Posts Tagged ‘glam’

h1

Mai veuré a David Bowie en directe.

gener 18, 2016
glam.jpg
“You’re too old to lose it, too young to choose it
And the clocks waits so patiently on your song
You walk past a cafe but you don’t eat when you’ve lived too long
Oh, no, no, no, you’re a rock ‘n’ roll suicide”

Quan vaig assabentar-me, a través de les xarxes socials, de la mort de David Bowie no li vaig donar ni la més remota credibilitat. Em va vindre a la memòria l’argument del film “Velvet Goldmine” (Todd Haynes, 1998), on una estrella del glam interpretada per Jonathan Rhys Meyes (indubtablement inspirada en la biografia de Bowie) simulava la seva pròpia mort, per tal de reinventar-se al cap d’uns anys, com un artista diferent. Tres dies després de la publicació d’un nou disc “Black Star“… tot quadrava: era una macabra estratègia publicitària! Però, per desgràcia, no va ser així.

Vaig descobrir a Bowie a finals dels 90’s, una època on la omnipresència del grunge havia relegat a l’ostracisme abolut tota reminiscència glamourosa. Bé, no es del tot cert! Placebo, una banda anglesa que barrejava rock indie amb glam, va fer de la reivindicació de la figura de Bowie un dels seus lemes existencials. Justament en el concert d’aquest grup (quan jo anava a l’institut), quan em vaig fer amic d’una noia gallega que em va enviar una còpia de “The best of Bowie 1969-1974” al cap d’uns dies.

bowieSeguidament vaig iniciar una indagació arqueològica sobre les diferents fases i transformacions de Bowie. Acompanyat per la lectura de diverses biografies, em vaig anar descarregant la seva obra per anar desgranant, com capes d’una ceba, els diversos estats i transformacions. De sobte em vaig adonar que ja coneixia a Bowie molt més del que em pensava, doncs molts dels grups que escoltava llavors estaven clarament influïts per ell. Nirvana havia versionat “The man who sold the world” al seu mític “Umpluged in MTV“; Paralisis Permanente ho havia fet amb “Heroes“, MorrisseyDrive in Saturay” i així un llarg etcètera. Bowie semblava com un Gènesis inexcusable pel qual quasi tothom es considerava més o menys influït.

Bowie ha tingut tantes cares i facetes que és impossible que ens agradin o desagradin totes. A mi, particularment, els seus inicis de cantautor hippie em deixen bastant indiferent i tan sols en salvaria la mítica “Space Odissey“. Tampoc m’acaba de fer gens el pes la seva celebèrrima fase popera dels anys 80’s amb “Let’s Dance” i “Tonight“. I dels dos àlbums  experimentals dels 90’s amb Trent Reznor (Earthling i Outside) en salvo temes molt puntuals. Per contra, els desconeguts àlbums més recents, em semblen una joia. Especialment “Heathen“.

bowie kiss

Bowie i Lou Reed es fan un petó

Però sens dubte son els anys 70’s on posa les bases per una forma absolutament trencadora d’entendre el rock. Aquest estil musical, com ja he explicat, sovint s’ha convertit en una mera exaltació estètica dels valors androcèntrics i homòfobs de l’heteropatriarcat. Mascles musculosos suant testosterona mentre aporregen una bateria, mentre les noies es limiten al passiu paper de groupies, esperant camerino a l’estrella amb les cames obertes. Bowie, juntament amb T-Rex, va trencar el 1972 aquest esquema amb una revolució que obria un univers estètic d’androginia, ambigüitat, maquillatge, perruques, veus en falset, plataformes i tacons d’agulla.

Amb aquell artista si que em podia sentir identificat. Sense Bowie jo no seria un arqueòleg glamourós. Possiblement mai ningú hauria parlat de glamour i, de ben segur, el mon seria molt més gris i avorrit.

Mai veuré a Bowie en directe. Sempre em quedarà el consol de veure els seus vídeos de les diferents posades teatrals en escena. Un espectacle de pur rock amb una posada en escena molt teatral i espectacular, les bases del que ara fan tots els artistes Pop com Madonna. Una posada en escena completament diferent en cada gira, amb poques concessions a la nostàlgia.

Bon viatge de retorn al teu planeta Ziggy Stardust!

Anuncis
h1

Crònica del concert de LADY GAGA a Barcelona

Desembre 8, 2010

Segurament que cap de les 400 persones que van assistir al primer show de Lady Gaga a Barcelona fa un any i escaig, podrien imaginar la rabiosa espectacularitat amb que la Ciutat Comtal va rebre a la nouvinguda deessa del Pop, amb un Palau Sant Jordi a rebentar de legions de gais fervorosos, nenes que encara no havien acabat la ESO i superfreaks que emulaven la diva posant-se llaunes de cervesa al pentinat, ulleres de cigarretes i maquillatges presumptament glamurosos.

Com a teloners ens van endossar a una dj heviata que punxava Gun’s & Roses, amb més pena que glòria, i una banda de glam rock a mig camí de Nancys Rubias i la banda sonora de Hedwig & the angry inch“, bastant prescindible, que s’anomenava “Semi Precious Weapons”.

La histèria col·lectiva, però, es va desfermar amb les primeres notes de “Dance in the Dark”, quan Gaga es va materialitzar entre ombres xineses i videoprojeccions, donant a llum un embogit espectacle amb 15 canvis de vestuari, quatre escenaris, ballarins, coristes i una sòlida banda musical que no va concedir ni un instant a cap mena de playback o pre-gravació.

Estèticament impecable, el show navegava entre l’esperpent gòtic del millor Tim Burton, el freakisme travesti de “The Rocky Horror Picture Show” i tocs de glam rock, tot i que més propers a Queen o Kiss, que no a Bowie. Va tocar un piano en flames a “Speechless”, va sobrevolar l’escenari vestida amb un impossible vestit de fada a “So happy I could die” i finalment es va enfrontar a un gegantesc monstre-peix a “Paparazzi” al qual va derrotar amb el foc de les bengales que li sortien dels pits i el cony.

Peró Lady Gaga no és Madonna… encara. De ben segur que es tracta de la millor gira possible d’una artista novell, però encara se li nota l’amateurisme i un xic d’inseguretat sobre l’escenari, donant gràcies als fans per saber-se les lletres, com si no s’acabés de creure que allò li estava passant a ella. Les seves coreografies resulten un xic previsibles en comparació a la Ciccone, però en canvi Gaga cuida molt més l’aspecte vocal i musical del directe, que sempre és d’agraïr.

Entre els seves conversions en  ciber-monja o dominatrix va tenir temps per sermonejar-nos sobre l’auto-seguretat, les polles espanyoles o la tolerància sexual. Una pose segurament molt provocadora als EUA però que aquí sonava un xic naïf i fins i tot amb un punt carca quant va assegurar que “Jesus loves you all”. Tot i així va estar molt propera al públic, interactuant en tot moment, trencant així el mite de la diva inaccessible i  freda

Gaga va anar desgranant tots els hits del seu únic disc i, fins i tot, va tenir temps d’interpretar temes del seu esperadíssim segon treball, la qual cosa em va preocupar bastant ja que el nou tema “You and I” era una espessa baladorra 80’s quasi heavi, en plan “November Rain” o “Bohemian Rapsody”. Esperem que la resta del disc “Born this way” no segueixi aquesta línia o podria acabar esdevenint la punxada més gran de la història de la música, després del segon àlbum de Mika.

El concert va acabar amb la traca dels himnes més esperats: “Alejandro”, “Paparazzi” i ja al bis un brutal i corejadíssim “Bad Romance“, convertint a l’esdeveniment amb una cerimònia pop que o bé podria marcar una generació o bé ser un efímer moment de fama  warholiana i alienació col·lectiva. L’any vinent sortirem de dubtes sobre si la seva propera visita a Barcelona serà al Camp Nou o a Razzmatazz. En tot cas jo estic molt content d’haver gaudit d’aquest  insòlit, irrepetible i singular espectacle d’un personatge que, de ben segur, ja forma part del meu Olimp particular.

h1

Es la roba un indicador de classe social?

Juliol 11, 2009

Una de les obsessions atàviques de l’arqueologia marxista (corrent teòrica en la que milito) ha estat descobrir evidències materials que ens posin de manifest desigualtats econòmiques en un jaciment. Tradicionalment la pista més fiable han estat els aixovars a les tombes; descobrir estadísticament que uns enterraments concentren objectes personals i adorns molt luxosos per sobre de la mitjana és una prova (teòricament) irrefutable de pertànyer a la classe social explotadora.

Ara bé, jo em pregunto: si uns científics del futur fessin aquest estudi sobre la població catalana actual, seria fiable? Podem deduir l’estatus social d’algú per la roba o les joies que porta en aquell moment a sobre?

En teoria, el més esperable seria que la mostra estadística se’ns dividís en 3 grups: roba cutre de mercadillo, roba bona de preus moderats i roba caríssima, que es correspondria amb les 3 classes socials. Segurament aquest esquema seria perfecte per a qualsevol moment anterior al s.XX o per un estat econòmicament polaritzat com qualsevol de Sudamèrica.

Però ai las! Resulta que en el nostre entorn tenim diversos factors que ens distorsionen completament la hipòtesi inicial!

Factor 1: Hipijos i Super Okupis

3Persones provinents de classe social altíssima, amb torre a Sant Cugat, pis a Pedralbes i apartament a Muntanyà però que per dissimular el seu pecat original (la pasta dels seus pares) vesteixen com si fossin joves de barris marginals i obrers, d’ideologies extremes revolucionaries, sense renunciar en cap moment als luxes, però dedicant totes les seves forces a dissimular-ho

.

.

Factor 2:Chonis i garrulos forrats

belen-esteban(12)Típic cas de nano de família pobre sense cap mena de cultura que deixa l’escola abans d’acabar la ESO, es fica a treballar a la obra de encofrador o camioner i, en plena bombolla immobiliària, es fa d’or.

La seva manca total de criteri, fa que inverteixi el seu capital en coses fútils i estúpides (cocaïna, tunning) i aparentment segueixen semblant el mateix garrulo de sempre, tot i tenir un bon feix de bitllets al banc.

.

Factor 3:Persones pobres però glamuroses

queer_as_folk_03_Emmett_Honeycutt_303_404_Warner_TelevisionIndividu que, tot i el seu sou limitat, no pot evitar estalviar el que pot per deixar-se el suor del seu front en els darrers modelets de Mark Jackobs.

També ens podem trobar en el cas extrem, algú molt ric però amb tan poc gust per escollir la roba i combinar-la que sembla que dormi sota un pont.

.

.

Factor 4:Quieroynopuedo

dsc_4566 Famílies de classe baixa que davant les seves amistats intenten aparentar ser milionaris i son capaços de menjar pipes dos mesos per tal de lluir una pamela despampanant o un descapotable.

Seria el típic cas de la noblesa decadent de finals del s.XIX.

.

Factor 5: Rics amb demència senil

Duquesa de Alba en banyadorLes seves possessions son incalculables, però les guarden sota una rajola, ja que estan convençuts que la postguerra és a punt de tornar en qualsevol moment.

Per molts zeros que tingui el seu compte corrent vesteixen amb draps i pantalons trencats que causen la vergonya aliena a les seves minyones.

Foto: Duquesa de Alba.

.

.


Factor 6:Elements distorsionadors per causes ètniques o culturals

gypsyEn un extrem trobaríem les persones d’ètnia gitana que poden arribar a viure en cases amb una salubritat dubtosa, però atresorar vistoses joies per tot el cos i en l’altre la família típica catalana de classe mitja-alta, que tot i que la botiga els hi va la mar de bé, la sobrietat luterana dominarà la seva estètica.

.

.

..

.

Així doncs, cal anar en compte a l’hora de jutjar a algú per les aparences! A l’Europa de la era del postmodernisme la ecuació entre elegancia i classe social sembla estar a punt de passar als manuals d’arqueologia!

h1

Marilyn Manson està acabada

Mai 31, 2009

marilyn-manson

En un temps molt remot, anomenat anys 90’s, la transgressió tenia un nom propi: Marilyn Manson.

Acompanyada d’una estètica gòtica-trash va calar perfectament dins el nihilisme grunge, autodestructiu i teeanger del moment, tot i que en el fons no era més que un potipoti de The Cure, Bowie i Alice Cooper.

La seva filosofia nietzciana en extrem, anticristiana i apocalíptica va escandalitzar totalment a la societat americana, fent manifestacions de grups religiosos davant de cada un dels seus concerts, donant bombo i plateret a la seva imatge, i fent córrer tot tipus de falses llegendes urbanes sobre ella, des de que s’havia arrencat una costella per fer-se autofelacions, a que matava pollets als concerts i tenia bebès tancats en gàbies, així com que, de petita, havia estat la protagonista de “Aquellos maravillosos años”.

Musicalment es va donar a conèixer amb una versió del clàssic dels 80’s “Sweet dreams” que va arrassar a la MTV, cridant l’atenció de Trent Reznor de Nine Inch Nails amb qui va produïr el mític “Antichrist Superstar”, un disc ple de hits de metal i balades gòtiques prou comercials com per aparèixer dia i nit a tot programa de clips que se les donés de modern.

glammansonLa sorpresa més gran va venir quan, decidida a provocar als seus pròpis fans, publica el desconcertant “Mechanical Animals”, on apareixia tenyida de rosa, amb pits de noia, roba ultraglam i un so technopop, en un dels millors àlbums d’aquella dècada (vegeu aquest brutal video). No contenta amb això, va sortir de gira amb Hole, la banda de Courtney Love, que es convertí en una guerra de dives i va acabar en un veritable rosari de l’aurora retransmès en directe per la MTV. Els seus fans heavies heteromachos encara s’estiren avui dels cabells.

Quan jo vaig tenir el plaer de veure-la en directe, amb 18 anys, va ser l’únic cop que he sentit pànic en un concert. Hi vaig anar sòl i estava rodejat de milers de freaks sinistres completament embogits amb corones d’espines sagnants i maquillatges impossibles. L’espectacle va ser una performance brutal: vestida de Papa de Roma arrencant pàgines de la Bíblia a mossegades, simulant la violació d’una fan que va pujar del públic, agredint als seus pròpis músics amb les seves xanques, cremant una bandera dels EUA…

Poc després de la gira va participar en una de les millors pel•lícules de tots els temps, “Carretera Perdida” de David Lynch, fent d’actor d’una snuff movie.

I allí es va acabar la provocació i tota espurna d’originalitat. Musicalment va caure en una repetició cansina dels mateixos esquemes del Antichrist i versionant, un cop i un altre, hits dels 80’s (“Personal Jesus”, “Golden Years”, “Tainted Love” i “Like a Virgin”) i la major transformació estètica que va sofrir va ser tallar-se els cabells un xic.

mansonliveLi vaig perdre totalment la pista fins que fa poc per la tele la vaig veure en un concert, contemplant horroritzat com seguia fent exactament les mateixes poses i numerets que al show que havia anat jo… el 1999! Amb prou feines havia canviat lleugerament el vestuari en 10 anys!

I avui em trobo amb aquest videoclip del seu nou àlbum en que sembla que s’estigui autoparodiant, com si d’un imitador de Muchachada Nui es tractés. Més que una terrorífica cantant satànica sembla una mamarratxa sortida del tren de la bruixa i dubto que escandalitzés ni a la meva àvia!

Cliqueu AQUI per veure el video, ja que han bloquejat l’embded!

PD: Que lluny quden els dies de les mítiques performances com aquesta…

 

h1

Disseccionant la Fama

Mai 14, 2009

DavidBowie_Sukita5

Aprofitant el llarg recorregut que tinc fins al meu nou lloc de treball he començat a llegir el llibre que em van regalar per St Jordi “Loving the Alien” de Christopher Sandford, en el que es fa un minuciós repàs a la ascensió al Olimp musical del únic i veritable Rei del Glam: David Bowie. Una fascinant història ja narradada al film “Velvet Goldmine”, que em va deixar amb les ganes de profunditzar-hi més.

El geni anglès va trigar 4 àlbums i 10 singles a arribar a la fama en un tortuós camí ple de transformacions estilístiques, fracassos comercials, provocadores declaracions i descontrol hedonista que va estar a punt de fer-lo abandonar la seva incipient carrera, si no fos per la insistència i les inversions econòmiques a fons perdut del seu mànager Ken Pitt, al que després despatxaria vilment quan el seu peculiar alter ego Ziggy Stardust el va catapultar al èxit, creant un irrepetible mite vivent.

La qual cosa em porta a reflexionar un cop més en quina és la quintaessencia de la fama. De que està feta? Quin son els seus components elementals? Es una qüestió d’oportunitat,talent o sort?

Fa poc varem poder veure el peculiar cas de Susan Boyle, una veritable freak verge als 40 anys, que es presenta a un càsting televisiu i resulta que tenia millor veu que Montserrat Caballé. Després de rebre milions de visites per You Tube, l’acosen els paparazzi i li proposen fer una peli porno cobrant una milionada. Flor d’un dia?

El que resulta del tot evident és que ser una estrella és quelcom que no es pot ensenyar en una acadèmia. Molts reality shows, com OT, ens han intentat fer creure que tot és qüestió d’esforç i que un vulgar paleta, garrulo i ignorant, pot baixar de la bastida tan tranquil•lament i, després d’assajar quatre setmanes, esdevenir una icona del glamour.

No, estimats no, en una classe tutoritzada et poden ensenyar a fer un bon karaoke o a ser un decent cantant d’orquestra de poble, però sens cap lloc a dubte Tamara Seisdedos o la Terremoto de Alcorcón, amb totes les seves limitacions en talent, donem mil patades a tots els concursants d’OT junts, com a icones del Pop.

Òbviament, per tal que una fama esdevingui sòlida i continuada en el temps i l’espai cal que al darrera de la imatge i la transgressió visual hi hagi una obra contundent en qualitat, que no es repeteixi a si mateixa i mai deixi de sorprendre i reinventar-se. Quants artistes coneixem que, després d’esdevindre intocables han fet treballs paupèrrims o auto-fotocopiats?

A la era d’Internet, però, ja no hi han excuses que valguin, qualsevol pot convertir-se una popstar. Myspace ha assassinat la odiosa necessitat dels intermediaris capitalistes (discogràfiques, emisores, MTV…) i actualment vivim en el paradís somiat per Andy Warhol, una meritocràcia en la que el talent va lligat a una fama, en molts casos fugissera, però al abast de qui la mereix.

h1

“YEARS OF REFUSAL”, torna el millor Morrissey

gener 7, 2009

yearsofrefusal

Els Reis d’Orient ens han portat a tots els fans de la bona música un regal del tot insòlit, alhora que sorprenent: la filtració dos mesos abans de la seva aparició al mercat del nou disc de Morrissey.

I que dir després d’una primera escolta? Doncs que, sense cap lloc a dubte ,ens trobem davant d’un dels àlbums del any, una obra majestuosa que desborda qüalitat per tot arreu. El DEU que un dia va liderar The Smiths ens fa gala del seu descomunal talent com a cantant, lletrista, compositor i sobretot com a personatge icònic del rock anglès, retornant-nos a les seves millors èpoques de “The Queen is dead”, “Vauxhall and I” i molt especialment amb el mític “You are the Quarry”, ja que ha treballat amb el mateix productor que aleshores.

Years of Refusal” té un fil conductor argumental que es centra en una visió extremadament “drama queen” de la vida: la impossibilitat d’esser estimat, la incapacitat de trobar l’amor per mots esforços invertits en aquesta tasca. Musicalment trobem un enduriment de les guitarres, un so molt rocker i una veu que combina com mai abans els falsets més mariques, amb la profunditat masculina quan aquesta convé.

El disc cançó a cançó

Something is squeezing my skull”: Brutal! La cançó definitiva del disc sense dubte i, espero, que segon single ja que podria ser el seu millor hit des de “First of the gang to die”. Pop-punk en vena,i una lletra brutal! Video aquí

Mama lay softly on the riverbed”: Aquesta cançó ja ens la va tocar a Madrid en directe i bé, no està malament: una bateria rítmica omnipresent, una història angoixant (explica la mort de la seva mare) i una melodia prou bona, tot i que trobo que li falta millorar tornada per acabar de ser rodona. (video)

Black Cloud”: La típica cançó perfecte made in Morrissey, amb tots els seus elements clàssics-> lletra depressiva i dramàtica fins al extrem, contraposició de guitarres acústiques amb elèctriques, veu en falset a la tornada i masculina a les estrofes, amb un final èpic i desmesurat.

I’m trowing my arms arround Paris”: Cada disc de Morrissey té almenys una cançó inspirada en una ciutat que és emprada com a metàfora dels seus sentiments no correspostos: abans havien estat Los Angeles o Roma i ara toca Paris. Un primer single prou correcte, amb una melodia de piano amb guitarra enganxadissa i una tornada al meu gust massa repetitiva, però que em recorda a una de les seves millors cançons “Such a little tings…” (video)

All you need is me”: Una cançó mediocre i coneguda de sobres per tots els fans, ja que estava inclosa al recopilatori de greatest hits. Calia incloure-la? (video)

When at last I spoke to Carol”: La cançó més innovadora del àlbum, ja que per primer cop juga amb sons llatins, guitarres espanyoles i un so de fons molt mexicà. Podria haver fet una cutrada en plan “Spanish lessons” de Madonna, però no! La veritat es que és un dels moments més brillants del disc!! Andale, andale!

That’s how people grow up”: Un altre single prou escoltat per tothom, però força millor produït que al recopilatori de greatest hits. Destaca la lletra en la que s’adona com ha malgastat tota la seva vida buscant inútilment l’amor. Millor el sexe efímer, Moz? (video)

One day goodbye will be Farewell”: Una cançó prou correcte, en la línia musical del disc, canyera, enèrgica, melodramàtica i amb un final apoteòsic.

It’s not your birthday anymore”: Un dels grans moments èpics del disc, una balada que comença en la línia de “Dear God please help me”, però que dona un sobtat canvi musical, despertant una fúria roquera que ens recorda a la sublim “You know I coldn’t at last”. Imprescindible en els seus shows, espero! Un 10 de 10!

You were good in your time”: Una balada més calmada, tipus “Death of a disco dancer” , una mica rollo i que trenca el ritme del disc, tot i que no està pas malament. Jo la hagués posat al final del àlbum!

Sorry, It doesn’t help”: Majestuosa, elegant i sublim. Bravo! Una senzilla cançó pop-rock, en la que fa gala de la seva inigualable veu posseïda per un falset que conmociona pel seu barroquisme glamourós.

I’m Ok by mayself”: Després d’estar tot el disc queixant-se de la seva desgràcia en l’amor, acaba l’àlbum com no podia ser d’una altre forma, afirmant amb rotunditat que la soledat és la millor companyia! I ho fa amb una cançó que manté i supera el nivell creatiu i musical, rematant una veritable obra d’art amb una sobredosi de dramqueenisme, glamour, falsets, guitarres esbojarrades i bateries fora de si.

Estem a 7 de Gener i crec que ja sé quin serà el disc del 2009, a menys que Fangoria o Miss Love diguin el contrari!

h1

Orgull de FAN

Juliol 28, 2008

Anava jo tan feliç creuant el centre de la meva ciutat , a punt de tornar a la meva dolça llar, quan la meva mà s’ha desplaçat al fons d’una butxaca dels pantalons, buscant el mòvil, l’encenedor o un cigar potser, tan és. La questiò és que els meus dits han ensopegat amb una petita peça de plàstic plana i de pocs centímetres… SIII!! No m’ho podia creure! Havia estat allí tota la setmana, esperant al aguait que jo la trobés! Quan ja la donava per perduda ha tornat a mí la pua que Morrissey em va llençar a la má en el seu passat concert a Madrid! Perfí he aconseguit superar aquest trauma teenager!

Ara em direu que no és més que un absurd delriri mitoman pròpi d’una pija a l’edat del pavo, però heu de saber que a mi m’agrada molt ser fan de persones i coses. Que té de dolent?

La veritat és que quan em fascina una cançó, un llibre o una pel·lícula, no puc deixar-me de preguntar qui és la persona que hi ha el darrere, quines son les seves influències, quines son les circumstàncies vitals que l’han dut a la sublimació d’aquella obra que tan admiro, el context artístic i vital que porta a un vulgar individu ,un bon dia, a crear una meravella del art.

I la veritat és que, a diferència de molts altres fans, soc incapaç de jutjar objectivament la vida d’un artista,si la seva obra m’apassiona. M’és igual que Alaska col·labori amb Jimenez Losantos, que Guns’n Roses tinguessin una cançò homòfoba o que Courtney Love sigui una ionki acabadíssima; si aquest és el caldo de cultiu necessari per a crear joies com “Me odio cuando miento”, “Don’t Cry” o “Violet“, benvinguts siguin! O és que algú posaria en dubte la bellesa dels monuments romans pel simple fet que van ser edificats amb ma d’obra esclava?

En el moment que em fascina un autor no em puc satisfer amb un petit xarrup de la seva obra, la meva insaciable voracitat cultural necessita més i més, fins a devorar filmografies, discografies i bibliografies senceres i quasi sense respirar. No us podeu imaginar quin orgàsmic plaer recorre la meva espina dorsal quan he aconseguit, per fi, empassar-me sencerets els 14 films d’Almodovar, els 7 llibres de Lucia Etxebarria o els 27 àlbums d’estudi de David Bowie, comprovant per mi mateix els seus altibaixos creatius, o les seves diferents fases artístiques.

Doncs res, vaig a guardar la pua en un lloc ben segur, no fos cas que la torni a predre!