Posts Tagged ‘cultura’

h1

Perquè no existeix una Cultura Crítica a Catalunya?

Juliol 22, 2015
### Tricentenari

El Tricentenari, la mediocritat subvencionada per afinitat al poder.

Darrerament he tingut l’oportunitat de devorar dues genials obres que reflexionen sobre la relació entre Estat i Cultura a Espanya als darrers 50 anys: “El Cura y los Mandarines“, on Gregorio Morán ens explica detallada i minuciosament com la dictadura franquista controlava el món cultural, així com “Federico Sanchez de despide de ustedes” on Jorge Semprún ens convida a viatjar per les seves memòries dels tres anys en els que va ser el Ministre de Cultura de Felipe Gonzalez.

Ambdós autors m’han dut a plantejar-me fins a quin punt una dependència excessiva de les subvencions per part de l’administració pública pot acabar emmordassant qualsevol esperit crític amb el poder, creant una casta de paràsits mediocres aduladors del Govern de torn i drogodependents dels pressupostos públics que no sobreviurien ni un minut en un mercat lliure pels seus propis mèrits. Malauradament crec que es just el que està passant a Catalunya.

Les classes dominants han utilitzat sempre la cultura per conquerir l’hegemonia del seu discurs, fent veure així que els seus interessos oligàrquics son els de tota la societat en general. A Catalunya escoltar algun destacat actor, editor, cineasta, músic, escriptor, periodista, fotògraf, artista plàstic o museòleg no histèricament entusiasta amb el Règim Convergent es tan excepcional com veure passar el Cometa Halley. L’altre dia llegia una entrevista al director de teatre Josep Maria Pou, on es distanciava lleugerament del relat oficial de Convergència. L’any passat va ser Raimon;  ja hem complert, doncs, la quota de pensament crític fins l’any vinent.

Quan vaig publicar el meu llibre “Patrimonicidi”, on realitzo una ferma i contundent crítica a la gestió de l’arqueologia per part de la Generalitat de Catalunya dels darrers 30 anys, vaig ser convidat a diversos mitjans de comunicació locals, així com a la SER i se’n va fer referència El País. Ni una paraula a cap mitjà públic o subvencionat per la Generalitat. Per molt que l’Editorial els Llums enviés exemplars gratuïts a RAC1, el diari Ara, Catalunya Radio o Sapiens tan sols obtenia un esfereïdor silenci com a resposta. Al menys em podrien haver criticat! Però difícilment haurien trobat arguments per justificar la destrucció massiva i sense control de jaciments al servei de constructores que financen al partit  actualment al Govern.

Si bé la censura no existeix, com a la dictadura, s’ha creat una endogàmia mediàtica i cultural on qualsevol  espurna crítica amb el discurs oficial simplement es condemnada a l’ostracisme absolut. Per si fos poc jo vaig tenir la gosadia de posar el dit a la nafra en el moment menys oportú: explicar amb pels i senyals quins interessos especuladors s’amagaven darrera la museïtzació del Mercat del Born, en plena celebració del Tricentenari.

De fet, el Tricentenari es la màxima expressió de la mediocritat subvencionada segons l’afinitat al poder: qualsevol activitat cultural, lúdica o folklòrica realitzada a Catalunya durant 2014 havia d’estar relacionada, en major o menor mesura, amb la conmemoració d’una Guerra que, en la meva opinió, va ser un mer conflicte dinàstic espanyol que va enfrontar els interessos econòmics de l’aristocràcia feudal i la burgesia mercantil. En canvi el Govern de Mas ho va interpretar com un conflicte ètnic i nacional, esdevenint la major apologia de l’Antic Règim que s’ha realitzat des del final de les Guerres Carlines. Fins i tot el festival LGBT Circuit va fer activitats del Tricentenari per tal de xarrupar de la mamella pública! Una milionada gastada en el pitjor moment de la crisi, dirigida per humoristes tan limitats intel·lectualment com Mikimoto i Toni Soler, aquest darrer autor del patètic i lamentable  llibre “Història de Catalunya, modèstia a part“, ple d’errades garrafals i amb un nivell de nens de primaria. Per si fos poc, el Museu del Born està dirigit per un venedor d’assegurances, Quim Torra, sense cap mena d’experiència relacionada amb arqueologia i museus, i una llarga trajectòria de declaracions racistes i xenòfobes a les xarxes socials.

Durant el tardo-franquisme i als primers anys de pujolisme, hi va haver una certa cultura crítica i lliure: On son avui aquells Terenci Moix o Vazquez Montalban? Perquè a Catalunya no hem tingut un massiu rock combatiu i crític com a Euskadi amb Negu Gorriak o Sociedad Alkholica i ens hem hagut de conformar amb subvencionats Sau, Pets, Sopa de Cabra, Gossos i la resta de nyonyeries cursis sense substància?

Al menys durant l’alcaldia de Maragall varem tenir un contrapunt cosmopolita i avantguardista al folklore friki pujolista per part de l’Ajuntament, tot i que el seu autor, Ferran Mascarell, s’ha acabat venent a l’identitarisme del Règim, passant de fer el CCCB al Tricentenari, com un Romeva qualsevol. Espero que Ada Colau es posi quan abans amb aquest tema, tot i que entenc que ara mateix no sigui la prioritat urgent, però es quelcom que s’haurà d’afrontar amb la mateixa valentia i determinació que els desnonaments, per exemple aturant l’aberració “Museu de la Identitat Catalana” a Montjuïc que pretenia fer Xavier Trias.

I millor no parlo del Tripartit, doncs Montilla va tindre la meravellosa idea d’entregar Cultura a ERC, on el Conseller Tresserras es va dedicar bàsicament a muntar l‘entramat clientelar de productores i premsa subvencionada al voltant d’ERC. Tema sobre el que no em puc estendre en detalls ja que, com recordareu, un dels implicats em va amenaçar en dur-me als tribunals per furgar en les subvencions que rebia. Una cosa molt sana i democràtica, si.

I així podria seguir amb exemples i exemples fins a escriure un segon volum de “Patrimonicidi”.

Com a marxista, no soc favorable de deixar la Cultura en mans només del lliure mercat, en absolut. Però es evident que calen mecanismes de transparència i control sobre les subvencions, amb uns criteris objectius i apolítics que premiïn la qualitat i no la obediència, que no censurin la crítica, sinó que facilitin una llibertat d’expressió que es on radica l’essència de la creativitat. Llavors si que tindrem una Catalunya lliure!

h1

Una visita crítica al Museu de les Cultures del Mon

Març 17, 2015

Aquest passat diumenge vaig aprofitar per visitar el nou Museu de les Cultures del Món a Barcelona, que es troba situat dins de dos falsificats palauets neogòtics (Palau Nadal i del Marques de Llió). Acompanyat pel meu xicot i dos amics, entre els quals l’antropòloga @pilar_salma, varem sortir esglaiats i corpresos d’aquest presumpte complexe cultural. Comparteixo amb vosaltres les reflexions col·lectives que vam fer al respecte.

MuseodelMon3Fa uns mesos, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que renovaria per complert l’antic i obsolet Museu Etnològic, situat a Montjuïc, per tal de perpetrar el “Museu de la Identitat Catalana“, una un atemptat etnocèntric i una aberració ultranacionalista que demostra un cop més la por que té la dreta convergent a la interculturalitat urbana i l’avantguardisme cosmopolita, substituint-lo per una bombolla de caspa provinciana i folklòrica, en la que pretenen refugiar-se de la globalització i la modernitat. Entre les peces anunciades destaca el cap de la Grossa o una urna de cartró del 9N. Ja salivejo bilis només de pensar en el post que faré quan el visiti.

Mentre acaben de construir aquest temple del calçot i la barretina, l’Ajuntament ha decidit treure rendiment econòmic al fons de la col·lecció de l’antic Etnogràfic fent un nou espai divulgatiu. Així doncs tindrem dos museus: un “dels de casa” i un “dels altres” que en cap moment es barrejaran entre si, no fos cas que tinguéssim un aterridor connat de dialèctica intercultural i es diluís la puresa de la nostre essència identitària davant l’alteritat.

MuseodelMon

.

Aprofitant que el Museu d’Art Precolombí Barbier Muller va tancar les portes el 2012 deixant un espai buit, Trias s’ha gastat 4,1 milions d’euros en fer una nova atracció pel turisme, just davant del Museu Picasso, per tal de seguir potenciant la Marca Barcelona, al servei exclusiu dels lobbies hotelers i d’esquenes als veïns. De fet, algunes de les peces exposades provenen de la col·lecció privada de Joan Clos, director de la cadena hotelera Derby Hotels.

El gran problema del MCM es que tan sols ha canviat el marc, però no el discurs. Ens trobem de nou amb les mateixes obres de l’Etnològic, però amb un embolcall millor il·luminat i amb estants més avantguardistes. Passegem per d’un seguit de sales, ordenades per continents, països, religions, zones culturals o etno-lingüístiques, on trobem un incomprensible poti poti, sense criteri aparent, de màscares, tòtems, culleres, urnes funeràries, canoes, bols ceràmics, titelles, joies, pintures, llibres, teixits o escultures. El mateix concepte decimonònic de col·leccionisme burgés del Museu Darder de Banyoles o la Fundació Frederic Marès, que tan en boga estava fa uns 100 anys, però que resulta poc justificable al 2015. Peces arqueològiques de fa segles barrejades incomprensiblement amb obres recents d’us quotidià, com si les altres cultures no tinguessin història.

MuseodelMon1

Màscares africanes

La gran majoria d’aquest fons prové de les expedicions de l’etnògraf aficionat Albert Folch durant la dictadura franquista amb el “Museo Etnológico y Colonial de Barcelona” entre 1952 i 1976, que tenia com a única finalitat l’exaltació de l‘imperialisme cultural espanyol. Bàsicament anava pels poblats i s’enduia aquells pintorescos souvenirs folklòrics que li semblaven més macos i exòtics. Altres peces les va adquirir directament en subhastes de galeries d’art i la seva procedència i autenticitat resulta força dubtosa; de fet, no seria estrany que algunes de les obres exposades siguin falsificacions.

Salta a la vista, per cert, la misteriosa desaparició de l’enorme part de la col·lecció magribina que tenia l’Etnogràfic, possiblement la part més gran i rellevant del fons. Ens trobem davant una censura islamòfoba?

Quina idea treu un visitant? Doncs que al món hi han cultures variades que fan coses maques. Poc més. Contemplació estètica de peces absolutament aïllades de les seves condicions materials, socials i històriques en que varen ser produïdes. Ni rastre dels grans debats actuals de l’antropologia: el postcolonialisme, la subalternitat, els rols de gènere, les estructures de parentesc, els rituals religiosos, la màgia i la bruixeria, la organització política i econòmica, el repartiment del treball… res! No ens interessa pensar, només entretindre turistes. Una visió de la cultura que difereix ben poc de les botigues que venen barrets de mexicà, braus i nines flamenques.

Per acabar-ho de rematar, es tracta d’un “Museu Ikea”, es a dir, que l’itinerari està marcat en línia recte i no el pots alterar al teu gust. La finalitat? Acabar sortint forçosament per la botiga, subcontractada a “Altair”, on bàsicament trobem guies turístiques i llibres de viatges amb una tímida estanteria dedicada a l’antropologia, des d’on Marvin Harris i Levi Strauss s’esgarrifen de tot plegat.

Un despropòsit absolut i una pèrdua de temps on l’únic entretingut es estirar-se dels cabells contemplant la degeneració absoluta en la mediocritat i el patetisme de la política cultural d’aquest polític decadent i acabat que es Xavier Trias. Estic segur que si el dirigís un alumne de Batxillerat podria haver-hi tret molt més suc.

h1

ECCE HOMO: Amateurisme i intrusisme en la Cultura

Agost 30, 2012

A mi no m’agradaria que m’operés del cor una iaia inexperta, per molt bona voluntat que tingués, ni deixaria els plànols de la construcció d’una casa en mans d’algú que no entengués un borrall d’arquitectura. A que es deu doncs que en el terreny de les professions relacionades amb la cultura l’intrusisme està a la ordre del dia?

Més enllà de les bromes i el cinisme en el cas de la surrealista restauració de l‘Ecce Homo, ens mostra un cop més com l’administració pública, responsable de la salvaguarda i la conservació de tots els bens culturals i patrimonials, fa cas omís de les seves responsabilitats legals amb una vergonyosa deixadesa i l’Església Catòlica, propietària d’una quantitat incomptable d’obres d’art, agreuja aquesta ignominiosa actitud encarregant feines a la caritat, en comptes de la professionalitat.

Però això no ve de la crisis eh! No us penseu pas! Quan jo ja treballava en l’arqueologia pública catalana en ple auge de la bonança econòmica, juntament amb persones llicenciades i amb àmplia experiència demostrable com jo, hom podia trobar jardiners, ionkis ex-presidiaris, ninis semianalfabets que no havien acabat la ESO, persones amb greus trastorns psicològics que els duien a tindre actituds violentes i un llarg etcetera. Cap d’ells havia sentit a parlar mai de neandertals i no sabien si els romans anaven abans o després dels dinosaures; però això si, cobraven la mateixa merda que teníem com a sou, que els que estàvem llicenciats.

Ja em veieu a mi fent de monitor esplaienc, explicant detalladament perqué els ossos humans no s’havien de matxucar amb un pic, que igual no era molt bona idea emprar el martell pneumàtic per jugar a fer-se pessigolles, o que la ceràmica de diferents Unitats Estratigràfiques no es podia barrejar alegrement… I la Generalitat, encantada de la vida. Per tal d’abaratir el preu de les intervencions arqueològiques en les obres públiques, com si excavaven orangutans ensinistrats.

En aquest país la inversió en cultura es resumeix en futbol, folklore caspós i patriòtic, curses de braus (o correbous) i sobretot molta festa. Els museus morts de pols i fastig, com l’Arqueològic de Montjuïc on es varen canviar les etiquetes de les vitrines fa poc per primera vegada… des de 1933! Francesc Macià encara vivia! Sobretot no invertim ni un cèntim en Cultura eh, no fos cas que atraguem el turisme de qualitat i formem ciutadans cultes i crítics amb el poder. Això mai!

h1

Adeu Josep Ramoneda

Octubre 19, 2011

Que la dreta convergent odia la intel·lectualitat i la modernitat no ens ve de nou. La seva obsoleta visió de la cultura casposa, carrinclona i trabucaire els fa desconfiar de totes les novetats artístiques i estètiques que no duen una barretina i un sarró a sobre. Els seus perjudicis obscurantistes, lligats a les tenebres medievals i a les supersticions cristianes els han dut a veure qualsevol mostra de pensament revolucionari i trencador com un acte de bruixeria.

Per tant era del tot previsible que el govern municipal d’aquest entranyable iaio, anomenat Xavier Trias, que compta amb el suport mesell i servil tan del PP com de la ERC del mafiós Laporta, acabaria amb qualsevol mostra d’avantguardisme o discurs crític i d’això el millor exponent era Josep Ramoneda, director del CCCB, periodista a El País i la SER i un dels grans pensadors que té avui dia Catalunya, a qui finalment han fet fora. Encara com ha durat tant!

Per sempre recordaré a Ramoneda presentant els genials cicles de conferències de professors universitaris vinguts d’arreu del planeta, per parlar sobre la dona a Iran, el relativisme cultural, el postmodernisme queer, l’avenç de islamofòbia, les mentides a la demografia o el feminisme hindú, entre molts altres.

El seu substitut és un mediocre i pusil·lànime periodista de La Vanguardia, El Mundo, l’Avui i RAC1, anomenat Francesc Marc-Àlvaro, la obra literària més important del qual du per títol “Ara sí que toca! Jordi Pujol, el pujolisme i els successors (2003); amb prou feines el deuen conèixer a casa seva a l’hora de sopar. Encara hem de donar gràcies que no ens hagin col·locat a la Rahola o el Cuní.

A que és dedicarà ara el CCCB? De ben segur esdevindrà una barraqueta de festa major on faran fòrums sionistes, exposicions de puntes de coixí, concursos de menjar calçots o eleccions de pubilles, per poc més dona la visió cultural de CIU. I no tinc cap mena de dubte que el BAM o el Sónar van de camí a esdevindre una cantada de caramelles, sinó al temps!

h1

Que és una “Nació”?

Setembre 11, 2011

Dintre de la terminologia política no existeix cap altre terme tan ambigu, subjectiu i discutible com la definició del mot “Nació”. Aquesta idea abstracte, inventada per la burgesia romàntica i conservadora del segle XIX, en un principi va servir per contrarestar les ideologies de classe (anarquisme i socialisme), així com la concepció il·lustrada i racional de “ciutadania” sorgida de la Revolució Francesa; però afortunadament ha evolucionat de formes molt diferents, algunes interessants i d’altres totalment rebutjables.

Però és possible arribar a una definició universal de “Nació” que sigui vàlida i acceptable per tots els pobles del món i ideologies existents? Analitzem doncs els diferents significats que s’han donat per aquest concepte:

1.- La Nació és un Estat

-> La versió jacobina francesa, segons la qual  no hi pot haver més d’una nació dins un estat. Aquest model tendeix a la uniformització cultural, imposant una sola llengua i identitat a tots els habitants, per tal de generar una adhesió al Govern  Les nacions, per tant, serien entitats mutables en funció del traçat de les seves fronteres i, per tant, de les victòries dels seus exèrcits. Aquesta definició mai serà acceptada per pobles que han estat envaïts o colonitzats per potències imperialistes.

2.- La Nació és una Llengua

-> Definició extremadament problemàtica en un món globalitzat i multilingüe, on tothom sap parlar diversos idiomes i en un mateix territori, com Catalunya, s’en arriben a xerrar més de 200. Els partidaris d’aquesta opció, no obstant, reivindiquen la llengua pròpia i veritable d’un espai geogràfic; de nou un punt força discutible: quina parla és més pròpia la llengua ibèrica ja desapareguda o les llengües romàniques, dialectes evolucionats del llatí imposat per les armes? Per altre banda caldria tenir en compte casos com tots els territoris de parla anglòfona i castellana que engloben milions d’habitants, molts d’ells identificats amb nacions diferents.

3.- La Nació és una Cultura

-> I que és una “cultura”? El “heavie” pot ser definit com Nació? Tenen una mateixa forma de vestir i pentinar-se, escolten la mateixa música i van als mateixos concerts, no diguem ja el Hip Hop! I en tot cas: si totes les persones del primer món tenen uns mateixos referents compartits i socialitzats mitjançant Internet i els mitjans de comunicació, podem afirmar que ja som una sola Nació universal?

4.- La Nació és una Religió

-> Definició que pot ser molt útil pel conflicte àrabo-israelí, pel cas de Pakistan-India o pel xoc de civilitzacions que impulsen des del 11S els extremistes ultracristians, per una banda, i Al-Qaeda per l’altre, però poc més. Normalment la majoria de conflictes entre nacionalismes a la història s’han donat en territoris veïns amb una mateixa religió.

5.- La Nació és una Raça

-> La versió més extrema, defensada per Adolf Hitler, Sabino Arana i la ultradreta racista en general, que consisteix en creure que les nacions troben als gens i s’hereten de pares a fills. Actualment existeix un gran consens en biogenètica que afirma taxativament que les races no existixen dins l’espècie d’Homo Sàpiens. La cultura i els sentiments no es poden heretar i les diferències físiques entre grups de població son tan infinites com les combinacions genètiques i, per tant, existirien tantes nacions com individus.

6.- La Nació és una Identitat/Sentiment

-> Després de la caiguda del mur de Berlín desapareix la identificació racional i econòmica de les persones envers la seva classe social i el seu lloc dins les relacions econòmiques, enfortint les identitats en altres aspectes, com les sexuals i nacionals, pel simple fet de voler pertànyer a un grup. Això, però, és un calaix de sastre absolutament subjectiu, on podríem entendre que els Gais i Lesbianes son una Nació, ja que tenen una identitat molt determinada per la seva orientació sexual, desenvolupant símbols i espais propis. Una sola persona pot tenir identitats múltiples i en un mateix espai poden conviure infinites identitats.

7.- La Nació és un territori amb Història.

-> Bé, tots els territoris tenen història i passat, afortunadament per la meva professió. Com ho valorem doncs? La prehistòria és el període que suposa el 99,9% del passat universal, el problema és que no tenim ni idea de quines identitats, llengües, religions i sentiments tenien els pobles prehistòrics, els quals no van desenvolupar estructures estatals i les seves característiques tecnològiques son força semblants arreu d’Europa en cada moment. Molts nacionalistes, però, agafen un moment concret del passat, l’idealitzen ocultant altres episodis anteriors i posteriors i s’obsessionen en retornar a aquell idíl·lic paradís perdut.

Doncs res, espero que algun nacionalista em tregui immediatament dels meu dubtes i m’aclareixi aquesta confusió terminològica, amb una definició que s’ajusti a tots els nacionalismes existents, permetent-nos aclarir per sempre més quantes nacions existixen i quines són.  

h1

La Inspiració es la Televisió

Març 9, 2010

La meva amiga Aitana va guanyar la meva Porra dels Oscars i, com a premi, m’ha proposat el títol del post d’avui: una frase del genial Andy Warhol, mític artista pel qual compartim devoció, i que m’ha servit per reflexionar sobre el passat i el futur d’aquest mitjà de comunicació, coincidint amb l’apagada analògica.

Encara recordo perfectament les llargues hores que em passava, en la meva adolescència de marica grunge inadaptat, assegut davant la pantalla del televisor veient un excel·lent programa musical del Canal 33, Sputnik TV, esperant algun dels clips dels meus grups favorits d’aleshores (Hole, No Doubt, Dover, Marilyn Manson o Nirvana), per tal de gravar-los en una cinta VHS.

Jo no ho sabia, peró aquell programa estava educant de forma inconscient el meu coneixement musical i m’estava socialitzant dins la cultura Pop, donant-me uns referents iconogràfics reconeixibles de forma global. Òbviament em creia molt revolucionari i transgressor per escoltar estils presumptuosament anti-sistema, ignorant que tot el moviment grunge havia estat catapultat a la fama per una cadena televisiva, anomenada MTV

Atresorava aquelles cintes de VHS com un valuós tresor incapaç de preveure que, en un futur immediat, quelcom anomenat You Tube convertiria en andròmina obsoleta aquella col·lecció d’imatges musicals. La cultura pop global substituïda per un bufet lliure d’infinites combinacions adient a cada individu de forma aïllada.

Avui es el darrer dia en que la televisió analògica ens fa companyia. I jo em pregunto si no fora convenient aplicar una apagada definitiva a tota la televisió en general. De que ens serveix ja?

Aquella màquina d’alienació massiva, avui ja no espanta ningú. La informació es difon ara en forma horitzontal, circulant veloçment per les xarxes socials i tots creiem més en la noticia que ha penjat el nostre amic a Facebook, que no en un titular explicat per Matias Prats. Si fins i tot ja veiem les series en streaming!

Ens trobem doncs en una fase de transició, amb un peu sobre la anacrònica pantalla del televisor i un altre sobre el futur d’Internet: dos mons que poc a poc es van separant entre ells i en algun moment haurem de fer el salt abandonant aquest pesat llast que ens lliga a un Segle XX mort i enterrat, per abordar la plenitud de la postmodernitat individual, on la cultura i la ideologia siguin un collage fets a mida de cada un.

Sens dubte Internet encara no vol perpetrar aquest edípic crim de matar al seu pare, peró quan més trigui a fer-ho, pitjor per les nostres butxaques: les televisions públiques generen un dèficit galopant inassumible en temps de crisi. I si la Generalitat confiava cegament en TV3 com a eina màgica per la normalització lingüística, més val que vagi pensant en alternatives més adients al nostre temps.

LLEGEIX TAMBÉ: “Internet vs Televisió” , “Es necesària la televisió pública?” i “Si jo fos director de TVE…”

h1

Passejant pel Cementiri de Montjuïc

Novembre 1, 2009

Cementiri de Montjuïc

Avui, primer de Novembre, es celebra el dia de Tot Sants una adaptació cristiana del culte romà a les ànimes, instaurada el s.VIII per el Papa Bonifaci IV, on la tradició ens convida a visitar un dels racons més amagats de les nostres ciutats, però alhora més misteriosos i culturalment interessants: els cementiris.

Aprofito doncs per fer una crida a la revalorització del patrimoni arquitectònic i escultòric del que gaudeixen les necròpolis catalanes, centrant-ho amb el millor exemple que tinc a mà: el Cementiri de Montjuïc.

AngelConstruït el 1889, es una veritable joia del art català, on es donen cita cisells dels millors escultors modernistes i neoclàssics del s.XIX-XX, abordant la creació d’impossibles catedrals en miniatura, criptes neo-egípcies o ultra barroques i espectaculars conjunts monumentals d’àngels i verges que han emparat l’etern descans de la rica burgesia catalana de les darreres centúries.

Ja sé que la mort és un pensament incòmode, que ens recorda l’efimeritat de la nostre fugaç existència material, però si ens atrevim a superar aquest absurd complex hipocondríac podrem ser testimonis d’un petit tresor que el nostre patrimoni reserva, encara, ocult al massiu turisme japonès.

aesculture

I que fer al cementiri, un cop ja hem posat flors? Aquí unes idees:

-> Fer una Gimcana buscant les diferents tombes de personatges famosos que s’escampen arreu. A veure si sou capaços de localitzar a Àngel Guimerà, Santiago Rossinyol, Jacint Verdaguer, Francesc Cambó, Lluís Companys o Buenaventura Durruti, entre d’altres.

-> Seguir les diferents rutes artístiques que ens proposen uns cartellets. Que preferiu avui? Modernisme, neo-gòtic o potser quelcom més clàssic?

-> Anar a contemplar la fossa comuna de la guerra civil i la immensa quantitat de plaques commemoratives als republicans que en aquell conflicte i la seva respectiva repressió feixista varen perdre la vida.

-> Fer com jo i realitzar centenars de fotografies a cada cripta o làpida remarcable per tal de practicar els diverses opcions de la càmera i el photoshop!

DADES DE CONTACTE AMB EL CEMENTIRI AQUÍ

fosarFossar de la pedrera, on descansen els afusellats de la Guerra Civil

h1

L’eterna lluita de la Raó contra els Sentiments

gener 11, 2009

Aquests dies en els que em trobo inmers en una desmesurada guerra contra un incommensurable temari que avarca tot el contingut de carreres d’Història, Art, Geografia i Dret, estic arribant a diverses conclusions teòriques, que no sé si seran pròpies de la meva saturació o de que ja he passat a un estat mental superior. En tot cas, aquesta és la meva primera aportació…

rao-sentiments

Tota la cultura humana es troba dividida en dues línies paral•leles, enfrontades diametralment entre si des dels albors dels temps que es manifesten en tots els camps de la cultura. Aquestes línies venen derivades d’una eterna disputa entre els sentiments i la Raó.

En la Filosofia veiem com ja en el classicisme grec es contraposava l’idealisme platònic amb el pragmatisme aristotèlic. Aquestes dues corrents han seguit vies paral•leles al llarg del temps; els idealistes varen aconseguir dominar el pensament durant segles gràcies a la religió cristiana que, mitjançant teòrics com St. Agustí, perpetuaren les corrents idealistes platòniques al pensament medieval. Aquesta corrent teòrica va arribar al seu esplendor amb Hegel i es troba avui representat per les corrents postmodernes. Mentre estant les teories derivades de la raó es fragmentaren en els teòrics partidaris del deductivisme racional matemàtic (Descartes) i el materialisme empíric (Marx).

Òbviament, aquestes corrents teòriques han tingut la seva concreció material en la Història política, on en els darrers segles hem vist com les corrents idealistes- sentimentals plasmaven el seus principis amb les teories nacionalistes, etnicistes, racistes i utòpiques, ja fossin tradicionalistes (carlistes) o revolucionàries (anarquistes), mentre que les corrents sorgides de la raó i la ciència varen dur a terme totes les revolucions que han originat la configuració actual del nostre sistema polític- la francesa ens ha donat la democràcia, la industrial la tecnologia, i la russa (us agradi o no) els drets socials i l’estat del benestar.

Però és en el camp del Art on aquesta lluita raó-sentiments es veu més clarament: les corrents pictòriques i arquitectòniques han oscil•lat pendularment entre aquells models que partien de la perfecció tècnica i la imitació (classicisme grecoromà, Renaixement i barroc,realisme i neoclassicisme), en contra d’aquells altres que plasmaven sentiments del autor, que bàsicament es basava en la seva intuïció i llibertat creativa (romanticisme, avantguardes i, en bona part, l’art romànic i gòtic).

Tot això em porta a formular-me un seguit de qüestions: On es troba doncs la base per aquesta dualitat que ha marcat constantment la evolució de la cultura humana? Té la clau la psicologia? Es troba la conducta humana dividida en una bipolaritat esquizofrènica entre les persones que segueixen al seu jo emocional i aquelles que, com jo, fem cas del racional? Pot existir un terme mig o son esferes de la realitat impossibles d’ajuntar? Es millor la frivolitat del sexe efimer i impersonal o la passió del amor idealitzat?

I vosaltres sou racionals o sentimentals??

h1

Es necessària una televisió pública?

Novembre 24, 2008

5384965-md

He de dir que com a professional de la cultura, jo estic encantat amb la inversió pública en qualsevol àmbit artístic i, els mitjans audiovisuals, òbviament, en son un magnífic exemple; el petit detall és la desproporció desbocada entre la quantitat de recursos invertits per mantenir la llarga llista de canals i ràdios pagats pels nostres impostos (TV1, TV2, TV3, C33, 3/24, RNE1, RNE2, RNE3, BTV, Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, canals locals…) i qualsevol altre sector de la cultura com les arts escèniques o plàstiques, el Patrimoni arqueològic, la museografia…

Realment els canals públics ofereixen un servei de qualitat diferenciat de la oferta existent dins el mercat privat audiovisual? En el cas de TV2, C33, iCat o RNE3 és evident que sí: son exponents de productes molt elitistes i marginals, però alhora necessaris, que no resistirien una ferotge competitivitat basada en la dictadura dels audímetres. Però la resta… És el futbol o “Mira quien baila”  un producte d’interès públic?

En el cas de TV3 sempre s’ha justificat la seva astronòmica despesa amb l’excusa de que és una eina molt útil a l’hora de normalitzar la llengua catalana, i això és una veritat com un temple, però cada dia més em dona la sensació que aquest canal ha caigut en una gris burocratització que ha realentit la seva capacitat d’adaptar-se a la societat actual.

No us dona la sensació que tots els continguts de la televisió catalana no es basen més que en una eterna repetició de els mateixes fórmules, que en els 90’s van tenir la seva gràcia? Per quina temporada van ja “El Cor de la Ciutat” o “Ventdelplà”? Això per no parlar de la desconnexió total amb el públic infantil i pre-adolescent que, a diferència de la meva generació, prefereix mil cops Internet al Club Super3. No és estrany, doncs, que l’audiència de TV3 sigui cada més un xic inferior, mentre que la incontrolable despesa  pública no deixa d’augmentar.

Dintre de poc entrarem a la era de la televisió digital i, de ben segur, que les emissions per Internet no trigaran a substituir als canals convencionals. Seguiran tenint sentit els mitjans públics? No seria millor emprar els mateixos recursos en millorar l’educació, aconseguint així la normalització del català i que, amb un nivell cultural superior, els documentals siguin competitius per ells mateixos?

PD: La fotografia es titulaPortable television. The streets of Trinidad, Cuba” i és obra de Claire Gray

h1

La Crisi i la Cultura

Novembre 15, 2008

5865248-md

L’arqueologia a Catalunya està en coma assistit, esperant a veure si li apliquen l’eutanàsia o ja es suïcida ella soleta i molt em temo que això tan sols és la punta del iceberg de tot el mon cultural.

El veritable problema de base és que la immensa massa garrula que pobla els carrers dels nostres pobles i ciutats inverteix tot el seu salari exclusivament en gasolina i ciment, modelant així un sistema productiu basat en un monocultiu de construcció i indústria automobilística,  condemnant a la cultura a sobreviure exclusivament de les subvencions del estat.

I si dels polítics hem de dependre anem bé: Com saben que quasi ningú els deixarà de votar per gestionar patèticament els ministeris, conselleries o regidories de Cultura, hi envien als personatges més grisos, ineptes i cutres a gestionar-les (vegeu Caterina Mieres  -PSC, Tresserres -ERC  o Muñoz Molina –PSOE) Mira que jo pensava que seria difícil fer-ho pitjor que el PP i CIU eh! Els dos únics polítics que m’han donat alguna espurna d’esperança, han estat ràpidament suprimits del seu càrrec: els socialistes Carmen Calvo i Ferran Mascarell

La realitat es que les administracions públiques, amb la Generalitat al capdavant, ha anat deixant en mans del lliure mercat aspectes tan importants com el patrimoni arqueològic, l’art, el teatre o els museus: camps que han vist perplexos com els seus serveis s’anaven privatitzant progressivament. Sabíeu que l’arqueologia a Catalunya està en mans de les empreses privades en un 97-98% quan als anys 80 aquest percentatge no arribava al 20%? I clar, quan el mercat ha caigut en picat s’ha endut per davant tot el que ha trobat, amb la cultura en primer terme.

Ja m’agradaria a mi viure en una utopia capitalista on els museus, les biblioteques, els festivals de música i cinema es mantinguessin sense necessitat de subvencions i al abast de tothom. De fet, a mi m’omple molt més com a persona deixar els meus estalvis en veure una exposició d’art surrealista o en disfrutar a Vive la Fête en directe que en pagar una hipoteca o 10 litres de gasolina; però em sembla que si quatre maricultes hem d’aguantar tota la economia anem llestos!

PD: La fotografia es titula “Workshop of art and culture” i és del fotògraf Charalampos Mavrommatis