Està la Llengua Catalana en el millor moment de la seva Història?

Darrerament hem escoltat alguns udols apocalíptics anunciant la desaparició imminent de la llengua catalana dins d’un mon global. Es el cas del Grup Koinè, entre d’altres, on han acusat als immigrants de ser uns colons franquistes que posen en risc la supervivència de la llengua i que el futur del català només estaria garantit amb un estat propi. Res més lluny de la realitat. Com demostraré a continuació, mai abans la llengua catalana havia tingut tan bona salut com en l’actual període d’autonomia i democràcia dins d’Espanya.

Per començar, si entrem a la web de la UNESCO sobre llengües minoritàries en perill d’extinció, veiem que el català està classificat amb la mateixa categoria que el xinès, l’anglès o l’espanyol: risc zero.  Hi han 3.000 idiomes classificats en diferents nivells de risc i la única referència al català es el seu dialecte al Alger. Res més. El català està en perfecte salut.  Curiosament si que hi figura l’irlandès, tot i tindre estat propi. Ves que aquestes variables no hi tinguin res a veure.

Mai tanta gent havia parlat en català

Segons la mateixa Generalitat, hi han 13.529.127 catalanoparlants al món. Som la novena llengua d’Europa amb molt millor salud que idiomes oficials a la UE que tenen estat propi que els protegeix com el grec, el portuguès, el búlgar, entre altres. En quin moment de la història havíem estat tants? Mai. Ni a la República, ni al s.XIX ni molt menys en cronologies medievals o modernes. Pura demografia.

Segons un informe realitzat el 2015 per la Plataforma per la Llengua, el català cada dia té nous parlants i no para d’augmentar en tots els territoris dins de l’estat espanyol. Com veiem al següent gràfic, l’avanç respecte a 2001 es brutal.

Un 95,3% de la població de Catalunya entén el català i el 77,5% el sap parlar. La immigració, a més, es positiva per la llengua, doncs la gent que arriba a casa nostre, tot i que el català no sigui la seva llengua materna, s’hi identifica i es la que més utilitza habitualment.

Mai tanta gent havia escrit, llegit, estudiat, escoltat o publicat en català

La capacitat per escriure correctament en català es inversament proporcional a l’edat. Aquelles persones que van ser escolaritzades durant el franquisme (o abans), independentment de si son o no catalanoparlants, no tenen les mateixes competències lingüístiques que aquells que ho han fet amb la immersió lingüística, que sens dubte ha estat tot un èxit.

Segons dades de la Generalitat, el 60,4% de la població catalana escriu perfectament en català, una xifra que arriba al 93,1% en la franja d’edat dels 15-19 anys. El 96,3% dels alumnes de batxillerat escull lliurement el català per fer les proves d’accés a la universitat. El 75% de l’alumnat de ESO té unes competències en català (i també de castellà) en un nivell alt o molt alt. Hi han 148 universitats en tot el món que ensenyen filologia catalana. En quin altre moment de la història hi havia aquest nivell? Doncs tenint en compte que a la II República l’escolarització arribava amb prou feines als 10 anys (i no parlem d’abans, on l’analfabetisme era hegemònic), la resposta es MAI. Ni remotament.

 

80 canals de televisió, nacionals o locals, emeten cada dia en català i 100 emissores de ràdio també ho fan. De fet, el català es l’idioma hegemònic a la ràdio de Catalunya, el 63,5% d’emissions radiofòniques son amb aquesta llengua. El 37,6% de busques a Internet a Catalunya s’han fet en català. Hi han més de 268 mitjans de comunicació digitals en català que acumulen 5,4 milions d’usuaris únics cada més. El català es la primera llengua Viquipèdia en articles de qualitat i la 17a en nombre d’articles per parlant.

Actualment hi han més de 400 publicacions periòdiques (diaris o revistes) escrits en català. El 42,1% de la població llegeix al menys un diari o revista en català. El català es la 23a llengua més traduïda al mon. El 24,8% de la població catalana ha llegit un llibre en català el darrer any. Segons l’Associació d’Editors el Llengua Catalana durant l’any 2015 es van publicar 11.348 títols en català, la qual cosa suposa un significatiu augment del 10,4% anual respecte 2014 quan van ser 10.272. El tiratge mitjà en català al 2015  va ser de 1.698 exemplars per títol, la qual cosa suposa que durant 2015 es van publicar uns 19 milions de llibres en català. La facturació del llibre en català va ser de 230,31 M€ i va representar un creixement d’un 3,20% respecte del 2014. Les vendes en català a Catalunya van representar el 45% del total.

Es molt possible que en els 37 anys que van des de la Transició, la Constitució Espanyola de 1979 i l’autonomia catalana fins l’actualitat s’hagin publicat un 98% (sent molt, però molt pessimistes) del total textos de la història de la llengua catalana, comptant els 850 anys que van des de les Homilies d’Organyà.

Conclusions

La llengua catalana està en el millor moment de la seva història i cada dia està millor. La Generalitat de Catalunya té plenes competències en política lingüística i ho ha fet molt bé. i si no ha fet més es perquè no cal. Un estat propi no podria fer res per millorar la situació del català que no estigui fent ja la Generalitat din l’actual marc constitucional i democràtic d’Espanya, a menys que dugués a terme mesures fanàtiques, totalitàries i xenòfobes en contra dels drets dels parlants d’altres llengües, com les que insinuava el Manifest Koinè.

La globalització no es un perill, es una oportunitat per donar a conèixer la llengua catalana arreu del planeta i enriquir la nostre cultura amb una permanent dialèctica amb totes les que ens rodegen. L’únic perill real al qual s’enfronta el català es que aquest idioma es vegi excessivament vinculat a una ideologia radical en concret, com el nacionalisme, que desincentivi el seu us o la voluntat d’aprenentatge respecte a aquells que discrepin d’aquest punt de vista.

Perquè els nacionalistes no commemoren la Guerra dels Segadors

Sempre m’he preguntat per quin motiu el nacionalisme romàntic de la Renaixença i el Noucentisme, quan va inventar els símbols identitaris catalans a finals del s.XIX i començaments del XX, va decidir escollir com a Diada Nacional l’ 11 de Setembre de 1714, mentre que la Guerra dels Segadors va acabar relegada a un segon pla.

El nacionalisme del s.XIX, seguint la visió metafísica de l’idealisme hegelià sobre la història i l’ànima dels pobles, fa una relectura esbiaixada de la Guerra de Successió com si fos un conflicte de Catalunya contra Espanya (quan en realitat era una lluita dinàstica i un conflicte d’interessos econòmics entre l’aristocràcia i la burgesia mercantil).  Van triar com a heroi nacional Rafael Casanova, a qui van fer una estàtua molt maca (tot i que la seva biografia es bastant mediocre i dubtosa), en comptes de Pau Claris, a qui ningú recorda, tot i que va proclamar per primer cop a la Història la República Catalana.

Ja al segle XX es va convertir en lloc sagrat el Fossar de les Moreres, a partir d’una llegenda poètica (en realitat es una ossera medieval i tardoantiga, sense cap rastre arqueològic de 1714), mentre que la troballa real i autèntica de diverses fosses comunes de més de 100 soldats de la Guerra dels Segadors a les obres del AVE a l’any 2012, va passar absolutament desapercebuda. Els esquelets es van portar al museu i les fosses es van destruir. Es possible que existeixin més fosses en terrenys propers, però al no estar afectades per les obres del AVE no s’han excavat. Ningú els hi ha fet cap ofrena floral o marxa de torxes.

Fosses comunes de soldats de la Guerra dels Segadors trobades el 2012 a les obres del AVE, caigudes en l’oblit (font)

Un segle més tard, la troballa atzarosa del jaciment del Mercat del Born (científicament gens destacable, tot i que ha costat 72 milions d’euros) esdevindrà un nou temple sagrat pel nacionalisme, la “zona zero dels catalans” segons el seu director Quim Torra; on posar-hi urinaris a prop o fer-hi exposicions antifranquistes es una greu ofensa sacrílega. Coincidint amb el fervor nacionalista del Procés, arriba la milionària commemoració del Tricentenari el 2014 i les desfilades militars amb recreacions històriques dels Miquelets i la Coronela de Barcelona. Això ha produït que alguns processistes (entre ells el President Puigdemont) acabin obsessionats entorn la xifra de 1714, a la que invoquen constantment sense solta ni volta. Mai els he vist fer la menor menció a 1640.

Curiosament, ningú recorda la Guerra dels Segadors on indubtablement existeix un conflicte Catalunya contra Espanya, on es va arribar a proclamar la República Catalana i el Principat va deixar formar part d’Espanya durant 12 anys. Quina necessitat hi havia d’inventar tanta fantasia èpica (sense massa base històrica) entorn a 1714 si hi havia un episodi autèntic i real, fora de tot dubte, infinitament més interessant?  Tan sols n’ha perdurat la seva memòria en l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors” que es va compondre el 1887 (basada en una cançó popular), arran d’un concurs convocat pel partit de la dreta nacionalista Unió Catalanista en plena fase nation-building. Ràpidament, però, es va optar per no remoure mai més aquell episodi. De fet, la lletra actual de la cançó es una versió molt més curta que l’original, on s’han suprimit tots els detalls històrics concrets referents al Corpus de Sang.

Per quins motius al nacionalisme no li ha interessat mai commemorar aquells fets? Aquí algunes idees controvertides entorn a la memòria de la Guerra dels Segadors i el Corpus de Sang de 1640, a partir d’una lectura marxista i materialista històrica dels fets:

1.- Els Àustries eren tan centralistes com els Borbons o pitjor:

El 1625, 89 anys abans del 1714, el Comte Duc d’Olivares, valido de Felip IV de Castella i III d’Aragó (de la família dels Àustries) presenta la Unió d’Armes, un projecte per crear un únic exèrcit de la Monarquia Espanyola amb 140.000 soldats (concretament Catalunya n’havia d’aportar 16.000). El projecte suposava una unificació centralista espanyola, no només militar sinó també fiscal i política; la no acceptació de la qual provoca les rebel·lions a Catalunya i Portugal. Vaja! Però els Àustries no eren tan bons i respectuosos amb les institucions catalanes? Que ha passat aquí?

2.- Espanya existia molt abans de 1714 i el Rei d’Espanya governava directament Catalunya a través del seu Virrei des del s.XV.

La revolta popular del Corpus de Sang de 1640 culmina amb l’assassinat d’un aristòcrata català,  Dalmau III de Queralt i Codina, comte de Santa Coloma de Queralt i Virrei (o Lloctinent) de Catalunya. El Virrei es un càrrec de màxim poder polític designat a dit per la Monarquia d’Espanya des de la unió voluntària de les monarquies de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics. Ja al 1521 Pere de Cardona es nomenat Lloctinent pel Rei Carles I d’Espanya. El càrrec normalment estarà en mans de nobles o eclesiàstics catalans de confiança del Rei espanyol.

Com? Com? Però no havíem quedat que Catalunya era independent fins que va ser envaïda per Castella el 1714? Que pinta aquest Virrei aquí? Doncs era qui governava Catalunya en nom del Rei, complint -això si- les lleis feudals catalanes. Les seves competències eren: nomenar advocats, fiscals, tresorers i consellers. No podia fer lleis, però si normatives de finances municipals i codis penals. Normalment presidia la Reial Audiència.

De nou, veiem com els Àustries ja tenien una idea centralista d’Espanya. Els Borbons simplement canvien el càrrec de Virrei per les Capitanies Generals, ocupades per militars en comptes d’aristòcrates catalans. La revolta té èxit a Portugal, que acabarà sent un estat independent. Però Catalunya, en canvi, seguirà formant part d’Espanya i, amb la Pau dels Pirineus de 1659, perd tota la Catalunya Nord a mans de França, en unes negociacions on no hi van participar les institucions catalanes en cap moment. Vaja, doncs igual resulta que Catalunya no era tan independent abans dels Borbons! De fet, tenia força menys autonomia, democràcia i sobirania de la que gaudim avui dia.

3.- El Corpus de Sang es una rebel·lió popular de la classe treballadora agrícola amb una ideologia revolucionaria i igualitarista, també contra la oligarquia catalana.

I aquí arribem al moll de l’os de la qüestió. El 1714 la sublevació estava liderada per l’aristocràcia catalana (com el Marqués del Poal) per defensar els seus privilegis fiscals de classe davant l’absolutisme. La idea romàntica del poble unit darrere el lideratge èpic de les seves elits, per tal de protegir els interessos de la casta dirigent, es quelcom que li sona molt bé a la dreta nacionalista, tant a la burgesia de la Renaixença al s.XIX, com al processisme convergent actual. Res a veure amb la revolució popular i pagesa de la Guerra dels Segadors, que va ser una veritable lluita de classes contra la oligarquia i la noblesa feudal, tant catalana com castellana. Quelcom similar al que ja havia passat amb la Guerra dels Remences al s.XV, contra els “mals usos” de la noblesa feudal.

El motiu original de la revolta va ser el rebuig a haver de donar allotjament als “tercios”,  tropes castellanes que anaven a lluitar contra els francesos i cometien tota mena de abusos contra els seus hostes. Poc desprès la revolta es dirigeix contra la noblesa catalana que estava exempta d’haver d’acollir tropes. Recordem que la primera víctima mortal de la revolta es el comte de Santa Coloma de Queralt. Ràpidament la revolta agafa un to revolucionari i antioligàrquic, on la pagesia rep el suport dels suburbis urbans de Barcelona, mentre les institucions feudals catalanes, com la Generalitat i el Consell de Cent, tracten d’aplacar els motins.

Bartomeu Llorenç, oficial de l’administració del Virrei, afirma en el seu diari que “els pagesos semblen endimoniats, estan assaltant terres i castells de ciutadans i cavallers“. El Conseller Francesc Ferrer afirma que “aquests desvergonyits volen que les hisendes siguin comunes i que ningú tingui més que l’altre”. A la ciutat de Vic, es crea una milícia gremial per protegir als nobles locals la revolta pagesa. El 24 de desembre una revolta popular assassina als jutges de l’Audiència Lluís Ramon, Joan Gori i Rafael Puig.

Finalment l’entrada a sang  foc de les tropes castellanes (uns 30.000 soldats) per sufocar els motins, provoca un enfrontament definitiu amb les institucions feudals catalanes, es proclama la República Catalana i es crea una aliança suïcida franco-catalana amb la cort de Lluís XIII i el cardenal Richelieu, que acabarà com el Rosari de l’Aurora, amb la pèrdua de la Catalunya Nord al Tractat dels Pirineus.

El malestar dels pagesos catalans davant els privilegis de la classe explotadora, però, no va acabar amb aquest conflicte. El 1687 esclata la “Revolta de les Barretines“, on els abusos de les tropes de Carles II provoca nous motins i es crea un Exercit Revolucionari Pagès, que considera als nobles catalans “traïdors de la terra”, es neguen a lluitar contra França i assalten cases d’aristòcrates feudals i eclesiàstics a Mataró i Manresa. Seran derrotats per les milícies organitzades pels burgesos i nobles catalans, amb el suport del Virrei i la Corona Espanyola.

Si algun dia sorgeix un Catalanisme Popular d’esquerres amb una voluntat real d’acabar amb l’hegemonia cultural del processisme (i no, simplement, de quedar-hi bé), el primer que hauria de fer es reivindicar aquesta revolta pagesa revolucionaria, en comptes del relat romàntic idealitzat entorn 1714. Passarà mai?

NOSTALGIA DEL TRIPARTIT: Quan Catalunya tenia un Govern Decent

Hi va haver un temps en que Catalunya tenia un Govern Decent que va legislar i governar a favor de les classes populars i no de les patronals, els mercats o les banderes. Un executiu socialdemòcrata amb el qual es va arribar al màxim desenvolupament de l’Estat del Benestar i a la cúspide de la igualtat social de tota la nostre història i que, possiblement, tornaran a passar dècades fins que ho recuperem.

Malauradament, però, no va ser capaç de vendre el seu relat als mitjans de comunicació en mans de la dreta convergent o pepera que van opacar la seva excel·lent obra de Govern a base de infames tòpics i burdes mentides, per tal de tornar a assaltar el poder i poder així perpetrar l’Holocaust Social que Artur Mas està realitzant per tal d’escanyar als més dèbils per pur sadisme i enriquir als poderosos que li donen suport.

En realitat CIU, i la resta de partits nacionalistes que li rendeixen vassallatge intel·lectual, mai confessaran que el veritable motiu del seu odi al Govern d’Esquerres son els seus complexes classistes, racistes i etnicistes contra l’origen social i territorial de José Montilla i per això es van inventar un seguit de falsos rumors suats que han calat en la opinió pública i que de seguit passo a desmentir.

TÒPIC 1: “El tripartit va deixar els calaixos buits, endeutant-se per sobre de els seves possibilitats”

El Govern de Maragall va ser el menys endeutat de la història autonòmica de Catalunya i el màxim rècord de poc endeutament i superàvit pressupostari es va aconseguir en el segon any del Govern Montilla. Es la insospitada i fulminant caiguda d’ingressos provocada pel col·lapse financer de 2009 el que provoca un augment de l’endeutament. En els dos anys del executiu convergent el deute ha augmentat molt més que en els 7 del Govern d’Entesa, a base de suprimir impostos als rics.

TÒPIC 2: “El tripartit no va fer res“

Sanitat: el nombre de metges va passar de 460 a 500 per cada 100.000 habitants, amb 4.600 nous professionals sanitaris;  es van construir 123 nous centres de salut; l’esperança de vida del néixer va passar dels 80 als 82 anys.

Educació: la taxa neta d’escolarització als 2 anys va passar del 50 al 60% i del 12 al 15% en escolarització en majors de 16 anys; es van crear 4.603 places universitàries noves, es van contractar 18.000 professors més.

Ciència: la despesa en Recerca i Desenvolupament va passar del 1,2 al 1,8% del PIB.

Benestar: noves ajudes a la dependència per a 132.000 famílies.

Anti-corrupció: Es va posar en marxa l’Oficina Antifrau de Catalunya i es va fer la Llei del Síndic de Greuges

Medi Ambient: estalvi d’un 16% en consum d’aigua, augment del 1.800% en energia fotovoltaica i del 800% de la eòlica. Prohibició de les curses de braus.

Llei de Barris: 141 actuacions urbanístiques en barris deprimits.

Habitatge: Llei de lloguer forçós dels pisos buits. Es van definir 100 Àrees Residencials Estratègiques amb pisos de protecció oficial en 86 municipis.

TÒPIC 3: “Saura no va evitar els abusos dels Mossos d’Esquadra”

El 2010 es va aprovar el Codi Ètic de la Policia de Catalunya, per tal d’imposar els valors democràtics en els cossos policials,  a partir de les recomanacions del Comitè d’Ètica de la Policia presidit pel ex-Fiscal anticorrupció Carlos Jimenez Villarejo, amb recomanacions del Síndic de Greuges, la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, entitats relacionades amb la defensa dels drets humans, sindicats policials, i entitats municipalistes. El Codi tenia 88 articles i tenia com a finalitat la no-discriminació, el control en el ús de la força,  o l’escorcoll de persones, partint de les recomanacions del Tribunal Europeu de Drets Humans i incloïa la obligació de fer-ne un informe anual amb queixes i recomanacions públiques. Aquest codi mai va entrar en vigor ja que Felip Puig el va derogar el primer dia d’entrar a la Conselleria.

Per altre banda es va prohibir l’ús del kubotan (punxó) o de la pistola elèctrica, es va regular l’ús de les armes de foc, així com es van posar càmeres a totes les comissaries, arribant al punt que a les Corts, molt polèmica per les seves denuncies d’abusos, va arribar a tenir 100 videocàmeres vigilant que els mossos no maltractessin als detinguts.

TÒPIC 4: “Era un Govern espanyolista”

El Govern d’Esquerres va  aprovar un Nou Estatut que, tot i ser  retallat pel pacte Mas-Zapatero a Madrid i pel Tribunal Constitucional en alguns articles del preàmbul, va significar un salt endavant en autogovern i reconeixement plurinacional de l’Estat, sent aprovat per un 73,9% de vots afirmatius en referèndum.

Es va aprovar un nou sistema de finançament que va permetre a Catalunya fer un avenç quantitatiu en l’autogestió financera; així com es va aconseguir que retornessin els Arxius de Salamanca o el  traspas a la Generalitat de Rodalies, l’Hospital clínic, la Inspecció de Treball o la gestió del litoral. Finalment també es va tirar endavant una Llei de Consultes Populars, amb el vot en contra de CIU i PP, que permet fer referèndums als municipis o a nivell nacional.

CONCLUSIÓ

No som històricament conscients de com de be vam arribar a viure en aquest darrer moment d’esplendor social, amb un atur irrisori, sous decents i un executiu que va invertir en justícia social i no en absurdes macro-obres faraòniques, com el de València, per exemple. Es va fer tot allò que CIU i l’austericidi s’estan carregant i que potser passaran generacions fins que tornem a veure; penseu per un moment en com vivíeu el 2007 i com viviu ara mateix, per exemple. Ja s’encarregaran els historiadors del futur de recordar amb lletres d’or a Maragall, Saura, Montilla o Carod.

Però que ningú interpreti de les meves paraules que tot van ser flors i violes o que no es podria haver fet molt més per evitar l’actual crisi, ni que, molt menys, estigui reclamant un retorn d’aquella aliança. Al contrari: amb un PSC-PSOE rendit als mercats i una ERC encantada de fer d’escolanet a Mas, això resulta impensable! Ara ja no ens podem acontentar amb bons gestors socialdemòcrates, la urgència de la situació actual ens demana tant una valentia a prova de cagadubtes, com una alçada de mires per sobre de sectarismes adolescents.

Com destruïré l’Educació Pública *by Irene Rigau*

Benvolguts lectors d’aquest infame fulletó propagandista del comunisme tronat i la decadència pecaminosa, em presento, soc Irene Rigau, la excel·lentíssima Consellera d’Ensenyament Amb l’Ajuda de Deu. Resulta que aquest pollós invertit i pocapena de l’Arqueòleg Glamurós m’ha demanat a veure si li podia explicar breument com penso destruir definitivament aquest anacronisme soviètic de les escoles públiques i gratuïtes, per tal de deixar als  nostres infants en mans d’aquesta afable i  gentil ONG anomenada Opus Dei. I com a la Conselleria ja m’avorria de passar el rosari , llepar ciris i resar avemaries, doncs mira, m’he decidit a escriure!

1.- Gastant 80.000 euros canviant el nom de la Conselleria. Doncs si! Que és aquesta collonada hippiflowers d'”Educació“?? Vaja, ni que els professors tinguessin que donar valors als nanos, substituint el paper de l’església o la família! Res, res, “Ensenyament“: aquí es ve a recitar llistes de Reis Gots, com abants! Altres noms que tenia pensats eren: “Conselleria dels Braços en Creu” o “Conselleria de la Lletra amb Sang Entra“

2.- Reduint un 60% el nombre de places de nous professors i convocant les oposicions més tard de l’Abril per tal que els nous mestres no puguin prendre possessió de la plaça a temps, dificultant així als col·legis públics la formació de les seves plantilles. No sabeu com de bé m’ha anat l’excusa de la crisi! Amb 60 nens per aula encara ens estalviarem la calefacció i tot.

3.- Creant una Direcció General de la Generalitat específica per a l’escola concertada, de forma independent de la pública, per tal de fer arribar més recursos i donar una atenció preferent als meus amiguets de l’Opus. Si, ja sé que l’Artur va prometre reduir alts càrrecs, però jo per la meva chupipandi opusina MA-TO.

4.- Eliminant la sisena hora lectiva a primaria. En aquesta edat el que ha de fer la quitxalla és anar a catequesi, no estar tancats dins una aula escoltant futileses sobre ciència, llengua o socials!

5.- Paralitzant la implantació d’ordinadors  i noves tecnologies a l’aula. Potser encara voldrien que els hi portéssim la Play Station? Res, res, que els meus col·legues de les editorials estan molt nerviosos i, a més, per una ensenyança basada en la memorística i la repetició… perquè cal un PC?

6.– Renovant el concert escolar a aquelles escoles privades i religioses d’el·lit que discriminin immigrants i separin nens i nenes. Be, qui diu renovant diu ampliant a tuti pleni, no fos cas que els fills dels diputats convergents no puguin fer natació climatitzada a la piscina interior durant l’hivern.

Manca dir que si teniu cap altre proposta per acabar per sempre amb aquesta crosta de paràsits que no tenen diners ni per pagar un futur pels seus fills me la podeu deixar als comentaris! I no patiu que d’això s’en parlarà ben poc a TV3-La Seva: ja tenim un sarau independentista al Parlament per omplir telenoticies la resta de la legislatura!

*by IRENE RIGAU*

La Crisi i la Cultura

L’arqueologia a Catalunya està en coma assistit, esperant a veure si li apliquen l’eutanàsia o ja es suïcida ella soleta i molt em temo que això tan sols és la punta del iceberg de tot el mon cultural.

El veritable problema de base és que la immensa massa garrula que pobla els carrers dels nostres pobles i ciutats inverteix tot el seu salari exclusivament en gasolina i ciment, modelant així un sistema productiu basat en un monocultiu de construcció i indústria automobilística,  condemnant a la cultura a sobreviure exclusivament de les subvencions del estat.

I si dels polítics hem de dependre anem bé: Com saben que quasi ningú els deixarà de votar per gestionar patèticament els ministeris, conselleries o regidories de Cultura, hi envien als personatges més grisos, ineptes i cutres a gestionar-les (vegeu Caterina Mieres  -PSC, Tresserres -ERC  o Muñoz Molina –PSOE) Mira que jo pensava que seria difícil fer-ho pitjor que el PP i CIU eh! Els dos únics polítics que m’han donat alguna espurna d’esperança, han estat ràpidament suprimits del seu càrrec: els socialistes Carmen Calvo i Ferran Mascarell

La realitat es que les administracions públiques, amb la Generalitat al capdavant, ha anat deixant en mans del lliure mercat aspectes tan importants com el patrimoni arqueològic, l’art, el teatre o els museus: camps que han vist perplexos com els seus serveis s’anaven privatitzant progressivament. Sabíeu que l’arqueologia a Catalunya està en mans de les empreses privades en un 97-98% quan als anys 80 aquest percentatge no arribava al 20%? I clar, quan el mercat ha caigut en picat s’ha endut per davant tot el que ha trobat, amb la cultura en primer terme.

Ja m’agradaria a mi viure en una utopia capitalista on els museus, les biblioteques, els festivals de música i cinema es mantinguessin sense necessitat de subvencions i al abast de tothom. De fet, a mi m’omple molt més com a persona deixar els meus estalvis en veure una exposició d’art surrealista o en disfrutar a Vive la Fête en directe que en pagar una hipoteca o 10 litres de gasolina; però em sembla que si quatre maricultes hem d’aguantar tota la economia anem llestos!

PD: La fotografia es titula “Workshop of art and culture” i és del fotògraf Charalampos Mavrommatis