Posts Tagged ‘psoe’

h1

Per què La Sexta dona suport a Podemos?

gener 7, 2015

Darrerament s’han escoltat tota mena de teories conspiranoiques sobre les fosques raons que han dut a La Sexta, o Público a donar suport a Podemos. Jo simplement em limitaré a fer un breu repas, el més objectiu possible, per la història de les relacions entre l’esquerra i els grups mediàtics a Espanya en els darrers 40 anys, per tal de poder entendre les arrels de tot plegat.

#a2Podemos

Comencem pel començament. Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, concretament el 1958, a Santander (Cantabria), un fill orfe de militars franquistes, membre de associació feixista “Frente de Juventudes“, el qual funda l’Editorial Santillana, dedicada a fer quaderns de cal·ligrafia. El seu nom es Jesus de Polanco. Aquesta editorial s’enriqueix enormement el 1970 al disposar del monopoli dels llibres de “Formación del Espíritu Nacional“, per ideologitzar els infants en el nacionalcatolicisme, gràcies a l’ajuda del Ministeri d’Educació, que li filtra els temaris abans que a la resta d’empreses (que no estan a temps de fer els canvis), aconseguint així el monopoli del mercat.

Poc després de la mort de Franco Estats Units, en plena Guerra Freda, vol evitar l’auge el Partit Comunista d’Espanya donant suport al PSOE, liderat llavors per un grup joves carismàtics, per tal de fer una Transició sense ruptura. Es dins aquesta lògica que Polanco funda El País el 1976, amb tots els diners guanyats gràcies al règim feixista. El seu director serà Juan Luís Celebrian, cap dels serveis informatius de RTVE durant els darrers anys de la dictadura, així com de la revista “Pueblo”, veu del sindicat vertical franquista.

L’operació surt perfecte: el 1982 el PSOE puja al poder amb Felipe Gonzalez i el PCE/PSUC s’enfonsa completament. Polanco cada cop acumula més poder i, gràcies als favors de la Moncloa, funda el holding empresarial comunicatiu PRISA, amb la Cadena SER, Cadena Dial, 40 Principales, M80, Canal +, Radio Olé, Màxima FM, part de Cuatro i Telecinco. La seva influència dins el PSOE durant el felipisme es tan gran que una editorial dolenta podia tombar un Ministre.

Quan Felipe Gonzalez perd el 1996, unes inesperades i sorprenents primaries celebrades el 1998 donen tot el poder a un díscol als interessos del grup editorial, Josep Borrell. Aquest acaba dimitint pocs mesos després, quan dos ex-col·laboradors seus son imputats en un escàndol fiscal. Segons un d’ells, Ernesto Aguiar, va ser una conspiració tramada per PRISA, La Caixa i la vella guàrdia del PSOE.

Després de que Almunia, el candidat fidel a Polanco, s’ensorrés a les urnes contra Aznar l’any 2000, el XXXVé congrés del PSOE el guanya, contra tot pronòstic, un desconegut José Luís Rodríguez Zapatero, derrotant al candidat favorit per PRISA José Bono. PRISA tracta des del primer moment de doblegar i domesticar a Zapatero. Es comenta que Polanco i Cebrian el visiten al 2002 per dictar-li els seus designis. Tenen una agria discussió, Polanco i Cebrián tracten ZP de ximple i pusil·lànime i no perden ocasió per ridiculitzar-lo en els seus mitjans, esperant fer una “Operació Borrell 2” i posar un candidat més afí als seus interessos.

Però… sorpresa! ZP esdevé President del Govern el 2004. Zapatero no ha oblidat les ofenses i humiliacions que PRISA li ha dedicat durant el seu període com a Líder de la Oposició i decideix culminar la seva venjança definitiva: encarrega al seu Secretari d’Estat de Comunicació Miguel Barroso la creació d’un grup de comunicació d’esquerres independent de PRISA, anomenat Mediapro amb un canal (La Sexta) i un diari (Público), a qui afavoreix descaradament per davant del grup de Polanco.

Durant els 7 anys de Govern ZP les guerres entre PRISA i Mediapro son èpiques i sanguinolentes, especialment després que Zapatero donés a Mediapro els drets del futbol el 2009, amb uns beneficis de 350 milions. El País carrega durament contra les mesures de ZP, especialment contra la Ministra de Vivenda Carme Chacón, esposa del creador de Mediapro, Miguel Barroso. El Govern es divideix en dos bàndols, la vella guàrdia més favorable a PRISA i els joves zapateristes afins a Mediapro.

L’enfrontament entre els dos grups de comunicació progressistes arriba la seva culminació a l’hora d’escollir successor a ZP, en el XXXVII Congrés del PSOE. Com ja vaig explicar en un article, PRISA va fer campanya descarada per Rubalcaba i Mediapro per Carme Chacón. Rubalcaba-PRISA guanya i Chacón-Mediapro perd.

Derrotada i enfonsada, Mediapro no pot sobreviure sense les ajudes del poder i es veu obligada a tancar Público en paper. El 2012 La Sexta es fusiona amb Antena 3, presidida per Jose Manuel Lara. Tot i així Mediapro-Globomedia manté el 51% de capital a “Getsora de Inversiones Audiovisuales La Sexta” i aconsegueix mantenir una línia editorial pròpia d’esquerres.

Però a qui donaria suport ara Mediapro? Chacón es troba marginada al Congrés de Diputats i acaba exiliada a fer de professora, així doncs cal descartar aquesta opció. El poder de Rubalcaba-PRISA dins el PSOE es absolut i combatre’l des de dins resulta impossible, ja que aquest es dedica a aplaçar sine die les primaries internes. I es llavors quan descobreixen a Pablo Iglesias. Igual donant veu a nous grups podien debilitar la candidatura europea d’Elena Valenciano, ma dreta de Rubalcaba?

Ja el 2012 Iglesias col·labora escrivint a Público,el novembre d’aquell any apareix per primer cop en televisió a La Sexta Columna i, a partir de maig de 2013, esdevé un habitual als debats de La Sexta. El 5 de Desembre de 2013 el Diari Público passa a emetre La Tuerka (debat polític digital creat per Pablo Iglesias) a la seva pàgina web. Tan sols un més després, el 12-13 de Gener del 2014, es presenta Podemos en un acte retransmès en directe per Público.

A les eleccions europees, Podemos aconseguia 5 eurodiputats i Rubalcaba presentava la seva dimissió al front del PSOE. Mediapro havia guanyat la batalla i culminat la venjança política. Les accions de PRISA passen de 10 e/acció (al 2008) a tan sols 0,2 e/acció actuals, mentre que en el mateix període la cotització d’A3Media-Mediapro puja dels 4 e/acció als 11,1. Però la guerra just havia començat. Chacón ni tan sols presenta candidatura al XXXVIII Congrés del PSOE. Mediapro ha perdut absolutament tot l’interès en aquest partit. Quina necessitat hi ha de batallar amb PRISA pel timó d’aquest vaixell a la deriva quan en poden tenir un de nou per ells sols? Una operació que recorda bastant, per cert, a la que van fer Polanco i El Pais amb el PSOE el 1976.

PD: Amb aquest article no vull deslegitimar en absolut a Podemos i al seu projecte. Simplement es una exposició objectiva de fets i dades. No pretenc entrar en el debat ètico-moral sobre si es legitim emprar eines del capitalisme per transformar el sistema. Jo personalment crec que si, ja que soc maquiavèl·lic i materialista, per tant defenso que els fins justifiquen els mitjans i hauria fet el mateix. Els felicito, doncs, per saber aprofitar la ocasió en mig d’una guerra que no era la seva. Lenin també va fer quelcom similar en mig de la I Guerra Mundial, per tal que els alemanys el deixessin tornar  en tren a Rússia i fer la Revolució de Febrer, cobrant quantioses sumes del Kaiser Guillem II.

h1

Anàlisi Comparat dels Programes Electorals a les Eleccions Europees 2014

Mai 12, 2014

Com ja vaig fer a les passades eleccions autonòmiquesm’he descarregat en PDF els programes de les principals candidatures per tal de fer-ne un anàlisi qualitatiu i quantitatiu, tan objectiu com sigui possible (tot i que el fet que jo hagi participat en el procés de debat d’un d’ells, òbviament condiciona la meva imparcialitat i no ho vull amagar).

Com es presenten moltíssimes candidatures, he decidit escollir a les que ja tenen representació al Parlament Europeu o al de Catalunya i n’he afegit dues de noves, una d’esquerra (Podemos) i una d’ultradreta (Vox). Es un criteri subjectiu, ho sé, però en algún lloc havia de posar el límit. Links als Programes: CIU ,PSOE, ERC, PP, ICV-EUiA, IU, Ciutadans, UPyD, Podemos, Vox

Llargada

Numero PàginesSon els programes electorals importants a l’hora d’anar a votar o es un pur tràmit? Algú els llegeix? PSOE, C’s, CIU i sobretot Vox (amb un díptic de tan sols 2 pg!) creuen que això de les ideologies està passat de moda i que, total, per després no complir-ho millor no gastar-hi gaire energia. Altres formacions com IU i Podemos han aprofitat la ocasió per obrir processos participatius online, on van arribar frikades com  assumír la ideologia Juche de Corea del Nord, o d’altres obertament racistes, que òbviament van ser descartades. A ICV-EUIA una Convenció Programàtica ha elaborat el programa més llarg, a dues pàgines del PP.

Propostes Econòmiques

Troika

Troika: Aquest organisme antidemocràtic creat al 2010 i format pel Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i la Comissió Europea ha estat el veritable responsable de totes i cada una de les polítiques austeritaries que han dinamitat l’estat de benestar europeu. ERC i UPyD tenen una visió lleugerament crítica, el PSOE la vol canviar un cop acabi la seva missió, ICV-EUIA i IU la volen abolir d’arrel i la consideren el principal enemic, mentre que CIU encara li agradaria que tingués més poder ; la resta ni tan sols fan esment a la seva existència.

– Deute: Pp i Vox son partidaris de reduir el deute amb austeritat pressupostaria. Pel que fa a la mutualització  del deute mitjançant la creació d’eurobons, CIU hi donaria suport si els països del nord d’Europa hi estan d’acord, ERC i PSOE en son partidaris, ICV-EUIA també dona suport als eurobons i, a part, vol una auditoria del deute idea que comparteixen IU i Podemos. C’s i UPyD no es posicionen en aquest tema.

Unió Fiscal: Una de les propostes per acabar amb les desigualtats territorials seria crear una hisenda única europea que redistribueixi els recursos del nord al sud. ERC comet la contradicció de demanar alhora una hisenda única europea i una altre de catalana; Ciutadans vol un Ministeri d’Hisenda Europeu, el PP en fa un breu i esment, Podemos i IU volen una versió light on els països intercanviïn informació per combatre el frau i una “solidaritat fiscal” amb impostos progressius comuns. Els programes que defensen amb més contundència la Unió Fiscal amb una sola hisenda europea son ICV-EUIA i  UPyD. CIU, Vox i PSOE no en fan esment.

Unió Bancaria i Governança del Euro: Afortunadament cap programa defensa la idea suïcida de sortir de l’Euro, ni tan sols la ultradretana Vox, ni tampoc Podemos qui va tontejar amb la idea en un lamentable vídeo. La Unió Bancaria i un control més democràtic del BCE (que ja s’està posant en marxa, de fet) es la gran proposta estrella per tal de garantir dipòsits bancaris i regular els rescats,  present en tots els programes excepte Vox i Podemos. A part d’això, ICV-EUIA, IU i Podemos defensen impulsar una banca pública europea.

Propostes Socials

Feixisme

Antifeixisme: L’auge de la ultradreta es una de les principals amenaces a Europa, però molts partits han decidit ignorar-la. Podemos proposa aplicar directives punitives contra el feixisme; ERC creu que es millor una alternativa ideològica que desmunti els rumors xenòfobs, limitant la llibertat d’expressió per perseguir delictes d’odi; IU vol lluitar contra el feixisme recuperant la Memòria Històrica i ICV-EUIA planteja investigar les connexions i combatre les xarxes que financen els grups feixistes amb una estratègia comú europea.

Immigració: Tant CIU com PP volen incrementar el control a les fronteres. PSOE, C’s i UPyD que es mantingui l’actual política, però amb major protecció als drets humans; ERC pretén eradicar el tràfic de persones amb polítiques d’acollida, cooperació, reagrupament i asil polític acabant amb l’Europa fortalesa; IU vol eliminar la “Directiva de la Vergonya” (normativa europea que permet les expulsions de migrants),  idea compartida amb ICV-EUIA i Podemos, els quals, a més, expliciten que cal tancar els CIEs. Vox (partit potencialment sospitós de complicitat amb polítiques xenòfobes) prefereix no passar de llarg en aquesta qüestió.

LGBT: PSOE  i IU fan una breu referència a lluitar contra la discriminació envers aquest col·lectiu, Podemos defensa despatologitzar la transexualitat, mentre que ERC, ICV-EUIA i UPyD fan una extensa i detallada exposició sobre quines directives caldria impulsar o modificar per tal de combatre efectivament la homofòbia i la transfòbia en aquells indrets d’Europa on encara es troba molt present. PP, C’s, Vox i CIU no han trobat oportú mencionar aquest tema.

Dona: Lluitar contra la violència de gènere i pel dret a l’avortament son les dues propostes estrella als programes de PSOE, ERC i Podemos, així com de ICV-EUIA, UPyD i IU que inclouen també  tot un ampli apartat de gènere per aconseguir una igualtat real al món laboral i domèstic entre els dos sexes. CIU, PP i Vox no consideren que les dones tinguin la importància com per dedicar-hi una coma.

Democràcia

Relació CAT-ESP

– Dret a decidir: El tema estrella per la premsa catalana no ocupa ni una línia als programes de les tres grans formacions estatals (PP, PSOE, IU) ni a Vox; en l’altre extrem tenim a ERC que hi dedica 1/5 d’espai amb un detallat pla d’internacionalització del procés. Podemos defensa el dret d’autodeterminació, mentre que CIU i ICV-EUiA volen que Europa reconegui el dret a decidir i que Catalunya es una nació. UPyD té un apartat alertant del perill dels nacionalismes (no especifica si l’espanyol també), mentre que Ciutadans vol que el dret a decidir només s’apliqui a l’hora d’escollir llengua a les escoles.

Democràcia a Europa i Unió Política: CIU vol que s’esculli directament el President de la Comissió; Ciutadans relaciona una millora de la democràcia a reduir la burocràcia retallant en sous i privilegis polítics; el PSOE demana una circumscripció comú europea de 50 diputats o impulsar les ILP; ERC desgrana diversos instruments per millorar la participació, com pressupostos participatius i vot electrònic; ICV-EUIA planteja una “petjada legislativa” perqué els ciutadans puguin conèixer l’estat del tràmit d’una norma, vot als 16 anys, 25 diputats directes;  IU vol un Procés Constituent i que els Tractats de Lliure Comerç es sotmetin a referèndum; Podemos pretén limitar la desproporció de les circumscripcions, participació directa i pressupostos participatius; PP i UPyD es refereixen de forma genèrica a una Unió Política més participativa i Vox, per variar, no en diu res.

Corrupció: Regular estrictament els lobbies amb més transparència es la proposta més repetida als programes de ERC, ICV-EUiA, IU, UPyD i Podemos. A més C’s vol un Tribunal de Comptes Europeu; ERC i UPyD una Fiscalia Europea Anticorrupció; ICV-EUiA un Registre de Transparència, posar fi a les “portes giratòries”o  fer transparents les subvencions i el patrimoni dels càrrecs. PP, PSOE, Vox i CIU no es pronuncien al respecte.

Doncs res, espero que aquest article us ajudi un xic alhora de decidir el vot!

h1

Anàlisi de la Conferència del PSOE: No han entés Res!

Novembre 11, 2013

Aquest cap de setmana una de les meitats del sistema bipartidista, la que ara fa d’oposició, ha fet una conferència política per renovar (?) les seves idees. M’he llegit els documents polítics i us en faig un resum per tal que us feu una idea aproximada del que s’hi ha parlat

1454902_10202343558288132_1503452544_n–  Més Tercera Via: La crisi ha estat una malèfica conspiració del neoliberalisme. No hi ha tingut res a veure la Tercera Via d’Anthony Giddens mitjançant la qual els socialistes europeus (amb Zapatero al capdavant) van assumir els principis econòmics de la des-regulació del mercat financer i immobiliari. El text aposta per “un nuevo modelo económico para sumar libertad de mercado y cohesión social” Nou? Però si aquest liberalisme progre de Blair i Schroeder es just el que ens ha dut fins aquí!

Autocrítica Zero: Les dures mesures austericides de Zapatero entre 2010-2012 on es va carregar el pes de les retallades sobre les rentes del treball i no del capital eren necessàries per responsabilitat, però no es van saber explicar prou bé a la ciutadania. Ah clar! Dediquen 4 pg a explicar perqué era impossible preveure l’esclat de la bombolla immobiliària i bancaria abans de 2009 i dues línies a dir que “quizá faltaron medidas fiscales y persecución de responsabilidades en el ámbito financiero“. Amnistiar el diner negre i a banquers “quizá” tampoc va ser gaire bona idea. Ni mu.

Amb el bipartidisme, contra el 15M: El text fa una defensa aferrissada de l’actual democràcia representativa titllant als nous moviments socials de “neopopulistas que se dedican a criticar el sistema sin dar soluciones que son inútiles en su anarquía“. Segons ells el millor model polític es el bipartidisme ja que “la fragmentación política no favorece la estabilidad econòmica“. I quines son les seves propostes responsables per retornar la confiança en les institucions? Reforma de les administracions públiques acordada amb el PP,que permetin una mica més de transparència, llistes obertes i primaries. Iupii!

Monarquia (pseudo)Federal: Els socialistes volen modificar la Constitució per incloure tractats europeus i un model federal, basat en les actuals Comunitats Autònomes però amb un millor model de finançament, consensuat amb el PP. Amb això creuen que aturaran la crisi territorial amb Catalunya, si.. clar. En quant a la Monarquia, l’únic canvi seria igualar el dret de les dones per accedir al tron. Sincerament per aquests petits retocs, no cal embarcar-se en un canvi constituent.

Unió Europea-> Syriza en el discurs, SPD en la praxi: La UE es ““el mejor modelo en dignidad laboral, protección social, igualdad de oportunidades y servicios públicos del mundo. Tan sols passa que els tractats (que van fer ells) han quedat una mica obsolets, es dona massa pes als plantejaments tecnocràtics de Merkel i caldria fer un nou Tractat Constituent. Apunten (a bones hores!) cap algunes de les mesures econòmiques imprescindibles (unió bancària i fiscal, governança econòmica de l’euro i redistribució del deute). Llàstima que després donin suport a Martin Schulz com a candidat de la socialdemocràcia a la comissió europea, membre del SPD, partit que governarà amb Merkel a Alemanya. Credibilitat nul·la!

Laïcisme si, Conconrdat amb el Vaticà, també: El text aposta per recuperar una Llei de Llibertat Religiosa que el PSOE va aparcar el 2008, treure els crucifixos d’alguns espais públics, tot reconeixent la gran aportació moral del cristianisme. El Concordat amb la Santa Seu no es derogarà sinó que s’actualitzarà i adaptarà a aquesta nova llei. Salto d’emoció!

Decreixement? Ni en somnis: Proposen un creixement econòmic “sostenible” , però ni pensaments en redistribuir el treball, posar mesures d’economia del bé comú, o explorar models no basats en el creixement infinit de la producció. Algunes propostes de keynesiamisme en energies renovables i gràcies. El peak oil deu ser un rumor i de l’energia nuclear es proposa no allargar més de 40 anys el temps de vida de les centrals nuclears. Tot un detall!

Migració: Reconeixement gradual del dret a vot per persones migrants, reagrupament familiar per cohesionar els ciutadans amb permís de residència vinculat al de treball. Aquesta és la única idea destacable. Els CIEs només cal regular-los, defensen les expulsions excepte en aquells casos que sigui “desproporcionada, injusta o impracticable“. A saber a criteri de qui.

CONCLUSIONS

Retocs cosmètics i suaus reformes per maquillar la pitjor crisi de la història. Una cosa es ser realista i l’altre es la por congènita als canvis, com si estiguessin més preocupats en impedir transformacions de gran envergadura que els acabin d’acorralar en l’ostracisme, que no en solucions estructurals de fons. Cap de les mesures d’aquesta Conferència impliquen un trencament amb la dinàmica que ens ha sumit en la crisi política, econòmica i territorial, son tan sols pedaços lampedusians perqué tot segueixi més menys com estava el 2007, amb petits retocs progressistes que mitiguin el sofriment, però sense atacar l’arrel dels diversos conflictes. No es estrany, doncs, que Bono prefereixi un pacte amb e PP que amb IU.

h1

TOP CONSPIRANOIA: Qui està filtrant els Papers de Barcenas?

febrer 5, 2013

papeles-barcenas-revelan-sobresueldos-miembros_1_1556219

1.- LUIS BARCENAS: Qui millor que ell mateix? Sens dubte si algú va tenir accés a la comptabilitat en negre del PP va ser ell, que n’era el màxim responsable! Motius? Bé, arrel de la trama Gürtel Cospedal el va acomiadar i podria ser una venjança personal. Pegues=> A sobre que li paguen cotxe oficial i despatx, tot i haver-lo acomiadat, i li fan una amnistia fiscal a mida per tal que regularitzi els 22 milions d’euros de dubtosa procedència que tenia a Suïssa, s’hauria de ser ben burro per llençar-se aquestes pedres tan grans sobre la teulada.

2.- ESPERANZA AGUIRRE: Derrotada al Congrés de València per l’equip de Mariano Rajoy, va abandonar molt sospitosament del govern autonòmic de Madrid, just abans de que tot aquest escàndol comencés. Es una dels pocs dirigents populars que no apareix a la llista de pagaments en negre, ha estat una de els veus més crítiques amb Rajoy i amb la corrupció dins de l’executiva del seu partit i, en cas de dimissió, seria una de les candidates més fermes a la successió. Pegues => I el diari El Pais, que es porta a matar amb Aguirre, que pinta com a principal mitjà on s’ha filtrat la informació? I si, ella podria ser una candidata a rellevar Rajoy, però sens dubte qui té més números és el seu arxi-rival Gallardón.

3.- LA TROIKA: Tenim el precedent d’Itàlia, quan la Troika va obligar a posar al tecnòcrata Monti al front d’un govern d’unitat, just després de que es publiquessin un bon nombre d’escàndols de corrupció del llavors President Silvio Berlusconi. Sense lloc a dubtes tenen poder i influència suficients per ordir una trama i posar un buròcrata a la Moncloa. Pegues=> I per quin motiu voldria la Troika rellevar Rajoy? Mariano obeeix cegament els seus designis i ara mateix la Prima de Risc es troba bastant estable, dins del que cap. Si li volen imposar alguna mesura econòmica tan sols ho han de suggerir, no cal aquest truculent culebrot!

4.- AZNAR: Aquesta es la teoria que ha presentat el periodista Luis Maria Anson, ex-director de La Razón, en un article al diari El Mundo on afirma que Aznar és la única persona amb prou autoritat dins el partit per unir-lo i rellançar-lo i, fins i tot, afirma que Rajoy no tindria cap problema per apartar-se del poder en aquest cas. I, sospitosament, l’ex-president tampoc apareix en els papers filtrats. Pegues=> En el mateix text Anson reconeix que Aznar no te cap mena d’intenció de tornar al poder. Així doncs, sembla clar que ell no seria la ma negre que ha tramat les filtracions

5.- RUBALCABA: Aquesta és la teoria que defensa el PP de portes en fora. Els populars sempre han vist en l’actual líder de la oposició un obscur Maquiavel, un pervers conspirador capaç d’aliar-se amb ETA per volar els trens d’Atocha i dur a Zapatero a la victòria el 14M. En un sistema quasi bipartidista com el nostre el desgast del govern dona rèdits automàticament al primer partit de la oposició, així que ell sembla el principal beneficiari de les filtracions, de fet les enquestes els hi donen un tímid avanç de 10 diputats. Pegues=> I que fa El Mundo i Intereconomia col·laborant amb PRISA i el PSOE? No cola! I com ha aconseguit Rubalcaba tenir accés als comptes més secrets del seu partit rival?

6.-NINGÚ: Els principals diaris del estat han aconseguit, sense ajuda de cap talp polític, tenir accés a arxius d’alguna forma, per exemple mitjançant un “hacker” tipu Lisbeth Salander o Julian Assange, un espia que va entrar dins la mateixa seu del PP o directament els han falsificat. Els rotatius més destacats de la dreta i el centre-esquerra s’han aliat, sense cap estratègia política comuna, pel simple afany de vendre més exemplars, tot i posar en risc tota l’estabilitat política del país. Pegues=> Els Papers de Barcenas no estaven digitalitzats, per tant resulta difícil imaginar que es van piratejar o copiar sense el permís d’algú que hi tingués accés directe. També resulta poc realista una inèdita aliança de la premsa, des de El Pais a la Gaceta, per causar un terrabastall tan gran, tan sols per incrementar les seves ventes.

h1

Reflexions d’urgència sobre les Eleccions Basques i Gallegues

Octubre 22, 2012

1) Ha guanyat la dreta: els partits indubtablement neoliberals i conservadors han obtingut la majoria absoluta en ambdós parlaments tant en vots com en diputats i governaran a les dues comunitats. Per tant, ha estat un fracàs rotund de l’esquerra sense pal·liatius ni excuses que valguin. Rajoy pot demanar el rescat o fer les retallades que vulgui, les urnes l’han avalat.

2) El PSOE segueix camí a l’abisme: Ni gestionant raonablement bé la crisi a Euskadi, ni sent el lehendakari que ha portat la pau, ni enfrontant-se a les retallades de Rajoy el PSOE no pot parar de perdre vots a una velocitat de vertigen: el 50% a Galícia i un 40% a Euskadi. Els socialistes segueixen desorientats ideològicament, sense cap idea ni projecte il·lusionant, ni amb cap estratègia per sortir de la crisi diferent a la de la dreta. EL PSOE segueix el camí del PASOK i no del PSF; internament Rubalcaba cada cop està més debilitat i la possibilitat de que ni es presenti a les properes generals va agafat pes.

3) Les coalicions àmplies d’esquerres arrasen, el fraccionalisme fracassa: Esquerda Unida en solitari va obtenir el 2009 el 0,98% de vot i el coalició amb Anova, Equo i Espai Ecosocialista (la coalició Alternativa Galega d’Esquerda) el 14,5%, gràcies també al emblemàtic carisma de Beiras, tot sigui dit. Al País Basc la divisió entre Ezker Ainza, Ezquer Batua i Equo els deixa als tres sense representació (junts tindrien entre 4-5 diputats amb els mateixos vots). Mentre estant Bildu aconsegueix 21 diputats, superant de llarg el sostre de Batasuna, gràcies a les aportacions que hi fan partits més moderats com Eusko Alkartasuna, Aralar o Alternatiba.

4) L’abstenció, el vot en blanc i nul, un xec en blanc per la dreta: Alberto Nuñez Feijoo serà president de Galicia i el PP guaya 3 escons més, tot i passar de 760.000 vots a 654.000 vots. Un cop més queda demostrat que l’antipolítica és l’estratègia de la dreta: la idea de que tots els polítics son iguals i que la culpa de la crisi es de futileses irrellevants com si un regidor cobra dietes o no, porta a que els veritables responsables de les retallades i les desigualtats socials es mantinguin en el poder.

5) Artur Más és més nacionalista que EH Bildu: Laura Mintegi, la candidata de l’esquerra abertzale, ha basat tota la seva campanya en l’eix social per tal de diferenciar-se del seu enemic nº1, el PNV, expressant clarament que ara no era el moment de referèndums, sinó de afrontar la crisi i les retallades amb redistribució, com molt bé estan fent ja a on governen, com a Sant Sebastià. Aquí en canvi, tenim a un hooligan identitari capaç de fer el que sigui per alienar la població, obtenir la majoria absoluta i tapar la seva nefasta gestió.

6) L’estratègia de Bildu es la oposada a la de ERC: La veritat es que em va fer una mica de llàstima veure la secretària general d’ERC ahir apropiant-se dels resultats de Bildu, quan aquesta coalició mai se li passaria pel cap, ni per un instant, fer de crossa al PNV. Al contrari: son els seus arxienemics i una alternativa clara i radical, sens ponts d’entesa possibles.

I si us han semblat rucs els gallecs per votar a qui els retalla, espereu-vos a veure els resultats del 25N!

h1

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (III): Horitzontalitat vs Jerarquia

Març 5, 2012

Totes les organitzacions socials de les que jo he format part al llarg de la meva vida (fins fa 1 any) tenen un cert grau de jerarquització a l’hora de prendre decisions: Esplai, Colla de Diables, Clubs de Rol, associacions GLTB… a tot arreu hi ha un President o Portaveu, un Secretari o Tresorer, i sovint abunden les “Juntes” que prenen decisions de gran calat, entre una minoria d’escollits, que posteriorment presenten a l’Assemblea de torn com un fet consumat, per tal de ser ratificades per unanimitat per la resta de membres.

Fins al 15 de Maig de 2011, això era el “modus vivendi” de tot ens col·lectiu a la nostre societat i era concebut de forma quasi unànime com la via més àgil i operativa de prendre decisions. I, de fet, en els pocs llocs on havia vist algun intent d’horitzontalitat radical (en el Moviment Okupa, bàsicament), aquest havia acabat derivant en un sistema messiànic, amb líders auto-erigits, on els més radicals i els que més cridaven imposaven la seva opinió dogmàtica i sectària davant els tímids o moderats; i, normalment, cap decisió s’acabava duent a la pràctica.

 Durant la dictadura franquista, la única força política amb presència hegemònica a la clandestinitat, el PSUC-PCE, funcionava amb un estricte verticalisme heretat de Lenin: l’anomenat “centralisme democràtic“. Això implicava que s’escollia a una cúpula del partit en el Congrés i que aquesta disposava d’un poder quasi absolut; la resta de militants tenien llibertat per exercir l’autocrítica dins el partit, però havien d’acatar i obeir cegament les ordres que es prenien de forma col·lectiva; tota dissidència era vista com un repulsiu acte d’individualisme i podia costar l’expulsió o, fins i tot, ser jutjat per un tribunal polític que et podia arribar a condemnar a mort si demostrava que eres un traïdor (en casos extrems durant la Guerra civil i l’immeditata post-guerra)

Afortunadament els temps van canviar, el PSUC va entendre que aquell camí era obsolet i va optar, fa 25 anys, per transferir el seu poder a un partit modern i adaptat a la democràcia contemporània: Iniciativa. Per altre banda, trobem a ERC on, tot i tindre una jerarquia vertical i estructurada en càrrecs, històricament les seves assemblees de han tingut molt poder, creant constants mal de caps a la cúpula o generant escissions cícliques, que molts cops ha donat una imatge pública d'”olla de grills”.

L’arribada d’Internet va obrir les portes de la participació 2.0 i les possibilitats infinites que això oferia de cara a la presa de decisions polítiques de caràcter horitzontal i en xarxa, el caldo de cultiu en el qual es va gestar el 15M, entorn a les protestes contra la Llei Sinde i en un context on el PSOE al govern havia traït tots els seus principis programàtics i de democràcia interna per posar-se al servei dels mercats; fet que va precipitar una onada d’escepticisme i desconfiança en vers tota jerarquització i delegació política.

Això va provocar, recentment, l’aparició de partits polítics nous que es presentaven com l’encarnació d’aquesta nova democràcia 2.0: el Partit Pirata i Equo, que van evitar definir una ideologia concreta en l’eix esquerra-dreta, ja que pretenien fer prevaldre una democràcia directa on les decisions es poguessin consultar  i aprovar virtualment  fos quin fos el resultat. Tot i aixecar unes grans expectatives a la xarxa, un cop a les urnes el 20N ambdues formacions van punxar: els electors varen optar per les forces tradicionals, amb jerarquies i líders definits i un programa ideològic sense ambigüitats assembleàries.

Tot i això considero que aquest és el gran repte intern de les forces polítiques d’esquerres, que ja fa molts anys que existixen: com afrontar el repte de la horitzontalitat i fer-ho compatible amb la necessitat d’una certa jerarquització a l’hora de fer llistes i escollir càrrecs executius? Quin paper han de tindre els militants en un partit del segle XXI? Esperar que arribin les eleccions per anar a posar cartells i fer d’apoderat, o bé participar en els decisions polítiques diàries de forma vinculant? Com aconseguir major participació col·lectiva, sense degenerar en una ingovernable olla de grills? Com aconseguir l’apoderament del ciutadà-militant per tal que el partit esdevingui un espai viu i dinàmic on socialitzar idees que transformin la societat? Com vehicular la democràcia 2.0 sense caure en la vacuïtat ideològica més absoluta, com el Partit Pirata?

h1

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (II): Carrer vs Institucions

Març 3, 2012

A dia d’avui existeixen tres tipus d’organitzacions d’esquerra: en un extrem els partits que creuen que s’ha d’estar tan sols a les institucions i fer oposició al neoliberalisme des dels còmodes escons de la oposició o des dels reductes de l’administració local (PSOE-PSC)  i al cantó oposat aquells que pensen que les institucions no serveixen per res i que tan sols canviarem el sistema des de la lluita al carrer i a les movilitzacions socials (els diferents grups anarquistes i trotskistes). I, al mig, trobem una tercera via (ICV, EUiA i, en menor mesura, ERC) amb un peu a cada costat, fent de pont entre les dues bandes, amb les contradiccions constants que això representa.

Per què cal estar al carrer?

Tal com va afirmar el teòric marxista Antoni Gramsci, cal transformar la “Hegemonia Cultural” d’una societat, com a pas previ per tal de canviar objectivament les condicions materials d’aquesta. Actualment la dreta, mitjançat el seu domini absolut dels mitjans de comunicació, ha imposat un seguit de valors, percepcions i creences totalment arrelades a la nostre societat: individualisme, competitivitat, nihilisme, rebuig a tota organització col·lectiva, culte a la propietat, xenofòbia, populisme, la idea de progrés econòmic lligat a un augment infinit del consum, entre altres. Per aquest motiu existeix una majoria que  encara creu  que és molt millor retallar l’estat del benestar que pujar impostos.

Com l’esquerra no té recursos suficients per subvertir aquesta hegemonia cultural mitjançant les grans corporacions mediàtiques, no li queda cap altre remei que socialitzar les seves idees col·lectivament en espais alternatius, tan els novedosos de caràcter horitzontal (assemblees del 15M, manifestacions, concentracions, cooperatives de consum o moviments socials), així com els més tradicionals i que tenen certa jerarquització (partits i sindicats).

Per què cal estar a les institucions?

Però no ens enganyem, ni ens fem trampes al solitari: estar al carrer no és un fi en si mateix. No ens manifestem per hobby, sinó com a pas previ per accedir democràticament al poder institucional. Les assemblees del 15M estan molt bé, però les decisions legislatives que s’hi adopten no es poden materialitzar a la pràctica, sinó hi ha al darrere un poder executiu que les converteixi en lleis o pressupostos.

Clar que hom podria pensar que la forma més ràpida per accedir a aquest poder institucional no és la feixuga tasca de canviar la mentalitat de la gent, crear organitzacions que vehiculin aquestes idees, fer una campanya i guanyar unes eleccions, sinó tirar pel dret i, com a 1789 o 1917, fer una revolució violenta que instauri un règim polític nou, guillotinant a qui s’hi posi pel davant. Es donen les condicions objectives per fer una Revolució? Sense la menor ombra de dubte, ara i aquí, NO. I, de fet, em temo que els episodis de violència a les manifestacions fan més mal que bé a la causa

.A Grècia, on s’han dut a terme les retallades més extremes i draconianes imaginables, es van realitzar 15 vagues generals durant 2011, s’han cremat edificis, ocupat hospitals i mitjans de comunicació, manifestacions impressionants… però res ha aturat que el Parlament hel·lè aprovi els plans de la troika, gràcies a la majoria de conservadors i socialistes.  En quant a la Primavera Àrab, en una realitat socio-econòmica i cultural totalment diferent a la europea, on sí s’han donat les condicions pel triomf de les revolucions, van encaminats a la realització d’eleccions democràtiques per tal de renovar les institucions, no per pas destruir-les i, pel camí, s’hi han deixat unes quantes vides humanes.

ISLÀNDIA: Del carrer a les institucions.

Sense cap lloc a dubte, per mi, la fita realista que ens haurem de marcar els partits d’esquerres europeus passa inevitablement per Reikiavik, sense caure en cap mena d’idealització romàntica, ni pensament utòpic. Tot i que és un estat molt petit i un microcosmos polític, les bases del seu model han de ser un far: unes protestes ciutadanes que van produir  un canvi radical de mentalitat i de política amb assemblees ciutadanes que elaboren una nova Constitució, lluita contra el frau fiscal amb judicis als culpables de la Crisi o referèndums sobre el rescat bancari. Islàndia, sota un govern ecosocialista per cert, va tancar 2011 amb un creixement del PIB que triplica la zona Euro i que va en augment, amb un atur, tan sols del 8%. No es va vessar ni una gota de sang en el procés.