La importància de les Pintures Prehistòriques del Cogul

L’altre dia vaig veure al Tele Notícies de TV3 la deixadesa amb que la Conselleria de Cultura de la Generalitat tracta les Pintures Prehistòriques de la Roca dels Moros de Cogul. Tot i que l’any 1998 aquesta obra va ser declarada Patrimoni Mundial  per la UNESCO i l’any 2010 es va crear un Centre d’Interpretació, la falta absoluta de pressupost ha deixat aquesta obra d’art, una de les més antigues de Catalunya, pràcticament amagada del públic.

El Cogul es un petit municipi de la comarca de les Garrigues (Lleida) on a l’any 2013 hi figuraven empadronades 193 persones. A part de els pintures, el municipi té un castell medieval, un cementiri islàmic, una església romànica-barroca i una abadia. Òbviament el pressupost municipal no es pot fer càrrec del correcte manteniment i socialització de tot plegat. Ja l’any 1985 la Generalitat en realitza una intervenció de neteja, restauració i consolidació, per tal d’aturar el procés de deteriorament, ja que durant anys els visitants les havien mullat i netejat amb aigua per tal de veure-les millor. La construcció del edifici del Centre d’Interpretació el 2010 va suposar una inversió de 1,3 milions d’euros, 700.000 de la Generalitat, 300.000 de la Diputació i 300.000 d’una subvenció de l’Estat a l’Ajuntament. Però un cop inaugurat, els diners es van acabar.

L’any 2012 un grup de 14 veïns del poble van constituir un grup de guies voluntaris (i amateurs) anomenats “Associació d’Amics de les Pintures Rupestres del Cogul“. Mitjançant el boca-orella han aconseguit una mitjana de 400 visites mensuals, arribant a un total de 5.000 el 2013. Però resulta que molts voluntaris han hagut de deixar-ho, per motius personals, i actualment amb prou feines compten amb 6 guies. L’Ajuntament no s’ha cansat de demanar a la Generalitat que faciliti posar guies professionals, de moment sense èxit. Em consta que la diputada d’ICV per Lleida, Sara Vilà, treballa en el tema. Cal que unes restes estiguin situades en una zona turística barcelonina o que es relacionin amb el Tricentenari, per tal que Mascarell hi posi diners?

Importància històrica de les pintures

Aquestes pintures, situades en una balma a l’aire lliure (la Roca dels Moros), varen ser descobertes l’any 1908 pel mossèn del poble, Ramon Huguet, en una de les seves caminades. Un any després les va estudiar l’abat francès Henri Breuil, qui tractava de casar el creacionisme bíblic amb les evidències prehistòriques, posant l’art  com una evidència de l’aparició sobtada de l’ànima i la religiositat. D’aquesta forma pretenia neutralitzar l’evolució darwinista i convertir l’estudi de la prehistòria en un col·leccionisme artístic, allunyat de tota objectivitat científica i social.

La datació d’aquestes pintures murals prehistòriques resulta molt complexe. Al no estar relacionades directament amb un jaciment arqueològic, no s’hi pot fer una datació absoluta sobre carboni 14 o termoluminescència. En un primer moment el rector Huguet les atribueix al darrer període del Paleolític Superior  (Magdalenià, 15.000- 10.000 ANE), a partir de fulles de sílex trobades pel voltant, tot i ser força diferent d’altres obres d’aquest periode, com les del Parpalló a Gandía. Martín Almagro prospecta els voltants i troba restes mesolítiques (10.000-7.000 ANE), la qual cosa estaria en la línia de l’art llevantí català i valencià, amb unes característiques força similars. F.J.Fortea i F.Jordà, en canvi, creuen que els vestits de les dones i els possibles braçalets que porten, els situaria clarament en la prehistòria recent amb societats clarament agrícoles, ja dins un Neolític-Calcolític (6.000-3.000 ANE). Ja existeixen nous mètodes per realitzar datacions absolutes de pigments però, de moment, no s’han aplicat al Cogul.

Segons la meva opinió personal, el fet que tots els animals pintats siguin clarament salvatges i que hi trobem figures humanes esquemàtiques, pintades en un espai exterior, descarta tant que es tractin d’art paleolític ple com d’un neolític avançat; la presència d’un bòvid salvatge (segurament un ur), animal que s’extingeix completament al voltant del neolític inicial/antic, ens indicaria una datació ante quem. Ens trobaríem doncs en un interessantíssim punt mig situat entre el final del Paleolític i la consolidació de l’agricultura, entre el IX i el V mil·lennis ANE. Un moment on les darreres societats caçadores recol·lectores es troben amb un profunda crisi econòmica i demogràfica, davant l’extinció de la megafauna paleolítica. Al passar a caçar cabres i conills, en comptes de rinoceronts o mamuts, han d’invertir molta més força de treball en la caça per obtenir la mateixa quantitat de carn, posant en perill l’extinció de moltes espècies de les que depèn la seva supervivència, i això els obliga a controlar severament la seva reproducció social, es a dir, a les dones.

La dansa fàl·lica i els rols de gènere a la prehistòria

Sens dubte, l’escena més famosa de la Roca dels Moros es l’anomenada “Dansa Fàl·lica” on veien un conjunt de figures femenines al voltant d’un penis erecte gegant. S’ha descobert que aquesta pintura es va repintar en diverses ocasions, fet que apunta a una reiteració. Es tracta d’un ritual animista-xamànic? Una dansa de la fertilitat? Possiblement ambdues coses alhora.

En tot cas el que està clar es que trobem al sexe masculí en una posició central i relacionada amb la fertilitat de moltes dones. Això suposa un trencament dràstic envers tot l’art rupestre paleolític, on abunden les nombroses representacions pictòriques de vagines (Cova de Tito Bustillo, Asturies, 22.000-10.000 ANE), o les Venus Paleolítiques (30.000-10.000 ANE), esteses des dels Pirineus fins a Rússia, son petites representacions tallades de dones embarassades o amb els atributs sexuals molt exagerats.

Per mi, aquest trencament iconogràfic de les representacions sexuals dins l’art, estaria clarament en relació als canvis socio-econòmics d’aquestes societats, obligades a controlar la sexualitat femenina per tal de reduir la demografia i no extingir el medi. Un cop arriba el Neolític, la més gran revolució de la història, veurem com d’aquest control es passa a ideologies més natalistes, que impliquen una explotació cada cop més evident del cos de la dona, per tal de controlar la transmissió intergeneracional de  l’herència i obtindre ma d’obra per treballar el camp, el que acabarem coneixent com Patriarcat, ja en els primers estats.

Espero doncs, que hagi quedat prou clara la importància de conservar, divulgar i socialitzar d’aquesta obra d’art per tal d’entendre les arrels d’algunes desigualtats que encara avui ens afecten.

PD: Per més informació sobre la gestió del patrimoni arqueològic a Catalunya, les interpretacions creacionistes de la Prehistòria o bé els origens del patriarcat llegiu el meu llibre Patrimonicidi.

La diferència entre Sexe i Gènere: Feminisme i Història

Si alguna cosa ha aportat el feminisme a la teoria política, social i filosòfica no son les reivindicacions conjunturals de cada moment (dret a vot, avortament, igualtat salarial…), tot i que aquestes fites han estat camps de batalla gens menyspreables, sinó  la divisió entre dos fenòmens que molts cops es solen confondre: el sexe i el gènere.

Pintures rupestres de dones caçadores a la Prehistòria

El masclisme patriarcal ha basat la seva dominació fal·lòcrata al llarg del temps fent creure el mite que les divisions entre sexes en el treball, la política o l’esfera domèstica eren d’origen genètic i natural: les dones estaven predisposades des del seu naixement a rentar plats, cuidar nens i fregar el cul dels vells (sempre dins una esfera privada de la societat), mentre que els mascles eren els encarregats de dominar la esfera pública: política, guerra i treball.

Aquest mite té el seu màxim reflex judeocristià en el Gènesis: Eva, la pecadora i temptadora, és la culpable de tots els mals de la humanitat per haver desobeït la ordre de Deu. No és casual tampoc que les tres religions monoteistes tinguin a un Deu mascle com a única divinitat.

Tot i això, les arrels del patriarcat son molt més profundes. Els arqueòlegs creiem que les societats caçadores recol·lectores del Paleolític no presentaven cap diferència substancial entre les tasques que realitzaven homes i dones, més enllà de parir; doncs ambos sexes participaven de la caça en grup i de la recol·lecció individual, tot i que els controls de natalitat a finals d’aquest període ja evidencien casos d’infanticidi femení. Un cop al Neolític, però, en quan s’estableix la transmissió de la propietat de la terra via herència, és necessari tenir mecanismes de control sobre la reproducció femenina i les línies de parentesc, iniciant un perillós camí de diferenciació social dels sexes: el que coneixem com Gènere.

El gènere, doncs, és la percepció cultural metafísica del rol social que cada sexe interpreta dins la societat i es transmet mitjançant l’aprenentatge i l’educació, d’una forma no directe. El gènere va des de l’atribució de colors masculins i femenins (Rosa/Blau) a la divisió social del treball (Perruquera/Mecànic), la forma de vestir (Faldilles/Pantalons) el tipus de revistes (Marca/Lecturas) o el llenguatge, emprant el masculí com a gir lingüístic per referir-se a la societat global.

Que el gènere no té res a veure amb el sexe ho demostrem a diari aquelles persones que trenquem aquesta equació, adoptant rols de gènere que no s’adiuen al que ens venia predestinat pel nostre sexe de naixement. La homosexualitat i la transsexualitat son l’evidència de que el pensament patriarcal sexe=gènere no funciona. Per aquest motiu les persones masclistes son profundament homòfobes i detesten per sobre de tot a les persones que tenen ploma i adopten més descaradament els rols de gènere del sexe oposat. Son l’evidència empírica de la invenció social del patriarcat!

Desmuntant les “suposades” pintures neandertals de Nerja

Molts diaris generalistes (Público, La Vanguardia o EL País, entre altres) s’han fet ressò d’una notícia bomba en arqueologia prehistòrica: segons els investigadors de la Cova de Nerja (Màlaga), els neandertals eren capaços de realitzar pintures rupestres, concretament aquestes dues foques pintades sobre una estalactita fa 43.000 anys, deu mil·lenis abans que els gravats de la Cova de Chauvet, la obra d’art més antiga de la humanitat coneguda fins al moment (i per tant, el record d’antiguitat passaria ara a Nerja)

Si això fos veritat (que no ho és) significaria trencar tots els esquemes sobre el coneixement que tenim actualment del Paleolític Mitjà i dotar als Neandertals d’una capacitat simbòlica i artística absolutament desconeguda fins avui.

Però des del primer moment ja em va pujar la mosca al nas i, després de llegir atentament la lletra petita m’he decantat per creure que tot això no és més que un muntatge sensacionalista. Us en explico els motius:

1) No quadra amb cap altre jaciment del món: com és possible que en cap altre racó d’Europa o Pròxim Orient mai s’hagi trobat cap obra d’art rupestre realitzada per neandertals? Van ser capaços de pintar aquestes dues foques i se’n van oblidar per sempre més, fins que al cap de 10.000 anys els cromanyons van re-emprendre la pràctica, en el mateix punt? Això no s’ho creu ningú!

2) Els investigadors trien les dades més sensacionalistes i obvien les més racionals i nombroses: la cova de Nerja té fins a 34 datacions radiocarbòniques, d’aquestes 30 apunten al Paleolític Superior (cromanyons) i tan sols 4 al Paleolític Mitjà (neandertals). Ara bé, dir que les pintures son cromanyons no és cap novetat i no permet sortir als diaris.

3) NO han datat les pintures, sinó un carbó trobat a prop: Val, d’acord, han trobat un fragment de carbó que pertany a una torxa que segurament havia dut  un neandertal. I? El més lògic és que uns neandertals ocupessin esporàdicament la cavitat milers d’anys abans de que realitzés la pintura un cromanyó. Els investigadors diuen que ara dataran una capa de calcita de sobre el pigment, però ja s’han llençat a la piscina sense mirar si hi havia aigua.

4) A la cova s’han trobat restes humanes de cromanyons i cap de neandertal: Concretament s’han recuperat ossos humans datats fa 19.000 anys, una data que coincidiria plenament amb altres pintures rupestres de la Península, com les més antigues d’Altamira, per exemple. Quina casualitat!

Les dades no s’han presentat a cap revista científica, ni a cap congrés d’especialistes,  és evident que la comunitat acadèmica se’ls menjaria amb patates; han preferit llençar la bomba als periodistes ingenus i àvids de titulars.

I per que passa això? Doncs molt senzill: Les subvencions a les investigacions de la Cova i la Fundació que les gestiona estan congelades, degut al canvi de gestor que el PP ha eliminat, mentre van estirant un pressupost de 2009. Els arqueòlegs deuen haver pensat que venent aquestes descabellades hipòtesis a bombo i plateret, igual el Govern acaba cedint i afluixa la pasta. Una veritable llàstima que per tal de poder seguir excavant s’hagin de realitzar aquestes operacions tan poc ètiques, amb escàs rigor científic i molt bombo mediàtic!