Posts Tagged ‘televisió’

h1

SI als Blocs Electorals a Tv3

Juny 9, 2016

Camaron-duerme-Roto_EDIIMA20121130_0312_12

Aquesta nit començarà la campanya electoral que pot culminar la Revolució Democràtica que va iniciar a Espanya el 15M, però fins ara Tv3 s’ha limitat a centrar tota la seva informació política de precampanya entorn al fracassat debat dels pressupostos del Parlament, arribant al límit esperpèntic a limitar-se a preguntar només per aquest tema al líder d’En Comú Podem; una confluència que, com a tal, encara no existeix al Parlament.

Afortunadament, la llei obligarà a partir d’aquesta mitjanit – i durant 15 dies – a que la televisió pública informi proporcionalment sobre tots els partits, inclosos els que no donen suport a Govern de la dreta nacionalista. Concretament CDC, la formació política a la qual ells obeeixen amb la fidelitat d’un gosset faldiller, anirà en quarta posició. De nou els professionals de l’agitació i la propaganda – presumptes periodistes – tornaran a fer el ploricó i esgrimiran el suat conte de la llagrimeta pel fet d’haver de mencionar partits que no son del Règim.

Si TV3 fos una televisió plural i respectuosa amb la oposició, com ho havia estat durant el Tripartit, no caldria que la justícia intervingués en posar ordre en aquest infame comportament barroer i sectari amb el que TV3 esputa la intel·ligència dels seus soferts televidents, dia i si i dia també.

TV3 ha estat denunciada pel Sindicat de Periodistes davant el Consell d’Europa pel control polític dels seus informatius, també pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el Col·legi de Periodistes, el mateix Consell Professional de TV3, així com tots i cada un dels partits de la oposició que representen al 53% de la població catalana.De fet, TV3 ha esdevingut una mera porta giratòria entre periodistes i candidats convergents, com ho demostra que el cap de llista de CDC al senat sigui l’humorista Mikimoto, el qual porta dècades parasitant les subvencions públiques per beneficiar als seus negocis particulars.

Els nacionalistes estan tan convençuts de la suprema bondat utòpica de la seva causa que veuen justificats tots els mitjans emprats per arribar-hi, per poc ètics que siguin. Ja serem respectuosos amb els dissidents quan siguem independents, ara no toca. Ara hem d’estar units, com un ramat obedient al Pastor. I si alguna ovella negre esgarriada s’aparta del camí, els lladrucs dels gossos (mediàtics) de l’amo ja s’encarregaran de ridiculitzar-la, assetjar-la, o directament invisibilitzar-la com si mai hagués existit. Es el mateix que succeeix amb tots els fanatismes religiosos i utòpics que anuncien l’arribada imminent d’un Paradís, al qual només un boig o un estúpid no hi pot voler entrar.

El control de la comunicació ha estat vital per a la construcció del relat hegemònic nacionalista, creant unes emocions col·lectives catàrtiques que mobilitzessin a la classe mitja i a la població rural en suport al Govern de dretes i aturar així l’espurna revolucionaria del 15M o de la victòria de Colau a les municipals. I es que el Procés es una “hiperrealitat”, una especie de Màtrix que tan sols s’alimenta, creix i es reprodueix al entorn mediàtic públic i subvencionat català, on els alienats espectadors creuen que és més real que la realitat mateixa. Els mil·lenaristes necessiten desesperadament la seva dosi de fé i pensament màgic, per tal de seguir creient que el món ens mira, que ho tenim a punt de tocar i que es pot crear una Hisenda Pròpia amb el poder de la il·lusió i els somriures. Ells creuen que han desconnectat d’Espanya, però tan sols ho han fet de  la realitat material,

Ens porten prometent l’arribada imminent del Paradís des de 2012, amb una infinita successió de dies històrics  i no han estat capaços de guanyar unes eleccions en vots, ni de fer una Consulta vinculant, ni una sola Estructura d’Estat ni de tan sols aprovar un miserable Pressupost autonòmic. Sincerament: sou uns fracassats. Aparteu-vos i no molesteu a la Revolució que avui comença a Espanya. I de la qual TV3 estarà obligada per llei a parlar, encara que només sigui en un breu parèntesi de racionalitat de 15 dies.

h1

Es realment moderna “Modern Family”?

Setembre 1, 2014

Aquest estiu, mentre dormitejava migdiades al sofà veient Neox  abans de baixar a la platja, vaig parar-me a pensar com de moderna i transgressora es realment “Modern Family”, sèrie de la que en soc molt fan i que, recentment ha recollit el seu cinqué premi EMI com a millor comèdia.

Modern Family

A mode de fals documental, aquesta ficció ens explica les peripècies entorn a tres models de família que -aparentment- s’allunyen dels clàssics rols de gènere heteropatriarcals que dominaven l’Amèrica conservadora fins als anys 50’s. Aquí ens trobem amb gais que adopten nenes, matrimonis interracials o famílies on l’autoritat paterna l’exerceix la mare.

Els EUA han viscut diverses transformacions socioeconòmiques durant al segona meitat del s.XX que han canviat profundament les estructures de parentesc i les relacions de reproducció: el pas d’una economia industrial a una d’informació i serveis, la plena incorporació de la dona al mon del treball, la globalització planetària del mercats, l’augment de les corrents migratòries Sud->Nord, l’alliberament i la lluita per la plena igualtat d’homosexuals, dones i minories ètniques o l’augment de les desigualtats econòmiques,  entre molts d’altres. Com ho reflexa Modern Family?

El primer que crida l’atenció es que les tres unitats domèstiques pertanyen a una classe mitja-alta, amb espectaculars cases californianes amb piscina, luxosos cotxes tot terreny i constants viatges de plaer arreu del planeta. Pel que fa a la divisió sexual del treball, observem com els masculins caps de família tenen professions liberals molt ben remunerades, com advocat, empresari o comercial d’una immobiliaria. En canvi, es seves respectives parelles (dones o gais efeminats) es dediquen a cuidar els fills i la casa o tenen feines irrellevants, més per no avorrir-se que per guanyar diners, com decoradora, mestre de música o pallasso de festes infantils.

Els personatges femenins, Glòria i Claire, construeixen la seva identitat en torn al matrimoni, la maternitat o el treball domèstic; el personatge de Jay representa la reminiscència patriarcal conservadora amenaçada pels canvis al seu voltant, mentre que Phil interpreta el nou paper de la masculinitat, immadura i jovial, incapaç de marcar una autoritat davant els seus fills.

300.modern.cam.mitch.lr.120709

Mitch i Cam

Pel que fa al tractament de la homosexualitat, Mitch i Cam son una parella estrictament fidel i monògama, que tenen com a finalitat a la vida casar-se i cuidar la seva filla. Mitchell adopta un rol actiu-masculí i Cameron un passiu-efeminat. Son els únics personatges que mai es fan petons a la boca, no parlen de sexe, quasi mai surten per locals d’ambient, no s’esmenta mai el cruising, les saunes, els cuartos oscuros, les musculoques, l’hedonisme ni molt menys el VIH. Els únics conflictes d’homofòbia o intolerància que es troben son irrellevants anècdotes i trivials malentesos. Res a veure amb la mítica “Queer as Folk” o la més recent Looking. I, ep, no dic que aquest model de gais sigui irreal, ni molt menys; de fet, els meus amics sempre fan broma sobre com ens hi assemblem jo i el meu xicot.

En quant a la immigració, veiem com Glòria compleix tots els tòpics, perjudicis i estereotips que els americans han projectat envers la dona llatina: morena, exuberant, apassionada, mare possessiva i cridanera, disposada a seduir homes rics i madurs utilitzant el sexe i el matrimoni com a via per aconseguir els drets de ciutadania i un ascensor social cap al luxe. El xoc intercultural es veu reduït a tenir peculiars costums culinàries o un curiós accent. Que fàcil i senzill es migrar, oi?

 Conclusions

Modern Family presenta les transformacions de les relacions de parentesc, com un divertit canvi estètic i superficial dels valors estructurals de la família tradicional, que en cap cas posen en risc la divisió sexual del treball o dels rols de gènere, ni molt menys el mode de producció en un context de capitalisme neoliberal. Es tracta d’una forma amable i edulcorada per treure les pors d’una Amèrica conservadora i reaccionaria; com un publireportatge liberal i postmaterialista del Partit Demòcrata per aconseguir una hegemonia cultural davant els fanàtics rednecks del Tea Party  a les profunditats rurals d’Arkansas o Texas, la qual cosa ja està prou bé.

h1

GRÈCIA: Reflexions sobre la revolta hel·lena

febrer 13, 2012

Barricades als carrers d’Atenes; 17 edificis en flames, entre ells un Starbucks i diversos bancs; la Televisió local de Creta ocupada per treballadors; policies tirant a matar contra les manifestants menors d’edat; 100.000 persones al carrer entre cocktails molotov i gasos lacrimògens mentre el Parlament hel·lè es sotmetia a una tensa votació on es decidia si s’acceptava el segon pla de rescat imposat per Alemanya. Fins i tot un diputat comunista va llençar pel cap al Ministre d’Economia el text del rescat.

Ahir a la nit es van viure unes hores tenses, on Europa es jugava la unitat de la seva política monetària i que podien haver derivat en un ensorrament total de la nostre economia de mercat, tal com l’entenem avui, en el cas que una majoria de diputats s’hagués rebel·lat en contra d’aquest enèsim cop d’estat dels mercats sobre la democràcia, o el que queda d’ella.

Aquestes son algunes de els reflexions que em venen el cap sobre aquest fet:

 -> Es retallen els drets socials, però no es toca el desmesurat pressupost de Defensa: El pla suposa l’eliminació de 15.000 llocs de treball públic, la supressió de tota regulació laboral (acomiadament lliure i eliminació dels convenis col·lectius), reducció del salari mínim un 22% (ara serà d’uns 600 euros). En canvi, però, no s’ataca al veritable forat negre que tenen els pressupostos grecs: la seva despesa en indústria militar, la més elevada de la UE que el país, no només no ha reduït amb la crisi, sinó que encara l’ha elevat més. La raó d’aquesta absurditat és que Grècia compra aquest armament a França( 6 fragates de 500 milions cada una i helicòpters de combat diversos)  i a Alemanya (submarins per vigilar  la costa de l’egeu d’un hipotètic atac de Turquia).

-> Un pla de rescat.. o d’eutanàsia provocada?: Les mesures aprovades fins al moment han provocat una contracció del PIB del 1,4%, una inflació galopant del 5,2% i una disminució generalitzada dels ingressos del 9%. mentre que l’atur ha passat del 7 al 18% en dos anys. Molt previsiblement tots aquests indicadors augmentaran negativament de forma exponencial arran del nou ajust. Es una evidència cada cop més clamorosa que les mesures impulsades per la UE van encaminades única i exclusivament a que els bancs puguin cobrar els seus deutes i no a acabar amb la crisi, ni l’atur; però cap país pot tornar els seus deutes si no es crea riquesa i ocupació, per tant, entra en un espiral  destructiva imparable d’impossible sortida, cap a la qual nosaltres també ens hi encaminem.

-> La violència és un fet inevitable: No justifico les revoltes violentes, ni crec que realment serveixin per res. Ara bé, tal com vaig dir arran dels Fets del  Parlament, és un fet químic inevitable que es produeix  quan es donen unes circumstàncies concretes extremes, com les gregues. Si volem que la violència desaparegui, a part de condemnar-la retòricament (que de poc serveix) , el que cal és solucionar les seves causes estructurals.

-> La Revolució no serà televisada: On estaven ahir a la nit els canals 3/34 i 24Horas? No els va semblar un fet prou important com per interrompre la seva programació i donar una cobertura adequada? Com hauria estat la cobertura si s’estigués fent un simulacre de referèndum independentista en algun remot poblet pirenaic, o alguna altre pantomima convergent? Sort de Twitter!!

-> Hi ha alternativa? Una de les justificacions dels socialistes i populars que han impulsat aquest pla de rescat (i els que vindran) és que no hi ha alternativa possible  que la destrucció de l’Estat del benestar i els drets dels treballadors, tot i que aquests plans no hagin funcionat mai. El veritable repte de l’esquerra ha de ser, sense més dilació, buscar una alternativa sòlida, pragmàtica i possible a aquesta bogeria.

-> La lluita contra el neoliberalisme és global: Si l’economia és planetària i les inversions que es fan amb els nostres impostos i estalvis té repercussió en qualsevol racó del globus terraqui, cal que d’una vegada ens alliberem de la caspa identitària i de tota obsessió regionalista per tal d’articular una veritable lluita universal per un nou model econòmic, sostenible i social que no entengui de ridícules fronteres i obsoletes tradicions.

h1

El retorn de “Sota Terra” a TV3

gener 23, 2012

Desconec si l’equip de “Sota Terra”, el reality show arqueològic de TV3, va llegir les meves crítiques (llegiu-les aquí i també aquí) que en vaig fer a l’anterior temporada (em consta que alguns membres si ho varen fer) , però una cosa està clara: no n’han fet ni el més remot cas. La nova entrega de les aventures i desventures televisades dels meus companys de professió no aporta cap novetat destacada, més enllà de que Eudald Carbonell ara llueix barba i no bigoti. Reiteració absoluta en tots els  encerts i mancances, en un format que ja ens comença a deixar un regust a “deja vu” i que ha perdut tota capacitat de sorpresa.

Si bé es manté la filosofia materialista i científica, defugint i trencant l’esbiaixada visió popular de la disciplina que va prostituir Inidiana Jones, així com les sempre profundes reflexions de Carbonell, ens trobem altre cop amb l’inoportú i histriònic Femí Fernandez, absolutament fora de lloc; excavacions de 3 dies a corre-cuita; peces que surten sospitosament restaurades del jaciment i una mancança d’explicacions sobre el perqué de les metodologies i estris concrets. Mira que seria senzill d’esmenar aquest llast.

Això sense esmentar uns diàlegs i expressions un xic sobreactuades, però els hi perdonem, ja que jo soc el primer en fer salts d’alegria quan trobo quelcom destacat en una excavació. Gemma Caballé, com sempre encertada i divertida.

En aquest primer episodi s’ha abordat de forma molt correcte una de les disciplines menys conegudes i practicades de la recerca arqueològica, la subaquàtica. Un plaer veure com es desenvolupen aquests tipus de recerques en un medi tan inhòspit, doncs està clar que a la vida real poques vegades tindrem la sort de veure-ho. Quina facultat o empresa disposa d’un vaixell i escafandres per anar a prospectar? Els 4 funcionaris del C.A.S.C i gràcies!

També m’ha agradat força l’esment a l’espoli arqueològic i el mercat negre d’antiguitats, una pràctica delictiva i destructiva, desgraciadament molt estesa, davant la qual hem de realitzar una tasca didàctica de prevenció, explicant que robar un objecte d’un jaciment pot suposar la destrucció de la interpretació de tot el passat col·lectiu i que el patrimoni històric és una propietat pública i social.

L’horari- Diumenge en Prime Time després del 30 Minuts i competint contra Aida i la setmana vinent contra Salvados, està molt bé, però la seva audiència va ser d’un escarransit 7,8%, fet que m’impulsa a pensar que en breu serà rellevat a intempestives hores de la matinada.

Finalment manifestar la meva sorpresa per com es va extreure un calibrador de canons del vaixell: sense ubicar topogràficament, ni separar per unitats estratigràfiques, ni realitzar cap mena de fitxa o dibuix. Esperem que no es repeteixin les patinades èpiques de l’any passat, oi Yannis i Owen?

PD: Si us ho vàreu perdre ho podeu veure online CLICANT AQUÍ

h1

TDT: Porqueria, vulgaritat, enganyifes i feixisme.

Desembre 11, 2010


Ahir vam conèixer la trista notícia que CNN+, un dels poquísims oasis de racionalitat que encara suraven dins aquest oceà de pestilencia i defecacions televisades en que s’ha convertit la nostre graella televisiva, tancarà les portes el proper 31 de desembre com a producte de la paradoxal fusió entre PRISA i el canal de Berlusconi, Tele5.

Així doncs ja ens podem acomiadar de l’excel·lent programa de debat i entrevistes que condueix a diari el meu idolatrat Iñaki Gabilondo, un petit respir d’aire progressista i anàlisi crític i seriós de la realitat. Finalment doncs, tots els programes televisats  de tertúlia que parlin de política ho faran exclusivament des d’un punt de vista proper a la dreta neoliberal o directament al feixisme tavernari, ja sigui en català (8tv, Canal català) o en espanyol (Intereconomia, VeoTv). Un pas més cap a la hegemonia cultural absoluta de la dreta, sense alternativa possible.

Això per no parlar dels canals musicals clar!  En el gènesis del TDT existia un mític espai on programaven tot el dia pop alternatiu i rock independent, anomenat “Fly Tv”. Va durar dos dies i va acabar transmutat en “Disney Channel“, on els concerts de Pixies o Primal Scream, van donar lloc a pèssimes sèries per adolescents bordelines, com Hanna Montanna. La resta de la oferta musical la formen els habituals de la radiofòrmula més comercial i previsible (40tv, MTV), el cutrerio caspós (Teletaxi, 40 Latino) o els grans èxits d’ahir i sempre  a RAC105 (l’únic mínimament passable).

I la resta? Doncs son una llista inesgotable d’emissores on es dediquen 24h al dia a vendre batamantes i fregones miraculoses, a fer falsos concursos per enredar a babaus senils o bé els anomenats “programes del cor” on diferents dives de l’extrarradi s’arrenquen els ulls i les misèries en públic fent, de pas, apologia de la incultura, la violència i els baixos instints.

Aquesta és, doncs, la suposada “llibertat d’elecció” que ens havien venut: la capacitat il·limitada per revolcar-nos en aquesta pútrida soll de porcs per poder triar quina merda és la que ens enduem al paladar, com si fóssim la mateixa Divine a “Pink Flamingos“. Com ja he dit en anteriors posts, això tan sols es pot tractar de l’agònic cant d’ Oca d’una televisió moribunda davant el nou univers d’Internet.

h1

TV3 vs TELEMADRID

Març 28, 2010

Qui es la malfollada?

Queixar-se a Catalunya és un esport olímpic que es practica per vici, sense complexos i amb total desmesura.

Darrerament hem vist com la Televisió pública catalana rebia viscerals atacs per part de la nostre classe política: El PSC acusant Terribes de malfollada, per la seva duresa entrevistant Montilla, o un membre de l’alà més ultra de CIU atacant sense pietat Rosa Marqueta, cap d’informatius, ja que segons ell obeeix cegament al PSC. Afortunadament tots dos han dimitit ja.

Tot i les sèries horribles i avorridíssimes, TV3 ha aconseguit superar la temptació nacionalista d’esdevenir un òrgan de propaganda folklòrica plena de sardanes, rock català, balls de bastons i concursos de Pubilles. A Catalunya tenim una Televisió pública amb tanta qualitat i tan independent políticament que és capaç de cabrejar a parts iguals al Govern i a la oposició. Quina diferència amb Tele Madrid! Us imagineu a la cadena madrilenya posant contra les cordes a Esperanza Aguirre?

I, la veritat es que la presentadora estrella Curry Valenzuela, que va inaugurar la meva secció de la Llista Negra, no es que faci cara de malfollada, és que per la seva expressió facial diria que aquest cardo ha tingut menys orgasmes que jo viatges a la Lluna. Tot i que, incomprensiblement va quedar primera en una votació sobre qui era la presentadora més sexy de la televisió actual. Hi ha d’haver depravacions per a tots els gustos.

Jo sempre he defensat que mantenir una Televisió pública deficitaria es força innecessari a la era d’Internet peró, ja que la tenim, millor poder gaudir de l’excel·lent periodisme de qualitat de 30 minuts, per exemple, que no de la barroera manipulació d’ultradreta de Tele Madrid, on cada jornada televisiva és un nou atac a la intel·ligència.

Una petit tast de les perles de la cadena madrilenya (font: Salvemos Telemadrid):

-Va incitar al odi nacionalista interterritorial boicotejant el cava català
-Ha tingut constants vagues de treballadors, que denuncien contractacions a dit, contractes multimilionaris a alguns presentadors i acomiadaments improcedents als díscols.
-Va comparar les manifestacions sindicals contra l’endarreriment de la jubilació amb les de suport a Franco.
-Ha emés diversos reportatges negant el canvi climàtic, de nula qualitat científica, en contra del criteri acadèmic acceptat de forma quasi unànime.
-Ha expulsat en directe col·laboradors que han tingut la temeritat de criticar els plantejaments de l’ala dura del PP
-Ha difós documentals conspiranoics acusant al PSOE d’estar al darrere del 11M i vetant la presència de Pilar Manjon, víctima del 11M, que nega l’autoria d’ETA
-Fa bombo i plateret 24h al dia de la Condesa Doña E$pe i censuren qualsevol imatge de protesta en contra de la lideresa.
-Van acusar falsament al Gran Wyoming d’una agressió a Herman Tersch quan aquest estava de putes, perquè La Sexta se n’havia rigut el dia abants.
-Ha estat condemnada per manipulació als jutjats en cinc cocasions.
-Els seus presentadors estrella reben lots de nadal directament de la seu del PP.

I tot això pagat amb els impostos de tots els madrilenys (inclòs el 48% que voten PSOE i IU). I nosaltres encara tenim la barra de queixar-nos!

h1

La Inspiració es la Televisió

Març 9, 2010

La meva amiga Aitana va guanyar la meva Porra dels Oscars i, com a premi, m’ha proposat el títol del post d’avui: una frase del genial Andy Warhol, mític artista pel qual compartim devoció, i que m’ha servit per reflexionar sobre el passat i el futur d’aquest mitjà de comunicació, coincidint amb l’apagada analògica.

Encara recordo perfectament les llargues hores que em passava, en la meva adolescència de marica grunge inadaptat, assegut davant la pantalla del televisor veient un excel·lent programa musical del Canal 33, Sputnik TV, esperant algun dels clips dels meus grups favorits d’aleshores (Hole, No Doubt, Dover, Marilyn Manson o Nirvana), per tal de gravar-los en una cinta VHS.

Jo no ho sabia, peró aquell programa estava educant de forma inconscient el meu coneixement musical i m’estava socialitzant dins la cultura Pop, donant-me uns referents iconogràfics reconeixibles de forma global. Òbviament em creia molt revolucionari i transgressor per escoltar estils presumptuosament anti-sistema, ignorant que tot el moviment grunge havia estat catapultat a la fama per una cadena televisiva, anomenada MTV

Atresorava aquelles cintes de VHS com un valuós tresor incapaç de preveure que, en un futur immediat, quelcom anomenat You Tube convertiria en andròmina obsoleta aquella col·lecció d’imatges musicals. La cultura pop global substituïda per un bufet lliure d’infinites combinacions adient a cada individu de forma aïllada.

Avui es el darrer dia en que la televisió analògica ens fa companyia. I jo em pregunto si no fora convenient aplicar una apagada definitiva a tota la televisió en general. De que ens serveix ja?

Aquella màquina d’alienació massiva, avui ja no espanta ningú. La informació es difon ara en forma horitzontal, circulant veloçment per les xarxes socials i tots creiem més en la noticia que ha penjat el nostre amic a Facebook, que no en un titular explicat per Matias Prats. Si fins i tot ja veiem les series en streaming!

Ens trobem doncs en una fase de transició, amb un peu sobre la anacrònica pantalla del televisor i un altre sobre el futur d’Internet: dos mons que poc a poc es van separant entre ells i en algun moment haurem de fer el salt abandonant aquest pesat llast que ens lliga a un Segle XX mort i enterrat, per abordar la plenitud de la postmodernitat individual, on la cultura i la ideologia siguin un collage fets a mida de cada un.

Sens dubte Internet encara no vol perpetrar aquest edípic crim de matar al seu pare, peró quan més trigui a fer-ho, pitjor per les nostres butxaques: les televisions públiques generen un dèficit galopant inassumible en temps de crisi. I si la Generalitat confiava cegament en TV3 com a eina màgica per la normalització lingüística, més val que vagi pensant en alternatives més adients al nostre temps.

LLEGEIX TAMBÉ: “Internet vs Televisió” , “Es necesària la televisió pública?” i “Si jo fos director de TVE…”