Marxisme i Materialisme Històric en Arqueologia. Resposta a @solcades

El twittaire i arqueoleg @solcades m’ha proposat recentment fer un debat sobre marxisme i materialisme històric en arqueologia. Com Twitter es un mitjà molt limitat i ple de trolls l’he derivat a aquest post on intentaré fer un breu resum obert al debat.

El materialisme històric es una disciplina, inventada pels filòsofs Karl Marx i Fredereich Engels al segle XIX que, bàsicament proposa analitzar la història de forma científica i empírica a partir de l’anàlisi de les condicions objectives materials en que es basa la vida social, i no a partir d’elements idealistes com les idees metafísiques, la voluntat dels homes o de les nacions. Com l’arqueologia es una ciència que es dedica a reconstruir la història a partir de les restes materials de les societats del passat, aquest punt de vista li ve com anell al dit. Podríem dir, en definitiva, que l’arqueologia hauria de ser la praxis del materialisme històric (tot i que no sempre es així).

Marx i Engels van estar molt interessats en els descobriments arqueològics i antropològics de les societats preindustrials, com ho demostren els interessants textos “Formacions Econòmiques Precapitalsites” (1858) i “L’Origen de la Família, la propietat privada i l’Estat (1884)“. Els pares del socialisme científic parteixen de les observacions de l’antropòleg evolucionsista Lewis Morgan entre altres, per analitzar com sorgeixen les desigualtats socials, la plusvalia, els estats, el patriarcat o l’explotació social a la prehistòria i com es desenvolupen al llarg de les diferents civilitzacions.

Al contrari que Hegel, Marx i Engels creuen que son les relacions socials de producció (estructura) les que determinen com pensen les persones (superestructura ideològica: filosofia, religió, política o cultura) i no al revés; per tant cal estudiar la història com un conflicte entre classes socials (no de nacions) i no com una simple successió de biografies de grans personatges, institucions o formes de pensament. Per tant l’essència del materialisme històric es basa en estudiar el cicle econòmic (producció-reproducció-consum), així com la reproducció biològica (demografia, relacions de gènere) o l’estructura social (classes socials, relacions de propietat dels mitjans de producció). A partir d’aquests elements Marx i Engels proposen una reinterpretació de la periodització  tota la història en base a una successió lineal de “modes de producció”, que quedaria així:

Actualment, però, la majoria d’arqueòlegs marxistes ja donen per superat aquest esquema pel seu simplisme i eurocentrisme, així com per estar massa condicionat per l’evolucionisme unilineal (molt de moda al s.XIX) i per un sentit teleològic i predeterminista de la història, que Marx va heretar de l’idealisme pur de Hegel.

El materialisme històric va ser introduït a l’arqueologia científica per l’arqueòleg australià Vere Gordon Childe (1892-1957), el qual s’adona que a partir de l’anàlisi dels artefactes d’un poblat o dels aixovars a les tombes d’una necròpolis era possible fer un anàlisi quantitatiu i qualitatiu de les desigualtats entre classes socials i veure com aquestes evolucionen al llarg del temps. Es el primer que planteja l’arqueologia com una ciència social, fins aleshores tan sols servia per col·leccionar antiguitats maques, o per fer subdivisions de períodes i cultures.

Al segle XX el marxisme ha tingut una importància molt destacada en l’arqueologia. Als estats de la òrbita de la URSS, el materialisme històric acaba degenerant en un dogma ortodox, encarcarat i inqüestionable, un “marxisme vulgar” basat en un determinisme econòmic, simplista i esquemàtic. Afortunadament a Europa, Llatinoamèrica i fins i tot als EUA hi han hagut aportacions molt interessants i innovadores, que han permès desenvolupar metodologies per estudiar les cadenes operatives en la indústria lítica al paleolític, en l’anàlisi de les desigualtats socials a les tombes, la divisió social del treball, l’acumulació d’excedents o les desigualtats de gènere.

Aquí et pots descarregar algunes de les publicacions sobre arqueologia marxista més destacades:

– Teoria sobre la producción de la vida social: Un anàlisis de los mecanismos de explotación en el sudeste peninsular (3.000-1550 aC): Un dels articles més acurats i encertats, tant a nivell pràctic com teòric. Primer planteja una metodologia per analitzar les pràctiques socials i econòmiques a partir de l’arqueologia i després ho aplica a l’Argar, una cultura prehistòrica de l’Edat del Bronze Inicial (2.000 aC) situada geogràficament entre Múrcia, Granada i Almeria.  A partir de l’anàlisi de la producció, la distribució i el consum dels instruments metal·lúrgics, les desigualtats als aixovars o el desenvolupament de la divisió social del treball, s’observa el sorgiment de l’explotació social entre el 3r i el 2n mil·lennis abans de la nostre era al sud est peninsular.

– Arqueologia Social Llatinoamericana: Un dels indrets on el materialisme històric ha tingut més impacte en l’arqueologia ha estat a Llatinoamèrica, en l’estudi de les diferents societats precolombines, amb destacats autors com  Luís Felipe Bate, Luís Lumbreras, Mario Sanoja o Iraida Vargas. En el llibre que et pots descarregar es fa un exhaustiu repàs  pels principals investigadors, línies teòriques, exemples concrets de Perú i Veracruz o importants debats sobre com el neoliberalisme està privatitzant el patrimoni històric

– Karl Marx Antropòlogo: Interessant llibre de l’arqueòleg de Califòrnia, Thomas C. Patterson, que fa un exhaustiu repàs per les aportacions de Marx a l’antropologia i l’arqueologia. Especialment reveladora resulta la seva reflexió en torn al paper del treball en el procés d’hominització al Paleolític Inferior, així com la subjectivació de l’individu  a partir de l’aparició del llenguatge.

– Estrat Crític (link a tots els números consultables) : Es tracta d’una interessant revista d’arqueologia marxista i feminista en català, publicada per estudiants de la UAB entre 2007 i 2012. Els seus articles serveixen també per documentar l’explotació laboral en l’arqueologia privada a Catalunya, les retallades en universitat o la precarietat en la investigació. També serveix per donar divulgació a estudis materialistes històrics d’estudiants d’arqueologia de diferents cronologies. Una pena que es deixes de publicar, en desconec el motiu.

 – Arqueologia como ciencia social, de Luís Lumbreras: Es tracta del més semblant a un manual d’arqueologia marxista publicat fins avui, tot i que ja té uns anys (1981) i es troba un xic desfasat. També cal dir que es una reflexió molt teòrica i que li falta aprofundir en aplicacions pràctiques i metodològiques a l’arqueologia de camp, de laboratori o en d’interpretació de dades.

Doncs res, espero que hagi estat d’utilitat!

Perquè els nacionalistes no commemoren la Guerra dels Segadors

Sempre m’he preguntat per quin motiu el nacionalisme romàntic de la Renaixença i el Noucentisme, quan va inventar els símbols identitaris catalans a finals del s.XIX i començaments del XX, va decidir escollir com a Diada Nacional l’ 11 de Setembre de 1714, mentre que la Guerra dels Segadors va acabar relegada a un segon pla.

El nacionalisme del s.XIX, seguint la visió metafísica de l’idealisme hegelià sobre la història i l’ànima dels pobles, fa una relectura esbiaixada de la Guerra de Successió com si fos un conflicte de Catalunya contra Espanya (quan en realitat era una lluita dinàstica i un conflicte d’interessos econòmics entre l’aristocràcia i la burgesia mercantil).  Van triar com a heroi nacional Rafael Casanova, a qui van fer una estàtua molt maca (tot i que la seva biografia es bastant mediocre i dubtosa), en comptes de Pau Claris, a qui ningú recorda, tot i que va proclamar per primer cop a la Història la República Catalana.

Ja al segle XX es va convertir en lloc sagrat el Fossar de les Moreres, a partir d’una llegenda poètica (en realitat es una ossera medieval i tardoantiga, sense cap rastre arqueològic de 1714), mentre que la troballa real i autèntica de diverses fosses comunes de més de 100 soldats de la Guerra dels Segadors a les obres del AVE a l’any 2012, va passar absolutament desapercebuda. Els esquelets es van portar al museu i les fosses es van destruir. Es possible que existeixin més fosses en terrenys propers, però al no estar afectades per les obres del AVE no s’han excavat. Ningú els hi ha fet cap ofrena floral o marxa de torxes.

Fosses comunes de soldats de la Guerra dels Segadors trobades el 2012 a les obres del AVE, caigudes en l’oblit (font)

Un segle més tard, la troballa atzarosa del jaciment del Mercat del Born (científicament gens destacable, tot i que ha costat 72 milions d’euros) esdevindrà un nou temple sagrat pel nacionalisme, la “zona zero dels catalans” segons el seu director Quim Torra; on posar-hi urinaris a prop o fer-hi exposicions antifranquistes es una greu ofensa sacrílega. Coincidint amb el fervor nacionalista del Procés, arriba la milionària commemoració del Tricentenari el 2014 i les desfilades militars amb recreacions històriques dels Miquelets i la Coronela de Barcelona. Això ha produït que alguns processistes (entre ells el President Puigdemont) acabin obsessionats entorn la xifra de 1714, a la que invoquen constantment sense solta ni volta. Mai els he vist fer la menor menció a 1640.

Curiosament, ningú recorda la Guerra dels Segadors on indubtablement existeix un conflicte Catalunya contra Espanya, on es va arribar a proclamar la República Catalana i el Principat va deixar formar part d’Espanya durant 12 anys. Quina necessitat hi havia d’inventar tanta fantasia èpica (sense massa base històrica) entorn a 1714 si hi havia un episodi autèntic i real, fora de tot dubte, infinitament més interessant?  Tan sols n’ha perdurat la seva memòria en l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors” que es va compondre el 1887 (basada en una cançó popular), arran d’un concurs convocat pel partit de la dreta nacionalista Unió Catalanista en plena fase nation-building. Ràpidament, però, es va optar per no remoure mai més aquell episodi. De fet, la lletra actual de la cançó es una versió molt més curta que l’original, on s’han suprimit tots els detalls històrics concrets referents al Corpus de Sang.

Per quins motius al nacionalisme no li ha interessat mai commemorar aquells fets? Aquí algunes idees controvertides entorn a la memòria de la Guerra dels Segadors i el Corpus de Sang de 1640, a partir d’una lectura marxista i materialista històrica dels fets:

1.- Els Àustries eren tan centralistes com els Borbons o pitjor:

El 1625, 89 anys abans del 1714, el Comte Duc d’Olivares, valido de Felip IV de Castella i III d’Aragó (de la família dels Àustries) presenta la Unió d’Armes, un projecte per crear un únic exèrcit de la Monarquia Espanyola amb 140.000 soldats (concretament Catalunya n’havia d’aportar 16.000). El projecte suposava una unificació centralista espanyola, no només militar sinó també fiscal i política; la no acceptació de la qual provoca les rebel·lions a Catalunya i Portugal. Vaja! Però els Àustries no eren tan bons i respectuosos amb les institucions catalanes? Que ha passat aquí?

2.- Espanya existia molt abans de 1714 i el Rei d’Espanya governava directament Catalunya a través del seu Virrei des del s.XV.

La revolta popular del Corpus de Sang de 1640 culmina amb l’assassinat d’un aristòcrata català,  Dalmau III de Queralt i Codina, comte de Santa Coloma de Queralt i Virrei (o Lloctinent) de Catalunya. El Virrei es un càrrec de màxim poder polític designat a dit per la Monarquia d’Espanya des de la unió voluntària de les monarquies de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics. Ja al 1521 Pere de Cardona es nomenat Lloctinent pel Rei Carles I d’Espanya. El càrrec normalment estarà en mans de nobles o eclesiàstics catalans de confiança del Rei espanyol.

Com? Com? Però no havíem quedat que Catalunya era independent fins que va ser envaïda per Castella el 1714? Que pinta aquest Virrei aquí? Doncs era qui governava Catalunya en nom del Rei, complint -això si- les lleis feudals catalanes. Les seves competències eren: nomenar advocats, fiscals, tresorers i consellers. No podia fer lleis, però si normatives de finances municipals i codis penals. Normalment presidia la Reial Audiència.

De nou, veiem com els Àustries ja tenien una idea centralista d’Espanya. Els Borbons simplement canvien el càrrec de Virrei per les Capitanies Generals, ocupades per militars en comptes d’aristòcrates catalans. La revolta té èxit a Portugal, que acabarà sent un estat independent. Però Catalunya, en canvi, seguirà formant part d’Espanya i, amb la Pau dels Pirineus de 1659, perd tota la Catalunya Nord a mans de França, en unes negociacions on no hi van participar les institucions catalanes en cap moment. Vaja, doncs igual resulta que Catalunya no era tan independent abans dels Borbons! De fet, tenia força menys autonomia, democràcia i sobirania de la que gaudim avui dia.

3.- El Corpus de Sang es una rebel·lió popular de la classe treballadora agrícola amb una ideologia revolucionaria i igualitarista, també contra la oligarquia catalana.

I aquí arribem al moll de l’os de la qüestió. El 1714 la sublevació estava liderada per l’aristocràcia catalana (com el Marqués del Poal) per defensar els seus privilegis fiscals de classe davant l’absolutisme. La idea romàntica del poble unit darrere el lideratge èpic de les seves elits, per tal de protegir els interessos de la casta dirigent, es quelcom que li sona molt bé a la dreta nacionalista, tant a la burgesia de la Renaixença al s.XIX, com al processisme convergent actual. Res a veure amb la revolució popular i pagesa de la Guerra dels Segadors, que va ser una veritable lluita de classes contra la oligarquia i la noblesa feudal, tant catalana com castellana. Quelcom similar al que ja havia passat amb la Guerra dels Remences al s.XV, contra els “mals usos” de la noblesa feudal.

El motiu original de la revolta va ser el rebuig a haver de donar allotjament als “tercios”,  tropes castellanes que anaven a lluitar contra els francesos i cometien tota mena de abusos contra els seus hostes. Poc desprès la revolta es dirigeix contra la noblesa catalana que estava exempta d’haver d’acollir tropes. Recordem que la primera víctima mortal de la revolta es el comte de Santa Coloma de Queralt. Ràpidament la revolta agafa un to revolucionari i antioligàrquic, on la pagesia rep el suport dels suburbis urbans de Barcelona, mentre les institucions feudals catalanes, com la Generalitat i el Consell de Cent, tracten d’aplacar els motins.

Bartomeu Llorenç, oficial de l’administració del Virrei, afirma en el seu diari que “els pagesos semblen endimoniats, estan assaltant terres i castells de ciutadans i cavallers“. El Conseller Francesc Ferrer afirma que “aquests desvergonyits volen que les hisendes siguin comunes i que ningú tingui més que l’altre”. A la ciutat de Vic, es crea una milícia gremial per protegir als nobles locals la revolta pagesa. El 24 de desembre una revolta popular assassina als jutges de l’Audiència Lluís Ramon, Joan Gori i Rafael Puig.

Finalment l’entrada a sang  foc de les tropes castellanes (uns 30.000 soldats) per sufocar els motins, provoca un enfrontament definitiu amb les institucions feudals catalanes, es proclama la República Catalana i es crea una aliança suïcida franco-catalana amb la cort de Lluís XIII i el cardenal Richelieu, que acabarà com el Rosari de l’Aurora, amb la pèrdua de la Catalunya Nord al Tractat dels Pirineus.

El malestar dels pagesos catalans davant els privilegis de la classe explotadora, però, no va acabar amb aquest conflicte. El 1687 esclata la “Revolta de les Barretines“, on els abusos de les tropes de Carles II provoca nous motins i es crea un Exercit Revolucionari Pagès, que considera als nobles catalans “traïdors de la terra”, es neguen a lluitar contra França i assalten cases d’aristòcrates feudals i eclesiàstics a Mataró i Manresa. Seran derrotats per les milícies organitzades pels burgesos i nobles catalans, amb el suport del Virrei i la Corona Espanyola.

Si algun dia sorgeix un Catalanisme Popular d’esquerres amb una voluntat real d’acabar amb l’hegemonia cultural del processisme (i no, simplement, de quedar-hi bé), el primer que hauria de fer es reivindicar aquesta revolta pagesa revolucionaria, en comptes del relat romàntic idealitzat entorn 1714. Passarà mai?

La diferència entre Reforma, Revolució i Ruptura

Darrerament hem escoltat com molts moviments polítics i socials repeteixen els conceptes “Ruptura“, “Revolució” o “Reforma” com si fossin paraules màgiques que invoquessin sobtadament l’arribada d’un nou mon que solucionaria de cop tots els problemes derivats de la crisi. Tot plegat te una forta càrrega d’infantil utopisme idealista, pensament màgic irracional i adanisme mil·lenarista i molt poc (per no dir gens) de concreció detallada en la realitat material. Com sabem que aquests conceptes no son tan sols buits eslògans o “significants flotants” ? Com podem diferenciar-los entre ells? On es el límit?

A continuació la meva proposta teòrica:

Esquema sobre la relació entre l’estructura social i els conceptes de canvi

La societats i les cultures humanes es troben en un procés de canvi constant des del Paleolític Inferior. Algunes transformacions son extremadament lentes i paulatines i d’altres son sobtades i insospitades. Jo no soc partidari, però, de mesurar les variacions en funció de la seva velocitat en implementar-se, ja que tal cosa es troba en funció de la capacitat de transmetre informació en l’espai i el temps, independentment de la profunditat de la revolució en si mateixa, així com de la capacitat de resistència que tingui l’estatu quo. Per exemple: el Neolític va trigar uns dos mil·lenis des del seu sorgiment a Pròxim Orient fins que es va generalitzar a tota Europa.

Tampoc crec que les diferències entre “revolució”, “reforma” i “ruptura” es puguin establir segons la seva trascendència de forma subjectiva, en base a l’autoritat de qui ho formuli, sino que s’haurien de relacionar objectivament en funció en quina part de la societat es troba situada la metamorfosi.

Des d’un punt de vista estructuralista, marxista i lacanià, podem afirmar que totes les cultures i societats es troben dividides en tres parts clarament diferenciades: superestructura (o part morfològica), estructura i part mítica. Els tres blocs es relacionen entre ells de forma dialèctica i la variació en un d’ells pot transformar als altres. Tornant al mateix exemple, el Neolític provoca una transformació estructural en el mode de producció de la caça-recol·lecció a la agricultura-ramaderia, però també genera el sorgiment de la ceràmica, l’excedent, la pedra polida, el sedentarisme, un important canvi de rols de gènere, una gran expansió demogràfica i, finalment, acabarà cristal·litzant també en noves formes de cosmologia i rituals funeraris, com el megal·litisme.

Superestructura

Es refereix a la part més visible i morfològica d’una cultura. Alló que primer cridaria l’atenció a un turista d’una altre part del món: vestuari, moneda, costums, cuina, idioma, art o el desenvolupament tecnològic. També inclouria, però, les seves lleis, institucions, fronteres, així com la forma d’estat (monarquia, república, dictadura…).

Aquesta es la part de la societat on es donen més canvis de forma constant i proposo que s’anomenin “Reforma“. Podem destacar com a exemples importants: el luteranisme, el Barroc, la música rock, l’art avantguardista, l’aparició del cinema, la proclamació de la II República, un canvi de Govern, la reunificació d’Alemanya, la declaració d’independència des EE.UU.,  Internet, l’adopció de l’euro o la minifaldilla.

Estructura

Son les condicions objectives i materials que donen lloc a l’existència d’una societat humana: la producció i la reproducció. Entenent com a producció el conjunt de les relacions econòmiques, l’estructura de classes socials, la divisió social del treball, la propietat, les lleis de mercat i la generació de plusvàlues o excedents. I entenem com a reproducció les relacions entre homes i dones, els rols de gènere, la pressió demogràfica, la divisió sexual del treball o l’estructura familiar/clànica.

Quan es produeix una mutació en aquesta part sol ser molt profunda, canvia dràsticament la vida de les persones i s’anomenaria “Revolució“. En serien exemples: el sorgiment de l’heteropatriarcat, el neolític, l’origen del estat, el feudalisme, la revolució industrial, la revolució francesa, la revolució russa, l’abolició de l’esclavisme, el feminisme o el moviment LGBT.

Part Mítica

Es la part “inconscient”, la més profunda i invisible d’una cultura, on es troben tots els mites, rituals i tabús, les creences més arrelades, la visió del món, del temps o l’espai, la cosmologia o l’origen de l’univers. Qualsevol canvi en aquesta part suposa una transformació radical en la forma en que una cultura concep la realitat i s’anomenaria “Ruptura”.

Alguns exemples de ruptura serien: l’aparició de l’animisme xamànic al paleolític superior i els primers rituals funeraris, les primeres religions organitzades de l’antiguitat,  la romanització, l’Edicte de Milà, l’expansió de l’Islam, el Renaixement i l’Humanisme, la Il·lustració, el darwinisme o la psicoanàlisi.

Per tant, podem concloure que un petita variació dins la part mítica o estructural pot resultar molt més trascendent que una gran mutació a la superestructura. També es cert que una suma de canvis en la superestructura poden acabar comportant metamorfosis més profundes i radicals a la resta de blocs.

Doncs res! Espero que aquest post ajudi a obrir un debat sobre una necessària objectivació terminològica.

ECOSOCIALISME: Una síntesi dialèctica entre natura i societat

En motiu de la propera Xa Assemblea Nacional d’ICV, que tindrà lloc a finals d’Abril, inicio un seguit de posts intermitents sobre reflexions teòriques generals,  ja que el partit que ha estat el motor i l’avantguarda  intel·lectual de l’esquerra a Catalunya, des de 1936, ho ha de seguir sent si no volem caure en una mera rebequeria estètica sense cap mena de profunditat ideològica, com fan altres. Començo avui reflexionant sobre que és l’ecosocialisme

1) L‘ecologia política ha de superar l’infantilisme idealista i romàntic de fascinació per la bellesa del paisatge o la tendresa envers els animals, per arribar a un nivell de maduresa teòrica adquirint eines analítiques que li permetin abordar amb pragmatisme i eficiència la relació dialèctica entre natura i societat.

2) El socialisme científic ha de superar el productivisme heretat de l’economia política. S’ha d’adonar que existeixen dues contradiccions econòmiques fonamentals dins la producció: la ja desenvolupada per Marx entre capital-treball, però també una altre contradicció igual d’important entre l’objecte de treball (o matèria prima) i capital, ja que un creixement infinit de la producció topa amb l’escassetat de recursos al planeta.

3) La Crisis actual s’ha d’abordar des d’un doble eix, tan ecològic com social, tan sols així n’entendrem la seva complexitat i en podrem abordar una solució estructural. No podem obviar les causes medi-ambientals de la crisi econòmica, doncs el capitalisme financer global ha convertit els recursos naturals, especialment l’aigua, la terra i les fonts d’energia (gas o petroli), en mercaderia objecte d’especulació. Aquelles solucions que busquen crear ocupació a qualsevol preu i devastant el medi, tan sols son pedaços efímers que serveixen per aguditzar la crisi.

4) No ens podem limitar a maquillar de verd el neoliberalisme per fer-lo un xic més sostenible, doncs això no resol en absolut la contradicció entre capital i medi. Cal abordar solucions econòmiques innovadores que passin per una socialització dels recursos naturals i dels sectors energètics (com Bolívia ha fet amb el gas o Veneçuela amb el petroli), el decreixement de la productivitat o l’eficiència energètica com a alternatives a l’austeritat neoliberal. En definitiva:  una economia de prosperitat compartida i ecològica que busqui, alhora, reduir la nostre petjada ecològica en el planeta i una justícia social derivada d’un control democràtic de les finances.

5) L’Ecosocialisme tan sols es pot entendre des d’un internacionalisme radical: la divisió del treball es dona a escala planetària i els efectes de l’escalfament global produeix efectes devastadors des de la sequera del Sahel, al desglaçament dels Pols. Aquesta crisi, provocada per un mercat depredador que no entén de fronteres, causa conflictes bèl·lics, imperialisme econòmic, deslocalitzacions de la producció i fenòmens migratoris arreu dels continents. El nacionalisme excloent i identitari, basat en la insolidaritat fiscal, el proteccionisme i el rebuig a les persones migrades, es fruït de l’alienació i la incomprensió d’aquesta crisi global i es situa en les antípodes ideològiques de l’ecosocialisme. Aquest té com a missió realitzar una dialèctica entre la realitat global i local, abordant els conflictes socials des d’una perspectiva de classe i una ciutadania universal i intercultural, que ha de ser compatible amb la defensa dels drets dels pobles a escollir el seu marc polític conjuntural.

El “Petit Empresari” forma part de la classe treballadora?

Dins dels partits d’esquerres no sectaris sempre ha planejat un dubte sobre les petites empreses: aplicant el marxisme ortodox al peu de la lletra tan sols existixen dues classes socials en funció de si son propietaris o no dels mitjans de producció. Per tant, un quiosquer que es lleva a les 5:00 del matí i tanca a les 21:00 set dies a la setmana, guanyant 15 cèntims per diari venut, és un membre de la classe explotadora; mentre que un alt executiu de la banca com Rodrigo Rato (2,34 milions d’euros anuals de sou) seria un mer proletari.

Aquesta teoria donava una resposta absoluta a la realitat econòmica del segle XIX, on les grans indústries eren propietat de poques famílies burgeses que donaven feina a milers de persones que tan sols hi aportaven la seva força de treball manual. Avui dia ens trobem amb infinites realitats laborals que escapen d’aquest esquema maniqueu; les deslocalitzacions industrials han dut cap a països del tercer món els treballs productius on es requereix més ma d’obra, mentre que a Europa, un cop punxada la bombolla immobiliària, tan sols ens queden els serveis en mans d’autònoms i petites empreses.

Però no ens enganyem! No existeix res més convergent que un petit botiguer. Enemics declarats dels impostos, obsessionats en protegir el seu petit negoci com si fos la Coca Cola, explotadors dels seus dependents com si fossin mercaders d’esclaus i sempre a punt per queixar-se de l’intervencionisme administratiu.

Ho vaig poder comprovar a la darrera Vaga General quan fèiem la campanya de difusió prèvia amb els companys de l’Assemblea 15M del barri: Molts petits comerciants tenien un discurs que ni Emilio Botín. Mencionar els drets obrers o els sindicats davant seu era com invocar el diable; suggerir que tanquessin la porta un dia pel bé comú una veritable heretgia. Segons ells la culpa de tot la té el Tripartit que ha gastat massa en ximpleries com atur, jubilacions, hospitals i escoles.

No se’n adonen que si els proletaris no tenim un sou digne, la darrera cosa que farem serà anar de compres? Que sense una política fiscal re-distributiva que generi creixement, les primeres víctimes seran ells? Que l’austeritat econòmica que prediquen és la seva pròpia soga?

Suposo que, en el fons Marx tenia un xic de raó: la propietat et pot convertir en un explotador. Però no pel fet de posseir un miserable quiosquet, sinó per que la por a perdre les quatre engrunes que tens, t’acaba generant un complexe individualista d’odi a la col·lectivitat i als drets comuns, adorant la teva botiga com un fi suprem en si mateix, en comptes d’intentar posar remei a la teva explotació que no és gaire diferent a la d’un treballador de la SEAT.

Feixisme i Capitalisme: una relació complexe

Quina relació s’estableix entre el sistema econòmic capitalista i els règims polítics feixistes? És el feixisme una corrent revolucionària, una tercera via entre el liberalisme i el comunisme? O, pel contrari, és la màxima expressió dels interessos oligàrquics i burgesos? Analitzem-ho!

Hitler visitant la fàbrica Renault

TESIS 1) El feixisme és un moviment polític anticapitalsita

Fals! Si bé tots els partits de caràcter nazi i feixista adopten un discurs revolucionari, crític amb el liberalisme global i farcit de  demagògia anti-oligàrquica mentre es troben a la oposició,  un cop arriben al poder el primer que fan és aliar-se amb les èl·lits econòmiques i carregar-se als seus sectors més revolucionaris.

El millor exemple d’aixó el trobem a “La Nit dels Ganivets Llargs” quan Hitler es carrega a la cúpula de les violentes milícies nazis SA, ja que aquestes amenaçaven el poder de l’oligàrquic exèrcit prussià, així com dels sectors  més poderosos de la indústria i la banca, espantats pel seu caràcter violent i desestabilitzador. Un film que il·lustra molt bé  aquest procés és “La caída de los dioses” de Visconti

A Espanya la Falange Española de Jose António Primo de Rivera , rebutjava el 1933 el capitalisme, proposava nacionalitzar la banca  i afirmava “No es tolerable que masas enormes vivan miserablemente mientras unos cuantos disfrutan de todos los lujos“. No obstant el règim franquista el primer que va fer en arribar a dirigir l’estat va ser retornar les propietats confiscades per la República als empresaris i terratinents.

A Xile, Augusto Pinochet va ser el laboratori d’assaig de les teories més salvatgement neoliberals de l‘Escola de Xicago de Milton Friedman, posant en pràctica la “doctrina del xoc”, que consistia en aprofitar el desconcert social pel cop d’estat i la repressió posterior per tal de procedir a la reducció de la despesa fiscal, la reestructuració de l’aparell estatal i un control estricte de la gestió pressupostària, així com una reforma tributària, reforma laboral, des-regulació o liberalització de controls en diversos sectors de l’economia (fonamentalment l’agricultura), lliure ingrés d’inversions i divises,reforma de la seguretat social i la privatització definitiva de les empreses públiques i bancs.

Tot i que el feixisme pot depurar antigues oligarquies tradicionalistes, per unes de noves, així com introduir algunes  mesures de caràcter social (vacances pagades, seguretat social…) el que no podem obviar és que tota dictadura feixista procedeix a  aniquilar tots els drets treballadors (vaga, sindicació, protesta…), així com a tots els partits polítics de classe i moviments socials obrers, proporcionant ma d’obra esclava als empresaris o tota mena de treballs forçats, produint enormes beneficis econòmics privats a la classe explotadora.

TESIS 2) El feixisme és una conseqüència del capitalisme i els seus interessos

Fals! Aquesta hipòtesis, impulsada per alguns historiadors marxistes dogmàtics, tampoc és del tot certa. El règim polític ideal per al capitalisme és la democràcia liberal des-regulada sense controls públics, no el feixisme. Els països on el capitalisme neoliberal ha arribat a la seu màxim esplendor, mai han conegut règims feixistes: EUA, Regne Unit i Japó. El capitalisme, però, s’adapta molt bé a qualsevol règim polític i no té escrúpols ètics a l’hora de fer negocis.

En quines condicions extremes el capitalisme pot donar suport a un règim feixista? Doncs molt fàcil, quan veu amenaçada la seva propietat per part d’una possible revolució o govern d’esquerres i l’estat democràtic no té prou força per deturar-ho. Una situació que com la que es vivia amb Salvador Allende a Xile, amb la II República a Espanya o com la que es podria haver produït a Itàlia als anys 20 (davant l’auge soviètic) o a Alemanya després de la desesperada situació social arran del crack del 29.

La burgesia, però, no és la base social del feixisme. Alguns exemples d’això: L’estabishment alemany es va mantenir fidel a la República de Weimar durant el Punch de la Cerveseria (cop d’estat de Hitler a Baviera el 1923). La  militància del partit nazi a Viena el 1932 es trobava composada per funcionaris i administratius (56%) , autònoms (18%) i obrers (14%) , és a dir, classes mitjanes i baixes. A França el neofeixista Front Nacional és el primer partit polític entre la classe obrera i PxC va obtindre els seus millors resultats a les passades municipals catalanes als barris més marginals de l’extraradi barceloní.

I no sempre el feixisme ha dut a terme des-regularitzacions neoliberals, ni molt menys! Tan Mussolini com Franco adopten mesures proteccionistes i autàrquiques i enforteixen la moneda pròpia, mentre que Hitler impulsa una economia planificada per l’estat amb Plans Quatrienals i una imposició dels objectius econòmics des de l’administració pública, que distaven molt de respondre als del lliure mercat o a la optimització de beneficis.

CONCLUSIONS

La relació entre feixisme i capitalisme és conjuntural i complexe. El feixisme es revesteix d’un discurs anti-capitalista quan està a la oposició per tal de guanyar vots i suports entre les classes socials més desfavorides. Si la burgesia percep un perill real d’una revolució o d’un govern que pugui suposar una amenaça als seus interessos econòmics, pot optar pel feixisme puntualment, com a opció per recuperar el poder, de forma ràpida i violenta. El feixisme, que no és una ideologia burgesa, un cop al poder s’alia amb les elits i desenvolupa diverses polítiques econòmiques, que mai posen en dubte la propietat privada.

Es la “Utopia” un concepte de dretes?

Normalment s’associa la “Utopia“ a l’esquerra, ja que aquesta se suposa que vol transformar la societat de dalt a baix, envers una dreta conservadora reticent a tot canvi, a qui ja li estan bé les desigualtats del present. Aquesta valoració, però, és del tot burda, simplista, superficial i no s’adiu en absolut a les tradicions filosòfiques, com veurem a continuació.

El concepte “Utopia” va ser gestat pel filòsof humanista cristià Tomàs Moro, conseller d’Enric VIII que va ser condemnat a mort per la seva fe ultra-catòlica que el feia reticent als canvis de l’anglicanisme. Moro imagina al seu llibre “De optimo reipublicae statu, deque nova insula Vtopiae” (que no deixa de ser una versió moderna de la República de Plató), com seria una societat idíl·lica,  on tothom viva alegrament en harmonia amb la natura bucòlica-pastoril, amb tolerància religiosa i el govern d’un Príncep escollit per un Consell d’Ancians entre 4 candidats proposats pel poble.

Ja amb anterioritat a Moro, altres filòsofs cristians havien teoritzat sobre la societat  meravellosa i perfecte, com Sant Agustí al llibre “La Ciutat de Deu“, on imagina un món sense pecat, on han estat expulsats els fills de Caïm i tothom viu en harmonia espiritual en pau i justícia dins un regne de Crist. Amb posterioritat a Moro, altres religiosos varen escriure opuscles i llibres desenvolupant l’idealisme utòpic, com el monjo dominic Tommaso Campanella al segle XVII.

Al segle XIX varen sorgir dues corrents ideològiques de l’esquerra fortament influenciades per aquest idealisme fantasiós: el socialisme utòpic i l’anarquisme, dos moviments amb bases teòriques molt pobres, però que van presentar aquestes “utopies obreres” com a fites a seguir, confrontant-los amb la realitat del s.XIX, donant esperança als treballadors explotats i orientant-los cap a la consecució d’objectius futurs, tot i que mai van poder dur a terme cap dels seus principis teòrics.

Amb l’aparició de Karl Marx i el socialisme científic, tot això queda immediatament superat i anacrònic, doncs el materialisme històric planteja una veritable revolució de pensament: no hem de partir d’una utopia idealitzada per tal d’imposar-la a la societat actual, sinó que primer s’ha de realitzar un anàlisi objectiu de la realitat present, plantejant objectius realistes i pragmàtics per transformar-la.

Lamentablement alguns dels seus seguidors més fanàtics ho van entendre just al revés i es van dedicar a fer gulags, matances, purgues i dictadures totalitàries per imposar a la societat models utòpics que eren presentats com meravellosos i fantàstics sobre el paper. I quelcom semblant va passar a l’extrema dreta de Hitler i, de fet, en tots els sistemes totalitaris: el filòsof Karl Popper ja va advertir de que la creença fanàtica en la bondat absoluta d’un plantejament polític  (el que sigui) porta inexorablement a l’extermini de tots aquells ciutadans que no comparteixin aquest model, ja que son una mera nosa per la consecució de la utopia.

I jo em pregunto: Es necessària aquesta “utopia” fantasiosa, ingènua i pueril per tal de desenvolupar plantejaments revolucionaris i transformadors? No és  una enganyifa alienadora, com el cel pels creients, per tal de que ens oblidem de la realitat social que ens envolta? No seria millor retornar als principis científics i inductius del marxisme original, plantejant que tot objectiu polític futur ha de ser la conseqüència final d’un profund anàlisi del present i de les seves contradiccions?

La Construcció Social de l’Enemic (II): Del colonialisme a l’islamofòbia

Tal com hem vist al post anterior les societats estatals basen la seva legitimitat en la construcció d’enemics, reals o imaginaris, inferiors o externs, envers els quals canalitzen l’odi social i alienen a la població, amagant així l’explotació de les elits locals. Avui veurem com aquest odi es manifesta a l’Edat Contemporània

COLONIALISME: Racisme i nacionalisme burgés

Entre els segles XVI i XIX les principals potències europees inicien un procés d‘expansió imperialista per Amèrica, Àfrica i Àsia per tal d’aproveir-se de matèries primeres, així com de ma d’obra esclava. Aquest procés econòmic es venia sustentat des del poder polític  per una ideologia basada en la doble construcció social  d’un enemic: per altre banda per un racisme fervorós que considerava als pobles nadius de les colònies sers inferiors a qui s’havia de subjugar i adoctrinar pel seu bé. Aquest racisme al segle XIX es veu complementat per un darwinisme mal entès que presenta als pobles pobres com genèticament inferiors, incapaços d’adaptar-se a la selecció natural de els espècies.

Un exemple al nostre estat d’aquest discurs racista el trobem al President del Govern d’Espanya António Cánovas del Castillo (1828-1897)

“Los negros en Cuba son libres; pueden contratar compromisos, trabajar o no trabajar…y creo que la esclavitud era para ellos mucho mejor que esta libertad que sólo han aprovechado para no hacer nada y formar masas de desocupados. Todos quienes conocen a los negros os dirán que en Madagascar, en el Congo, como en Cuba son perezosos, salvajes, inclinados a actuar mal, y que es preciso conducirlos con autoridad y firmeza para obtener algo de ellos. Estos salvajes no tienen otro dueño que sus propios instintos, sus apetitos primitivos. ”

Per altre banda ens trobem davant l’aparició al s.XIX del nacionalisme burgés, lligat estretament al romanticisme cultural i el racisme darwinista: Amb aquesta ideologia la burgesia pretenia frenar la lluita obrera, legitimar l’expansió territorial i la guerra contra altres pobles. El nacionalisme del s.XIX també es basa molt fonamentalment en la construcció d’enemics en totes les altres potències rivals a les quals vol sotmetre o vol deixar d’estar sotmesa, creant, de nou, rumors tòpics i llegendes sobre ells.

Un altre exemple proper d’aquest nacionalisme primitiu el trobem a Sabino Arana (1865-1903), dirigent carlista i fundador del PNB:

“La convivència del nostre poble amb l’espanyol causa immediata i necessàriament en la nostra raça ignorància i pèrdua d’intel ligència, debilitat i corrupció de cor, apartament total, en una paraula, de la fi de tota humana societat. I mort i descompost així el caràcter moral del nostre poble, què li importa ja dels seus caràcters físics i polítics. “

NAZISME I FEIXISME: La construcció social de l’enemic arriba al seu auge.

Adolf Hitler no inventa res de nou: agafa tot l’odi acumulat envers els enemics que s’havien anat construint des de l’Edat Mitjana a Alemanya  (jueus, homosexuals, gitanos…) ho barreja amb el nacionalisme i racisme. cultivats al segle XIX i humiliats a la derrota germana de la Primera Guerra Mundial i els porta a l’extrem.  En tot cas incorpora un odi envers la democràcia i la igualtat i explota fins al deliri tota mena de rumors i conspiracions envers les minories, emprant per primer cop de forma massiva els mitjans de comunicació en la construcció de l’enemic.

Hitler no va enganyar a ningú, ja al seu llibre “La Meva Lluita”, publicat una dècada abans de pujar al poder, es dedica a construir intensivament la figura dels jueus i els marxistes com a enemics socials d’Alemanya. Aquí un fragment:

“Vaig sentir calfreds el primer cop que vaig descobrir davant meu al jueu comerciant, sense ànima, calculador i desvergonyit en aquest tràfic irritant de vicis dins l’escòria de la gran urbs. Aleshores ja no vaig poder més i ja mai vaig eludir la qüestió jueva (…) D’aquesta forma, seguint les petjades de l’element jueu a través de totes les manifestacions de la vida cultural i artística vaig trobar-me amb l’empremta jueva allí on menys l’esperava: Jueus eren tots els dirigents del partit socialdemòcrata!”

GUERRA FREDA: Anticomunisme

A partir de 1945 Estats Units i els seus aliats de la OTAN, s’enfronten militar i econòmicament al model  socialista del Pacte de Varsòvia, liderat per la URSS i aprofiten per construir  en el marxisme l’enemic nº1 del món lliure. La oposició al comunisme legitimarà el suport d’EUA a tota mena de dictadures i cops d’estat (Franco, Pinochet, Videla, Somoza…), guerres, matances i atrocitats de tota mena (Vietnam, Cambodja, Corea…), així com una persecució política contra actors, guionistes i polítics sospitosos de marxistes, fet que es va conèixer com “la caça de bruixes” del senador republicà Mc Carthty.

Un exemple d’aquesta paranoia anticomunista és el discurs del dictador feixista xilè Augusto Pinochet, pronunciat poc després del cop d’estat contra el govern socialdemòcrata de Savador Allende:

“La gesta l’11 de setembre incorporar a Xile en l’heroica lluita contra la dictadura marxista dels pobles amants de la seva llibertat. .(…)Per la mateixa raó, rebutgem categòricament la concepció marxista de l’home i de la societat, perquè ella nega els valors més entranyables de l’ànima nacional i pretén dividir els xilens en una lluita deliberada entre classes aparentment antagòniques, per acabar implantant un sistema totalitari i opressor, on es negui els més cars atributs de l’home com a ésser racional i lliure.”

ISLAMOFÒBIA

La caiguda del socialisme real semblava que havia deixat a Occident sense enemics, fet que va dur als historiadors de la dreta a proclamar la fi de la història amb el triomf del capitalisme i d’EUA. Peró aquesta pau va durar tan sols una dècada i a partir de l’11 de Setembre de 2001 es genera la darrera Construcció Social d’un Enemic a nivell global a Occident: l’Islam.

Aquest odi envers l’islam es va anar larvant per part del nacionalisme serbi i grec a Europa (enfrontats a Bòsnia i Turquia respectivament) i molt especialment per una minoria perseguida que, com hem vist en el cas dels cristians, passa ràpidament a ser perseguidora un cop al poder; parlem, com no, dels jueus i de l’Estat d’Israel. El discurs islamofòbic agafa els elements més radicals d’aquesta religió i els presenta com a exemples  representatius del total, maximitzant aspectes ultraminoritaris i anecdòtics com en Burka, el terrorisme o l’ablació del clítoris.

Un dels exemples més extrems i esfereïdors a nivell mundial és del de la fanàtica sionista, exdiputada d’ERC i biògrafa d’Artur Mas Pilar Rahola, que darrerament ha publicat un manual d’odi islamofòbic, adulat en totes les webs de l’extrema dreta neofeixista, titulat “La República Islàmica de España”, un extracte aquí:

“L’islam, fa servir a Déu com a munició per dominar els cervells i conquerir les ànimes, practicant un autèntic oxímoron, el de conciliar Déu amb el nihilisme més destructiu (…), per aquests gurus totalitaris (…) l’Alcorà no s’interpreta. l’Alcorà és rígid i inamovible. l’home és superior a la dona. el creuat, el jueu i tots els infidels han de ser sotmesos. l’islam ha de regir les lleis civils . l’islam ha de dominar la terra. ho ha de fer amb la jihad, tant si és la jihad de la paraula, com si és la gihad de l’espasa, com totes dues. Qui no pensa així i és musulmà és blasfem “.

Èxit, Fama i Glamour

Ahir per la nit, mentre gaudia d’un captivador i minimalista concert d‘una fantàstica cantautora extremenya en un centre cultural del Raval, vaig tenir la oportunitat de conèixer algunes de les meves “fans secretes”, es a dir, aquelles persones que llegeixen assíduament el meu blog però no hi escriurien un comentari ni que els apuntés amb un kalasnikov. Resulta que una divertida amiga, que vaig fer excavant un poblat ibèric a Lloret de Mar (a qui aprofito per saludar) , s’ha dedicat a fer propaganda d’aquesta web  entre el seu cercle social, cosa que va causar gran commoció i sorpresa al meu ego.

Ja he començat a assumir que, a menys que em contractin per la segona temporada de “Sota Terra”, mai aconseguiré arribar a la fama mitjançant  l‘Arqueologia, doncs els cinc articles científics que he publicat en revistes especialitzades, així com la vintena d’informes i memòries d’excavacions, deuen acumular tants lectors com un post meu durant una hora. I, per si fos poc, les tres  o quatre vegades que m’han citat en altres publicacions científiques ha estat per pur compromís. Sens dubte la meva criatura, l’Arqueòleg Glamurós, ha superat en escreix al seu creador!

I si ho reconec, m’encanta la Fama i més si aquesta es basa en un fet tan intel·lectual  i mariculte com l’escriptura i no en participar en programes de telebasura o sortir a les revistes del cor. Es increïble la pujada d’adrenalina provocada al veure els gràfics d’audiència disparats minuts després de publicar un incendiari article.

Sé que pot semblar una aparent contradicció ser marxista i sentir una devoció per l’èxit individual, el glamour i la vanitat, però mai he dit que la coherència figurés entre les meves virtuts.  Jo no exploto a ningú, tan sols contribueixo a generar debat i reflexió. Perquè no em puc recrear en el plaer hedonista del meu triomf, fruït del treball diari i l’esforç constant en un hobbie del qual no n’obtinc cap benefici econòmic? Quin al·licient tindria, doncs, escriure un blog?

Recentment un Troll, rancorós i envejós pel meu èxit, em preguntava en un comentari si m’havia venut l’ànima a la vulgaritat, emprant la provocació com un mer instrument per augmentar les visites, renunciant així a la busca de la veritat. Doncs bé, estimat , has de saber que en un món ple d’idealismes fanàtics i dogmes inqüestionables no existeix rés més provocador que exposar fets de forma objectiva, rés més àcid quedir el que és pensa sense mossegar-se la llengua, per por a ofendre a algú. I si cal afegir-hi un toc de salsa demagògica per que estigui al punt, doncs no passa res!

Ja vindran després els sectaris de la ortodòxia a esquinçar-se les vestidures perquè he comparat Obama amb Marx, de ben segur no trigaran els sensibles patriotes a estirar-se dels cabells perquè he insinuat que la Verge de Montserrat pràctica fel·lacions a mitja escolania… però a mi ja no em treu ningú l’orgasme extasiant de saber que la meva opinió és com una rodolant Poma de la Discòrdia, fent trontollar perjudicis per allà on passa.

Us deixo amb una escena mítica del film “Party Monster“, on Macaulay Culkin vestit de travesti hitlerià canta l’himne “We are living in the age of Money, Success, Fame and Glamour”! Tot i que jo de money ben poca!

LA CRISI A DEBAT: Rosa de Sang vs. Arqueòleg Glamurós

Dames i Cavallers, passin i vegin el combat més esperat dels segle! Per primer cop en aquest blog es batran en duel dialèctic les propostes sobre la política econòmica i la crisi dos pesos pesats de la xarxa digital en català: a la dretaRosa de Sang defensarà una visió més propera al liberalisme, mentre que a l’esquerra els eu arxienemic, l’Arqueòleg Glamurós, lluitarà amb unes armes discursives properes al socialisme democràtic. Banca, empresaris, reformes laborals, mercat… tots els temes seran emprats en aquesta sanguinària batalla sense cap resquill de pietat, amb un sol objectiu: generar una síntesi des de postures aparentment oposades per tal de generar noves propostes!

Preparats, llestos i… JA!

Arqueòleg Glamurós (AG)– Qui és el culpable de la Crisi per tu: el terrorisme financer internacional, o bé els desmesurats drets dels treballadors? En coherència: qui n’hauria de sofrir les conseqüències?

Rosa de Sang (RS)– La crisi actual és una crisi larvada fa molts anys quan vam descobrir que endeutar-nos era el camí fàcil per mantenir els nivells de vida, augmentar el consum més enllà de les nostres possibilitats o fins i tot, si ho sabíem fer bé, enriquir-nos. Les ganes de guanyar molt i de forma molt ràpida per part de grans grups financers, un sistema de retribució d’alts directius que primava els resultats a curt termini junt amb l’assumpció de riscs desorbitats, i el risc moral associat a un sector “too big to fall” va acabar de fer saltar l’invent pels aires. Però com dic més amunt el problema és anterior, perquè si bé és cert que es va fomentar (i es fomenta) el consum a qualsevol preu, la propietat immobiliària i el crèdit ràpid i fàcil, a mi ningú m’obliga a endeutar-me si no vull, i l’endeutament sobre la renda disponible a l’Estat Espanyol passa del 69% l’any 2000 al 130% l’any 2008. Hem viscut en una bombolla de crèdit que ens ha acabat explotant a la cara.

Rosa de Sang (RS)– Com entens el concepte de responsabilitat aplicada als següents sectors implicats en l’economia, govern, empresaris, treballadors i consumidors?

Arqueòleg Glamurós (AG)– Els empresaris no han de buscar grans  plusvàlues a curt termini, ni competir a la baixa amb els països del tercer món retallant sous i preus, sinó invertir en I+D i en qualitat del producte. Els treballadors han de reciclar-se, adaptar-se als canvis del sistema i ser conscients dels seus drets i mobilitzant-se per defendre’ls, sempre dintre de la legalitat i sense violència, però sense abaixar la guàrdia. Els consumidors no han d’estirar més el braç que la màniga, ni deixar-se temptar per hipoteques i crèdits trampa. El Govern, t’ho responc a la següent pregunta!

AG –L’especulació cerealística ha generat onades de fam a Àfrica, la bombolla immobiliària ha destruït irremeiablement el medi ambient a la costa mediterrània… ha de tenir algun límit el mercat? Hi ha alguna ètica al capitalisme, o bé l’obtenció de beneficis és un fi que justifica tots els mitjans?

RS– L’Àfrica és per desgràcia un continent riquíssim en matèries primeres i metalls industrials i preciosos que es veu permanentment explotat. Ara l’explotador de torn és la primera potència comunista mundial, la Xina.Sobre l’especulació immobiliària tens raó, però pensa una cosa, sense demanda, o almenys sense demanda potencial, no hi ha oferta i al costat d’un constructor que destrossa un paratge o omple de ciment una platja hi ha milers de petits propietaris potencials que volen el seu apartament a primera línia de mar. Altra vegada, cada u ha d’assumir la seva responsabilitat. El capitalisme és un sistema econòmic i un sistema econòmic no pot ser ètic o no ètic, les que han de tenir un comportament ètic són les persones que se’n serveixen.Si l’ètica d’aquestes és la del treball, l’esforç, l’estalvi, la dedicació, l’excel.lència i l’esperit de superació, tenim un tipus de sistema capitalista; si les persones només aspiren al diner fàcil i ràpid, tenim un altre tipus de sistema capitalista. De nou apel.lo a la responsabilitat individual

RS– Fins a quin punt creus necessària la intervenció del sector públic a l’hora de regular el funcionament econòmic en general i a l’hora d’aconseguir sortir d’aquesta crisi en particular? Per què?

AG- El Govern (és a dir, la democràcia) ha d’exercir d’àrbitre i motor de la recuperació econòmica reduint el dèficit en inversió i investigació militar, propaganda institucional, així com inversions  objectivament inútils; incentivant la contractació i no l’acomiadament; lluitant amb duresa contra la corrupció i la evasió d’impostos amb tots els instruments legals, judicials i policials que tingui al abast i dotant-se de nous efectius; intervenint activament en el mercat si aquest genera noves bombolles especulatives; creant noves infraestructures que generin riquesa a llarg plaç, captin la inversió estrangera i fomentin un medi ambient sostenible; incrementant la pressió fiscal a les SICAV i obligant als aturats de llarg temps a fer cursos de reciclatge, entre altres mesures.

AG– Hi han dues paradoxes del pensament liberal que mai he acabat d’entendre, a veure si me les pots aclarir: Com es pot reduir el dèficit baixant els impostos? I com es pot baixar l’atur subvencionant els acomiadaments?

RS- El primer és un tema que ha generat sempre molta polèmica. No se’n pot fer una categoria perquè al final hi acaben influint moltes més variables que les de blanc o negre que a tu t’apassionen tant, però teòricament menys impostos suposa més consum, més inversió i millor assignació dels recursos, per tant més creixement i un pastís més gros. Si el pastís és més gros, amb un tipus impositiu menor es pot obtenir una recaptació superior i per tant reduir el dèficit: 100×15% > 50×20%.Crec que subvencionar l’acomiadament és un pedaç, penso que les empreses, sobretot les petites i mitjanes haurien de poder acomiadar a un cost raonable si està en perill la seva supervivència present o futura o la seva capacitat de competir. Una empresa que acomiadi la meitat de la plantilla genera menys atur que una que ha de tancar. El “cost raonable” és un tema que donaria per un altre debat.

RS- Tenint en compte una situació com l’actual en la que els estats es troben en una situació d’endeutament explosiu i en unes economies  amb la demanda estancada (és a dir, la producció no es ven) què proposaries per evitar la destrucció de més ocupació i la seva creació a mitjà termini

AG– La única forma de generar consum és fomentant la contractació, és un peix que es mossega la cua! Un aturat consumeix molt menys que un treballador. Per tal que tothom pogués accedir a curt plaç al mercat laboral prohibiria les hores extra o les dobles contractacions, fomentaria els contractes a mitja jornada o per hores i subvencionaria la contractació, lligada a la condició de que no s’acomiadi a ningú de forma improcedent. Això generaria un augment immediat de la demanda i reactivaria l’economia.

AG- Molt s’està parlant darrerament d’un impost sobre la banca, que a mi em recorda bastant a la proposta de gravar les transaccions financeres internacionals que feia la organització d’esquerres ATTAC. Estàs a favor d’aquestes mesures? Donaries suport a una banca pública que gestionés els crèdits a les empreses? Creus que els bancs tenen alguna obligació respecte a l’Administració Pública, després de la ingent quantitat de diners rebuts del Govern?

RS– Estic a favor d’un sistema de regulació bancaria que faci que si un banc és massa gran per permetre’n la fallida, aquest banc estigui sotmès a una estricta supervisió, fins al punt d’haver de finançar algun tipus de fons de rescats en funció dels riscs que decideixi assumir. Els diners que han rebut els bancs no són donacions a fons perdut, són préstecs que hauran de tornar com alguns ja han començat a fer. En alguns casos els diners que s’han injectat no només s’hauran de tornar sinó que permeten la presència de l’estat corresponent al Consell d’Administració del banc.L’obligació dels bancs després de rebre els diners que han rebut és el de gestionar el risc de tal manera que puguin tornar els diners que els han estat deixats per part dels estats el més aviat possible i que a través d’un sistema de supervisió com els que ja s’estan dissenyant no sigui necessari ajudar-los més.

RS- Quina és per tu la finalitat del sistema financer i com hauria de contribuir a la sortida de la crisi?

AG- Crec fermament en la creació d’una Banca Pública, en competència amb la Privada, per tal que el govern pugui fer arribar, sense mitjancers usurers, el flux de crèdit a les empreses, autònoms i consumidors, amb dificultats conjunturals per sortir del pas. Aquesta Banca estaria estrictament controlada per una comissió parlamentària, que vetllaria per la solvència i l’ètica de les seves inversions financeres. Aplicaria un impost sobre totes aquelles banques privades amb elevats beneficis, així com a les transaccions financeres internacionals, sempre i quan s’adoptés a nivell global. Crearia mecanismes reguladors de la Borsa per impedir moviments especulatius curtplacistes.

AG– I per concloure: Per tu, en una democràcia, on recau la Sobirania Popular: al Parlament o a la Borsa? En coherència, qui hauria de regular a qui: l’Estat o el Mercat?

RS– La sobirania popular recau en el poble i en els seus representants, però més enllà de la demagògia imperant aquests dies sobre aquest tema, el problema és un altre: si els fonaments del teu bloc de pisos estan podrits és igual qui mani a l’escala, cal arreglar els fonaments, perquè si hi ha un terratrèmol (fortuït o provocat) s’esfondrarà l’edifici. Podem posar-nos d’acord tots, fins i tot amb els representants de la resta d’edificis de la barriada que estan tots en la mateixa situació, podem sortir al carrer, fer vagues i manifestacions per aturar els terratrèmols que per alguna cosa som els dipositaris de la voluntat popular, però el problema no són els terratrèmols, són els fonaments.

RS– Com arreglem els fonaments? Què fem a curt termini i què fem a llarg termini?

AG– Quan un edifici té els fonaments podrits o mal construïts, els responsables van a la presó i l’empresa constructora n’ha de pagar una elevada multa. Doncs aquí es tracta del mateix: s’ha demostrat que la llibertat de mercat és la responsable d’aquest caos financer, hem d’avançar progressivament cap a un Govern Global que reguli els fluxos de diners planetaris, impedint que un broker de Nova York pugui enfonsar l’IBEX 35 en 20 minuts, que una agència de qualificació del deute redacti els Pressupostos públics o que les polítiques proteccionistes de l’agricultura del primer món sumeixin en la fam a Àfrica i Amèrica Llatina. La política s’ha d’imposar a l’economia creant un nou model econòmic, que no pot ser una ultra-planificació estalinista, però tampoc l’actual llei de la selva neoliberal. Un model econòmic basat en el sector serveis:  educació, cultura, investigació, turisme, sanitat, dependència i protecció del medi.

I ara us toca a vosaltres ficar-hi cullerada!