Marxisme i Materialisme Històric en Arqueologia. Resposta a @solcades

El twittaire i arqueoleg @solcades m’ha proposat recentment fer un debat sobre marxisme i materialisme històric en arqueologia. Com Twitter es un mitjà molt limitat i ple de trolls l’he derivat a aquest post on intentaré fer un breu resum obert al debat.

El materialisme històric es una disciplina, inventada pels filòsofs Karl Marx i Fredereich Engels al segle XIX que, bàsicament proposa analitzar la història de forma científica i empírica a partir de l’anàlisi de les condicions objectives materials en que es basa la vida social, i no a partir d’elements idealistes com les idees metafísiques, la voluntat dels homes o de les nacions. Com l’arqueologia es una ciència que es dedica a reconstruir la història a partir de les restes materials de les societats del passat, aquest punt de vista li ve com anell al dit. Podríem dir, en definitiva, que l’arqueologia hauria de ser la praxis del materialisme històric (tot i que no sempre es així).

Marx i Engels van estar molt interessats en els descobriments arqueològics i antropològics de les societats preindustrials, com ho demostren els interessants textos “Formacions Econòmiques Precapitalsites” (1858) i “L’Origen de la Família, la propietat privada i l’Estat (1884)“. Els pares del socialisme científic parteixen de les observacions de l’antropòleg evolucionsista Lewis Morgan entre altres, per analitzar com sorgeixen les desigualtats socials, la plusvalia, els estats, el patriarcat o l’explotació social a la prehistòria i com es desenvolupen al llarg de les diferents civilitzacions.

Al contrari que Hegel, Marx i Engels creuen que son les relacions socials de producció (estructura) les que determinen com pensen les persones (superestructura ideològica: filosofia, religió, política o cultura) i no al revés; per tant cal estudiar la història com un conflicte entre classes socials (no de nacions) i no com una simple successió de biografies de grans personatges, institucions o formes de pensament. Per tant l’essència del materialisme històric es basa en estudiar el cicle econòmic (producció-reproducció-consum), així com la reproducció biològica (demografia, relacions de gènere) o l’estructura social (classes socials, relacions de propietat dels mitjans de producció). A partir d’aquests elements Marx i Engels proposen una reinterpretació de la periodització  tota la història en base a una successió lineal de “modes de producció”, que quedaria així:

Actualment, però, la majoria d’arqueòlegs marxistes ja donen per superat aquest esquema pel seu simplisme i eurocentrisme, així com per estar massa condicionat per l’evolucionisme unilineal (molt de moda al s.XIX) i per un sentit teleològic i predeterminista de la història, que Marx va heretar de l’idealisme pur de Hegel.

El materialisme històric va ser introduït a l’arqueologia científica per l’arqueòleg australià Vere Gordon Childe (1892-1957), el qual s’adona que a partir de l’anàlisi dels artefactes d’un poblat o dels aixovars a les tombes d’una necròpolis era possible fer un anàlisi quantitatiu i qualitatiu de les desigualtats entre classes socials i veure com aquestes evolucionen al llarg del temps. Es el primer que planteja l’arqueologia com una ciència social, fins aleshores tan sols servia per col·leccionar antiguitats maques, o per fer subdivisions de períodes i cultures.

Al segle XX el marxisme ha tingut una importància molt destacada en l’arqueologia. Als estats de la òrbita de la URSS, el materialisme històric acaba degenerant en un dogma ortodox, encarcarat i inqüestionable, un “marxisme vulgar” basat en un determinisme econòmic, simplista i esquemàtic. Afortunadament a Europa, Llatinoamèrica i fins i tot als EUA hi han hagut aportacions molt interessants i innovadores, que han permès desenvolupar metodologies per estudiar les cadenes operatives en la indústria lítica al paleolític, en l’anàlisi de les desigualtats socials a les tombes, la divisió social del treball, l’acumulació d’excedents o les desigualtats de gènere.

Aquí et pots descarregar algunes de les publicacions sobre arqueologia marxista més destacades:

– Teoria sobre la producción de la vida social: Un anàlisis de los mecanismos de explotación en el sudeste peninsular (3.000-1550 aC): Un dels articles més acurats i encertats, tant a nivell pràctic com teòric. Primer planteja una metodologia per analitzar les pràctiques socials i econòmiques a partir de l’arqueologia i després ho aplica a l’Argar, una cultura prehistòrica de l’Edat del Bronze Inicial (2.000 aC) situada geogràficament entre Múrcia, Granada i Almeria.  A partir de l’anàlisi de la producció, la distribució i el consum dels instruments metal·lúrgics, les desigualtats als aixovars o el desenvolupament de la divisió social del treball, s’observa el sorgiment de l’explotació social entre el 3r i el 2n mil·lennis abans de la nostre era al sud est peninsular.

– Arqueologia Social Llatinoamericana: Un dels indrets on el materialisme històric ha tingut més impacte en l’arqueologia ha estat a Llatinoamèrica, en l’estudi de les diferents societats precolombines, amb destacats autors com  Luís Felipe Bate, Luís Lumbreras, Mario Sanoja o Iraida Vargas. En el llibre que et pots descarregar es fa un exhaustiu repàs  pels principals investigadors, línies teòriques, exemples concrets de Perú i Veracruz o importants debats sobre com el neoliberalisme està privatitzant el patrimoni històric

– Karl Marx Antropòlogo: Interessant llibre de l’arqueòleg de Califòrnia, Thomas C. Patterson, que fa un exhaustiu repàs per les aportacions de Marx a l’antropologia i l’arqueologia. Especialment reveladora resulta la seva reflexió en torn al paper del treball en el procés d’hominització al Paleolític Inferior, així com la subjectivació de l’individu  a partir de l’aparició del llenguatge.

– Estrat Crític (link a tots els números consultables) : Es tracta d’una interessant revista d’arqueologia marxista i feminista en català, publicada per estudiants de la UAB entre 2007 i 2012. Els seus articles serveixen també per documentar l’explotació laboral en l’arqueologia privada a Catalunya, les retallades en universitat o la precarietat en la investigació. També serveix per donar divulgació a estudis materialistes històrics d’estudiants d’arqueologia de diferents cronologies. Una pena que es deixes de publicar, en desconec el motiu.

 – Arqueologia como ciencia social, de Luís Lumbreras: Es tracta del més semblant a un manual d’arqueologia marxista publicat fins avui, tot i que ja té uns anys (1981) i es troba un xic desfasat. També cal dir que es una reflexió molt teòrica i que li falta aprofundir en aplicacions pràctiques i metodològiques a l’arqueologia de camp, de laboratori o en d’interpretació de dades.

Doncs res, espero que hagi estat d’utilitat!

Dones Guerreres al llarg de la Història

La història patriarcal ens ha presentat als exèrcits i les guerres com un aspecte intrínsecament masculí, lligat a la força bruta del mascle, on les dones quedaven reservades per a les brutals violacions posteriors que molts conflictes bèl·lics comporten, dins de la impunitat militar. Peró si revisem el passat amb lupa, veurem que en moltes batalles decisives les dones hi han tingut un paper fonamental.

En aquest post, especial del Dia de la Dona Treballadora, repasso alguns exemples significatius al llarg del temps:

PREHISTÒRIA

Des de l’origen mateix de l’Estat i dels exèrcits, nascuts per tal de protegir la propietat i les desigualtats entre classes socials, veiem com en alguns casos les dones han tingut presència important dins la vida militar:

· Cultura Argàrica (Almeria i Múrcia): En aquesta societat protoestatal, datada al Bronze Inicial (II mil·leni ANE),  una part important de les tombes femenines presenta punyals com a aixovar, fet que ens porta a pensar que les dones podrien desenvolupar algun paper important dins la coerció militar, tot i que les armes més especialitzades com les alabardes o les espases es troben  sempre en tombes masculines.

·Edat del Ferro a l’estepa eurasiàtica: En els grups de guerrers nòmades que vivien entre Ucraïna, Mongòlia i Kazakhstan al I mil·leni ANE  les  femelles tenien un destacat paper militar. Per exemple a la necròpolis de Pokrovka dels Urals, el 12% de dones presenten aixovars de guerreres a temps complert, amb armament i armadura.

ANTIGUITAT

Tant Plató com Aristòtil tenen textos on defensen la participació de les dones en l’exèrcit; tot i que consideren que no tenen aptituds físiques, asseguren que una bona preparació ho pot suplir.

· Amazones: Poble llegendari de la mitologia grega  format per dones guerreres, situat per Herodot a prop del Mar Negre i que suposadament varen participar a la guerra de Troia o enfrontar-se a Hèrcules als seus 12 treballs, així com també apareixen a la Iliada.

. Reina Boudica: Una guerrera, reina de les tribus icenes d’Anglaterra, que es va liderar l’aixecament en contra de la ocupació romana l’any 60 dC, durant el govern de Neró, a la Batalla de Walting Street.

·Zenobia: Emperadriu de Palmira entre el 262 i el 273 dC, realitza diverses campanyes militars contra els romans i els sassànides, on envaeix Egipte i Àsia Menor.   Els romans la capturen, però l’Emperador Aurelià, fascinat per la seva saviesa, la deixa en llibertat i ella esdevé filòsofa.

EDAT MITJANA

L’any 697 va aparèixer una llei a Irlanda per prohibir la presència de dones a l’exèrcit, fet que ens porta a pensar que fins a aquell moment n’hi havien forces.

·Valquíries: Deesses guerreres menors de la mitologia nòrdica que apareixen a les poesies èpiques dels s.XI-XII. Actualment es creu que realment eren sacerdotesses d’Odin  que realitzaven rituals on es sacrificaven als presoners.

·Matilde de Canossa (1041-1115) : Noble italiana,coneguda com “La Gran Condesa” aliada al Papa Gregori VII que, gràcies a diverses campanyes militars liderades per ella mateixa, aconsegueix conquerir tots els territoris del nord d’Itàlia, des de la Lombardia fins a la Toscana.

·Tomoe Gozen: Guerrera Samurai japonesa que va participar a les Guerres Gempei (1180-1185) entre diferents clans nobiliaris nipons, on va arribar a matar a 20 guerrers enemics.

·Batalla de Navas de Tolosa (1212): Episodi bel·lic entre els regnes cristians i islàmics de la Península, que es va saldar amb una victòria de Castella. Segons el cronista Ibn Abi Zar, en l’exèrcit musulmà hi varen prendre part dones que presentaven una crueltat equiparable a la masculina.

·Margarita d’Anjou (1429-1482): Reina d’Anglaterra i esposa d’Enric IV. Durant la Guerra de les Dues Roses, lidera a l’exèrcit, derrota al Duc de York i allibera al seu marit el 1459. L’any següent, quan les tropes yorkistes capturen de nou al Rei, ella condueix l’exèrcit britànic a la Batalla de Wakefield on Ricard de York finalment perd la vida, així com a la batalla de Sanit Albains, on allibera al seu espòs.

·Joana d’Arc (1407?-1431): Després d’escoltar la veu de Deu en una al·lucinació, pren part a la Guerra dels Cent anys, convencent al Príncep Carles de França que li confii la direcció d’un exèrcit de 5.000 homes que comanda victoriosa contra l’exèrcit anglès, permetent la coronació del Rei. Finalment es capturada pels anglesos, jutjada per bruixa i heretge i cremada viva. Actualment és Santa i Patrona Nacional de França.

EDAT MODERNA I CONTEMPORÀNIA

·Agustina d’Aragó (1786- 1857): Aquesta catalana, que portava menjar al seu marit durant el setge a la ciutat de Saragossa a la Guerra del Francès, va encendre un canó disparant sobre les tropes napoleòniques que s’esbandiren en retirada, creient que es tractava d’una emboscada sorpresa.

·Guerra de Secessió Americana (1861-1865): Es calcula que entre 250 i 500 dones varen prendre part d’aquest conflicte armat, disfressades com a homes, tan a l’exèrcit del nord com del sud, per pur patriotisme o seguint als seus marits.

·Dorothy Lawrence (1896-1964): Periodista anglesa que, disfressada d’home, va participar a la Primera Guerra Mundial. Quan es va descobrir la seva veritable identitat va ser feta presonera acusada d’espionatge i la seva crònica no es va poder publicar fins anys més tard.

·Guerra Civil Espanyola (1936-1939): L’esclat de la guerra esdevé una oportunitat revolucionària per a esclafar el patriarcat dins el bàndol republicà i moltes dones s’allisten com a milicianes lluitant al front colze a colze amb els homes, organitzades entorn l’Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA), l’anarquista Mujeres Libres o la catalana Unió de Dones de Catalunya (UDC). Alguns noms pròpis son els de  Lina Odena, Rosario Sánchez “La Dinamitera” o la basca Casilda Méndez.

Dedicat a totes les dones que han lluitat, lluiten o lluitaran contra el patriarcat !

ARQUEOLOGIA I FEMINISME: Un homenatge a Encarna Sanahuja

Avui descobria sorprés l’esquela de Encarna Sanahuja Yll al diari. Sens dubte un dia molt trist per a l’arqueologia catalana, al predre una de les grans teòriques de les desigualtats sexuals a la prehistoria, així com del feminisme i l’arqueologia marxista, corrents en les que personalment milito.

Aquells que vàrem tenir l’inmens plaer d’assistir a les seves classes al Departament de Prehistòria de la UAB difícilment oblidarem com , asseguts en rotllana, discutiem plegats sobre les diferències entre gènere i sexe, les metodologies per analitzar el paper de la dona en el passat més remot a partir de les restes materials, així com del moment exacte en el qual s’origina el patriarcat.

Amb ella vàrem descobrir com les desigualtats que viuen les dones a la societat actual no tenen cap mena de raó biològica o genètica, sinó que son un profund i antic cosnstructe social i històric per tal de controlar la reproducció demogràfica i la transmissió de l’herència i que, per tant, es perfectament possible tornar a viure en una món sense explotació sexual, com el que ja existia al Paleolític.

Gràcies als seus estudis sobre els jaciments talaiòtics o argàrics (Edat del Bronze) ens va demostrar com es possible sexuar el passat, analitzant científicamentament les tombes, els aixovars o les patologies esquelètiques, desmuntant així els perjudicis masclistes que els arqueòlegs (homes) ens havien venut, reproduïnt als seus llibres una inexistent i anacrònica prehistòria on les fèmines cuidaven els nens, sense participar de les activitats productives, com la caça, per exemple.

Doncs res! Tan sols recomanar a tots aquells que vulguin aprofundir en aquest apassionant tema el manual de referència en arqueologia feminista que ella ens ha deixat com a llegat: “Cuerpos sexuados, objetos y prehistória”.