La Insuportable Lleugeresa del Procés.

En l’excel·lent llibre “La insuportable lleugeresa de l’ésser” (1989), el seu autor Milan Kundera ens fa una interessant reflexió en el primer capítol: Si la història es basa en el mite de l’etern retorn, com plantejava Nietzche, i estem condemnats a repetir eternament els mateixos actes i accions, com Sissif pujant una roca a la muntanya per deixar-la caure i tornar-la a buscar un cop i un altre, els nostres actes son una ombra banal i fútil, sense cap pes ni transcendència, doncs tindrem infinites oportunitats per esmenar els nostres errors. Si la Revolució Francesa o l’Holocaust es repetissin cada 5 anys, les gestes heroiques de Robespierre o les atrocitats de Hitler no haurien atret l’atenció de cap historiador. L’esser seria, doncs, lleuger al no tindre la càrrega de la responsabilitat per cap dels seus actes.

El millor exemple d’això és el Procés, la roda de hamster en el qual es troba girant absurdament la política catalana des de l’any 2012. Per tal de tindre a les seves bases permanentment acrítiques i sumisses alhora que mobilitzades i sobreexcitades, els partits nacionalistes s’han basat en la mentida de la imminència. Segons ells la independència ja la tenim a tocar, falta molt poc per arribar-hi, només una miqueta més i ja està. I porten 4 anys fent creure que en pocs mesos serem un estat independent i que, per tant, en aquest context tan excepcional els parits presumptament d’esquerres com ERC i CUP poden investir presidents de dretes i aprovar pressupostos amb retallades ja que, total, son els darrers de la Catalunya autonòmica.

Noticia del 05/11/2013

El Bucle del Procés segueix una roda previsible que es basa en la infinita repetició, amb lleugeres variacions, d’aquest esquema en un cicle ritual que sol trigar aproximadament uns 3 anys en completar-se i tornar a l’inici:

1.- Un President convergent demana que, canvi de fer un referèndum, li aprovin els pressupostos amb retallades, que seran els darrers de la Catalunya autonòmica.

2.- Es fan unes cimeres molt pomposes on s’acorda fer un Referèndum de mentideta no vinculant ni pactat, sense cap transcendència ni valor.

3.- Es fa el simulacre de pseudo-Refèndum de mentideta. El Govern d’Espanya, la justícia i la premsa de dretes espanyolista munten el seu previsible numeret (a ells també els encanta el Procés). Els partits nacionalistes diuen que ja han guanyat i que ja som independents.

4.- Com absolutament ningú reconeix el resultat del pseudo-Referendum, el President convergent convoca unes eleccions autonòmiques dient que en realitat son plebiscitaries, on només la seva candidatura representa el SI, fent xantatge a la resta de partits nacionalistes per tal que li donin suport i vagin a la seva llista.

5.- Es fan eleccions autonòmiques normals i corrents, on els partits nacionalistes diuen que el Referèndum es una pantalla passada i que qui ho plantegi es un botifler espanyolista, prometent ells faran una DUI al minut després de les eleccions.

6.- El candidat convergent guanya les eleccions i demana als partits d’esquerres nacionalistes que l’investeixin amb un full de ruta per tal de proclamar la DUI i la desconnexió total d’Espanya en pocs mesos.

7.- Un cop investit, el President fa alguna declaració parlamentaria o llei inconstitucional per dissimular una mica, omplir l’expedient i provocar alguna sentència adversa amb la qual dramatitzar victimisme sobreactuat. Poc després reconeix que no té prou suport per fer la DUI, que el que cal es fer es un Referèndum. Torna al punt 1.

Com els processistes viuen tancats dins una bombolla periodística on totes les noticies son bones i qualsevol ombra de dubte es sospitosa de traïció, tenen la sensació de que realment estan avançant en línia recte, quan es evident que no fan més que donar voltes concèntriques entorn al mateix punt. La culpa del seu fracàs,  òbviament, sempre es dels altres, ells son l’immaculat Poble Escollit, paradigma de totes les virtuts.

Notícia de Desembre de 2015

I que hi guanyen amb aquest pensament mil·lenarista on el Paradís sempre està apunt d’arribar en una data màgica en la qual mai passa absolutament res? Doncs es una mentida útil que permet que la dreta segueixi manant i retallant impunement ja que, total, només serà uns pocs mesos. Un pressupost més i cap a casa. Una investidura més i ja haurem arribat.

Cap partit nacionalista s’ha atrevit, fins ara, a donar un cop a la taula i trencar aquesta espiral. La CUP semblava que podria arribar a fer-ho durant els debats i assemblees entorn la investidura de Mas, però al final van acabar rendint-se i claudicant a la dreta, fent un anecdòtic canvi estètic i superficial en el nom del President, per un posar-ne un altre d’idèntica ideologia. I a seguir rodant en cercles!.

Però, com afirmava Kundera, en cada repetició la transcendència de cada acte perd importància. Tenim una inflació de dies històrics, on el seu valor tendeix a la baixa. Un exemple objectiu d’això el trobem a Google. Si mirem l’evolució de la frase “Independència de Catalunya” en els darrers 5 anys del buscador veiem com aquesta frase té cert impacte cada 11 de Setembre, però cada any sol recollir una atenció un xic menor que l’anterior, fins al punt que el darrer 11S de 2016 el pic d’interès pràcticament va desaparèixer.

Busques a Google per “Independència de Catalunya” entre 2011 i 2016 a tot el mon.

ZOOM: Busques a Google per “Independència de Catalunya” entre agost de 2015 i desembre 2016 a tot el mon.

Ja a ningú li sorprenen les macromanifestacions de l’ANC, es un previsible un ritual cíclic com les processons de Setmana Santa; forma part del paisatge i  al cap de 2 o 3 dies tothom ho ha oblidat. Es com anar a veure els Pastorets, cada Nadal Lluquet i Rovelló troben el portal, acaba naixent Jesús i l’Arcàngel Gabriel derrota a Satanàs. Oh! De debò? No m’ho esperava!

La política catalana ha caigut en la lleugeresa absoluta on res té cap transcendència, més enllà del relat autocomplaent.  Quina importància té anar o no a una cimera si en tindrem infinites i ja en sabem el resultat? Que més dona anar a votar o no a un pseudo-Referendum si cada 3 o 4 anys en convocaran un de nou i el resultat no serà valid per ningú? A qui li importa si assistim a la manifestació del 11S si cada Setembre n’hi haurà una idèntica l’anterior? Perquè matar-nos a fer un programa electoral si mai s’arriba a aplicar ja que les legislatures duren 2 anys i estan completament monopolitzades sempre pel mateix tema?  Perquè dramatitzar amb cada sentencia antidemocràtica del Tribunal Constitucional si ja sabem que son l’esperada excusa perfecte que el Govern necessita per tal tornar, un cop més, a la casella de sortida?

Aquí no estem debatent en cap moment de forma seriosa sobre una eventual independència de Catalunya. El Procés no té absolutament res a veure amb cap República Catalana, per molt que afirmi el contrari. Com ja he explicat molts cops, es simplement una forma de vehicular el descontentament per la crisi contra l’esquerra internacionalsita i en suport incondicional a la dreta catalana. La traducció local del populisme identitari com a reacció visceral davant la crisi econòmica, la globalització, els fluxos migratoris, la postindustrialització i la desaparició de l’estat-nació que s’està donant arreu d’Occident i que en altres indrets es diu Trump, Le Pen o Brexit.

Karl Marx deia que la història es repeteix dos cops, un com a tragèdia i el segon com a farsa. El que no ens va explicar és en que es converteix la farsa quan aquesta es torna a representar de forma insistent un cop i un altre. Comèdia? Vodevil? Astracanada?

10 Recomanacions de Ciències Socials i Humanitats per Sant Jordi

De cara a la festa de Sant Jordi, abans que us llenceu com boges a adquirir llibres sense mesura ni criteri,  deixeu-me que us recomani alguns dels llibres d’assaig que més m’han agradat aquest any. Les temàtiques son les mateixes que trobareu en aquest blog que, si em llegiu, imagino que serà perquè també les compartiu en major o menor mesura: Ciències Socials (Història, Antropologia i Política) i Humanitats (Filosofia, Art, Cinema, Música, Literatura). Alguns no son novetats, ja us aviso. La literatura i l’assaig no son modes efímeres, com la música pop, i sempre es una bona ocasió per revisitar un clàssic.

La Fàbrica de las Fronteras: Guerras de Secesión Yugoslavas (1991-2001). Francisco Veiga, 2011

Una brillant, acurada i objectiva narració històrica de les cinc guerres que van desintegrar l’antiga Iugoslàvia (Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Kosovo i Macedònia). El que més m’ha agradat es que fuig del fàcil maniqueisme de bons i dolents; no es limita a demonitzar als serbis, sinó que explica acuradament  les causes, les conseqüències i les sagnants atrocitats que van cometre tots i cada un dels actors d’aquest conflicte, sense que ningú en surti gens ben parat. Un aterridor relat que ens demostra de que és capaç l’odi nacionalista, de com la única forma de crear un estat ètnicament homogeni en un món global es  mitjançant les matances i que posar fronteres mai soluciona un conflicte, només en crea de nous.

Maquiavelo frente a la gran pantalla. Cine y política. Pablo Iglesias, 2013

Abans de ser el líder de Podemos, Pablo Iglesias es dedicava a donar classes de Ciències Polítiques a la Universitat Complutense. Aquest llibre es el resum d’una de les assignatures que va impartir: Cinema i política, on fa un recorregut a traves de diversos films tractant de demostrar com la industria del cinema construeix relats que creen hegemonies polítiques a la societat. Resulta molt interessant l’anàlisi sobre la visió naïf i apolítica que es transmet de la Guerra Civil a través de diverses pel·lícules, així com la construcció de rols de gènere a “Lolita” o la globalització urbana a “Amores Perros“, entre molts altres exemples.

El Cura y los Mandarines. Historia no oficial del bosque de los letrados.  Gregorio Morán, 2014

A part de divertir-nos amb els seus mordaços articles d’opinió a La Vanguardia, Morán es un excel·lent escriptor. En aquest cas ens trobem davant una magna obra, fruït d’una documentació exhaustiva, que ens detalla l’endogàmia del món cultural i editorial que ha viscut Espanya, des de finals del franquisme fins als anys 90’s. Com s’ha premiat la mediocritat i la fidelitat al poder, per sobre de la qualitat,  creant un mon tancat i resclosit de “mandarins” intocables on el capellà Jesus Aguirre hi jugarà un paper molt especial. Quelcom que, per desgràcia, s’està reproduint a petita escala avui a Catalunya.

Això no és africà! Del Caire a Ciutat del Cap a través dels amors prohibits. Marc Serena, 2013

Un assaig on el periodista català Marc Serena ens explica les peripècies viatgeres des d’Egipte a Sud Africa entrevistant a diferents persones LGBT arreu del continent, que li expliquen com viuen el fet de ser una minoria sexual en el continent amb més homofòbia del planeta. Hi torbem activistes bloggers, advocades en drets humans, un imam musulmà casat amb un altre home, professionals del sexe, transsexuals que no es poden operar, entre altres interessants testimonis. Podeu llegir una ressenya meva més extensa aquí.

En tu árbol o en el mio: Una aproximación etnográfica a la práctica del sexo anónimo entre hombres. Jose Antonio Langarita, 2015

Es tracta d’un apassionant i profund estudi científic que tracta de donar resposta al perquè de que molts homes practiquin sexe de forma silenciosa, secreta i anònima, amb altres homes a qui no coneixen de res, en llocs públics (lavabos, parcs, platges …). Conté una detallada observació participant, doncs ell mateix va formar part d’aquestes pràctiques sexuals, convertint-se així en objecte i subjecte del seu propi estudi. El llibre s’inicia amb un pròleg del sempre polèmic Manuel Delgado i en podeu llegir una ressenya meva més completa aquí.

La Sociedad de Castas. Religión y política en la India. Agustín Pániker, 2014

Molt s’ha parlat darrerament de la “casta”, però dubto que ningú tingui la més remota idea de que significa aquest concepte dins el seu context cultural originari, la Índia. El professor d’història de les religions Agustín Pániker, ens fa una minuciosa explicació d’aquest complexíssim sistema de jerarquització social, basat en un concepte metafísic com la puresa/impuresa. Una estratificació que té profundes repercussions en l’economia, la política, la religió, el sistema de parentesc o la dieta de tot el sud-est asiàtic i que afecta a centenars de milions de persones. Però també es tracta d’un sistema d’apartheid a gran escala que impedeix que moltes persones tinguin els mateixos drets i deures i es vegin explotades en funció de la seva impuresa.

Filosofía inacabada. Marina Garcés, 2015

Aquesta obra es troba dividida en dues meitats. A la primera part la professora Garcés ens convida a fer una encertada reflexió, des d’un punt de vista filosòfic, sobre com abordar els problemes que es troba el món global i de com els  teòrics, clàssics o contemporanis, ens donen eines per entendre i replantejar la realitat que ens envolta avui. Ja a la segona meitat, Garcés ens fa un variat assortit de les darreres tendències i els autors més destacats en  la filosofia de la segona meitat del s. XX (postmodernitat, existencialisme, fenomenologia, neomarxisme, teoria queer…), explicant d’una forma breu, amena i comprensible quines son les seves principals idees i aportacions.

Eramos unos niños. Patti Smith, 2010

La coneguda cantant de rock i poetessa ens endinsa en un preciós relat autobiogràfic que gira entorn a la seva relació, afectiva i d’amistat, amb el fotògraf Robert  Mapplethorpe, conegut per les seves imatges homoeròtiques. Una història que plasma perfectament l’ambient undergonud de Nova York a finals dels anys 60’s i principis dels 70’s, amb Andy Warhol, Janis Joplin o Jimi Hendrix de personatges secundaris i el mític Chelsea Hotel d’escenari de fons. Un moment clau en la contracultura americana on es barreja el rock, el punk, el moviment hippie, l’alliberament sexual o el pop art, on tot semblava possible.

El Impostor. Javier Cercas, 2014

En aquest excel·lent assaig, Javier Cercas tracta de donar resposta al perquè un personatge real com Enric Marco va fer-se passar, durant anys, per un supervivent del camp de concentració de Mathausen, quan mai hi havia estat, sent la cara més coneguda de l’Amical Mathausen, fins que un historiador va descobrir el frau. A través de diverses entrevistes amb ell, així com un recorregut ben documentat per la seva biografia (també va arribar a ser portaveu de la CNT  i de la FAPAC), tracta d’analitzar la seva complexe personalitat i mira de  discernir quines  parts de la seva vida son certes i quines pur deliri de grandesa.

Karl Marx, Antropólogo. Thomas C. Patterson, 2014

A part de ser un dels filòsofs més importants de tots els temps, de replantejar la teoria de l’economia i  posar les bases del socialisme científic, Marx i Engels van escriure molt sobre com enfocar la història, l’antropologia i les ciències socials en general, des d’un punt de vista materialista històric. En aquest llibre s’ens explica com les obres originals del marxisme reflexionen sobre com el treball ens separa dels homínids, sobre la formació de les classe socials i els estats a la prehistòria, del sorgiment i canvi dels diferents modes de producció al llarg del temps i, el més important, posa unes bases per fer una antropologia marxista al segle XXI, que son perfectament extrapolables a l’arqueologia.

Memorias de Adriano. Margarite Yourcenar, 1950

I per acabar, un clàssic entre els clàssics que tenia pendent de llegir des del batxillerat. Es tracta de la biografia de l’emperador romà Adrià, narrada en primera persona en forma d’epístola al seu successor Marc Aureli. Un llibre  tan ben narrat que sembla poesia. Una reflexió sobre el sentit de la vida, el  poder polític i militar, el sentit d’estat, així com a la passió i l’amor envers al seu jove amant Antinoo. Una recreació exhaustiva d’un moment clau en la història de Roma (s. II dC), on l’Imperi ha de fer front  diverses rebel·lions internes i el cristianisme encara es una secta minoritària.

Us animo a que em deixeu les vostres recomanacions!

Es la “Utopia” un concepte de dretes?

Normalment s’associa la “Utopia“ a l’esquerra, ja que aquesta se suposa que vol transformar la societat de dalt a baix, envers una dreta conservadora reticent a tot canvi, a qui ja li estan bé les desigualtats del present. Aquesta valoració, però, és del tot burda, simplista, superficial i no s’adiu en absolut a les tradicions filosòfiques, com veurem a continuació.

El concepte “Utopia” va ser gestat pel filòsof humanista cristià Tomàs Moro, conseller d’Enric VIII que va ser condemnat a mort per la seva fe ultra-catòlica que el feia reticent als canvis de l’anglicanisme. Moro imagina al seu llibre “De optimo reipublicae statu, deque nova insula Vtopiae” (que no deixa de ser una versió moderna de la República de Plató), com seria una societat idíl·lica,  on tothom viva alegrament en harmonia amb la natura bucòlica-pastoril, amb tolerància religiosa i el govern d’un Príncep escollit per un Consell d’Ancians entre 4 candidats proposats pel poble.

Ja amb anterioritat a Moro, altres filòsofs cristians havien teoritzat sobre la societat  meravellosa i perfecte, com Sant Agustí al llibre “La Ciutat de Deu“, on imagina un món sense pecat, on han estat expulsats els fills de Caïm i tothom viu en harmonia espiritual en pau i justícia dins un regne de Crist. Amb posterioritat a Moro, altres religiosos varen escriure opuscles i llibres desenvolupant l’idealisme utòpic, com el monjo dominic Tommaso Campanella al segle XVII.

Al segle XIX varen sorgir dues corrents ideològiques de l’esquerra fortament influenciades per aquest idealisme fantasiós: el socialisme utòpic i l’anarquisme, dos moviments amb bases teòriques molt pobres, però que van presentar aquestes “utopies obreres” com a fites a seguir, confrontant-los amb la realitat del s.XIX, donant esperança als treballadors explotats i orientant-los cap a la consecució d’objectius futurs, tot i que mai van poder dur a terme cap dels seus principis teòrics.

Amb l’aparició de Karl Marx i el socialisme científic, tot això queda immediatament superat i anacrònic, doncs el materialisme històric planteja una veritable revolució de pensament: no hem de partir d’una utopia idealitzada per tal d’imposar-la a la societat actual, sinó que primer s’ha de realitzar un anàlisi objectiu de la realitat present, plantejant objectius realistes i pragmàtics per transformar-la.

Lamentablement alguns dels seus seguidors més fanàtics ho van entendre just al revés i es van dedicar a fer gulags, matances, purgues i dictadures totalitàries per imposar a la societat models utòpics que eren presentats com meravellosos i fantàstics sobre el paper. I quelcom semblant va passar a l’extrema dreta de Hitler i, de fet, en tots els sistemes totalitaris: el filòsof Karl Popper ja va advertir de que la creença fanàtica en la bondat absoluta d’un plantejament polític  (el que sigui) porta inexorablement a l’extermini de tots aquells ciutadans que no comparteixin aquest model, ja que son una mera nosa per la consecució de la utopia.

I jo em pregunto: Es necessària aquesta “utopia” fantasiosa, ingènua i pueril per tal de desenvolupar plantejaments revolucionaris i transformadors? No és  una enganyifa alienadora, com el cel pels creients, per tal de que ens oblidem de la realitat social que ens envolta? No seria millor retornar als principis científics i inductius del marxisme original, plantejant que tot objectiu polític futur ha de ser la conseqüència final d’un profund anàlisi del present i de les seves contradiccions?

La superioritat moral i ètica de l’ateisme sobre la religió

La fonamentació ètica del pensament religiós, com ja sabreu, es basa en el temor a un càstig diví en el més enllà. Es a dir, les persones creients obeeixen unes pautes i conductes de comportament no perquè ells siguin realment bones persones, sinó pel  pànic paranoic a patir un escarment metafísic d’algú invisible que els observa en tot moment.

El pensament idealista dels creients planteja, com Plató i Kant, que existeix un “bé” i un “mal” inqüestionables i absoluts, uns dogmes de fe, o imperatius categòrics, basats realment en tradicions ancestrals i obsoletes, que ells creuen que tenen el seu origen en criatures superiors. Per exemple, es força possible que la prohibició islàmica de menjar carn de porc es basi en una epidèmia de triquinosi del segle VII i d’això se n’hagi derivat un comportament irracional al llarg de 1.400 anys.

El fet d’obeir dogmes inqüestionables porta directament al fanatisme integrista, es a dir, en pensar que una idea és millor que la vida de totes les persones que no creuen en ella i, per tant, es moralment acceptable matar als infidels o, a creure que aquests no son persones amb iguals drets i deures.

Cap a una ètica atea i materialista

Davant això, quina alternativa tenim les persones que creiem en la ciència, el materialisme empíric i la raó? Doncs jo he plantejat aquests punts, a veure que us semblen:

1.- RELATIVISME MORAL: No existeix un “bé” i un “mal” absoluts, hem de buscar la forma correcte d’actuar a partir de l’observació empírica i objectiva de la realitat i de les conseqüències que tenen els nostres actes. No hi han idees vàlides per tothom i en tot moment, la moral és un concepte creat per l’home i determinat per la cultura i la història. Per exemple: La pederàstia era èticament acceptable a l’antiguitat grecoromana i no ara.

2.- DE LA REFLEXIÓ INDIVIDUAL A LA REVISIÓ COL·LECTIVA: Hem de qüestionar-nos constantment les normes i els mites que regulen la nostre societat, valorar internament si fem el millor i el més correcte no perquè així ho digui una llei, una ideologia o un Deu, sinó perquè nosaltres hem arribat a aquesta conclusió. Un cop fet això hem de promoure un debat col·lectiu per tal d’arribar dialècticament a un consens global i democràtic que ens permeti revisar la fonamentació de la justícia. Per exemple: És ètic torturar un terrorista per evitar un atemptat? Es bo bombardejar  un país per alliberar-lo d’una dictadura? Parlem-ne!

3.- UTILITARISME: Tal com va plantejar el filòsof anglès Jeremy Bentham els únics conceptes absoluts son el plaer i el dolor, ja que son magnituds demostrables i quantificables. Per tant, una ètica atea i racional sempre haurà de buscar el màxim plaer per un major nombre de persones, evitant tot tipus de sofriment innecessari. Però jo crec que, al contrari del que pensava Adam Smith, això no ho solucionarà un mercat lliure i un individualisme egòlatra, sinó una acció política  col·lectiva que persegueixi acabar amb les causes objectives del dolor mundial: la pobresa, la guerra i les malalties.

Immanuel Kant em posa calent.

No ho puc evitar! Es sentir un fragment de “Crítica de la raó pura“ i el meu entrecuix s’endureix i humiteja, mentre un convulsiu calfred sacseja tot el meu cos. Qualsevol referència a la filosofia d‘Immanuel Kant desperta en mi una irrefrenable orgia de passió salvatge i voracitat sexual sense cap mena de control possible.

Vaig descobrir aquesta fal·lera pel criticisme racionalista il·lustrat  a la classe d’Història de la Filosofia al ja desaparegut curs de  COU. En quant el temari va abordar al teòric prussià, vaig sentir un desbordant  impuls de treure’m la roba i llençar-me apassionadament en braços del professor, demanant-li entre gemecs que em recités “La metafísica de les costums”  a cau d’orella. Per sort vaig a aconseguir sortir al lavabo, on desfogar la meva calentor.

A partir d’aquell dia amagava  sota el llit exemplars de “Prolegómenos a toda metafísica futura que pueda presentarse como ciencia” per tal de saciar les meves diàries fantasies onanístiques. Entre salvatges orgasmes tot el veïnat em podia escoltar cridant “Que puc fer?” “Que puc esperar?” “Que he de fer?” “Que és l’home?” “Quines són les condicions de possibilitat de la ciència?”.

I si, un text de Kant va aparèixer a la Prova d’Accés a la Universitat. Jo, evidentment, vaig girar el full ben de pressa per tal d’agafar la opció de Marx, amb qui mantinc un amor més platònic i menys carnal. Peró la temptació estava allí, a un cop de full… i malgrat els meus esforços inhumans contra la luxúria, aquell examen va acabar entre suors i altres humitats més denses, que no van despertar la curiositat dels altres alumnes concentrats en el seu text.

Per mi les seccions de filosofia de les biblioteques públiques són com un Bingo per a un ex-ludòpata. Procuro evitar-les i demano als escèptics bibliotecaris que allunyin de mi tot possible volum o novetat en relació a l’autor alemany. Reservo una selecció des seus textos folrats i plastificats al mateix calaix que els preservatius o el lubricant: qui necessita viagra quan pot escoltar la impossibilitat de la metafísica com a ciència?

QUE PENSIN ELS ALTRES!

Pensar, es a dir, qüestionar els imperatius teòrics transmesos per la societat mitjançant la acadèmia i els mitjans de comunicació, ha esdevingut un acte marginal, sorprenent per la seva excepcionalitat i revolucionari per la seva infreqüència.

I per a que serveix pensar? Althusser ja va dir que tota aquella filosofia que no transformi la realitat material, no té cap mena d’utilitat social, mostrant-nos com tots els autors anteriors a Marx es limiten, simplement, a teoritzar abstraccions, legitimant i explicant el poder o les estructures pre-existents a ells, no a imaginar-ne unes de noves; anant a remolc de la història, en comptes de marcar-ne el rumb.

Quants estudiants de filosofia qüestionen realment allò que els expliquen a l’aula i no es limiten a ser un esglaó dins una cadena de transmissió ideològica intergeneracional?

A la meva disciplina científica passa exactament el mateix. El 90% d’arqueòlegs han renunciat a replantejar el passat, a qüestionar els models teòrics o metodològics presents i dediquen les seves publicacions a enumerar tipologies d’objectes trobats o descriure superficialment les estructures excavades; de la forma que, si una dada no encaixa amb el model del llibre, aquesta directament es descarta.

En l’univers idealista en el qual vivim la teoria és sagrada, el dogma preexistent inqüestionable i la societat no vol escoltar cap noticia que no encaixi amb la seva visió particular del món. La realitat material objectiva ha estat relegada a les golfes de la intelectualitat, tancada dins un laberint de miralls postmodern en el qual la matèria varia segons l’observador i l’únic que poden fer els científics és interpretar les interpretacions.

La facilitat per obtenir informació a la xarxa global, no ens ha fet més objectius, sinó que ha multiplicat fins a l’infinit les bombolles ideològiques i el fanatisme (incluït el d’esquerres, desgraciadament): ¿qui de vosaltres llegeix un diari o una web situada a les antípodes de la vostre tendència política? Doncs jo, cada dia, faig un repàs per tota la caverna mediàtica pepera, convergent, anarquista,  independentísta o ultracristiana.: Soc addicte a conèixer els punts dèbils dels meus propis arguments i al·lucino veient com un mateix fet empíric pot ser tergiversat a esquerra o dreta, segons quina sigui la intencionalitat del narrador. Això no vol dir, peró, que la objectivitat sigui inassequible, sinó que cal desprendre’s de tots els perjudicis ideològics previs alhora de jutjar un fet.

Als idealistes i als fanàtics no els cal pensar: ells son vassalls de conceptes metafísics inexistents, com els deus o les nacions, i cap fet observable pot posar en dubte l’immaculada perfecció de Jahvé/Al·là, o de Catalunya/Espanya. Son impermeables a la realitat: és igual que la prehistòria demostri la falsedat del gènesi o, que la història medieval ens descrigui els horrors que les massacres que Jaume I o els Reis Catòlics van cometre per tal de marcar els límits suposats de les seves imaginaries nacions.

Els científics molestem a aquells que no volen saber que hi ha més enllà de la seva concepció prèvia de la realitat. Peró, sobretot, fem nosa aquells científics capaços de pensar i qüestionar la societat, minant així les bases del pensament idealista.

“Agora” i el fanatisme cristià avui.

No tinc cap mena de dubte: si els manifestants cristianofeixistes que aquest cap de setmana han desfilat pels carrers de Madrid en contra del dret del avortament haguessin tingut davant la Biblioteca d’Alexandria l’haurien tornat a destruir, tal com ja varen fer al s.IVdC.

Ho heu endevinat! He anat a veure “Àgora” el darrer film d’Amenabar, una pel·lícula que ens fa de lupa sobre el més gran error de la Història Universal: l’adopció del cristianisme com a religió oficial del Imperi Romà.

Si els Emperadors Constantí i Licini no haguessin signat l’any 313 dC l’Edicte de Milà, deixant als lleons del circ fer la seva noble labor, ens hauríem estalviat mil anys de foscor i obscurantisme medieval, on la superstició i la metafísica varen suplir el menor rastre de ciència i progrés, inventant la homofòbia i agreujant el masclisme.

Tot l’esforç de la filosofia grecorromana per arribar a plantejar les bases per un proto-empirisme deductiu va ser engolit per el fanatisme i la infal·libilitat dels dogmes de fe, oblidant els progressos en química, astronomia, física, geometria o, perquè no, escultura: us heu parat mai a comparar la perfecció del cànon praxitel·lià amb les aberrants mesures d’una Verge romànica?

Aquells deu segles que separen Constantí del Renaixement, son els mateixos que porta d’endarreriment la societat occidental per tal de vèncer el pensament idealista i metafísic, la veritable àncora per al progrés social i científic.

La fúria i l’odi del fanatisme sempre han estat superiors als arguments de la raó i és per això que no podem baixar la guàrdia ni un instant, no fos cas que un dia d’aquests ens trobem les nostres biblioteques i museus en flames!

40 anys de conspiranoies llunàtiques.

Tal dia com avui, fa 40 anys, la nau Apol•lo 11 aterrava a Mar de la Calma, al satèl•lit que orbita al nostre voltant des de temps immemorials, fet que originà la primera conspiranoia anticientífica dels nostres temps: segons apuntaven diversos grups de freaks il•luminats es tractava d’un muntatge televisiu per impressionar a la URSS i realment tot havia succeït dins un plató televisiu.

La conspiranoia és l’element més característic del postmodernisme, una ideologia que dubta del materialisme científic i de qualsevol veritat establerta a nivell social, posant de nou en boga l’idealisme platònic que creia que els sentits ens enganyaven i que hi havia una veritat més enllà.

Mentre que els científics estem obligats a demostrar qualsevol premissa amb proves reproduïbles i una metodologia estricta i coherent, els conspiranoics tan sols necessiten la ombra del menor dubte per edificar sobre ell la més barroca i surrealista de les teories. Els grupuscles d’ideologies extremistes i dogmàtiques (d’esquerra o dreta, tan es), en suposada possessió de la veritat absoluta, son el caldo de cultiu perfecte per al sorgiment d’aquests atemptats a la lògica empírica.

Darrere de qualsevol conspiranoia no poden faltar “ELLS”, els culpables de tot plegat. I qui son “ELLS”? Doncs depenen del cas pot ser la CIA, els alienígenes, la maçoneria, el comunisme internacional, els jueus, els historiadors, el President dels EUA o Carmen de Mairena, que sé jo!

A continuació veurem alguns dels exemples mes clàssics.

Conspiranoies de dretes

-L’11-M va ser preparat a Perpinyà per Zapatero, Carod Rovira i ETA per desallotjar al Pp de la Moncloa.

-L’Holocaust nazi mai va existir, és una patranya inventada pels historiadors del bàndol guanyador de la guerra.

-La guerra civil va començar l’any 1933 amb l’alçament a Asturies del PSOE i d’ERC a Catalunya, contra l’entrada de la CEDA al Govern central.

-El canvi climàtic és una mentida creada per Al Gore contra el capitalisme industrial.

Conspiranoies d’esquerres

-L’11-S va ser preparat a la Casa Blanca per Cheney i Bush, que en realitat son dos genis estrategs, per justificar les guerres d’Afganistan i Irak.

-Jonh F. Kennedy va ser assassinat per la CIA, que va abandonar la vigilància al president ja que aquest era massa d’esquerres per a “ELLS”.

-La policia secreta té uns radars amb ultrasons que els permet escoltar qualsevol conversa i uns satèl•lits caríssims amb els quals es dediquen dia i nit a espiar a les cases Okupes.

Conspiranoies anticientífiques

-El VIH no causa el SIDA. Aquesta teoria, anomenada “de la dissidència” va provocar milers de morts als països de Sud-àfrica on es va seguir, ja que la gent va deixar d’utilitzar preservatius.

-Els maies tenien pistes d’aterratge per a naus espacials extraterrestres, segurament els mateixos que varen ajudar als egipcis a fer les seves piràmides.

Conspiranoies musicals

-Elvis Presley viu amb Marilyn Monroe en una ïlla on, fa poc ha arribat Michael Jackson.

-Courtney Love  va assassinar al seu marit Kurt Cobain per cobrar l’herència. Com ja vaig explicar, aquesta bola es tractava d’un complot masclista.

Ser polèmic o no ser

Jo sempre he dit que prefereixo una crítica àcida, mordaç, però ben argumentada, abans que un piloteig descafeïnat i per compromís. No se’m cauen els anells per reconèixer els meus errors, limitacions i ficades de pota i mai he censurat o esborrat cap comentari, a menys que aquest traspassés els límits de la educació formal i caigués en l’insult personal o en l’amenaça.

El motiu? Doncs que com a marxista crec fervorosament que el coneixement es fruït del diàleg i el debat, mai de la repetició d’un dogma inqüestionable i preconcebut.

Ai dels que es neguen a parlar amb qui no pensa com ells o que davant la menor dissidència t’acusen de traïdor, que pobres els qui es creuen en possessió de la veritat absoluta, doncs es tancaran en una bombolla inexpugnable aliena a la realitat i viuran immersos en la seva pròpia mentida.

A mi em podreu acusar de provocar gratuïtament, de passar-me quatre pobles en les meves desmesurades crítiques o elogis, però mai d’escriure un text neutre, insípid o mel•liflu per por a ofendre algú o a rebre una opinió diferent a la meva.

Tots odiem a Jimenez Losantos per la seva agressiva radicalitat dretana, però li hauríem d’estar eternament agraïts per activar-nos la consciència, obligant-nos a qüestionar i replantejar els nostres ideals. Sempre preferiré a un feixista que a un neutre apolític, doncs la reacció que generarà el fatxa sempre serà molt superior a les seves adesions.

A l’antiga Grècia un pensador anomenat Heràclit de Fes ja ens va advertir que tota la realitat està formada per conceptes oposats que es mantenen en tensió dinàmica; és el que, posteriorment, Sòcrates va anomenar “dialèctica”, proposant que tot el coneixement sorgia de la discussió i el debat entre diferents subjectes. Aristòtil va anar més enllà, afirmant que la ciència  mateixa tenia una base completament dialèctica.

Ja a la era contemporània l’idealisme alemany de Hegel va sistematitzar això, plantejant que l’acte del coneixement era la contradicció entre tesi i antítesi, de la que en sorgia una síntesi. Marx va portar aquesta terminologia al materialisme, quan es va adonar que el mètode científic en el fons no deixava de ser un diàleg entre empíria i teoria, entre la matèria i l’abstracció d’aquesta en lleis físiques.

I això és una cosa que haurien de tenir present tots els artistes, escriptors, cineastes, bloggers i altres creadors; abans de mostrar les seves obres al públic s’haurien de plantejar si el seu treball servirà per crear opinió, si serà un revulsiu i activarà les ments d’aquells que ho consumeixin, provocant així una reflexió transformadora i seran capaços d’aguantar les crítiques i el debat que ells mateixos hauran iniciat….

…perquè si no es així més val que es quedin a casa i no facin res. Una societat que no pensa ni debat, està morta.

Elogi de la incoherència

Karl Marx, autor de la teoria més revolucionària de tots els temps, va néixer en una família acomodada de classe alta prussiana (el seu pare era Conseller de Justícia) i estava casat amb Jenny von Westphalen, germana del Ministre del Interior de Prussia. El seu col•laborador teòric, Friederich Engels, venia  d’una família burgesa, conservadora i catòlica, propietària de diverses fàbriques tèxtils.

En quant al Anarquisme, veiem com un dels seus grans teòrics Piotr Alekséyevich Kropotkin, perteneixia a una família noble russa i va treballar tota la vida com a alt membre del exèrcit rus;  Mikhail Bakunin, era també fill d’una família aristocràtica russa del poble de Pryamukhino.

I podríem continuar durant hores enumerant hagiografies de grans líders revolucionaris anticapitalistes que, curiosament, tots ells vàren sorgir d’un entorn social i familiar que es beneficiava clarament de l’explotació social dels treballadors que ells tan criticaven. De fet dubto que sigui fàcil trobar un sol pensador o agitador social amb una mínima transcendència que provingui de els faveles tercermundistes, o simplement d’una família proletària.

Resulta escandalosament cert que la condició sine quanon per tenir temps, així com una formació pedagògica mínima necessària per elaborar, escriure i difondre qualsevol contingut teòric, sigui la de gauridr una font de recursos que ens permeti dedicar el nostre treball a aquesta tasca i no a llaurar el camp o a pintar cotxes en una cadena de muntatge fabril.

Son, per aquest motiu, menys vàlides les seves teories? Hem d’esborrar el pes de la seva transcendència en la lluita obrera, pel simple fet que ells no provenien d’aquest estament social? Al contrari!! Hem d’aplaudir amb fervor que, tot i la seva predisposició familiar a ser devots d’Adam Smith o Escrivà de Balaguer, van optar per superar aquests condicionants materials, aprofitant les avantatges que el seu patrimoni els va oferir aportant eines imprescindibles per a la transformació futura de les relacions econòmiques , tot i sabent que ells hi sortirien perdent objectivament. Hi pot haver una mostra més evident de generositat desinteressada?

Cal saber distingir entre la obra i l’autor, tothom té dret a una vida privada en llibertat de la crítica moralista de la resta del univers i, personalment, considero la coherència com un acte propi de la ètica judeocristiana: quin sentit té rentar la consciència i renunciar al hedonisme carnal, si aquest fet no ajudarà a transformar cap realitat social?

Deixem-nos de fixar en quan diòxid de carboni emet a l’atmosfera el cotxe d’Al Gore i centrem-nos en com els seus documentals poden ajudar a una presa de consciència global que millori i transformi les formes de producció de forma que contaminin menys. A qui li interessa quans xalets té Naomi Klein o en quan està valorat el rellotge de Noam Chomski? Si tenen diners, ben bé que se’ls han guanyat millorant el món, cosa que, possiblement molts de nosaltres encara no podem dir!

PD: La idea original del post va sorgir arran d’un atricle a Contes de Storyville