A qui beneficia la repetició d’eleccions? L’exemple de Grècia 2012

Demà es signarà el decret de convocatòria d’eleccions anticipades, i molts aprenents d’endeví es troben llençant les seves apocalíptiques prediccions sobre una plaga d’abstenció que catapultarà a Rajoy i Ciutadans a la majoria absoluta. Hi ha cap base empírica per afirmar tal cosa? Mai s’han repetit unes eleccions a Espanya, ni generals ni autonòmiques (les municipals no es poden repetir, per llei) i, per tant, resulta difícil fer projeccions basades en una experiència inexistent.

A nivell internacional, però, hi ha un exemple que- salvant les distàncies- pot ser d’utilitat: la repetició d’eleccions generals a Grècia als mesos de Maig i Juny de 2012. Crec que es un exemple interessant ja que el sistema de partits hel·lè va patir una transformació similar al espanyol davant la crisis, amb un col·lapse del sistema bipartidista (els socialistes del PASOK i la dreta Nova Democràcia), juntament amb el sorgiment d’una nova esquerra alternativa anti-austeritat Syriza, així com l’aparició de diversos partits de centre i el manteniment minoritari de l’esquerra comunista tradicional del KKE. També hi han moltes diferències, tan econòmiques com polítiques: allí no tenen nacionalismes regionals, no han passat un 15M i els populismes identitaris sobiranistes i euròfobs es manifesten a través dels neonazis d’Alba Daurada, que afortunadament aquí no tenim. Els efectes de la duresa de la crisi, l’austeritat i el deute també han estat molt mes durs a Grècia.

Eleccions de Maig 2012

Parlament grec al Maig de 2012

Aquestes eleccions (avançades un any) son les primeres que es realitzen després de la crisi brutal del deute, les grans mobilitzacions i vagues al cerrer. i la fallida del govern socialista de Yorgos Papandreu, obligat a aplicar les polítiques d’austeritat amb el suport de la dreta de ND i l’extrema dreta de LAOS.

Tot i que el sistema electoral grec té un plus de 50 diputats al partit que guanya les eleccions, per tal de facilitar l’estabilitat, cap partit va aconseguir la majoria suficient per formar govern. El líder de la dreta, Antonis Samaras, no aconsegueix ser investit, ja que els socialistes, desplaçats per primer cop a la seva història a la 3a posició (acabaven de perdre el 74% de vots de cop), es negaven a fer una Gran Coalició. Cap altre partit aconsegueix formar Govern i el President de la República dissol el Parlament i convoca de nou eleccions.

Eleccions de Juny de 2012

Parlament grec al Juny de 2012

Diferència de vot als principals partits Maig-Juny 2012

La participació a les eleccions de Maig havia estat del 65,1% (6,3M), al Juny passa a ser del 62,5% (6,1M). Es a dir, hi ha una mica més d’abstenció, una diferència de 3% de participació que es tradueix en 200.000 votants menys, però no una hecatombe absentista, ni res per l’estil.

Aquesta baixada de sufragis, però, afecta desigualment als partits. Es produeix un efecte de “bipolarització” entre les dues principals forces polítiques. Nova Democràcia puja 700.000 vots, un 53% més que al Maig, i Syriza en 600.000 vots, un augment del 36,5%. La resta de formacions cauen en picat, destacant l’ensorrament comunista (perd el 53% de vots) i socialista (19% menys). Si Syriza i KKE haguessin format coalició haurien esdevingut primera força política, rebent el plus dels 50 escons extra. Això va ser totalment impossible degut al sectarisme i l’euroescepticisme del KKE.

Aquest cop, però la dreta de ND tampoc arriba a la majoria absoluta. Finalment aconsegueix formar una Gran Coalició amb els socialistes del PASOK i el partit de centre DIMAR, amb el projecte polític d’obeir les retallades austeritaries imposades per la Troika. L’esquerra alternativa de Syriza es converteix en líder de la oposició i a les següents eleccions de 2015, esdevé primera força política i Alexis Tsipras es converteix President del Govern, fins a dia d’avui.

Conclusions

Mai he cregut en l’Etern Retorn, ni que la història es repeteixi ni tan sols com a farsa, que diria Marx. Ara bé, ens trobem davant un exemple amb una quantitat de variables força similars a la situació espanyola i que es pot donar lloc a una lectura política d’errors i encerts, de la qual podem prendre nota. Aquí alguns apunts:

– La situació del PASOK a Grècia es molt més dèbil al 2012 de la que té el PSOE ara, ja que els socialistes hel·lens venien de governar amb el suport de la dreta per aplicar un programa de destrucció incontrolada de l’estat del benestar. En el moment que el PSOE faciliti un govern del PP, o bé quedi en tercera posició, esdevindrà un cadàver polític i haurà perdut tota raó d’existir.

– La divisió de l’esquerra anti-austeritat a Grècia va endarrerir el canvi polític 3 anys, pel simple fet de no presentar-se units. Ara tenim la oportunitat a Espanya d’esmenar aquest error, amb una confluència dels espais Podem-IU.

– L’abstenció es imprevisible i no sabem com pot afectar. Depèn de la capacitat de cada espai de tensar i polaritzar l’electorat entorn seu.

– La repetició d’eleccions no varia substancialment l’espectre polític, però obliga i força als partits a arribar a un acord, per molt dolent que sigui, ja que una tercera convocatòria seria absolutament impensable. En el cas grec son els socialistes i els centristes els que acaben cedint, governant amb la dreta, cosa que podrien haver fet perfectament al Maig i s’haurien estalviat la convocatòria.

Veurem que passa aquí al Juny!

GRÈCIA: Més Democràcia es menys Sobirania Fiscal.

Grècia es un estat independent des de 1821 i es plenament reconegut per la resta del món des de 1830. Segons el populisme identitari català, haurien de viure extasiats gaudint de les mels de la seva sobirania i riquesa il·limitada, recollint els fruits de els seves estructures d’estat. Així doncs que cony ha fallat? Perquè s’han de doblegar a la voluntat d’Alemanya i a les condicions draconianes de la Troika? Si us limiteu a llegir l’Avui/Cavall Fort o a mirar Tv3 no entendreu absolutament res; anem, doncs, a obrir un xic la perspectiva.

L’estat de Califòrnia, un dels motors econòmics dels EUA, té un deute públic de 617.000 milions de dòlars, aproximadament el doble que el de Grècia. Ambdós estats no tenen moneda pròpia i no poden “crear diner”, es a dir, devaluar la divisa i generar inflació per tal de pagar els seus crèdits més barats. Així doncs, perquè a Grècia hi ha un “corralito” i a Los Àngeles no? A part de que el PIB de Califòrnia es molt més elevat que l’hel·lè, la subtil diferència es que als Estats Units existeix una entitat público/privada anomenada “Reserva Federal” que es dedica a comprar deute públic com una boja; uns 45.000 milions de dòlars cada més i a un preu pràcticament regalat. Quin invent més inútil el federalisme, eh?

A diferència d’EUA, a Europa no existeix cap mena de mecanisme fiscal de caire federal que vetlli per la redistribució del deute i la riquesa. El Banc Central Europeu es troba completament controlat per Alemanya, un país ric i aportador net completament contrari a les devaluacions monetàries o a la solidaritat fiscal. El problema, doncs, no es que Grècia no té prou sobirania, es que Alemanya en té massa. Si existís una Hisenda Única Europea, o en el seu defecte un sistema potent d’eurobons, podríem obligar a Alemanya a comprar deute grec, ja que no existiria un “deute grec” en si mateix, sinó que tot el deute seria europeu. La construcció actual de la UE es una unió monetària sense unió fiscal, on els estats rics i els creditors imposen els límits d’inflació i les polítiques econòmiques als països deutors; es a dir, una dictadura dels rics sobre els pobres.

Així doncs, la lluita de Syriza es a favor de la democràcia i contra la sobirania nacional. Es a dir, la única forma de defensar el poder del poble, dins un mercat globalitzat, es aconseguint unes hisendes fiscals el més grans possibles. El capitalisme no coneix cap frontera ni paga cap transacció per moure els seus capitals d’un indret a un altre, però els estats només poden recaptar el capital que es troba dins les fronteres de la seva hisenda; impostos amb el quals ha de pagar el seu deute públic als mercats globals, que especulen amb ells per tal d’obtenir els majors interessos possibles. Com menys fronteres existeixin i més grans siguin les hisendes menys panadissos fiscals, menys fuga de capitals, menys especulació amb els interessos del deute, menys desigualtats territorials i més redistribució de la riquesa entre classes socials, acabant així amb l’austeritat i blindant un estat del benestar per moltíssima més gent. Només un Federalisme Global pot plantar cara a un Capitalsime Global, doncs estaran lluitant en igualtat de condicions.

El gran osbtacle a batre es la insolidaritat dels rics, aquesta rèmora altrament coneguda com “nacionalisme“. Es tracta d’una onada de replegament identitari de les classes mitges/altes contra la redistribució de la seva riquesa via impostos per subvencionar als territoris més empobrits. Alló que a casa nostre es diu Artur Mas, a França Marine Le Pen, a Anglaterra UKIP, a Itàlia Lliga Nord, i a Alemanya Merkel o Alternative Fur Deutchland. Aquests son els veritables enemics de la democràcia i l’estat del benestar; els que volen aconseguir o mantenir anacrònics privilegis fiscals reclosos dins petits feus, creient, com porucs nens malcriats, que d’aquesta forma poden evitar els efectes de la globalització del capital i que a ells no els afectarà una crisis ni necessitaran mai un rescat.

2015: Comença la Guerra contra l’Austeritat i la Troika

Europa està en guerra. Un conflicte bèl·lic sense trinxeres ni bombardejos, com al segle XX, però no per això menys dramàtic i devastador. La Troika, aquesta insaciable Hidra assedegada de sacrificis humans en el seu altar del Deute, ha arrasat el Sud d’Europa, deixant al seu pas llargues cues d’aturats, famílies desnonades, o hospitals i escoles sense personal ni pressupost.

En aquesta guerra només hi han tres posicions possibles: Sotmetre’s a la dictadura austericida i seguir retallant; plantar-hi cara i plantejar una mutualització del deute redistribuint la riquesa, o bé un replegament identitari, tancant o inventant noves fronteres, canalitzant l’odi social contra els veïns o per tal que la Hidra se’ls mengi a ells primer.

La primera batalla es durà a terme a Grècia el proper dia 25. En l’escenari més desolat pel genocidi social, Alexis Tsipras de Syriza, encarnarà una versió moderna de l’heroi mitològic Heracles, on haurà de tallar un dels caps de la Hidra Troika, demostrant que si hi ha alternativa a espiral de genocidi social. Davant seu tindrà, per una banda, als homes de negre i peons de la Troika, Nova Democràcia i PASOK. Per l’altre, als violents espartans d’Alba Daurada, que amb una radical violència pretenen que la Hidra devori primer als estrangers.

Però, encara que el nostre Heracles Tsipras surti victoriós, cosa que no dubto, la Hidra Troika seguirà moribunda però viva i rabiosa, exigint encara més i més retallades i regurgitant odi identitari per enfrontar als treballadors segons la seva llengua, religió, cultura o procedència.

La següent batalla, sens dubte, es durà a terme a la península ibèrica, en tres escenes del mateix acte: Municipals, Autonòmiques Catalanes i Generals. Aquí la Hidra Troika es diu Rajoy, es diu Artur Más i Xavier Trias. A Catalunya (i també a Espanya) tenim el suposat Cap de la Oposició i els presumptes representants de la Societat Civil més mesells i palanganers amb el poder de tot el continent. En comptes de lluitar contra la Hidra, s’ofereixen voluntaris per pastorejar a la societat com un ramat de silenciosos xaiets obedients cap a la seva gola, mentre aquests son devorats amb il·lusió, somriures i xerinola.

No hem de caure en la seva trampa, no podem acceptar el relat polític que el poder regional ens pretén vendre a través dels seus mitjans subvencionats, com si el replegament identitari de la Comarca no tingués res a veure amb de la resta de continent, per molt que l’embolcallin amb pensament positiu i màgic, o fent veure que les salvatges retallades que els Consellers (o Ministres) executen amb sàdica precisió i llaminer gaudi, son culpa dels pagesos extremenys i no de la mateixa Hidra Troika que ha devastat tot el Benestar Social europeu construït des de que va acabar la II Guerra Mundial.

Ha arribat la hora de matar o morir. I aquí no s’hi valen mitges tintes. No podem seguir pidolant abraçades o fotografies amb un cap de la Hidra. Ara cal degollar-la sense pietat, deixar als seus homes de negre somicant pietat en una cantonada, demanant perdó per haver nascut. Hem d’esclafar els seus replegament identitaris, els hem de fer empassar el seu odi ètnic, sense perdó ni complexes. O mor la Hidra o morim nosaltres.

Cal retornar les peces arqueològiques espoliades als països d’origen?

Frisos del Partenó, al British Museum

Durant el s.XIX les diferents potències imperialistes europees es van dedicar a saquejar amb total impunitat el patrimoni històric i arqueològic dels països que envaïen i colonitzaven, per tal d’omplir les colossals sales dels seus faraònics museus, la única funció dels quals era enlluernar als visitants fent una teatralitzada demostració de poder nacionalista.

Així s’explica com la Pedra Rosseta, fonamental per desxifrar els jeroglífics egipcis, es trobi al British Museum i no al Caire; el Codi de Hammurabi, antiquíssim text legal que ens explica l’origen del estat sumeri, està en una de les vitrines del parisenc Museu del Louvre i no a Bagdad; o com l’Altar de Zeus a Pergam, amb els seus deliciosos relleus escultòrics explicant el mite de la gigantomàquia, es troba a Berlín i no en la ciutat turca d’on es original. Fins i tot els catalans vàrem voler contribuir en aquesta fal·lera saquejadora i a les vitrines del Museu Nacional d’Arqueologia, situat a Montjuïc, hi trobem exposades desenes de peces ceràmiques de la Cultura Talaiòtica que, com tothom sap -o hauria de saber-, pertanyen a Mallorca i Menorca, no a cap indret del Principat.

Actualment, en la era del capitalisme post-industrial, aquestes peces han esdevingut un mer reclam turístic i molts governs dels estats espoliats han reclamat a les antigues potències colonials la devolució dels seus tresors, per tal de poder lucrar-se també dels potencials visitants. Per exemple, al desembre de 2010 el Ministre de Cultura de de Grècia va oferir un pacte al British Museum pels frisos del Partenó: renunciava a reclamar-ne els drets de propietat, a canvi d’un préstec a llarg termini. Aquests marbres varen ser desmuntats per un oficial britànic durant la ocupació otomana d’Atenes i els va vendre al Parlament Britànic al 1816, evitant així que fossin destruïts per la Guerra de la Independència de Grècia (1821-1823) com la resta de l’edifici.

Però, ai las, resulta que poc després Grècia va entrar en l’espiral de la crisi del deute. El 2012, el diari hel·lè Kathimerini alertava de que, davant la manca de recursos de l’estat per protegir els seus jaciments o garantir la seguretat dels seus museus, havien augmentat exponencialment els saquejos arqueològics per part de màfies de tràfic d’antiguitats o mers buscadors de monedes. Quelcom similar va passar a Irak durant el seu recent conflicte bel·lic, on es rumoreja que el saqueig va ser directament organitzat de forma sistemàtica pel mateix exèrcit nord-americà en col·laboració amb societats de multimilionaris col·leccionistes. També a Egipte va succeir un fenòmen semblant durant la Primavera Àrab: en la primera setmana d’enfrontaments als carrers, varen ser furtades 1.040 de les 1.089 peces exposades al Museu de Malawi, quan els partidaris del president derrocat Mohammed Morsi varen entrar en estampida a l’edifici.

Entenc perfectament les justes reclamacions post-colonials dels estats explotats durant segles però… ¿es troben aquests països en condicions polítiques, socials i econòmiques per garantir la total seguretat i conservació de les peces que reclamen? S’haurien pogut mantenir en mans públiques, sota acurat control científic i accessibles a la ciutadania, en cas de no haver estat saquejades en el seu moment per les potències europees? Pot fer front a les poderosíssimes màfies i traficants d’antiguitats un govern fallit i sense capacitat per mantenir un mínim estat del benestar? I si un executiu corrupte decideix privatitzar i regalar a un mafiós el seu patrimoni cultural, per fer front als interessos del deute? Que és més important per l’arqueologia: la justícia internacional i l’orgull nacionalista o bé l’estudi, conservació i divulgació del passat sota control científic, independentment de l’indret on es realitzi?

El debat està servit! Que n’opineu?

TOP: Les millors històries d’Amor Gai en la Història (I): Antiguitat Clàssica

1.- Zeus i Ganímides (Mitologia egea prehel·lènica, possiblement minoica)

Segons la mitologia grega el deu Zeus es va enamorar de Ganímides, un jove i bell Príncep de Troia, i el va raptar transformat en àliga al Mont Ida de Frígia. Un cop al Olimp, Zeus el va convertir en el seu amant, suplantant així a Hebe. Aquest fet va desfermar la gelosia de la dona de Zeus, Hera; aquesta odiarà tant als troians que serà un dels motius pels quals s’inicià la guerra de Troia, segons les fonts mitològiques. El rapte de Ganímides ha estat representat a l’Història de l’Art en infinitat d’ocasions, inclús durant les èpoques més fosques de la inquisició.

2.- Aquil·les i Patrocles (Mitologia Grega, Homer i Esquil)

Segons la Iliada d’Homer, va existir un gran romanç entre els personatges mitològics  Aquil·les, el gran heroi de la Guerra de Troia, i seu amic de la infantesa, el guerrer Patrocles, tot i que aquest amor ha intentat ser difuminat d’amistat en els segles posteriors.  El dramaturg Esquil al segle V aC escriu una obra anomenada “Els Mirmidons”, on es representa sense ambigüitats la seva apassionada i carnal relació. Entre els filòsofs grecs tan sols hi havia el dubte sobre qui d’ells era l’actiu i qui el passiu (erostes i eròmenos). Segons Homer, Aquil·les es desespera davant la mort de Patrocles, abraça el seu cos i pronuncia plorant aquestes paraules: “No vas tenir consideració per la meva pura reverència cap al les teves cames, ingrat, a despit dels nostres molts petons“. No cal dir que la versió de Hollywood de Troia, va ometre totalment aquest aspecte.

3.- Alexandre Magne i Hefestió (s.IV a.C)

El Rei de Macedònia més poderós de tots els temps, Alexandre, va mantenir una estreta relació amorosa amb el seu general i màxim home de confiança, l’aristòcrata Hefestió. Ambdós es sentien molt identificats amb el romanç d’Aquil·les i Patrocles, fins al punt que ambdós van honrar junts la tomba dels dos herois, al conquerir Troia. Els pares d’Alexandre estaven molt preocupats per l’homosexualitat d’aquest i la possibilitat de que no deixés descendència, enviant-li constantment cortesanes a l’exèrcit, que aquest solia refusar. Quan Hefestió va morir a Ecbatana de tifoides, l’any 324 aC, Alexandre es va tornar boig de dolor, es va afaitar el cap i va tallar les crins del seu cavall, va crucificar al metge que el va atendre, va ordenar celebrar uns Jocs Funeraris en el seu honor a Babilònia i va ordenar que es tractés a Hefestió com una heroi diví, ordenant la construcció d’un gran monument en la seva memòria que mai va veure acabat, doncs ell també morí. Molts grecs actuals, carregats de perjudicis homòfobs, consideren una heretgia que el seu màxim heroi nacional fos gai i intenten ocultar aquesta faceta seva.

4.- Emperador Adrià i Antinoo (s.II dC)

L’Emperador de Roma Adrià, d’origen hispà, un gran guerrer que va aconseguir la major extensió territorial de l’Imperi al llarg de la Història es va enamorar  d’Antinoo , un adolescent que va ser capturat a Claudipolis per formar part de l’acadèmia imperial. Aquest en poc temps, esdevingué l’efeb favorit de l’Emperador i l’acompanyava en els seus viatges i campanyes militars. Antinoo era molt sensible i tenia un gran gust per l’art, així com per la caça i l’atletisme. Segons el poeta Pàncrates d’Alexandria, Adrià va matar amb una javelina a un lleó que volia atacar a Antinoo i de la sang d’aquest sorgí una flor de Lotus, que a partir d’aquell moment s’anomenà “Flor d’Antinoo“. El 30 d’Octubre de l’any 130 dC, Antinoo mor ofegat després de caure a l’aigua del Nil, davant la mirada d’Adrià. L’Emperador va ordenar construir en aquell lloc la ciutat d’Antinoópolis, amb un gran monument funerari a aquest, que a més va ser divinitzat, convertit en el Deu Dionís i Osiris.

(continuarà…)

REFERÈNDUM A GRÈCIA: Mercats o Syriza?

Aquest proper Diumenge es duran a terme les eleccions més importants per Europa des de la creació de la UE, uns comicis que han esdevingut un referèndum maniqueista entre els mercats i la democràcia, es a dir, entre les dues úniques opcions amb possibilitats d’esdevindre vencedores: Alex Tsipiras de Syriza o Àngela Merkel, representada electoralment amb els seus mesells portanoves de  PASOK i Nova Democràcia. En quant a la resta de partidets no son més que insignificants convidats de pedra, on tan sols destaquen, com a perillosa advertència, els violents nazis d’Alba Daurada .

Des de la caiguda de la URSS mai un partit anticapitalista convicte havia tingut tan a prop la possibilitat real d’accedir al poder en un dels principals estat de la Unió Europea. No, no es tracta aquest cop d’un domesticat partit socialdemòcrata liberal i un xic progre,no! Es una àmplia i plural coalició que aglutina totes les diverses sensibilitats de l’esquerra no dogmàtica ni sectària  (aquesta s’ha quedat reclosa en l’homòfob i tronat  KKE); el seu objectiu bàsic és negar-se a complir les draconianes condicions del memoràndum i replantejar el model econòmic d’austeritat, sense que això impliqui la sortida grega del euro, combinant pragmatisme i revolució. Podeu llegir tot el seu programa aquí

El guanyador del comici s’endú 50 escons extra i les enquestes apunten a un empat tècnic Syriza – Nova Democràcia. Emoció fins al final!

I per primer cop, també, tots els poders mediàtics i econòmics globals s’han conjurat per tal d’impedir que això succeeixi com sigui, sense escatimar en recursos ni mesures, d’allò més antidemocràtiques, per tal de terroritzar als votants. Aquestes son algunes de les amenaces de la Unió Europea en cas que les urnes escullin al candidat de l’esquerra radical:

– “Corralito” immediat als bancs grecs: Es  a dir, el segrest de tots els estalvis. De fet, s’han disparat la compravenda de caixes fortes a Atenes i es calcula que cada dia surten 1.000 milions d’euros del país, davant aquesta amenaça.

– Suspensió del Tractat de Schengen amb Grècia: es a dir un tancament de fronteres que no es deixaria entrar ni sortir a ningú d’aquest país, sense un permís específic. Els nazis d’Alba Daurada segur que deuen estar encantats!

– Un informe del Banc Central Europeu apuntava que si guanyava Syriza significaria el retorn immediat al Dracma i l’expulsió de l’eurozona. Dona la casualitat que en cap Tractat es contempla aquesta possibilitat, per tant esdevindria una mena de cop d’estat alegal.

Així doncs l’heroic partit d’esquerres ha hagut de fer una campanya centrada en derrotar la por infundada per Àngela Merkel a través dels seus tentacles institucionals i mercantils. Fins i tot un despitat eurodiputat del Partit Verd Europeu s’ha apuntat, desgraciadament a la cacera de bruixes, assenyalant el seu programa electoral com utòpic i forassenyat, al prometre un sou mínim de 1.300 euros . Declaracions que es podria haver estalviat tenint en compte que molts partits ecosocialistes com ICV donen suport a Syriza.

Finalment tan sols assenyalar que la onada d’entusiasme que ha despertat aquesta epopeya hel·lena, en mig de tanta tragèdia clàssica, ha impulsat a diversos mitjans i diaris catalans a plantejar una “Syriza Catalana“ com una coalició entre ERC-ICV-EUiA. I jo em pregunto: que pinta aquí ERC? En quin lloc de Syriza hi han partits nacionalistes de centre? En quin punt del programa de Tsipiras es diu que “entre l’esquerra i Grècia, Grècia” o es planteja donar suport a Nova Democràcia per patriotisme?  No, Syriza ja existeix a Catalunya de fa molt temps, es diu ICV-EUiA i si cal ampliar-la, que sigui per l’esquerra, gràcies! De fet, el mateix Puigcercos ja ha descartat aquesta possibilitat, reafirmant-se amb el seu paper de crossa convergent.

Les claus de l’èxit de “Golden Dawn”, el nazisme grec sense complexos.

Les eleccions legislatives gregues d’ahir, tot i l’èxit de l’esquerra alternativa Syriza, ens van deixar l’amarg regust de l’entrada del partit neonazi “Golden Dawn“, que obtenia el 7% de vot i 21 diputats, quan en anteriors comicis era un irrisori grupuscle marginal amb menys del 1%. Analitzem les claus del seu èxit

“El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. GRAMSCI

Aquest partit va un pas més enllà del que representa el Front Nacional a França o PxC a Catalunya, doncs en aquest cas no es molesten en disfressar-se de demòcrates sota la fal·lacia eufemística d'”identitaris“. En el cas del partit grec llueix obertament un emblema que recorda a l’svastica, tenen forces paramilitars uniformades que apallissen i apunyalen immigrants, realitzen la salutació romana, tenen creences neo-paganes i veneren l’ocultisme nazi (que alternen amb l’ortodòxia cristiana grega), editen llibres anti-semites, defensen la superioritat de la “raça hel·lènica“, han profanat monuments a Holocaust i mostrat suport al KKK o als afrikaners sudafricans.

Aquest grillats proposen augmentar el pressupost de Defensa (elevadíssim i principal causa del dèficit grec) per tal d’envair la República Iugoslava de Macedònia, ja que consideren que forma part del seu espai vital, mentre reivindiquen obertament la dictadura feixista de Ioannis Metaxás, durant la qual 30.000 persones varen ser torturades o exiliades. També cal destacar que el seu líder és un ex-militar expulsat de els forces armades acusat de terrorisme.

Quines son les claus de l’èxit d’aquest grup feixista?

1.- El context econòmic: Atur del 20%, retallades brutals a l’estat del benestar, plans de rescat draconians imposats per la Troika, rebaixes del sou al·lucinants, un dèficit públic disparadíssim amb uns interessos tan elevats que resulta difícil d’imaginar que algun dia s’arribin a pagar. Fa uns dies m’explicaven el cas d’un catedràtic que vivia en un caixer, ja que amb el seu sou de 400 euros no podia fer front al lloguer.

2.- El fracas de Laos: El partit feixista Laos (un xic més camuflat i moderat), va entrar al Govern de concentració amb el PASOK i Nova Democràcia acceptant el pla de rescat imposat per Europa, fet que els ha comportat un enfonsament total del seu electorat fins al 2,9%, esdevenint extraparlamentaris.

3.- La legitimació del seu discurs xenòfob per part dels dos partits grans: PASOK i ND han competit durant tota la campanya a veure qui prometia més ma dura envers l’arribada d’immigrants, fet que ha normalitzat el discurs nazi, situant-lo en la centralitat política i assenyalant els nouvinguts com a culpables de la crisi dins l’imaginari col·lectiu. Res que no hagi passat abans a Vic o a França.

4.- El fracàs d’un antifeixisme unitari i massiu: el caïnitisme suïcida de l’esquerra grega es per abufetejar-los fins a dir prou. Si bé “Unitat contra el Feixisme” existeix a Grècia, i fins i tot han fet accions mediàtiques impressionants com llençar iogurt en directe a un presentador que havia donat cobertura a Golden Dawn,   es tracta d’un moviment molt petit, en mans d’anticapitalistes radicals que es neguen a teixir un moviment ampli i plural, deixant enrere el  seu sectarisme i l’absurd fraccionalisme irracional que impedeix a l’esquerra arribar al poder, tot i tenir molts més vots que la dreta o la social-democràcia. Cal destacar que la passada setmana a Anglaterra, el BNP va perdre tots els regidors que es votaven, gràcies a la brillant campanya massiva de “Unite Against Fascism“.

5.- La seva presència normalitzada als mitjans: A part d’editar un diari setmanal amb una tirada de 5.000 números, que es ven als quioscos normals, el seu líder presenta un programa propi cada dilluns en un canal de televisió privat ( Tile-Asty, propietat d’un milionari anti-semita). També cal destacar que tenen una xarxa de llibreries, una editorial pròpia i que realitzen festivals de black-metal amb assiduïtat.

6.- La preocupació de la burgesia per l’auge de l’esquerra: I vostè es preguntarà: qui paga tot això? Doncs bé, resulta evident que darrere aquest partit es mou molt diner i que aquest no prové de les quotes de quatre skins poligoneros semi-analfabets, sinó d’un capital financer que observa amb preocupació com l’esquerra radical de Syriza ja és la segona força parlamentària (hauria estat la 1a de lluny si s’hagués presentat unida amb la resta de grups rojos i verds) , cada cop hi han més revoltes al carrer i cada dia més radicals, amb la qual cosa una part de la dreta liberal tem per les seves propietats, comença ja a pensar que la democràcia pot ser un perill i que cal aturar les revoltes amb violència al marge de la llei.

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (II): Carrer vs Institucions

A dia d’avui existeixen tres tipus d’organitzacions d’esquerra: en un extrem els partits que creuen que s’ha d’estar tan sols a les institucions i fer oposició al neoliberalisme des dels còmodes escons de la oposició o des dels reductes de l’administració local (PSOE-PSC)  i al cantó oposat aquells que pensen que les institucions no serveixen per res i que tan sols canviarem el sistema des de la lluita al carrer i a les movilitzacions socials (els diferents grups anarquistes i trotskistes). I, al mig, trobem una tercera via (ICV, EUiA i, en menor mesura, ERC) amb un peu a cada costat, fent de pont entre les dues bandes, amb les contradiccions constants que això representa.

Per què cal estar al carrer?

Tal com va afirmar el teòric marxista Antoni Gramsci, cal transformar la “Hegemonia Cultural” d’una societat, com a pas previ per tal de canviar objectivament les condicions materials d’aquesta. Actualment la dreta, mitjançat el seu domini absolut dels mitjans de comunicació, ha imposat un seguit de valors, percepcions i creences totalment arrelades a la nostre societat: individualisme, competitivitat, nihilisme, rebuig a tota organització col·lectiva, culte a la propietat, xenofòbia, populisme, la idea de progrés econòmic lligat a un augment infinit del consum, entre altres. Per aquest motiu existeix una majoria que  encara creu  que és molt millor retallar l’estat del benestar que pujar impostos.

Com l’esquerra no té recursos suficients per subvertir aquesta hegemonia cultural mitjançant les grans corporacions mediàtiques, no li queda cap altre remei que socialitzar les seves idees col·lectivament en espais alternatius, tan els novedosos de caràcter horitzontal (assemblees del 15M, manifestacions, concentracions, cooperatives de consum o moviments socials), així com els més tradicionals i que tenen certa jerarquització (partits i sindicats).

Per què cal estar a les institucions?

Però no ens enganyem, ni ens fem trampes al solitari: estar al carrer no és un fi en si mateix. No ens manifestem per hobby, sinó com a pas previ per accedir democràticament al poder institucional. Les assemblees del 15M estan molt bé, però les decisions legislatives que s’hi adopten no es poden materialitzar a la pràctica, sinó hi ha al darrere un poder executiu que les converteixi en lleis o pressupostos.

Clar que hom podria pensar que la forma més ràpida per accedir a aquest poder institucional no és la feixuga tasca de canviar la mentalitat de la gent, crear organitzacions que vehiculin aquestes idees, fer una campanya i guanyar unes eleccions, sinó tirar pel dret i, com a 1789 o 1917, fer una revolució violenta que instauri un règim polític nou, guillotinant a qui s’hi posi pel davant. Es donen les condicions objectives per fer una Revolució? Sense la menor ombra de dubte, ara i aquí, NO. I, de fet, em temo que els episodis de violència a les manifestacions fan més mal que bé a la causa

.A Grècia, on s’han dut a terme les retallades més extremes i draconianes imaginables, es van realitzar 15 vagues generals durant 2011, s’han cremat edificis, ocupat hospitals i mitjans de comunicació, manifestacions impressionants… però res ha aturat que el Parlament hel·lè aprovi els plans de la troika, gràcies a la majoria de conservadors i socialistes.  En quant a la Primavera Àrab, en una realitat socio-econòmica i cultural totalment diferent a la europea, on sí s’han donat les condicions pel triomf de les revolucions, van encaminats a la realització d’eleccions democràtiques per tal de renovar les institucions, no per pas destruir-les i, pel camí, s’hi han deixat unes quantes vides humanes.

ISLÀNDIA: Del carrer a les institucions.

Sense cap lloc a dubte, per mi, la fita realista que ens haurem de marcar els partits d’esquerres europeus passa inevitablement per Reikiavik, sense caure en cap mena d’idealització romàntica, ni pensament utòpic. Tot i que és un estat molt petit i un microcosmos polític, les bases del seu model han de ser un far: unes protestes ciutadanes que van produir  un canvi radical de mentalitat i de política amb assemblees ciutadanes que elaboren una nova Constitució, lluita contra el frau fiscal amb judicis als culpables de la Crisi o referèndums sobre el rescat bancari. Islàndia, sota un govern ecosocialista per cert, va tancar 2011 amb un creixement del PIB que triplica la zona Euro i que va en augment, amb un atur, tan sols del 8%. No es va vessar ni una gota de sang en el procés.

GRÈCIA: Reflexions sobre la revolta hel·lena

Barricades als carrers d’Atenes; 17 edificis en flames, entre ells un Starbucks i diversos bancs; la Televisió local de Creta ocupada per treballadors; policies tirant a matar contra les manifestants menors d’edat; 100.000 persones al carrer entre cocktails molotov i gasos lacrimògens mentre el Parlament hel·lè es sotmetia a una tensa votació on es decidia si s’acceptava el segon pla de rescat imposat per Alemanya. Fins i tot un diputat comunista va llençar pel cap al Ministre d’Economia el text del rescat.

Ahir a la nit es van viure unes hores tenses, on Europa es jugava la unitat de la seva política monetària i que podien haver derivat en un ensorrament total de la nostre economia de mercat, tal com l’entenem avui, en el cas que una majoria de diputats s’hagués rebel·lat en contra d’aquest enèsim cop d’estat dels mercats sobre la democràcia, o el que queda d’ella.

Aquestes son algunes de els reflexions que em venen el cap sobre aquest fet:

 -> Es retallen els drets socials, però no es toca el desmesurat pressupost de Defensa: El pla suposa l’eliminació de 15.000 llocs de treball públic, la supressió de tota regulació laboral (acomiadament lliure i eliminació dels convenis col·lectius), reducció del salari mínim un 22% (ara serà d’uns 600 euros). En canvi, però, no s’ataca al veritable forat negre que tenen els pressupostos grecs: la seva despesa en indústria militar, la més elevada de la UE que el país, no només no ha reduït amb la crisi, sinó que encara l’ha elevat més. La raó d’aquesta absurditat és que Grècia compra aquest armament a França( 6 fragates de 500 milions cada una i helicòpters de combat diversos)  i a Alemanya (submarins per vigilar  la costa de l’egeu d’un hipotètic atac de Turquia).

-> Un pla de rescat.. o d’eutanàsia provocada?: Les mesures aprovades fins al moment han provocat una contracció del PIB del 1,4%, una inflació galopant del 5,2% i una disminució generalitzada dels ingressos del 9%. mentre que l’atur ha passat del 7 al 18% en dos anys. Molt previsiblement tots aquests indicadors augmentaran negativament de forma exponencial arran del nou ajust. Es una evidència cada cop més clamorosa que les mesures impulsades per la UE van encaminades única i exclusivament a que els bancs puguin cobrar els seus deutes i no a acabar amb la crisi, ni l’atur; però cap país pot tornar els seus deutes si no es crea riquesa i ocupació, per tant, entra en un espiral  destructiva imparable d’impossible sortida, cap a la qual nosaltres també ens hi encaminem.

-> La violència és un fet inevitable: No justifico les revoltes violentes, ni crec que realment serveixin per res. Ara bé, tal com vaig dir arran dels Fets del  Parlament, és un fet químic inevitable que es produeix  quan es donen unes circumstàncies concretes extremes, com les gregues. Si volem que la violència desaparegui, a part de condemnar-la retòricament (que de poc serveix) , el que cal és solucionar les seves causes estructurals.

-> La Revolució no serà televisada: On estaven ahir a la nit els canals 3/34 i 24Horas? No els va semblar un fet prou important com per interrompre la seva programació i donar una cobertura adequada? Com hauria estat la cobertura si s’estigués fent un simulacre de referèndum independentista en algun remot poblet pirenaic, o alguna altre pantomima convergent? Sort de Twitter!!

-> Hi ha alternativa? Una de les justificacions dels socialistes i populars que han impulsat aquest pla de rescat (i els que vindran) és que no hi ha alternativa possible  que la destrucció de l’Estat del benestar i els drets dels treballadors, tot i que aquests plans no hagin funcionat mai. El veritable repte de l’esquerra ha de ser, sense més dilació, buscar una alternativa sòlida, pragmàtica i possible a aquesta bogeria.

-> La lluita contra el neoliberalisme és global: Si l’economia és planetària i les inversions que es fan amb els nostres impostos i estalvis té repercussió en qualsevol racó del globus terraqui, cal que d’una vegada ens alliberem de la caspa identitària i de tota obsessió regionalista per tal d’articular una veritable lluita universal per un nou model econòmic, sostenible i social que no entengui de ridícules fronteres i obsoletes tradicions.

Homoerotisme a l’Història de l’Art

Els homosexuals hem estat presents a totes les cultures, civilitzacions i moments històrics, tot i que durant 1.600 anys el cristiano-feixisme homofòbic ens va intentar invisibilitzar fent creure a la societat amb les seves insídies que el sexe entre dos homes o dues fèmines era quelcom anti-natural, no com les seves dogmàtiques normes de castedat i repressió dels instints.

Però, tot i la mordassa de silenci, sempre ens ha quedat un resquill per on poder-nos expressar: l’Art. Gràcies a la iconografia sexual, més o menys explícita, tenim una incontestable evidència material que ens serveix de font d’informació sobre les relacions de gènere i sexe de les societat, tot i la censura imposada pels homòfobs que durant segles van ocultar aquestes peces als magatzems dels museus, per tal d’amagar-nos  als ulls de la societat i seguir mantenint la seva mentida.

Així doncs aquest blog es convertirà, per un dia, en un museu digital on podrem viatjar diacrònicament a través de les obres que he seleccionat! No he tingut temps ni espai per aprofundir en les innombrables representacions homosexuals de l’art asiàtic (xinés, japonès i indi) i queda pendent per una millor ocasió!

ART ANTIC

Gravat jeroglífic en una tomba d’una parella homosexual de dos alts funcionaris de la cort, Nianjjnum i Jnumhotep,  a Sakkara (V dinastia, 2.600ac)

Gravat homoeròtic en una ceràmica grega clàssica (s.VI- V ac). Museu del Louvre.

Copa Warren, Segle I dC, Corresponent del govern de l’Emperador Neró, British Museum

ART MEDIEVAL

Gravat d’origen víking, cronologia desconeguda.

Capitell d’una columna romànica a l’Església de San Nicolau, s.XI

Portada de Santa Maria Real de Sangüesa, Navarra, Segle XII, detall

Els prínceps bíblics David i Jonatan s’abracen, miniatura de La Somme le Roy, manuscrit francès (c. 1300), British Library.

Ceràmica de la cultura Chimú, s.XIII, Perú.

ART MODERN

Apol·lo i Jacint, gravat de Jacopo Caraglio, s.XV, Biblioteca Nacional de Paris

Bathers at Sant Niccolo, de Domenico Cresti (Passagiano), s.XVI, col·lecció privada.

Escola Fointainebleau, anònim ,Gabrielle d’Estrées (dreta) i la seva germana la duquesa de Villars, 1594.

El pastor Fido, 1630 Jacob van Loo. Rijksmuseum, Amsterdam

Zeus i Ganímedes, 1760, Anton Raphael Mengs, Galleria Nazionale d´Arte Antica, Palazzo

ART CONTEMPORANI

La Mort de Jacint, Mèrry Joseph Blondel, finals s.XVIII-començaments s.XIX

Plató i els seus deixebles. Jean Delville, 1818, Museu d’Orsay, París.

Cupido bufant la torxa a Himeneu, George Rennie, 1828, Museu de la Victòria

Safo i Erinna, aquarel·la de Simeón Solomón, 1864, Tate Modern, Londres

Els lluitadors, Thomas Eakins, 1899

Grup dels quatre nus, Tamara de Lempicka, 1925