La importància de les Pintures Prehistòriques del Cogul

L’altre dia vaig veure al Tele Notícies de TV3 la deixadesa amb que la Conselleria de Cultura de la Generalitat tracta les Pintures Prehistòriques de la Roca dels Moros de Cogul. Tot i que l’any 1998 aquesta obra va ser declarada Patrimoni Mundial  per la UNESCO i l’any 2010 es va crear un Centre d’Interpretació, la falta absoluta de pressupost ha deixat aquesta obra d’art, una de les més antigues de Catalunya, pràcticament amagada del públic.

El Cogul es un petit municipi de la comarca de les Garrigues (Lleida) on a l’any 2013 hi figuraven empadronades 193 persones. A part de els pintures, el municipi té un castell medieval, un cementiri islàmic, una església romànica-barroca i una abadia. Òbviament el pressupost municipal no es pot fer càrrec del correcte manteniment i socialització de tot plegat. Ja l’any 1985 la Generalitat en realitza una intervenció de neteja, restauració i consolidació, per tal d’aturar el procés de deteriorament, ja que durant anys els visitants les havien mullat i netejat amb aigua per tal de veure-les millor. La construcció del edifici del Centre d’Interpretació el 2010 va suposar una inversió de 1,3 milions d’euros, 700.000 de la Generalitat, 300.000 de la Diputació i 300.000 d’una subvenció de l’Estat a l’Ajuntament. Però un cop inaugurat, els diners es van acabar.

L’any 2012 un grup de 14 veïns del poble van constituir un grup de guies voluntaris (i amateurs) anomenats “Associació d’Amics de les Pintures Rupestres del Cogul“. Mitjançant el boca-orella han aconseguit una mitjana de 400 visites mensuals, arribant a un total de 5.000 el 2013. Però resulta que molts voluntaris han hagut de deixar-ho, per motius personals, i actualment amb prou feines compten amb 6 guies. L’Ajuntament no s’ha cansat de demanar a la Generalitat que faciliti posar guies professionals, de moment sense èxit. Em consta que la diputada d’ICV per Lleida, Sara Vilà, treballa en el tema. Cal que unes restes estiguin situades en una zona turística barcelonina o que es relacionin amb el Tricentenari, per tal que Mascarell hi posi diners?

Importància històrica de les pintures

Aquestes pintures, situades en una balma a l’aire lliure (la Roca dels Moros), varen ser descobertes l’any 1908 pel mossèn del poble, Ramon Huguet, en una de les seves caminades. Un any després les va estudiar l’abat francès Henri Breuil, qui tractava de casar el creacionisme bíblic amb les evidències prehistòriques, posant l’art  com una evidència de l’aparició sobtada de l’ànima i la religiositat. D’aquesta forma pretenia neutralitzar l’evolució darwinista i convertir l’estudi de la prehistòria en un col·leccionisme artístic, allunyat de tota objectivitat científica i social.

La datació d’aquestes pintures murals prehistòriques resulta molt complexe. Al no estar relacionades directament amb un jaciment arqueològic, no s’hi pot fer una datació absoluta sobre carboni 14 o termoluminescència. En un primer moment el rector Huguet les atribueix al darrer període del Paleolític Superior  (Magdalenià, 15.000- 10.000 ANE), a partir de fulles de sílex trobades pel voltant, tot i ser força diferent d’altres obres d’aquest periode, com les del Parpalló a Gandía. Martín Almagro prospecta els voltants i troba restes mesolítiques (10.000-7.000 ANE), la qual cosa estaria en la línia de l’art llevantí català i valencià, amb unes característiques força similars. F.J.Fortea i F.Jordà, en canvi, creuen que els vestits de les dones i els possibles braçalets que porten, els situaria clarament en la prehistòria recent amb societats clarament agrícoles, ja dins un Neolític-Calcolític (6.000-3.000 ANE). Ja existeixen nous mètodes per realitzar datacions absolutes de pigments però, de moment, no s’han aplicat al Cogul.

Segons la meva opinió personal, el fet que tots els animals pintats siguin clarament salvatges i que hi trobem figures humanes esquemàtiques, pintades en un espai exterior, descarta tant que es tractin d’art paleolític ple com d’un neolític avançat; la presència d’un bòvid salvatge (segurament un ur), animal que s’extingeix completament al voltant del neolític inicial/antic, ens indicaria una datació ante quem. Ens trobaríem doncs en un interessantíssim punt mig situat entre el final del Paleolític i la consolidació de l’agricultura, entre el IX i el V mil·lennis ANE. Un moment on les darreres societats caçadores recol·lectores es troben amb un profunda crisi econòmica i demogràfica, davant l’extinció de la megafauna paleolítica. Al passar a caçar cabres i conills, en comptes de rinoceronts o mamuts, han d’invertir molta més força de treball en la caça per obtenir la mateixa quantitat de carn, posant en perill l’extinció de moltes espècies de les que depèn la seva supervivència, i això els obliga a controlar severament la seva reproducció social, es a dir, a les dones.

La dansa fàl·lica i els rols de gènere a la prehistòria

Sens dubte, l’escena més famosa de la Roca dels Moros es l’anomenada “Dansa Fàl·lica” on veien un conjunt de figures femenines al voltant d’un penis erecte gegant. S’ha descobert que aquesta pintura es va repintar en diverses ocasions, fet que apunta a una reiteració. Es tracta d’un ritual animista-xamànic? Una dansa de la fertilitat? Possiblement ambdues coses alhora.

En tot cas el que està clar es que trobem al sexe masculí en una posició central i relacionada amb la fertilitat de moltes dones. Això suposa un trencament dràstic envers tot l’art rupestre paleolític, on abunden les nombroses representacions pictòriques de vagines (Cova de Tito Bustillo, Asturies, 22.000-10.000 ANE), o les Venus Paleolítiques (30.000-10.000 ANE), esteses des dels Pirineus fins a Rússia, son petites representacions tallades de dones embarassades o amb els atributs sexuals molt exagerats.

Per mi, aquest trencament iconogràfic de les representacions sexuals dins l’art, estaria clarament en relació als canvis socio-econòmics d’aquestes societats, obligades a controlar la sexualitat femenina per tal de reduir la demografia i no extingir el medi. Un cop arriba el Neolític, la més gran revolució de la història, veurem com d’aquest control es passa a ideologies més natalistes, que impliquen una explotació cada cop més evident del cos de la dona, per tal de controlar la transmissió intergeneracional de  l’herència i obtindre ma d’obra per treballar el camp, el que acabarem coneixent com Patriarcat, ja en els primers estats.

Espero doncs, que hagi quedat prou clara la importància de conservar, divulgar i socialitzar d’aquesta obra d’art per tal d’entendre les arrels d’algunes desigualtats que encara avui ens afecten.

PD: Per més informació sobre la gestió del patrimoni arqueològic a Catalunya, les interpretacions creacionistes de la Prehistòria o bé els origens del patriarcat llegiu el meu llibre Patrimonicidi.

Apunts d’urgència sobre el nou Crani de Dmanisi

Ahir va saltar a la premsa que el jaciment estrella del Paleolític Inferior, Dmanisi a Geòrgia,  ha trobat un nou crani homínid de 1,7-1,8 milions d’anys, el millor conservat d’aquest període després del nº5 de Sima dels Ossos (Atapuerca) tot i aquest aquest es molt més recent (entre 200.000 i 400.000 ANE).

El més interessant d’aquesta troballa es que és el cinqué crani humà aparegut en el mateix jaciment, amb la qual cosa per primer cop s’ha pogut comparar la diversitat morfològica en un mateix moment i… sorpresa! Resulta que aquests cinc individus tenen molta més variabilitat heterogènia entre ells que entre els fòssils africans d’Homo Habilis i Rudolfensis (2 milions d’anys ANE) i la resta d’europeus com l’Antecesor d’Atapuerca (800.000 ANE) o fins i tot l’Erectus (500.000 ANE). Per tant… amb quin criteri decidim que es una espècie i que no?

Que significa això? Doncs molt senzill: una sonora bufetada a la cara a la desvergonyida política científica imperant als grups d’investigació del Paleolític Inferior, basada en inventar una nova espècie cada cop que es troba un fòssil, per tal de vendre-la als mitjans de comunicació i aconseguir així més subvencions, convertint l’arbre evolutiu del Paleolític Inferior europeu en un enrevessat galimaties del tot incomprensible.

Per exemple: l’any 1994 l’equip d’Atapuerca va anunciar a bombo i plateret una nova espècie humana l’Homo Antecesor, a partir de les restes (molt fragmentaries) trobades al nivell TD6 de Gran Dolina. Mentre que la comunitat internacional asseverava que en realitat era un Erectus més, l’equip d’Atapuerca, pel contrari, afirmava en la portada de la revista “Science” que l’Erectus era una branca sense importància i que l’Antecessor era l’avantpassat comú de neanderthals i sápiens. Teoria que es van haver de menjar amb patates i retractar-se públicament a mida que en els congressos internacionals rebutjaven cada cop amb més contundència que aquella espècie tingués res a veure amb la línia sapiens.

Es a dir, el criteri pel quan s’han elaborat els arbres filogenètics amb anterioritat al neanderthal, ha sorgit d‘interpretacions subjectives i amb cap rigor a partir de la morfologia i la descripció cranial, en base a l’autoritat o el poder mediàtic i acadèmic dels autors, no amb una sòlida objectivitat científica; de la mateixa forma que els capellans històrico-culturals de començaments del s.XX, com Henri Breuil i Hugo Obermaier van subdividir el Paleolític Mitjà i Superior en períodes i províncies culturals a partir de tipologies inventades pel seu arbitrari criteri sobre els objectes de pedra. Que si Solutrià, que si Aurinyacià… pura metafísica hegeliana!

Afortunadament tenim una nova eina analítica: els anàlisis d’ADN. L’any 2006 l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva de Liepzig, juntament amb una empresa americana, va iniciar el projecte “Genoma Neandertal“. Els resultats els van publicar dos equips d’investigació paral·lels, amb la mateixa base de dades però seguint metodologies diferents. Tot i que els resultats encara no son definitius, un equip apunta a la possibilitat d’una petita hibridació sàpiens-neanderthal, mentre que l’altre creu que la possibilitat es molt remota. Ambdós  grups van concloure que hi ha un avantpassat comú sàpiens-neanderthal, però no està gens clara la cronologia en que es produeix (entre 700.000 i 35.000 ANE). Es a dir, queda molta feina per fer en un nou camp del qual tan sols n’acabem d’obrir la porta.

Així doncs esperem que els avenços científics permetin posar ordre empíric, per fi, a tant desgavell de subjectivisme!