MOVIMENT OKUPA: llums i ombres

LLUMS

Jo era tan sols un tendre adolescent de 15 anys quan vaig anar a parar al Centre Social Okupat de La Vakeria, buscant un espai on sentir-me segur de les hordes de caps rapats nazis, que regnaven amb total impunitat el meu barri als foscos anys 90’s; un refugi on poder parlar en català i tenir ploma no fos motiu per acabar inconscient al terra (com em va acabar succeint).

I així va començar el meu periple, durant uns llargs vuit anys, buscant oasis de llibertat als diferents centres socials com la Vakeria, l’Eskola Enkantada, la Hamsa, la Lokeria o la Òpera, on vaig fer de màster en llargues partides de rol, recitava poesia, escrivia fanzines, ballava en desfasats concerts d’infames grups de punk-rock èmuls d‘Eskorbuto, moderava debats filosòfics o participava en múltiples tallers de tota mena.

En primer lloc cal dir que comparteixo plenament el principi teòric del moviment: col·lectivitzar per la força un bé immoble completament abandonat per tal de donar-li un ús social, ja sigui com a vivenda o com a ateneu juvenil. En cap cas defensaria, òbviament, que s’okupes una casa on hi visqués realment algú, ja fos com a primera o segona residència, fet que no succeeix quasi mai.

La mitologia demagògica escampada per la classe propietària i especuladora ha arribat a afirmar que tots els okupes son nens de casa bona que van a fer l’indi una estona. Doncs bé, us puc ben assegurar que no es gens cert! Si fos així el gruix del moviment estaria a Sant Cugat i no al cinturó vermell. Quan la dreta es posa a opinar de coses que no sap, li passa com a Alberto Fernandez Diaz, que fa poc va fer una llista negre de cases okupes de Barcelona… on hi estava inclòs un Casal de l’ Ajuntament!!

Tampoc es cert que siguin uns paràsits, o que no treballin: hi ha de tot, peró generalment m’he trobat amb persones molt actives i pencaires, capaces de transformar una fàbrica en runes en un macroconcert en poques hores!

Peró, clar, no tot el que rellueix és or, ni molt menys! I aquest paradís té més d’una poma podrida. Si jo fos un sectari idealista, amb l’únic propòsit de fer proselitisme, aquest post acabaria aquí, peró no és el cas!

OMBRES

Per què un moviment basat en uns principis ideològics tan bons com és la repartició d’habitatge en desús és vist amb tan rebuig per la societat general? Es per l’arrelat sentit de la propietat privada, o serà que el moviment està cometent algun error? Segons el meu punt de vista aquestes serien les seves ombres:

ASSEMBLEARISME MESSIÀNIC: Comja vaig explicar en un altre post aquesta és la forma política més inútil i lenta de prendre decisions; tan sols contribueix a crear auto-erigits lideratges messiànics supermegaokupisradikals que imposen el seu criteri davant la multitud incapaç d’aixecar la veu i participar, ja sigui per timidesa o per falta de carisma.

CONSUM DE DROGA: Digueu-me tiquis miquis, però a mi em genera repulsió veure com algú es fot una ratlla, no diguem ja que es punxa, mentre jo estic tranquil·lament de festa. No ho tinc perquè aguantar, gràcies. Desgraciadament moltes cases okupes han acabat degenerant en vulgars narcosales, sense cap altre principi ni fi. La droga ha estat molt més eficaç que no la policia en desarticular aquests centres socials; intenteu fer un taller amb algú tripat i m’ho expliqueu!

SECTARISME ESTÈTIC: Cal que tots els concerts siguin de punk rock? Cal mirar malament a algú que no segueixi l’estricte i purità dress-code de samarreta a ratlles vermelles i negres? No estimats, no, una persona que porta roba de Mango o Zara, no es un pijo, es un membre de la societat!

DESCONTROL ECONÒMIC: Que es fa amb els diners recaptats a la barra d’un concert? A on van a parar els recursos recollits per tal de sufragar els advocats dels detinguts en un desallotjament i que mai acaben arribant al seu destinatari? D’on surt la pasta per finançar tota la droga que circula? Perquè barata, barata, precisament no és…

RADICALISME IDEOLÒGIC: En comptes de buscar complicitats en associacions de veïns, sindicats, agrupacions culturals o partits polítics parlamentaris, el moviment s’ha atrinxerat en el seu fanatisme, acusant de quintacolumnisme a la menor dissidència. Creuen que ells tenen la raó absoluta i que la resta de la societat viu enganyada pel capitalisme, amb la qual cosa en comptes d’augmentar la seva base social de suport, la redueixen progressivament.

Com a conclusió tan sols afegir que el Moviment Okupa ha renunciat a transformar la societat, conformant-se amb crear minúscules bombolletes, cada cop més petites, on agafar oxigen. Quina diferència amb Holanda, parts de França o alguns indrets d’Euskadi, on s’han mig integrat al sistema, convertint-se en respectats i influents motors generadors de cultura i pensament!

Es la roba un indicador de classe social?

Una de les obsessions atàviques de l’arqueologia marxista (corrent teòrica en la que milito) ha estat descobrir evidències materials que ens posin de manifest desigualtats econòmiques en un jaciment. Tradicionalment la pista més fiable han estat els aixovars a les tombes; descobrir estadísticament que uns enterraments concentren objectes personals i adorns molt luxosos per sobre de la mitjana és una prova (teòricament) irrefutable de pertànyer a la classe social explotadora.

Ara bé, jo em pregunto: si uns científics del futur fessin aquest estudi sobre la població catalana actual, seria fiable? Podem deduir l’estatus social d’algú per la roba o les joies que porta en aquell moment a sobre?

En teoria, el més esperable seria que la mostra estadística se’ns dividís en 3 grups: roba cutre de mercadillo, roba bona de preus moderats i roba caríssima, que es correspondria amb les 3 classes socials. Segurament aquest esquema seria perfecte per a qualsevol moment anterior al s.XX o per un estat econòmicament polaritzat com qualsevol de Sudamèrica.

Però ai las! Resulta que en el nostre entorn tenim diversos factors que ens distorsionen completament la hipòtesi inicial!

Factor 1: Hipijos i Super Okupis

Persones provinents de classe social altíssima, amb torre a Sant Cugat, pis a Pedralbes i apartament a Muntanyà però que per dissimular el seu pecat original (la pasta dels seus pares) vesteixen com si fossin joves de barris marginals i obrers, d’ideologies extremes revolucionaries, sense renunciar en cap moment als luxes, però dedicant totes les seves forces a dissimular-ho

.

.

Factor 2:Chonis i garrulos forrats

Típic cas de nano de família pobre sense cap mena de cultura que deixa l’escola abans d’acabar la ESO, es fica a treballar a la obra de encofrador o camioner i, en plena bombolla immobiliària, es fa d’or.

La seva manca total de criteri, fa que inverteixi el seu capital en coses fútils i estúpides (cocaïna, tunning) i aparentment segueixen semblant el mateix garrulo de sempre, tot i tenir un bon feix de bitllets al banc.

.

Factor 3:Persones pobres però glamuroses

Individu que, tot i el seu sou limitat, no pot evitar estalviar el que pot per deixar-se el suor del seu front en els darrers modelets de Mark Jackobs.

També ens podem trobar en el cas extrem, algú molt ric però amb tan poc gust per escollir la roba i combinar-la que sembla que dormi sota un pont.

.

.

Factor 4:Quieroynopuedo

Famílies de classe baixa que davant les seves amistats intenten aparentar ser milionaris i son capaços de menjar pipes dos mesos per tal de lluir una pamela despampanant o un descapotable.

Seria el típic cas de la noblesa decadent de finals del s.XIX.

.

Factor 5: Rics amb demència senil

Les seves possessions son incalculables, però les guarden sota una rajola, ja que estan convençuts que la postguerra és a punt de tornar en qualsevol moment.

Per molts zeros que tingui el seu compte corrent vesteixen amb draps i pantalons trencats que causen la vergonya aliena a les seves minyones.

Foto: Duquesa de Alba.

.

.

Factor 6:Elements distorsionadors per causes ètniques o culturals

En un extrem trobaríem les persones d’ètnia gitana que poden arribar a viure en cases amb una salubritat dubtosa, però atresorar vistoses joies per tot el cos i en l’altre la família típica catalana de classe mitja-alta, que tot i que la botiga els hi va la mar de bé, la sobrietat luterana dominarà la seva estètica.

.

.

..

.

Així doncs, cal anar en compte a l’hora de jutjar a algú per les aparences! A l’Europa de la era del postmodernisme la ecuació entre elegancia i classe social sembla estar a punt de passar als manuals d’arqueologia!

Somni nº1

Avui, aprofitant la paupèrrima audiència que tinc en cap de setmana, inicio una nova secció experimental dins el blog: la meva incursió en la literatura onírica, un camp ja explorat abans pels surrealistes pictòrics i cinematogràfics! Bàsicament consistirà en narrar-vos i compartir els somnis que tinc com tan bonament recordi, i d’aquesta forma col·leccionar-los per sempre… llàstima que no aconsegueixi retenir-los gaire temps un cop despert. I per començar el que m’ha turmentat la passada nit.

Al inici del meu deliri oníric estava jo al esplai, d’on era monitor fins fa dos anys, preparant unes colònies cap a una muntanya molt alta i nevada. Per algun estrany motiu els educadors havíem de preparar el dinar abans de marxar, que consistia bàsicament en una olla gegantina de sopa.

Però, fent gala de la meva poca destresa psicomotriu (ni en els meus propis somnis aconsegueixo ser hàbil), al posar la sopa a les carmanyoles dels nanos se’m bolcava i  formava una riera espectacular inundant tot el carrer, fet que causava l’alarma i el kaos en el veïnat proper, provocant la intervenció de la policia que acabava arrestant a tot l’equip de monitors del esplai.

Un cop a comissaria resulta que s’havia creat, espontàniament, una manifestació de castellers i diables a la porta, protestant per la injusta detenció (a qui no se li ha caigut mai un plat a terra?), mentre els polis ens explicaven que es veien obligats a torturar-nos, no per que a ells els hi agradés, ni per treure’ns cap mena d’informació confidencial, sinó per pura rutina i tradició folklòrica.

Però gràcies al rebombori format per la concentració de dimonis i anxenetes, jo aconseguia fugir amb l’ajuda d’una punki sinistra que em duia a casa seva, una luxosa mansió amb mobles de disseny, on tenia amagada una secreta habitació situada a sota del seu sofà de vellut blau. Jo li explicava que a mi les ties no m’anaven gaire, però ella insistia que ja que m’havia rescatat li podia fer algo…

Finalment eixiem d’aquell antre de luxe mòrbid i, un cop al carrer veia com totes les cantonades estaven encartellades amb la meva foto: la sonada fuga m’havia convertit en un heroi dels okupes, hippies i punkarres de tot el Barcelonès, que anunciaven per arreu raves en el meu honor!

———————————————————————————

El que més em fascina del món de somnis és la facilitat en que barregem contextos impossibles, passegem els nostres traumes en la més normal de les quotidianeïtats i ballem al só dels arguments més dantescs i dadaïstes com si res. No cal buscar cap inspiració més enllà, tot és dintre el nostre cap, tan sols cal saber on buscar!

PD: La imatge es titula “Venice dream” i és del fotògraf turc Niko Guido

És l’anarquisme una ideologia de dretes? *Llibreria llibertària vs Me*

EL dia 26 de Desembre del 2006 vaig publicar un artícle molt mal redactat al meu anterior blog titulat “Per qué l’anarquisme és una ideologia d’extrema dreta” en  el que exposava , segons el meu punt de vista, com aquesta ideologia ultraidealista tenia molt més  aveure amb el neoliberalisme que practica Georges Bush o que predica la COPE, que no amb cap tipus de lluita obrera.

Doncs bé ahir, uns quans anys més tard, vaig rebre un mail signat per una Llibreria Llibertaria  en la que ,punt per punt, es dedica a rebatre els meus arguments. M’he decidit a publicar la resposta per tal de que vosaltres jutgeu qui s’apropa més a la veritat! Tingueu en compte que quan vaig escriure aquell post dedicava 2 min. al meu blog i tenia una mitjana de 10 lectors diaris!!

Resposta a l’article “L’anarquisme una ideologia d’extrema dreta”

Bé, abans de res aclarir que jo personalment hem considero anarquista i per tant aspiro a viure en un sistema comunista llibertari. També dir obertament que l’anarquisme té una arrel comuna amb el liberalisme, d’alguna manera són dos cares de la mateixa moneda, i aquest fet pot donar lloc a confusions paradigmàtiques com la que expresses en el teu article.

Tot seguit passo a comentar punt per punt els diferents arguments que dones. També voldria diferenciar entre les concepcions dels anarquistes històrics, del moviment obrer, i els anarquistes contemporanis. Finalment adjunto unes breus conclusions sobre els aspectes que més valoro de l’anarquisme i que, al meu parer, són els que més necessitem en el nostre malaurat món actual.

1- Per que defensa l’eliminació total del Estat del benestar: es a dir, la fi de l’educació pública, la sanitat pública, la seguretat ciutadana, l’atur, la jubilació, les beques, els museus, les biblioteques, la justícia i les obres públiques, igual que el neoliberalisme més ultra americà.

Un bon punt per començar. Si repassem la història veurem com des del món obrer en general i des de l’anarquista en particular sempre s’ha impulsat la creació d’escoles, biblioteques (bona part de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació prové d’aquest moment), sanitat i ajuts als més desafavorits. Però en el cas de l’anarquisme la voluntat és la de que tots aquests elements siguin gestionats per tots els individus de la ciutadania, i especialment els que hi treballen i hi estan directament implicats. Podria semblar que el neoliberalisme actua igual, quan el que busca és el major benefici econòmic per a una certa entitat privada (posem per cas un hospital privat que només curarà a qui pagui més per un millor servei), sense tenir en compte si tothom rep aquests beneficis socials, com es faria en el comunisme llibertari. A més una de les crítiques més punyents que fa l’anarquisme a l’Estat, és com aquest utilitza els diferents organismes, en principi comuns, per imposar una determinada manera de pensar i actuar, per exemple un determinat sistema escolar basat en el premi-càstig i els exàmens o una sanitat pública que recomani uns certs medicaments d’una certa indústria farmacèutica. Podríem repassar punt per punt, però encara queda molta feina. Així doncs dir que no crec que cap anarquista estigui en contra dels beneficis que tu esmentes, sinó que esta en contra de la forma en com es gestionen i amb quina finalitat funcionen (evidentment el sistema carcelari quedaria eliminat, i l’atur seria inexistent, doncs tothom treballaria).

2- Per que proposa acabar amb la democràcia parlamentària i substituir-la per assemblees manipulades i controlades per ells en les que qui no els hi doni la raó no té ni veu ni vot (he participat en assemblees d’algunes cases okupes i ho he vist amb els meus propis ulls).

Bé no se pas a quin tipus d’assemblees has participat, però si realment creus que són un organisme vàlid en algun nivell (encara que no ho sembla pel que dius) espero que hagis lluitat per al seu correcte desenvolupament. Em voldria estalviar aquesta part però quan dius que volem “acabar amb la democràcia parlamentaria i substituir-la per assemblees manipulades i controlades per ells en les que qui no els hi doni la raó no té ni veu ni vot” podries ser menys tendenciós i expressar la teva opinió amb paraules que no denotin tan clarament la teva postura (és tracta de la base del periodisme). En fi, passem al nucli d’aquest argument. Les assemblees han estat i seran sempre la base de la democràcia i aquesta no s’entén sense les altres. Una altra cosa és que ara tinguem un sistema que s’autodenomina democràtic per que podem elegir els nostres governants (gràcies a les campanyes electorals que ens guien pel camí correcte !), però no podem elegir com ens governen. La base de l’anarquisme és traspassar la capacitat de participació (opinió, debat i decisió) al conjunt de la població (més ben dit que aquest conjunt adquireixi per si mateixa aquesta capacitat, que no sigui concedida), fent que aquesta sigui conscient dels seus actes i de la seva responsabilitat en les decisions que pren. També afegir que no només d’assemblees viu l’anarquisme, doncs el comunisme llibertari també hauria de comptar amb òrgans representatius, lloc de trobada de les diferents assemblees de base. Però atenció, he dit representatius, no delegatius, i aquesta part deixo que la descobreixis per tu mateix. Un bon lloc és el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Ah! Per cert, no totes les cases okupades i els seus membres són anarquistes!

3- Per que proposa arribar al poder exclusivament mitjançant la violència: atemptats al Liceu, pistolerisme als anys 10/20, assassinats de diversos polítics i intel•lectuals, afusellaments i massacres indiscriminades a la reraguarda durant la guerra civil, en son un bon exemple.

Primerament: l’anarquisme NO proposa arribar al poder. De fet en el moment històric en què hi ha estat més a prop el va rebutjar (parlo del 19-20 de juliol de 1936 , quan es va desestimar proclamar una dictadura anarquista,  en benefici del diàleg i el consens amb la resta de forces politico-socials del moment, contra el feixisme)
Respecte a l’ús de la violència. L’anarquisme no només vol transformar el món a través de la lluita com hauràs pogut comprovar en el punt 1. Possiblement aquest és el punt més problemàtic des del punt de vista actual, doncs no podem arribar a copsar el nivell de conflictivitat social a que s’havia arribat, arrel de les infra-humanes condicions de vida. Actualment en la lluita contra el poder estatal-capitalista sembla impossible l’ús de la violència, però molts cops accions de força han donat resultats positius per al conjunt que possiblement tu mateix disfrutes. Per altra banda la democràcia parlamentària en els seus inicis històrics es va imposar per la força de les armes. (inclús aquí a Espanya podríem dir que la democràcia ha estat imposada per la força o el poder de les armes)
Per cert, t’haguessis alegrat si algun dels intents d’assassinat d’en Franco, per part d’anarquistes (o altres) hagués reeixit? Hem podries dir que potser hagués sorgit un altre caudillo. Certament hagués estat millor que els “aliats” i posteriorment els socialdemòcrates, haguessin forçat la seva caiguda des de dins i des de fóra, amb bloqueig econòmic o aixecament popular. Però en fi, sembla ser que preferien construir el seu Estat del Benestar i que cadascú s’espavili com pugui !

4- Per que és una ideologia que parteix del més absolut idealisme heguelià-nietzchià, en el que la voluntat del individu és superior a la igualtat col•lectiva, igual que totes les ideologies d’extrema dreta. De la mateixa forma dubta de la racionalitat empírica de la ciència i sol creure en conspiracions i paranoies, com per altre banda tan addictes hi son la COPE i el Mundo.

Aquesta és més fàcil de contestar. Començant pel final, l’anarquisme és positivista, però no a qualsevol preu (de fet és molt crític), i per tant confia en la ciència en la resolució de molts dels problemes de la humanitat. A més a nivell històric sempre ha defensat la lluita contra l’obscurantisme de l’Església, a promogut una educació racional, basada en l’experiència empírica, i a tall anecdòtic dir que, quan Albert Einstein va visitar Barcelona, a part de l’Ateneu Barcelonès, va realitzar una conferència als locals de la CNT.
Pel que fa al conflicte entre individu i col•lectivitat. El que jo he entès és que l’anarquisme vol conjugar, trobar l’equilibri, entre individu i societat. Per tant que la voluntat col•lectiva no esclafi la potencialitat d’un individu sa i que alhora l’individu no vagi en contra del benestar del conjunt social i ambiental. És difícil però és el que es diu, dir una altra cosa és falsedat. Molts individus lliures formant una societat lliure. I bé el que diuen els d’extrema dreta és que hi ha un individu cridat a liderar les masses per portar-les pel bon camí. Res més allunyat de l’anarquisme. I això de conspiracions i paranoies…, no pretendràs saber-ho tot del poder, o ets tan ingenu de creure’t el que surt a la tele!

5- Per que els seus plantejaments maximalistes i radicals dins negociacions col•lectives han portat el fracàs o a l’alentiment de l’elaboració convenis laborals, afavorint així interessos de la patronal.

Evidentment no crec que ningú es pugui imaginar que hi hagi facilitats en una negociació entre patrons i sindicalistes anarquistes (posem que són de la CNT no?). Però no voldria entrar en debats en aquest punt doncs no sóc coneixedor del cas concret de que parles. Malgrat tot si aquestes reivindicacions són justes és normal la radicalització, i en tot cas el que afavoreix els interessos de la patronal és la mediocritat, el pacte de mínims i la poca voluntat combativa. Per altra banda si la teva voluntat és generalitzar, ens podríem remetre a les múltiples consecucions socials que s’han assolit gràcies a la col•laboració de tots els obrers, incloent-hi els anarquistes, des de les vuit hores fins a molts dels beneficis de l’Estat del Benestar que citaves al principi.

Bé arribem al final. No sé si la teva opinió haurà canviat en algun punt però et convido a que investiguis per tu mateix, indagant en la història, preguntat als actors i protagonistes. De totes maneres si creus necessària una rèplica no tinc cap problema en continuar discutint. Pel que fa als aspectes que més valoro de l’anarquisme, crec que són de sobra conegudes la seva voluntat de compartir-ho tot i de fer-ho tot entre tots. A més sempre ha estat una concepció del món i de la vida que sempre a cercat la veritat, ha estat molt crítica amb si mateixa i ha estat impulsora de l’ecologisme, el feminisme, la igualtat social (de drets i econòmica), el vegetarianisme, l’educació racional, la culturització de tota la població, el pensament lliure, la consciència moral i la llibertat d’expressió, i per sobre de tot de la lluita i l’acció directa emanades des de la base per aconseguir tots aquests aspectes plenament. La participació col•lectiva, la solidaritat, l’amistat són els valors, malgrat que molts s’hi han interposat amb gran violència i reacció, per alguna cosa serà !.
A més com suposo que deus tenir inquietuds socials, et convido a que m’expliquis que creus tu que s’ha de canviar del món i com fer-ho i jo t’ho explico des d’una perspectiva llibertària.

Atentament—-Llibreria Llibertària

Famafòbia

Dintre dels ambient de l’esquerra més extrema i idealista, com la que rodeja de dalt a baix al Moviment Okupa, s’ha creat un incomprensible perjudici entorn a la Fama: si un grup li agrada a més de 100 persones passa automàticament a ser un hipòcrita venut al sistema i la seva música, encara que no hagi variat ni un mísere acord des de que tocaven pels seus queatre amics, ha degenerat de forma infame.

I, desgraciadament, aquesta actitud tan infantil, producte d’un coplexe d’inferioritat i d’una galopant enveja incontenible, s’ha contagiat ràpidament a la resta de la societat contaminant la ment de persones suposadament racionals, que un bon dia llençen a les escombraries la discografia completa de Manu Chao perqué Oh! Tragèdia!! va sorir una cançó seva per la tele, o bé cremen les seva samarreta de Radiohead quan aquets arriben al top de vendes a Anglaterra.

Em dona la sensació que aquesta herència enverinada del punk en realitat no és més que la reedició de la idea de Lenin segons la qual la revolució ha d’estar en mans d’una selecta i escollida minoria, ja que les masses vulgars mai seran capaces de saber que els convè. Vaja, el despotisme ilustrat de tota la vida. Jo preferiexo, com no, la idea democratitzadora de Warhol, segons la qual tothom tè dret als seus 15 minuts de popularitat, una proposta que, a la era dels blogs i You Tube, ja no representa cap utopia. 

Anem a veure! La música, igual que el cinema, son professions en la que els artistes busquen guanyar-s’hi la vida, no son ONG’s!! Si algú que treballa en una empresa qualsevol i li ofereixen un ascens, una plaça millor remunerada, una paga doble o un sobresou… oi que no la rebutjrà?? Doncs perqué Dover no pot fer technopop si sap que el grunge ja no ven?

La fama, estimats lectors, no és patrimoni de la dreta i del poder! Vivim en un país on a les darreres eleccions generals un milió de professionals vinculats al sector  cultural van signar un manifest en contra del PP, partit que en tota la seva existència tan sols ha rebut el suport d’artistes de la talla de Norma Duval, Julio Iglesias o la Fresita de Gran Hermano.

Sí! Amaral ven 500.000 còpies per àlbum però després bé que actua gràtis a les manifestacions contra la Guerra, marxes de Nunca Mais o a actes d’Intermón Oxfam. I a més… heu pensat que sense el cop d’efece que va tenir el lema “No a la Guerra” dins de la gala dels Goya del 2003 mai s’hauria depertat la conciència progresssita d’aquest país que va aconseguir explusar a la rèmora pepera del poder?

Tindre èxit no vol dir necesariament que la pasta et surti per les orelles: la inmensa majoria els diners que es recapten amb la venda de discos va a parar a les discogràfiques, a les buxaques d’individus obsurs i absolutament desconeguts que exploten als creadors tant com poden. Els músics no deixen de ser, en el fons, uns mers peons, uns obrers de la cultura.  

Aixó no vol dir que tot el que es vengi sigui bó, obviament!!

“Vuestra fama es como la flor, 
que tan pronto brota, muere,
y la marchita el mismo sol
que la hizo nacer de la tierra ingrata”
Dante Alighieri.