Posts Tagged ‘patriarcat’

h1

La importància de les Pintures Prehistòriques del Cogul

Desembre 10, 2014

ruta03-2

L’altre dia vaig veure al Tele Notícies de TV3 la deixadesa amb que la Conselleria de Cultura de la Generalitat tracta les Pintures Prehistòriques de la Roca dels Moros de Cogul. Tot i que l’any 1998 aquesta obra va ser declarada Patrimoni Mundial  per la UNESCO i l’any 2010 es va crear un Centre d’Interpretació, la falta absoluta de pressupost ha deixat aquesta obra d’art, una de les més antigues de Catalunya, pràcticament amagada del públic.

El Cogul es un petit municipi de la comarca de les Garrigues (Lleida) on a l’any 2013 hi figuraven empadronades 193 persones. A part de els pintures, el municipi té un castell medieval, un cementiri islàmic, una església romànica-barroca i una abadia. Òbviament el pressupost municipal no es pot fer càrrec del correcte manteniment i socialització de tot plegat. Ja l’any 1985 la Generalitat en realitza una intervenció de neteja, restauració i consolidació, per tal d’aturar el procés de deteriorament, ja que durant anys els visitants les havien mullat i netejat amb aigua per tal de veure-les millor. La construcció del edifici del Centre d’Interpretació el 2010 va suposar una inversió de 1,3 milions d’euros, 700.000 de la Generalitat, 300.000 de la Diputació i 300.000 d’una subvenció de l’Estat a l’Ajuntament. Però un cop inaugurat, els diners es van acabar.

L’any 2012 un grup de 14 veïns del poble van constituir un grup de guies voluntaris (i amateurs) anomenats “Associació d’Amics de les Pintures Rupestres del Cogul“. Mitjançant el boca-orella han aconseguit una mitjana de 400 visites mensuals, arribant a un total de 5.000 el 2013. Però resulta que molts voluntaris han hagut de deixar-ho, per motius personals, i actualment amb prou feines compten amb 6 guies. L’Ajuntament no s’ha cansat de demanar a la Generalitat que faciliti posar guies professionals, de moment sense èxit. Em consta que la diputada d’ICV per Lleida, Sara Vilà, treballa en el tema. Cal que unes restes estiguin situades en una zona turística barcelonina o que es relacionin amb el Tricentenari, per tal que Mascarell hi posi diners?

Importància històrica de les pintures

ruta03-1

Aquestes pintures, situades en una balma a l’aire lliure (la Roca dels Moros), varen ser descobertes l’any 1908 pel mossèn del poble, Ramon Huguet, en una de les seves caminades. Un any després les va estudiar l’abat francès Henri Breuil, qui tractava de casar el creacionisme bíblic amb les evidències prehistòriques, posant l’art  com una evidència de l’aparició sobtada de l’ànima i la religiositat. D’aquesta forma pretenia neutralitzar l’evolució darwinista i convertir l’estudi de la prehistòria en un col·leccionisme artístic, allunyat de tota objectivitat científica i social.

La datació d’aquestes pintures murals prehistòriques resulta molt complexe. Al no estar relacionades directament amb un jaciment arqueològic, no s’hi pot fer una datació absoluta sobre carboni 14 o termoluminescència. En un primer moment el rector Huguet les atribueix al darrer període del Paleolític Superior  (Magdalenià, 15.000- 10.000 ANE), a partir de fulles de sílex trobades pel voltant, tot i ser força diferent d’altres obres d’aquest periode, com les del Parpalló a Gandía. Martín Almagro prospecta els voltants i troba restes mesolítiques (10.000-7.000 ANE), la qual cosa estaria en la línia de l’art llevantí català i valencià, amb unes característiques força similars. F.J.Fortea i F.Jordà, en canvi, creuen que els vestits de les dones i els possibles braçalets que porten, els situaria clarament en la prehistòria recent amb societats clarament agrícoles, ja dins un Neolític-Calcolític (6.000-3.000 ANE). Ja existeixen nous mètodes per realitzar datacions absolutes de pigments però, de moment, no s’han aplicat al Cogul.

Segons la meva opinió personal, el fet que tots els animals pintats siguin clarament salvatges i que hi trobem figures humanes esquemàtiques, pintades en un espai exterior, descarta tant que es tractin d’art paleolític ple com d’un neolític avançat; la presència d’un bòvid salvatge (segurament un ur), animal que s’extingeix completament al voltant del neolític inicial/antic, ens indicaria una datació ante quem. Ens trobaríem doncs en un interessantíssim punt mig situat entre el final del Paleolític i la consolidació de l’agricultura, entre el IX i el V mil·lennis ANE. Un moment on les darreres societats caçadores recol·lectores es troben amb un profunda crisi econòmica i demogràfica, davant l’extinció de la megafauna paleolítica. Al passar a caçar cabres i conills, en comptes de rinoceronts o mamuts, han d’invertir molta més força de treball en la caça per obtenir la mateixa quantitat de carn, posant en perill l’extinció de moltes espècies de les que depèn la seva supervivència, i això els obliga a controlar severament la seva reproducció social, es a dir, a les dones.

La dansa fàl·lica i els rols de gènere a la prehistòria

##aaaa

Sens dubte, l’escena més famosa de la Roca dels Moros es l’anomenada “Dansa Fàl·lica” on veien un conjunt de figures femenines al voltant d’un penis erecte gegant. S’ha descobert que aquesta pintura es va repintar en diverses ocasions, fet que apunta a una reiteració. Es tracta d’un ritual animista-xamànic? Una dansa de la fertilitat? Possiblement ambdues coses alhora.

En tot cas el que està clar es que trobem al sexe masculí en una posició central i relacionada amb la fertilitat de moltes dones. Això suposa un trencament dràstic envers tot l’art rupestre paleolític, on abunden les nombroses representacions pictòriques de vagines (Cova de Tito Bustillo, Asturies, 22.000-10.000 ANE), o les Venus Paleolítiques (30.000-10.000 ANE), esteses des dels Pirineus fins a Rússia, son petites representacions tallades de dones embarassades o amb els atributs sexuals molt exagerats.

Per mi, aquest trencament iconogràfic de les representacions sexuals dins l’art, estaria clarament en relació als canvis socio-econòmics d’aquestes societats, obligades a controlar la sexualitat femenina per tal de reduir la demografia i no extingir el medi. Un cop arriba el Neolític, la més gran revolució de la història, veurem com d’aquest control es passa a ideologies més natalistes, que impliquen una explotació cada cop més evident del cos de la dona, per tal de controlar la transmissió intergeneracional de  l’herència i obtindre ma d’obra per treballar el camp, el que acabarem coneixent com Patriarcat, ja en els primers estats.

Espero doncs, que hagi quedat prou clara la importància de conservar, divulgar i socialitzar d’aquesta obra d’art per tal d’entendre les arrels d’algunes desigualtats que encara avui ens afecten.

PD: Per més informació sobre la gestió del patrimoni arqueològic a Catalunya, les interpretacions creacionistes de la Prehistòria o bé els origens del patriarcat llegiu el meu llibre Patrimonicidi.

Anuncis
h1

PRINCELANDIA: Un atemptat contra la Coeducació

Novembre 17, 2014

5P1G4BSw.jpg small

Com que des de que vaig deixar de ser monitor d’Esplai visc absolutament desconnectat del món infantil, em vaig quedar bastant al·lucinat quan vaig visitar a una amiga que tenia una filla de pocs anys. A aquesta nena li havien regalat pel seu aniversari un vestit de Princesa, amb unes sabates de Ventafocs, una col·lecció de DVD amb tots els films de Princeses Disney acompanyats de contes i nines dels seus personatges. Segons la seva mare, ella no l’havia condicionat en absolut, i es limitava a regalar-li el que li demanava, assegurant que hauria fet el mateix si li demanés camions i tancs de joguina. Esperava que tan sols fos una moda passatgera.

Desconec si era un cas excepcional o tota la seva generació viu corpresa dins aquesta fal·lera histèrica d’idolatria envers els rols de gènere més casposos i patriarcals imaginables. No es tracta, en absolut, d’innocents rondalles neutrals sinó que son històries inspirades en contes tradicionals d’època medieval (alguns molt tergiversats), plens d’estereotips superats, i que transmeten de forma acrítica una quantitat de valors sexistes d’allò més qüestionables:

– La bellesa femenina com a única virtut de la dona. De fet no cal ni que obri un ull, com la Bella Durment, icona de la passivitat absoluta; amb que respiri ja n’hi ha prou.

– La única missió en la vida d’una fèmina es trobar un príncep blau i contraure un matrimoni heterosexual i monògam de per vida i tenir molts fills. Per tal d’aconseguir aquest objectiu s’ha de sotmetre a un home, esdevenint un objecte passiu, renunciant a tota la seva vida si cal (la Sirenita), aguantant submisa i callada totes les injustícies socials (Ventafocs) o realitzant les tasques domèstiques de la llar amb alegria (Blancaneus).

Tot i que Disney ha fet lleugers i tímids passos envers la modernització, introduint diversitat cultural i racial (amb l’afroamericana Tiana o l’asiàtica Mulan), l’essència heteropatriarcal del missatge es manté intacte. De fet, els únics personatges femenins intel·ligents i astuts dels films Disney son caracteritzats com malvades i cruels bruixes: Malèfica, la Madratstra, Cruela de Vil, la Reina de Cors o Úrsula, per exemple.

Per si tot això fos poc descobreixo bastant horroritzat que a Sabadell acaba d’obrir les portes una sucursal de “Princelandia“.  Es tracta d’un “spa” o centre de bellesa infantil, on nenes ( i només nenes!) de molt curta edat poden anar a maquillar-se i vestir-se de princeses, celebrar festes d’aniversari o comunions. També permeten que vagin acompanyades de la mare (mai del pare) si així ho desitgen. Aquí algunes imatges del HORROR:

local-princelandia

L’Infern de Rosa

princelandia

Cal?

Es a dir, estan transmetent uns valors estètics i un rols de gènere diferenciats a les nenes, respecte als nens; un atemptat contra la igualtat i al coeducació. Òbviament l’únic objectiu es que, un cop adults, homes i dones realitzin diferents tasques i rols en la societat, perpetuant una divisió sexual  del treball sobre la que s’ha fonamentat l’explotació de la dona com a mitjà reproductiu i transmissor de l’herència, durant mil·lenis en moltes cultures. Adoctrinar a les nenes de cinc anys (o menys) perqué esdevinguin “voluntàriament” un mer objecte sexual al servei d’un mascle, ja passa tota ratlla del que entenc com moralment acceptable. Quelcom similar al que veiem als concursos de bellesa americans que parodiava el film “Little Miss Sunshine“.

La bona notícia es que el col·lectiu feminista Projecte Ella ha iniciat una campanya contra aquest centre sota el hashtag #StopPrincelandia i que ja ha estat noticia en mitjans nacionals com la Vanguadia, Público o El Diari Ara, Televisió Espanyola així com internacionals com The Times. Els desitjo molta sort alhora d’enfrontar-se amb un empresari (home, faltaria més) sense escrúpols, capaç de convertir en mercaderia la dignitat de la dona. Al menys, espero que ajudi a obrir un debat públic sobre el sexisme en l’educació i les joguines.

h1

La imatge de la Dona Paleolítica a través del Cinema

Agost 28, 2013

El cinema ambientat a la prehistòria ha prescindit sovint de tot assessorament científic i ha projectat al passat models estètics o tòpics masclistes actuals, tot i que al Paleolític no hi havia cap mena de divisió sexual del treball ni existia el patriarcat. Us deixo amb un petit recorregut per la imatge femenina a la història del cinema ambientat al paleolític i que forma part d’una publicació meva de la que en sentireu a parlar en un futur proper.

La gènesis del hombre, 19121912– “La gènesis del hombre“- Curiós modelet fet amb fulles de parra i arrels!

his prehistoric past 19141914– “His prehistòric past“- Charles Chaplin, un monarca paleolític amb el seu harem de dones servils

Las tres edades,Buster Keaton, 19231923Las Tres Edades“- Buster Keaton introdueix el mite del “cavernícola” un mascle agressiu i violent que arrossega a les fèmines per la melena fins a la cova

Flying Elephants, Laurel i Hardy1928-Flying Elephants” Lauren i Hardy amb la seva submisa amant amb pentinat anys 20 i un estilitzat vestidet de lleopard

Hace un millón de años, 19401940– “Hace un millón de años” (versió original)- El mascle protegeix la seva dona, coberta un sensual bikini, d’un dinosaure que en realitat es una iguana augmentada!

Prhehistoric Woman, 19501950– “Prehistoric Woman”. Per fi dones fent tasques productives! En aquest cas pescant.

Hace un millón ae años 19661966– “Hace un millón de años” (remake)- Una impressionant Rachel Wels amb bikini arrapat, escotazo i un cabell cardat tota divina ella, com acabada de sortir d’una perruqueria californiana.

Hace un millón de años, 1966 (2)1966– “Hace un millón de años” (remake)- Una altre imatge del film, on un grup de dones paleolítiques fan punta de coixí a la cova mentre esperen que el seus maridets tornin de caçar dinosaures.

Cuando los Dinosaurios Dominavan la Tierra1967-Quan els dinosaures dominaven la terra”- Amor romàntic, heterosexual, monògam i sempre entre membres de raça blanca, of course!

Mujeres Prehistóricas 19671967– “Mujeres Prehistóricas”– Un altre film ple de sensuals femelles paleolítiques amb un canon de bellesa a anys llum dels mitxelins de la Venus de Wilendorf.

Cuando los hombres usaban cachiporra y los hombres hacian ding dong1971“Cuando los hombres usaban cachiporra y las mujeres hacian ding ding“- El destape arriba al Paleolític! Film humorístic de Bruno Corbucci, una espècie d’Alfredo Landa italià.

Criaturas olvidadas del mundo (2)1971– “Criaturas Olvidadas del Mundo“- L’èxit de Rachel Wels crea escola i aquest film segueix la seva estela de sex símbol paleolítica

en busca fuego1981– “En Busca del Fuego”– Gollum al Senyor dels Anells? No, una dona prehistòrica que descobreix el foc fa 80.000 anys (es de fa 500.000). Passem de la bellesa exuberant al túnel del terror, però al menys les dones tenen alguna importància més enllà del sexe.

El Clan del Oso Cavernario 19871985– “El clan del oso cavernario“- Aquí trobem ja una dona intel·ligent amb coneixements de medicina i herbolisteria

flintstones1996-Els Picapedra“- La projecció d’una família tradicional i conservadora americana dels anys 50’s (del s. XX) a la prehistòria. Vilma i Betty, dones de la llar que passen una aspiradora-dinosaure mentre Pablo i Pedro treballen de picapedrers i juguen a bitlles.

Ao le derrier neanderthal, 2010 (2)2010– “Ao, le derrier neanderthal”- Gairebé un segle després del primer film, per fi trobem una dona… CAÇANT! Al·leluia!! Miracle! Un film ben documentat científicament i sense perjudicis falocèntrics! Us prometo que se’m queien les llàgrimes veient-ho.

PER SABER-NE MÉS-> SOLER, B. (2012) “¿Eran así las mujeres de la Prehistoria?” a Prehistoria y Cine, 2012, Museo de Valencia, pp 83-99.

h1

La diferència entre Sexe i Gènere: Feminisme i Història

Març 8, 2012

Si alguna cosa ha aportat el feminisme a la teoria política, social i filosòfica no son les reivindicacions conjunturals de cada moment (dret a vot, avortament, igualtat salarial…), tot i que aquestes fites han estat camps de batalla gens menyspreables, sinó  la divisió entre dos fenòmens que molts cops es solen confondre: el sexe i el gènere.

Pintures rupestres de dones caçadores a la Prehistòria

El masclisme patriarcal ha basat la seva dominació fal·lòcrata al llarg del temps fent creure el mite que les divisions entre sexes en el treball, la política o l’esfera domèstica eren d’origen genètic i natural: les dones estaven predisposades des del seu naixement a rentar plats, cuidar nens i fregar el cul dels vells (sempre dins una esfera privada de la societat), mentre que els mascles eren els encarregats de dominar la esfera pública: política, guerra i treball.

Aquest mite té el seu màxim reflex judeocristià en el Gènesis: Eva, la pecadora i temptadora, és la culpable de tots els mals de la humanitat per haver desobeït la ordre de Deu. No és casual tampoc que les tres religions monoteistes tinguin a un Deu mascle com a única divinitat.

Tot i això, les arrels del patriarcat son molt més profundes. Els arqueòlegs creiem que les societats caçadores recol·lectores del Paleolític no presentaven cap diferència substancial entre les tasques que realitzaven homes i dones, més enllà de parir; doncs ambos sexes participaven de la caça en grup i de la recol·lecció individual, tot i que els controls de natalitat a finals d’aquest període ja evidencien casos d’infanticidi femení. Un cop al Neolític, però, en quan s’estableix la transmissió de la propietat de la terra via herència, és necessari tenir mecanismes de control sobre la reproducció femenina i les línies de parentesc, iniciant un perillós camí de diferenciació social dels sexes: el que coneixem com Gènere.

El gènere, doncs, és la percepció cultural metafísica del rol social que cada sexe interpreta dins la societat i es transmet mitjançant l’aprenentatge i l’educació, d’una forma no directe. El gènere va des de l’atribució de colors masculins i femenins (Rosa/Blau) a la divisió social del treball (Perruquera/Mecànic), la forma de vestir (Faldilles/Pantalons) el tipus de revistes (Marca/Lecturas) o el llenguatge, emprant el masculí com a gir lingüístic per referir-se a la societat global.

Que el gènere no té res a veure amb el sexe ho demostrem a diari aquelles persones que trenquem aquesta equació, adoptant rols de gènere que no s’adiuen al que ens venia predestinat pel nostre sexe de naixement. La homosexualitat i la transsexualitat son l’evidència de que el pensament patriarcal sexe=gènere no funciona. Per aquest motiu les persones masclistes son profundament homòfobes i detesten per sobre de tot a les persones que tenen ploma i adopten més descaradament els rols de gènere del sexe oposat. Son l’evidència empírica de la invenció social del patriarcat!

h1

Dones Guerreres al llarg de la Història

Març 8, 2011

La història patriarcal ens ha presentat als exèrcits i les guerres com un aspecte intrínsecament masculí, lligat a la força bruta del mascle, on les dones quedaven reservades per a les brutals violacions posteriors que molts conflictes bèl·lics comporten, dins de la impunitat militar. Peró si revisem el passat amb lupa, veurem que en moltes batalles decisives les dones hi han tingut un paper fonamental.

En aquest post, especial del Dia de la Dona Treballadora, repasso alguns exemples significatius al llarg del temps:


PREHISTÒRIA

Des de l’origen mateix de l’Estat i dels exèrcits, nascuts per tal de protegir la propietat i les desigualtats entre classes socials, veiem com en alguns casos les dones han tingut presència important dins la vida militar:

· Cultura Argàrica (Almeria i Múrcia): En aquesta societat protoestatal, datada al Bronze Inicial (II mil·leni ANE),  una part important de les tombes femenines presenta punyals com a aixovar, fet que ens porta a pensar que les dones podrien desenvolupar algun paper important dins la coerció militar, tot i que les armes més especialitzades com les alabardes o les espases es troben  sempre en tombes masculines.

·Edat del Ferro a l’estepa eurasiàtica: En els grups de guerrers nòmades que vivien entre Ucraïna, Mongòlia i Kazakhstan al I mil·leni ANE  les  femelles tenien un destacat paper militar. Per exemple a la necròpolis de Pokrovka dels Urals, el 12% de dones presenten aixovars de guerreres a temps complert, amb armament i armadura.

ANTIGUITAT

Tant Plató com Aristòtil tenen textos on defensen la participació de les dones en l’exèrcit; tot i que consideren que no tenen aptituds físiques, asseguren que una bona preparació ho pot suplir.

· Amazones: Poble llegendari de la mitologia grega  format per dones guerreres, situat per Herodot a prop del Mar Negre i que suposadament varen participar a la guerra de Troia o enfrontar-se a Hèrcules als seus 12 treballs, així com també apareixen a la Iliada.

. Reina Boudica: Una guerrera, reina de les tribus icenes d’Anglaterra, que es va liderar l’aixecament en contra de la ocupació romana l’any 60 dC, durant el govern de Neró, a la Batalla de Walting Street.

·Zenobia: Emperadriu de Palmira entre el 262 i el 273 dC, realitza diverses campanyes militars contra els romans i els sassànides, on envaeix Egipte i Àsia Menor.   Els romans la capturen, però l’Emperador Aurelià, fascinat per la seva saviesa, la deixa en llibertat i ella esdevé filòsofa.

EDAT MITJANA

L’any 697 va aparèixer una llei a Irlanda per prohibir la presència de dones a l’exèrcit, fet que ens porta a pensar que fins a aquell moment n’hi havien forces.

·Valquíries: Deesses guerreres menors de la mitologia nòrdica que apareixen a les poesies èpiques dels s.XI-XII. Actualment es creu que realment eren sacerdotesses d’Odin  que realitzaven rituals on es sacrificaven als presoners.

·Matilde de Canossa (1041-1115) : Noble italiana,coneguda com “La Gran Condesa” aliada al Papa Gregori VII que, gràcies a diverses campanyes militars liderades per ella mateixa, aconsegueix conquerir tots els territoris del nord d’Itàlia, des de la Lombardia fins a la Toscana.

·Tomoe Gozen: Guerrera Samurai japonesa que va participar a les Guerres Gempei (1180-1185) entre diferents clans nobiliaris nipons, on va arribar a matar a 20 guerrers enemics.

·Batalla de Navas de Tolosa (1212): Episodi bel·lic entre els regnes cristians i islàmics de la Península, que es va saldar amb una victòria de Castella. Segons el cronista Ibn Abi Zar, en l’exèrcit musulmà hi varen prendre part dones que presentaven una crueltat equiparable a la masculina.

·Margarita d’Anjou (1429-1482): Reina d’Anglaterra i esposa d’Enric IV. Durant la Guerra de les Dues Roses, lidera a l’exèrcit, derrota al Duc de York i allibera al seu marit el 1459. L’any següent, quan les tropes yorkistes capturen de nou al Rei, ella condueix l’exèrcit britànic a la Batalla de Wakefield on Ricard de York finalment perd la vida, així com a la batalla de Sanit Albains, on allibera al seu espòs.

·Joana d’Arc (1407?-1431): Després d’escoltar la veu de Deu en una al·lucinació, pren part a la Guerra dels Cent anys, convencent al Príncep Carles de França que li confii la direcció d’un exèrcit de 5.000 homes que comanda victoriosa contra l’exèrcit anglès, permetent la coronació del Rei. Finalment es capturada pels anglesos, jutjada per bruixa i heretge i cremada viva. Actualment és Santa i Patrona Nacional de França.

EDAT MODERNA I CONTEMPORÀNIA

·Agustina d’Aragó (1786- 1857): Aquesta catalana, que portava menjar al seu marit durant el setge a la ciutat de Saragossa a la Guerra del Francès, va encendre un canó disparant sobre les tropes napoleòniques que s’esbandiren en retirada, creient que es tractava d’una emboscada sorpresa.

·Guerra de Secessió Americana (1861-1865): Es calcula que entre 250 i 500 dones varen prendre part d’aquest conflicte armat, disfressades com a homes, tan a l’exèrcit del nord com del sud, per pur patriotisme o seguint als seus marits.

·Dorothy Lawrence (1896-1964): Periodista anglesa que, disfressada d’home, va participar a la Primera Guerra Mundial. Quan es va descobrir la seva veritable identitat va ser feta presonera acusada d’espionatge i la seva crònica no es va poder publicar fins anys més tard.

·Guerra Civil Espanyola (1936-1939): L’esclat de la guerra esdevé una oportunitat revolucionària per a esclafar el patriarcat dins el bàndol republicà i moltes dones s’allisten com a milicianes lluitant al front colze a colze amb els homes, organitzades entorn l’Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA), l’anarquista Mujeres Libres o la catalana Unió de Dones de Catalunya (UDC). Alguns noms pròpis son els de  Lina Odena, Rosario Sánchez “La Dinamitera” o la basca Casilda Méndez.

Dedicat a totes les dones que han lluitat, lluiten o lluitaran contra el patriarcat !

h1

Moda, masculinitat i identitat de gènere.

Agost 28, 2010

No us heu preguntat mai perquè és tan rematadament sosa i avorrida la moda masculina? No? Doncs us convido a que doneu un vol pel Passeig de Gràcia, contemplant els aparadors de les elitistes boutiques, on les fèmines tenen centenars d’opcions per combinar les seves indumentàries i abrigalls diversos, mentre els mascles es veuen resignats  a escollir entre una insulsa gama de grisos.

Més enllà de les modes underground i alternatives, on les combinacions son infinites, és evident que les vestidures destinades a ser consumides pels membres virils de l’oligarquia burgesa occidental reuneixen un seguit de característiques un tant preocupants:

  • Uniformitat: Jaqueta, camisa, armilla, corbata i pantaló, gris o negre. Fi de la història. Amb la qual cosa resulta veritablement difícil distingir el prestigi social i la categoria econòmica d’algú a simple vista per la seva roba. Meres fotocòpies indistingibles, destinades a esborrar la identitat individual i convertir la masculinitat en un ramat.
  • Previsibilitat: Mentre que els vestits femenins sempre són motiu de comentari per la premsa rosa a cerimònies dels Oscar o bodes reials, dubto que ningú presti la menor atenció a cap embolcall masculí!
  • Anti-erotisme: Aquí no hi han escots ni faldilles curtes on insinuar pitregam o petxuga, ni cap mena de teixit arrapat per remarcar la silueta. Mentre la dona ha d’esforçar-se constantment per ser un objecte sexual en potència, sempre disposada a aixecar els fal·lus del seu voltant, l’home ha de semblar gris, monòton i asexual.

Però ha estat sempre així? Doncs ni molt menys!! Observeu per un instant aquesta imatge del Rei francès Lluis XV (1710-1774):

Perruca de tirabuixons, mitges de seda amb llacets, capa amb bordats daurats, sabates de tacó, maquillatge, collarets, joies i garlandes a dojo… vaja, que ni a la drag-queen més barroca i atrevida se li passaria pel cap emular a la monarquia francesa del segle XVIII.

Doncs si! La Revolució Francesa i la substitució de la noblesa per la burgesia com a classe dominant, va portar també un canvi de mentalitat estètica i de gènere, que va arribar a la seva culminació durant la puritanista època victoriana anglesa. Exceptuant el minoritari dandisme del perseguit Oscar Wilde entre altres, en aquest moment els burgesos es carreguen de perjudicis sexuals que els impulsen a aprofundir una divisió sexual de les costums i la homofòbia, expressant mitjançant el seu fons d’armari els rols als quals estaven destinats els diferents gèneres: les dones a seduir i els homes a gestionar el poder, de forma seria i formal.

Clar que la ment humana és superior a qualsevol convenció i sempre hi haurà qui desenvolupi les més perverses fantasies sexuals envers les corbates i les jaquetes…

h1

APOLOGIA DE LA JUVENTUT ACTUAL

gener 12, 2010

Sempre que algú comença un discurs amb l’apocalíptica sentència “Els joves d’avui dia…” ja começo a tremolar. El que ve a continuació és una trillada col•lecció de tòpics segons la qual la degeneració i posterior extinció de l’especie humana és un fet inminent.

Resulta que jo he estat monitor d’un esplai durant 8 anys i he treballat fent extraescolars en un col•legi de Primària, la qual cosa em dona una experiència empírica que em permet ser objectiu i desmuntar aquesta burda fal•làcia analitzant, de pas, el discurs que s’hi amaga al darrere.

Que volen dir realment els crítics de l’adolescència actual?

1.- Els nanos estan poc controlats a casa-> ergo: la culpa es de la independència de la dona

Es el patriarcat el que ha donat forja a aquest ressentiment en contra de la emancipació de la dona, a qui la veu culpable de la suposada degenaració juvenil. O, com diria l’escriptora Lucia Etxebarria, son “El club de las malas madres”, fèmines treballadores criticades visceralment per les marujes envejoses de la seva independència econòmica d’un falus.

2.- Les famílies ja no son el que eren -> ergo: la culpa és del divorci i les mares solteres.

Catolicisme ultra que veu en les noves formes de relació sentimental com el principi i la fi de l’existència humana i no conceb com un noi/a pot ser educat sense la figura d’un pare i una mare. No digem ja el que pensarien d’una parella homoparental.

3.- La culpa és de la ESO-> ergo: tornem a la educació memorística i fins als 14 anys

La ESO va treure a una veritable marabunta de quinquis, skins i gamberros d’entre 14 i 16 anys dels carrers que tenien l’edat suficient per no estudiar, peró encara no podien treballar. Aixó per no parlar de la nova pedagogia basada en valors i estuctures, no en una mera repetició memorística de conceptes. Peró clar, educar millor per tothom, i no per una minoria empollona, requereix de més esforç, amb la qual cosa alguns sectors de professors nostàlgics s’han apuntat al carro de que “la culpa és de la juventud”(no de la seva vagancia, FALTARIA MÉS!!).

4.- Tot ve del Maig del 68-> ergo: tornem al autoritarisme franquista.

La lletra amb sang entra. Que es aquesta mania progre d’abandonar els càstigs físics a l’escola, donar drets als estudiants o no reverenciar als mestres com si fossin cabdills? No, home, no! Copiar lliçons 50 cops si és pedagogia! De braços en creu!

5.- Els joves d’avui dia no tenen valors…

… catòlics, homòfobs, masclistes o racistes. Aquests son els únics principis que, afortunadament, s’han perdut! Es al•lucinant veure amb quina normalitat accepten els diferències i han acabat amb qualsevol perjudici vers els altres. Us ho diu un monitor que mai ha hagut d’entrar en un armari davant els seus nanos!

6.- La droga e mu mala!!

Segons el Ministeri de Sanitat el consum de marihuana entre menors és l’únic estadísticament significatiu: el consumeixen un 29% segons dades de 2003(es a dir un 71% no ho fan!). La resta de substàncies no superen en cap cas un paupèrrim 5%.

L’augment del consum de maria amb prou feines ha augmentat un 4% des de que jo era adolescent, la resta ha variat dècimes, així doncs no veig jo que aquesta pugui ser precisment una causa global de la decadència juvenil. En tot cas ara tenen al abast una millor informació per saber-ne les conseqüències i fer-ne un bon us.

7.- Els joves son uns hedonistes que tan sols pensen en satisfer el seu plaer-> ergo: el sexe es pecat.

Disfrutar de la sexualitat amb precaució no suposa cap perill, en tot cas, el que cal és més educació sexual i superar els tabús. Ara ja no resulta necessari un matrimoni per tapar un embaraç no desitjat: aquesta és la única diferència intergeneracional real!

8.- Els nanos son uns individualistes que no es relacionen entre ells i estan tot el dia al sofà.

Segons dades de 2002 de la Generalitat de Catalunya: Un 56% de joves fa activitats extraescolars entre setamana (un 30% cada dia!!), un 38% forma part d’un esplai o cau escolta, un 64% es membre d’un club esportiu, un 23% realitza activitats musicals, un 7% es membre d’una associació juvenil i un 14% d’un centre parroquial. Home… està prou bé no?

Resumint: cada generació creu que amb ells es va trencar el motllo i que la sang nova que els ve a pendre el relleu son uns infames esbojarrats. Han oblidat la seva pròpia juventut, o és potser l’enveja i el rencor amb la que la troben a faltar el que els fa adoptar aquesta postura?

Dedicat a tots els nanos dels que jo he estat monitor, i que avui son uns admirables joves que treballen àrduament per millorar la realitat, molt millor del que jo els vaig ensenyar!