“You’re too old to lose it, too young to choose it And the clocks waits so patiently on your song You walk past a cafe but you don’t eat when you’ve lived too long Oh, no, no, no, you’re a rock ‘n’ roll suicide”
Quan vaig assabentar-me, a través de les xarxes socials, de la mort de David Bowie no li vaig donar ni la més remota credibilitat. Em va vindre a la memòria l’argument del film “Velvet Goldmine” (Todd Haynes, 1998), on una estrella del glam interpretada per Jonathan Rhys Meyes (indubtablement inspirada en la biografia de Bowie) simulava la seva pròpia mort, per tal de reinventar-se al cap d’uns anys, com un artista diferent. Tres dies després de la publicació d’un nou disc “Black Star“… tot quadrava: era una macabra estratègia publicitària! Però, per desgràcia, no va ser així.
Vaig descobrir a Bowie a finals dels 90’s, una època on la omnipresència del grunge havia relegat a l’ostracisme abolut tota reminiscència glamourosa. Bé, no es del tot cert! Placebo, una banda anglesa que barrejava rock indie amb glam, va fer de la reivindicació de la figura de Bowie un dels seus lemes existencials. Justament en el concert d’aquest grup (quan jo anava a l’institut), quan em vaig fer amic d’una noia gallega que em va enviar una còpia de “The best of Bowie 1969-1974” al cap d’uns dies.
Seguidament vaig iniciar una indagació arqueològica sobre les diferents fases i transformacions de Bowie. Acompanyat per la lectura de diverses biografies, em vaig anar descarregant la seva obra per anar desgranant, com capes d’una ceba, els diversos estats i transformacions. De sobte em vaig adonar que ja coneixia a Bowie molt més del que em pensava, doncs molts dels grups que escoltava llavors estaven clarament influïts per ell. Nirvana havia versionat “The man who sold the world” al seu mític “Umpluged in MTV“; Paralisis Permanente ho havia fet amb “Heroes“, Morrissey “Drive in Saturay” i així un llarg etcètera. Bowie semblava com un Gènesis inexcusable pel qual quasi tothom es considerava més o menys influït.
Bowie ha tingut tantes cares i facetes que és impossible que ens agradin o desagradin totes. A mi, particularment, els seus inicis de cantautor hippie em deixen bastant indiferent i tan sols en salvaria la mítica “Space Odissey“. Tampoc m’acaba de fer gens el pes la seva celebèrrima fase popera dels anys 80’s amb “Let’s Dance” i “Tonight“. I dels dos àlbums experimentals dels 90’s amb Trent Reznor (Earthling i Outside) en salvo temes molt puntuals. Per contra, els desconeguts àlbums més recents, em semblen una joia. Especialment “Heathen“.
Bowie i Lou Reed es fan un petó
Però sens dubte son els anys 70’s on posa les bases per una forma absolutament trencadora d’entendre el rock. Aquest estil musical, com ja he explicat, sovint s’ha convertit en una mera exaltació estètica dels valors androcèntrics i homòfobs de l’heteropatriarcat. Mascles musculosos suant testosterona mentre aporregen una bateria, mentre les noies es limiten al passiu paper de groupies, esperant camerino a l’estrella amb les cames obertes. Bowie, juntament amb T-Rex, va trencar el 1972 aquest esquema amb una revolució que obria un univers estètic d’androginia, ambigüitat, maquillatge, perruques, veus en falset, plataformes i tacons d’agulla.
Amb aquell artista si que em podia sentir identificat. Sense Bowie jo no seria un arqueòleg glamourós. Possiblement mai ningú hauria parlat de glamour i, de ben segur, el mon seria molt més gris i avorrit.
Mai veuré a Bowie en directe. Sempre em quedarà el consol de veure els seus vídeos de les diferents posades teatrals en escena. Un espectacle de pur rock amb una posada en escena molt teatral i espectacular, les bases del que ara fan tots els artistes Pop com Madonna. Una posada en escena completament diferent en cada gira, amb poques concessions a la nostàlgia.
Bon viatge de retorn al teu planeta Ziggy Stardust!
L’Hospitalet de Llobregat (municipi antigament conegut amb el nom de Provençana) es una nació mil·lenària, capital universal del Glamour, que durant segles ha estat oprimida i silenciada per un infecte suburbi d’extraradi anomenat Barcelona.
Així ho demostren, de forma indubtable, les majestuoses restes arqueològiques del cap de Medusa romà, amb uns 1.800 anys d’antiguitat, que actualment es troba espoliat pels nostres enemics nacionals, al Museu Arqueològic a Barcelona. També posa de manifest la gran antiguitat de la nostre nació, el document datat al 908 on es cita el terme de Provençana i que també es troba saquejat a l’arxiu episcopal de Vic.
Alguns dels principals personatges més destacats dins la història i la cultura de la Humanitat han nascut en aquesta glamurosa nació com “El Vaquilla”, Carlos Navarro “El Yoyas”, Ferran Adrià, Paula Vazquez, José Corbacho o Amparo Moreno. Glòria i Honor!
Article 1 – La sobirania
1. L’Hospitalet es constitueix com a Regne Glamouros. 2.La sobirania recau de forma vitalícia en la més divina de totes, l’Arqueòleg Glamurós. D’ell emana el poder legislatiu, judicial i executiu. Montesquieu es tan de la temporada passada…
Article 2 – L’Estat Hospitalenc
1. La forma política i jurídica d’organització de l’Estat és la Monarquia Absoluta. 2. Amb l’objectiu de lluitar contra la vulgaritat, el mal gust, la caspa i les xancletes amb mitjons els principis que regeixen l’ordenament jurídic de l’Estat son: el transvestisme, la homosexualitat, el glamour, el Pop, el punk, el cosmopolitisme, els tacons d’agulla i les perruques de colors.
Article 3 – Els símbols nacionals
1. La bandera de l’Hospitalet serà un fons rosa travessat amb un llamp amb purpurina platejada. 2. L’himne i el ball oficial de l’Hospitalet es el “Time Warp” del musical The Rocky Horror Picture Show 3.La Diada nacional es celebrarà cada cop que Almodovar publiqui un film o Fangoria un disc.
Article 4 – El marc territorial
1.L’Estat Hospitalenc es constitueix segons el territori emmarcat dins els límits municipals actuals, sense renunciar a reconquerir la Zona Franca. Aquestes terres varen ser expropiades per la potència invasora Barcelona a més de 500 pagesos hospitalencs entre 1927 i 1933 a canvi d’irrisòries quantitats econòmiques. Així doncs totes les indústries que formen part de la Zona Franca, especialment el Mercabarna, son part de l’Espai Vital Hospitalenc i son susceptibles de ser nacionalitzades, per la força de les armes si fos necessari.
Article 5- Les obligacions dels vassalls
1. Totes les persones humanes que visquin a l’Estat de l’Hospitalet son vassalls d’aquest i ho seran fins que morin. 2. Els vassalls homes i sexis estan sotmesos al “dret de cuixa“, en funció dels capricis sexuals de l’Arqueòleg Glamurós. 3. Els vassalls estan obligats a a transvestir-se en públic al menys un cop per setmana, preferentment els dijous.
Article 6- L’Hospitalet, nació glamourosa
1.L’Hospitalet és territori lliure de lletjor, mal gust i vulgaritat. Un exercit format per drag queens, estilistes, dissenyadors, cirurgians plàstics, dietistes, poetes, filòsofs, cuiners, enòlegs, perruquers, professors d’art, música i literatura vetllaran pel manteniment de la moda, el nivell cultural i l’estil dels seus vassalls, especialment en les converses als bars. 2. Queden eradicades pràctiques inhumanes i monstruoses, costums estranyes importades de xusma barcelonina, com la cervesa, Cadena Dial, el Punt/Avui, els partits de futbol, Telecinco, la premsa esportiva, les rebequetes, les xancletes o el xandall.
Article 7 – El Feudalisme: Un nou (ejem!) sistema socioeconòmic
1.La monarquia hospitalenca considera un objectiu prioritari que totes les polítiques en l’àmbit social i econòmic es desenvolupin d’acord amb les darreres tendències de música, moda, art i literatura, expressades en els bolletins oficials de l’estat: Jenesaispop, Vogue o Babelia. 2. Per tal d’assolir-los, caldrà que valors barcelonins com la competitivitat, l’esforç o la lliure circulació de persones, mercaderies i capitals siguin immediatament abolits i es canviïn pel feudalisme, on cada vassall entregui un delma a l’estat cada més, per tal de que aquest pugui construir nous cinemes, sales d’espectacles, museus, biblioteques, salons de bellesa o celebrar tertúlies literàries, passis de models i orgies subvencionades. 3. En aquest sentit, l’economia de mercat haurà de ser abolida per sempre més. Tots els mitjans de producció seran propietat de l’Estat. Els vassalls rebran a casa seva els productes que poden consumir, un cop siguin aprovats pel Comitè del Bon Gust. 4. La moneda pròpia de l’Hospitalet es el Dracma Queen, està encunyada pel Banc Central de L’Hospitalet i decorada amb imatges de la gran Divine i amb cites d’Oscar Wilde.
Article 8- El poder legislatiu
1. El poder legislatiu recau en l’Arqueòleg Glamurós. Les lleis seran redactades en poesia, concretament en sonets hendecasíl·labs de rima assonant, i seran musicats amb lires per part de bards i trobadors que s’encarregaran de la seva divulgació per la ciutat.
Article 9- El poder executiu
1.El poder executiu recau en l’Arqueòleg Glamurós, acompanyat pel seu Consell de Ministres. Per tal de complir amb els principis de la fama establerts per Andy Warhol, cada vassall tindrà dret als seus 15 minuts de ministeri, amb torns rotatius per ordre alfabètic.
Article 10- El poder judicial
1. El poder judicial recau en l’Arqueòleg Glamurós. La justícia s’administra en nom del caprici i el bon gust, pels estilistes i culturetes integrants del Poder judicial. 2. Les sentències podran condemnar algú per la seva falta d’estil, bellesa, glamour o nivell cultural i les condemnes es duran a terme en un gulag de reeducació per tal de convertir una xoni en una Diva en 15 dies.
Disposició Derogatòria
La publicació d’aquesta Constitució deroga, en el territori de l’Hospitalet, el mal gust, la vulgaritat, la Constitució del Regne d’Espanya, l’Estatut de Catalunya, així com tots els Tractats de la Unió Europea.
Pot un Govern prohibir ser hortera, tenir mal gust o simplement la vulgaritat en si? Es pot aconseguir el glamour a cop de decret o sota pena de multa?
Sembla que en plena era de la globalització digital i hipermoderna això sigui una mesura tan absurda com posar portes al camp, però ahir el President de l’Institut Cubà de la Música, Orlando Vistel, va anunciar en una entrevista al diari oficial del règim, Gramma, mesures jurídiques en contra del Reggeton, ja que aquest ritme tan grotesc es, segons el seu punt de vista, banal, vulgar, mediocre, masclista i els seus ritmes son massa facilons respecte a la riquesa cultural caribenya.
No seré jo qui negui com de vomitiu, patriarcal i repugnant pot ser aquest infame estil, que tantes passions aixeca en els suburbis de la meva ciutat; però qui és un funcionari del Govern per vetar-me escoltar-ho? De fet, imagino que pel simple morbo de la prohibició els adolescents cubans, així com tota la dissidència, es passaran els propers mesos fent “perreos” com si no hi hagués un demà.
Més enllà de la legitimitat que pugui tindre per anar donant lliçons d’estilisme un Govern que va permetre ens anacrònics xandalls descolorits de Fidel Castro o de l’inquietant concepte de la llibertat individual que té certa esquerra paleolítica a qui el 15M o la democràcia real els deu sonar a futurisme visionari, quin sentit té imposar el glamour des de l’administració?
Es a dir: com podríem distingir a les persones que realment som glamuroses de les que simplement obeeixen una norma institucional? Com podríem saber si algú escolta Morrissey i no King Àfrica perqué el seu esperit el porta a explorar els racons de la cultura musical i no simplement perqué té por a que l’enviïn a un gulag?
I si el que volem realment és viure en un país sense mal gust, amb una uniformitat de maricultes absoluta, no seria més eficient i eficaç que les prohibicions invertir en una cultura humanísticasòlida i accessible per tal que les persones eduquessin el seu paladar i lliurement refusessin el reggeton en vers les òperes de Wagner? Vaja, dic jo…
Però encara diré més: qui no té un racó vulgar o una debilitat ordinària?Qui no ha ballat petardeo caspós de Camela en amunt en una nit boja? Qui no s’ha empassat capítols de els sèries adolescents més hortèrrimes? Qui no ha fet zàping a un programa del cor després d’estudiar durant hores filosofia existencialista? No tenim dret a un xic de desconnexió i superficialitat o estem obligats a ser absolutament profunds i transcendents tot el temps?
Sempre m’ha donat la sensació de tenir bastant poc a veure amb la immensa majoria de gent que em rodeja, sentint-me un “Llir entre cards” com afirmaria Ausiàs March, o suportant la meva singularitat glamurosa en un gris oceà de vulgaritat i xusma. Avui us detallaré l’origen d’aquest Complexe d’Ovella Negre
Ja a l’escola, des de ben petit, a l’hora del pati jugava a rol o simplement em quedava xerrant o llegint mentre la implacable Dictadura del Futbolordenava a la resta dels meus companys a malgastar els seus descansos donant copets a una pilota, en un ritual que marcava la jerarquia de Mascles Alfa dins el col·legi. I clar, aquells que ens negàvem a participar en aquella absurda i monotemàtica pèrdua de temps érem poc menys que els paries socials. Anys més tard descobriria com aquell opi futbolístic tenia alienat al 99% de la població, però això és una altre història…
A l’adolescència creia que el divorci amb la societat era inevitable i que s’obria davant meu un Abisme amb tots i cada un dels habitants del Planeta, doncs estava convençut que era la única persona homosexual que habitava la Via Làctia; aquesta inseguretat i temor va ser emprat per “la Massa” per convertir aquells anys en un infern de bullyng, assetjament i violència constant, on ser skin head nazi i escoltar màquina era la moda omnipresent.
Afortunadament per la meva existència en poc temps em vaig adornar que no, que no era l’únic gai del món, ni la única persona que preferia el rol al futbol i que fins i tot hi havien altres joves que llegien llibres per voluntat pròpia. Coneixent amics cada cop més singulars i estranys, vaig començar a explorar indrets inhòspits a la vulgaritat, on cada racó era una aventura amb infinits matisos que escapaven al gris de l’aborregament social: Cases Okupes, Clubs de Rol, discoteques d’ambient, concerts de punk sinistre, excursionisme, espectacles de transvestits, cooperació internacional, esplais, colles de diables…
La Universitat em va reconciliar definitivament amb el món: allí el ramat de xaiets garrulos brillava per la seva absència, ser gai estava a l’ordre del dia, tothom llegia i moltíssim i les carreres de lletres eren un terreny abonat al freakisme intel·lectual fins a extrems un xic malaltissos.Vaig descobrir a Marx, així com les teories feministes i materialistes, vivint alegrement rodejat de hippies dins una artificial bombolla de felicitat juvenil.
Però clar, de tornada a casa des de la UAB o des dels jaciments on feia pràctiques em trobava amb llistes d’èxits musicals plenes de caspa hortèrrima, de hooligans futbolers celebrant el seu analfabetisme o aclaparadores victòries de la dreta nacionalista (espanyola o catalana, que de púrria a cada casa en tenen), que em recordaven que La Massa seguia allí, simplement era jo que havia fugit d’ella.
Suposo que és per això que em fan tanta por les masses enfurismades i el populisme incendiari, o tinc aquesta aversió als dogmes i a les ideologies totalitàries i uniformitzadores (del signe que siguin). No necessito cap veritat absoluta que em guii cap a la llum, ni cap bandera que m’aniquili com a individu dins una pàtria sense espai per a la llibertat. Prefereixo pensar per mi mateix, com he fet sempre, gràcies!
Hom pot pensar que el meu pseudònim a la xarxa,Arqueòleg Glamurós, entranya una irresoluble contradicció interna, un evident oxímoron doncs resulta molt complicat d’imaginar com es pot conjugar l’estil, el savoir-fair i l’elegància estètica amb la suor, el fang, el casc, les botes de seguretat o les hortèrrimes armilles de seguretat.
Per trencar aquesta paradoxa ha vingut Barbie, la barjaula que ha encarnat i reproduït la nyonyeria, pijsme i la superficialitat a que el patriarcat ha condemnat a la dona, estrenant el seu nou model d’arqueòloga, amb salacot i paletí inclosos!
Òbviament el meu concepte de glamour poc té a veure amb aquesta grotesca armilla rosa xiclet, i una meleneta que en un jaciment duraria uns pocs segons en esdevindre un manyoc de pols, rastes i puntes obertes. Ja m’agradaria veure-la amb un pic a la ma, a veure quan triga a treure el pàncrees per la boca, la molt puta!
El glamour mariculte es troba en el coneixement, les humanitats, la lectura, l’art, el cinema… res que s’evidencii a primera vista i que pot conviure en un jaciment, tot i que rodejat de macles heteros, disposats en tot moment a mostrar la seva virilitat projectant el seu fal·lus en un pic, convençuts que la seva qualitat professional és equivalent al nombre de picades per cada unitat de temps.
Bé, tot això em serveix de pretext per anunciar que durant un petit i brevíssim lapse de temps tornaré a treballar un jaciment, que em servirà més per trencar la rutina que per guanyar diners, la veritat. Ja m’he acomiadat de la meva professió centenars de cops i, com un etern retorn nietzschià que m’atrapa contra la meva voluntat, acabo tronant a ensopegar amb ella un cop i un altre!
Aprofito la ressaca post-papal i pre-electoral per informar-vos que he concedit una entrevista al blog de bellesa i glamour “Le rouge à rèvres“ (LLEGIU-LA AQUÍ) on he tingut la oportunitat d’esplaiar-me a gust sobre temes més frívols i superficials dels que normalment tenen lloc en aquest blog: l’essència del glamour i la vulgaritat, Lluis XIV, el punk sinistre, Tom Ford o els productes de bellesa als que soc addicte!
I finalment recomanar-vos que llegiu l’excel·lent post que ha fet “Al fons a l’esquerra” , realitzant un encertat anàlisi crític sobre el desmesurat seguiment de la visita papal que ha fet TeleCIU, antigament coneguda com TV3.
Us envio aquesta postal, tot i sabent que arribarà més tard que jo, mentre assaboreixo un merescut cocktail de vodka amb fruites del bosc en una bonica terrasseta dels Camps Elisis on la nit parisenca queda enlluernada per la majestuositat de l’Arc del Triomf i l’espoliat obelisc de la Plaça de la Concòrdia.
Sens dubte he descobert la capital del Glamour en majúscules! Aquí es respira art en cada racó: als pintors de Montmatre, a les escultures al·legòriques amagades en cada jardinet, als barroquíssims i desmesurats palaus, als seus romàntics cementiris o en tots i cada un dels als seus impressionants museus on he contemplat embadalit algunes de les meves obres favorites de tota la història de la humanitat, des de l’antiga Mesopotàmia a les darreres avantguardes més paranoiques.
No en va Lluis XIV, el modestíssim Rei Sol, ja va ser el protector de l’Acadèmia de les Belles Arts, convertint a la cultura en una raó d’estat i al neoclàssic Panteó del barrí llatí, destinat a ser una il·lustre necròpolis dels personatges més importants de França, hi descansen Rosseau, Victor Hugo, Voltaire o Emile Zolà i no Napoleó o Charles de Gaulle, cosa que diu molt d’aquest país i de la seva visió del patriotisme, tan allunyat de la caspa provinciana del futbol, les matançes de braus i la Moreneta.
Clar que en nom d’aquesta cultura tan exquisida s’han comés innombrables crims imperialistes per tal d’imposar-la a pobles suposadament inferiors, a qui explotar els seus recursos, i ara n’estan pagant l’efecte bumerang: una altíssima taxa d’immigració, que m’ha fet adonar que a Catalunya NO hi han nouvinguts, que son un detall anecdòtic en comparació al país veí. Aquesta és la factura d’Algèria, Indoxina i la resta de colònies: un mosaic de diversitat on els niqabs existixen més enllà de les fantasies de Rahola i Anglada.
En fi! Unes vacances on estic gaudint en bona companyia de l’Amor, aquest nou company de viatge, i en el que no ha faltat la meva llibreta de reflexions, on he capturat al vol un seguit d’àcides idees que de ben segur inspiraran els meus propers posts!
Ahir per la nit, mentre gaudia d’un captivador i minimalista concert d‘una fantàstica cantautora extremenya en un centre cultural del Raval, vaig tenir la oportunitat de conèixer algunes de les meves “fans secretes”, es a dir, aquelles persones que llegeixen assíduament el meu blog però no hi escriurien un comentari ni que els apuntés amb un kalasnikov. Resulta que una divertida amiga, que vaig fer excavant un poblat ibèric a Lloret de Mar (a qui aprofito per saludar) , s’ha dedicat a fer propaganda d’aquesta web entre el seu cercle social, cosa que va causar gran commoció i sorpresa al meu ego.
Ja he començat a assumir que, a menys que em contractin per la segona temporada de“Sota Terra”, mai aconseguiré arribar a la fama mitjançant l‘Arqueologia, doncs els cinc articles científics que he publicat en revistes especialitzades, així com la vintena d’informes i memòries d’excavacions, deuen acumular tants lectors com un post meu durant una hora. I, per si fos poc, les tres o quatre vegades que m’han citat en altres publicacions científiques ha estat per pur compromís. Sens dubte la meva criatura, l’Arqueòleg Glamurós, ha superat en escreix al seu creador!
I si ho reconec, m’encanta la Fama i més si aquesta es basa en un fet tan intel·lectual i mariculte com l’escriptura i no en participar en programes de telebasura o sortir a les revistes del cor. Es increïble la pujada d’adrenalina provocada al veure els gràfics d’audiència disparats minuts després de publicar un incendiari article.
Sé que pot semblar una aparent contradicció ser marxista i sentir una devoció per l’èxit individual, el glamour i la vanitat, però mai he dit que la coherència figurés entre les meves virtuts. Jo no exploto a ningú, tan sols contribueixo a generar debat i reflexió. Perquè no em puc recrear en el plaer hedonista del meu triomf, fruït del treball diari i l’esforç constant en un hobbie del qual no n’obtinc cap benefici econòmic? Quin al·licient tindria, doncs, escriure un blog?
Recentment un Troll, rancorós i envejós pel meu èxit, em preguntava en un comentari si m’havia venut l’ànima a la vulgaritat, emprant la provocació com un mer instrument per augmentar les visites, renunciant així a la busca de la veritat. Doncs bé, estimat , has de saber que en un món ple d’idealismes fanàtics i dogmes inqüestionables no existeix rés més provocador que exposar fets de forma objectiva, rés més àcid quedir el que és pensa sense mossegar-se la llengua, per por a ofendre a algú. I si cal afegir-hi un toc de salsa demagògica per que estigui al punt, doncs no passa res!
Ja vindran després els sectaris de la ortodòxia a esquinçar-se les vestidures perquè he comparat Obama amb Marx, de ben segur no trigaran els sensibles patriotes a estirar-se dels cabells perquè he insinuat que la Verge de Montserrat pràctica fel·lacions a mitja escolania… però a mi ja no em treu ningú l’orgasme extasiant de saber que la meva opinió és com una rodolant Poma de la Discòrdia, fent trontollar perjudicis per allà on passa.
Us deixo amb una escena mítica del film “Party Monster“, on Macaulay Culkin vestit de travesti hitlerià canta l’himne “We are living in the age of Money, Success, Fame and Glamour”! Tot i que jo de money ben poca!
En ple Segle XXI no hi ha cap justificació possible per seguir entaforat dins un armari, negant la evidència, i si fins hi tot Ricky Martin ha confessat la seva passió fàl·lica, es evident que fer-se passar per hetero hauria de ser un anacronisme històric.
Peró imaginem per un moment que us ofereixen un carreg dins la contrucció, a l’església , en un partit polític ultra,o bé esdeveniu una estrella del heavie metal, el futbol o la tauromàquia; tal com està el mercat laboral, no es gaire sensat arriscar-se a perdre la nòmina per un idealisme romàntic! O qui no s’ha trobat mai en una boda amb aquells típics familiars octogenaris que mai han sortit del seu minúscul poblet a les profunditats rurals, on encara es crema a la foguera a les bruixes?
Per si mai heu de passar per aquest tràngol, tranquils! Després de setmanes observant paletes i encofradors de la obra on faig el control arqueològic, que compleixen al peu de la lletra tots els tòpics més ultraortodoxos de l’heterosexual de manual, n’he realitzat un estudi antropològic que a continuació sintetitzo en 10 fàcils passos!
PAS 1.– Vesteix amb un xandall esportiu, 10 talles superior a la teva. Bambes amb lluentons, gorres de marca, colors suaus que no combinin entre ells i si has d’anar més formal, una roba clàssica que sembli comprada per la teva àvia a les rebaixes del Carrefour.
PAS 2.– Mans a les butxaques! No gesticulis al parlar, ni caminis com si ho desfilessis en una passarel·la, això delata la ploma d’una hora lluny! Procura escopir a terra cada 2-3 minuts, tirar-te rots o pets ben sorollosos!
PAS 3.– Quan saludis a un tio no li facis dos petons, dona-li la mà amb totes les teves forces fins a fracturar algun dels seus metacarps o falanges. Quan saludis a una tia mira-li fixament els pits.
PAS 4.–En el cas que et trobis en una discoteca ni se’t passi pel cap ballar, limitat a aguantar una beguda mentre mires les gogo’s. Demana per veure una cervesa, queda absolutament prohibit el Cosmopòlitan i el Daikiri de maduixa.
PAS 5.– Temes de conversa:
NO-> “Lady Gaga és la nova Madonna?”, “Quin és el millor film de Bette Davis?”, “Calia que Penèlope Cruz sortís a la segona part de Sexo en Nueva York”, “Rotcko o Pollock, qui és el millor representant de l’expressionisme abstarcte?”.
SI-> Construïu frases simples amb les següents paraules ordenades aleatòriament: gol, Guardiola, fora de joc, Barça, Madrid, penalti, Messi. Si la oració no té cap coherència gramatical… millor!
PAS 6– En el cas en que una conversa derivi al tema “dones” és molt important que esteu atents! Als mascles heteros de manual, inexplicablement no els agraden les dives (Madonna, Alaska, Mònica Naranjo…), ni les dones triomafdores, cultes o intel·lectuals (Carmen Alborch, Lucía Etxebarria…) ja que els farien denotar les seves pròpies mancances! Ells prefereixen borderlines amb els pits ben grossos!
PAS 7-Expressions
NO-> “estàs divina”, “es una petarda”, “quina overdose”, “glamour”, “aquesta cançó està overplayed” “que mainstream!”, “ets una ordinaria”, “quina vulgaritat”…
SI->“que et donin pel cul”, “quina mariconada”, “no em surt dels collons”…
PAS 8- Refereix-te sempre al teu xicot com “la meva parella”.
PAS 9- En el cas que passi una tia, amb pinta d’idiota i amb les tetes descomunals, és molt important que bavegis i li cridis alguna de les següents burrades:
-”¡Bonitas piernas! ¿A que hora abren?”
-“Si mi polla fuera un cohete, tu chocho seria mi destino. ¿Quieres que te eche un casquete o te como el chumino?”
– “Me gustaría que fueses mariposa para espantarte con mi rabo, pero como no eres gran cosa, me la casco en el lavabo”
– “Agarrame el nabo y besame los pezones, veras como acabo empalmado hasta los cojones”
– “Acá escondio en su bodega, mora un extraño animal, abreme la talega y saluda al semental”
– “A veces pediría perdón por las burradas que te digo, pero se te nota el pezón y se me empalma hasta el ombligo “
Com podeu observar ser un hetero de manual és una tasca ben dificultosa! Així doncs si mai us trobeu en una situació on us calgui emprar algun dels meus consells, sabreu com de malament ho passen els pobres machomans i el proper cop que en vegeu algun, en els seu estat natural.. apiadeu-vos d’ell!
Doncs si! Per fi ha arribat el moment de desvelar la meva esperada venjança contra tots aquells comentaris ofensius que regularment han anat apareixent en aquest post amb l’únic objectiu de dinamitar aquest espai de bon rotllo i reflexió col•lectiva en que s’ha convertit. I òbviament si, sé diferenciar perfectament el que és una crítica constructiva del que és una escopinada a la cara!
Així doncs us convido a tots i totes a participar com a jurat d’aquesta catarsi d’ironia en forma de glamurós concurs triant quin és el comentari més patètic, injuriós, vomitiu i insultant dels darrers dos anys d’aquest blog. Us prego que tingueu en compte la originalitat, la magnitud del insult o el catetisme i vulgaritat del autor a l’hora de ponderar la vostre elecció!
I com a advertència cap a les walpurgis despistades, tan sols afegir que el plaç ja està tancat i no s’admeten a concurs noves befes o provocacions. Teniu de temps per participar fins a finals d’agost, unes setmanes que jo invertiré dirigint un apassionant projecte arqueològic prop del poble de la meva mare on, evidentment, la connexió a Internet és una veritable utopia!
Aquests son els 10 candidats pre-seleccionats per mi:
CANDIDAT 1– General Savalls en resposta al post “Llista Negra: Joan Carretero”
“Aquest arqueòleg dels pebrots glamurosos és un puto sociata, no li doneu vidilla que aquest paio se la pela llegint els vostres comentaris. Segur que és sociatasexual… Em jugo el coll que és un crioll amb complexes identitaris, com el Serrat…Jo porto barretina a molta honra, xaval, que és el nostre darrer tocat tribal…I musca -no sé ni si saps què és o significa-…La xusma burgesoprogessistorevolucionàriareformista com tu heu podrit ERC…qui fa servir la barretina com a objecte d’escarni i ridiculització si és català no és home, i si és home, no és català.”
CANDIDAT 2– Roger en resposta al post “40 anys de conspiranoies llunàtiques”
“Potser era més encertat escriure a la coctelera, pk això és el q tu fas un poti poti ben sacsejat i sense sentit (…) El teu blog es profundament contradictori (…)Frivolitzes molt amb idees molt més profundes del q et pots imaginar. Fas un matxembrat de autors i pensadors q no as llegit directament adjectives amb anacronismes. No és obligatori escriure dos post a la setmana sobre el q sigui per no perdre lectors, perds en qualitat (…) Tens un ego gegant (…) Endavant amb el pseuintelectualisme amb pseudocites cultes(…) ets un classista i un corporativista”
CANDIDAT 3– Ultracatólico, en resposta al post “Els veritables motius del rebuig religiós al avortament”
“No, si a mí que aborteis a vuestros hijos me parece de cojonudo. No solo deberia estar permitido por la ley, sino que tendría que estar subvencionado(…)Los gays soro quereis a los niños para violarlos(…) Eres un totnto útil, ahora borrame i vete a cascarla (…) ”
CANDIDAT 4– Purpo, en resposta al post “Diferències ETA –IRA”
“Llegué aqui por medio de un noticiero-web y queria leerlo y opinar pero me es imposible ya que no entiendo vuestro dialecto. Me parece patetico que un andaluz como yo no pueda entenderos. Así lo que haceis es restringir la informacion. Gracias x nada”
CANDIDAT 5– Candy Love, en resposta al post “Blogs gais de dretes”
“Pero cuánto intolerante hay por estos lares, con lo bonito que es el español para poder expresarse y no en esta lengua que hablan 4 y mal hablada (…).Además de garrulas,mal educadas, si hablo en español agradecería que me hablaran en el mismo idioma. Pero ya veo que las nazional socialistas no saben dirigirse en una lengua que conocemos todos (…)Ya veo que las aldeanas catalanas que se han quedado en el paleolítico además de mal educadas no saben ni hablar (…)Menos mal que no vivo en una región de España tan cazurra, menos mal que vivo en MADRID, cuna de la libertad desde donde la gente abierta y moderna de Barcelona escapan de esta gente de boina cabra y caserío(…) . Ahora resulta que para no ser analfabeta, hay que saber catalán, ¡ay, que el potorro me hace palmas!(…) Mira Bruja catalana y cateta, además de añadir cosas de tu cosecha, tienes la poca verguenza de retocar y añadir faltas de ortografía donde no las había (…) Así que te has revelado como lo que eres una manipuladora totalitaria.”
CANDIDAT 6 – Balaguerina & Anònim en resposta al post “Desmuntant arguments vegetarians”
“se que faig molt tard per respondre a aquest post però googlejant m’hi he creuat i em fa realment pena que es tracti amb tanta lleugeresa aquest tema (…)Realment tot el que dius no té cap fonament sòlid i a més a més et puc dir que és purament ofendós. bé, pel que fa a la resta de tonteries que arribes a dir i comentaris frívols que fas…sisplau, abans d’escriure informa’t i, és més, si realment ho respectes, cuida com dius les coses i les paraules amb que ho fas (…)”.
“Completament d’acord amb la balaguerina… i no cal ser vegetarià per veure-ho…. ets tonto, frívol i maleducat!”
CANDIDAT 7– Hordley en resposta al post “Perquè vaig deixar de ser nacionalista”
“És ben possible que siguis una pija consentida, immadura i fàcilment impresionable. Pero d’això no en tenen la culpa (…) la resta dels catalans (…) . La teva manca de maduresa, i potser de personalitat, no és un afer politic i social. És un afer personal teu que has de ressoldre tu(…) fes com vulguis, pero això farà desapareixer de cop tot el teu enlluernador “glamur” (…) Doncs si les respostes d’aquest materialisme dialectic són les teves glamuroses respostes, amb aquesta demagògia sensacionalista, està clar que no serveix de gaire més que per omplir blogs (…) Ets un perfecte exemple dels seriosos problemes de comprensió lectora que pateixen tants catalans(…)Patada al cul i a callar. (…) Els teus embolics (…) serien indignes d’algu tan glamuros com tu i acaben de fer evident la teva manca d’arguments dels que no et salva ni el teu sagrat materialisme dialectic. .”
CANDIDAT 8– Curry Valenzuela en resposta al post “Llista Negra: CURRY VALENZUELA”
“Hola a todos: Soy Curri Valenzuela y no me gusta nada,nada, nada que menteis mi santo nombre en un blog de mariquitas nacionalsocialistas catalanes. Me dais asco los depravados que hablais raro, arriba España y viva Espe la Palin del Manzanares”.
CANDIDAT 9– PutosKakalans en desposta al post “EXTRA!! Losantos i Vidal abandonen la COPE”
“Molt de parlar, pero tots l´escolteu, no???? jajaja. Els feixistes sou tots vosaltres. Fiqueu-se en tirereta i que arrive el Francino i vos encule a tots, que segur que vos agrada, tall de reprimits. Si no vos agrada no l´escolteu. (Quasi)Tots els kakalans sou iguals. No són sectaris vostres amics el Buenafuente, el Gwyoming, Gabilondo,… i tota la TV3??? voleu més. Ale, a vore si un dia tots els independentistes i anti-demócrates aneu a una illa i ens deixeu en pau.”
CANDIDAT 10 – Bicèfalo a la web “Monclovitas.com” i ressenyat al meu post “COMENÇEM BÉ L’ANY: En un fòrum feixista em posen a parir!” (al antic blog de “La Coctelera”)
“Lo curioso es que al que más le hizo pupa es el “gai y catalanista” es decir a mariglamboy¡¡Que tipo!!, todo un personajete, si señor………..hacer del ano el centro y epicetro de lo que se piensa tiene merito. Mira mamoncete, el “colectivo” tiene un problema y es que como no tiene referente primero imita a lo que tildan de arcaico es decir “la familia” y luego no contento con apropiarse de palabras como esposo, esposa, matrimonio etc, quereis cambiar el significado, es decir cambiar el pilar de las sociedades humanas……….. no se, con la creatividad que tiene tu mundo, deberiais de dejar la subvencion por mariconear y crear instituciones y nuevas palabras acordes con ese “nuevo mundo”.Una cosa debes de tener clara, la relación entre un hombre y una mujer, nunca la entenderás y sobretodo es patético ver como os comportais intentando imitarla, lo acojonante es veros pedir que el resto actuemos con naturalidad ante una pantomima de imitaciones. Un viejo me dijo una vez: De putas, esperate putadas y de maricones solo mariconadas……….“
Un irreductible blog segueix ara i sempre fidel al compromís amb la cultura, les humanitats, les ciències socials, el glamour de la ironia provocadora, l'ecosocialisme antifeixista i el materialisme històric i científic, com un llir entre cards. Lluitant ara i sempre contra el neoliberalisme, l'heteropatriarcat i el populisme identitari. Per la democràcia, la igualtat, la llibertat i la justícia social en un món sense fronteres.
Seguidament vaig iniciar una indagació arqueològica sobre les diferents fases i transformacions de Bowie. Acompanyat per la lectura de diverses biografies, em vaig anar descarregant la seva obra per anar desgranant, com capes d’una ceba, els diversos estats i transformacions. De sobte em vaig adonar que ja coneixia a Bowie molt més del que em pensava, doncs molts dels grups que escoltava llavors estaven clarament influïts per ell. Nirvana havia versionat “The man who sold the world” al seu mític “Umpluged in MTV“; Paralisis Permanente ho havia fet amb “Heroes“, Morrissey “Drive in Saturay” i així un llarg etcètera. Bowie semblava com un Gènesis inexcusable pel qual quasi tothom es considerava més o menys influït.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
