Posts Tagged ‘esplai’

h1

Sobreprotecció no és educació!

febrer 8, 2010

Fa uns dies vaig publicar un post que duia per títol “Apologia de la joventut actual”, on exposava que no existeix cap causa objectiva que ens porti a pensar que els adolescents d’avui son pitjors que els de tota la vida i que al darrere del discurs criminalitzador del jovent sovint s’hi amaguen els perjudicis masclistes i tradicionalistes més carques.

Doncs bé, resulta que fa poc vaig topar amb un article del diari El País que em va fer adonar que se m’havia passat per alt un detall: la sobreprotecció. Segons l’autor Manuel Rodríguez Rivero els pares d’avui dia tracten d’evitar per tots els mitjans possibles que els seus fills es vegin exposats a cap tipus d’emoció negativa, oblidant la diferència entre perill i risc o entre temeritat i covardia. Així doncs la intensitat de la protecció paternal SI seria un factor diferencial entre generacions.

Seguint amb aquest fil de pensament m’ha vingut al cap la meva experiència com a educador del lleure en un esplai: una professora del curs de monitors m’assegurava que les “nits de por” podien causar profunds traumes als infants, mentre jo li discutia amb vehemència que soc capaç de caminar sol pel bosc a mitjanit, com qui va per la Rambla un diumenge a la tarda, gràcies a que de petit vaig passar per innumerables túnels del terror esplaiencs.

També recordo a un nano solitari a qui els seus pares venien a espiar al campament a veure si estava bé, perquè mai havia sortit sol de casa, i al que van esborrar de l’entitat al assabentar-se de que un company del grup fumava porros. Resultava molt trist veure’l passejar tot mudadet de la maneta dels seus progenitors… amb 17 anys!! Que van guanyar robant-li l’adolescència?

Segons una web de psicopedagogia els pares sobreprotectors acostumen a actuar així moguts per una baixa auto-estima que els impulsa a demostrar a la societat com de bons pares són; també pot ser que pretenguin projectar les limitacions i frustracions que ells mateixos van tenir a la infància, o bé  compensar el poc temps que poden dedicar al fill/a.

I quines conseqüències pot tenir pel nano? Doncs els experts afirmen que, a la llarga, la sobreprotecció infantil causa trastorns emocionals de personalitat, una por crònica i, sobretot, una falta de maduresa alhora d’afrontar els problemes de la vida adulta.

No podrien ser aquests els factors que explicarien el comportament dels joves d’avui dia? Els que insulten als professors sabent que el seu pare els donarà la raó a ells o els que no treballen ni estudien no fos cas que, pobrets, es cansessin o tinguessin estrès…

Davant això Gever Tulley ha creat una nova i innovadora corrent pedagògica, el “Thinkering School”, basada en deixar que els nanos facin per si mateixos coses suposadament perilloses (encendre una foguera, conduir un cotxe acompanyats, emprar tot tipus d’electrodomèstics, escalar un arbre…). El seu vídeo de You Tube, que podeu veure a continuació, ha estat un èxit de visites, i el seu llibre “Fifty dangerous things you should let your children do” ja es best-seller després de ser rebutjat per moltes editorials escandalitzades!

h1

APOLOGIA DE LA JUVENTUT ACTUAL

gener 12, 2010

Sempre que algú comença un discurs amb l’apocalíptica sentència “Els joves d’avui dia…” ja começo a tremolar. El que ve a continuació és una trillada col•lecció de tòpics segons la qual la degeneració i posterior extinció de l’especie humana és un fet inminent.

Resulta que jo he estat monitor d’un esplai durant 8 anys i he treballat fent extraescolars en un col•legi de Primària, la qual cosa em dona una experiència empírica que em permet ser objectiu i desmuntar aquesta burda fal•làcia analitzant, de pas, el discurs que s’hi amaga al darrere.

Que volen dir realment els crítics de l’adolescència actual?

1.- Els nanos estan poc controlats a casa-> ergo: la culpa es de la independència de la dona

Es el patriarcat el que ha donat forja a aquest ressentiment en contra de la emancipació de la dona, a qui la veu culpable de la suposada degenaració juvenil. O, com diria l’escriptora Lucia Etxebarria, son “El club de las malas madres”, fèmines treballadores criticades visceralment per les marujes envejoses de la seva independència econòmica d’un falus.

2.- Les famílies ja no son el que eren -> ergo: la culpa és del divorci i les mares solteres.

Catolicisme ultra que veu en les noves formes de relació sentimental com el principi i la fi de l’existència humana i no conceb com un noi/a pot ser educat sense la figura d’un pare i una mare. No digem ja el que pensarien d’una parella homoparental.

3.- La culpa és de la ESO-> ergo: tornem a la educació memorística i fins als 14 anys

La ESO va treure a una veritable marabunta de quinquis, skins i gamberros d’entre 14 i 16 anys dels carrers que tenien l’edat suficient per no estudiar, peró encara no podien treballar. Aixó per no parlar de la nova pedagogia basada en valors i estuctures, no en una mera repetició memorística de conceptes. Peró clar, educar millor per tothom, i no per una minoria empollona, requereix de més esforç, amb la qual cosa alguns sectors de professors nostàlgics s’han apuntat al carro de que “la culpa és de la juventud”(no de la seva vagancia, FALTARIA MÉS!!).

4.- Tot ve del Maig del 68-> ergo: tornem al autoritarisme franquista.

La lletra amb sang entra. Que es aquesta mania progre d’abandonar els càstigs físics a l’escola, donar drets als estudiants o no reverenciar als mestres com si fossin cabdills? No, home, no! Copiar lliçons 50 cops si és pedagogia! De braços en creu!

5.- Els joves d’avui dia no tenen valors…

… catòlics, homòfobs, masclistes o racistes. Aquests son els únics principis que, afortunadament, s’han perdut! Es al•lucinant veure amb quina normalitat accepten els diferències i han acabat amb qualsevol perjudici vers els altres. Us ho diu un monitor que mai ha hagut d’entrar en un armari davant els seus nanos!

6.- La droga e mu mala!!

Segons el Ministeri de Sanitat el consum de marihuana entre menors és l’únic estadísticament significatiu: el consumeixen un 29% segons dades de 2003(es a dir un 71% no ho fan!). La resta de substàncies no superen en cap cas un paupèrrim 5%.

L’augment del consum de maria amb prou feines ha augmentat un 4% des de que jo era adolescent, la resta ha variat dècimes, així doncs no veig jo que aquesta pugui ser precisment una causa global de la decadència juvenil. En tot cas ara tenen al abast una millor informació per saber-ne les conseqüències i fer-ne un bon us.

7.- Els joves son uns hedonistes que tan sols pensen en satisfer el seu plaer-> ergo: el sexe es pecat.

Disfrutar de la sexualitat amb precaució no suposa cap perill, en tot cas, el que cal és més educació sexual i superar els tabús. Ara ja no resulta necessari un matrimoni per tapar un embaraç no desitjat: aquesta és la única diferència intergeneracional real!

8.- Els nanos son uns individualistes que no es relacionen entre ells i estan tot el dia al sofà.

Segons dades de 2002 de la Generalitat de Catalunya: Un 56% de joves fa activitats extraescolars entre setamana (un 30% cada dia!!), un 38% forma part d’un esplai o cau escolta, un 64% es membre d’un club esportiu, un 23% realitza activitats musicals, un 7% es membre d’una associació juvenil i un 14% d’un centre parroquial. Home… està prou bé no?

Resumint: cada generació creu que amb ells es va trencar el motllo i que la sang nova que els ve a pendre el relleu son uns infames esbojarrats. Han oblidat la seva pròpia juventut, o és potser l’enveja i el rencor amb la que la troben a faltar el que els fa adoptar aquesta postura?

Dedicat a tots els nanos dels que jo he estat monitor, i que avui son uns admirables joves que treballen àrduament per millorar la realitat, molt millor del que jo els vaig ensenyar!

h1

Independència i records

Novembre 29, 2009

Després de 28 anys de coexistència pacífica he considerat que els meus pares ja son prou grandets per valdre’s per si mateixos i en una magnànima decisió els he atorgat la independència, deixant-los marxar de casa, per tal de colonitzar i subarrendar el nou espai alliberat. No ha calgut referèndum ni lluita armada, ha estat un procés acordat per les dues parts, rollo Txecoslovàquia.

Tot i això, encara he de fer front a la malèfica comunitat de veïns: un grupuscle de iaies convergents, marujes cridaneres i paranoics de les goteres que m’odien a mort amb l’excusa de que poso massa alta la música. Serà possible? M’haurien d’estar agraïts d’educar les seves oïdes amb el millor del pop, l’indie i el glam-rock! En quant corri la veu del meu nou status polític, ja em temo una veritable guerra nuclear i he començat a construir un refugi antiaeri a la terrassa, no fos cas!

El pitjor de tot ha estat, sens dubte, la mudança i la remodelació estructural de tot el pis. No us podeu imaginar el que significa baixar un llit des de un 5é sense ascensor!! Jo crec que ja he purificat tots els meus pecats carnals des de la primera palla!

I el més sorprenent, la quantitat d’objectes inútils que s’arriben a atresorar pels racons més impensables i que esdevenen una materialització d’un passat ja oblidat, per bé o per mal!Aquí un petit inventari de la meva arqueologia personal:

-Una clau per afinar el bombo de la bateria que tocava en un grup punk als 17 anys. Ens dèiem “Berserker” i tan sols varem aconseguir assajar una cançó horrible sobre la primera guerra del golf

14 cançoners d’esplai on, darrere les lletres més nyonyes del rock català, tinc escrites emotives declaracions on els nanos dels que jo he estat monitor asseguren que aquells han estat els seus millors campaments.

– Una punta de sílex retocada, d’unes pràctiques de talla prehistòrica que vaig realitzar en una expedició arqueològica en un poblet de Gipuzcoa, on els abertzales locals ens van punxar les rodes del cotxe per que volien construir un camp de futbol sobre el jaciment que investigàvem.

-La tarja d’acreditació en el Congrés d’Història de la Mineria de León, on vaig donar la meva primera conferència científica, sobre la mineria iberorromana del ferro a la vil•la de Gavà.

-Un cargolí de 7.500 anys d’antiguitat, que vaig recuperar de la terrera de la segona excavació arqueològica on vaig participar com a voluntari, amb 18 anyets acabats de complir. Va ser en un abric mesolític a la Garrotxa.

-Una postal d’una menina de rua que vaig conèixer durant la meva participació amb una ONG en un projecte de solidaritat am nens del carrer a Brasilia, amb tan sols 16 anys. Em vaig saltar la primera avaluació de COU, al comiat de l’expedició al aeroport varen vindre més de 1.000 persones, amb castellers i tabalers i varem sortir a un munt de mitjans de comunicació: a mi em van entrevistar a COM ràdio.

-La sentència del judici contra 3 Skin heads nazis que em van donar una pallissa per ser homosexual. La policia nacional em va ignorar i ICV-EUiA va portar el cas al ple del ajuntament, apareixent a diversos mitjans de comunicació. Al judici van assistir membres de totes les cases okupes d’Hospitalet, ICV, EUiA, el PI, ERC, Els Verds i molt especialment d’un grup gai (FAGC) que em va ajudar molt en tot el procés.

-Un bloc de targetes de presentació de la primera empresa on vaig treballar d’arqueòleg, i que va acabar en bancarrota.

Entrades dels concerts de: Morrissey, Siouxie, Mika Depeche Mode, Fangoria, The Killers, Vive la Fête, Madonna, Placebo, Che Sudaka, Garbage, Dorian, Barricada, Magö de Oz, Marilyn Manson, Marea, Dover, Reincidentes i Celtas Cortos.

-Una polla de guix que vaig esculpir jo mateix en un taller de la festa del Partit Comunista Francès a Perpinyà, on la meva colla de Diables va participar fent una representació de Sant Jordi.

-Una xapa de la Manifestació del Orgull Gai de 1999.

Llibres i manuals del meu curs de monitor i del de seguretat a la construcció.

-Una fotografia meva transvestit de cabaretera de Molin Rouge, en unes jornades de monitors del meu antic esplai. Estava divina!

-Cartells de diferents edicions la festa concert que organitza cada any la meva Colla de Diables

h1

NO al Assemblearisme

Juliol 18, 2009

GLBT caucus

Segons les ideologies més hippies i ultraidealistes de l’esquerra (anarquisme i socialisme utòpic), si les persones fossin educades en el respecte mutu i l’amor, l’assemblea seria una forma perfecta de prendre decisions polítiques a nivell mundial i podríem eliminar qualsevol democràcia parlamentaria canviant-la per aplecs kumbayà al voltant d’una llar de foc.

Doncs bé, jo des de que tenia 15 anys tota la meva vida la he passat amb l’agenda atapeïda de reunions: que si l’Esplai, que si la Colla de Diables, que si Clubs de Rol, associacions gais, cases okupes, estudiants de la UAB, Grups d’investigació en Arqueologia…

I analitzant tota la meva experiència empírica acumulada en interminables reunions he arribat a una conclusió determinant: l’assemblearisme, tot i ser desgraciadament necessari, és la forma més absurda e inútil de govern polític pels següents motius:

1.- Es la dictadura dels carismàtics: Aquelles persones que tenen vergonya a parlar en públic no tenen cap pes polític i la seva opinió queda completament invisibilitzada per aquells líders que, fent ús de la seva popularitat, acaben imposant sempre la seva opinió. Com algú s’atreveixi a portar-los la contraria ja ha begut oli!

2.- Es la forma més lenta de prendre una decisió: Quan cal reaccionar ràpidament i a contrarellotge, per que la urgència dels fets així ho exigeix, no podem esperar a llegir la ordre del dia, demanar torn de paraula, esperar que ens la donin, discutir amb 25 persones més, fer votacions, arribar a consensos…

3.- Les resolucions que s’acorden son de paper mullat: Si una reunió decideix quelcom que a algú no li agrada, no passa res, se’n convoca una altre al cap d’una estona excloent els que han pres la decisió anterior i Santes Pasqües.

4.- Es la culminació de la hipocresia extrema: Heu vist mai una assemblea on la gent digui el que pensa realment? No, en aquests actes públics tothom aparenta ser amic i es guarden els ganivets per a més tard. Ningú s’atreveix a votar en contra del nomenament d’un càrrec encara que sàpiga que la persona escollida és un perfecte inútil:  a veure qui es el guapo que li diu a ma alçada.

5.- Es facilíssim manipular una votació: Tan sols cal que convidem a l’assemblea a tota la gent que sabem que ens donarà suport i procurem que aquell dia i hora no puguin vindre els que segurament estan en contra.

6.- Els que proposen una acció son els primers a no fer-la: “Per que no anem a aquells nazis i els hi donem una pallissa? Be, jo no podré vindre ja que tinc un sopar eh, però vosaltres aneu-hi que jo us dono suport moral”

7- Es un diàleg de sords: En una reunió la majoria de gent no hi va a escoltar els arguments dels altres i arribar a un consens pactat, sinó a imposar els seus propis criteris de forma dogmàtica i excloent.

8.- L’assemblearisme no es garantia de que les resolucions adoptades siguin més d’esquerres: Les primàries del Partit Republicà als EUA es fan en “caucus” o assemblees locals i solen escollir a persones tan anarquistes com Georges W. Bush.

Es evident que la filosofia de Rosseau ha fet molt de mal! El teòric francès pensava que l’home era bo per naturalesa, però l’havia corromput la societat. Ell proposava  tornar al estadi de la bondat primigènia en el que es vivia en harmonia amb la natura (al Paleolític??), abolint qualsevol forma de jerarquia i representació indirecta, prenent qualsevol iniciativa col•lectiva per assemblearisme.

Però els científics socials ja sabem que Rosseau va ficar la pota per tot arreu: ni la bondat ni la maldat es porten escrites als gens, ja que son termes idealistes, platònics i subjectius; que al Paleolític les jerarquies socials existien perfectament, tot i que en comptes d’estar marcades per la riquesa ho estaven per la edat i l’experiència i que, des d’un punt de vista antropològic, com ja he demostrat, les assemblees tenen molts més defectes que la democràcia representativa que, per a mi, segueix sent el millor sistema polític inventat fins a la data.

h1

EL baúl dels records (I)

Abril 13, 2008

Doncs si, després de narrar les peripècies biogràfques del meu foulard d’esplai, avui us explicaré altres mites i peripècies fetitxistes d’aquests records talismà que adornen els racons de la meva habitació, esdevenint uns incombustibles testimonis muts de les meves múltiples i variades etapes vitals:

Copa menjar sindra

La Copa

Aquesta copa que veieu a la imatge és l’únic trofeu que he guanyat en tota la meva vida. I sabeu en quin esport era? Doncs en un concurs de “Menjadors de Sindria“!!

Amb només 8 anys vaig aconseguir ser la persona de tot el meu barri que més quantitat d’aquesta sucosa fruita va aconseguir devorar en un quart d’hora.  De peit ja me lo comia tó!.

 

dau de rolUn dau de Rol

Si, jo era un freak rolero que va invertir quasi totes les seves tardes dels divendres d’entre els 14 i els 17 anys sent un despiadat “master” que inventava delirants i embrollades històries fantàstiques de vampirs, mags i guerrers.

He de reconeixer que com a director d’aquests jocs vaig arribar a ser molt corrupte: acceptava soborns en forma de tabac o “xuxes” a canvi d’afavorir a determinats jugadors!! I axò per no parlar d’aqulla mítica partida de Rol en viu amb tot l’esplai disfressat a un Parc del Hospitalet… com la vam liar!!

 

Entrades de concerts

La única cosa que he arribat a col·leccionar de forma mínimament constant en tots aquests anys han estat les entrades a concerts i festivals als que he asistit. Resulta molt curiós veure com han evolucionat els meus gustos i influències a pertir d’aquests troços de paper!

Des de Marilyn Manson a Mónica Naranjo, de Mägo de Oz a Fangoria, passant per Placebo, Reincidentes, Dorian, Che Sudaka,  Manu Chao, Marea, Dover o Garbage… sempre he defensat una heterodoxia absoluta! Cal escoltar de tot i quedar-se amb el millor de cada estil!  

 

El Asesino del Diablo

Vet aquí el meu primer cameo dins el món del cinema. Amb 16 anys un grup d’amics vàrem dedicar un estiu sencer a filmar amb una càmara supercutre un llargmetratge d’una hora, titolat “El Asesino del Diablo“, protagonitzat per mi.

L’argument era molt divertit: a mi em posseïa Satan al fer una taula Ouija i llavors em dedicava a matar de forma cruel i sàdica a tots els meus companys d’esplai en interminables persecucions pels carrers d’Hospitalet i pel Laberint d’Horta, quedant impune i deixant la porta oberta a una segona part que mai es  arribar a realitzar.

 

(Continuarà… algún dia)

h1

Història d’un foulard

Abril 6, 2008

Les peripècies d’aquest troç de tela blau i groc començen en un passat tan llunyà i remot que ni jo mateix sabria possar-li una data concreta… 1990 potser? Qui sap!

En tot cas recordo amb pèls i senyals el dia que va arribar a les meves mans: 17 de Novembre de 1998, al Aeroport del Prat, poques hores abants de que jo embarqués en un avió transoceànic que em portaria fins a Brasilia on, juntament amb uns altres nanos de la meva edat (16-17 anys), realitzariem un ambiciós projecte de solidaritat amb els Meninos de Rua.

En mig del bullici de les 1.500 persones dels diferents esplais de Catalunya que havien vingut a acomiadar-nos realizant diferents espetacles de castellers o  percussió i posseït per l’emoció i els nervis que em tenien absolutament alienat, una persona em va agafar del braç i em va dur a un racó: era el X.P., qui havia estat monitor del meu grup duant cinc llargs anys:

“Vull que a Brasil t’enduguis aquest foulard, que ha estat el meu des del dia que vaig entrar al esplai i que el portis per sempre més amb tú. Guarda’l com un record i alhora com un talismà protector, perqué sé que algún dia tú també seras un gran monitor…”  

I seguint el seu consell, aquell mocador mai va faltar dins una butxaca de la meva motxilla en cap excursió, campament, ruta o colònia  en els vuit llargs cursos que vaig ser monitor. Sabia que si el duia prop meu era com si una part del X.P. viatgés amb mi i, sense que ni tan sols jo me n’adonés, m’ajudaria sempre a prendre les decisions acertades, a ignorar les crítiques més àcides i rencoroses, alhora que em permetria trobar sempre el camí correcte per molt perdut que em trobés, un camí que, al mateix temps, jo hauria d’obrir als qui venien decidits darrere meu…

I ara, que ja m’ha tocat deixar l’esplai, aquest atrotinat foulard es resisteix a jubilar-se i s’ha encaparrat en que vol que me’l posi ben lligat al cap quan faci de diable amb la meva colla, diu que no s’en fia gens de les espurnes que volen com bojes als correfocs i jo, clar, he hagut de cedir a la seva voluntat; tot i que ja està vellet, descolorit i ara ple de petits foradets, ha passat a formar part de la meva indumentària com a dimoni.

Qui sap quantes aventures encara ens queden per passar junts?