Independència i records

Després de 28 anys de coexistència pacífica he considerat que els meus pares ja son prou grandets per valdre’s per si mateixos i en una magnànima decisió els he atorgat la independència, deixant-los marxar de casa, per tal de colonitzar i subarrendar el nou espai alliberat. No ha calgut referèndum ni lluita armada, ha estat un procés acordat per les dues parts, rollo Txecoslovàquia.

Tot i això, encara he de fer front a la malèfica comunitat de veïns: un grupuscle de iaies convergents, marujes cridaneres i paranoics de les goteres que m’odien a mort amb l’excusa de que poso massa alta la música. Serà possible? M’haurien d’estar agraïts d’educar les seves oïdes amb el millor del pop, l’indie i el glam-rock! En quant corri la veu del meu nou status polític, ja em temo una veritable guerra nuclear i he començat a construir un refugi antiaeri a la terrassa, no fos cas!

El pitjor de tot ha estat, sens dubte, la mudança i la remodelació estructural de tot el pis. No us podeu imaginar el que significa baixar un llit des de un 5é sense ascensor!! Jo crec que ja he purificat tots els meus pecats carnals des de la primera palla!

I el més sorprenent, la quantitat d’objectes inútils que s’arriben a atresorar pels racons més impensables i que esdevenen una materialització d’un passat ja oblidat, per bé o per mal!Aquí un petit inventari de la meva arqueologia personal:

-Una clau per afinar el bombo de la bateria que tocava en un grup punk als 17 anys. Ens dèiem “Berserker” i tan sols varem aconseguir assajar una cançó horrible sobre la primera guerra del golf

–14 cançoners d’esplai on, darrere les lletres més nyonyes del rock català, tinc escrites emotives declaracions on els nanos dels que jo he estat monitor asseguren que aquells han estat els seus millors campaments.

– Una punta de sílex retocada, d’unes pràctiques de talla prehistòrica que vaig realitzar en una expedició arqueològica en un poblet de Gipuzcoa, on els abertzales locals ens van punxar les rodes del cotxe per que volien construir un camp de futbol sobre el jaciment que investigàvem.

-La tarja d’acreditació en el Congrés d’Història de la Mineria de León, on vaig donar la meva primera conferència científica, sobre la mineria iberorromana del ferro a la vil•la de Gavà.

-Un cargolí de 7.500 anys d’antiguitat, que vaig recuperar de la terrera de la segona excavació arqueològica on vaig participar com a voluntari, amb 18 anyets acabats de complir. Va ser en un abric mesolític a la Garrotxa.

-Una postal d’una menina de rua que vaig conèixer durant la meva participació amb una ONG en un projecte de solidaritat am nens del carrer a Brasilia, amb tan sols 16 anys. Em vaig saltar la primera avaluació de COU, al comiat de l’expedició al aeroport varen vindre més de 1.000 persones, amb castellers i tabalers i varem sortir a un munt de mitjans de comunicació: a mi em van entrevistar a COM ràdio.

-La sentència del judici contra 3 Skin heads nazis que em van donar una pallissa per ser homosexual. La policia nacional em va ignorar i ICV-EUiA va portar el cas al ple del ajuntament, apareixent a diversos mitjans de comunicació. Al judici van assistir membres de totes les cases okupes d’Hospitalet, ICV, EUiA, el PI, ERC, Els Verds i molt especialment d’un grup gai (FAGC) que em va ajudar molt en tot el procés.

-Un bloc de targetes de presentació de la primera empresa on vaig treballar d’arqueòleg, i que va acabar en bancarrota.

–Entrades dels concerts de: Morrissey, Siouxie, Mika Depeche Mode, Fangoria, The Killers, Vive la Fête, Madonna, Placebo, Che Sudaka, Garbage, Dorian, Barricada, Magö de Oz, Marilyn Manson, Marea, Dover, Reincidentes i Celtas Cortos.

-Una polla de guix que vaig esculpir jo mateix en un taller de la festa del Partit Comunista Francès a Perpinyà, on la meva colla de Diables va participar fent una representació de Sant Jordi.

-Una xapa de la Manifestació del Orgull Gai de 1999.

–Llibres i manuals del meu curs de monitor i del de seguretat a la construcció.

-Una fotografia meva transvestit de cabaretera de Molin Rouge, en unes jornades de monitors del meu antic esplai. Estava divina!

-Cartells de diferents edicions la festa concert que organitza cada any la meva Colla de Diables

EL baúl dels records (I)

Doncs si, després de narrar les peripècies biogràfques del meu foulard d’esplai, avui us explicaré altres mites i peripècies fetitxistes d’aquests records talismà que adornen els racons de la meva habitació, esdevenint uns incombustibles testimonis muts de les meves múltiples i variades etapes vitals:

La Copa

Aquesta copa que veieu a la imatge és l’únic trofeu que he guanyat en tota la meva vida. I sabeu en quin esport era? Doncs en un concurs de “Menjadors de Sindria“!!

Amb només 8 anys vaig aconseguir ser la persona de tot el meu barri que més quantitat d’aquesta sucosa fruita va aconseguir devorar en un quart d’hora.  De peit ja me lo comia tó!.

 

Un dau de Rol

Si, jo era un freak rolero que va invertir quasi totes les seves tardes dels divendres d’entre els 14 i els 17 anys sent un despiadat “master” que inventava delirants i embrollades històries fantàstiques de vampirs, mags i guerrers.

He de reconeixer que com a director d’aquests jocs vaig arribar a ser molt corrupte: acceptava soborns en forma de tabac o “xuxes” a canvi d’afavorir a determinats jugadors!! I axò per no parlar d’aqulla mítica partida de Rol en viu amb tot l’esplai disfressat a un Parc del Hospitalet… com la vam liar!!

 

Entrades de concerts

La única cosa que he arribat a col·leccionar de forma mínimament constant en tots aquests anys han estat les entrades a concerts i festivals als que he asistit. Resulta molt curiós veure com han evolucionat els meus gustos i influències a pertir d’aquests troços de paper!

Des de Marilyn Manson a Mónica Naranjo, de Mägo de Oz a Fangoria, passant per Placebo, Reincidentes, Dorian, Che Sudaka,  Manu Chao, Marea, Dover o Garbage… sempre he defensat una heterodoxia absoluta! Cal escoltar de tot i quedar-se amb el millor de cada estil!  

 

El Asesino del Diablo

Vet aquí el meu primer cameo dins el món del cinema. Amb 16 anys un grup d’amics vàrem dedicar un estiu sencer a filmar amb una càmara supercutre un llargmetratge d’una hora, titolat “El Asesino del Diablo“, protagonitzat per mi.

L’argument era molt divertit: a mi em posseïa Satan al fer una taula Ouija i llavors em dedicava a matar de forma cruel i sàdica a tots els meus companys d’esplai en interminables persecucions pels carrers d’Hospitalet i pel Laberint d’Horta, quedant impune i deixant la porta oberta a una segona part que mai es  arribar a realitzar.

 

(Continuarà… algún dia)