Es autèntica la Tomba de Rafael Casanova a Sant Boi?

Làpida noucentista de Rafael Casanova, del 1922

Cada 11 de Setembre tota la classe política i social catalana diposita flors a la presumpta tomba de Rafael Casanova, sobre una làpida d’estil noucentista que data de 1922. Òbviament Casanova no va morir en aquella data, doncs hagués tingut 262 anys! Es doncs autèntica aquesta tomba?

Com a finals del segle XIX i principis del XX es el mateix moment on la burgesia s’inventa el nacionalisme català, les tradicions romàntiques, els falsos mites, els santuaris basats en poesies com el Fossar de les Moreres, o la fantasiosa restauració del Barri Neogòtic de Barcelona un ja no es fia de res. Es real o fals aquest sepulcre? Bé, doncs us deixo amb la intriga fins al final del post. Per començar ens hem de remuntar, com no, a 1714.

Primer homenatge a la tomba de Rafael Casanova el 11S de 1922, dia d’inauguració de la falsa làpida.

Rafael Casanova va ser el darrer Conseller en Cap de Barcelona, un càrrec equivalent al d’alcalde, durant la Guerra de Successió, un conflicte dinàstic, econòmic i de classes socials que enfronta als partidaris d’una Espanya Absolutista amb els d’una Espanya Confederal. Ell serà un partidari moderat de la causa confederal austriacista, arribant a plantejar fins en dues ocasions diferents un pacte o rendició acordada amb l’exèrcit borbònic, per tal d’evitar la massacre. Finalment perd les votacions davant els sectors més radicals de la oligarquia aristocràtica catalana, que volien protegir els seus interessos econòmics i privilegis feudals davant la política centralista dels borbons, a costa de sacrificar a la població civil.

El seu paper durant el dia 11 de Setembre es limita a portar la bandera de Santa Eulàlia per animar a les tropes i fa un comunicat obligant a tots els homes majors de 14 anys a lluitar per la defensa de la ciutat, sota pena de mort.  Casanova es ferit en una cama als pocs minuts de començar la batalla i es traslladat al hospital de campanya del Col·legi de la Mercè.

Rafael Casanova es salva tranquil·lament de la ferotge repressió borbònica contra alguns dels dirigents austriacistes. Per exemple, al general Josep Moragues es arrossegat pels carrers de Barcelona per un cavall, executat, decapitat, esquarterat i el seu cap dipositat en una gàbia de ferro. Casanova, en canvi, torna a exercir de jurista el 1715, quan se li cura la cama. Els seus bens li foren confiscats, però finalment Felip V el perdona i li retorna totes les seves possessions el 1725.

En vida, Rafael Casanova mai es considerat un heroi absolutament per ningú. L’únic acte mínimament destacable de la seva biografia, amb posterioritat a 1714, es que quan li son retornades les seves possessions per Felip V, no vol que la seva casa a Sant Boi segueixi sent usada com a lloc d’hostalatge pels militars, la qual cosa provoca una discussió amb l’alcalde borbònic de Sant Boi. Una anècdota irrellevant i intranscendent que deuria tindre ressò entre els seus veïns i coneguts i poc mes. De fet, mai es va tornar a dirigir la paraula amb el seu nº2, el Conseller Segon Salvador Feliu de la Penya, qui l’acusava públicament de ser un traïdor borbònic, quan a l’Agost de 1714 va proposar una rendició pactada a les tropes angleses ja que la ciutat s’estava quedant sense provisions.

Casanova es jubila el 1737, es retira a Sant Boi on viu la seva dona, mor el 1743 i es enterrat discretament a l’església de Sant Baldiri. Però, curiosament,  el seu cos no es diposita a la tomba de la família de la seva dona (els Bosch), sinó en un vas funerari d’un doctor en dret anomenat Joseph Martí i Catá  situat a la capella de la Nostre Senyora de la Pietat, el qual no tenia làpida ni cap mena d’identificació exterior.

Durant el segle XIX es prohibeixen els enterraments dins de les ciutats per motius de salubritat. L’Església de Sant Baldiri fa obres posant un bonic enllosat, eliminant qualsevol rastre dels enterraments que s’hi havien realitzat durant el s.XVIII. La ubicació exacte de la tomba autèntica, doncs, desapareix.

L’origen de la mitificació romàntica

Durant la Renaixença, la burgesia catalana comença a idealitzar de forma romàntica el passat català, sovint amb més fantasia que rigor científic.

Ofrena floral a l’escultura de Rafael Casanova el 1914.

Durant la Exposició Universal de 1888 s’inaugura una bonica estàtua de Rafael Casanova, juntament amb altres personatges històrics catalans, tots ells membres de la elit militar o aristocràtica,  com Guifre el Pilós, Roger de Llúria o Ramon Berenguer, situades pel voltant de l’Arc de Triomf i el Parc de la Ciutadella. L’estàtua de Casanova, abraçat a la bandera de Santa Eulàlia i amb una exagerada expressió de patetisme i dolor per la ferida a la cama, es realitzada per Rossend Nobas i té un èxit brutal gràcies al seu dramatisme. De seguida esdevé un punt de trobada per concentracions catalanistes. El 1897 la Associació Popular Catalanista i Joventut Excursionista Els Muntanyencs s’inventen la tradició de fer-hi una ofrena floral cada any.El 1914 l’Ajuntament de Barcelona, en mans de la Lliga Regionalista (dreta catalanista), traslladada l’estàtua al lloc on va ser ferit el Conseller en Cap , amb un nou pedestal amb relleus de Josep Llimona.

Es a dir, en realitat l’origen de la mitificació nacionalista gira en torn de la escultura de 1888 (que ningú dubta, es preciosa) i no del veritable personatge històric al qual representa. Si l’estàtua de Ramon Berenguer hagués estat més maca i dramàtica, seria a ell a qui avui faríem ofrenes florals.

Arqueologia i la tomba

Registre del funeral de Rafael Casanova, el document original va ser cremat el 1936

I clar, era una pena no poder rendir culte al nou heroi nacional a la seva tomba al desconèixer la ubicació del seu sepulcre. Però el 1913 l’historiador local Josep Rafael Carreras descobreix el registre del seu funeral que n’ubica l’església i capella de l’enterrament. D’aquest document, però, tan sols en conservem una fotocòpia, ja que l’original va ser destruït el juliol de 1936 quan s’incendia l’arxiu parroquial durant la crema d’esglésies a la Guerra Civil. Ja es mala sort!

La Mancomunitat de Catalunya decideix fer una falsa làpida noucentista el 1922 i la situa aleatòriament en un indret atzarós de la Capella de la Nostre Senyora de la Pietat. I des d’aleshores s’hi fan homenatges florals. En cap cas es comprova si efectivament a sota hi han restes humanes d’algun tipus o no

S’han fet diverses intervencions arqueològiques a l’interior de l’església de Sant Baldiri:

– 1981: S’obren diverses cales i es descobreix material romà baix imperial, estructures medievals i diversos enterraments. L’estudi científic no s’ha publicat mai, es desconeix la cronologia dels enterraments.

–1984: Intervenció arqueològica que forma part d’un pla contra l’atur. Es documenten les diferents fases de l’església: un diposit hidràulic romà i la fase medieval, amb el seu fossat amb sepulcres.

– 1991: Única intervenció amb memòria científica digitalitzada. Aixecant el paviment de l’església es documenta una gran quantitat de lloses, tombes, enterraments i estructures funeràries pertanyents a la primera meitat del segle XVIII, moment coetani a l’enterrament de Rafel Casanova.

– 1993: Coincidint amb el 250è aniversari de la mort de Casanova, es fan treballs d’adequació de la capella de la Pietat i es  descobreix un vas sepulcral situat sota mateix de la llosa de 1922, que fa 275×137 centímetres. S’emmarca amb vuit pedres allargades que protegeixen quatre grans lloses, de dimensions regulars; en destaca la situada més al nord, que conserva restes d’una argolla que en permetia l’obertura. No hi ha cap memòria científica de la intervenció indexada a la web de la Generalitat, tan sols hi ha una breu descripció en una revista de divulgació municipal publicada per l’Ajuntament de Sant Boi durant el Tricentenari. L’article no inclou cap foto ni planimetria.

Òbviament al descobrir aquest vas es va donar per fet que era el de Joseph Martí i Catá, on se suposa que es troben les restes de Rafal Casanova, encara que no hi havia cap mena d’inscripció que així l’identifiqués. Tot lligava a la perfecció. Mira que tenia punteria la Mancomunitat: posa una làpida a l’atzar i l’encerta a la primera!

Però, es va excavar tota la capella per descartar que hi hagués un altres vas? No queda clar al breu article i la memòria científica (si es que es va arribar a fer) no està ni digitalitzada. Desconeixem doncs l’abast de la intervenció.  Perquè no es va obrir el sepulcre per estudiar les restes antropològiques? Ni tan sols es va comprovar que, efectivament, hi hagués un sol ós humà!.

Els enterraments a la Església de Sant Baldiri, en la seva fase moderna, s’inicien el 1734, amb la benedicció de l’església i finalitzen per una Reial Cèdula de Carles III de 1787. 53 anys que,  tal com s’exposa a la intervenció de 1991, van donar lloc a un gran nombre de tombes de la primera meitat del s.XVIII. Com sabem que aquest vas es el correcte? Qui ens diu que no n’hi han més a la mateixa capella o al voltant? Perquè les tombes descobertes el 1991 es van estudiar i aquesta, que es la més important, no?

Conclusions

Es molt probable que Rafael Casanova estigui enterrat sota la làpida falsa de 1922. Tots els indicis apunten a la seva autenticitat i no hi ha cap element objectiu que ens faci pensar el contrari. Però no en podem estar al 100% segurs, ja que ni el 1922 ni el 1993, quan es van fer intervencions en la tomba, ningú es va molestar en certificar que, efectivament, allí hi estava enterrat. Hagués estat ben senzill mirar si hi havien ossos corresponents a un esquelet masculí, del seu paràmetre d’edat i amb una ferida a la cama (si es que aquesta li va arribar a afectar l’ós). I, per acabar de verificar-ho completament, es podrien agafar restes de l’ADN mitocondrial i comparar-les amb un familiar seu per via materna, en algun sepulcre de la seva família a Moià. Vaja, el protocol habitual que es segueix en qualsevol intervenció d’una fosa de la Guerra Civil. Si tan important es aquest màrtir, no es podia haver fet una intervenció científica en condicions?

Precisament, aquells que hem estudiat foses de la Guerra Civil sabem com de difícil es localitzar un enterrament concret en un indret exacte, encara que hi hagin documents, fotografies i fins i tot testimonis vius que recorden els fets, en cronologies molt més recents. Tot i tindre moltíssimes proves i dades sobre el sepulcre de Federico Garcia Lorca, les seves restes materials òssies segueixen sense aparèixer, per moltes excavacions que es facin.

Però total, que més dona la realitat empírica exacte davant un acte de fé? Estem parlant de simbolisme i mitificació sentimental d’un passat idealitzat i emprat com a eina per aconseguir uns objectius polítics, no de ciència empírica en absolut. La ofrena floral no es fa al veritable Rafael Casanova, sinó a la seva visió idealitzada i dramàtica que ens hem inventat a partir de la seva estàtua i, per tant, l’esquelet original importa un rave. Es com l’Església del Sant Sepulcre a Jerusalem: algun creient vol saber amb exactitud si el lloc on va ser sepultat Jesucrist es concretament aquell o algun del voltant? Farà això minvar un mil·límetre la seva creença en la Història Sagrada?

La ofrena floral s’ha d’analitzar en el present i des del present. Es un ritual d’invocació que pretén lligar simbòlicament la legitimació de la sobirania de les  institucions catalanes democràtiques actuals amb les feudals i aristocràtiques; les quals, per sort, no tenen absolutament res a veure. Quelcom tan absurd com si Andalusia vinculés la seva autonomia a la tomba d’un califa d’Al Andalus.

Tot i això, a mi no em sembla malament que es faci la ofrena; hi participo i ho seguiré fent, sent sempre conscient de fins on arriba la història i on comença la mitologia i el ritual. Però es que jo simplement recordo la figura d’un dirigent confederalista i pacifista que volia rendir-se i pactar amb els borbons per evitar una massacre humana. Commemoro un 11 de Setembre que, en part, va ser responsabilitat dels sectors més fanàtics de l’aristocràcia catalana que no li van fer cas i van voler sacrificar milers de vides humils, empenyent al poble a un sanguinolent xoc de trens, simplement per protegir els seus privilegis fiscals.

Perquè els nacionalistes no commemoren la Guerra dels Segadors

Sempre m’he preguntat per quin motiu el nacionalisme romàntic de la Renaixença i el Noucentisme, quan va inventar els símbols identitaris catalans a finals del s.XIX i començaments del XX, va decidir escollir com a Diada Nacional l’ 11 de Setembre de 1714, mentre que la Guerra dels Segadors va acabar relegada a un segon pla.

El nacionalisme del s.XIX, seguint la visió metafísica de l’idealisme hegelià sobre la història i l’ànima dels pobles, fa una relectura esbiaixada de la Guerra de Successió com si fos un conflicte de Catalunya contra Espanya (quan en realitat era una lluita dinàstica i un conflicte d’interessos econòmics entre l’aristocràcia i la burgesia mercantil).  Van triar com a heroi nacional Rafael Casanova, a qui van fer una estàtua molt maca (tot i que la seva biografia es bastant mediocre i dubtosa), en comptes de Pau Claris, a qui ningú recorda, tot i que va proclamar per primer cop a la Història la República Catalana.

Ja al segle XX es va convertir en lloc sagrat el Fossar de les Moreres, a partir d’una llegenda poètica (en realitat es una ossera medieval i tardoantiga, sense cap rastre arqueològic de 1714), mentre que la troballa real i autèntica de diverses fosses comunes de més de 100 soldats de la Guerra dels Segadors a les obres del AVE a l’any 2012, va passar absolutament desapercebuda. Els esquelets es van portar al museu i les fosses es van destruir. Es possible que existeixin més fosses en terrenys propers, però al no estar afectades per les obres del AVE no s’han excavat. Ningú els hi ha fet cap ofrena floral o marxa de torxes.

Fosses comunes de soldats de la Guerra dels Segadors trobades el 2012 a les obres del AVE, caigudes en l’oblit (font)

Un segle més tard, la troballa atzarosa del jaciment del Mercat del Born (científicament gens destacable, tot i que ha costat 72 milions d’euros) esdevindrà un nou temple sagrat pel nacionalisme, la “zona zero dels catalans” segons el seu director Quim Torra; on posar-hi urinaris a prop o fer-hi exposicions antifranquistes es una greu ofensa sacrílega. Coincidint amb el fervor nacionalista del Procés, arriba la milionària commemoració del Tricentenari el 2014 i les desfilades militars amb recreacions històriques dels Miquelets i la Coronela de Barcelona. Això ha produït que alguns processistes (entre ells el President Puigdemont) acabin obsessionats entorn la xifra de 1714, a la que invoquen constantment sense solta ni volta. Mai els he vist fer la menor menció a 1640.

Curiosament, ningú recorda la Guerra dels Segadors on indubtablement existeix un conflicte Catalunya contra Espanya, on es va arribar a proclamar la República Catalana i el Principat va deixar formar part d’Espanya durant 12 anys. Quina necessitat hi havia d’inventar tanta fantasia èpica (sense massa base històrica) entorn a 1714 si hi havia un episodi autèntic i real, fora de tot dubte, infinitament més interessant?  Tan sols n’ha perdurat la seva memòria en l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors” que es va compondre el 1887 (basada en una cançó popular), arran d’un concurs convocat pel partit de la dreta nacionalista Unió Catalanista en plena fase nation-building. Ràpidament, però, es va optar per no remoure mai més aquell episodi. De fet, la lletra actual de la cançó es una versió molt més curta que l’original, on s’han suprimit tots els detalls històrics concrets referents al Corpus de Sang.

Per quins motius al nacionalisme no li ha interessat mai commemorar aquells fets? Aquí algunes idees controvertides entorn a la memòria de la Guerra dels Segadors i el Corpus de Sang de 1640, a partir d’una lectura marxista i materialista històrica dels fets:

1.- Els Àustries eren tan centralistes com els Borbons o pitjor:

El 1625, 89 anys abans del 1714, el Comte Duc d’Olivares, valido de Felip IV de Castella i III d’Aragó (de la família dels Àustries) presenta la Unió d’Armes, un projecte per crear un únic exèrcit de la Monarquia Espanyola amb 140.000 soldats (concretament Catalunya n’havia d’aportar 16.000). El projecte suposava una unificació centralista espanyola, no només militar sinó també fiscal i política; la no acceptació de la qual provoca les rebel·lions a Catalunya i Portugal. Vaja! Però els Àustries no eren tan bons i respectuosos amb les institucions catalanes? Que ha passat aquí?

2.- Espanya existia molt abans de 1714 i el Rei d’Espanya governava directament Catalunya a través del seu Virrei des del s.XV.

La revolta popular del Corpus de Sang de 1640 culmina amb l’assassinat d’un aristòcrata català,  Dalmau III de Queralt i Codina, comte de Santa Coloma de Queralt i Virrei (o Lloctinent) de Catalunya. El Virrei es un càrrec de màxim poder polític designat a dit per la Monarquia d’Espanya des de la unió voluntària de les monarquies de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics. Ja al 1521 Pere de Cardona es nomenat Lloctinent pel Rei Carles I d’Espanya. El càrrec normalment estarà en mans de nobles o eclesiàstics catalans de confiança del Rei espanyol.

Com? Com? Però no havíem quedat que Catalunya era independent fins que va ser envaïda per Castella el 1714? Que pinta aquest Virrei aquí? Doncs era qui governava Catalunya en nom del Rei, complint -això si- les lleis feudals catalanes. Les seves competències eren: nomenar advocats, fiscals, tresorers i consellers. No podia fer lleis, però si normatives de finances municipals i codis penals. Normalment presidia la Reial Audiència.

De nou, veiem com els Àustries ja tenien una idea centralista d’Espanya. Els Borbons simplement canvien el càrrec de Virrei per les Capitanies Generals, ocupades per militars en comptes d’aristòcrates catalans. La revolta té èxit a Portugal, que acabarà sent un estat independent. Però Catalunya, en canvi, seguirà formant part d’Espanya i, amb la Pau dels Pirineus de 1659, perd tota la Catalunya Nord a mans de França, en unes negociacions on no hi van participar les institucions catalanes en cap moment. Vaja, doncs igual resulta que Catalunya no era tan independent abans dels Borbons! De fet, tenia força menys autonomia, democràcia i sobirania de la que gaudim avui dia.

3.- El Corpus de Sang es una rebel·lió popular de la classe treballadora agrícola amb una ideologia revolucionaria i igualitarista, també contra la oligarquia catalana.

I aquí arribem al moll de l’os de la qüestió. El 1714 la sublevació estava liderada per l’aristocràcia catalana (com el Marqués del Poal) per defensar els seus privilegis fiscals de classe davant l’absolutisme. La idea romàntica del poble unit darrere el lideratge èpic de les seves elits, per tal de protegir els interessos de la casta dirigent, es quelcom que li sona molt bé a la dreta nacionalista, tant a la burgesia de la Renaixença al s.XIX, com al processisme convergent actual. Res a veure amb la revolució popular i pagesa de la Guerra dels Segadors, que va ser una veritable lluita de classes contra la oligarquia i la noblesa feudal, tant catalana com castellana. Quelcom similar al que ja havia passat amb la Guerra dels Remences al s.XV, contra els “mals usos” de la noblesa feudal.

El motiu original de la revolta va ser el rebuig a haver de donar allotjament als “tercios”,  tropes castellanes que anaven a lluitar contra els francesos i cometien tota mena de abusos contra els seus hostes. Poc desprès la revolta es dirigeix contra la noblesa catalana que estava exempta d’haver d’acollir tropes. Recordem que la primera víctima mortal de la revolta es el comte de Santa Coloma de Queralt. Ràpidament la revolta agafa un to revolucionari i antioligàrquic, on la pagesia rep el suport dels suburbis urbans de Barcelona, mentre les institucions feudals catalanes, com la Generalitat i el Consell de Cent, tracten d’aplacar els motins.

Bartomeu Llorenç, oficial de l’administració del Virrei, afirma en el seu diari que “els pagesos semblen endimoniats, estan assaltant terres i castells de ciutadans i cavallers“. El Conseller Francesc Ferrer afirma que “aquests desvergonyits volen que les hisendes siguin comunes i que ningú tingui més que l’altre”. A la ciutat de Vic, es crea una milícia gremial per protegir als nobles locals la revolta pagesa. El 24 de desembre una revolta popular assassina als jutges de l’Audiència Lluís Ramon, Joan Gori i Rafael Puig.

Finalment l’entrada a sang  foc de les tropes castellanes (uns 30.000 soldats) per sufocar els motins, provoca un enfrontament definitiu amb les institucions feudals catalanes, es proclama la República Catalana i es crea una aliança suïcida franco-catalana amb la cort de Lluís XIII i el cardenal Richelieu, que acabarà com el Rosari de l’Aurora, amb la pèrdua de la Catalunya Nord al Tractat dels Pirineus.

El malestar dels pagesos catalans davant els privilegis de la classe explotadora, però, no va acabar amb aquest conflicte. El 1687 esclata la “Revolta de les Barretines“, on els abusos de les tropes de Carles II provoca nous motins i es crea un Exercit Revolucionari Pagès, que considera als nobles catalans “traïdors de la terra”, es neguen a lluitar contra França i assalten cases d’aristòcrates feudals i eclesiàstics a Mataró i Manresa. Seran derrotats per les milícies organitzades pels burgesos i nobles catalans, amb el suport del Virrei i la Corona Espanyola.

Si algun dia sorgeix un Catalanisme Popular d’esquerres amb una voluntat real d’acabar amb l’hegemonia cultural del processisme (i no, simplement, de quedar-hi bé), el primer que hauria de fer es reivindicar aquesta revolta pagesa revolucionaria, en comptes del relat romàntic idealitzat entorn 1714. Passarà mai?

Qui hi ha enterrat al Fossar de les Moreres? Mite vs Arqueologia

Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes i actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió. Però es realment així? Quines evidències empíriques tenim?

Acte nacionalista al Fossar de les Moreres, 1978

Sabem que en aquest indret hi ha un cementiri ja des d’època tardoantiga, relacionat amb la Basílica on llegendariament varen aparèixer les restes de Santa Eulalia. Posteriorment en època medieval s’empra com a fosa comuna de l’Església de Santa Maria de les Arenes. De fet, era el “fossat menor” ja que el principal (o major) estava a la porta principal de l’esglesia. Aquest cementiri es deixa d’utilitzar per motius de salut pública i pressions veïnals, definitivament el 1806.

Segons el cronista de la època Francesc de Castellví durant el setge hi van haver 5.458 baixes, xifra que pujaria fins a 7.069 si fem cas a les fonts franceses. Es a dir, estaríem parlant d’uns 200 cadàvers per metre quadrat, atenent a les dimensions del fossar. I quin sentit tindria posar-los tots en un mateix indret, amb la quantitat de foses parroquials que hi havien? El mateix Albert Balcells (catedràtic d’història de la UAB), en la seva obra “Llocs de memòria dels catalans” (2008) reconeix que no hi ha cap font documental que apunti a que tal fet va ocórrer, més enllà de “la tradició oral”.

Invenció del Mite Romàntic

A finals del s.XIX el dramaturg Frederic Soler i Hubert (conegut com “Pitarra”), d’ideologia catalanista conservadora (era partidari de la restauració de la monarquia) va guanyar els Jocs Florals de 1882 amb una bonica poesia on inventa una preciosa i fantasiosa història (llegiu-la aquí) sobre com un fosser i el seu net son els encarregats d’enterrar a totes les víctimes de 1714 al Fossar de les Moreres i es neguen a donar sepultura a un soldat borbònic, ja que allí no hi volien a cap traïdor. Quan es va publicar ningú va creure que la ficció fos certa, òbviament.

Anys més tard, el 1913, un grup juvenil nacionalista anomenat “Els Nets dels Almogàvers“, va col·locar una placa a l’indret amb els primers versos de la poesia de Pitarra i van decidir celebrar allí actes en conmemoració del 11 de Setembre creient que la poesia feia referencia a fets verídics i que allí hi havia una gran fosa amb tots els morts d’aquella guerra. La placa es torna a col·locar el 1977; poc després, el 1983, l’Ajuntament de Barcelona pretén remodelar l’indret, entrant en conflicte amb grups nacionalistes que ho consideren “terra sagrada“. Finalment l’any 1989 l’arquitecta Carme Fiol remodela la plaça amb totxana vermella, representant la sang dels soldats morts. Posteriorment s’hi afegeix un peveter amb una flama el 2001.

La realitat arqueològica

Segons un document de 1938 a començaments de segle XX es van fer excavacions a la Plaça on varen aparèixer tan sols tombes d’època romana i tardoantiga, segurament relacionades amb la basílica paleocristiana. Als anys 60’s, arrel d’obres a l’església, es fan noves excavacions on es troben tombes dels segles IV-V. Ni rastre de la fosa de 1714.

La primera (i única) excavació amb metodologia i publicació científica realitzada al Fossar fins a dia d’avui, la va realitzar l’arqueòloga Daria Calpena, l’any 2005, de l’empresa Atics SL, arran del seguiment arqueològic de les obres realitzades en el subsòl de la Plaça. En aquesta intervenció, es varen realitzar diversos sondejos i rases on es van trobar 24 enterraments d’època tardoantiga (s.IV-VI) i quatre tombes d’època alt medieval (s.IX-X). També va localitzar un estrat amb un conjunt d’ossos humans sense connexió anatòmica que l’arqueòloga va creure que formaven part de la mítica fossa de 1714. Tot i això ella en cap moment cita cap font bibliogràfica per demostrar l’existència de la fossa, simplement dona per fet que aquesta  existeix i que allí es troba. La memòria, per cert, no inclou planimetria dels enterraments a la fossa, ni fotografies de detall de com es van trobar els ossos, ni tampoc cap estudi antropològic sobre les restes humanes.

Imatge del perfil de la suposada fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons)

A partir de la lectura i anàlisis de la memòria científica i de la comparació empírica amb el registre d’altres foses de guerres modernes trobades a la ciutat, com la localitzada a la Rambla Prim de Sant Andreu, corresponent a la Guerra dels Segadors, a mi em sorgeixen molts dubtes respecte a que aquest estrat es correspongui realment a 1714:

1) Connexió Anatòmica: Si els cadàvers es van dipositar de cop en un mateix moment com pot ser que els ossos estiguin remenats? Segons l’autora, podria ser que els cadàvers s’haguessin recollit en avançat estat de descomposició. Igualment hi hauria algún nivell de connexió anatòmica entre els ossos, això no quadra per enlloc.

2) Nombre d’Individus: L’estudi ha calculat el Nombre Mínim d’individus (NMI) a partir del recompte de les epífisis proximals dels fèmurs i l’ha determinat en 13 persones en 4 metres quadrats. Com ja he dit, si realment hi fossin tots els defensors de la ciutat la densitat de cadàvers hauria de ser d’uns 200 per cada metre quadrat, 57 vegades més.

3) Datació Relativa: Segons explica l’autora, en la fossa es va trobar ceràmica amb decoracions de blava catalana, verd i manganès i reflexos metàl·lics, això apunta a un marc cronològic força ampli que cobriria des de finals de la baixa edat mitjana fins al s.XVIII, en cap cas te pinta d’un context històric puntual i tancat.

4) Estratigrafia: Com l’excavació s’ha fet per sondejos i rases i no en extensió, dificulta enormement diferenciar si realment hi ha un retall negatiu corresponent  a una fosa excavada, o bé es tracta d’un estrat remenat d’una ossera, caldria doncs ampliar la superfície d’excavació en planta.

Restes antropològiques de la fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons)

5) Tafonomia: Tal com es va veure a les diferents fosses excavades a la Rambla Prim, quan hi ha una inhumació massiva simultània els ossos no estan fracturats i no hi ha pràcticament sediment entre ells. Aquí passa just el contrari, els ossos llargs presenten fracturacions a les diàfisis medials, inexplicables si no hi han processos postdeposicionals de remoció, fet que apunta a diversos enterraments successius i no un de simultani.

6) Sexe i Edat: Al jaciment de Rambla Prim es veu clarament com pràcticament tots els esquelets corresponents a un context de conflicte bèl·lic en època moderna presenten una edat adulta i un sexe masculí. Aquí directament aquestes dues variables ni es van determinar. Seria un detall força esclaridor.

Conclusions

Les proves que disposem a dia d’avui em fan pensar en una ossera formada per enterraments successius al llarg del temps, provocant una desarticulació i remoció dels esquelets anteriors, amb unes característiques antropològiques similars a les que vaig poder documentar al excavar la ossera de l’Església de Sant Just i Sant Pastor. De fet, que al Fossar de les Moreres s’hi enterra gent des d’època medieval es l’únic que sabem del cert pels documents.

Es possible que hi hagi al menys una persona de 1714 enterrada? Sí, si dividim el nombre de víctimes entre el de foses que hi havien a la ciutat, estadísticament ens indica una alta possibilitat de que al menys un mort d’aquell conflicte tingui allí la sepultura, igual que en qualsevol altre fosa de la ciutat, ni més ni menys.

Si simplement es volia retre un homenatge simbòlic als morts em sembla perfecte però, com explico a Patrimonicidi, l’arqueologia no pot renunciar a la seva base científica en funció d’interessos romàntics o polítics. Per altre banda, tan sols recordar que al llarg de la geografia catalana encara hi han centenars de fosses comunes amb morts reals de la Guerra Civil que van morir a mans del feixisme donant la seva vida per la defensa de la democràcia, la lluita de classes i l’autogovern de Catalunya, sense que ningú els hi posi una trista flor. Potser que ens ho féssim mirar, no?

L’Hospitalet pel Dret a Decidir: AIXÍ SI!

Sense corejar cap mena d’himne a l’uníson, sense estelades ni mosaics nord-coreans, sense Núria Feliu ni rastres de folklore caspós, vam presentar el Pacte Democràtic de L’Hospitalet pel Dret a Decidir, en el qual jo n’he estat impulsor i el vaig signar en representació de les joventuts del partit del qual formo part.

Un esdeveniment no monopolitzat per l‘ANC, organització molt sospitosa de ser corretja de transmissió dels interessos conjunturals de l’actual Govern de la Generalitat, així com d’acumular sospites de corrupció i manca de democràcia interna en poc temps. Per contra, el protagonisme va recaure en distingides personalitats locals amb una destacada trajectòria esquerrana i de compromís amb la lluita obrera o els moviments socials. Entre els signants forces sindicals, associacions de famílies pakistaneses o federacions de pares i mestres.

Que dir del Manifest! Ni un esment a 1714, aquesta fal·làcia anacrònica que pretén donar connotacions nacionalistes a la Guerra de Successió, un conflicte internacional i econòmic que va beneficiar enormement a la burgesia catalana (enriquida gràcies a la fi de les institucions fiscals feudals com la Generalitat). Però com dimonis hi pot haver nacionalisme al s.XVIII si tal ideologia no s’origina fins al s.XIX?? La pèrdua de llibertats nacionals, com bé diu el text, va ser el 1939

En comptes d’aquesta tergiversació, el document parla de la lluita antifranquista; dels drets socials i retallades en habitatge, treball, sanitat i educació; de cohesió social i diàleg davant la diversitat d’opinions i sensibilitats. Un manifest que s’inspira en un catalanisme cívic, basat en la democràcia pura i dura i en drets dels ciutadans, no en ètnies, ni en suposats espolis fiscals, ni presumptes colonitzacions o fantasioses ocupacions militars. La paraula Independència no apareix ni una sola vegada en tot el text; tampoc es fan volar coloms, en fútils futurismes esotèrics, sobre com de meravellosa serà la República Catalana amb mel brollant de les fonts, sense corrupció ni atur.

L’acte originalment va ser pactat amb destacats responsables municipals del PSC, però les bases locals d’aquest partit van decidir posteriorment desmarcar-se’n. Els socialistes hospitalencs viuen absolutament acomplexats i aterrits per la pujança de Ciutadans, que ha fitxat al mediàtic i populista president del Futbol Hospitalet i habitual de les tertúlies d’Intereconomia; així com d’una recent escissió d’un ex-regidor seu cap a les files d’UPyD.

Aquests atacs de pànic han fet que el partit que lidera Núria Marín doni un estrany gir envers el nacionalisme espanyolista, votant mocions surrealistes contra el dret a decidir, al costat de la ultradreta feixista de PxC, al mateix temps que fan una campanya demanant el “NO” en el referèndum que volen prohibir. En que quedem?

En fi! Quina diferència amb la resta d’actes que hem viscut aquest darrer any! Ai si aquest esperit cívic de pluralitat democràtica s’imposés al romanticisme idealista i l’exaltació patriòtica!! Però molt em temo que, un cop més, la raó quedarà marginada pel sentimentalisme folklòric i aquest acte serà, tan sols,  una anècdota local.

PD: Finalment a dia 20/09/2013 aquest text s’ha aprovat al Ple Municipal amb els vots de ICV-EUiA, CIU i PSC. Tan sols hi ha votat en contra el PP i PxC, qui ha rebutjat la condemna del franquisme i ha amenaçat que està disposat a fer qualsevol cosa per boicotejar la consulta.