Posts Tagged ‘lenin’

h1

La Revolució Russa com a derrota del Nacionalisme.

març 13, 2017

Aquest mes de Març es compleixen 100 anys de la Revolució de Febrer de 1917, que suposa la caiguda del règim tsarista de la dinastia Romanov i acabarà amb el triomf de l’únic sistema econòmic que ha suposat una alternativa mundial al capitalisme. En aquest post faré incidència a com la Revolució Russa es va aixecar com una derrota total dels Fronts Nacionals i dels cants de sirena del patriotisme nacionalista.

aLenin

No es pot deslligar en cap moment la Revolució Russa de la Primera Guerra Mundial, un conflicte entre nacionalismes europeus (imperialistes o secessionistes), i de les tensions que el patriotisme bel·licista va provocar dins del moviment obrer, que van dur a la fulminant desaparició de la Segona Internacional.

Ja al 1893, la dirigent socialista alemanya  Rosa de Luxemburg publica els seus primers textos en contra tant del imperialisme com del dret d’autodeterminació, explicant que les fronteres nacionals no tindrien cap sentit un cop s’arribés al socialisme.  Va titllar als moviments independentsites com “fraseologia buida i petitburgesa“, destinats simplement a dividir la lluita obrera, tot afirmant que el subjecte del dret d’autodeterminació havia de ser el proletariat i no les nacions oprimides.

Això la va enfrontar a Lenin el qual, tot i si reconèixer el dret d’autodeterminació, explicita que la lluita obrera ha de ser en tot cas internacionalista, defensant que l’alliberament nacional només seria possible dins d’una Revolució. Progressivament, però, Lenin es va apropant a les tesis de Luxemburg, a mida que veu com els moviments nacionalistes burgesos aboquen a Europa a una guerra fratricida. El 1913 en el text “Notes crítiques sobre la qüestió nacional“, Lenin fa una profunda crítica al nacionalisme burgés i a les aliances nacionals “verticals” a les que contraposa amb l’internacionalisme “horitzontal”. Fins i tot aboca per estats com més grans i cohesionats millor:

En igualtat de les altres condicions, el proletariat conscient advocarà sempre per un Estat més gran. Lluitarà sempre contra el particularisme medieval, aplaudirà sempre la més estreta cohesió econòmica de grans territoris, en els quals es pugui desenvolupar àmpliament la lluita del proletariat contra la burgesia”. Lenin, 1913

En el Congrés de Basilea de la II Internacional (1912) s’aprova per unanimitat un Manifest redactat pel Buró Socialista en el qual es criticava durament la guerra imperialista, es feia una crida a lluitar per impedir-la, aprofitant la ocasió per provocar situacions revolucionaries. El manifest cridava a avantposar en tot moment la lluita de classes a la de pobles, transformant una guerra entre estats en guerres civils contra la burgesia local.

Els dies 15 i 16 de Juliol de 1914 es celebra el Congrés del Partit Socialista Francès on es viu un dur enfrontament entre nacionalistes i internacionalistes. Per una banda, els partidaris de fer un Front Nacional amb la burgesia estaven liderats enèrgicament per Guesde, per l’altre, els internacionalistes de Jean Jaurés van aconseguir els vots justos per aprovar una resolució favorable a fer una Vaga General europea per boicotejar la Guerra. Al cap de pocs dies, però, Jaurés moria assassinat a mans d’un radical ultranacionalista i el PSF acabaria donant suport a la declaració Guerra i a les soflames patriòtiques bel·licistes.

El 29 de Juliol de 1914 el Buró Socialista Internacional, reunit a Brusel·les, es reafirmava en les seves tesis pacifistes, revolucionaries i antinacionalistes. Però al cap de tan sols 10 dies la principal organització obrera d’Europa, el Partit Socialista Alemany (SPD), votava a favor dels crèdits de guerra al Reichstag. I a Bèlgica, el President del Buró de la II Internacional, Vandervelde, esdevenia Ministre de Guerra en un Govern de Concentració Nacional amb la dreta burgesa.

Davant això Lenin dona per morta la II Internacional i fa un crida antinacionalista per aturar la Guerra mitjançant aixecaments revolucionaris que, finalment, tindrien èxit a Rússia. En el seu text d’Agost de 1915, “El socialisme i la guerra“, Lenin qualifica de “socialxovinistes” als marxistes partidaris d’avantposar el nacionalisme a la lluita de classes amb aquestes paraules textuals:

“El socialxovinisme és la sustentació de la idea de “defensa de la pàtria” en la guerra actual. D’aquesta posició deriven, com a conseqüència, la renúncia a la lluita de classes, la votació dels crèdits de guerra, etc. Els socialxovinistes apliquen, de fet, una política antiproletària, burgesa, ja que el que propugnen en realitat no és la “defensa de la pàtria” en el sentit de la lluita contra el jou estranger, sinó el “dret” de tals o quals “grans “potències a saquejar les colònies i oprimir a altres pobles. Els socialxovinistes repeteixen l’engany burgès que la guerra es fa en defensa de la llibertat i de l’existència de les nacions, amb la qual cosa es posen del costat de la burgesia contra el proletariat. Entre els socialxovinistes figuren tant els que justifiquen i exalten els governs i la burgesia d’un dels grups de potències bel·ligerants com els que, a semblança de Kautsky, reconeixen als socialistes de totes les potències bel·ligerants el mateix dret a “defensar la pàtria “. El socialxovinisme, que defensa de fet els privilegis, els avantatges, el saqueig i la violència de “la seua” burgesia imperialista (o de tota burgesia en general), constitueix una traïció absoluta a totes les idees socialistes i a la resolució del Congrés Socialista Internacional de Basilea.” Lenin, Agost de 1915

Això es el que no entenen els Governs provisionals de Lvov i Kerensky, executius moderats sorgits de la Revolució de Febrer, que decideixen seguir participant a la Gran Guerra i defensant l’Imperialisme Rus, en comptes d’atendre a les urgents necessitats socials del poble. Un cop Lenin torna de l’exili, acaba liderant una nova Revolució d’Octubre (que realment es va produir al Novembre), amb la promesa de Pa, Pau i Terra, que aquest cop si va complir, tot i que la retirada de la guerra va suposar la pèrdua de nombrosos territoris russos.

Segons l’historiador Eric Hobswawm, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, el President dels EEUU Wilson jugarà la carta del nacionalisme en els Tractats de Pau, per tal d’aturar l’expansió de la Revolució Socialista per Europa. Per tal de combatre l’internacionalisme obrer de Lenin, Wilson defensarà el dret d’autodeterminació, que dona lloc al desmembrament dels Imperis europeus creant un “cordó sanitari” amb una infinitat de petits estats que rodejarien Rússia.  Efectivament, entre 1918 i 1920 semblava possible l’expansió d’una Revolució Mundial, amb la proclamació efímera de repúbliques soviètiques a Babiera i Hongria, que serien ràpidament sufocades.

El Març de 1919 es crea la III Internacional o Komintern, que donaria lloc a un nou espai polític, revolucionari i internacionalista, escindit de la socialdemocràcia reformista, a qui acusarien de traïció. Aquells partits que van donar suport al Komintern passen a anomenar-se comunistes i estaran coordinats per tal d’expandir la revolució socialista pel mon.

Tota la política internacionalista, però, acaba amb la mort de Lenin. En el V Congrés del Komintern, celebrat a Moscou entre juny i juliol de 1924, Stalin defensa la tesis de “Socialisme en un sol país“, enterrant definitivament la idea d’una Revolució Mundial. Aquesta tesis, definitivament aprovada en el XIV Congrés del PCURSS de desembre de 1925, renuncia a expandir la Revolució, creu que aquesta només s’ha de limitar a Rússia i tractarà al Komintern com una forma de defensar els interessos nacionals de la política exterior russa a través dels seus partits comunistes, que faran d’ambaixades, renunciant realment a expandir el moviment revolucionari com es va demostrar a la Vall d’Aran el 1944.

El Komintern s’acabaria dissolent definitivament durant la II Guerra Mundial. A partir d’aquell moment, la URSS acaba practicant un imperialisme similar al qual havia combatut als seus inicis, sufocant violentament qualsevol dissidència als països de la seva òrbita, als quals tracta com meres colònies, com és el cas d’Hongria (1956), Txecoslovàquia (1968) o Polònia (1981).  Trotsky s’oposaria fermament a aquesta tesis, defensant una Revolució permanent mundial, però aquest seria purgat, expulsat i, posteriorment, assassinat.

h1

URSS: La Utopia es el primer pas cap al Totalitarisme?

novembre 11, 2009

ELLS TENIEN UN SOMNI... EL MALSON DE LA HUMANITAT!Aquest mes de Novembre es celebren vint anys de la caiguda del mur de Berlín (el totalitarisme), així com 92 de l’assalt al Palau d’hivern del Tsar (la utopia) ,es un temps suficient perquè l’esquerra anti-capitalista hagi agafat una distancia prudent per tal de valorar quins temibles errors es varen cometre entre 1917 i 1989, reflexioni i s’autotransformi per tal de seguir sent útil per a la societat i no esdevenir una rèmora ideològica esclafada per d’inexorable pas de la historia, tal com va succeir amb el carlisme, el ludisme, l’anarquisme, o el socialisme utòpic.

En primer lloc no se’ns poden caure els anells per condemnar sense cap recòndit lloc a dubte la repressió policial, el totalitarisme absolutista, els camps d’extermini, les tortures a la dissidència política, els genocidis culturals, les matances indiscriminades (com la de Katyn a Polònia, on 20.000 polonesos varen perdre la vida com a conseqüència del pacte Hitler-Stalin), el culte a la personalitat de genocides embogits, la absència total de democràcia interna, la explotació laboral que va dur a la vaga general a Polònia, així com l’imperialisme cultural soviètic, la homofòbia i el masclisme.

Que es va fer tan terriblement malament? Com es va acabar pervertint una utopia transformadora en el pitjor dels malsons? Com es passa de la esperança del Palau d’Hivern a la dictadura assassina dels gulags siberians?

La resposta l’hem d’anar a buscar a l’any 1922, quan es produeix un veritable cop d’estat per part d’un fosc i desconegut buròcrata del partit, un habitant d’Ucraïna de Georgia, fill d’un pare alcohòlic i maltractador, que fins al moment no havia tingut cap rellevància política fora de càrrecs insignificants dins l’aparell polític bolxevic (havia estat membre del Comitè Central, editor del diari Pravda i comissionat polític a la Guerra Civil). El seu nom era Iosif Stalin

Doncs bé, aquest jove tímid, introvertit i maquiavèl•lic es nomenat per sorpresa Secretari General del Comité Central, en contra de la opinió d’un Lenin moribund. Tramant fosques conspiracions als passadissos moscovites aconsegueix amagar les testament de Lenin, on s’advertia al país precisament sobre l’energumen en potencia que ell es tractava. expulsa i assassina a Trosky i poc a poc aconsegueix eliminar a tots i cada un dels veritables revolucionaris del Octubre de 1917 (Bujarin, Kámenev i Zinóviev), instaurant un règim de terror i genocidi massiu, amb la única finalitat d’esborrar qualsevol rastre de poder en mans del soviets o de democràcia obrera per substituir-lo per una dictadura que res tenia a envejar al nazisme, règim amb el qual es va aliar per tal de conquerir i massacrar Polònia.

stalin-and-hitlerLa seva nova política econòmica, els “Plans Quinquenals”, que passaren a eliminar qualsevol rastre de propietat privada o comunitària al camp rus, va ser un absolut fracàs duent al país a la fam i, fins i tot, al canibalisme humà. Un exemple tangible de com un idealisme embogit que potencia la utopia sobre el pragmatisme de l’anàlisi empíric de la realitat aniquila a una nació sencera.

En quant als deus successors a la URSS, tan sols durant el breu periode de Nikita Jruschov, va fer un intent de condemna al culte a la personalitat.

Tot i que el PCE i el PSUC varen desvincular-se totalment de la URSS i la Tercera Internacional arran de la brutal repressió militar a Txecoslovàquia l’any 1968, com la resta de comunistes europeus, encara contemplo horroritzat com hi ha qui disculpa o fins i tot reivindica aquell embogit despotisme tirànic que va ser la URSS, que RES tenia a veure amb Marx i el pragmatisme del materialisme històric

L’esquerra ha de ser compatible amb la llibertat, el respecte als drets humans, la democràcia, la discrepància ideològica, el pacifisme i els drets de les minories. Mai es pot posar una ideologia per davant de les persones. Mai es pot massacrar a ningú en nom d’una teoria per bona que aquesta sigui. Aquesta es el veritable llegat del materialisme de Marx: pragmatisme realista sempre, dogmatisme idealista mai!

h1

OBAMA: 100 dies de Revolució.

abril 26, 2009

__marxleninoma

En política és considera de bona educació esperar un marge de 100 dies abans de fer una valoració d’un govern quan aquest es nou i acaba d’entrar.

I com jo soc una persona molt educada, mesurada, cabdal i gens demagògica ni provocadora, he esperat aquest marge de temps a realitzar una valoració del Govern d’Obama; a diferència dels seus grans enemics confessos, la extrema dreta religiosa i racista, així com l’obsolet antiamericanisme patològic que, tancant els ulls a la evidència, es neguen a veure els fets tangibles, reals i materials que estan transformant als EUA en el far de l’esquerra mundial del primer món. Qui ens ho havia de dir fa un any, eh?

Així doncs m’he submergit a les hemeroteques digitals per tal de fer un brevíssim recull dels 25 fets que proven de forma científica, indubtable i objectiva que Obama està suposant, per als nordamericans, un canvi tan profund i un gir copernicà tan real com el que comportà l’aparicció de la filosofia de Marx o la irrupció política de  Lenin:

– Tancar la presó il•legal de Guantànamo.

– Iniciar el procés de replegament militar al Irak.

– Obrir la porta a jutjar els tortures de la era Bush, enfrontant-se amb el nucli dur de la CIA i bona part del seu propi partit. També ha desclassificat fotografies i documents sobre aquests abusos.

– Oferir un nou inici amb les relacions amb Cuba i aixecar parcialment l’embargament, permetent major nombre de visites i entrada de divises a la illa, sense que el regim castrista hagi fet cap gest d’obertura democràtica.

– Apropar-se a la Revolució Bolivariana de Veneçuela i el seu gran líder Hugo Chavez, fent que aquest torni enviar un ambaixador a Washington. Aquest fet li ha causat una allau de crítiques per part de la dreta al seu país.

– Posicionar-se davant de la ONU a favor de la despenalització universal de la homosexualitat i el reconeixement global dels drets GLTB.

– Forçar la dimissió del president de la General Motors, Rick Wagoner, en un acte d’intervencionisme econòmic sense precedents a la història americana i que va causar l’admiració del mateix Michael Moore. També va donar un ultimàtum a Crhysler, per modificar els seves polítiques laborals.

– Iniciar una reforma del obsolet sistema sanitari americà per donar cobertura universal a les persones amb menys recursos.

– Participar en un acte de la “Aliança de Civilitzacions”, abandonant així la política republicana visceralment islamofòbica.

– Reconciliar-se amb Europa, refent l’eix atlàntic, recomponent les relacions amb el govern espanyol i abandonant així l’unilateralisme.

– Iniciar una nova “new deal” socialdemòcrata per tal de salvar l’economia americana i els llocs de treball, aconseguint que la borsa comenci a agafar aire.

– Prohibir que els directius de les empreses privades, que hagin rebut fons públics, pugin tenir uns sous desorbitats. De fet ha amenaçat amb acomiadar a aquells que no presentin els comptes de en que s’han gastat els diners.

– Pagar de la seva butxaca les reformes de la Casa Blanca i no amb diner públic com havien fet, fins ara, tots els presidents.

– Fer un discurs molt crític amb la indústria de les targetes de crèdit pels seus alts interessos cap a la classe treballadora.

– Obrir el procés de Pau a pròxim orient, exigint al president Israelià la creació d’un estat de Palestina, convidant a Egipte, Israel i la Autoritat Nacional Palestina a una conferència de Pau. El seu distanciament amb Netanyahu es tal, que alguns líders demòcrates parlen directament d’enfrontament obert amb Israel.

– Demanar al seu Gabinet de Govern que retalli 100 milions la despesa en alts càrrecs de l’administració.

– Pressionar al Congrés per que aprovi lleis a favor de les energies renovables i contra el canvi climàtic.

– El seu assessor econòmic està treballant en buscar la forma d’impedir la creació de bombolles econòmiques.

– Deixar clar a Bolivia que ell mai donaria suport a un procés d’intervenció política a Sudamèrica contra governs d’esquerres.

– Obrir una reforma per tal de donar papers a tots els immigrants il•legals que ja es troben als EUA.

– Prometre davant els líders de la UE, reunits a Praga, un mon sense armament nuclear, proposant a Russia una nova fase de desarmament i fent un mea culpa d’Hiroshima per primer cop des de 1945.

– Apropar la seva política als ciutadans, participant en un xat de preguntes obertes, actualitzant el seu blog, web, facebook, twenti etc…

– Crear un fòrum internacional de els grans potències econòmiques sobre el canvi climàtic.

– Aprovar la investigació científica amb cèl•lules mare i el finançament d’ONG que proposin el preservatiu com a via per aturar el VIH.

– Enfrontar-se obertament al Vaticà, proposant com a embaixadora a la Santa Seu a la progressista Caroline Kennedy.

Si aixó ha fet en 100 dies, que podrà fer en 4 anys?

__winter16

PD: Si algún lector pensa que m’he xalat, ha de saber que els meves tesis sobre la Revolució Obama son plenament compartides pel diari més important de El País.

PPD: Imatge gentilesa de Ferran

socalists_spreading_the_wealth_postcard-p239593014031513931qibm_400

h1

Famafòbia

juny 8, 2008

Madonna is GodDintre dels ambient de l’esquerra més extrema i idealista, com la que rodeja de dalt a baix al Moviment Okupa, s’ha creat un incomprensible perjudici entorn a la Fama: si un grup li agrada a més de 100 persones passa automàticament a ser un hipòcrita venut al sistema i la seva música, encara que no hagi variat ni un mísere acord des de que tocaven pels seus queatre amics, ha degenerat de forma infame.

I, desgraciadament, aquesta actitud tan infantil, producte d’un coplexe d’inferioritat i d’una galopant enveja incontenible, s’ha contagiat ràpidament a la resta de la societat contaminant la ment de persones suposadament racionals, que un bon dia llençen a les escombraries la discografia completa de Manu Chao perqué Oh! Tragèdia!! va sorir una cançó seva per la tele, o bé cremen les seva samarreta de Radiohead quan aquets arriben al top de vendes a Anglaterra.

Em dona la sensació que aquesta herència enverinada del punk en realitat no és més que la reedició de la idea de Lenin segons la qual la revolució ha d’estar en mans d’una selecta i escollida minoria, ja que les masses vulgars mai seran capaces de saber que els convè. Vaja, el despotisme ilustrat de tota la vida. Jo preferiexo, com no, la idea democratitzadora de Warhol, segons la qual tothom tè dret als seus 15 minuts de popularitat, una proposta que, a la era dels blogs i You Tube, ja no representa cap utopia. 

Anem a veure! La música, igual que el cinema, son professions en la que els artistes busquen guanyar-s’hi la vida, no son ONG’s!! Si algú que treballa en una empresa qualsevol i li ofereixen un ascens, una plaça millor remunerada, una paga doble o un sobresou… oi que no la rebutjrà?? Doncs perqué Dover no pot fer technopop si sap que el grunge ja no ven?

La fama, estimats lectors, no és patrimoni de la dreta i del poder! Vivim en un país on a les darreres eleccions generals un milió de professionals vinculats al sector  cultural van signar un manifest en contra del PP, partit que en tota la seva existència tan sols ha rebut el suport d’artistes de la talla de Norma Duval, Julio Iglesias o la Fresita de Gran Hermano.

Sí! Amaral ven 500.000 còpies per àlbum però després bé que actua gràtis a les manifestacions contra la Guerra, marxes de Nunca Mais o a actes d’Intermón Oxfam. I a més… heu pensat que sense el cop d’efece que va tenir el lema “No a la Guerra” dins de la gala dels Goya del 2003 mai s’hauria depertat la conciència progresssita d’aquest país que va aconseguir explusar a la rèmora pepera del poder?

Tindre èxit no vol dir necesariament que la pasta et surti per les orelles: la inmensa majoria els diners que es recapten amb la venda de discos va a parar a les discogràfiques, a les buxaques d’individus obsurs i absolutament desconeguts que exploten als creadors tant com poden. Els músics no deixen de ser, en el fons, uns mers peons, uns obrers de la cultura.  

Aixó no vol dir que tot el que es vengi sigui bó, obviament!!

Vuestra fama es como la flor, 
que tan pronto brota, muere,
y la marchita el mismo sol
que la hizo nacer de la tierra ingrata

Dante Alighieri.