2012: L’any de la Fantasia Èpica?

No és casualitat que el moviment dels indignats hagi escollit un leitmotiv ambientat en “El Senyor dels Anells” per fer les seves protestes davant de la Caixa, generant una ferotge campanya viral sota el lema “Occupy Mordor“, basada en la encertada comparació entre les torres d’aquesta entitat financera i les del malvat Sauron, arxienemic dels hobbits de Tolkien.

Després dels anys de crisi que ja duem a sobre, sembla que la necessitat d’evadir-se de la trista i depriment realitat que ens rodeja cada cop s’accentua més i ¿que millor que una dimensió totalment paral·lela per alienar-nos durant una estona de les retallades draconianes, la desbocada prima de risc o la voraç taxa d’atur que engoleix el que troba al seu pas?. Aquells que no tenim estomac per suportar la telebasura i  considerarem el futbol com un entreteniment per australopitecins, també tenim dret a algun instant de desconnexió de l’apocalipsi quotidià.

La veritat és que jo duia forces anys, quasi dècades, completament allunyat d’aquest fantasiós gènere literari, tot i que durant la meva adolescència havia estat un veritable freak de tot aquest món: amb 14 anys era master de partides de rol en un club juvenil del meu barri i havia arribat a interpretar sinistres personatges vampírics en viu dins d’un centre comercial sense cap mena de vergonya, causant l’estupefacció dels guardes de seguretat i la resta de ciutadans que passaven per allí. Va ser una forma ideal d’evadir-me del bulling homòfob al institut!

Tot i que aquells anys queden afortunadament molt lluny, alguns esdeveniments em duen a pensar que aquest 2012 pot ser el retorn de la fantasia èpica a la cultura de masses:

1) L’èxit de “Game of Trones”- Un barroc vodevil culebronesc on diverses famílies de nobles maniobren des de les ombres per aconseguir cada cop més poder, entre copioses escenes de sexe explicit i orgies de violència, han catapultat a un èxit de públic tant a la saga de novel·les escrites per George R.R. Martin com a la seva excel·lent adaptació televisiva. Jo encara vaig per la primera de les cinc parts publicades fins al moment, “Cançó de Gel i Foc” i ja estic força enganxat a aquesta espècie de “Nissaga de Poder” en un dantesc món medieval. Tot i que confesso que el començament se’m va fer un xic feixuc, en quant vaig aconseguir familiaritzar-me amb els diversos i nombrosos personatges, així com amb les complexes relacions familiars que els uneixen, m’hi he enganxat de ple, seguint en paral·lel els capítols amb la lectura.

2) “El Hobbit” arriba a les pantalles: Ja falta menys per que aquest Desembre s’estreni al cinema l’esperadíssim film de Peter Jackson, on s’ens presenta l’adaptació de la precuela del Senyor dels Anells de Tolkien, dividida, això si, en dues parts.  Després de infinits problemes tècnics i d’un canvi de director (el primer era Guillermo del Toro) sembla que ara si, podrem veure amb imatges com l’intrèpid hobbit Bilbo Bolson, en companyia d’un grup de nans, viatja fins al cau del drac Smaug trobant pel camí un curiós anell màgic que no pocs mal de caps li portarà. Recordo que anava a primaria i tenia uns 12 anys quan vaig devorar d’una tirada aquest genial llibre, va ser el meu baptisme en aquest gènere d’espasa i bruixeria i en guardo un especial record! Aquí el trailer:

3) Les “Cròniques Perdudes” de la Dragonlance: Uns 25 anys després de la publicació  bestseller “Cròniques de la Dragonlance”, una saga que ha donat peu a uns 180 llibres ambientats en aquest màgic món de Krynn (amb una qualitat molt variable entre ells), finalment els autors originals Margaret Weis i Tracy Hickman han publicat una nova trilogia, “Cròniques Perdudes”, on s’ens expliquen tots aquells fils argumentals que havien quedat penjats a la història primigènia. Finalment, doncs, els fans d’aquest univers ambientat en el clàssic joc de rol “Dungeons & Dragons”, descobrirem com es va trobar la Maça de Kharas, les estratagemes de la malvada Kitiara un cop convertida en senyora del drac, o com el meu idolatrat Raistlin Majere es passa al costat del mal. Una petita compensació per l’injust tracte que ha tingut aquesta brillant saga (la meva favorita de lluny) que tan sols s’ha dut a les pantalles en un patètic film de dibuixos infantils, amb una qualitat vomitiva.

EL baúl dels records (I)

Doncs si, després de narrar les peripècies biogràfques del meu foulard d’esplai, avui us explicaré altres mites i peripècies fetitxistes d’aquests records talismà que adornen els racons de la meva habitació, esdevenint uns incombustibles testimonis muts de les meves múltiples i variades etapes vitals:

La Copa

Aquesta copa que veieu a la imatge és l’únic trofeu que he guanyat en tota la meva vida. I sabeu en quin esport era? Doncs en un concurs de “Menjadors de Sindria“!!

Amb només 8 anys vaig aconseguir ser la persona de tot el meu barri que més quantitat d’aquesta sucosa fruita va aconseguir devorar en un quart d’hora.  De peit ja me lo comia tó!.

 

Un dau de Rol

Si, jo era un freak rolero que va invertir quasi totes les seves tardes dels divendres d’entre els 14 i els 17 anys sent un despiadat “master” que inventava delirants i embrollades històries fantàstiques de vampirs, mags i guerrers.

He de reconeixer que com a director d’aquests jocs vaig arribar a ser molt corrupte: acceptava soborns en forma de tabac o “xuxes” a canvi d’afavorir a determinats jugadors!! I axò per no parlar d’aqulla mítica partida de Rol en viu amb tot l’esplai disfressat a un Parc del Hospitalet… com la vam liar!!

 

Entrades de concerts

La única cosa que he arribat a col·leccionar de forma mínimament constant en tots aquests anys han estat les entrades a concerts i festivals als que he asistit. Resulta molt curiós veure com han evolucionat els meus gustos i influències a pertir d’aquests troços de paper!

Des de Marilyn Manson a Mónica Naranjo, de Mägo de Oz a Fangoria, passant per Placebo, Reincidentes, Dorian, Che Sudaka,  Manu Chao, Marea, Dover o Garbage… sempre he defensat una heterodoxia absoluta! Cal escoltar de tot i quedar-se amb el millor de cada estil!  

 

El Asesino del Diablo

Vet aquí el meu primer cameo dins el món del cinema. Amb 16 anys un grup d’amics vàrem dedicar un estiu sencer a filmar amb una càmara supercutre un llargmetratge d’una hora, titolat “El Asesino del Diablo“, protagonitzat per mi.

L’argument era molt divertit: a mi em posseïa Satan al fer una taula Ouija i llavors em dedicava a matar de forma cruel i sàdica a tots els meus companys d’esplai en interminables persecucions pels carrers d’Hospitalet i pel Laberint d’Horta, quedant impune i deixant la porta oberta a una segona part que mai es  arribar a realitzar.

 

(Continuarà… algún dia)