecció irrepetible de hits, ven 9.000.000 d’àlbums de cop, obrint al camí a desenes d’altres grups marginals  i undergraund per fer el salt a la gran indústria, com Alice in Chains, Pearl Jam, Soundgarden, Hole o Bush, entre molts d’altres.

Durant un breu període va ser  del tot normal  i habitual escoltar punk, rock i pop independent i alternatiu a los 40 principales i semblava que era possible fer música de qualitat i ser un supervendes. Desgraciadament fou tan sols un mirtatge

I és que “Nevermind” va ser un manifest generacional que va connectar amb milions de joves que no es sentien identificats amb les superestrelles dels anys 80’s ni amb el barroquisme excessiu del Pop i el Heavie; adolescents que havien viscut la caiguda de les ideologies, deixant un buit al seu lloc, sense horitzons ni esperances, més enllà d’un tret al cap. Sort en vam tindre de que Nirvana ens permetés connectar entre nosaltres, o potser molts hauríem acabat com Kurt.

La Inspiració es la Televisió

La meva amiga Aitana va guanyar la meva Porra dels Oscars i, com a premi, m’ha proposat el títol del post d’avui: una frase del genial Andy Warhol, mític artista pel qual compartim devoció, i que m’ha servit per reflexionar sobre el passat i el futur d’aquest mitjà de comunicació, coincidint amb l’apagada analògica.

Encara recordo perfectament les llargues hores que em passava, en la meva adolescència de marica grunge inadaptat, assegut davant la pantalla del televisor veient un excel·lent programa musical del Canal 33, Sputnik TV, esperant algun dels clips dels meus grups favorits d’aleshores (Hole, No Doubt, Dover, Marilyn Manson o Nirvana), per tal de gravar-los en una cinta VHS.

Jo no ho sabia, peró aquell programa estava educant de forma inconscient el meu coneixement musical i m’estava socialitzant dins la cultura Pop, donant-me uns referents iconogràfics reconeixibles de forma global. Òbviament em creia molt revolucionari i transgressor per escoltar estils presumptuosament anti-sistema, ignorant que tot el moviment grunge havia estat catapultat a la fama per una cadena televisiva, anomenada MTV

Atresorava aquelles cintes de VHS com un valuós tresor incapaç de preveure que, en un futur immediat, quelcom anomenat You Tube convertiria en andròmina obsoleta aquella col·lecció d’imatges musicals. La cultura pop global substituïda per un bufet lliure d’infinites combinacions adient a cada individu de forma aïllada.

Avui es el darrer dia en que la televisió analògica ens fa companyia. I jo em pregunto si no fora convenient aplicar una apagada definitiva a tota la televisió en general. De que ens serveix ja?

Aquella màquina d’alienació massiva, avui ja no espanta ningú. La informació es difon ara en forma horitzontal, circulant veloçment per les xarxes socials i tots creiem més en la noticia que ha penjat el nostre amic a Facebook, que no en un titular explicat per Matias Prats. Si fins i tot ja veiem les series en streaming!

Ens trobem doncs en una fase de transició, amb un peu sobre la anacrònica pantalla del televisor i un altre sobre el futur d’Internet: dos mons que poc a poc es van separant entre ells i en algun moment haurem de fer el salt abandonant aquest pesat llast que ens lliga a un Segle XX mort i enterrat, per abordar la plenitud de la postmodernitat individual, on la cultura i la ideologia siguin un collage fets a mida de cada un.

Sens dubte Internet encara no vol perpetrar aquest edípic crim de matar al seu pare, peró quan més trigui a fer-ho, pitjor per les nostres butxaques: les televisions públiques generen un dèficit galopant inassumible en temps de crisi. I si la Generalitat confiava cegament en TV3 com a eina màgica per la normalització lingüística, més val que vagi pensant en alternatives més adients al nostre temps.

LLEGEIX TAMBÉ: “Internet vs Televisió” , “Es necesària la televisió pública?” i “Si jo fos director de TVE…”

TOP: Els funerals més glamourosos de la Història

Sembla que tot està apunt per la Gran Performance Pop del any: el funeral de Mickel Jackson, que promet ser el més bèstia que es recorda mai i que, sens dubte, serà la millor actuació del cantant des dels anys 80’s. Però al llarg dels segles hi ha hagut molts altres funerals glamourosos que val la pena repassar, per tal d’anar fent la boca aigua!

Nº 6 RODOLFO VALENTINO

Aquest actor de cine mut, va ser la primera sueprestrella del cel•luloide amb centenars de fans arreu. La seva mort, a acusa de pleuritis, va causar una gran commoció a la Nova York del any 1926: 100.000 persones varen sortir als carrers i el funeral va esdevenir un veritable drama: suïcidis de les fans histèriques, gent trencant les finestres i els portes del cementiri, la policia completament desbordada, una guàrdia d’honor feixista enviada suposadament per Benito Musslini…
Total, que la cerimònia es va haver de repetir un cop el cadàver va arribar a Beverly Hills a la costa oest

Nº 5 MARILYN MONROE

La gran actriu dels 50’s va ser enterrada amb una cerimònia íntima al Westwood Village Mortuary Chapel on va sonar la Sisena Simfonia de Tchaikovsky i “Somewhere Over the Rainbow” de Judy Garland.
Lee Strasber va llegir un elogi davant el fèretre obert de bronze i satí de color champagne , on ella estava vestida amb un vestit verd de Pucci. Degut als danys de les successives autòpsies el cadàver va ser sotmès a una profunda cirurgia, maquillatge i pentinat.

.

Nº 4 KURT COBAIN

Envoltada de 4.000 adolescents grungies a Seattle, Courtney Love, la viudíssima dels anys 90’s, va llegir parts de la nota de suïcidi que havia deixat el líder de Nirvana, on hi havia la famosíssima cita de Neil Young “It’s better to burn than fade away”
La cantant de Hole va demanar als presents que es desfoguessin insultant al difunt i va acabar l’acte posant de fons la cançó “Serve the servants”.
En els dies següents alguns dels seus fans varen emular a Kurt suïcidant-se.

Nº 3 JONH F. KENNEDY

El darrer president dels EUA assassinat en el càrrec va rebre un majestós funeral d’Estat.
Després de l’autòpsia el seu cos va ser escortat per la guàrdia d’honor de la Marina. Jackie Kennedy, vestida encara amb el vestit sanguinolent, no es va voler separar del cos ni un instant. Es va decretar dia de dol nacional i tan sols varen treballar els oficis d’extrema urgència. El funeral, oficiat per dos sacerdots catòlics, va plagiar fins al darrer detall al d’Abraham Lincoln i 300.000 persones varen presenciar el tram del carruatge amb el taüt fins al cementiri.

Nº 2 VICTOR HUGO

Centenars de persones vingudes de tota França varen passar la nit al ras per poder acomiadar-se del genial escriptor francès realista del s.XIX. Hugo era especialment adorat per les classes treballadores, protagonistes de les seves novel•les, i pels revolucionaris de tota mena i es varen veure diverses banderes anarquistes durant la cerimònia.
Es van recitar sis oracions abans que el seu taüt passes sota l’Arc de Triomf, on més de dos milions de persones ho varen presenciar

Nº 1 LADY DI

Després de la seva tràgica i polèmica mort perseguida per uns paparazzis en un pont de París, la Princesa de Gal•les va rebre els honors fúnebres el 6 de Setembre de 1997.
Hi va assistir tota la família reial britànica que varen caminar darrere el fèretre que anava en una majestuosa carrossa, escortada per la guardia reial, davant 250.000 persones i va ser retransmès en directe a milions d’espectadors a tot el món.
El moment més emotiu de la cerimònia va ser quan Elton John va interpretar una preciosa balada a piano, originalment inspirada en la mort de Marilyn Monroe, titulada “Candle in the wind”.
Com a anècdota destacar que un turista va ser condemnat a una setmana de presó després de robar un dels milions d’ossets de peluix que algú havia dipositat en honor a la morta.

OT destroça a Nirvana i Radiohead

 

Aquest Aquelarre de la suma vulgaritat garrula anomenat Operación Triumfo, un pseudoconcurs on un grup de paletes i caixeres del Carrefur juguen a fer veure que tenen molt de glamour, ha anat definitivament massa lluny en els seus infames despropòsits!

Una cosa és que versionin cantants nyonyipop i destroçin a Celine Dion o Maria Carey, que dius mira, segur que a aquestes pàmfiles tant els hi fa, però entrar dintre del Olimp dels clàssics del rock alternatiu agafant els HIMNES  de la adolescència grunge dels 90’s per trepitjar-los i escopir-hi a sobre no té perdó!

Es que no tenen respecte ni pels morts! Kurt Cobain es deu estar regirant a la seva tomba de Seattle veient la vomitiva interpretació que han fet a la cançó emblema per excelència de l’angoixa existencial “Smells like teen sprirt“! Que serà el següent? Profanar la sepultura de Jimy Hendrix per cagar a sobre? Fer una versió de La Polla Records???  I els pobres Radiohead, que prou pena tenien ja de tenir a Britney Spears com a fan…

En fi! Suposo que en un país on les llistes de vendes estan encapçalades per gentussa com El Canto del Loco o Bertín Osborne, tampoc es pot demanar gaire més… D’on sortiran les masses que omplen festivals com el Primavera Sound, el FIB, el Summercase, el Festimad o el Vinya Rock? Del estranger? Quin misteri! 

Aquí us deixo les dues actuacions perqué observeu amb llàgrimes els ulls com és capaç de degenerar l’esser humà!

*** ATENCIÓ! El visionat d’aquets atemptats musicals pot provocar serioses conseqüències traumàtiques a persones amb bon gust musical ***

OT destroçant “Creep” de Radiohead

 

OT destroçant “Smells like teen spirit” de Nirvana.

 

Perqué Courtney Love NO va matar a Kurt Cobain

Avui fa 14 anys que un jardiner va trobar el cos sense vida del mític lider de la millor banda de rock dels 90’s, Nirvana, després de que aquest s’hagués disparat un tret al cap quan duïa a sobre una alta dosi d’heroïna, tal com molt bé ens mostra l’excel·lent film de Gus Van Sant “Last Days“.

I coïncidint amb l’efemèride vull dedicar el meu post a trencar un fals rumor que es va escampar com la pòlvora, a partir de la publicació del documental de Nick Broomfield “Quien mató a Kurt Cobain?” en el que acusava obertament a la meva idolatradíssima diva i esposa del màrtir, Courtney Love, d’estar darrere del assasinat del seu difunt marit.

Obviament darrere d’aquesta teoria conspiranoica tan sols hi ha una mentalitat ultramasclista que no pot entendre com una dona amb un discurs feminista radical pugui tindre èxit  en un terreny exclusivament reservat per a hetero-mascles, com és el rock. Com veurem a continuació, les proves en que es basa el documental no tenen cap tipus de consistència:

– Els suposats testimonis: El film entrevista a un grup de ionkis penjats de sota un pont que bàsicament es dediquen a repetir “La Courtney és una paya mu mala, pasame un pico“; la credibilitat que tenen es nula. El fet que durant el transcurs del rodatge un d’ells morís, no té res a veure amb una ma negre de la cantant de Hole, obviament els ionkis moren, és el que té la heroïna!

– El fet que el pare i un ex-nòvio de Courtney l’acusin d’estar desquilibrada mentalment: El que no explica Nick Broomfield és que el pare de Courtney la va abandonar en una comuna hippie als 5 anys i aquell nòvio no li va durar ni 2 mesos. Un altre cop testimonis patilleros trets de la màniga exclusivament per embolicar la troca.

– La nota del suicidi era incohertent i estava escrita amb tipus de lletra diferents: Quant Kurt la va redactar portava una dosi altíssima d’heroïna al cos, no voldreu que a sobre tingui bona caligrafia i sintaxi, no?

– Courtney Love va heredar tots els drets de les cançons de Nirvana: I quin sentit tenia matar la gallina dels ous d’or? No seria millor que seguís en vida composant més àlbums?

– Una persona amb una dosi tan alta d’heroïna no es pot disparar un tret: Oi tant que si! Lucia Etxebarria al seu llibre “Courtney y yo” cita diversos casos clínics semblants amb dosis encara més elevades.

Però a més, el film obvia dades tan rellevants com aquestes:

– Miss Love tenia coartada: Hole estava acabant de grabar el seu segón disc “Live trough this” a l’altra punta dels EUA i de fet va a arribar a  contractar un detectiu perqué descobrís on cony s’havia ficat el seu marit després d ela seva sobtada desaparicció en mig de la gira.

– Kurt Cobain ja s’havia intentat suïcidar dos cops al matèix més: de fet estava seguint una teràpia psicològica, per deixar la heroïna, ara considerada molt perillosa anomenada Love Hard, amb la que tots els seus àmics i familiars (inclosa la seva filla acabada de nèixer) no li podien dirigir la paraula fins que deixés la droga. Aquesta teràpia ja no s’utilitza ja que s’ha demostrat que pot provocar unes depresions brutals.

Així doncs, un cop netejat l’honor de la millor cantant de rock femení de tots els temps us deixo amb una cançó que Hole va composar en memòria del difunt Cobain, emprant fragments de la seva nota de suïcidi “Reasons to be beautiful“.