Sobre la nova destrucció de restes arqueològiques a Irak

Avui hem vist com les forces del ISIS, una guerrilla fonamentalista que res te a veure amb el 99% del islam, ha destruït les restes arqueològiques del Museu de Nínive a Mossul. Aquests fanàtics varen ser armats per EUA i Aràbia Saudita per combatre el règim de Bachar el Assad; una operació que recorda a quan EUA va armar als talibans de Al Qaeda per combatre la URSS a la guerra de l’Afganistan i varen acabar dinamitant estàtues gegantines de budes a Baminyan el febrer de 2001, pocs mesos abans d’atacar les torres bessones de Nova York.

A totes les religions els molesta l’arqueologia. En la seva forma de pensar idealista i dogmàtica no hi encaixa una evolució de l’especie humana i les civilitzacions, fruit de l’atzar i les condicions objectives econòmiques i socials. Res a veure amb la seva història sagrada, plena de profetes, llegendes, miracles i creacionismes que sempre depenen de forces sobrenaturals. Ara s’escuden en que l’Islam es una religió anicònica; els fanàtics cristians que van assaltar al Biblioteca d’Alexandria al s.IV asseguraven lluitar contra el paganisme, tan es. En realitat totes tenen terror a que la materialitat del passat demostri la falsedat dels seus mites.

Forats fets per saquejadors en un jaciment d’Irak

Per desgràcia aquest incident es tan sols una gota més en el patrimonicidi absolut que viu Irak. Des de que Bush va declarar la Segona Guerra del Golf, l’importantíssim patrimoni arqueològic d’Irak ha patit una destrucció sistemàtica.

Advertència cutre als soldats americans

Els exercits americans van muntar campaments en llocs arqueològics, sense cap respecte per les restes i moltes ciutats històriques van ser bombardejades durant el conflicte. Durant els primers dies d’ocupació es va saquejar el Museu de Bagdad i la Biblioteca Nacional, segons moltes fonts en col·laboració amb els marines americans. Fet que va ser minimitzat per part de Donald Rumsfield, Secretari de Defensa dels EUA, provocant tres dimissions al Comitè Assessor del Patrimoni Cultural de la Casa Blanca. Al 2003, un oficial de l’exèrcit americà John Malcolm Russell, va declarar que , “la protecció dels jaciments arqueològics no és una prioritat“.

El nou govern iraquià tampoc va tindre gaire interès en el tema, i les bandes d’espoliadors van arribar a contractar centenars de persones per tal de rebentar jaciments en massa. Donny George, president del Consell Estatal d’Antiguitats i del Patrimoni de l’Iraq, va fugir a Síria a l’agost de 2006 i des d’allà va enviar la seva dimissió, tot demanant segellar amb ciment les portes del Museu de Bagdad per evitar més robatoris.

Soldats americans saquejant un Museu a Irak

El Museu de Mossul, que han atacat recentment els membres del ISIS, ja havia estat saquejat durant la guerra, on varen desaparèixer centenars de tauletes cuneïformes, 16 estàtues de bronze de Balawat (s. IX aC), així com llibres, mapes i manuscrits. Tan sols recordar que segons la Convenció de Ginebra es el país ocupant qui es responsable de la vetlla pels bens culturals del país ocupat.

Una associació criminal de traficants i espoliadors anomenada The American Council for Cultural Property es va crear el 2002 per fer negoci del trafic d’antiguitats aprofitant la guerra a Irak. El seu president Ashton Hawkins argumentava que el saqueig i la venta de restes per part de col·leccionistes milionaris era la millor forma de protegir el patrimoni.  Quina barra! El que estan fent es privatitzar el passat de la humanitat, impossibilitant el seu estudi científic, així com la correcte conservació i divulgació. Clar que davant això es torna a obrir el debat sobre si es oportú retornar o no les restes que els museus occidentals tenen exposats d’anteriors saquejos…

El passat 2014 les forces de seguretat iraquianes van trobar en un pis franc del ISIS més de 160 pen drives en els que estava detallat un extens informe econòmic sobre el finançament d’aquesta organització terrorista. Hi destacava l’entrada de 36 milions de dòlars pel tràfic d’antiguitats arqueològiques. Vaja! Uns fonamentalsites que no tenen problema en combinar la destrucció iconoclasta amb el tràfic mafiós amb les oligarquies capitalistes d’occident! Col·leccionistes burgesos d’Europa i Amèrica sense escrúpols en finançar el fanatisme yihaidista per tal de decorar casa seva.

Estem parlant del territori que pertany a la mitja lluna fèrtil on comença la Revolució Neolítica, que conté els jaciments que documenten la creació del primer estat de la humanitat, Mesopotàmia i que posteriorment formarà  part dels imperis de Babilònia, Pèrsia, de la primera dominació musulmana, així com dels otomans. No hi han paraules ni xifres per valorar aquest genocidi cultural, possiblement un dels més bèsties que han succeït mai en època contemporània. Una part fonamental de la història humana que ja mai podrem estudiar, conèixer ni comprendre.

Cal retornar les peces arqueològiques espoliades als països d’origen?

Frisos del Partenó, al British Museum

Durant el s.XIX les diferents potències imperialistes europees es van dedicar a saquejar amb total impunitat el patrimoni històric i arqueològic dels països que envaïen i colonitzaven, per tal d’omplir les colossals sales dels seus faraònics museus, la única funció dels quals era enlluernar als visitants fent una teatralitzada demostració de poder nacionalista.

Així s’explica com la Pedra Rosseta, fonamental per desxifrar els jeroglífics egipcis, es trobi al British Museum i no al Caire; el Codi de Hammurabi, antiquíssim text legal que ens explica l’origen del estat sumeri, està en una de les vitrines del parisenc Museu del Louvre i no a Bagdad; o com l’Altar de Zeus a Pergam, amb els seus deliciosos relleus escultòrics explicant el mite de la gigantomàquia, es troba a Berlín i no en la ciutat turca d’on es original. Fins i tot els catalans vàrem voler contribuir en aquesta fal·lera saquejadora i a les vitrines del Museu Nacional d’Arqueologia, situat a Montjuïc, hi trobem exposades desenes de peces ceràmiques de la Cultura Talaiòtica que, com tothom sap -o hauria de saber-, pertanyen a Mallorca i Menorca, no a cap indret del Principat.

Actualment, en la era del capitalisme post-industrial, aquestes peces han esdevingut un mer reclam turístic i molts governs dels estats espoliats han reclamat a les antigues potències colonials la devolució dels seus tresors, per tal de poder lucrar-se també dels potencials visitants. Per exemple, al desembre de 2010 el Ministre de Cultura de de Grècia va oferir un pacte al British Museum pels frisos del Partenó: renunciava a reclamar-ne els drets de propietat, a canvi d’un préstec a llarg termini. Aquests marbres varen ser desmuntats per un oficial britànic durant la ocupació otomana d’Atenes i els va vendre al Parlament Britànic al 1816, evitant així que fossin destruïts per la Guerra de la Independència de Grècia (1821-1823) com la resta de l’edifici.

Però, ai las, resulta que poc després Grècia va entrar en l’espiral de la crisi del deute. El 2012, el diari hel·lè Kathimerini alertava de que, davant la manca de recursos de l’estat per protegir els seus jaciments o garantir la seguretat dels seus museus, havien augmentat exponencialment els saquejos arqueològics per part de màfies de tràfic d’antiguitats o mers buscadors de monedes. Quelcom similar va passar a Irak durant el seu recent conflicte bel·lic, on es rumoreja que el saqueig va ser directament organitzat de forma sistemàtica pel mateix exèrcit nord-americà en col·laboració amb societats de multimilionaris col·leccionistes. També a Egipte va succeir un fenòmen semblant durant la Primavera Àrab: en la primera setmana d’enfrontaments als carrers, varen ser furtades 1.040 de les 1.089 peces exposades al Museu de Malawi, quan els partidaris del president derrocat Mohammed Morsi varen entrar en estampida a l’edifici.

Entenc perfectament les justes reclamacions post-colonials dels estats explotats durant segles però… ¿es troben aquests països en condicions polítiques, socials i econòmiques per garantir la total seguretat i conservació de les peces que reclamen? S’haurien pogut mantenir en mans públiques, sota acurat control científic i accessibles a la ciutadania, en cas de no haver estat saquejades en el seu moment per les potències europees? Pot fer front a les poderosíssimes màfies i traficants d’antiguitats un govern fallit i sense capacitat per mantenir un mínim estat del benestar? I si un executiu corrupte decideix privatitzar i regalar a un mafiós el seu patrimoni cultural, per fer front als interessos del deute? Que és més important per l’arqueologia: la justícia internacional i l’orgull nacionalista o bé l’estudi, conservació i divulgació del passat sota control científic, independentment de l’indret on es realitzi?

El debat està servit! Que n’opineu?

TUNÍSIA: La Revolució Francesa del món islàmic?

Com de ben segur ja sabreu ahir divendres va culminar amb èxit a Tunísia la primera revolució democràtica i laica de la història del món islàmic, després d’un mes de revoltes juvenils i vagues sindicals que han posat fi a la dictadura autocràtica de Zine el Abidine Ben Ali, després de 23 anys al poder, ben apuntalat pel FMI, que li dictava la seva política neoliberal, deixant al 50% dels joves a la misèria i l’atur.

Una revolta creada arran del suïcidi d’un jove precari i que, segons el meu punt de vista, podria significar un punt d’inflexió al Magreb, amb el sorgiment d‘una tercera via entre les dictadures militars laiques i les teocràcies islamofeixistes, obrint pas a una veritable democràcia al nord d’Àfrica, allunyada de fanatismes talibans i genocides, de la mateixa forma que la Revolució Francesa va suposar el trencament amb l’Antic Règim de monarquies absolutes legitimades per la gràcia de Deu, per entrar de ple dins d’una era de racionalisme il·lustrat.

Per primer cop un avalot a un estat musulmà no té un caràcter islàmic, com havia succeït a Iran al 1979 o a Palestina amb Hamas. Davant l’explotació econòmica de les dictadures o monarquies absolutes havia sorgit un complex entramat de serveis socials (hospitals, escoles, distribució d’aliments…) vinculada a moviments extremistes religiosos,  substituint l’inexistent estat del benestar, augmentant així el fanatisme. Doncs bé, sembla que aquest model també s’ha revelat corrupte i ineficaç.

Aquesta sedició popular aniquila definitivament el pensament neocon de la ultradreta  americana, ideada per Donald Rumsfield i Paul Wolfowitz, segons el qual la única forma d’aconseguir el progrés i la llibertat als països musulmans es mitjançant l’imperialisme bèl·lic.

Que s’ha aconseguit gràcies a les guerres d’Afganistan i Irak? Al-Qaeda  i l’amenaça terrorista segueixen enexistint, la seva democràcia és una estafa caciquista,  el fanatisme anti-occidental del wahabisme (Islam radical) s’ha incrementat, milers de persones varen morir durant la invasió i, sobretot, durant la ocupació posterior. Tant a Afganistan com a Irak el nivell de vida ha baixat però, això si, tenen dos governs titelles de les multinacionals: Hamid Karzai, president afgà i antic conseller de la petroliera Unlocal, ja ha signat un acord per construir un macro-gasoducte fins a Turmekistan; mentre que a Irak s’ha atorgat sense licitació el manteniment de la majoria de pous petrolífers a Halliburton, companyia de la què havia estat conseller l’ex-vicepresident de Bush, Dick Cheney.

Desgraciadament, però, sembla que aquest destacat fet històric no aconseguirà enderrocar les perjudicis islamofòbics que s’entesten a ficar a tots els seguidors de Mahoma dins el mateix sac, vinculant-los inexorablement a tiranies obscurantistes medievals, com si la mateixa naturalesa del Cora impulses la dictadura política.

En fi! Espero que això sigui l’espurna d’un veritable canvi social que s’estengui ràpidament a Jordània, Alger, Egipte o, perquè no, Iran. Mahmud Almarineyad, ja pots posar les barbes  a remullar!

 

SOMNI Nº2: Jo, soldat a l’Irak

Doncs si! Aquesta nit he aconseguit recordar un fragment de somni, amb argument i tot, i finalment puc actualitzar aquesta abandonadíssima secció, esperant que algun psicoanalista diagnostiqui per fi quina es la meva bogeria.

Resulta que, per algun confós i estrany motiu, decidia apuntar-me a l’Exèrcit Espanyol i marxar de voluntari a Irak (on ja no tenim tropes, però tan es) com qui s’en va de colònies a Vic. Suposadament m’hauria d’encarregar de protegir el Museu d’Antiguitats de Bagdad, per tal d’impedir que els traficants i espoliadors robessin les importantíssimes obres arqueològiques de l’antiga Mesopotàmia, allí exposades, com realment va succeir. Així doncs, dedueixo que l’acció passava al 2003 i si la fantasia onírica fos racional, jo tindria uns 21 anys.

En primer lloc, el Ministeri de Defensa  ens reunia en un immens supermercat militar per tal de triar el nostre uniforme que, paradoxalment, podíem escollir entre una gran infinitat de models i estils:  jo m’acabava decidint per un indie-fashion amb convers i pantalons texans ajustats. La cosa no pintava malament i ja havia reconegut entre altres membres de la tropa alguns antics amics gais, hippies, punks i okupes…realment l’exèrcit espanyol ja no és el que era!

Un cop aterràvem a Bagdad començava la nostre preparació física al campament: jugar a Voleibol amb una pilota de drap rosa, i llençar-se en tirolina per sobre de l’Eufrates (o del Tigris, who knows?). Però jo no donava ni una: enviava la glamurosa bola en mig del desert i em quedava penjat com un pernil quan uns arbusts s’enredaven a les meves convers. No m’havia convertit precisament en l’estrella de la legió…

Peró no hi ha temps per perdre en fútils entrenaments: Rebem la notícia d’un atac terrorista imminent, ens donen una metralleta a cada un, fem la motxilla ràpidament i fugim per un passadís subterrani inundat per l’aigua dels rius que baixa a tota pressió. Jo avanço amb molta dificultat i als pocs metres ja m’han deixat enrere.

–Hola?? Hi ha algú??– pregunto a les fosques. I si, un grup d’islamistes clònics a Bin Laden m’han trobat i rodejat, amb la qual cosa llenço l’arma a l’aigua i els hi dic – Soy Español! No me mateis! Secuestrad-me! Seguro que mi gobierno paga el rescate!!-

I en pocs dies ja estic arribant a l’Aeroport de Prat, contemplant amb desolació com la única iniciativa ciutadana que s’havia realitzat per demanar el meu alliberament… era un grup al Facebook!

ARQUEOLOGIA IDIOTA: La troballa del Arca de Noè

Estimats lectors, heu de saber que avui una expedició de pseudoarqueòlegs evangèlics turcs i xinesos ha localitzat restes d’una suposada “Arca de Noè” (llegiu la noticia a El Mundo) al Mont Ararat de Turquia, segons ells amb un 99% de possibilitats. Com comprendreu, davant una ofensa de tal magnitud contra la meva professió per part de les incansables hordes de rates cristianes, no em podia quedar callat.

L’Arqueologia és la eina que ens ha permès destruir totes i cada una de les pèrfides insidies i mentides descrites al pamflet sectari anomenat Bíblia, demostrant un cop i un altre que gràcies al materialisme científic i la veritat per fi quedaven esvaïdes les fosques tenebres medievals amb que el cristianofeixisme havia sotmès durant segles a la humanitat des de la seva pujada al poder, gràcies al  ruc de l’Emperador Constantí.

Peró es que la Bíblia ni tan sols és original a l’hora d’inventar-se mites: els passatges del Gènesi estan plagiats de la religió Mesopotàmica fins a límits insospitats i, de fet, el Mite de Noè no és més que una relectura copypastejada de la llegenda sumèria de Gilgamesh (2650 aC), on Up-Napishtim sobreviu a un gran diluvi gràcies a una intervenció divina. Si jo fos iraquià demandaria a l’Estat d’Israel pels drets d’autor.

Alguns científics han apuntat a la possibilitat a que aquest mite tingués la seva remota fonamentació en la pujada del nivell marí pel desglaç dels pols el VII mil·lenni aC, o bé en la obertura del Mediterrani al Mar Negre. En cap cas hi ha hagut mai cap diluvi de caire planetari, ni cap extinció massiva d’espècies animals o humanes per aquesta causa.

Doncs bé, els creacionistes no es donen per vençuts en la seva obcecada i absurda lluita per intentar demostrar que Darwin no tenia raó, que la evolució no existeix i que els dinosaures van conviure amb els humans i es van extingir perquè no cabien a la barqueta zoològica. De fet, aquesta era la explicació que es donava fins al segle XIX davant la troballa d’ossos pertanyents a espècies animals desconegudes o que no quadraven amb el clima actual.

I quines proves empíriques ens han aportat aquest grupuscle de freaks, segurament alienats per la vulgar gasòfia anticientífica d’Indiana Jones? Doncs una presumpta barca de fusta, que presenta compartiments, segons ells per posar-hi animals. La única imatge que n’ha transcendit és aquesta:

Davant la qual cosa ja em pregunto…

-Han datat la barca? Amb quin mètode? Quin resultat han obtingut? Perquè no el publiquen?

-Com pot ser que la fusta es conservi en un estat tan perfecte després de tants mil·lennis, si es descompon en pocs anys, a menys que es trobi depositada en un context subaquàtic?

-Com saben que hi havia animals? Han trobat restes fòssils de copròlits (caques), o bé de dents deciduals (de llet), que son els indicadors arqueozoològics de l’estabulació? Si es així, de quines espècies i edats?

En fi! Un cop més contemplo amb horroritzada indignació com els mitjans de comunicació tan sols ens fan cas davant alguna xorrada sensacionalista, per estúpida i falsa que aquesta sigui! Quina pena que no es dediquin a fer difusió de les apassionants descobertes reals que els treballadors del patrimoni fem dia a dia! Com per exemple: a que no sabíeu que ja podeu visitar una Domus romana, amb els mosaics intactes, al carrer de la Fruita nº2 de Barcelona?

PD: ATENCIÓ!! NOVETATS!! Segons publica avui el mundo…

‘The Media Evangelism Ltd.’, la compañía que está detrás del “descubrimiento”, es dueña de un parque de atracciones de Arcas de Noe en Hong-Kong, con entradas que cuestan entre 55 y 100 dólares.

Pd: Aquí una petita col·laboració gràfica via “Niño del Exorcista”