FESTIVAL DE SITGES (II): Horrors coreans, fantasies 3D i fi de festa

Dissabte 16

Esmorzem tranquil·lament a l’ apartament, donant gràcies a no haver d’anar a la primera sessió, per primer cop al Festival. Així doncs, mentre assaborim un combinat de Gínger Ale i llimonada mentolada, acompanyat amb berlines de xocolata, el nostre amic Niño del Exorcista, ens detalla les mòrbides escenes de violacions i tortures a nadons que havia vist la nit abans a “Serbian Film“, que nosaltres havíem declinat a presenciar. Tot i així a ell, i a la crítica de El País, li han semblat un film nyonyo i suau.

Sitges es troba molt més buida i tranquil·la que la setmana passada, trobem entrades per la Marató de diumenge sense ni fer cua i, abans de tornar al cinema, veiem pel 3/24 com la cinta guanyadora del certamen és un conte sobre el segrest del Pare Noel que, un any més, no hem vist; ens queda el consol del premi a la millor actriu per la protagonista de “Drem Home” i que la infumable “Secuestrados” s’en va amb les mans buides.

–THE HOUSEMADE: Una àcida crítica social contra la burgesia coreana, explicada a través de la història d’una assistenta que es veu assetjada sexual i físicament per tots els membres de la família per la qual treballa. La  narració es desenvolupa en una creixent tensió, dins una atmosfera fosca i ofegant. Una interpretació molt correcte, especialment per part dels secundaris. NOTA: 6,5

–I SAW THE DEVIL: Gore i violència extrema gratuïta en el segon film coreà del dia. La macabra peli ens mostra assassí en sèrie, que mata sense motiu aparent, perseguit per un marit vidu d’una de les seves víctimes. He de reconèixer que en el primer crim vaig patir un lleuger ensurt experimentant, per uns segons, quelcom semblant a la por per primer cop en molt temps. La projecció va començar amb una hora d’endarreriment, degut a la farragosa entrega de premis, desencadenant una veritable guerra contra la narcolèpsia en els darrers moments. NOTA: 7

Diumenge 17

Ens aixequem més d’hora que mai, doncs hem de netejar tot l’apartament, fer maletes, esmorzar i arribar a la cua del Marató Focus en 3D de l’Auditori Meilà, l’únic que ens anava bé per horaris a mi i al meu xicot, darrers supervivents que ens hem quedat fins al final del Festival, a peu del canó.

– HYBRID 3D: Una ximpleria com un piano, on un cotxe assassí posseït per un calamar mutant causa el pànic en un garatge. Els diàlegs pretenen ser grandiloqüents i es queden en una burda paròdia, els efectes 3D semblen afegits amb calçador i la trama no s’aguanta per enlloc, omplint el temps amb sang i explosions. Més pròpia de l’amateurisme de la Sala Brigadoon. NOTA:3

–THE SHOCK LABYRINTH: Res a veure amb l’anterior! Aquí la tridimensionalitat és total i efectiva en cada pla, emprada de forma intel·ligent al servei del terror. La història sembla lleugerament inspirada en el món oníric i psicològic de David Lynch, on un grup de joves torna a una casa del terror on, de petits, es van perdre presenciant la traumàtica mort d’una de les seves companyes. Tot i no ser brillant, resulta quant menys innovadora en el llenguatge narratiu i en la presentació visual. NOTA: 7

Marxem sense veure la darrera cinta del Marató, Amphibious, doncs tenim un dinar familiar a l’altre punta de la vil·la; pel resum crec que tampoc ens perdem cap meravella! I res, així acaben per cinquè  cop consecutiu, les meves peripècies cinèfiles per Sitges. Fins l’any vinent!!!

10 motius per anar al Festival de Cinema de Sitges

1.– Tornar-te boig triant entre la desconcertant diversitat de la cartellera d’enguany: Que és millor veure a Jonh Carpenter  presentant “The Ward“ a l’Auditori Diumenge, o contemplar al Retiro  “Ruber“, la prometedora història d’un pneumàtic assassí amb poders telekinètics? Això és un Festival de cinema català, de prestigi internacional, i no la mamarratxada folklòrica dels “Premis Gaudí“, tan sols apte per a barretinaires subvencionats.

2.–Devorar obres mestres del cinema que MAI tornareu a tindre ocasió de veure, doncs a falta de pressupost publicitari passaran desapercebudes per les pantalles i resultaran impossibles de trobar en cap videoclub o web de descàrregues pirates. La llista de joies en brut que he tingut el plaer d’assaborir al llarg dels meus 4 anys de Festival inclouen  “Canino”, “White lightening” “Edmond”, “Aparecidos” “Hearthless”, “The Loft”, “Survillance”… sens dubte alguns dels films que han marcat a foc el rumb de la meva trajectòria cultural.

3.- Atrevir-se amb els films gore amateur, les frikades de Serie B de l’any de la Quica o els pseudo-documentals més inesperats a la sala Brigadoon, que és GRATIS, al Palau Miramar. Aquest any estarà dedicat al “Asian Trash” films de terror gore made in Bollywood.

4.- Poder conèixer en persona a directors i actors famosos que venen a presentar els seus darrers treballs, com jo que vaig tenir la ocasió de saludar a Darrer Aronofsky (“Pi”, “Requiem por un sueño“) quan presentava The Founain el 2006. Molts cops també fan cinefòrums al acabar, o presentacions a l’inici, desvetllant detalls del rodatge.

5.- Veure les diferents exposicions temàtiques ambientades en la Història del Cinema que solen exposar-se al Palau Miramar, com els quadres basats en films clàssics de l’any passat, o la mostra dels efectes especials de Guillermo del Toro de fa 3 anys.

6.- Poder assistir a l’esbojarrada festa “Zombiewalk” (Dissabte 9 a la nit, Platja davant del Carrer del Pecat), on maquilladors professionals d’efectes especials et permeten transformar-te en una criatura monstruosa durant unes hores. L’any passat van fer furor la Zombie-Pubilla i la Zombie-Fallera al ritme de diversos DJs!

7.- Gaudir de la sempre encisadora vila de Sitges que  aquests dies es vesteix de gala, s’hi respira un ambient cinèfil i un xic mariculte, guarneix els seus aparadors amb motius terrorífics i dona una imatge de glamour i savoir fair diametralment oposada a Marina d’Or. Molt recomanable la seva part modernista i els diferents museus històrics com el Cau Ferrat (carrer Fonollar), la  sorprenent col·lecció privada d’art i arqueologia del pintor i escriptor Santiago Russinyol.

8.- Recuperar la fe en el setè art, doncs darrerament les nostres cartelleres van un xic anèmiques de qualitat i innovació, llençant-se de cap a la nyonyeria i a la pirotècnia visual buida de missatge. Sempre és un consol poder recordar grans films que han canviat la història del cel·luloide, aquest any concretament tota la ambientació ens recordarà el  mític“Resplandor (The Shining)” de Kubrick… REDRUM!!

9.- Participar com a jurat popular del certamen. Al final de cada sessió que entri a concurs ens repartixen butlletes per poder puntuar la pel·lícula a la que se li atorga el Premi del Públic.

10.- Poder comentar i debatre , a posteriori, en aquest blog que us han semblat els diferents films i esdeveniments del Festival, ja que per cinquè any consecutiu tornaré a narrar les meves peripècies sitgetanes.

MARXO AL FESTIVAL! FINS LA SETMANA VINENT!

 

 

BURIED:Bon cinema dins d’una caixa

Una caixa de fusta, un telèfon mòbil, dues llanternes, un encenedor i un sol actor. Aquest és tot el material que és necessita per fer una pel·licula brillant en la seva originalitat,tenaç en la seva interpretació i desoladora en el seu argument. Sincerament, no recordava haver trobat una joia cm aquesta des de “La Cinta Blanca” a començaments d’any.

No, encara no ha començat el Festival de Cinema de Sitges, però aquest film podria perfectament haver arrasat  amb el palmarès  de l’imminent certamen de fantasia i terror. “Buried” es basa en una idea simple, però molt ben desenvolupada:  un home es desperta lligat i tancat dins un taüt enterrat sota terra. I millor que no en sapigueu rés més, doncs com més verges de spoilers  assistiu al cinema, millor.

El film es va rodar en 17 dies a Barcelona, encara que aquesta dada resulta del tot irrellevant, doncs diguéssim que molts molts paisatges no es veurien.  I d’allí a Sundance, la Meca del cinema independent americà, on va arrasar fins al punt que les entrades per la sessió es revenien a 150 euros.

El seu director, el galleg Rodrigo Cortés, ja m’havia captivat amb la seva desconeguda òpera prima “El Concursante”, que va passar injustament amb més pena que glòria per les pantalles. De nou torna a atacar brutalment les injustícies i les desigualtats del capitalisme i la guerra, però no de front, com faria un previsible realisme social argentí, sinó dissimuladament, quan ja et té captivat i mig ofegat en la tensió asfixiant de claustrofòbia i foscor... PAM! Et clava una punyalada per l’esquena. I fins aquí puc llegir.

Menció a part mereix la interpretació d’un desconegut actor, Ryan Reynolds, artífex de l’èxit en crear aquesta trepidant atmosfera d’impotència i desesperació que s’ens contagia con si fóssim nosaltres mateixos els que ens trobem tancats dins aquella caixa.

En una època en que el cinema sembla haver-se oblidat de la originalitat i la transgressió, més enllà del buit confeti de colorins que representa la onada de 3D post-Avatar, Buried és un flotador al que agafar-se en aquest desolador oceà  de vulgaritat, guions previsibles, pallassades teenagers i nyonyeria barata  made in Julia Roberts, en que s’ha convertit la cartellera a les darreres setmanes.

Sens dubte el perfecte aperitiu de cara a Sitges!

ERASEHEAD: Es l’art contemporani elitista? *Arcàngelo vs Arqueòleg*

Es l’art contemporani elitista i burgés? Parla David Lynch en un idioma incomprensible per a les grans masses? O, pel contrari, planteja un desafiament intel•lectual a la odiosa vulgaritat hollywoodiana? Avui us convido a participar d’aquest debat apassionant, sorgit arrel de l’estrena mundial del remake del final de “Cabeza Borradora“,de Lynch , que ha realitzat Arcangelo i que aquest blog us ofereix en exclusiva mundial.

ARCANGELO

De vegades, quan hom admira qualsevol manifestació artística de seguida vénen al cap molts dubtes del procés que ha seguit l’autor per acabar codificant un significat sota una determinada expressió. L’art ha transcendit els significats accessibles a la gent comú i es mou en un univers abstracte on, a més, tot pot prendre formes d’allò més diferents.

Agafem com exemple aquest remake de les darreres escenes d’Eraserhead, el primer llargmetratge de David Lynch. És surrealista, però no perquè recorri a l’absurd, sinó perquè d’alguna manera tracta d’explicar quelcom amb d’altres símbols i, sovint, és molt difícil entendre-ho sense interpretacions externes (cosa que, dit sigui de passada, el director no facilita). Llavors, el problema en fer-lo, més enllà de no haver rebut cap curset d’efectes especials, era establir el significant i el significat de cada símbol per tal de poder-ne fer un tractament el més proper a l’original possible.

Ja no es tracta tan sols d’intentar descriure bé una realitat evident, sinó de tenir en compte la seva representació en aquest món de les idees que ens planteja l’avantguarda artística. I per això, arriba un moment en que, per interpretar una obra, calen manuals: instruccions, targetetes a la vora o, exagerant, traducció simultània. On hem arribat que l’art avui en dia és una fugida tant vehement de la realitat que la majoria de gent n’està desconnectada?

En aquesta situació, tot plegat s’assembla més a un mecanisme elititzador que no pas a un d’integrador i res em sap més greu que titllar la gran majoria de l’art contemporani de burgés. I és que em nego a pensar que siguem tant diferents com perquè les pors de David Lynch a la maquinització de la societat o a ser pare no les pugui patir algú amb menys cultura a les espatlles.

ARQUEÒLEG

Aún durante siglos, será surrealista en arte todo lo que apunte a una mayor emancipación del espíritu.
André Breton

Avui dia ha perdut tot sentit buscar un missatge senzill i fàcilment entenedor darrere d’una obra artística. Ja hem superat les etapes on l’art estava al servei de l’església, i tan sols servia per fer pedagogia bíblica; la fotografia ha alliberat la pesada càrrega de representar la realitat senso sctricto i l’aparició de la psicologia ha obert una quarta dimensió a l’expressió de l’art.

Quin sentit té seguir representant tan sols allò que hem vist o escoltat? On queden tots aquells temors, traumes, anhels, dubtes, inquietuds, aprensions o perversions que mai ens atrevim a formular en veu alta? Ha de ser l’artista un simple mirall que reflexa allò que passa al seu voltant o ha de ser creador que reinterpreta la realitat, fora dels límits de la lògica i la coherència?

Pensar que tan sols la classe explotadora serà capaç d’apreciar aquest art és, en primer lloc, un menyspreu cap a totes les persones que tenim un alt bagatge cultural i universitari, sense disposar d’un elevat nivell d’ingressos econòmics i, en segon lloc, una sobrevaloració dels burgesos: m’agradaria saber quants convergents d’escola privada i missa dominical son capaços d’apreciar un film de David Lynch.

Hollywood s’ha dedicat massa temps a tractar als espectadors com a subjectes passius, semianalfabets a qui s’havia de donar tot mastegadet, sense donar la oportunitat a plantejar-se reptes intel•lectuals. El cinema contemporani és elitista, si, però no referit a una elit econòmica, sinó a una minoria cultural, glamurosa i mariculta que es resisteix a seguir la corrent de borreguisme i vulgaritat que impregnen tots els racons de la nostre societat.

I AQUÍ L’ESTRENA MUNDIAL!!

Entre la trascendènicia i la frivolitat

Una cosa que mai entendran els heterosexuals és la innata facilitat que tenim els gais per compaginar la frivolitat més petarda amb l’abissal profunditat de la transcendència mariculta, sense ni tan sols despentinar-nos.

Un perfecte exemple d’això seria Boris Izaguirre, que va deixar bocabadat a més d’un al quedar finalista del Premi Planeta amb la seva excel·lent novel·la “Villa Diamante”, trencant així el clixé de qui el tenia encasellat com la típica “loca” per amenitzar late shows destinats a una audiència amb un coeficient intel·lectual inferior al de Yola Berrocal.

I aquest cap de setmana he pogut ser testimoni d’un altre cas semblant, el de Tom Ford: el conegut dissenyador, que va fe ressorgir a la marca Gucci de les seves cendres, ha estrenat el seu primer film “A single man”, qua ja va ser aclamada al Festival de Venècia i que compta amb diverses nominacions als Globus d’Or i els Oscar.

El primer que podríem pensar d’aquesta pel·lícula, enduts pels perjudicis previs, és que serà la típica història buida, superficial i maricona per que quatre pijes vagin a passar la tarda al cinema quan surtin de fer la compra als grans magatzems, tipus “El diablo viste de Prada” o “Confesiones de una compradora compulsiva”.

Doncs bé, ni de bon troç! Ford aborda un drama gai profund en el contingut, acurat a la interpretació de Colin Firth i Julianne Moore, ple de reflexions polítiques o socials, i que gira entorn al existencialisme i la soledat davant la pèrdua d’un ésser estimat, acompanyat de brutals i mordaços diàlegs que, de ben segur, no us deixaran indiferents.

Òbviament l’estètica, tractant-se d’un dissenyador, no es troba precisament descuidada: cada plànol és un veritable tractat sobre la bellesa masculina i l’elegància femenina; l’ambientació escènica, d’un detallisme perfecte, ens evoca a uns nostàlgics anys 60’s en tonalitats pastel, així com la deliciosa banda sonora que marca un ritme realentit que ens permet paladejar aquesta sobredosi artística.

Així doncs, crec que “A single man” és un cocktail de difícil digestió per aquelles persones amb una hermètica personalitat incapaç d’adaptar-se a les circumstàncies; els que mai entendran com et pots posar una perruca per fer una performance de Mónica Naranjo i al cap d’una hora escassa pronunciar una conferència sobre la dialèctica hegeliana a la política decimonònica, sense acabar amb una esquizofrènia bipolar.

Això si, seria convenient treure’s la perruca i els lluentons abans de la conferència!

“Hi ha d’haver una història per sobre de tot que mereixi la pena ser explicada, un missatge que faci pensar a l’espectador. Per mi, el guió ho és tot. Sembla que s’hagin perdut les pel·lícules que giren al voltant dels personatges i els diàlegs”

Tom Ford

(Ho dirà per Avatar???)

 

AVATAR: On és la revolució?

James Camerón s’ha omplert la boca dient que el seu darrer film, Avatar, es una revolució dins la Història del Cinema. Si? De debò? Doncs bé, a mi la única cosa que em sorprén d’aquesta mediocre cinteta és la infinita estupidesa de l’èsser humà.

Quan Lars Von Trier, Thomas Vinterberg, Kristian Levring i Soren Kragh-Jacobsen van signar l’any 1995 el Manifest Dogma ja van denunciar llavors la decadencia de Hollywood, posant de manifest com la infinita avarícia de la indústria havia convertit aquest art en un mer espectacle d’efectes especials que donen lloc a històries artificials amb nula profunditat argumental i poblades per personatges plans  sense cap mena de trascendència.

Quinze anys més tard descobrim com d’encertats van estar aquell grup de directors danesos que, a diferència de Cameron, si van fer una Revolució.

Avatar és una mera masturbació visual plena de colorins i efectes 3D que dificilment enmascaren un guió nyoyno i patètic, plagiat de Pocahontas (canviant indis per gats blaus), ple contrediccions, amb els tics maniqueïstes americans (bons vs dolents, sense cap marge pel matís) i un final més previsible que el curs de la òrbita terrestre. Per postres la cançó de Leona Lewis és exactament igual que “My hearth will go on” de Celine Dion, que també va popularitzar el mateix Cameon a Titanic.

Un film es una HISTÒRIA i una INTERPRETACIÓ. Punt i final!! La resta son confetis i serpentines per enteretindre aquells que defugen de tota profunditat intel•lectual.

Us imagineu valorar un llibre per la qualitat de la seva portada? O un quadre pel seu preciós marc? Doncs aixó…

On és la Revolució Mr Camerón? El cinema en 3d fa dècades que existeix! O potser es tracta de la quantitat de calerons que vostè s’embutxacarà amb la cinta?

TOP: Els millors films de la dècada *Contessa L.S. vs. Arqueòleg*

Escollir els millors films de la dècada és una àrdua tasca la dificultat de la qual radica en la insuperable subjectivitat del autor en un art on, establir paràmetres racionals, resulta més complex que en tots els altres, degut a la infinita varietat on escollir.

Així doncs, i per demostrar com de diferent pot ser un Top de films de dos profans en la ciència cinematogràfica, us deixo amb dues versions ben diferents de la llista de les millors pel•lícules dels darrers deu anys, no sense abans convidar-vos a donar la vostre opinió al respecte!

EL TOP DE CONTESSA LIVIA SERPIERI

5.–Conociendo a Julia (Being Julia) István Szabó
Una clara radiografia sobre el món del teatre i dels actors. La pel•lícula és una digna successora d’”All about Eve” de Mankiewicz .

.

.

..

.

4.- El ladrón de orquídeas (Adaptation) – Spike Jones
Spike Jones barreja realitat i ficció en aquest relat sobre els guionistes de Hollywood,. Té una estética de videoclip en certs moments. El film conté una excel•lent interpretació de la marvelous Meryl Streep.

.

.

.

3.- Cuando menos te lo esperas (Something’s Gotta Give) – Nancy Meyers
Amb aquesta pel•lícula Hollywood torna a la comèdia sentimental tan fructífera als anys 80’s, de la mà d’una de les artífex d’aquella època.

.

.

.

.

2.- Oculto (Caché)– Michael Haneke
Haneke torna a transgredir amb un film que parla sobre el sentiment de culpabilitat de l’home. Amb unes bones interpretacions de Daniel Auteil i Juliette Binoche, aquest film no deixa indiferent a cap espectador.

.

.

.

.

1.- Hace tiempo que quiero (Il y a longtemps que je t’aime) Philippe Claudel
Considero que aquest es el millor film de la dècada present, ja que es un retrat realista de l’esser humà i de les seves emocions. Philipe Claudel és un artista versàtil, (a part de dirigir films escriu llibres) i és un dels pilars de la nova generació d’escriptors francessos. La interpretació de Kristin Scott Thomas és de les millors que hem pogut gaudir en els darrers anys.

.

.

EL TOP DE L’ARQUEÒLEG

10- Salvador – Manuel Huerga ex aequo La vida secreta de las palabras –Isabel coixet
Els dos llargmetratges espanyols que més m’han fet plorar dels darrers deu anys. A Salvador, fins i tot vaig hiperventilar i marejar en mig d’un cinema de Blanes! Emoció extremada i empatia total amb els personatges a través d’un realisme social que de tan verídic espanta.

.

9.- Match Point – Woody Allen
No podia faltar el geni americà en el meu Top, amb una història protagonitzada per la meva icona Rys Meyers, on se’ns planteja un irresoluble dubte shakespearià: es millor tenir sort o talent? Allen ho resoldrà a través d’un elegant assassinat a la classe alta de Londres.

.

.

.

8.- Mi nombre es Harvey Milk – Gus Van Sant
Una vibrant i èpica hagiografia d’un heroi i màrtir que va aconseguir desafiar l’heterosexisme i la homofòbia americana, esdevenint el primer polític obertament gai de la història, essent assassinat poc després. La interpretació de Sean Penn, premiada amb l’Oscar, es absolutament magistral.

.

.

.

7.-Litttle Miss Sunshine – Jonathan Dayton & Valerie Faris
La comèdia indie de la dècada!! Una desternillant road movie protagonitzada per una destartalada família de freaks que travessa nordamèrica per tal que la seva petita filla participi en un concurs de bellesa infantil!

.

.

.

6.-Réquiem por un sueño (Requiem for a dream)– Darren Aronofsky
La droga eh mu mala! Ja ens ho deien els nostres pares, però fins que Aronofsky no ens ho va mostrar amb aquesta crua i visceral cinta, no ens ho havíem cregut! Amfetamines al•lucinògenes, prostitució i punxades intravenoses en primer pla es donen cita en aquest carnaval esfereïdor.

.

.

5.– Bailando en la Oscuridad (Dancer in the dark) – Lars Von Trier
Una impossible barreja entre el cinema dogma danès i la estranyíssima música de la islandesa Björk dona lloc a aquesta tragèdia postmoderna on s’ens expliquen les desgràcies de Selma, una treballadora cega que imagina musicals indiepop per alienar-se de l’explotació laboral en una fàbrica.

..

.

4.-Hable con ella– Pedro Almodovar
De totes les pel•lícules que el meu director espanyol favorit ha fet aquesta dècada em quedo amb aquesta fascinant i raríssima història que, a càrrec de Javier Cámara, Lolita i Leonor Walting, ens narra una tortuosa història d’amor i obsessió entre un infermer i una pacient en coma. De nou la transgressió i la sorpresa son els ingredients escollits pel cineasta manxec per cuinar aquest film, mereixedor d’un Oscar al millor guió, tot i haver estat injustament ignorat per l’Acadèmia espanyola.

.

3- Olvidate de Mi (Etrenal Sunhine of the Spotless Mind) – Michel Gondry
Mai hauria imaginat que una història protagonitzada per Jim Carrey em podria agradar, i molt menys que fos capaç de transmetre emocions tan bé, juntament amb Kate Winslet. Gondry es va convertir en tota una revelació amb el guió més brillant i original de la dècada, una veritable orgia de flashbacks, on se’ns explica el romanç d’una parella que ha oblidat, gràcies a una teràpia d’amnèsia voluntària, que ja havien sortit junts en el passat.

2.- Las Horas – Stephen Daldry
Tres dives absolutes del cinema, Meryl Streep, Nicole Kidman i Julianne Moore, regalen als nostres sentits una demostració d’interpretació dramàtica absolutament brillant gràcies a un retorçat guió que aborda el lesbianisme a través de diferents èpoques del s.XX i que gira entorn al llibre “ Mrs. Dalloway” de Virginia Woolf.

.

.

1.- Mulholland Drive –David Lynch
Obra mestra absoluta i la demostració més perfecta mai feta d’avantguardisme cinematogràfic contemporani on es dona cita el surrealisme oníric, el simbolisme críptic, l’automatisme dadaísta o el neo-cinema negre psicològic. Originalment concebut com el capítol pilot d’una sèrie impossible, el millor director viu, Lynch, ens explica les truculències del món de Hollywood a través dels somnis, els temors i les fòbies imaginàries de dues actrius perdudes dins l’embogit laberint d’odis i passions de la indústria cinematogràfica americana.

I ELS VOSTRES???

Amenabar vs Almodovar

Avui aquest blog confronta cara a cara als directors de cinema amb més renom i projecció internacional del nostre estat. Tots dos formen part del meu altar cinèfil, conec la seva obra com el palmell de la meva ma i  es innegable l’influència cabdal en l’esdevenir artístic espanyol.  Amb quin  quedar-se? Millor anem a desglossar les seves semblances i diferències!

-Les cintes d’Almodovar tenen una marca invisible que les distingeix a primer cop d’ull, amb una coherència als guions, a nivell estètic o a la forma de construir els personatges; tot sembla impregnat per un “leimotiv” artístic que ens permet parlar d’un “Cinema d’autor”. Amenabar, pel contrari, a cada pel•lícula canvia daltabaix d’esperit i d’ànima, sense deixar cap mena d’empremta personal, com si treballes purament per encàrrec d’un productor.

-En quant al reconeixement públic, tots dos tenen un bon munt de premis, però sembla que darrerament l’Acadèmia espanyola té una certa mania a Pedro fins al punt de fer el ridícul de no seleccionar a “Hable con ella” pels Oscars, mentre Hollywood li atorgava la daurada estatueta al millor guió original. Amenabar, en canvi, arrasa els Goya cada cop que pot (“Mar Adentro”es va endur la xifra rècord de 14 estatuetes!!), ara bé, fora del nostre estat el seu èxit és més modest, tot i tenir també un Oscar, li costa entrar al mercat americà: “Àgora” encara no té cap distribuïdora fora d’Espanya i “Abre los ojos” es va gravar de nou amb Tom Cruise sota el títol de “Vainilla Sky”.

-Ambdós son obertament homosexuals: d’Alejando ho sabem perquè va sortir a la portada de Zero, ja que els seus films no fan el mes remot esment a la cultura GLTB; en canvi, el director manxec es pot considerar un dels abanderats del “Cinema Queer”, la presència gai resulta transversal en tota la seva obra i és tema principal en diversos films, com “La ley del deseo” o “La mala educación”.

-Políticament son d’esquerres però Alejandro s’ha mogut discretament en aquest terreny, sempre a la òrbita del PSOE, fins al punt que 7 ministres del actual Govern van assistir a la seva última estrena. Pedro s’ha destacat entre IU-ICV, diversos moviments socials i el suport puntual a Zapatero.

-Amenabar ha fet el salt definitiu al blockbuster mainstream amb pressupostos de 50.000.000 euros, recaptacions històriques a taquilla i actrius americanes de primera fila, ja àmpliament consolidades (Nickole Kidman o Rachel Weisz). El manxec segueix estant considerat un autor força undergroud, amb unes històries molt allunyades del que el mercat ens té acostumats; sempre treballa principalment amb actors espanyols, molts dels quals han esdevingut veritables estrelles després de treballar amb ell (Penélope Cruz o Antonio Banderas).

-Una temàtica que sembla emocionar ambdós creadors és, sense cap dubte, atacar a l’església catòlica: Almodovar va ridiculitzar a un convent de monges heroïnòmanes i sadomasoquistes a “Entre tinieblas” i va acusar als capellans de pederastes a “La mala educación”; el director d’origen xilè va fer apologia de la eutanàsia a “Mar adentro” i carrega duríssimament contra el paleocristianisme fanàtic al seu darrer film.

-El cinema d’Almodovar es caracteritza per la importància dels seus moments musicals i performances esbojarrades: Gael Garcia Bernal fent de Sara Montiel, Alaska cantant “Murciana Marrana”, Miguel Bosé en un memorable playback travesti de “Tacones Lejanos”… una faceta encara no explorada en absolut per Alejandro!

-La crítica espanyola sembla obstinada en no reconèixer al talent nacional i en profetitzar una imminent decadència a la trajectòria dels dos genis, mentre als festivals cinèfils europeus es donen bufetades per comptar amb la presència d’algun d’ells i les revistes internacionals es desfan en elogis cap a les seves inigualables pelis!

I VOSALTRES A QUIN PREFERIU??

“Agora” i el fanatisme cristià avui.

No tinc cap mena de dubte: si els manifestants cristianofeixistes que aquest cap de setmana han desfilat pels carrers de Madrid en contra del dret del avortament haguessin tingut davant la Biblioteca d’Alexandria l’haurien tornat a destruir, tal com ja varen fer al s.IVdC.

Ho heu endevinat! He anat a veure “Àgora” el darrer film d’Amenabar, una pel·lícula que ens fa de lupa sobre el més gran error de la Història Universal: l’adopció del cristianisme com a religió oficial del Imperi Romà.

Si els Emperadors Constantí i Licini no haguessin signat l’any 313 dC l’Edicte de Milà, deixant als lleons del circ fer la seva noble labor, ens hauríem estalviat mil anys de foscor i obscurantisme medieval, on la superstició i la metafísica varen suplir el menor rastre de ciència i progrés, inventant la homofòbia i agreujant el masclisme.

Tot l’esforç de la filosofia grecorromana per arribar a plantejar les bases per un proto-empirisme deductiu va ser engolit per el fanatisme i la infal·libilitat dels dogmes de fe, oblidant els progressos en química, astronomia, física, geometria o, perquè no, escultura: us heu parat mai a comparar la perfecció del cànon praxitel·lià amb les aberrants mesures d’una Verge romànica?

Aquells deu segles que separen Constantí del Renaixement, son els mateixos que porta d’endarreriment la societat occidental per tal de vèncer el pensament idealista i metafísic, la veritable àncora per al progrés social i científic.

La fúria i l’odi del fanatisme sempre han estat superiors als arguments de la raó i és per això que no podem baixar la guàrdia ni un instant, no fos cas que un dia d’aquests ens trobem les nostres biblioteques i museus en flames!

FESTIVAL DE SITGES’09 (I): Canino vs White Lightnin

Cada Octubre els cinèfils catalans tenim una ineludible cita amb el Festival més terrorífic i glamurós existent celebrat a la vil•la de Sitges. Òbviament aquest blog no fa campana i, un any més, esdevindrà un testimoni privilegiat per transmetre a la resta de mortals quines son les tendències futures a les pantalles dels vostres cinemes. Aquí us deixo amb la primera de les entregues d’aquest especial!

Dissabte 3

Sense lloc a dubtes la Crisi no ha fet acte de presència al Festival: tot i la pujada en el preu de les entrades les llargues cues han estat les grans protagonistes d’aquest primer cap de setmana i, fent honor la nostre fama, la delegació hospitalenca enviada per aquest blog va adquirir les passis al darrer moment i sense cap planificació prèvia més enllà del atzar i el nostre instint.

Òbviament ja no varem arribar a temps per veure la esperada Gala d’obertura amb REC 2, ni als centenars d’adolescents histèriques que dormien al ras per veure la pre-estrena d’un tràiler de la segona part de la vampírica saga de Crepúsculo

Així doncs, després d’atipar-nos de sushi en un molt recomanable japonès de la platja ens varem disposar a saciar el mono de freakisme a la sala gran del Auditori

CANINO (Dogthooth) Yorgos Lanthimos, Grècia.

Una arriscada proposta radical sobre uns pares que decideixen, per algun estrany motiu, tancar als seus fills dins a casa, inventant una mitologia pròpia en la que el món exterior és un univers perillós ple de monstres al que no podran accedir fins que la seva dent canina els caigui.

El punt fort del film radica en les ocurrents formes en que els progenitors inventen excuses improvisades per donar una explicació coherent sobre qualsevol indici de vida externa: els gats esdevenen essers malèfics i els avions joguines voladores, els gossos son engendrats per humans i qualsevol mot d’estrany significat es susceptible a ser reinventat: un “telèfon” és un saler, un “cony” serveix per il•luminar i un “zombie” és un tipus de flor. de jardí.

El ritme del film oscil•la entre la calma més tediosa a la sobtada violència o el sexe més explicit. Em quedo amb la frase “L’incest es preferible a la presència de desconeguts”

Reaccions i notes

–Niño del Exorcista: Tenint en compte que soc un mal crític de cinema i m’he adormit, segur que la peli estava genial. Nota: 5??

–Princesa Dragomiroff: Una mostra de tendre infantesa. Nota: 6,5

–Esteban: Encara estic en estat de xoc! Definitivament una història que no et deixa indiferent! Nota: 8

–Intrèpida Libèl•lula: Antes muerta que canina! Nota: 7

–Arqueòleg Glamurós: Amb una casa com aquesta a mi tampoc m’importaria viure-hi tota la vida tancat! Nota: 7,5

Exposició d’escultures d’insectes al Palau Miramar

WHITE LIGHTNIN. Dominic Murphy, EUA-Croàcia

La Secció Noves Visions sempre ens acaba donant disgustos pel seu elevat to de freakisme, però amb aquesta excel•lent història sembla que finalment ens hi hem reconciliat.

Es tracta d’una delirant espiral que ens va submergint lentament en la ment d’un ionki psicòtic que ensuma benzina des d’infant, mentre combina el seu talent pel ball de claqué amb la venjança per la injusta mort del seu pare.

Ambientada a les profunditats de l’Amèrica del Sud, poblada per borratxos, armes i violència extrema, la cinta alterna alegrement escenes de profundes reflexións amb gore, escatologia coprofàgica i, sobretot, moltes agulles punxant venes!

Cal destacar una interpretació magistral d’Edward Hogg, que ens fa creïble l’angoixa claustrofòbia del protagonista, així com l’aparició de Carrie Fisher, ex-Princesa Leia reciclada a quarentona de vida alegre.

Reaccions i notes

–Esteban: Totalment innecessària. Nota:0

–Princesa Dragomiroff: Danzad malditos! Nota:8

–Andrew: Sobraven les pauses! Nota: 7,5

–Visionaria Namasté: Un film romàntic i tendre. Que mono! Nota:9

–Niño del Exorcirsta: Reaccions viscerals contaposades en cada espectador. Nota: 8

–Intrèpida Libèl•lula: Calia que es mengés els seus propis dits? Nota: 8

–Arqueòleg Glamurós: Ha valgut la pena que se’m regirés l’estomac amb tanta vena punxada. Nota:7,5

I per acabar el més terrorífic de la jornada: un antre anomenat Restaurant els Arcs, on demanar una pizza Margarita va esdevenir una episodi propi dels malsons a Elm Street!