Èxit, Fama i Glamour

Ahir per la nit, mentre gaudia d’un captivador i minimalista concert d‘una fantàstica cantautora extremenya en un centre cultural del Raval, vaig tenir la oportunitat de conèixer algunes de les meves “fans secretes”, es a dir, aquelles persones que llegeixen assíduament el meu blog però no hi escriurien un comentari ni que els apuntés amb un kalasnikov. Resulta que una divertida amiga, que vaig fer excavant un poblat ibèric a Lloret de Mar (a qui aprofito per saludar) , s’ha dedicat a fer propaganda d’aquesta web  entre el seu cercle social, cosa que va causar gran commoció i sorpresa al meu ego.

Ja he començat a assumir que, a menys que em contractin per la segona temporada de “Sota Terra”, mai aconseguiré arribar a la fama mitjançant  l‘Arqueologia, doncs els cinc articles científics que he publicat en revistes especialitzades, així com la vintena d’informes i memòries d’excavacions, deuen acumular tants lectors com un post meu durant una hora. I, per si fos poc, les tres  o quatre vegades que m’han citat en altres publicacions científiques ha estat per pur compromís. Sens dubte la meva criatura, l’Arqueòleg Glamurós, ha superat en escreix al seu creador!

I si ho reconec, m’encanta la Fama i més si aquesta es basa en un fet tan intel·lectual  i mariculte com l’escriptura i no en participar en programes de telebasura o sortir a les revistes del cor. Es increïble la pujada d’adrenalina provocada al veure els gràfics d’audiència disparats minuts després de publicar un incendiari article.

Sé que pot semblar una aparent contradicció ser marxista i sentir una devoció per l’èxit individual, el glamour i la vanitat, però mai he dit que la coherència figurés entre les meves virtuts.  Jo no exploto a ningú, tan sols contribueixo a generar debat i reflexió. Perquè no em puc recrear en el plaer hedonista del meu triomf, fruït del treball diari i l’esforç constant en un hobbie del qual no n’obtinc cap benefici econòmic? Quin al·licient tindria, doncs, escriure un blog?

Recentment un Troll, rancorós i envejós pel meu èxit, em preguntava en un comentari si m’havia venut l’ànima a la vulgaritat, emprant la provocació com un mer instrument per augmentar les visites, renunciant així a la busca de la veritat. Doncs bé, estimat , has de saber que en un món ple d’idealismes fanàtics i dogmes inqüestionables no existeix rés més provocador que exposar fets de forma objectiva, rés més àcid quedir el que és pensa sense mossegar-se la llengua, per por a ofendre a algú. I si cal afegir-hi un toc de salsa demagògica per que estigui al punt, doncs no passa res!

Ja vindran després els sectaris de la ortodòxia a esquinçar-se les vestidures perquè he comparat Obama amb Marx, de ben segur no trigaran els sensibles patriotes a estirar-se dels cabells perquè he insinuat que la Verge de Montserrat pràctica fel·lacions a mitja escolania… però a mi ja no em treu ningú l’orgasme extasiant de saber que la meva opinió és com una rodolant Poma de la Discòrdia, fent trontollar perjudicis per allà on passa.

Us deixo amb una escena mítica del film “Party Monster“, on Macaulay Culkin vestit de travesti hitlerià canta l’himne “We are living in the age of Money, Success, Fame and Glamour”! Tot i que jo de money ben poca!

Disseccionant la Fama

Aprofitant el llarg recorregut que tinc fins al meu nou lloc de treball he començat a llegir el llibre que em van regalar per St Jordi “Loving the Alien” de Christopher Sandford, en el que es fa un minuciós repàs a la ascensió al Olimp musical del únic i veritable Rei del Glam: David Bowie. Una fascinant història ja narradada al film “Velvet Goldmine”, que em va deixar amb les ganes de profunditzar-hi més.

El geni anglès va trigar 4 àlbums i 10 singles a arribar a la fama en un tortuós camí ple de transformacions estilístiques, fracassos comercials, provocadores declaracions i descontrol hedonista que va estar a punt de fer-lo abandonar la seva incipient carrera, si no fos per la insistència i les inversions econòmiques a fons perdut del seu mànager Ken Pitt, al que després despatxaria vilment quan el seu peculiar alter ego Ziggy Stardust el va catapultar al èxit, creant un irrepetible mite vivent.

La qual cosa em porta a reflexionar un cop més en quina és la quintaessencia de la fama. De que està feta? Quin son els seus components elementals? Es una qüestió d’oportunitat,talent o sort?

Fa poc varem poder veure el peculiar cas de Susan Boyle, una veritable freak verge als 40 anys, que es presenta a un càsting televisiu i resulta que tenia millor veu que Montserrat Caballé. Després de rebre milions de visites per You Tube, l’acosen els paparazzi i li proposen fer una peli porno cobrant una milionada. Flor d’un dia?

El que resulta del tot evident és que ser una estrella és quelcom que no es pot ensenyar en una acadèmia. Molts reality shows, com OT, ens han intentat fer creure que tot és qüestió d’esforç i que un vulgar paleta, garrulo i ignorant, pot baixar de la bastida tan tranquil•lament i, després d’assajar quatre setmanes, esdevenir una icona del glamour.

No, estimats no, en una classe tutoritzada et poden ensenyar a fer un bon karaoke o a ser un decent cantant d’orquestra de poble, però sens cap lloc a dubte Tamara Seisdedos o la Terremoto de Alcorcón, amb totes les seves limitacions en talent, donem mil patades a tots els concursants d’OT junts, com a icones del Pop.

Òbviament, per tal que una fama esdevingui sòlida i continuada en el temps i l’espai cal que al darrera de la imatge i la transgressió visual hi hagi una obra contundent en qualitat, que no es repeteixi a si mateixa i mai deixi de sorprendre i reinventar-se. Quants artistes coneixem que, després d’esdevindre intocables han fet treballs paupèrrims o auto-fotocopiats?

A la era d’Internet, però, ja no hi han excuses que valguin, qualsevol pot convertir-se una popstar. Myspace ha assassinat la odiosa necessitat dels intermediaris capitalistes (discogràfiques, emisores, MTV…) i actualment vivim en el paradís somiat per Andy Warhol, una meritocràcia en la que el talent va lligat a una fama, en molts casos fugissera, però al abast de qui la mereix.

Famafòbia

Dintre dels ambient de l’esquerra més extrema i idealista, com la que rodeja de dalt a baix al Moviment Okupa, s’ha creat un incomprensible perjudici entorn a la Fama: si un grup li agrada a més de 100 persones passa automàticament a ser un hipòcrita venut al sistema i la seva música, encara que no hagi variat ni un mísere acord des de que tocaven pels seus queatre amics, ha degenerat de forma infame.

I, desgraciadament, aquesta actitud tan infantil, producte d’un coplexe d’inferioritat i d’una galopant enveja incontenible, s’ha contagiat ràpidament a la resta de la societat contaminant la ment de persones suposadament racionals, que un bon dia llençen a les escombraries la discografia completa de Manu Chao perqué Oh! Tragèdia!! va sorir una cançó seva per la tele, o bé cremen les seva samarreta de Radiohead quan aquets arriben al top de vendes a Anglaterra.

Em dona la sensació que aquesta herència enverinada del punk en realitat no és més que la reedició de la idea de Lenin segons la qual la revolució ha d’estar en mans d’una selecta i escollida minoria, ja que les masses vulgars mai seran capaces de saber que els convè. Vaja, el despotisme ilustrat de tota la vida. Jo preferiexo, com no, la idea democratitzadora de Warhol, segons la qual tothom tè dret als seus 15 minuts de popularitat, una proposta que, a la era dels blogs i You Tube, ja no representa cap utopia. 

Anem a veure! La música, igual que el cinema, son professions en la que els artistes busquen guanyar-s’hi la vida, no son ONG’s!! Si algú que treballa en una empresa qualsevol i li ofereixen un ascens, una plaça millor remunerada, una paga doble o un sobresou… oi que no la rebutjrà?? Doncs perqué Dover no pot fer technopop si sap que el grunge ja no ven?

La fama, estimats lectors, no és patrimoni de la dreta i del poder! Vivim en un país on a les darreres eleccions generals un milió de professionals vinculats al sector  cultural van signar un manifest en contra del PP, partit que en tota la seva existència tan sols ha rebut el suport d’artistes de la talla de Norma Duval, Julio Iglesias o la Fresita de Gran Hermano.

Sí! Amaral ven 500.000 còpies per àlbum però després bé que actua gràtis a les manifestacions contra la Guerra, marxes de Nunca Mais o a actes d’Intermón Oxfam. I a més… heu pensat que sense el cop d’efece que va tenir el lema “No a la Guerra” dins de la gala dels Goya del 2003 mai s’hauria depertat la conciència progresssita d’aquest país que va aconseguir explusar a la rèmora pepera del poder?

Tindre èxit no vol dir necesariament que la pasta et surti per les orelles: la inmensa majoria els diners que es recapten amb la venda de discos va a parar a les discogràfiques, a les buxaques d’individus obsurs i absolutament desconeguts que exploten als creadors tant com poden. Els músics no deixen de ser, en el fons, uns mers peons, uns obrers de la cultura.  

Aixó no vol dir que tot el que es vengi sigui bó, obviament!!

“Vuestra fama es como la flor, 
que tan pronto brota, muere,
y la marchita el mismo sol
que la hizo nacer de la tierra ingrata”
Dante Alighieri.