Famafòbia
Juny 8, 2008
Dintre dels ambient de l’esquerra més extrema i idealista, com la que rodeja de dalt a baix al Moviment Okupa, s’ha creat un incomprensible perjudici entorn a la Fama: si un grup li agrada a més de 100 persones passa automàticament a ser un hipòcrita venut al sistema i la seva música, encara que no hagi variat ni un mísere acord des de que tocaven pels seus queatre amics, ha degenerat de forma infame.
I, desgraciadament, aquesta actitud tan infantil, producte d’un coplexe d’inferioritat i d’una galopant enveja incontenible, s’ha contagiat ràpidament a la resta de la societat contaminant la ment de persones suposadament racionals, que un bon dia llençen a les escombraries la discografia completa de Manu Chao perqué Oh! Tragèdia!! va sorir una cançó seva per la tele, o bé cremen les seva samarreta de Radiohead quan aquets arriben al top de vendes a Anglaterra.
Em dona la sensació que aquesta herència enverinada del punk en realitat no és més que la reedició de la idea de Lenin segons la qual la revolució ha d’estar en mans d’una selecta i escollida minoria, ja que les masses vulgars mai seran capaces de saber que els convè. Vaja, el despotisme ilustrat de tota la vida. Jo preferiexo, com no, la idea democratitzadora de Warhol, segons la qual tothom tè dret als seus 15 minuts de popularitat, una proposta que, a la era dels blogs i You Tube, ja no representa cap utopia.
Anem a veure! La música, igual que el cinema, son professions en la que els artistes busquen guanyar-s’hi la vida, no son ONG’s!! Si algú que treballa en una empresa qualsevol i li ofereixen un ascens, una plaça millor remunerada, una paga doble o un sobresou… oi que no la rebutjrà?? Doncs perqué Dover no pot fer technopop si sap que el grunge ja no ven?
La fama, estimats lectors, no és patrimoni de la dreta i del poder! Vivim en un país on a les darreres eleccions generals un milió de professionals vinculats al sector cultural van signar un manifest en contra del PP, partit que en tota la seva existència tan sols ha rebut el suport d’artistes de la talla de Norma Duval, Julio Iglesias o la Fresita de Gran Hermano.
Sí! Amaral ven 500.000 còpies per àlbum però després bé que actua gràtis a les manifestacions contra la Guerra, marxes de Nunca Mais o a actes d’Intermón Oxfam. I a més… heu pensat que sense el cop d’efece que va tenir el lema “No a la Guerra” dins de la gala dels Goya del 2003 mai s’hauria depertat la conciència progresssita d’aquest país que va aconseguir explusar a la rèmora pepera del poder?
Tindre èxit no vol dir necesariament que la pasta et surti per les orelles: la inmensa majoria els diners que es recapten amb la venda de discos va a parar a les discogràfiques, a les buxaques d’individus obsurs i absolutament desconeguts que exploten als creadors tant com poden. Els músics no deixen de ser, en el fons, uns mers peons, uns obrers de la cultura.
Aixó no vol dir que tot el que es vengi sigui bó, obviament!!
“Vuestra fama es como la flor,
que tan pronto brota, muere,
y la marchita el mismo sol
que la hizo nacer de la tierra ingrata”
Dante Alighieri.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
el teu post és realment interessant, però et vull parlar d’una altra cosa… u. com aniràs vestit? suposo que cap samarreta festa esplai ni de nit de foc l’hospitalet mil nou-cents noranta-nou, tampoc no et vull dir que vagis amb traje, però bé, ja m’entens… dos. com has fet el power point? realment estic molt intrigat, espero que res de comic sans ni flashes ni cortinita de estrellas ni tipo titulos de crédito…
en fi, aquests eren els meus dubtes, no te’ls prenguis com a cap tipus d’atc personal, perquè ara que m’adono pot snar malament i ho canviaria, però és realment un dubte que tinc i no t’ho sabria preguntar d’una altra manera i mira que a mi, diplomàtic un tros, éh!
En gran part, estic d’acord amb tu. Part del moviment “okupa”, per posar un exemple, diu molt pero ells són els primers en excloure, crear estereotips i “””elits””” (amb triples cometes).
Més d’un cop m’hee discutit sobre el tema de la música. Jo sóc molt fan de Franz Ferninand i se m’ha retret que ara són molt coneguts i venen molts LP, blablabla. Com b dius, els grups no son ONG’s i s’han de guanyar la vida, l’unic que hi ha maneres i maneres. Jo valoro akest grup perque va neixer amb una idea de fons i, de moment la mantenen.
opto molt per la música independent (o no tan independent), simplement, busco coses que no surten als 40 principales perque vulgui o no vulgui ho escoltare per tot arreu (i aixo no treu que hi pugui haver coses bones). Procuro anar més enllà i, diga’m romàntic o elitista, però la meva idea de música no es el simple entreteniment.
Jo + k famafobia, tinc fobia al fet d’otorgar merits a gent k potser no sels mereixen o que, simplement, hi ha gent k fa el mateix xo com no es troba depenen d kins cercles, sels abandona a ser catalogats com musica xa freaks…quan potser no fan res tan diferent, simplement varia el seu concepte del mon de la musica.
respecte a Dover, tenen tot el dret a canviar d’estil i tot plegat, xo per a mi ja no son Dover, son un altre grup. Es com si en Bruce Sprinsteen es passes al flamenc i el mundillo dels “tablaos”…s’hauria d’anomenar Bruce de la joven primavera… Per a mi, un grup va lligat a un projecte que sempre es pot veure subjecte a evolucions i canvis controlats de rumb (no entenen el simple mercadeo com a projecte).
en fi, es el meu punt de vista i que ho deixo aki. perdo pel desordre gramatic xo akest cap d setmana he treballat 21h i no dono per gaire cosa…
PD: mai oblidare una frase de la Marta Sànchez quan celebrava els 10 anys de carrera amb un cd i deia: estoy muy contenta porque por primera vez, he colaborado en escribir un par de canciones para el cd…
Sort que hi ha pàgines com “Jamendo” on no hi ha intermediaris xucladors de sang.
A veure es poden vendre milions de discos i mantenir l’esperit “independent” de l’artista, com han fet Radiohead, REM o Bruce Springsteen, i també es poden vendre milions i confirmar que les teves ínfules artístiques no eren més que ínfules de fama i premsa rosa (U2, Coldplay…).
Ull, que no tinc res contra sortir a la premsa rosa, però sí que distingeixo artistes pels quals la música és un pretext per la fama (U2 i sobretot Bono fan música per després poder anar de messiànics fent de gurús contra la pobresa o fer-se fotos amb el papa) i artistes que fan música, tenen fama i han disfrutat/aprofitat la fama per fer moltes coses poc relacionades amb la música, però on pots veure que la música no és un mer pretext (Madonna quan ha fet discos bons, Courtney Love abans d’embogir, Alaska abans de casar-se amb la nancy rubia).
El problema, més que del punk ve de finals dels 80 / principis dels 90, quan es va crear l’etiqueta “indie” o “independent”. De fet la cosa ve d’abans, cap al 1988 quan Sonic Youth i REM fitxen per multinacionals. Tot i que el fenòmen va explotar amb el boom grunge, el 1991. Quan, cap al 1991, Nirvana i REM es van convertir de la nit al dia en supervendes molta gent es va quedar descol·locada. Sobretot en el tema REM, que portaven ja deu anys de trajectòria i que havien publicat un disc-tòtem pels indies, quasi completament desconegut pel públic general, com Murmur (1983). Després de ser multiplatí el 1991, seguien sent independents o eren uns venuts?
De fet, tant REM com Nirvana van “comercialitzar” conscientment la seva fórmula amb “out of time” i “nevermind” per després tornar a un so més aspre i “indie” als discos posteriors (obres mestres millors que les anteriors com “automatic for the people” o “in utero”). ¿Van fer malament d’aprofitar que el 1991 les guitarres tornaven a estar de moda? Jo crec que la seva trajectòria posterior va demostrar tant que Nirvana no volien viure del “Smells like teen spirit” com que REM no volien viure del “Losing my religion” (de fet REM no van tornar a sortir de gira fins el 1995, si haguessin fet una gira el 1991-1992 s’haguessin forrat). Un exemple semblant és el de Radiohead amb “Creep”.
De tota manera s’ha de reconèixer que els que ens hem format musicalment als 90 tenim aquest prejudici anti-cuarenta-principales. Jo per exemple no m’imagino un grup d’Austrohungaro sent número 1 dels 40 principales…
I he de reconèixer que molava més ser fan de Smiths i Joy Division el 1995 quan ningú els coneixia que ara que la gent té més cultura musical i qui més qui menys sap que són grups importants que han influït molt en les generacions posteriors. És curiós que el llegat d’aquests grups dels 80 va “ressucitar” de cop i volta. The Smiths, completament oblidats, van cotitzar a l’alça a partir del boom del brit-pop, ja que tothom els citava com influència (Suede, Oasis, Blur…). Joy Division, tres quarts del mateix, amb el revival post-punk tota una nova fornada els va començar a citar com a influència després de dècades d’oblit.
Molt interessant. Ultimament sembla que t’ha agafat per deconsturir totes les fòbies. Quina serà la propera? Ja m’hi espero.
Hi ha grups que, com molt be dieu, han continuat en la seva linia, pero d’altres que han canviat i molt… com Dover. Per parlar des de grups que conec jo, Obrint pas son uns venuts pq les seves cançons passen d’un nivell prou acceptable a un nivell molt baix i amb una clara opcio a vendre mes i arribar a un ambit mes gran de public. En canvi, NOFX van canviar una mica les seves cançons cap a l’any 2003 o aixi, quan portaven 20 anys amb fent un punk que havia variat poc. D’aixo escriure proximament un post, a vore que tal em queda…
Com els teus comentaristes ja han dit, hi ha grups que continuen un treball que fonamentava la seva creacio i la seva creativitat, i hi ha d’altres que han vist que un tipus de so determinat es el que els dona pasta facil i es allo que fan.
Manu Chao ha perdut molt, escoltes l’ultim CD i sona tot igual, Linkin Park s’ha convertit en els nous Back Street Boys, Obrint Pas son els nous abanderats del nyonyo rock catala amb la mateixa melodia per a totes les cançons, Blink 182 son els grans venuts del punk-rock america (amb el permis de green day es clar) i aixi una llarga llista de grups que han trait els seus principis per la fama… altres com NOFX segueixen mes o menys iguals tot i haver arribat a un punt on escoltes cançons seves a alguna discoteca.
El que dius sobre la professionalitat dels artistes (“(…)perqué Dover no pot fer technopop si sap que el grunge ja no ven?”) té lògica, però crec que vas massa enllà: si bé és cert que la renovació pot ser bona també és cert que el que no hauria de fer un artista es traïr als seus seguidors i, molt pitjor, traïr-se a si mateix.
Desgraciadament moltes persones estan disposades a vendre el seu estil a canvi d’unes comoditats que, a la llarga, tampoc necessiten tant com l’autosatisfacció
Jo no sóc de l’extrema esquerra ni idealista, però he de reconèixer que tinc el meu punt de Famafòbia. Sempre em resulta sospitós alló que necessita de molta publicitat per a vendre, penso que l’embolcall no estarà a l’altura del contingut. Lo fomut del cas és que acostumo a encertar, excepcions contades.
A més, els famosos tipus futbolistes, folcloriques o fills bastards de George Orwell, tampoc és que ajudin gaire a païr el concepte de Famoso
Dover simplement haurien d’haver canviat el nom o crear un projecte paral·lel tecno. A mi el “follow the city lights” m’agrada força. Està millor que l’últim de Fangoria, per comparar el disc amb un del mateix gènere. Això sí, Dover fan uns afusellaments a New Order que pá qué.
Pau-> ahajajaj!! Com em coneixes, cabron! Després et contesto al teu flog o si et veig, pel msn!
Blanco Nuclear-> La fama no és justa! I si, molts grups es dediquen a la música sense cap sentiment més enllà de la seva conta corrent; les masses, especialment al nostre estat, tenen tendència a encumbrar la mediocritat! Qui pogués viure a UK, on Morrissey o Bowie son nº1…
Lluís-> Jamendo? Lo cualo??
Rafa-> Si, la veritat es que nosaltres que som tan maricultes relament sentim un plaer orgàsmic sentint-nos part d’un élit! Es com quan jo escolto a Patrick Wolf, és com si cantés només per a mi ja que no conec a ningú més que tingui ni la més remota idea de qui és! Però si algúun dia es transforma en un fenomen de masses fent el mateix noveig perqué l’hauria de deixar d’escoltar, o sentir-me traït…
I un altre dia discutim de quan han fet un disc dolent Madonna, Love o Fangoria, ahahah!
Biel-> Alguna suggerència?
Conjuntbuit-> El mon del punk comercial és per pixar-s’hia sobre! Algú pot creure’s qe Green Day puguin seguir fent cançons d’angoixa adolescent i criticant els instituts amb 40 anys???? Aghhh!!
Esteve-> Si un botiguer no ven sindries i si melons, el que no tindria cap sentit és que s’obstinés a omplir l’aparador de sindries no?
Ferran-> I qui no necessita propaganda per vendre’s??? T’asseguro que els concerts me´s punkarras guarrissims encartellen tot el meu bari acda cop que fan una sessió de tortura musical!
Rafa-> A mi el canvi de Dover em va apssionqr!! I el millor detot va ser entrar als fòrums dels seus fans heavies que s’estaven estirant els cabells i cremant les seves samarretes per donar visques a Camela i Fangoria!
Per cert hauras escoltat el duo Fangoria-Dover versionant a Baccara no? G-E-N-I-A-L!!!
Jo no he dit que no convingui la publicitat. M’he queixat dels que necessiten MOLTA publicitat per a vendre.
la fama no s’escull i en principi no té perquè ser dolenta, així que no comparteixo el principi dels qui tenen famafobia com dius. Però és això que es va repetint al llarg dels comentaris: por de que els grups canviin la seva linia només per vendre (com Dover) si t’agrada el que fan doncs molt bé, però si canvien i perden l’essencia és una putada. Ara mateix però, com a mínim entre la gent de la meva edat, que t’agradin grups que no coneix ni deu, dona molt de prestigi.
aah! i sento decepcionar-te però la piscina era d’un gimnàs i no se perquè la foto ha sortir amb poca llum, així que, res d’interesant =)
mmm jo t’ho recomano. No tan perquè t’hagin d’agradar els grups sino per tot el que ho envolta: poder prendre una cerveseta, assegut a la gespa dels Jardins de Can Sumarro, disfrutan de la companyia dels teus amics, prenent la fresca en una nit clara d’estiu, amb música en directe de fons… i sense pagar entrada!!!
26,27 i 28 de juny als jardins de la Can Sumarro: FESTIVAL PETIT FORMAT
No es pot comparar un artista amb un botiguer: el botiguer ven fruita, l’artista ven la seva ànima.
saps que ara m’has deixat amb la intriga de fins on puc anar dient fins que et piquis?
bé, sé que ara queda molt de nen consentit de voler anar provant però que sàpigues que no ho faré xDD
a més, perdria la gràcia, perquè si ho anés fent aposta t’enfadaries abans, bé, ja m’entens, però tu em coneixes i saps perfectament que no sóc dolent per naturalesa… o sí, però tu ets igual xD
PD. i els texans no poden ser blaus? per no anar de luto, digo.
Glamboy –> Sí que l’he escoltat, la veu de la cantant de Dover sembla la d’una granoteta d’aquelles dels politons. A mi m’encanten les Baccara, de fet amb un amic vam muntar un duo trash-vestit per homenatjar-les, es deien “les vancara”. Aquí un enllaç a un cartell d’una de les nostres estelars actuacions.
http://www.entenem.com/modules/news/comment_new.php?com_itemid=20&com_order=1&com_mode=nest
A mí, com que ja em van comdemnar per dedicar-me a la informàtica (que anava a controlar les vides de tots) fa temps que paso.
De totes maneres jo faig una distinció:
Famós/a: aquell que ha adquirit fama per la seva feina, el seu treball i la seva qualiat fent-lo.
Famosete/a: Aquell què et surt fins a la sopa perquè ha sortit a la tele (Realitys o Programes del cor).
Als segons no els suporto, són escoria.
M’agrada la distinció de l’skorbuto. Altra cosa: si un grup deixa d’agradar-me perquè es fa famós el deixaria de comprar, però no cremar les samarretes ni llençar els discos! Això de cremar (el que sigui) no fa gaire per mi.
Una puntualització, si més no…
Dius que: “heu pensat que sense el cop d’efece que va tenir el lema “No a la Guerra” dins de la gala dels Goya del 2003 mai s’hauria depertat la conciència progresssita d’aquest país que va aconseguir explusar a la rèmora pepera del poder?”
Em sembla que el cop d’efecte per expulsar la Caverna es va dir Atemptats d’Atocha. Però vaja.
Salut i gràcies per la sort que m’has desitjat! 😛
Aclaració: em refereixo als atemptats de l’11F. No als dels cinc advocats laboralistes del 77.
Lidia-> Al batxilelrat es porta ser underground i indie? Que fuerrrte!
Blanco nueclear-> A verue si m’enrecordo!
Rafaaaaa!! El link no funcionaaaaa jopetaa!!
Skorbuto-> Completament d’acord amb la distinció”
Sepharad-> Sense la mobilització contra la guerra mai s’ahuria volcat la gent al 13M ni a les urnes!!
El link és el cartell d’una festa on està anunciada una actuació del duo Vancara… hi ha un video de les vancara a google videos però no el penso penjar aquí, és ultra-secret… jeje. Aicò sí per cinc cèntims de qui són les vancara us deixo una història no oficial que tenim penjada. De totes maneres ja fa 2 anys i mig anys que no actuem…
La historia empieza en 2002..
.Bajo el nombre de Váncara se ocultaban una murciana y una manchega de origen andaluz, que consiguieron su consagración definitiva en el mundo de la música en el famoso local “Fénix” y su reconocimiento internacional desde Alfajarín.
En ese año, el dúo Váncara sorprende al mundo con la canción “Yes Sir, I Can Boogie”, consiguiendo números 1 en la mayoría de las listas de éxitos de Fuenlabrada y Morón de la Frontera. Vendieron más de 16 millones de discos de su canción, incluso se escribió sobre ello en el libro mundial de Guinnes, como el grupo femenino que más había vendido hasta la fecha. Más éxitos le siguieron y en el siguiente año aparecieron en el Festigai Concurso de la Canción, representando a Luxemburgo. Su canción, fue la más vendida ese año desde el concurso.Aun no siendo exactamente similares pero teniendo mucho en común, a ambas les gusta la lectura, ver una buena película, ver un agradable concierto o, simplemente, pasar el rato en el Retiro con buenos amigos del GAG. Las actuaciones las han llevado a viajar por todo el mundo, a lugares como Alemania, Inglaterra, Soria, Escandinavia, DDR, Rusia, Chinchilla,Kaszakhstan, Estonia, Latvia, Argentina, México, Egipto, y… por supuesto España. Muchos programas de televisión han sido realizados a lo largo de todo el mundo.
Aparte de la vida familiar, a ambas les gusta estar en el escenario y darlo todo por su público. A pesar de ello han sufrido mucho la incomprensión de una parte de su público que las ha llegado a querer y a admirar. El año pasado hubieron algunos falsos rumores de separación, todo quedó solucionado y reaparecieron con grandes éxitos como “Darling” donde demostraron su bienhacer y su dominio de la canción, aunque todavía no dominan el arte del maquillaje, están en ello.
A principios del presente año grabaron el álbum, “Live at Alfajarín” con la compañía Albacete, el cual salió al mercado en la primavera de 2005, con canciones muy latinas y arreglos muy discotequeros dentro de la línea que les caracteriza, destaca su triunfo “Romance with Toreros” que combina con maestría el drama latino y los ritmos sajones, todo un homenaje a su extenso público, digno de las emperatrices de la canción; reaparecieron hace un mes con una nueva imagen digna de principios del nuevo milenio, fue en la sala Metro famosa en la ciudad condal donde se celebraba una gran boda lésbica. Prometen volver con grandes éxitos que sorprenderán a su público siguiendo siempre su línea habitual. To be continued…
ajajajaj Genial Rafa!! vaya telaaa!! Tú tens pinta de ser tremendo també!!