Posts Tagged ‘Venus Paleolítiques’

h1

La importància de les Pintures Prehistòriques del Cogul

Desembre 10, 2014

ruta03-2

L’altre dia vaig veure al Tele Notícies de TV3 la deixadesa amb que la Conselleria de Cultura de la Generalitat tracta les Pintures Prehistòriques de la Roca dels Moros de Cogul. Tot i que l’any 1998 aquesta obra va ser declarada Patrimoni Mundial  per la UNESCO i l’any 2010 es va crear un Centre d’Interpretació, la falta absoluta de pressupost ha deixat aquesta obra d’art, una de les més antigues de Catalunya, pràcticament amagada del públic.

El Cogul es un petit municipi de la comarca de les Garrigues (Lleida) on a l’any 2013 hi figuraven empadronades 193 persones. A part de els pintures, el municipi té un castell medieval, un cementiri islàmic, una església romànica-barroca i una abadia. Òbviament el pressupost municipal no es pot fer càrrec del correcte manteniment i socialització de tot plegat. Ja l’any 1985 la Generalitat en realitza una intervenció de neteja, restauració i consolidació, per tal d’aturar el procés de deteriorament, ja que durant anys els visitants les havien mullat i netejat amb aigua per tal de veure-les millor. La construcció del edifici del Centre d’Interpretació el 2010 va suposar una inversió de 1,3 milions d’euros, 700.000 de la Generalitat, 300.000 de la Diputació i 300.000 d’una subvenció de l’Estat a l’Ajuntament. Però un cop inaugurat, els diners es van acabar.

L’any 2012 un grup de 14 veïns del poble van constituir un grup de guies voluntaris (i amateurs) anomenats “Associació d’Amics de les Pintures Rupestres del Cogul“. Mitjançant el boca-orella han aconseguit una mitjana de 400 visites mensuals, arribant a un total de 5.000 el 2013. Però resulta que molts voluntaris han hagut de deixar-ho, per motius personals, i actualment amb prou feines compten amb 6 guies. L’Ajuntament no s’ha cansat de demanar a la Generalitat que faciliti posar guies professionals, de moment sense èxit. Em consta que la diputada d’ICV per Lleida, Sara Vilà, treballa en el tema. Cal que unes restes estiguin situades en una zona turística barcelonina o que es relacionin amb el Tricentenari, per tal que Mascarell hi posi diners?

Importància històrica de les pintures

ruta03-1

Aquestes pintures, situades en una balma a l’aire lliure (la Roca dels Moros), varen ser descobertes l’any 1908 pel mossèn del poble, Ramon Huguet, en una de les seves caminades. Un any després les va estudiar l’abat francès Henri Breuil, qui tractava de casar el creacionisme bíblic amb les evidències prehistòriques, posant l’art  com una evidència de l’aparició sobtada de l’ànima i la religiositat. D’aquesta forma pretenia neutralitzar l’evolució darwinista i convertir l’estudi de la prehistòria en un col·leccionisme artístic, allunyat de tota objectivitat científica i social.

La datació d’aquestes pintures murals prehistòriques resulta molt complexe. Al no estar relacionades directament amb un jaciment arqueològic, no s’hi pot fer una datació absoluta sobre carboni 14 o termoluminescència. En un primer moment el rector Huguet les atribueix al darrer període del Paleolític Superior  (Magdalenià, 15.000- 10.000 ANE), a partir de fulles de sílex trobades pel voltant, tot i ser força diferent d’altres obres d’aquest periode, com les del Parpalló a Gandía. Martín Almagro prospecta els voltants i troba restes mesolítiques (10.000-7.000 ANE), la qual cosa estaria en la línia de l’art llevantí català i valencià, amb unes característiques força similars. F.J.Fortea i F.Jordà, en canvi, creuen que els vestits de les dones i els possibles braçalets que porten, els situaria clarament en la prehistòria recent amb societats clarament agrícoles, ja dins un Neolític-Calcolític (6.000-3.000 ANE). Ja existeixen nous mètodes per realitzar datacions absolutes de pigments però, de moment, no s’han aplicat al Cogul.

Segons la meva opinió personal, el fet que tots els animals pintats siguin clarament salvatges i que hi trobem figures humanes esquemàtiques, pintades en un espai exterior, descarta tant que es tractin d’art paleolític ple com d’un neolític avançat; la presència d’un bòvid salvatge (segurament un ur), animal que s’extingeix completament al voltant del neolític inicial/antic, ens indicaria una datació ante quem. Ens trobaríem doncs en un interessantíssim punt mig situat entre el final del Paleolític i la consolidació de l’agricultura, entre el IX i el V mil·lennis ANE. Un moment on les darreres societats caçadores recol·lectores es troben amb un profunda crisi econòmica i demogràfica, davant l’extinció de la megafauna paleolítica. Al passar a caçar cabres i conills, en comptes de rinoceronts o mamuts, han d’invertir molta més força de treball en la caça per obtenir la mateixa quantitat de carn, posant en perill l’extinció de moltes espècies de les que depèn la seva supervivència, i això els obliga a controlar severament la seva reproducció social, es a dir, a les dones.

La dansa fàl·lica i els rols de gènere a la prehistòria

##aaaa

Sens dubte, l’escena més famosa de la Roca dels Moros es l’anomenada “Dansa Fàl·lica” on veien un conjunt de figures femenines al voltant d’un penis erecte gegant. S’ha descobert que aquesta pintura es va repintar en diverses ocasions, fet que apunta a una reiteració. Es tracta d’un ritual animista-xamànic? Una dansa de la fertilitat? Possiblement ambdues coses alhora.

En tot cas el que està clar es que trobem al sexe masculí en una posició central i relacionada amb la fertilitat de moltes dones. Això suposa un trencament dràstic envers tot l’art rupestre paleolític, on abunden les nombroses representacions pictòriques de vagines (Cova de Tito Bustillo, Asturies, 22.000-10.000 ANE), o les Venus Paleolítiques (30.000-10.000 ANE), esteses des dels Pirineus fins a Rússia, son petites representacions tallades de dones embarassades o amb els atributs sexuals molt exagerats.

Per mi, aquest trencament iconogràfic de les representacions sexuals dins l’art, estaria clarament en relació als canvis socio-econòmics d’aquestes societats, obligades a controlar la sexualitat femenina per tal de reduir la demografia i no extingir el medi. Un cop arriba el Neolític, la més gran revolució de la història, veurem com d’aquest control es passa a ideologies més natalistes, que impliquen una explotació cada cop més evident del cos de la dona, per tal de controlar la transmissió intergeneracional de  l’herència i obtindre ma d’obra per treballar el camp, el que acabarem coneixent com Patriarcat, ja en els primers estats.

Espero doncs, que hagi quedat prou clara la importància de conservar, divulgar i socialitzar d’aquesta obra d’art per tal d’entendre les arrels d’algunes desigualtats que encara avui ens afecten.

PD: Per més informació sobre la gestió del patrimoni arqueològic a Catalunya, les interpretacions creacionistes de la Prehistòria o bé els origens del patriarcat llegiu el meu llibre Patrimonicidi.

h1

DEESSES I BRUIXES: Transfons històric a “Las Brujas de Zugarramurdi”

Octubre 21, 2013

Com aquest any per primer cop, des de 2006 (per raons laborals i familiars), no he pogut assistir al Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges, vaig compensar la meva nostàlgia amb el darrer film d’Alex de la Iglèsia “Las Brujas de Zugarramurdi“, molt entretingut tot i que el final no està a l’alçada de la trama i les excel·lents interpretacions dels actors i, sobretot, de les actius.

Més que una crítica cinèfila m’agradaria aportar un anàlisi del transfons històric en el que es basa el film: la continuïtat entre el culte pagà a la Deessa Mare i la bruixeria dels segles XV-XVII que no es una idea gens innovadora ni descabellada, com podria semblar a primera vista. Tals sols assenyalar una patinada: els dòlmens no son llocs de reunió, ni tenen res a veure amb la bruixeria; son estructures d’enterrament col·lectiu emprades durant el neolític final-calcolític (IV-III mil·lenni ANE)

zugarramurdi_20619

La Caça de Bruixes als s.XV-XVII

Efectivament a la localitat navarresa de Zugarramurdi (molt propera a la frontera francesa) es molt coneguda per que el 1610 el Tribunal de la Inquisició de Logroño hi va fer el major “auto de fé” contra la bruixeria de la història d’Espanya: 53 dones van ser acusades de bruixes i 12 van ser condemnades a morir a la foguera (5 d’elles ja estaven mortes i es va cremar una imatge seva).

##brujasAquest episodi es troba enarcat dins un fenomen global: entre els segles XV i XVII més de 500.000 persones son assassinades a Europa i nord-amèrica acusades sobretot per la Inquisició catòlica (entre altres fanàtics protestants) de practicar la bruixeria. Aquestes dones eren torturades amb fuets, punxons, agulles, oli bullent, torxes i violacions per tal que confessessin el seu culte al diable i, quan finalment ho feien, eren cremades vives en una foguera pública. En aquest mateix moment també es persegueixen homosexuals així com els cultes jueus i musulmans.

L’antropòleg i materialista cultural Marvin Harris planteja a la seva obra “Vacas, cerdos, guerra y brujas” que aquesta persecució està dirigida per les classes més poderoses de la societat per tal de dividir als treballadors, buscant falsos culpables en els estaments més dèbils de la societat (igual que ara amb la xenofòbia), aturant revoltes pageses contra nobles i clergues, evitant el sorgiment de messianismes sectaris cristians que qüestionaven la propietat privada, com l’anabaptisme revolucionari de Thomas Müntzer.

Per altre banda Silvia Federicci planteja en “El Caliban y la Bruja” que la persecució de la bruixeria es produeix dins un procés de privatització de la terra per part de la burgesia (Si, pero… A Espanya no es desamortitzen terres comunals fins al s.XIX quan ja no existia la caça de bruixes. L’acumulació pre-capitalista aquí es produeix en el comerç transatlàntic) així com en un procés d’origen del patriarcat per controlar la reproducció femenina i augmentar la ma d’obra (Cert, però no es cap novetat: aquest procés s’origina al mesolític, 11.000 anys abans, simplement s’intensifica).

El Culte a la Deesa Mare i el diable

willendorfPràcticament des de l’arribada dels primers Homo Sapiens a Europa tenim documentat un culte a unes estatuetes femenines anomenades “Venus Paleolítiques”, des dels Pirineus fins a Sibèria, entre el 30.000 i el 10.000 ANE. Sempre tenen característiques sexuals molt desenvolupades i s’enterren al voltant de els cabanes o al costat dels fogars, com amulets protectors. Algunes arqueòlogues feministes hi veuen un culte a la fertilitat o una Deesa Mare en un temps anterior al patriarcat i la divisió sexual del treball.

Aquest culte perd importància durant el mesolític (quan s’inicia el control sobre la sexualitat femenina per tal de regular la demografia) però mai s’extingeix del tot. A Çatal Huyuk (neolític inicial) tornem a trobar aquesta figura i en els primers estats comparteix espai amb divinitats masculines dins el panteó de totes les religions politeistes, amb diferents noms: Innana-Isthar (Mesopotàmia), Aditi (hunduisme), Cibeles (frigis), Potnia Theron (Creta), Hera, Afrodita i Artemisa (Grècia), Venus (Roma) Umai (Sibèria), Anann (Celtes), Nethus (germànics), Freyja (nòrdics),  Mari (vascons), Coatlicue (Asteques) o Atabey (Carib).

També els jueus tenien una deessa femenina: Asera o Astoret, mare de tots els deus, versió hebrea de la deessa mesopotàmica Isthar. Aquest culte es eradicat durant la reforma religiosa de Josies de Judà, realitzada el s.VI ANE on prohibeix el culte a Asera,  i en destrueix els seus altars (també els del deu fill Baal). A partir d’aquell moment Astaret esdevé el diable Astaroth i Baal Belcebú, convertint així el culte a la Deessa Mare en quelcom diabòlic i satànic.

De fet els sumeris ja tenien molt abans un mite força semblant: La deessa mare Innana (Ishtar), en la creació del món, baixa a l’infern per destruir a la deessa de la mort, Ereshkigal la seva germana gran, mentre que el seu marit (el deu Dumuzi) durant la seva absència, li rebata el tron i esdevé Deu suprem. Innana torna de l’infern amb un exercit de diables per venjar-se d’ell com bé explica Mircea Eliade al llibre “Historia de las creencias y las ideas religiosas“.

Codex GigasEl diable en la mitologia cristiana sempre es presenta com un ser amb característiques andrògines o femenines, com podem veure en aquesta representació del “Codex de Gigas” del s.XIII fet pel monjo benedictí de Txèquia Hernan el Reclús  La idea que les bruixes modernes practiquen un culte a la Deessa Mare (disfressada de diable) es recollida pel folklorista nord-americà Charles Godfrey Leland el 1897 en el llibre “Aradia, el evangelio de las Brujas” segons el qual les bruixes rurals italianes del s.XIX retien encara culta a la deessa Diana, a la seva filla Aradia i al seu fill Lucifer. I de fet, aquesta és la idea principal de la Wicca o neo-bruixeria contemporània, part fonamental de la cultura new age.

No estic dient que les bruixes del s.XV-XVII realment practiquessin aquest culte ni que hi hagi una continuïtat real des de les Venus Paleolítiques a la Wicca. El més probable es que les bruixes acabessin confessant un culte al diable per posar fi a les tortures. El que si es cert es que la religió jueva recull el mite sumeri de la diabolització de la Deessa Mare, dins d’un procés de construcció simbòlica dels mites heteropatriarcals (com el de la Eva pecadora o el de Sodoma), fet que es generalitza arreu d’occident a l’edat mitja a partir de l’adopció del cristianisme, tot i que el patriarcat en si es molt anterior.