Posts Tagged ‘Egipte’

h1

Cal retornar les peces arqueològiques espoliades als països d’origen?

Juliol 5, 2014
marbles460

Frisos del Partenó, al British Museum

Durant el s.XIX les diferents potències imperialistes europees es van dedicar a saquejar amb total impunitat el patrimoni històric i arqueològic dels països que envaïen i colonitzaven, per tal d’omplir les colossals sales dels seus faraònics museus, la única funció dels quals era enlluernar als visitants fent una teatralitzada demostració de poder nacionalista.

Així s’explica com la Pedra Rosseta, fonamental per desxifrar els jeroglífics egipcis, es trobi al British Museum i no al Caire; el Codi de Hammurabi, antiquíssim text legal que ens explica l’origen del estat sumeri, està en una de les vitrines del parisenc Museu del Louvre i no a Bagdad; o com l’Altar de Zeus a Pergam, amb els seus deliciosos relleus escultòrics explicant el mite de la gigantomàquia, es troba a Berlín i no en la ciutat turca d’on es original. Fins i tot els catalans vàrem voler contribuir en aquesta fal·lera saquejadora i a les vitrines del Museu Nacional d’Arqueologia, situat a Montjuïc, hi trobem exposades desenes de peces ceràmiques de la Cultura Talaiòtica que, com tothom sap -o hauria de saber-, pertanyen a Mallorca i Menorca, no a cap indret del Principat.

Actualment, en la era del capitalisme post-industrial, aquestes peces han esdevingut un mer reclam turístic i molts governs dels estats espoliats han reclamat a les antigues potències colonials la devolució dels seus tresors, per tal de poder lucrar-se també dels potencials visitants. Per exemple, al desembre de 2010 el Ministre de Cultura de de Grècia va oferir un pacte al British Museum pels frisos del Partenó: renunciava a reclamar-ne els drets de propietat, a canvi d’un préstec a llarg termini. Aquests marbres varen ser desmuntats per un oficial britànic durant la ocupació otomana d’Atenes i els va vendre al Parlament Britànic al 1816, evitant així que fossin destruïts per la Guerra de la Independència de Grècia (1821-1823) com la resta de l’edifici.

Però, ai las, resulta que poc després Grècia va entrar en l’espiral de la crisi del deute. El 2012, el diari hel·lè Kathimerini alertava de que, davant la manca de recursos de l’estat per protegir els seus jaciments o garantir la seguretat dels seus museus, havien augmentat exponencialment els saquejos arqueològics per part de màfies de tràfic d’antiguitats o mers buscadors de monedes. Quelcom similar va passar a Irak durant el seu recent conflicte bel·lic, on es rumoreja que el saqueig va ser directament organitzat de forma sistemàtica pel mateix exèrcit nord-americà en col·laboració amb societats de multimilionaris col·leccionistes. També a Egipte va succeir un fenòmen semblant durant la Primavera Àrab: en la primera setmana d’enfrontaments als carrers, varen ser furtades 1.040 de les 1.089 peces exposades al Museu de Malawi, quan els partidaris del president derrocat Mohammed Morsi varen entrar en estampida a l’edifici.

Entenc perfectament les justes reclamacions post-colonials dels estats explotats durant segles però… ¿es troben aquests països en condicions polítiques, socials i econòmiques per garantir la total seguretat i conservació de les peces que reclamen? S’haurien pogut mantenir en mans públiques, sota acurat control científic i accessibles a la ciutadania, en cas de no haver estat saquejades en el seu moment per les potències europees? Pot fer front a les poderosíssimes màfies i traficants d’antiguitats un govern fallit i sense capacitat per mantenir un mínim estat del benestar? I si un executiu corrupte decideix privatitzar i regalar a un mafiós el seu patrimoni cultural, per fer front als interessos del deute? Que és més important per l’arqueologia: la justícia internacional i l’orgull nacionalista o bé l’estudi, conservació i divulgació del passat sota control científic, independentment de l’indret on es realitzi?

El debat està servit! Que n’opineu?

Anuncis
h1

Hipòtesis sobre la funció socioeconòmica del Mite del Diluvi Universal

Abril 21, 2014

Coincidint amb la publicació del film “Noé” de Darren Aronofsky (que pel moment no tinc intenció de veure), reflexiono en aquest post sobre quina era la funció social i econòmica que podria tenir aquest mite en els primers estats de l’antiguitat.

##diluvio-universal

Els jueus no varen ser gaire originals inventant la llegenda bíblica de Noè i el Diluvi Universal, una història idèntica s’explica en una tauleta cuneïforme sumèria del 1.800 ANE, on els deus avisen a Ziusudra, el rei-sacerdot de Shuruppak davant un diluvi imminent per tal que faci una gran nau que sobreviu 7 dies entre la pluja; un mite que repeteixen els Acadis durant el regnat de Ammi-saduqa (1646-1626 ANE), però protagonitzat per un tal Atrahasis. La versió més complerta d’aquesta llegenda la trobem en el poema èpic de Gilgamesh, de Babilònia (s. XIII-X ANE), on de nou es repeteix la història de diluvi i arca. Alguns autors, com É. Naville han vist referències a un Diluvi  en monuments faraònics egipcis; també veiem com en el Llibre dels Morts (Capítol CLXXIV) on es parla de una gran inundació que arrasa Egipte davant la ira del Deu Ra. La versió mesopotàmica es recollida pels jueus al Antic Testament, sota el nom de Noè, així com pels musulmans al Corà (sures  29 i 54). Actualment encara es defensa en alguns Museus Creacionistes cristians.

A Àsia trobem dues religions que, sense tenir una influència directe del mite sumeri, tenen una versió similar de la història. Els hindús recullen en el text sagrat Shatapatha Brahmana (datat dels segles X-IX ANE) on Manu fa una arca davant un diluvi, recollint llavors de totes les plantes i, en versions posteriors del text, també una parella de cada animal. En la cultura xinesa trobem mites de grans inundacions, però aquestes son d’origen natural pel sobreeiximent dels rius i es solucionen amb obres hidràuliques, una pista molt reveladora, com després veurem.

Una visió simplista i crèdula podria arribar a considerar que el fet que aquest mite es trobi present en cultures tan diferents podria ser un indicatiu de que efectivament tal diluvi va tenir lloc en algun moment de l’antiguitat. Alguns autors han apuntat que el mite podria tenir el seu origen en la pujada generalitzada del nivell del mar en la transició geològica entre el plistocè i l’holocè al mesolític (13.000 ANE). El 1997, William Ryan i Walter Pitman, de la Universitat de Columbia van publicar una hipòtesi segons la qual al neolític, al  voltant del 5.600 ANE el Mediterrani va trencar el dic geològic  del estret del Bosfor, creant així el Mar Negre, que fins aleshores era un llac d’aigua dolça, com ho demostrarien algunes espècies de cargols trobats en els sediments del llac.

##diluvio-universal Gilgamesh

Gilgamesh construint l’Arca

Ja em permetreu que discrepi profundament d’aquestes teories crèdules per dos motius: En primer lloc perqué parteixen d’una visió idealista-deductivista, buscant en la realitat indicis que demostrin la veracitat d’una llegenda, partint de l’absurda idea de que aquesta ha de tenir inexorablement una part de realitat (com si al Gènesi hi hagés la menor relació amb la veritable evolució humana). En segon lloc perqué em resulta difícilment creïble que una llegenda persisteixi immutable 5 mil·lennis (no diguem ja 13) dins de societats sense escriptura i que van sofrir constants canvis religiosos, socials i econòmics. No es curiós que no en trobem cap representació dins l’art neolític o calcolític de la zona? Com es que no en tenim cap referència fins al sorgiment dels estats?

Doncs precisament aquí es on volia arribar. Que tenen en comú totes les civilitzacions on es troba present aquesta llegenda? Doncs que tan Sumer, Babilònia, Egipte com Índia i Xina son Estats, situats a la vora de grans rius (Tigris, Eufrates, Nil, Ganges o Po) on una administració, centralitzada, controla la redistribució de l’aigua per l’agricultura intensiva a partir de la construcció de grans infraestructures (canals i preses), que els permet superar la limitació del medi i augmentar la pressió demogràfica. Es a dir, en una geografia extremadament adversa, com el desert mesopotàmic, només podien menjar aquells a qui l’estat els facilités l’aigua per tal de poder cultivar, a través d’un complexe sistema de canalitzacions, a canvi de que la seva collita fos posteriorment re-centralitzada per una administració, formada per palaus i temples que legitimaven de forma divina aquest sistema i reprimien militarment a qui si oposés. Es el que en el materialisme històric clàssic va anomenar mode de producció asiàtic o despotisme hidràulic; tot i que alguns autors neo-marxistes posen en dubte que sigui la única explicació monocausal a l’explotació social o a l’origen d’aquests estats.

Que té a veure això amb el Diluvi universal? Doncs molt senzill, com es veu clarament en la versió xinesa de la llegenda, la finalitat darrera era crear un pànic social davant una força incontrolable de les aigües dels rius, que en qualsevol moment podien arrasar les seves collites davant qualsevol desobediència social que enfurismés als Deus i que, per tant, era imprescindible l’existència de la innovadora institució estatal que regulés les pujades i baixades dels caudals hídrics. Una forma més en que l’Estat legitima la seva forma d’explotació social, incorporant una hegemonia cultural dins la supra-estructura ideològica de la població.

h1

La dreta, catalana i espanyola, ja enyora a Mubarak

febrer 13, 2011

Jo pensava, innocent de mi, que després de la lliçó de democràcia i rebel·lia cívica que ens està donant el món àrab, les rates islamofòbiques, els escurçons sionistes i els voltors neocon tindrien la vergonya de reconèixer els seus errors, tancar la boca i tornar definitivament a la claveguera pútrida d’on mai haurien d’haver sortit.

Doncs resulta que no! En quant han vist perillar els interessos econòmics dels seus amos ideològics, EUA i Israel, la caverna mediàtica s’ha llençat a beatificar al genocida i torturador Mubarak com a escut davant el suposat integrisme dels Germans Musulmans, organització moderada que actualment té com a referent Turquia i no Afganistan, però que es partidària d’ajudar al massacrat poble palestí.

Es a dir, democràcia si, però només quan guanyen els amics de l’imperialisme yanqui i israelita. De la mateixa forma que al segle XX la dreta liberal aplaudia a Franco, Pinochet i Videla com a dics davant l’avenç comunista, tornant a esgrimir aquella mítica frase de Roosvelt sobre el dictador nicaragüenc Somoza “Es un fill de puta, però és el nostre fill de puta“.

Anenm a veure algunes perles sobre les Cheer Leaders de Hosni:

Pilar Rahola: La “Pilota d’Or” d’Artur Mas publicava un article al BOE convergent el mateix dia de la dimissió del rais egipci on aplaudia a Mubarak per intentar (que no aconseguir) acabar amb l’ablació del clítoris i alertava, en un nou deliri d’islamofòbia paranoide, de que la moderació dels Germans Musulmans era una trampa per amagar el seu yihadisme. Possiblement va tindre aquesta revelació en la seva recent estada com a corresponsal a El Caire, on no va sortir en cap moment del Hotel de premsa. Això si, després la Consellera de Massatges Matutins s’omple la boca dient que Israel és la única democràcia d’orient pròxim.  Es pot ser més hipòcrita?

Grupo de Estudios Estratégicos (GEES): Aquest think thank aznarista i neocon sorgit per defensar a capa i espasa la invasió d’Irak diu , en un article a Libertad Digital que, tot i desitjar una democràcia transparent i representativa a Egipte, el Novel de la Pau El Baradei i tots els elements de la oposició, son uns enviats d’Iran que planegen en secret una teocràcia; així doncs ells prefereixen que el poder quedi exclusivament en mans de l’exèrcit. De pas, aprofita per carregar contra la innocent esquerra europea.

-Salvador Sostres: El periodista convergent publicava la seva columna d’El Mundo titulada “Mubarak, como un viejo león”, on es desfeia en elogis i alabances envers el tirà egipci i titllava la revolta de propaganda integrista. Sostres animava a resistir a Mubarak (o Muby, que estem entre amics) davant la demagògia de l’esquerra, d’Obama i l’antisemitisme. Impagable lel darrer paràgraf: “Como un viejo león, como un soldado de lo que más esencialmente somos, Mubarak se queda a pesar de los insultos (…)de tantos intelectuales de izquierdas, progres en el peor sentido de la palabra, sin visión de la Historia, del mundo ni de nada, que son incapaces de diferenciar entre víctimas y verdugos”

Daniel Marín: Aquest periodista d’Intereconomia tem al seu blog que la solució de la revolta pugui ser pitjor que la dictadura i alerta que la deixadesa internacional davant moviments populistes va acabar amb Adolf Hitler al poder. També afirma que la revolta s’ha fet exclusivament en nom d’Al·là, promoguda per imams salafistes i finalment acaba, com no, recordant el brillant passat de Hosni lluitant contra el terrorisme, així com alertant del sorgiment d’una possible Guerra Santa

h1

Homosexualitat i homofòbia a Egipte: avui i ahir.

febrer 6, 2011

Com ja sabreu, aquests dies a Egipte es viu nova revolució democràtica al món islàmic contra una dictadura brutal  i, com no, descaradament homòfoba. Mantindre relacions amb una persona del mateix sexe no és específicament un delicte a Egipte, ni existeix cap normativa que ho persegueixi (de fet fins 2001 el poder egipci negava l’existència de la homosexualitat) , però els fiscals recorren a la llei d’emergència de 1981, amb la qual es basa la legitimat el règim de Mubarak, per tal de condemnar a penes de presó per delictes contra la moral pública que van dels 3 als  5 anys.

Alguns exemples d’aquesta persecució inquisitorial seria cas de les 52 detinguts a bord del vaixell “Queen Boat”, on presumptament es celebraven orgies entre homes, l’any 2001; o el 2003 quan un turista israelià va ser empresonat 15 dies per homosexual, abans de ser expulsat al seu país. Aquell mateix any la policia va realitzar nombroses detencions en llocs de crusing a les vores del Nil, i el 2009 el govern va ordenar clausurar una revista setmanal de contingut gai Al Balagh Al Gadid, condemnant a dos anys entre reixes als seus periodistes.

Human Right Watch i Amnistia Internacional, han denunciat, a més, que la policia sotmet a tortures i exploracions anals per verificar acusacions de sodomia i que el sol fet de ser portador del VIH ja és suficient motiu per anar a la presó. Mubarak va arribar a prohibir la venta de discos de l’artista transsexual Dana International, guanyadora d’Eurovisió.

Homosexualitat a la Història d’Egipte

No obstant, la homofòbia no és inherent a la història d’aquest estat, ni molt menys!

A la religió de de l’antiguitat egípcia trobem que el mite sobre el mateix origen de l’estat es basa en la lluita i violació del deu Horus, per part de Seth, que simbolitza la unió entre l’Alt i el Baix Egipte. Aquesta llegenda ens permet entreveure una visió del sexe gai masculí molt semblant a la que tenien moltes civilitzacions del món antic: ser actiu està ben vist, ser passiu no.

Pel que respecta a  les evidències que ens ha deixat l’arqueologia destaca la mastaba dels funcionaris Nianjjnum i Jnumhotep, datada a l’Imperi Antic, i que es representen abraçats a les diferents pintures que decoren la tomba, com la que podem veure aquí. També existeixen diverses fonts literàries que ens parlen d’idil·lis entre faraons i militars, com ara “El demandant de Menfis”, a l’Imperi Mitjà.

L’any 332 aC és proclamat Faraó el Rei macedoni Alexandre Magne, que mantenia una relació obertament homosexual amb el seu cap de caballeria, Hefestió. Durant la dinastia ptolemaica d’origen grec i la ocupació romana es manté el règim de tolerància sexual, que durarà fins a la violenta pujada al poder del cristianisme copte.

La primera persecució veritablement homòfoba a Egipte va tenir lloc dos anys després de que es signés l’Edicte de Milà, amb el qual el cristianisme esdevenia la religió oficial. L’any 315 dC hordes de cristians acaben amb diversos temples d’Alexandria, amb l’acusació de que els seus sacerdots eren efeminats, establint així una equació entre paganisme i homosexualitat que es veurà reforçada al llarg del segle IV, com ho prova el manual “Els errors de les religions paganes” del senador romà Firmicus Maternus del 346 dC, on s’assenyalen als gais com a elements pagans a exterminar.

I és avui, després de 1697 anys d’homofòbia,  en aquest context de canvi i revolta on s’han obert algunes escletxes que permeten albirar per un futur  en  llibertat i igualtat; en aquests sentit us recomano que llegiu AQUÍ l’entrevista a un activista homosexual egipci que està molt involucrat a les mobilitzacions. Una espurna de llum dins la foscor!

h1

Homoerotisme a l’Història de l’Art

Juliol 18, 2010

Els homosexuals hem estat presents a totes les cultures, civilitzacions i moments històrics, tot i que durant 1.600 anys el cristiano-feixisme homofòbic ens va intentar invisibilitzar fent creure a la societat amb les seves insídies que el sexe entre dos homes o dues fèmines era quelcom anti-natural, no com les seves dogmàtiques normes de castedat i repressió dels instints.

Però, tot i la mordassa de silenci, sempre ens ha quedat un resquill per on poder-nos expressar: l’Art. Gràcies a la iconografia sexual, més o menys explícita, tenim una incontestable evidència material que ens serveix de font d’informació sobre les relacions de gènere i sexe de les societat, tot i la censura imposada pels homòfobs que durant segles van ocultar aquestes peces als magatzems dels museus, per tal d’amagar-nos  als ulls de la societat i seguir mantenint la seva mentida.

Així doncs aquest blog es convertirà, per un dia, en un museu digital on podrem viatjar diacrònicament a través de les obres que he seleccionat! No he tingut temps ni espai per aprofundir en les innombrables representacions homosexuals de l’art asiàtic (xinés, japonès i indi) i queda pendent per una millor ocasió!

ART ANTIC

Gravat jeroglífic en una tomba d’una parella homosexual de dos alts funcionaris de la cort, Nianjjnum i Jnumhotep,  a Sakkara (V dinastia, 2.600ac)


Gravat homoeròtic en una ceràmica grega clàssica (s.VI- V ac). Museu del Louvre.


Copa Warren, Segle I dC, Corresponent del govern de l’Emperador Neró, British Museum

ART MEDIEVAL

Gravat d’origen víking, cronologia desconeguda.


Capitell d’una columna romànica a l’Església de San Nicolau, s.XI


Portada de Santa Maria Real de Sangüesa, Navarra, Segle XII, detall


Els prínceps bíblics David i Jonatan s’abracen, miniatura de La Somme le Roy, manuscrit francès (c. 1300), British Library.


Ceràmica de la cultura Chimú, s.XIII, Perú.

ART MODERN

Apol·lo i Jacint, gravat de Jacopo Caraglio, s.XV, Biblioteca Nacional de Paris


Bathers at Sant Niccolo, de Domenico Cresti (Passagiano), s.XVI, col·lecció privada.


Escola Fointainebleau, anònim ,Gabrielle d’Estrées (dreta) i la seva germana la duquesa de Villars, 1594.


El pastor Fido, 1630 Jacob van Loo. Rijksmuseum, Amsterdam

Zeus i Ganímedes, 1760, Anton Raphael Mengs, Galleria Nazionale d´Arte Antica, Palazzo

ART CONTEMPORANI

La Mort de Jacint, Mèrry Joseph Blondel, finals s.XVIII-començaments s.XIX


Plató i els seus deixebles. Jean Delville, 1818, Museu d’Orsay, París.


Cupido bufant la torxa a Himeneu, George Rennie, 1828, Museu de la Victòria


Safo i Erinna, aquarel·la de Simeón Solomón, 1864, Tate Modern, Londres


Els lluitadors, Thomas Eakins, 1899


Grup dels quatre nus, Tamara de Lempicka, 1925



h1

Parèntesis Històrics

Mai 25, 2010

Avui dedicaré el meu post a repassar breument les biografies de quatre grans personatges històrics, injustament oblidats, que van intentar transformar radicalment la societat des de la cúspide del poder, peró  el mateix sistema que ells pretenien revolucionar els va acabar destruint i els seus canvis van caure dins les profunditats de l’oblid.

Son veritables Parèntesis Històrics, breus i efímers moments en els quals va semblar que tot era possible, peró desgraciadament tan sols eren miratges passatgers i la Història va tornar novament al seu curs. Que hauria passat si la seva gosadia revolucionaria hagués arribat a bon port??


Akenaton (as known as Neferjeperura Amenhotep )

Dècim Faraó de la dinastia XVIII (Imperi Mitjà, 1353-1336 a.C ), va impulsar una reforma radical a la estructura de l’Estat Egipci, donant lloc a un culte quasi monoteista al deu solar Atón, per tal de restar poder a tota la classe sacerdotal, que venerava a Amón. Va posar fi a la representació antròpica de la divinitat, proposant una abstracció del poder diví del qual ell n’era l’únic profeta; també canvia la capitalitat del estat a Amarna i trenca radicalment amb la idealització hieràtica de l’art, obrint les portes a un naturalisme realista sense antecedents. Els faraons de la dinastia XIX, abjuren de tots els seus canvis i impulsen una “damnatio memoriae”, per tal d’esborrar dels registres qualsevol referència al governador o els seus descendents, entre els quals estava Tutankhamon.

Si la seva revolució hagués tingut èxit, l’arribada del pensament monoteista s’hauria anticipat gairebé un mil·lenni al judaisme.

Julià l’Apòstata (a.k.a. Flavio Claudio Juliano )

Emperador de Roma des de finals de l’any 361 al Juny del  363. Durant el seu efímer govern va intentar abjurar del cristianisme, al qual s’havia convertit tot l’Imperi, gràcies al edicte signat pel seu tiet Constantí, per tal de substituir-lo per una estranya corrent filosòfica neoplatònica basada en les supersticions endevinatòries. Desprestigiava al cristianisme per les seves contradiccions internes als evangelis, així com per la irresoluble paradoxa entre el Deu únic i la santíssima trinitat. Julià estava convençut que ell era fill del Sol i la reencarnació d’Alexandre Magne. Sota el seu govern es va retornar la llibertat de culte, eliminant la legislació repressiva dels seguidors de Jesús, reconstruint temples pagans, així com intentant organitzar una espècie d’Església Anticristiana de la qual ell n’era el màxim Pontífex. La seva postura es va anar radicalitzant cap a una nova persecució dels cristians i a l’expulsió dels bisbes més ultres. Mor en una batalla contra l’Imperi Sassànida, tot i que la tradició assegura que va ser un soldat cristià qui l’assassinà. El seu successor, Jovià, un oficial cristià, ordena la mort a tots els pagans i als que practiquin l’endevinació.

Si la seva revolució hagués tingut èxit, els mil anys d’obscurantisme homòfob cristianofeixista que va suposar l’Edat Mitjana, mai haurien succeït.

Nikita Jrushchov

Màxim dirigent la la URSS entre 1953 i 1964, just després de la mort de Stalin. Durant el XX Congrés del Partit Comunista fa una duríssima crítica al culte a la personalitat i al dogmatisme marxista. En els anys posteriors expulsa del poder a tots els líders que havien col·laborat als crims de l’etapa anterior i condemna oficialment la figura de Stalin com un dictador genocida. Impulsa la teoria de la “coexistència pacífica” amb el capitalisme (tot i que tenen lloc diversos conflictes amb Kennedy, com el cas dels míssils cubans o el Mur de Berlín) i impulsa una reorganització racional de la burocràcia. El Politburó del Comité Central del PCURS el truca en mig de les seves vacances per obligar-lo a dimitir, suposadament per “mala salud” i posteriorment es expulsat del partit.

Si les seves reformes haguessin tingut èxit, és possible que la Guerra Freda hagués acabat d’una forma ben diferent.

Joan Pau I (a.k.a.  Albino Luciani )

Papa de Roma durant el més d’Agost de 1978. El seu brevíssim mandat pretenia fer gala de la humilitat, renunciant a ser coronat amb la tiara papal, incidint en les reformes iniciades per Joan XXIII, amb l’objectiu de donar transparència econòmica als comptes del Vaticà, acabant amb el blanqueig de diner negre i la evasió d’impostos en aquest minúscul estat. Va sofrir un inesperat infart, tot i la seva bona salut,, no es va fer cap mena d’autòpsia al seu cadàver per oposició familiar i la defunció no va ser certificada pel forense eclesiàstic sinó per un altre. Les estranyes circumstàncies en que una monja va trobar el cadàver, rodejat de vòmit, fan pensar clarament en una mort per enverinament amb vasodilatadors.

Si les seves reformes haguessin tingut èxit, avui dia l’Església Catòlica SA tindria molts menys recursos financers per escampar la seva verinosa ideologia basada en la homofòbia, el masclisme i les conductes irresponsables davant el VIH/SIDA pel planeta terra.

Serà el Govern Tripartit un nou parèntesi en un oceà convergent? Morirà Obama en estranyes circumstàncies? Quin mistèri!