Cal retornar les peces arqueològiques espoliades als països d’origen?

Frisos del Partenó, al British Museum

Durant el s.XIX les diferents potències imperialistes europees es van dedicar a saquejar amb total impunitat el patrimoni històric i arqueològic dels països que envaïen i colonitzaven, per tal d’omplir les colossals sales dels seus faraònics museus, la única funció dels quals era enlluernar als visitants fent una teatralitzada demostració de poder nacionalista.

Així s’explica com la Pedra Rosseta, fonamental per desxifrar els jeroglífics egipcis, es trobi al British Museum i no al Caire; el Codi de Hammurabi, antiquíssim text legal que ens explica l’origen del estat sumeri, està en una de les vitrines del parisenc Museu del Louvre i no a Bagdad; o com l’Altar de Zeus a Pergam, amb els seus deliciosos relleus escultòrics explicant el mite de la gigantomàquia, es troba a Berlín i no en la ciutat turca d’on es original. Fins i tot els catalans vàrem voler contribuir en aquesta fal·lera saquejadora i a les vitrines del Museu Nacional d’Arqueologia, situat a Montjuïc, hi trobem exposades desenes de peces ceràmiques de la Cultura Talaiòtica que, com tothom sap -o hauria de saber-, pertanyen a Mallorca i Menorca, no a cap indret del Principat.

Actualment, en la era del capitalisme post-industrial, aquestes peces han esdevingut un mer reclam turístic i molts governs dels estats espoliats han reclamat a les antigues potències colonials la devolució dels seus tresors, per tal de poder lucrar-se també dels potencials visitants. Per exemple, al desembre de 2010 el Ministre de Cultura de de Grècia va oferir un pacte al British Museum pels frisos del Partenó: renunciava a reclamar-ne els drets de propietat, a canvi d’un préstec a llarg termini. Aquests marbres varen ser desmuntats per un oficial britànic durant la ocupació otomana d’Atenes i els va vendre al Parlament Britànic al 1816, evitant així que fossin destruïts per la Guerra de la Independència de Grècia (1821-1823) com la resta de l’edifici.

Però, ai las, resulta que poc després Grècia va entrar en l’espiral de la crisi del deute. El 2012, el diari hel·lè Kathimerini alertava de que, davant la manca de recursos de l’estat per protegir els seus jaciments o garantir la seguretat dels seus museus, havien augmentat exponencialment els saquejos arqueològics per part de màfies de tràfic d’antiguitats o mers buscadors de monedes. Quelcom similar va passar a Irak durant el seu recent conflicte bel·lic, on es rumoreja que el saqueig va ser directament organitzat de forma sistemàtica pel mateix exèrcit nord-americà en col·laboració amb societats de multimilionaris col·leccionistes. També a Egipte va succeir un fenòmen semblant durant la Primavera Àrab: en la primera setmana d’enfrontaments als carrers, varen ser furtades 1.040 de les 1.089 peces exposades al Museu de Malawi, quan els partidaris del president derrocat Mohammed Morsi varen entrar en estampida a l’edifici.

Entenc perfectament les justes reclamacions post-colonials dels estats explotats durant segles però… ¿es troben aquests països en condicions polítiques, socials i econòmiques per garantir la total seguretat i conservació de les peces que reclamen? S’haurien pogut mantenir en mans públiques, sota acurat control científic i accessibles a la ciutadania, en cas de no haver estat saquejades en el seu moment per les potències europees? Pot fer front a les poderosíssimes màfies i traficants d’antiguitats un govern fallit i sense capacitat per mantenir un mínim estat del benestar? I si un executiu corrupte decideix privatitzar i regalar a un mafiós el seu patrimoni cultural, per fer front als interessos del deute? Que és més important per l’arqueologia: la justícia internacional i l’orgull nacionalista o bé l’estudi, conservació i divulgació del passat sota control científic, independentment de l’indret on es realitzi?

El debat està servit! Que n’opineu?

El Codi de Hammurabi o la invenció de Deu

D’entre les 30.000 obres d’art que es troben exposades a l’antic Palau Reial del Louvre, a mi la que més em va fascinar és aquesta Estela de diorita negre, datada al 1760 aC, sobre la qual es troba tallat el quart codi legislatiu més antic documentat en tota la Història i, sense cap lloc a dubte, el millor conservat i estudiat.

I per que aquest fanatisme fetitxista? Doncs bé, aquesta obra arqueològica, trobada l’any 1901 en un jaciment babilònic a la ciutat de Susa (Elam) per Jaques de Morgan, és una peça clau per documentar materialment el procés de la invenció de Deu i la creació de les religions com a estructures de coerció psicològica al servei de la classe dirigent, dins el procés de l‘origen de l’Estat.

A la part superior de l’estela podem veure un baix-relleu amb una forta càrrega simbòlica iconogràfica on es troba representat el sisè rei de la primera dinastia babilònica, Hammurabi, de peu, rebent la llei de les mans del Deu Sól Shamash.

I, al pròleg, ja ens detalla com els deus varen convocar al monarca per tal que destruís el mal e imposes justícia en nom diví. Vaja, la típica fal·làcia absolutista de que l’home es dolent per naturalesa i cal ma dura per sotmetre els seus instints assassins (vegeu AQUÍ un post on desmunto científicament aquesta burda invenció). Una llei escrita sobre pedra per tal que fos inesborrable i immutable.

Es a dir, aquí ens trobem davant un monarca dictador que vol imposar la seva voluntat, emprant a Deu com a legitimador legislatiu: si algú osa desobeir les normes, no tan sols haurà de fer front a la duríssima condemna venjativa que imposa aquesta llei, basada en el Talió, sinó que també rebrà un càstig etern al més enllà. No es estrany doncs que els jutges fossin els mateixos sacerdots i que totes les normes estiguin orientades a protegir els interessos econòmics de la oligarquia i el Temple. Vegem un exemple:

Norma nº6- Si algú robés el tresor del déu o del palau, rebrà la mort i el que ha rebut de la seva mà l’objecte robat, rebrà la mort

De fet l’origen de l’Estat a Summer, l’evidència més antiga d’explotació classista de la Humanitat, es torba força lligat al Temple i al sorgiment de les primeres religions organitzades que regulen les supersticions pre-existents per tal de convèncer a la societat que entregués part de la seva collita a una casta sacerdotal que feia de mitjancera entre el poble i una divinitat que els podia castigar amb la mort o la malaltia davant la menor dissidència, generant així un mecanisme psicològic de coerció i alienació social col·lectiva.

Hammurabi era ben conscient que cap criatura metafísica li havia dictat aquelles normes, sinó que era tot fruït d’una planificada estratègia per tal d’apuntalar i ampliar el seu poder. I l’invent li va sortir tant bé que un poble veí, segles més tard, es copiaria fil per randa el mite i les normes: us sona un tal Moisès rebent les Taules de la Llei al Mont Sinaí? Doncs bé agafeu les normes del codi i compareu-les amb les articles del Torà, el qual encara avui regula els jueus més ortodoxos, i podreu trobar almenys sis plagis exactes fil per randa (tot i que els jueus endureixen algunes penes que trobaven light, com en el cas de l’incest en el que canvien l’exili per la lapidació).

Doncs si! Un element material que ens demostra racionalment, un cop més, com l’idealisme i la metafísica son SEMPRE un instrument de manipulació i explotació social en mans d’uns suposats Messies que son plenament conscients de que menteixen i roben posant a inexistents deus i nacions com excusa.

Que veure a París?

Doncs si estimats lectors, en pocs dies… I’m trowing my arms around Paris! Per primer cop des de que al 2008 vaig visitar els cèlics paisatges Irlandesos, finalment tinc unes vacances estivals de més d’un cap de setmana! I realment ho necessitava, després d’hores i hores al sòl, amb la suor gotejant sobre els plànols que intentava dibuixar, necessito urgentment escapar de la rutina i desconnectar de l’arqueologia i l’humida xafogor barcelonina!

I que millor per oblidar la fosca Espanya de xaranga i pandereta, amant d’obscures tradicions obsoletes, així com  l’ombliguisme victimista del nacionalisme català,  que escapar-me a la capital de les llums i la raó? Aquell país si que va saber arrancar des de l’arrel a l’Antic Règim i tota la seva Familia Real, sobreposant el racionalisme de l’Il·lustració a la tradició, als privilegis feudals i al romanticisme medieval, tot i que darrere el seu republicanisme sempre hi hagi lloc per a napoleònics imperialistes i auto-proclamats salvadors de la Pàtria. La ciutat de Focault, Sartre, Proust, Guidé, Levi Strauss, Victor Hugo, Moliere, entre tants i tants genis que van fer d’aquell indret l’epicentre del glamour i la cultura durant uns quants lustres.

L’únic cop que hi vaig estar, de passada tornant de Suïssa, tindria uns 12 anys i tan sols recordo que em vaig negar a  anar a Eurodisdey, per sorpresa dels meus pares, doncs en aquella tendre edat ja sentia aversió per la nyonyeria infantiloide i vaig preferir visitar els monuments més emblemàtics de la capital francesa.

Podria haver-hi tornat en el viatge de final de curs de 3r de BUP, però com em duia bastant malament amb la resta de garrules ordinàries del meu curs, vaig anar posposant el retorn fins a una millor ocasió que mai acaba d’arribar!

I bé, durant una setmana tindré temps de sobres de gaudir amb calma i deteniment el Codi de Hammurabbi,  donar un petó a la tomba d’Oscar Wilde, recrear-me en la majestuositat barroca de Versalles, dinar a la sisena planta del Museu Charles Pompidú…

Peró no em vull perdre cap experiència en aquest esperat viatge, doncs a saber quan tinc la oportunitat de tornar a passejar pels seus romàntics carrerons! Així doncs, estic obert a tot tipus de recomanacions turístiques d’aquells que hi hagueu estat; estalvieu-vos, això si aquelles referències més òbvies de les postals, ja sé que existeix la Notre Dame i la Torre Eiffel gràcies! Però de ben segur que hi ha algun racó imprescindible molt millor que els monuments evidents! Vinga, no sigueu tímids!

Homoerotisme a l’Història de l’Art

Els homosexuals hem estat presents a totes les cultures, civilitzacions i moments històrics, tot i que durant 1.600 anys el cristiano-feixisme homofòbic ens va intentar invisibilitzar fent creure a la societat amb les seves insídies que el sexe entre dos homes o dues fèmines era quelcom anti-natural, no com les seves dogmàtiques normes de castedat i repressió dels instints.

Però, tot i la mordassa de silenci, sempre ens ha quedat un resquill per on poder-nos expressar: l’Art. Gràcies a la iconografia sexual, més o menys explícita, tenim una incontestable evidència material que ens serveix de font d’informació sobre les relacions de gènere i sexe de les societat, tot i la censura imposada pels homòfobs que durant segles van ocultar aquestes peces als magatzems dels museus, per tal d’amagar-nos  als ulls de la societat i seguir mantenint la seva mentida.

Així doncs aquest blog es convertirà, per un dia, en un museu digital on podrem viatjar diacrònicament a través de les obres que he seleccionat! No he tingut temps ni espai per aprofundir en les innombrables representacions homosexuals de l’art asiàtic (xinés, japonès i indi) i queda pendent per una millor ocasió!

ART ANTIC

Gravat jeroglífic en una tomba d’una parella homosexual de dos alts funcionaris de la cort, Nianjjnum i Jnumhotep,  a Sakkara (V dinastia, 2.600ac)

Gravat homoeròtic en una ceràmica grega clàssica (s.VI- V ac). Museu del Louvre.

Copa Warren, Segle I dC, Corresponent del govern de l’Emperador Neró, British Museum

ART MEDIEVAL

Gravat d’origen víking, cronologia desconeguda.

Capitell d’una columna romànica a l’Església de San Nicolau, s.XI

Portada de Santa Maria Real de Sangüesa, Navarra, Segle XII, detall

Els prínceps bíblics David i Jonatan s’abracen, miniatura de La Somme le Roy, manuscrit francès (c. 1300), British Library.

Ceràmica de la cultura Chimú, s.XIII, Perú.

ART MODERN

Apol·lo i Jacint, gravat de Jacopo Caraglio, s.XV, Biblioteca Nacional de Paris

Bathers at Sant Niccolo, de Domenico Cresti (Passagiano), s.XVI, col·lecció privada.

Escola Fointainebleau, anònim ,Gabrielle d’Estrées (dreta) i la seva germana la duquesa de Villars, 1594.

El pastor Fido, 1630 Jacob van Loo. Rijksmuseum, Amsterdam

Zeus i Ganímedes, 1760, Anton Raphael Mengs, Galleria Nazionale d´Arte Antica, Palazzo

ART CONTEMPORANI

La Mort de Jacint, Mèrry Joseph Blondel, finals s.XVIII-començaments s.XIX

Plató i els seus deixebles. Jean Delville, 1818, Museu d’Orsay, París.

Cupido bufant la torxa a Himeneu, George Rennie, 1828, Museu de la Victòria

Safo i Erinna, aquarel·la de Simeón Solomón, 1864, Tate Modern, Londres

Els lluitadors, Thomas Eakins, 1899

Grup dels quatre nus, Tamara de Lempicka, 1925